Innocentada

El 2008 serà recordat per moltes coses negatives com l'esclat de la bombolla inmobiliària, la crisi financera, el passadís del Barça al Bernabeu amb golejada inclosa o la reelecció de Zapatero amb majoría gairebé absoluta. Però si hi ha un motiu per assegurar que el 2008 ha sigut una gran merda és per una noticia de la que m'he assabentat el diumenge i que he hagut de dur al pap fins les 00:00 perquè si l'arribo a penjar ahir hagués semblat una innocentada: New Kids on the Block s'han tornat a reunir.

Sí, amics. Els creadors de l'odiós i, de fet, execrable concepte boy band cap a les acaballes dels anys 80 han cregut que no eren prou patètics per sí mateixos els retorns d'imitadors seus com Take That i Back Street Boys i han decidit obsequiar-nos amb el numeret decadent definitiu. I poca broma perquè van començar una gira per Canadà i els Estats Units al setembre i el 4 de febrer ja els tenim a París. S'acosta perillosament l'apocal.lipsi, i això explicaría perquè els maies van predir que la fi del món serà l'any 2012 (llàstima de JJOO a Madrid, tindría el seu morbo).




Pel que he pogut esbrinar, en aquests 14 anys de beneït silenci els membres de New Kids on the Block s'han dedicat a fer coses tan diverses per separat com tenir atacs de pànic i passar a l'anonimat més absolut, fracassar estrepitosament amb discs en solitari, participar en realities com The Surreal Life i ¡Mira quién baila!, protagonitzar musicals a Broadway o fer-se una petita carrera cinematogràfica gràcies a ser germans d'en Mark Whalberg.

Algú els ha convençut de que és preferible actuar com sex symbols madurets i perpetrar absurdes coreografies que pentinar canes, marcar corva de la felicitat i esperar que els diumenges la dona s'emporti els nens a ca la iaia per practicar la masturbació amb asfíxia. Això sí que és colar una innocentada...

Us forraré a tots

Ara que ens estem acabant el 2008 arribarà el moment en el que caureu a la temptació de fer-vos propòsits pel 2009 i, com us aprecio relativament, en comptes de fer-vos veure lo trista i mancada de sentit que és la vostra existència i com d'inútils i ridícules són les vostres aspiracions us mostraré 3 negocis infalibles per forrar-se. Perquè tots sabem que els diners no compren la felicitat però lloguen els seus serveis de puta mare.

1. Fabricació d'extintors: Pense-m'hi detingudament, és el negoci rodó. Tots els edificis en tenen i gairebé mai es fan servir però s'han de revisar cada any i substituïr-los cada 5. Això obre una possibilitat molt interessant, que és la de només treballar un mes a l'any si t'ho muntes bé. A més, no serveixen de res però son obligatoris. ¿Quan heu vist a la televisió un tío mantejat pels seus veïns, cofois de que els hagi salvat l'edifici extintor en mà? Ah, i recordeu: si no voleu ser simplement rics sino que desitjeu estar podrits de diners només heu de recarregar els extintors vells de les empreses i escales de veïns amb poderío i colar-los com si fossin nous als barris 'Callejeros style'. Això us permetrà rebentar els preus i fer-vos amb el mercat.

2. Reciclatge de consciències: És una variació inversa d'oficis més antics com el confessor i el psiquiatra, amb un nínxol de mercat per explorar evidentíssim. Consistiría en fer creure als ciutadans, mitjançant hipnosi i teràpia conductiva, de que ténen algun sentit coses que fan a diari com conduïr per autopista a 30 km/h, pedalar entre cotxes amb bicicletes de llauna, pagar més per un transport públic que no funciona, collir merdes de gos amb la mà, comprar les bosses de plàstic del súper o parlar amb un/a llenguatge/o respectuós/a amb tots/es els/les gèneres/os. Un avantatge claríssim és que mentre IC-V governi la subvenció està garantida. L'objectiu final sería convèncer a la població de que renegociar amb un govern central una llei de finançament que ja va ser aprovada en la negociació d'un Estatut aprovat pel mateix govern central és el més normal del món.

3. Prostitutes transgèniques: Aquest negoci té una petita dificultat d'inversió inicial, perquè cal untar polítics i clero, però aquesta anècdota us farà entrar amb bon peu al Club Bildelberg. Pel que fa a la resta, en el ram de les meuques modificades genèticament tot són avantatges. Més enllà de la perfecció estètica i la varietat de races, podeu deixar volar la vostra imaginació i dissenyar-les sense vagina per fomentar l'especialització en sexe anal o instal.lar-hi un dispositiu amb efecte piròlisi a la boca per erradicar el risc de contagi d'enfermetat venèria entre mamada i mamada.

Apa! Bones festes, que no estamos tan mal. I feliç 2010.

Ràbies de temporada

La ràbia, com l'agricultura, també té productes de temporada. Estranyament, aquesta no és una de les més fructíferes per mí. Posats a odiar prefereixo la setmana santa o sant joan, però tot i així he decidit unir-me a la christmafòbia imperant i fer un llistat amb els meus 10 motius principals per detestar el Nadal:

- La gent que diu Nit Bona i Nit Vella

- La puta de la Gemma Nierga, que s'agafa vacances avui, mentres jo que dic el trànsit a la seva merda d'emissora sociata hauré de fer guàrdia fins i tot el 25

- Que als mitjans de comunicació pretenguin fer-nos sentir afortunants perquè la grossa ha caigut a Catalunya quan a mí i a tots els que no ens ha tocat res l'únic que ens interessa és que el pitjor dels mals caigui sobre tots aquests malparits amb sort

- La cara de falsa satisfacció que has d'improvitzar quan descobreixes que, un any més, la teva tieta (introdueixi's grau de parentesc alternatiu) ha decidit que era bona idea regalar-te la colònia de l'Antonio Banderas (introdueixi's regal de merda alternatiu)

- Els inquietants Pare Noël trepadors que envaeixen la ciutat de Barcelona

- La sacrosanta hipocresía del progressista i anti-clerical Grupo PRISA, que fa que Digital+ no emeti porno la nit de Nadal

- Que els quillacos considerin els langostinos Pescanova el súmmum culinari d'aquestes festes quan per la meitat de preu fas una escudella com déu mana i no menjes MERDA

- Els combats de valetudo que organitzen amb total impunitat les senyores a les botigues

- El caràcter submís de la societat catalana. Només així s'explica que igual que existeixen els caganers d'actualitat no s'hagi comercialitzat encara un cagatió amb la cara del Juan Carlos de Bourbon. (Mama, ho admeto, em vaig gastar els diners del curset de Photoshop en anar de putes)

- Que encara estigui treient del maleter del meu cotxe fulles del primer i últim avet que vaig comprar... fa 3 anys.

Misantropia i Los ricos también lloran

Avui enceto una nova fórmula de postejar que consisteix en apil.lar temes sobre els que vull escriure a mida que se'm vagin acudint. Ho faig per dos motius: 1) Perquè si guardo temes al calaix de la memòria és probable i recurrent que la mandra els deixi allà per sempre 2) Perquè em dóna la gana.

Parafrasejant al pecident Nyunyes, no fa massa SE'M VA DIR que sóc un misantrop perquè acostumo a detestar la gent en un alt percentatge. Vulguis o no, per molta personalitat que hom hagi acumulat amb el pas dels anys, una acusació com aquesta m'ha fet reflexionar. I deixant a banda les consideracions existencialistes, que l'infern són els altres i bla, bla bla... he arribat a una conclusió, crec, assenyada: tots vosaltres, il.lustrats i utòpics de merda, em feu fàstic i si no us agrada la meva manera de ser em podeu xupar la polla.


(Faci's notar al lector que l'extracte "em podeu xupar la polla" només va dirigit a persones del sexe femení d'entre 16 i 35 anys amb un mínim atractiu físic, la qual cosa demostra que la insociabilitat de l'autor és selectiva i, per tant, no dóna lloc a misantropia.)

Aquesta parella són la prova vivent de que el caler corromp

Contemplo esmaperdut i corprès la caiguda en desgràcia de Telecinco en els últims mesos. Des que Jaume 'tío gilito' Roures els va prendre la F1, sembla ser que Paolo Vasile ha embogit i ha entrat en un procés imparable d'autodestrucció.

El que abans eren demandes guanyades contra Yutup, Cuatro i La Sexta ara són indemnitzacions milionaries a pagar al matrimoni Ansar i Terelu Campos. Si abans Telecinco era la televisió més rendible d'Europa, en base a aconseguir una animalada d'audiència amb la mínima inversió econòmica (els que hagin passejat les seves retines per Escenas de Matrimonio o Yo soy Bea saben de què parlo) ara es malgasten 400.000 euros per aconseguir audiències misèrrimes. Els pispen dos puntals de la cadena com El calvo de Telecinco i el model-futbolista que busca parella, perden el lideratge en audiència a mans de TVE després de més de 2 anys de tiranía i els comptes comencen a no sortir.

Ara bé, la novetat d'avui és d'una genialitat sense límits: Xavier Sardà abandona el projecte de programa que tenía amb Telecinco per la guerra oberta entre la cadena de televisió i la productora Gestmusic. Una noticia que ho té tot. Intercanvi d'acusacions entre Mainat/Cruz i Vasile, un Xavier Sardà al bell mig del foc creuat i, de resultes, els dos primers dimitits, el segon amb l'alè putrefacte de Berlusconi acaronant-li el clatell i el tercer a l'atur. No sé per quin d'aquests quatre GRANS FILLSDEPUTA me n'alegro més.

