dimarts, 30 de juny del 2009

Vergonya

Hi ha un tema que em treu especialment de polleguera i és el que fa referència a la mal anomenada violència de gènere. Per començar, les institucions públiques podrien donar la cara i parlar obertament de violència contra la dona o creuar la línia per anar a parar a la ja ben extesa entre els mitjans de comunicació violència masclista. Perquè està molt clar que davant la llei compta molt més una ciutadana que un ciutadà.

Tal i com està muntada la llei orgànica, que en una exhibició d'hipocresia parla de lluitar per la igualtat entre homes i dones, davant una denúncia per maltractament l'única garantia de la que disposa un paio és la presunció de culpabilitat. I amparats en l'eufemisme de les mesures preventives aquí el que passa és que has de demostrar la teva innocència si no vols que t'arruïnin la vida.

La jutjessa degana de Barcelona, Maria Sanahuja, ja va advertir fa anys del perill d'aplicar aquesta llei per la tendència de moltes dones a posar denúncies falses per aconseguir millors condicions econòmiques en els divorcis. Aleshores, feministes i paladins de la correcció política se li van llençar al coll com si les seves paraules fossin una heretjía imperdonable i va haver de recular. Han passat quatre anys, i la denúncia falsa ja és una pràctica extesa en els processos de divorci, sovint aconsellada i promoguda pels lletrats. No seré jo qui parli de percentatges, perquè les dades són manipulables per un o altre bàndol, però és una veritat com un temple que estem parlant d'una llei sexista i discriminatòria que pot ser utilitzada a mala fe. En un sistema judicial garantista com el nostre, tant convençut d'oposar-se a la pena de mort, ens podem permetre dependre de la bona fe dels implicats?

Fa temps que vull que algú em respongui a aquesta pregunta: Quants homes condemnats injustament per maltractadors compensen la vida d'una sola dona morta a mans de la seva parella? Un? Cinquanta? Dos-cents? Ja vaig parlar fa temps de la dinàmica oportunista dels mitjans de comunicació i les modes informatives. En aquest país ja fa temps que està de moda comptar les dones mortes, però ahir em van dir que l'any passat van morir prop de 50 homes víctima de maltractes per part de la dona i això no és noticia. La diferència principal és que a aquests homes no els mata la seva dona sino el cuñat, un familiar o la nova parella. És més, què passa quan el maltracte és d'una dona cap a una altre dona? Que deixa de considerar-se delicte i passa a ser una falta. Fantàstic.

Ara sí que em llençaré de quatre grapes al pantanós terreny de la hipòtesi i la generalització, però al meu barri era habitual que les baralles més lletjes comencessin amb la intervenció d'una noia embolicant la troca. Que si mira el que m'ha dit aquell, que si fixa't com m'ha mirat l'altre, que si permetràs que se'n vagi tan ample. I em refereixo a futileses d'adolescent que han acabat amb punts i sang. Ara imagineu una dona adulta enfurismada amb tot el pes de la llei al seu darrera. Ja no és el quillo del barri qui li fa de 'matón' sino el sistema judicial.

L'única defensa possible d'aquesta llei discriminatòria és posar per damunt de tot que salva moltes vides, però ens en fem un fart de llegir noticies de parelles que es passen les ordres d'allunyament pel forro i conviuen juntes de nou fins que passa una desgràcia. Aleshores tot són lamentacions i empaties cap a la pobre dona que no va saber mantenir-se allunyada d'una relació destructiva i ens passa pel cap que s'ha d'endurir la llei en comptes de repartir culpabilitats entre qui ha comès el delicte i cert tipus de dones que només semblen sentir-se atretes per autèntics malparits. De debò és tan políticament incorrecte fer ús del sentit comú i afirmar que qui no vulgui pols que no vagi a l'era? Això és justificar el maltracte? És greu responsabilitzar a la gent de les seves decisions, encara que signifiquin acabar fent pudor de caixa? Demà mateix provaré d'anar a Can Tunis de matinada amb 2.000 euros en cash a la mà i quan em plomin i em facin l'acupuntura gratis aniré a la policia a denunciar i a dir que em pensava que ho podria controlar, a veure que em responen.

Al final, l'únic que s'aconsegueix amb aquesta salvatge discriminació positiva és que hi hagi tios com jo que ni volen sentir a parlar del matrimoni perquè, entre d'altres coses, no fos cas que la preciosa i encantadora xicota amb la que et cases s'acabi convertint en el pitjor dels teus malsons. No seria el primer cop que una mosqueta morta amb la que surto s'acaba convertint en una autèntica filla de puta després de la ruptura. Digueu-me masclista, però no hi ha anatomia femenina, per espectacular que sigui, que justifiqui renunciar als teus drets.

dimecres, 24 de juny del 2009

Marranades

Ressaca + constipat = veu d'ultratomba. Que algú m'expliqui què collons hi faig jo aquí a l'emissora un 24 de juny al matí amb el 90% de la programació de ràdio enllaunada i tots els conductors dormint la mona. No sé com m'ho faig però cada cop surto menys i en pitjors condicions. Si això fos una merda de fotolog em limitaria a penjar proves gràfiques de l'excés d'anit per mitigar el fàstic existencial i documentar el meu apassionant esdevenir per la molt detestable revetlla de Sant Joan, però com encara conservo un bri de dignitat em limitaré a escriure alguna cosa lleugera que no us demani esforç ni a vosaltres ni a mi.