Trilogía de l'esnobisme: Revel.lador

Ho admeto, sóc un freak de la cuina. I no només perquè me la posi dura el simple fet d'imaginar uns ous ferrats amb foie de Can Ravell, un restaurant de quatre taules on no hi ha menú, et canten la carta i els tovallons son de paper però acabes clavat a la paret.

· Ho sóc perquè encara vaig al mercat a comprar corones, botifarrons i peus de xai, i això a la meva edat (per desgràcia) és tan estrany com tenir un diploma de mecanografía o saber fer macramé.

· Perquè em sap menys greu gastar-me 200 euros en un dinar a Els Tinars que en un viatge low cost i perquè em fot menys mandra cascar-me una botifarrada en cotxe (anar i tornar) fins a Sort per sopar al Fogony que acostar-me a Sitges per entrar a l'Atlàntida.

· Perquè vaig anar a El Bulli fa 15 anys reservant taula el día abans i tot i tenir-ne 11 ja em vaig adonar que allò que ells anomenaven menú gastronòmic era una puta merda punxada en un pal que no té pinta, olor, ni gust de menjar.

· Perquè m'agrada passar-me tot un matí a la cuina guisant galtes de porc o cuinant faves a la catalana i m'enorgulleixo de no formar part de l'immens grup d'analfabets que es pensen que els nuggets són pollastre.

· Perquè no hi ha res que em faci bullir més la sang que aquesta merda estereotipada de programa que ha fet la Gwyneth Paltrow per a la televisió pública nord-americana i tot i així me la miro per vigilar el que diuen.



P.D: I sí, em posaría d'acord més ràpidament amb el gordo fill de puta del Santi Santamaría que amb la colla de llepaculs del Ferran Adrià. Estic pensant sobretot en tú, Sergi Arola! Quin parell d'hòsties més ben donades tens, xaval.

Jo també vull ser polèmic

César Vidal (a.k.a. l'home-porc) una gran inspiració per a mí.

Després d'observar amb enveja malsana el que ha succeït amb l'últim post del meu admirat Sr. Brillant, m'he adonat que no sóc ningú. Potser és una observació que els altres ja havien fet per mí amb anterioritat, però jo me n'acabo d'adonar i no m'ha fet puta gràcia.

La meva intolerància a la frustració, diagnosticada ja des que era un marrec, no em permet acceptar que altres assoleixen l'èxit blocaire a base de crear polèmica i jo no. Així que us demano la vostre col.laboració: Per caritat humana (com deia aquell), què redimonis he de fer si vull arribar a 70 comentaris (i en català, amb dos collons!)?

A) Escriure un post lloant l'encert de l'article del The Economist i linkar-lo a un fòrum de les JERC

B) Cagar-me en la figura botijera del Justo Molinero, el Celestino Corbacho, el Montilla i tot el seu llinatge i promocionar-lo aquí

C) Crear un viral que cada cop que busquis Tom Waits al Youtube t'apareixi això i atribuir-me'n el mèrit amb una carta al Mondosonoro.

Ajudeu-me, que estic desesperat.

Així en calent...

¡¡¡ FUCK YOU !!!

(Per cert, molt maco l'autobús)

Aportacions musicals al partit del segle

Observo amb angoixa vital i enveja sana com a la Premier League ens passen la mà per la cara en qüestions de càntics futbolístics. Mentre a la lliga espanyola els aficionats continuen ancorats en el 'Canta y no llores', el 'Go West' i el 'Guantanamera', quan no es limiten a corejar noms a pèl, els anglesos son una explosió de creativitat i cada temporada apareixen cançons noves.

Valgui com a exemple la cançó del Fernando Torres al Liverpool...



O aquesta del Berbatov al Manchester United creada pel pitufo gayer



Jo em rebel.lo contra aquest immobilisme i penso donar exemple proposant nous càntics per estrenar al partit d'avui dissabte contra el Madrid (en castellà, perque els entenguin els merengues).

"Na na na naaa na naaaaa naaaaa Klas Jan Huntelaar
na na na naaaaa na naaaa se volverá a lesionar"

"Eeeees Raaaaaaaul, el que nuuuunca haaaace naaaaadaaaaaa
eeeeees Raaaaaaaaaaaul, aunque se arraaaastre es tiiiiitulaaaar.
Algo así es Rauu-uuuuul, uhuhuuuuuuuh
algo así como un viejo que se arrraaaaastraaaaa
algo así es Rauuu-uuuuul, uhuhuuuuuuuuuuh
el siete de Espaaaaaaaañaaaaaa"





(Del 2:23 al 3:32)

"Echasteis al Schuster por ser realista,
fichasteis a Juande y no creo que aguante,
no teneis ataque, no teneis defensa,
da igual lo que hagais, no queda otra opción
porque hooooy, se os queda cara de idiotaaaa
idiotaaaaa, esa cara de idiotaaaaaa
No veis, que fácil es para este Dream Team
meteros cinco en un momentooooo"

Trilogía de l'esnobisme: Inquietant

Ho confesso, de tant en tant em quedo enganxat al Canal 33 fins a les tantes de la matinada empassant programes de literatura, música, dansa, arquitectura i tota la caterva de culturetades que fan a aquelles hores que suposadament no ho veurà ningú, en comptes de ser un home i dedicar-me al 5-contra-1 amb el porno de les locals. No tinc excusa. Admeto que ho faig per alimentar al gafapasta soci de l'FNAC que hi ha dins meu.

Però, de vegades, et trobes amb coses com aquesta. Adverteixo que la broma dura 4 minuts, però després d'una recerca exaustiva per emules, pandos i bittorrents només he sigut capaç de trobar aquest fragment d'1 minut de duració al yutup. M'ho prendré com una prova irrefutable de la gravetat de la meva patología.



La paraula que esteu buscant és 'inquietant'.

Menys Crepúsculo i més Krispies

És innegable, el cinema està terminal. Digueu-me, quan va ser la última vegada que veu anar al cinema il.lusionats per veure una pel.lícula? Encara més, quant de temps fa que no veieu una pel.lícula original com déu mana? Que si ara adaptacions de còmics (Hell Boy, X-Men, Iron Man), que si nissagues interminables que ja sería millor no tocar (Star Wars, La jungla de cristal, Indiana Jones), que si adaptacions de sèries televisives (Sexo en Nueva York, Expediente X, Superagente 86), que si adaptacions de musicals teatrals (Chicago, Mamma Mía, Sweeney Todd)... I el clàssic dels clàssics, l'adaptació de best-sellers literaris.

Et penses que això és una poma però no, heretge, és la fruïta prohibida del Gènesis de la Santa Bíblia

En aquesta última categoría s'engloba la puta merda aquesta de Crepúsculo, la primera d'una sèrie de novel.les escrites per una repugnant mormona nord-americana que sota l'aparença d'història romanticona de ciència-ficció amaga una ideología neoconservadora recalcitrant. NO la compreu, NO la regaleu, NO la llegiu i NO veieu la pel.lícula, a menys que us interessi el devenir d'una beateta adolescent de familia desestructurada que s'enamora d'un vampir amb el que no pot follar perquè si ho fa morirà, però que al final de la nissaga, un cop purificat el seu amor i ja casada amb el vampir, fot un clau amb ell després de ves-a-saber-quantes-mil pàgines i es queda prenyada. Com les cola la filla de puta.
L
D'això, senyores i senyors, en fan una pel.lícula que s'estrena als Estats Units i les dues primeres setmanes racapta 150 milions de dòlars. Tota una orgía de joia per als productors i també pels centenars de milers de fans dels Jonas Brothers i els seus Purity Rings. I és que ara la última moda entre els púbers és la castedat. Toca't els ous.
L
Ai, malparits, què poc sabeu de la vida si preferiu un anell de pega a una bona palla feta d'amagatotis per la novieta a les últimes files del cinema. Que, per cert, és la única cosa interessant que podreu fer a la sala amb les merdes que s'estrenen últimament.

Odi cerval

Es pot odiar una sèrie abans que comenci a emetre's? Sí, es pot. És el que ha aconseguit Cuatro amb mí després de setmanes promocionant el que ja anuncío des d'aquí serà el subproducte televisiu de l'any.



I no és només perquè sigui una mena de Rebelde Way a la sociata que té pinta de deixar Al salir de clase al nivell de Supersalidos (gran pel.lícula, i no és conya!) pels nivells de vergonya aliena que assegura...



És aquesta noia. Aquesta noia fa molta ràbia. Des del primer instant en que la vaig veure a la promo una bola d'odi cerval es va a poderar del meu estómac. Ara aja sé perquè.



Sí, amics. Aquesta veu en off inoblidable que ja ens va fer sagnar els timpans el Nadal anterior correspon a Sara da Pin Up, la mateixa que Cuatro ha tingut les galtes d'encolomar-nos almenys mitja hora cada puto día de dilluns a divendres. Aparteu les criatures.

Moros Vs. Sudaques

Parental Advisory: Encara que sembli mentida, em posaré trascendent.

És qüestió de temps, menys que més, que es flexibilitzin les condicions per a que els inmigrants adquireixin el dret a sufragi més enllà de les eleccions municipals. I us deixaré un titular: Catalunya es juga el seu futur en aquest procés.

Ja queda menys per desenmascarar els multiculti de pacotilla

L

Encara ara pot semblar una utopía, però també ho era fa 10 anys el matrimoni homosexual. L'any 2008, el percentatge de població estrangera a Espanya ha sigut l'11,3%. Això es tradueix en 5.220.600 habitants, i compte, perquè l'estadística només té en compte a les persones censades. Comparar aquestes xifres amb les de l'any 2000 és senzillament demolidor: de poc més de 900.000 estrangers a sobrepassar els 5 milions en 8 anys. L'impacte polític que podría tenir aquest nou electorat és fàcilment deduïble si tenim en compte que a les Eleccions Generals del 2008, caracteritzades per una bona participació del 73%, la distància entre els dos partits majoritàris va ser de poc més d'1 milió de vots.

Actualment per aconseguir la ciutadanía espanyola és necesari acreditar 10 anys de residència legal a excepció dels refugiats polítics (5 anys) i els naturals de països iberoamericans, antigues colònies com Guinea Ecuatorial i Filipines o portuguesos i andorrans (2 anys). Els procedents de qualsevol altre país de la Unió Europea adquireixen tots els drets d'un nacional des del primer día. En aquesta línia, el 36% d'aquests 5 milions d'estrangers actuals son llatinoamericans i el 21% de l'Europa Occidental. En un segon bloc, gairebé el 18% son de l'Europa de l'Est, el 15% nord-africans i el 4% de l'Àfrica subsahariana. La resta de procedències juntes no sumen ni un 4%, però estan clarament dominades pels nascuts a la Xina. És en aquesta partida demogràfica que Catalunya hauría de moure fitxa. M'explico.

Joan Saura fent declaracions 'exclusives' a Canal Latino l'1 de maig (en castellà, per suposat)

No és cap casualitat que Madrid aculli el doble de llatinoamericans que d'africans i que a Catalunya es produeixi el fenòmen contrari. El perfil ideològic majoritari de l'inmigrant sudamericà és el d'un conservador que normalment fuig de règims populistes d'esquerres. A més, al no existir la barrera idiomàtica el català li suposa un problema inesperat i indesitjat a parts iguals. Acostuma a concentrar-se en nuclis urbans i a treballar en el sector serveis. Per contra, l'inmigrant africà està molt més sensibilitzat per experiència personal amb les minoríes culturals i lingüístiques, al qual la barrera idiomàtica inicial el predisposa molt més a aprendre català i castellà indistintament. A més, la seva dispersió dins el territori és major perque es dedica a sectors com l'agricultura, la ramadería o la indústria i habita en nuclis de població més reduïts que afavoreixen la seva integració i on el catalanisme és més visible.

Però això no és tot. A la nul.la sensibilització pel fet català que he pogut detectar en converses amb argentins o cubans de classe mitja i bon nivell cultural s'ha d'afegir el factor religiós de les classes més desfavorides. El cristianisme és un eix central que vincula la dreta espanyola amb el potencial votant llatinoamericà. Aquest nexe ja s'ha pogut comprovar als Estats Units, on el vot llatí es decanta pel mateix partit Republicà que aboga per tancar les fronteres i endurir les lleis d'inmigració. Pesen més els components creacionista, homofòbic i anti-avortista. També existeix en gran part el conservadurisme islàmic però a un altre nivell que en cap cas s'identificaría amb la dreta espanyola i el seu fonamentalisme cristià. Ans al contrari, existeixen iniciatives com l'Islam Català. ERC ja fa temps que ha detectat aquest filó i, encara que sigui a tall anecdòtic, aquí en teniu un exemple:



Catalunya és la regió espanyola amb major nombre de musulmans i faría bé de tenir-los en compte si espera realitzar algún día un referèndum per a l'autodeterminació. Mentres la política migratòria actual afavoreixi l'arribada massiva de llatinoamericans, la causa independentista perd terreny. No és racisme selectiu ni m'he begut l'enteniment, és visió estratègica de país. Ser una minoría cultural a Espanya ja ens ho posa prou difícil com per empetitir encara més.

Breaking News

El Barça acaba de fitxar un morlaco hongarès de 24 anys, 2 metres i 105 kilos de pes per al seu equip d'handbol. El més destacable, però, és que l'individu en qüestió respon al nom de Barna Putics.
L


Es comprarà el jugador una vivenda a Castelldefels? Cobrarà més per dur escrit a la samarreta un eslògan tan efectiu per a la indústria autòctona del plaer? Veurem al Palau Blaugrana una Penya Barna Putics fundada per les treballadores de Les Corts? Y Urdangarín que opina de esto?

Vergonyes alienes

La vergonya aliena consisteix en passar-ho malament per fets i comportaments dels quals no tens cap responsabilitat i és una d'aquelles coses que et demostren a diari que l'infern són els altres. Per desgràcia jo en tinc moltes. Aquí en teniu una petita mostra:

Els humoristes d'una altra època. Si torno a sentir un acudit que comenci per "mamá, mamá", un gag costumbrista que impliqui desganyitar-se o una imitació homosexual sobreactuada crec que explotaré en una diàspora d'odi visceral. Serveix igual per Los Morancos que per La Cubana o subproductes televisius com Vinagre.

La gent sense miralls. Ja ho diu el refrany: bota hasta la rodilla o es puta o es quilla. Si et vols enmirallar en una d'elles, endavant, però abans reflexiona sobre la quantitat de persones a les que pot traumatitzar una imatge com aquesta.

Els pantalons de sordomuda. Així és com s'ha conegut aquest fenòmen de tota la vida en el meu entorn, per allò de que s'hi poden llegir els llavis. Els nord-americans, en canvi, tant amants d'inventar noms genials ho coneixen com a efecte camel toe (o peülla de camell). En parlo perque s'han tornat a posar de moda i a mí em recorden a la meva època d'estudiant de primària i a una professora que a més a més tenia l'estranya manía de clavar-se els cantos dels pupitres on no devía.

Els progres de pacotilla. En fi, sobren els comentaris. Orgullo proletario dijo Doña Vitesse Excellent Perla.

La discriminació positiva. N'hi ha de molts tipus però la que a mí m'afecta és estranya. Això és molt personal però des que era petit cada cop que veig un negre pel carrer m'entra una espècie d'esquizofrènia. No el vull mirar perque no es pensi que el miro per ser negre i se senti incòmode però tampoc li vull girar la cara per por a que es pensi que li tinc manía per ser negre, així que acostumo a abaixar el cap i dissimular que l'he vist encara que llueixi les pintes a dalt exposades. És una paranoia meva.

Les brometes telefòniques (sense excepció). Un gènere, sobretot radiofònic, al que no li he trobat mai ni punyetera gràcia. Gairebé sempre passo més vergonya pels que la fan que pels que la reben i rarament no em fan canviar d'emisora.

Battle Royale

Ni Barça-Madrid ni hòsties! El partit que no us podeu perdre per res del món és l'Olympique de Marsella-Atlético de Madrid que es jugará el proper dimarts 9 de desembre.

Si no heu estat amagats a l'illa de Lost els últims dos mesos sabreu que el partit vé calentet de l'anada, que va acabar amb el Calderón clausurat i un aficionat del Marsella a la presó. Santos Mirasierra, que així es diu l'angelet, s'enfronta a 8 anys de presó per desordre públic i atemptat a l'autoritat amb agravant de lesions i serà jutjat demà. La resposta dels Ultras de l'Olympique no s'ha fet esperar i ahir es van fer públiques les amenaces rebudes al correu electrònic del club colchonero. Us en deixo dues a tall d'exemple. Textual:

"¿no quiere liberar a Santos? le esperamos con impaciencia para el partido de vuelta OM-ATHLETICO, vamos a ponerle en sangre a mujer como a niño sin piedad entonces o a usted él liberado o va a sufrir una carnicería verdadera. Y dichas en Aguirre y Enrico Cezero (SIC), los hijos dela puta, que los esperamos con impaciencia, y que no se hagan arriba. ¡nosotros nos reencontraremos el 9 de diciembre en Marsella! ¡! Buen partido"

"les marsellais attendent l'atletico impatiemment. on va tous vous niquer bande de fils de puta. Santos en prison pour 8 ans = 8 supporters de l'atletico de tués. venez nombreux bandes de hijos de puta". (Els marsellesos esperen l'Atlético amb impaciència. Us follarem a tots, colla de fills de puta. Santos a la presó per 8 anys = 8 seguidors de l'Atlético morts. Veniu molts, colla de fills de puta).




Qualsevol que hagi passejat una miqueta per Marsella sap de quina mena de gent estem parlant i fins a quin punt son serioses les amenaces. Però com els del Frente Atlético són d'aquesta manerota que no es perden un partit i tampoc toleren que els hi diguin covards (i mira que ja estan classificats per vuitens de final de la Xampions), em consta que hi aniràn tot i que la directiva de l'Atlético s'ha negat a vendre'ls-hi entrades.

Creieu-me, serà històric. 4.000 francesos embogits a la caça d'un centenar de feixistes espanyols pels carrers de la ciutat més xunga que he tingut la mala sort de trepitjar. El somni d'un català.

Si a alguna llumenera se li acut enregistrar el que està a punt de passar, aconseguirà un material que riute'n tu del Resident Evil.

Països Catalans

Ahir divendres es va produïr un fet que faría trempar al mateix Joel Joan si no estigués massa ocupat despentinant-se pèl a pèl abans de posar-se les ulleres de pasta i sortir al carrer.

Audiències de Telecinco durant l'emissió de l'entrevista al Julián Muñoz per Comunitats Autònomes:

1. Andalusía (595.000 espectadors i 25,6% de share)
2. Illes Canàries (133.000 i 24,5%)
3. Asturies (74.000 i 24,1%)
4. Madrid (369.000 i 21,4%)
5. Murcia (72.000 i 19,5%)
6. Castella-La Manxa (107.000 i 18,8%)
7. Aragó (68.000 i 18,6%)
8. Galícia (143.000 i 18,4%)
9. Euskadi (113.000 i 17,7%)
10. País Valencià* (252.000 i 17,4%)
11. Catalunya (313.000 i 16,5%)
12. Illes Balears (46.000 i 16,1%)

* Perque no em dóna la puta gana de dir Comunitat Valenciana

Malauradament no he trobat dades específiques d'Extremadura, Cantàbria, Castella i Lleó, Navarra i La Rioja, però els donen un acumulat de 387.000 espectadors i 23,4% de share.

Normalment, considero que SOFRES és una puta màfia, que un sistema de 3.800 audímetres es presta a la corrupció més absoluta i que en la era digital és patètic, que ni a les grans televisions ni als anunciants els interessa millorar-lo i que és per la por d'aquests últims al que pugui passar que no tindrem un audímetre per televisió quan s'implanti definitivament la TDT. Però avui faré una excepció, li donaré credibilitat suprema i afirmo: Si això no demostra l'existència dels Països Catalans quant a entitat territorial, demogràfica i cultural, que baixi déu, se la tregui i ens ruixi a tots amb una ràfaga de Nàpalm sorgida directament de la seva santa pròstata.

Post-mach-isme

Que sí, que afortunadament tots hem canviat molt. Elles voten, treballen, s'han alliberat sexualment, obtenen millors qualificacions a la universitat i son ministresses i presidentes. Ara bé, si no existís l'humor sexista s'hauría d'inventar.

I us deixo amb una frase antològica: Les dones son com els semàfors; a partir de les 12 ningú les respecta.

Pecata minuta

Que la majoría de les nenes entre 13 i 17 anys estan demanant carn en barra no és cap secret per a qualsevol que passegi 5 minuts al día pel carrer o navegui una mica per internet. No entraré a parlar de percentatges, que per aquestes minúcies comencen les guerres mundials, però qui ho negui s'enganya.



I això és tan veritat com que, a la mateixa franja d'edat, els nanos cada cop són més garrulos i més violents. Si ara resulta que, com comença a debatre's, podem plantejar-nos reduïr l'edat de responsabilitat penal... Doncs això.

La crisi

Pànic a les borses, entitats financeres en bancarrota, peta la bombolla inmobiliària, acomiadaments massius en el sector de l'automòbil, augmenta la morositat, manca de liquidesa als bancs, disminució de la confiança...

A veure como us ho diría... No me la pot portar més fluixa. Em cago en la raça del que es deixi convèncer de que això ens afecta. Quan ets un mileurista de merda que es deixa tres quartes parts del sou en pagar el lloguer o la hipoteca, més la llum, el gas, l'aigua, el telèfon, l'assegurança del cotxe o la moto, l'impost de circulació, la zona blava o verda o directament el pàrquing, la tarifa plana d'internet i que a més a més tens la particularitat que necessites menjar per viure, JA FOT ANYS QUE ESTÀS EN CRISI.

L

Si has perdut diners a la borsa és que te'n sobraven per invertir, els has arriscat i l'has cagat, o sigui FOTE'T.

Si has aixecat el teu negoci financer en base a concedir hipoteques escombraries confiant en embargar la casa de la gent quan ja no els pots exprimir més, FOTE'T PER FILL DE PUTA.

Si tens dues cases deshabitades i te les has de menjar perquè no vas vendre a temps, FOTE'T PER AVARICIÓS.

Si ets un constructor que s'ha acostumat a vendre pisos amb un 80% de benefici sobre el cost i ara no col.loques una merda, FOTE'T PER ESPECULADOR.

Si treballaves per algun d'aquests malparits de sol a sol, arriscant la vida per un sou miserable i ara t'has quedat sense feina, HAVER ESTUDIAT.

Si t'han cardat al carrer els de la fàbrica no culpis a la crisi, que aquests cabrons subvencionats fa anys que buscaven una excusa per deslocalitzar l'empresa i portar-la a un lloc on es treballi més per menys diners. T'HAN FOTUT.

Si la gent deixa de pagar les quotes, els crèdits, les comissions i fins i tot les propines perque d'on no n'hi ha no en pot rajar, FOTEU-VOS PER SANGONERES.

Si els bancs es neguen a deixar diners a altres bancs i molts menys a la gent perquè tenen por de no recuperar-los quan tenen a milers de persones engrapades pels collons durant els propers 50 anys, QUE NO INTENTIN FOTRE PENA. I que els Estats corrin a injectar-los liquidesa amb els nostres impostos FOT CAGAR.

L

I ara, per variar, quan aquesta colla de ricassos veu a venir que hauràn de vendre els iots i deixar d'encedre les llars de foc amb bitllets de 500 euros ens passen la pilota a nosaltres i llencen la proclama de que hem de consumir més o això se'n va a la merda, que hi ha falta de confiança als mercats. ANEU A LA MERDA, HOME!

Comparacions odioses

En aquest país fictici que anomenem Espanya tenim un president que es fa dir ZP. L'home té la virtut de lluir un aspecte de cadellet inofensiu i lletjot que t'enduries a casa i d'haver guanyat dues eleccions legislatives sense cap més mèrit que el de fer servir un llenguatge positiu i ensucrat fins a l'arcada.

(Zapatero: Candy-Candy style)

Doncs bé, sembla ser que amb això n'hi ha prou per a que li surtin imitadors arreu del món. Primer van ser els veïns francesos que van titllar la Segolène Royal de Zapatera gabatxa amb els resultats que tots coneixem. I ara, oh sorpresa, el Washington Post fa el mateix comparant Barack Obama amb el president espanyol, amb l'agravant de que l'article el signa un doble guanyador del premi Pulitzer. Ens hem tornat bojos o què?

Per a que aquesta comparació fos mínimament factible, Zapatero hauría de ser català (la minoría cultural de l'Estat espanyol que genera més odi) i tenir un discurs suficientment potent com per convencer als valencians de que votin al PSOE. Ni una cosa ni l'altre. Per ara, el que m'indica aquesta comparació és que l'Obama no pensa complir res del que ha promès, que té preparat un reguitzell d'excuses per tapar la seva incompetència i que el partit republicà té pensat fer-ho molt malament durant els propers 8 anys per assegurar-li esgotar els dos mandats.

En realitat, si es vol tenir una mesura exacta de la diferència entre tots dos només cal fer una ullada a la mena de suport que generen.

Pel.lícules off-Hollywood que val la pena veure

Parental advisory: Ara vé una llista per tirar-se el rotllo.

- Tu vida en 65': Pel.lícula espanyola, en bona part catalana i amb un guió d'Albert Espinosa. Contra tot pronòstic, és collonuda. Senzilla i hedonista com una bona cançó pop. Història agredolça sobre la mort i la felicitat. O la consideres sensiblera o t'encanta. Si no et sap greu que no vocalitzin, tots els actors estan collonuts (reflexió en veu alta: no hi ha ni un putu tècnic de so decent a Espanya?).

- Cidade de Deus: Una refotuda obra mestra del gènere màfia. El Padrino a la brasilera però més dinàmica i sense prendre's tan seriosament. O Pulp Fiction a la brasilera sense tanta mandanga, Crúa com una patada als ous i tot i així divertida. Dues hores llargues que passen volant. Tots els nens que surten a la pel.li son actors no professionals arrencats directament dels carrers aquells on veieu que esnifen pega als documentals del 30 minuts. Basada en fets reals de la lluita de bàndols pel control de la droga a les faveles de Río de Janeiro. El fill de puta del Fernando Meirelles es posa el llistó altíssim per ser una opera prima. V.O.S. per favor!

- Shaun of the dead (o Zombies Party): Si et ralla el gènere gore i odies les pel.lis de zombies... t'encantarà igualment. Sorprenent i divertida de principi a final. Una de terror plena d'humor britànic. Diuen que està farcida de referències al cinema de George A. Romero... Ni puta idea, però m'ho vaig passar de conya veient-la.

- El sueño de Ibiza: Ho reconec, és una palla bohèmia plena de tòpics eïvissencs amb una 'moralletga' superficial sobre el fracàs del hippisme, però reivindico el cinema oníric. Encara que només sigui per l'atmosfera, la cuidada fotografía i la música de José Padilla val la pena. A més, té el mèrit de ser la pel.lícula en la que Paco Marín (el Chusky de la serie Periodistas) justifica sobradament la seva existència com a actor i de permetre la contemplació d'Enric Majó en el paper d'homosexual per primer cop (a la pantalla). Sempre que la veig em fa sentir bé.

Dime de que equipo eres y te diré de que pié cojeas

Hi ha poques coses en aquest món tan previsibles com el soci/patitzant de l'Espanyol. De fet, em considero una refotuda eminència en el tema. He conviscut amb socis espanyolistes durant 25 anys, he treballat 1 any a l'únic diari perico que existeix i, encara més, he sigut un d'ells.

Si jo fos la Mercedes Milá, aquest post es titularía "Diario de... un ex-periquito" i em pagarien una morterada per filmar el que ara diré amb cara i veu de Pocholo emprenyat, però ho faré gratuïtament perquè sóc així: una bellíssima persona.

(Instantània que reflecteix nítidament la idiosincràsia del perico: minoritari i antibarcelonista)

L

A l'espanyolisme s'hi arriba bàsicament per tres vies:

L

A) Per definició. Et fas palles amb la idea d'una Espanya imperial i dius "polacos de mierda" tot i ser català. De la mateixa manera que no votes al PP perquè et semblen uns tous i busques alternatives com España 2000 o Frente Español, ser del Madrit no et sembla prou radical i et fas del Español (és important escriure-ho amb la "ñ" constantment perquè ningú es confongui). Et consideres un heroi i un militant exemplar, però no ets soci perquè et toca els ous que el club hagi canviat l'himne per posar-ne un íntegrament en català. Només vas a l'Estadi el día que juguen contra el Barça i als partits televisats importants, però sempre hi vas amb banderes rojigualdas i ets dels que inicía el càntic "Puta Barça... y Puta TV3". Proporció estimada: 5% de la masa social en estat vegetatiu, 20% quan es juguen finals, es guanya algún títol o puja l'atur.

L

B) Per oposició: Ets de l'Espanyol perquè és la manera menys mainstream de no ser del Barça. Ser perico et fa sentir especial i et permet queixar-te constantment del maltracte que rebs socialment, de l'administració pública, dels mitjans de comunicació... Si poguessis escollir, també t'agradaría ser negre a Texas. Detestes tot allò que té relació amb el barcelonisme i tot aquell que sigui culé mereix el teu menyspreu, de forma més o menys íntima perquè no vols generar-te problemes. De vegades, secretament, t'agradaría que ningú sapigués de quin equip ets, però (quin remei!) la teva militància es veu reforçada setmanalment pels comentaris burlescos que et fan cada dilluns a classe o a la feina. Vas generant una bossa d'odi i d'impotència que acaba derivant en simpatía pel Madrit, producte de la teva necessitat de venjar-te del culé i els pocs arguments que et dona el teu equip. Proporció estimada: 75% de la massa social.

L

C) Per tradició: Algún dels teus ancestres t'ha inculcat l'amor incondicional pel RCD Espanyol i el portes per bandera. Te la bufa el Madrit i has fet del "merengues i culés la misma mierda es" el teu lema. Et saps de memòria els quatre arguments bàsics d'una bona defensa del teu club: 1-L'Espanyol el van fundar universitaris catalans. 2-Li van posar Espanyol per diferenciar-se de l'equip dels estrangers. 3-Ser de l'Espanyol és més difícil i té més mèrit que ser del Barça. 4-Quan guanyem alguna cosa la disfrutem més. Enyores Sarrià encara que no l'hagis trepitjat mai, vas al camp cada 15 díes plogui, nevi o faci sol i només vius per trepitjar Cornellà-El Prat. T'emprenyes com una mona quan et diuen que el teu equip és el filial del Madrit i que sou una afició de fatxes, i et poses com exemple a tu mateix (que votes socialista i parles català amb accent ampurdanès) però cada cop que vas al camp i comptes les banderes espanyoles... Proporció estimada: 20% de la massa social. Jo mateix podría haver format part d'aquest 20% si no fos per la sensació d'impostor que se'm quedava cada cop que venia el Barça a jugar a Sarrià i a un altre petit detall: m'agrada veure jugar a FUTBOL.

L

Afirmo ROTUNDAMENT que tot perico és d'un d'aquests 3 tipus. Identifiqueu-los un per un i actueu en conseqüència. Podeu començar per aquests:

L

- Pau Gasol

- Marc Gasol

- Albertito Fernández Díaz

- Ricky Rubio

- Gemma Mengual

- Manel Lucas

- Tomás Guasch

- Susanna Guasch

- J.A. Samaranch

- Cristina Cubero

- David Fernández (a.k.a Rodolfo Chikilicuatre)

- Xavi Moya (boxejador)

- Adam Raga (pilot de trial)

- Julia García Valdecasas

- Manel Comas

- Carles Canut

- Carles Flavià

- Chiqui Martí

- Josep Guardiola (el cantant)

- Andrés Astruells

- Rafa Jofresa

- Dani Ballart

- Andrés Gimeno (ex-tennista)

NO EM DÓNA LA PUTA GANA D'APUNTAR-ME AL FACEBOOK DELS COLLONS

Amb aquesta subtilesa enceto un tema que m'està perseguint des de fa mesos.

Dels creadors de "Second Life", "MySpace", "Fotolog" i "Twitter", ara arriba a les nostres vides...

L

La resposta és NO! I prefereixo encenallar-me els ous amb la Termomix abans de caure en la puta moda de les xarxes socials. Perque a veure... on està la maleïda gràcia de traslladar la teva vida a la xarxa? És necessari que el món sencer sàpiga la música que t'agrada, si ets fan dels mugrons de la meteoròloga de Canal Sur, el que estàs fent en aquest moment i la cara de subnormal que se't queda quan t'endrogues fins les celles el cap de setmana?

L

Suposo que així d'autista i egocèntric és un món en el que els amics són etiquetes. I a falta de relacions de veritat (perquè la gent no s'aguanta i tothom va a la seva) les persones es dediquen a cultivar una realitat virtual en la que només s'apareix de festa i de viatge, però mai a la màquina de cafè de la oficina amb cara de son. Un món on apretant un botó és fàcil saber si un antic company de facultat està pintant la seva nova casa, però això no compensarà el fet de que fa 3 anys que no us parleu i que no et trucarà per convidar-te a la festa d'inauguració. Digueu-me, a quin dels vostres 56 ciberamics del facebook anireu a plorar quan us deixi la nòvia? Així és com us veig, FILLS DE PUTA.

L

Ja vaig passar per l'aro del mòbil, el correu electrònic i el messenger. De fet, aquí em teniu, escribint una merda de bloc. Però la pròxima persona que m'envii una invitació del Facebook o em canti les seves excel.lències que es prepari per una descàrrega de fúria escala 12(*).

L

L

(*) Magnitud Richter 12 = 1 bilió de tones d'equivalència energètica = fractura de la Terra pel centre.

MIJATO-BITCH

Després de la vergonyosa derrota del Reïal Madrit contra el Valladolid, a la Cadena SER (sí, reconec que escolto aquesta emissora només per morbo quan perden els merengues) han donat una estadística curiosa: Raúl ja és el jugador que acumula més derrotes y Casillas el porter més golejat en tota la llarga història madridista, tot i que cap dels dos té encara el récord de partits jugats en lliga.

Davant d'aquesta revelació trascendental, la reacció de Manolo Lama (aquest 'periodista' inmortal que ha fet del gall un art i del qual molts madridistes insisteixen contra tot pronòstic en afirmar que és de l'Atlético de Madrid) ha sigut furibunda. Més o menys, ha vingut a dir que les lligues no serveixen per a res i que l'únic que compta són les Copes d'Europa guanyades. S'ha excitat tant que li ha dit al pobre redactor que ha gosat informar sobre aquesta estadística que els hi doni la carta de llibertat als dos jugadors i que torni les 3 Copes d'Europa i les 2 Intercontinentals guanyades a la UEFA.

Sorprès per les paraules de Manolo Lama, he reflexionat. L'única persona amb poder executiu per a acomiadar a Raúl y Casillas és el director esportiu del club, el senyor Mijatovic. I en quant al tema de tornar els trofeus el montenegrí sería l'únic amb autoritat moral per fer-ho, almenys amb la Copa d'Europa del 98 (encara que només sigui pel gol de la victòria en fora de joc que va marcar a la final contra la Juve). I he començat a lligar caps.

És Pedja Mijatovic un empleat de la Cadena SER? Té alguna relació amb que quan la SER va demanar la destitució de Fascio Capello se'l fes fora tot i guanyar la lliga? I amb que el substitut escollit fos Bernardo Schuster, precisament el candidat promocionat per la SER? I amb que ara que la SER està descontenta amb el tarannà de l'alemany i és palès que Mijatovic està barallat amb ell se'l vulgui destituïr? I que un dels candidats a substituïr-lo que sonen sigui Víctor Fernández, actual comentarista de la SER?

No sé perquè, les meves disquisicions m'han acabat portant a una fantasía en la que Tomás Roncero, Alfredo Relamo i Tomás Guasch apareixen en una masmorra xops d'oli, portant únicament collars de gos i rodejats de dildos blancs amb l'escut del Madrit tamany XXL.
Necessito un psicòleg.

Money for nothing

Hi ha coses en aquesta vida que o es fan per diners o no es fan en absolut.

(Alfonso Díez, paleontòleg del sexe)

L

En aquesta categoría es pot incloure la pel.lícula 2girsl1cup. Ja sé que arribo tard, que fa mesos que corre per la xarxa, però a mi el que m'interessa del tema és el factor humà. Què empeny a dues persones del sexe femení a exhibir-se consumint excrements propis i aliens davant una càmera? Hi ha un mercat que ho demanda? Quin és el públic potencial d'aquest mercat? Monstres? Éssers amorals? Perquè som tan refotudament hipòcrites?

L

Permeteu-me que davant preguntes trascendentals com aquesta recorri a la saviesa dels genis.

LA PEDRERA DEL BARÇA

("Jo de gran vull ser futbolista i pijo". Cesc Fàbregas, un tío amb les coses clares.)

Surt a tots els mitjans des de fa dies que el Barça està preocupat de que se li escapi el Sergi Busquets (o Sergio, com vol que li diguin ell, i no podia ser menys coneixent al seu pare) a final de temporada. No m'ho crec. La que està preocupada és determinada premsa, i no pel jugador sino per trobar una excusa amb la qual atacar al club ara que ha passat la tromba mediàtica. Bàsicament van a pel Txiki Beguiristain i l'acusen de no fer la seva feina per no haver-lo renovat abans. Recapitulem.
L
El nano té 19 anys i jugava la temporada passada a Tercera. Té fitxa del filial i acaba contracte el 30 de juny del 2009. El que passa és que la cosa ha anat de la següent manera: Guardiola se l'emporta a la pretemporada i ho fa bé, el fa debutar a la lliga i agrada, el convoquen per la selecció espanyola sub-21 i el mateix mes debuta a la Champions i marca. Tot això el converteix en la gran sensació de l'inici de lliga i els rumors de que grans clubs europeus el volen fitxar (que ja hi eren pràcticament des de pretemporada) prenen interès. Alerta! Campi qui pugui!

L
Per mí tot això té un nom: efecte Cesc Fàbregas. Des que asquest noi va prendre la decisió de deixar Can Barça per anar a Anglaterra han passat diverses coses: 1) Tothom vol pescar a les categoríes inferiors del Barça no sigui cas que surti una altre ganga (i així ha passat amb Piqué, Fran Mérida, Daniel Pacheco i Yago Falqué, o a punt ha estat de passar amb Gay Assulin, Thiago Alcántara o Gerard Deulofeu. 2) Cada cop més joves volen imitar-lo i es deixen convencer per representants que oloren negoci i els col.loquen a equips base de grans clubs estrangers (Mikel San Jose, Yuri Berchiche, Francisco Duran, Daniel Ayala, Miki Roqué, Sergio Tejera...). I 3) La premsa espanyola, i especialment la catalana, veu "el nou cas Cesc Fábregas" per tot arreu.

L

En realitat, molta gent no ha entès encara el que representa el cas Cesc Fàbregas. És la història d'un nano que té pressa per triomfar. Ell no ho reconeixerà mai però la seva fuga té més a veure amb l'ambició de ser un professional precoç que amb la recerca d'oportunitats i confiança que ens ha venut fins ara. D'acord que és una tendència generalitzada en el món de l'esport però en el món del futbol encara no s'ha parlat obertament del tema.

L

Hi ha qui encara considera que el Barcelona el va deixar escapar, quan la seva consideració a Can Barça era més que privilegiada i l'estiu que va marxar se l'anava a integrar a la plantilla del filial amb 16 anys escassos. De fet, a un filial (el de l'Arsenal) és on va acabar jugant aquella temporada. La diferència és que ho va fer amb un contracte professional de llarga duració i amb promeses de promoció inmediata. Suposo que a ningú se li escapa que no només en Cesc sino cap dels nanos que he citat abans han fet les maletes sense una promesa de jugar al primer equip més d'hora que tard. El que passa és que la realitat és ben diferent i de tots els que han marxat només en Cesc s'ha consagrat amb rapidesa al seu nou club (amb factors d'atzar a favor, com el traspás de Patrick Vieira i la lesió d'Edú). La conclusió que ens queda és que les oportunitats de triomfar aquí o allà son similars i que la diferència la fan els diners. És més, resulten especialment sagnants les paraules d'en Cesc afirmant que no se'n penedeix d'haver marxat perquè veia molt difícil arribar al primer equip quan la realitat és que la plantilla culé és una de les més plenes de futbolistes del planter (escandalosament més plena quan es compara amb la d'altres clubs de primer nivell) i quan dos companys de generació seus com Leo Messi y Gerard Piqué hi formen part actualment.
L

A mí el que em sembla, i ho trobo veritablement trist, és que en Cesc va marxar del Barça perquè a la seva posició hi havia un tal Xavi Hernández i un tal Andrés Iniesta. Per tant, quan el jugador parla de falta d'oportunitats es refereix a que la seva ambició xoca amb un excés de competència. Jo, a això, ho anomeno cobardía. A més, quan marxava ho feia l'estiu de 2003, precisament l'any en el que arriba Frank Rijkaard i l'equip adopta el 4-3-3 amb dos volants creatius. Però el que fa el seu representant Joseba Díaz (un personatge d'allò més fosc amb el que per sort ja ha trencat el jugador), amb el consentiment de la familia, és el que s'acostuma a fer en aquests casos: marxar amb nocturnitat, premeditació i alevosía. És a dir, sense avisar al club ni escoltar contraofertes i sense pagar un duro. Queda escrit per a la reflexió de qui convingui.
L

Aclarit això, tornem al tema Busquets. La por que la premsa transmet a l'afició és la de que per una badada del Txiki el nano faci les maletes i vagi a Milà o qualseviol altre lloc de forma gratuïta. A cap lloc he llegit que tot depèn del nano, que està jugant minuts i s'està revaloritzant a un equip de la categoría del Barça i que no té cap motiu real per marxar. Bé, sí, pot tenir-ne un: els calers, sempre que n'hi ofereixin més a un altre lloc. Arribats a aquest punt, la responsabilitat ha de ser única pel jugador i el seu entorn. Perquè, amb tots els respectes, Sergi Busquets no és a hores d'ara més que un projecte de jugador que per mí ha demostrat tant con Thiago Motta la seva primera temporada com a blaugrana (que va ser bastant, per cert).
L

En definitiva, no caiguem en la cobdícia de voler retenir-ho tot ni en l'error de cobrir d'or a cada jugador que reb interès per part de tercers, que això ja ho va fer Núñez amb Nano i Trashorras i tots sabem com va acabar. L'equació de l'èxit, a més de les variables del talent i la sort ha d'incloure valentía.

LFP 2008-2009: FAVORITOS AL TÍTULO

Que el F.C. Barcelona y el Real Madrid son fijos en este apartado no es un secreto para nadie. Lo único discutible año tras año es si habrá alguien capaz de hacerles sombra. Y lo cierto es que cada vez es menos raro comprobar que sí. Tras una década de los 90 que fue un monólogo del puente aéreo, como por otro lado había sido habitual desde que se creó la LFP con contadas excepciones, el 2000 nos trajo el ascenso de unos clubes que con proyectos a medio plazo han sido capaces de plantar cara a los dos grandes sin necesidad de equipararse a ellos en poder adquisitivo. Los casos más destacados: el Deportivo de La Coruña y el Valencia (no voy a contar a la Real Sociedad de Raynald Denoueix por lo efímero de su paso por la élite, aunque el mérito fue enorme). Y llegados a este punto, creo que la temporada que se avecina puede ser la entrada definitiva en esta lista de Sevilla y Villarreal, dos clubes que ya llevan años merodeando las primeras plazas y que en el curso que nos ocupa pueden recoger los frutos de su continuada labor de crecimiento. Que nadie me tache de loco si me atrevo a decir que este año toca sorpresa.

REAL MADRID C.F.

L
Después de ganar dos ligas consecutivas (por incomparecencia del rival, si se me permite) la afición madridista sólo puede exigir dos cosas: un juego de mayor calidad y superar la maldita eliminatoria de cuartos en la Liga de Campeones. Se me antoja cortita la plantilla para tamaños objetivos, aunque esta escasez sea más cualitativa que cuantitativa. Y no es que no lo haya intentado remediar Bernd Schuster, que se ha pasado el verano reclamando refuerzos mientras Calderón y Mijatovic se empeñaban en hacer avanzar la operación Cristiano Ronaldo. Cuando se han querido dar cuenta, Cristiano se había escapado y Robinho (con el que se había especulado que el Madrid quería hacer caja para fichar al portugués) deseaba abandonar el barco rumbo a Londres. Y no es que Ramón Calderón no esté acostumbrado a que las grandes estrellas le den calabazas (ya lo han hecho Cesc, Kaka y Cristiano Ronaldo) pero es que de la boca de Schuster salían otro tipo de jugadores menos estelares. Si se hubiera puesto el mismo empeño para fichar a Cristiano Ronaldo que para cerrar las operaciones de Luis Fabiano, Huntelaar, Diego, David Villa o Santi Cazorla, quizá no se habrían escapado uno tras otro. A Dios gracias que la desesperación del jugador por salir de Hamburgo y el cabreo público monumental de Schuster hicieron que en un impás se cerrara la contratación de Rafael van der Vaart, el que según Calderón debía ser el primer y único refuerzo madridista sin contar el regreso de los cedidos Javi García (Osasuna) y Rubén De la Red (Getafe) o la contratación y posterior cesión de Ezequiel Garay (Racing de Santander).

Claro que bendita desgracia pensará Calderón que es iniciar la temporada con el equipo campeón prácticamente íntegro. Y digo prácticamente porque los traspasos de Balboa, Soldado y Baptista difícilmente inquietaran el once del técnico alemán. A falta de saber lo que sucede con Robinho, al que sólo le falta declararse en rebeldía para ir al Chelsea, el Madrid dispone de lo habitual en los dos últimos años: una plantilla con 3 o 4 jugadores sobresalientes rodeados por un segundo grupo de 9 o 10 muy buenos jugadores y un tercero de 11 o 12 jugadores más discretos. Habrá que ver si le puede seguir sacando tantísimo partido. De momento, ha sumado el primer título de la temporada imponiéndose al Valencia en la Supercopa con una remontada épica. Todo sigue igual.

L
Entrenador: Bernd Schuster (posible 4-3-3 o 4-2-3-1)
L
Portero: Iker Casillas, Jerzy Dudek y Jordi Codina (*)
Lateral derecho: Sergio Ramos, Míchel Salgado y Miguel Torres
Lateral izquierdo: Gabriel Heinze y Marcelo
Centrales: Pepe, Fabio Cannavaro, Metzelder y Javi García
Pivote: Fernando Gago y Mamadou Diarra
Volantes: Guti, Wesley Sneijder, Rafael Van der Vaart y Rubén De la Red
Extremo derecho:
Extremo izquierdo: Arjen Robben y Royston Drenthe
Delantero: Ruud van Nistelrooy, Raúl, Gonzalo Higuaín y Saviola
L
(*) Portero del filial
L
Bajas relevantes: Julio Baptista (AC Roma), Roberto Soldado (Getafe) y Robinho (Manchester City)
Buscan: Quién sabe. La plantilla está oficialmente cerrada, pero también lo estaba antes de que el Madrid se lanzara a por Villa y Cazorla.

L
Análisis: Casillas, Sergio Ramos, Pepe, Cannavaro, Heinze, Gago, Guti, Van der Vaart, Robben, Raúl y Van Nistelrooy. Si todo en el Madrid estuviera tan claro como su alineación no habría dudas de que volvería a ser campeón este año. El problema es que quitando este once incial y las aportaciones de Sneijder (cuando vuelva de su lesión), Robinho (si se queda), Diarra, Higuaín y ahora De la Red hay pocas hechuras de equipo campeón. Son 16 futbolistas para 3 competiciones, 2 si descartamos la Copa del Rey de las prioridades, y la temporada es muy larga y llena de imprevistos. Tanto, que el Madrid la empezará sin Sneijder por una grave lesión de rodilla que le podría tener 6 meses en el dique seco. Tanto, que Schuster ha reinventado a Javi García para hacerle jugar de central. Incluso en el once hay jugadores discutidos, como los veteranos Raúl o Cannavaro. Pero todo eso se olvida cuando el Real Madrid salta al campo y convierte en un arte la virtud de ganar sin merecerlo. Y que nadie me malinterprete, porque no estoy hablando de favores arbitrales (aunque a veces los haya). Y además, desde la llegada de Schuster, ha recobrado otra virtud exacerbante para los rivales como es la de estar aliado con la fortuna para levantar cualquier resultado, como sin ir más lejos demostró en la Supercopa.

Si el Real Madrid consigue mantener todas sus virtudes y los demás no mejoran las suyas, tiene verdaderas posibilidades de repetir campeonato. El problema es que de mis otros tres favoritos al título sólo uno (el Villarreal) estuvo cerca de su máximo nivel la temporada pasada y que para ser un equipo bicampeón no es tanta la distancia futbolística que le separa de sus rivales.

L
Actualización: Robinho se sale con la suya y se va del Madrid, aunque no al Chelsea sino al Mancheser City, que cambió de propietarios el mismo día del cierre de mercado y desembolsó 42 millones de euros para llevarse al brasileño. La situación se hizo insostenible cuando Robinho convocó una rueda de prensa el día antes para decir que estaba dispuesto a pasarse un año sin jugar con tal de salir del club. Incluso después de eso Schuster se mantuvo firme en su voluntad de retener al jugador, pero Calderón terminó cediendo. Económicamente la operación ha sido fantástica pero deportivamente deja tocado al equipo blanco, que ya andaba corto de efectivos en ataque. Han sido unas últimas horas frenéticas, con Calderón ofreciendo 60 millones por Villa y especulaciones sobre la llegada de Berbatov (que finalmente firmó por el Manchester United), Joaquín (se queda en el Valencia) o Huntelaar (se queda en el Ajax). Al final no ha llegado nadie.

F.C. BARCELONA

L
Los fríos números nos dicen que el Barça se ha gastado 83 millones de euros en fichajes y ha ingresado 49 en concepto de traspasos, pero la realidad es que han llegado tres defensas, un pivote defensivo y un centrocampista ofensivo a cambio de dos delanteros, un centrocampista ofensivo y dos defensas. El resultado es que el equipo azulgrana ha perdido potencial atacante, por mucho que Daniel Alves (Sevilla) sea uno de los laterales más ofensivos del mundo. De hecho, sólo la incorporación de Alexander Hleb (Arsenal) podria sustituir a uno de los jugadores importantes que se han marchado (Deco) y la plantilla se ha aligerado muchísimo sin Zambrotta, Oleguer, Thuram, Edmílson, Deco, Ezquerro, Ronaldinho y Giovanni. Por muy mal que rindieran estos jugadores la temporada pasada, que lo hicieron, ahora el club sólo cuenta con 21 fichas profesionales y eso son muy poco efectivos para afrontar las tres grandes competiciones. Más aún si tenemos en cuenta que Cáceres (Recre/Villarreal) y Piqué (Manchester United) son apuestas de futuro y que Seydou Keita (Sevilla) es un perfil muy parecido al de Yaya Toure.

Pero más allá de la plantilla hay factores mucho más importantes a tener en cuenta desde la óptica culé. Esta será la temporada del cambio de ciclo tras un verano convulso deportiva e institucionalmente. Dos temporadas sin títulos con una de las mejores plantillas de la história del club han dejado una profunda fractura en la afición. La renovación del equipo ha sido prácticamente de obligado cumplimiento y las circunstancias de recesión económica la han convertido en una tarea casi imposible. Exceptuando a Ronaldinho (al que se le espera desde hace 3 años) ninguna de las grandes estrellas actuales ha cambiado de equipo y eso deja a Leo Messi demasiado sólo liderando al Barça. Con este panorama, incluso Eto'o permanecerá en el club cuando a finales del curso pasado se le daba por sentenciado.

La otra gran revolución ha tenido lugar en el banquillo, dónde la principal labor de Pep Guardiola será transmitir la ilusión que ya no podía ofrecer Frank Rijkaard. La apuesta de Laporta y Beguiristain es muy arriesgada y sólo el tiempo dirá si también es un acierto, pero dónde se reclamaba la revolución y la mano dura de José Mourinho se ha puesto el símbolo de las más puras esencias cruyffistas. Continuidad, al fin y al cabo. A nadie le extrañaría que un mal inicio de temporada hiciera saltar este Barcelona por los aires.

L
Entrenador: Pep Guardiola (4-3-3 o 4-2-1-3)
L
Portero: Víctor Valdés, Pinto y Jorquera
Lateral derecho: Daniel Alves y Víctor Sánchez (*)
Lateral izquierdo: Eric Abidal y Sylvinho
Centrales: Carles Puyol, Rafa Márquez, Gerard Piqué, Martín Caceres y Gabi Milito
Pivote: Yaya Touré y Seydou Keita
Volantes: Xavi Hernández, Andrés Iniesta y Eidur Gudjohnsen
Extremo derecho: Leo Messi, Alexander Hleb y Pedrito (*)
Extremo izquierdo: Thierry Henry
Delantero: Samuel Eto'o y Bojan Krkic
L
(*) Alternaran primer equipo y filial

L
Bajas relevantes: Ronaldinho (AC Milan), Deco (Chelsea), Giovanni (Tottenham), Zambrotta (AC Milan), Oleguer (Ajax), Edmílson (Villarreal) y Ezquerro (Osasuna)

Buscan: Más que buscar necesitan jugadores de banda izquierda para el ataque, aunque las negatvas de Zenit y valencia a vender a Arshavin y Silva han hecho que se dé la plantilla por cerrada.

L
Análisis: El Barcelona no ha cambiado tanto como pretende aparentar. Dani Alves le da mayor entidad a la defensa y le dará profundidad por la derecha si se entiende bien con Messi, aunque eso repercuta en una mayor actitud defensiva por parte de los centrocampistas. Guardiola quiere que Márquez sea el primer organizador del equipo y que Xavi e Iniesta rematen más a puerta. También pretende que Messi juegue más cerca del área para aprovechar su velocidad en los últimos 15 metros y recuperar esa presión asfixiante que ejercía el equipo campeón de Rijkaard. Lo demás es todo igual. El lateral izquierdo sigue siendo el punto más débil del equipo, con un Abidal que demasiado a menudo es el despistado en el gol de turno y un Sylvinho que bastante hace ya con mantenerse en forma a su edad. Gudjohnsen no convence en el centro del campo por mucho que se esfuerce, Henry sigue acostado en la banda izquierda y Valdés sufre las consecuencias de jugar al filo de la navaja con una defensa tan adelantada. Del resto de fichajes, Piqué y Cáceres (un calco de los perfiles de Márquez y Puyol pero con 8 años menos) aún estan muy verdes y preocupa que Hleb no esté entrando aún en las alineaciones. También cabe esperar por la procedencia del técnico que Guardiola eche mano del filial ante la brevedad de la plantilla, pero de momento sólo cuenta con el extremo Pedrito. De hecho, dos jugadores más hechos como Marc Crosas y Víctor Vázquez han abandonado el club y Pep ni siquiera se llevó a la pretemporada a dos extremos zurdos prometedores como Gay Assulin o Iago Falqué (que se ha fugado a la Juventus).

En Can Barça esta año hay que tener claras dos cosas: 1) Los destinos de Laporta y Guardiola dependeran de las 10 primeros partidos 2) Pueden disputar el título siempre y cuando se centren sólo en la Liga. Para lo primero han empezado mal con la derrota en Soria, y para lo segundo también porque con un grupo de Champions tan flojo se aseguran seguir en liza almenos hasta octavos. En definitiva, veo un Barcelona justito al que le haría falta precisamente de lo que no dispone: tiempo y paciencia.

SEVILLA C.F.

Cuando un equipo dispone de dos jugadores de calidad por puesto hay que considerarlo favorito a cualquier liga, y eso y más es lo que tiene un Sevilla que desposeído de la distracción de la Champions puede ser el favorito al título. Sorprendentemente, al comparar la plantilla sevillista con la de dos de sus principales rivales como Madrid y Barcelona uno se da cuenta de que el que parece el equipo grande es el hispalense. Son muchos años ya invirtiendo sabiamente el dinero conseguido con las ventas a los grandes de Europa (Reyes, Sergio Ramos, Baptista, Dani Alves, Keita, Poulsen...) y eso al final se nota. No sólo en el saneamiento económico de la entidad, sino en la profundidad de la plantilla. Nadie podía discutirle a Monchi y su red de ojeadores la capacidad para descubrir perlas ocultas, pero es que ya ni siquiera les hace falta. Refuerzos como Duscher, Romaric, Squillaci o Fernando Navarro son de solvencia contrastada y de talonario (aunque el Barcelona se haya encargado de engordarlo previamente). Sólo presenta dudas el sustituto de Dani Alves: Konko. Y Lautaro Acosta es el único que responde al perfil de fichaje que el Sevilla ha ido realizando para crecer: joven y semi-desconocido. Todos ellos fichados con tiempo y a su precio justo.

L
Entrenador: Manolo Jiménez (posible 4-4-2)
L
Portero: Andrés Palop y Javi Varas (*)
Lateral derecho: Konko y Mosquera
Lateral izquierdo: Fernando Navarro y Crespo
Centrales: Squillaci, David Prieto, Julien Escudé, Fazio, Dragutinovic y Javi Navarro
Pivotes: Romaric, Maresca, Aldo Duscher y Renato
Extremo derecho: Jesús Navas, Lautaro Acosta y Tom De Mul
Extremo izquierdo: Adriano y Diego Capel
Delanteros: Luis Fabiano, Kanouté, Chevantón y Arouna Koné
L
(*) Sube del filial
L
Bajas relevantes: Dani Alves (Barcelona), S. Keita (Barcelona) y Poulsen (Juventus)
Buscan: Nada más, aunque la grave lesión de Koné les permitiría reforzarse incluso superado el plazo máximo.

L
Análisis: Para mí, el mayor aspirante a ganar la Liga. Hay muchas ganas de ver pinchar al Sevilla para decir que es como aquel SúperDepor o el Valencia de Cúper, pero la verdad es que es justo lo contrario a esos equipos. El crecimiento del Sevilla no ha sido insostenible, invirtiendo cada vez más dinero para tener mejores jugadores, sino que ha seguido con su filosofía de vender a un alto precio y comprar barato. Que los rivales se olviden de un hundimiento repentino. Si hay algún equipo con el que compararle ese es el Valencia de Rafa Benítez, y todos sabemos que aquello acabó con dos ligas en las vitrinas valencianistas. Además, se cumplen otros requisitos indispensables como el flojo nivel actual de los dos grandes. Barça y Madrid compiten con plantillas cortas y muchas exigencias, mientras el Sevilla puede permitirse jugar con mucha más tranquilidad teniendo más armas a su alcance. Estoy seguro de que la temporada que se avecina nos dejará grandes victorias sevillistas ante sus rivales directos, pero la clave estará en el rendimiento de los de Jimenez ante equipos de nivel medio-bajo. Si consiguen sacar adelante esos partidos complicados que los grandes suelen ganar por ofício o ayuda arbitral, son favoritos.

LVILLARREAL C.F.

L
La regularidad hecha club. Los números del Villarreal las cuatro últimas temporadas son de equipo grande. Ha quedado 3º, 7º, 5º y 2º consecutivamente en las cuatro últimas temporadas. De hecho, el curso pasado quedó subcampeón de una temporada en la que el Real Madrid no hizo el récord histórico de puntos de la Primera Division porque éste se consiguió cuando había 22 equipos y 42 jornadas. Los 77 puntos conseguidos por los de La Plana les hubieran valido el título en 4 de las últimas 10 Ligas disputadas (curiosamente las dos logradas por el Valencia, la del Deportivo y la última del Madrid de Capello que perdió el Barça en la última jornada). Eso significa algo: si los grandes perdonan, en este momento el Villarreal es el primero de la lista para llevarse el título. Un mérito enorme para una población y un club como estos.

Como soy de la opinión que este año ni Barça ni Madrid van a estar a la altura, las opciones del submarino amarillo se multiplican. El único pero que me empuja a considerarles menos favoritos que el Sevilla es el hecho de disputar Liga de Campeones. Es más, su peor resultado liguero de los últimos años es un 7º puesto logrado la temporada 2005/2006, cuando sólo un penalti fallado les privó de ser finalistas de la Champions. Por eso este año la dirección deportiva se ha ocupado de contratar jugadores veteranos que puedan darle experiencia y profundidad al grupo. Así, han llegado Edmílson del Barcelona, Ariel Ibagaza del Mallorca y Joseba Llorente del Valladolid (el primero libre de contrato y los dos últimos por un precio irrisório). Ellos tres y gente como Senna y Pires son una clara apuesta por el 'aquí y ahora', conscientes de que ha llegado el momento de hacerse con el primer título importante de la história del club. Para rejuvenecer la plantilla ya habrá tiempo si se recupera a la infinidad de jugadores prometedores que el Villarreal tiene cedidos por ahí (Jonathan Pereira, Escudero, Marcos, Felipe Manoel, Robert Flores...). Una fórmula que le ha salido redonda a los castellonenses con gente como Cazorla o Martín Cáceres y que demuestra la grandeza de la gestión ejercida por Fernando Roig y Juan Llaneza. La única promesa a la que no se le ha buscado acomodo es Jozy Altidore, delantero norteamericano que ha sonado como refuerzo para Valladolid o Recreativo, aunque finalmente se quedará a las órdenes de Pellegrini.

L
Entrenador: Manuel Pellegrini (posible 4-2-3-1 o 4-4-1-1)
L
Portero: Diego López y Viera
Lateral derecho: Javi Venta y Ángel
Lateral izquierdo: Joan Capdevila
Centrales: Gonzalo Rodríguez, Diego Godín, Fabricio Fuentes y Pascal Cygan
Pivotes: Marcos Senna, Sebastián Eguren, Edmílson y Bruno Soriano
Extremo derecho: Santi Cazorla y Cani
Extremo izquierdo: Robert Pires y Jozy Altidore
Media-punta: Ariel Ibagaza y Matías Fernández
Delantero: Joseba Llorente, Giuseppe Rossi, Nihat y Guille Franco
L
Bajas relevantes: Tomasson (Feyenoord), Josico (Fenerbahçe), Josemi (Mallorca) y Mavuba (Lille)
Buscan: Nada.

L
Análisis: Es una plantilla equilibrada y llena de talento, repleta de jugadores que pueden actuar en diversas posiciones, sobretodo de la media hacia adelante. Quizá el punto flaco del equipo es el flanco izquierdo, dónde a pesar de tener a uno de los mejores laterales zurdos de España no hay recambio. Por eso Pellegrini ha estado toda la pretemporada trabajando con Bruno Soriano para que se adapte a esa posición por si fuera necesário. La otra gran flaqueza endémica del club, que era la porteria, quedó más que resuelta el año pasado con el fichaje de Diego López. Arriba, el técnico chileno tiene para elegir: la garra de Llorente, la potencia de Nihat (lesionado en la Eurocopa y que se perderá unos meses de competición), la calidad de Rossi o el oportunismo de Guille Franco. Y por detrás de ellos calidad a raudales con la visión de juego de Ibagaza o Matigol, desborde con Cazorla, potencia con Altidore o centros precisos con Pires o Cani.

Los resultados en pretemporada no han acompañado, ni tampoco en el primer partido de Liga, pero no tengo ninguna duda de que a final de curso veremos al Villarreal entre los cuatro mejores equipos de la temporada. Sin duda, sería el premio al trabajo bien hecho.