Ahir vaig conèixer l'Akiko a una festa i no me'n vaig poder estar de preguntar-li pel que realment m'apassiona de l'ancestral cultura japonesa: la seva pornografia. Si no hi esteu familiaritzats, el porno japonès és de llarg el més guarro del món. De la pornografia japonesa han sortit meravelles com el Bukkake, el Gonzo i el Bondage. A les pel.lícules que posen verros als nipons l'home és un pollacurta pervertit i sense cara gairebé sempre superat per les circumstàncies i les dones ninfes infantilitzades que ploren per tot i gairebé sempre els fa mal però es deixen fer el que sigui. Quina gent, els japonesos... Són capaços d'assumir amb naturalitat que un home es begui un cafè amb llet on la llet ha sigut prèviament espremuda d'ell mateix i a continuació corren a pixelar-li la tita. De fet, una de les meves velles aspiracions laborals de sempre és convertir-me en pixelador de pornografia japonesa, una feina agraïda i amb molt de futur.

El cas és que xerrant amb l'Akiko de tot plegat en un important estat etíl.lic vaig anar a parar a on van a parar totes les meves converses amb dones desconegudes. És el que un amic meu i jo anomenem 'Evangelització de la mamada'. Perquè com a homes és la nostre obligació cridar ben fort que la fel.lació és un acte sexual primordial que no es pot fer de qualsevol manera i que, per norma general, hi ha defectes a corregir. A continuació llegireu un discurs que amb la pràctica i el pas dels anys s'ha anat tecnificant fins al punt de ser molt concret en el que NO s'ha de fer quan es tracta d'amorrar-se al piló.

Usualment les dones es poden classificar en tres categories. N'hi hauria una quarta, que és la que correspòn a les grans fel.ladores, i una cinquena per a les que s'hi neguen, però a les primeres només se les pot encoratjar a continuar amb la seva excelsa labor i guardar-lis el secret, i les últimes com més lluny millor. En tot cas, queden fora de l'àmbit d'estudi per tractar-se de grups marginals.

1) Capullocèntrica: Un penis en erecció normalment fa entre 13 i 17 centímetres de longitud de la base a la punta. Si estem d'acord en que la inmensa majoria d'aquests centímetres corresponen al tronc, perquè collons t'entestes en xuclar només el gland? I no, posar la mà de topall per falsejar la sensació d'embolcallament no és el mateix i a sobre és trampa. Una capullocèntrica estarà convençuda de que tots aquests jocs que practica amb la llengua són d'allò més excitants, però la realitat és que passats uns minuts el seu amant només podrà pensar en enfonsar-li la polla fins l'esòfag d'un calbot. D'acord, de Heather Brooke només n'hi ha una, però si fas l'intent d'expandir una mica els teus límits t'adonaràs que quedes com una reina i el teu esforç serà recompensat amb escreix. Contràriament del que opinen moltes dones, l'arcada és sexy i denota implicació.

2) Mossegadora: Això és així, la polla no es mossega. Tens entre mans un teixit cavernós molt delicat amb centenars de ramificacions per on ha d'entrar i sortir la sang. Oi que no se t'acudiria mossegar-te una artèria? Després no t'estranyis si la cosa decreix. Com a molt, si t'has de posar vampírica, si no hi ha més remei, fes-li 'chupetones' a la vena principal que recorre la part posterior del tronc. Imagina que és la teva jugular i trobaràs el punt exacte de força tolerable. Ah! I per l'amor de Déu, no hi ha res més anticlimàtic que trobar-se amb una que no controla l'obertura de la boca i constantment et rasca amb la dentadura, però posar cara de Palomino per amagar les dents amb els llavis no ho millora, només ho fa més ridícul.


El gelat és real i no me l'he inventat jo, així que no em toqueu els collons

3) Pirulo Tropical: Portes 5 minuts observant com la teva parella sexual et fa llepadetes al carall com si es tractés d'un gatet que escura el seu plat de llet? Ai, que patirem. L'equilibri entre escalfor i humitat és bàsic. Tú perquè no tens polla i no ho saps, però una de les coses més agradables del món és ficar-la en calent. Si la llepes molt però no te la introdueixes mai a la boca aquesta saliva que deixes es refredarà a gran velocitat i provocaràs el miracle de convertir la cigala en polo. A més, no te n'adones que actuant així sembla que l'estri del teu amant et faci fàstic? Que te'n fa, potser? Aleshores, o tenim un problema d'higiene que se sol.luciona amb una dutxa o, ja que has arribat fins aquí, ves a per totes. No ho tens tot perdut. A molts ens agrada que ens la llepin i pensem que l'abundància de saliva és bona. La clau està en una bona combinació dels factors llengua, boca i mà. Varia, collons!

dimarts, 23 de juny del 2009

Els Messi: La familia Mónger

Que sí, que sí. Que el nano juga com els àngels, no dóna problemes i ens va sortir baratet a canvi d'unes quantes dosis d'hormones xeringades. Però jo tinc un problema amb en Leo Messi i és que el trobo imbècil. De fet, només cal escoltar-lo parlar per adonar-se'n que molt espavilat no ho és. El major encert del Crackòvia ha sigut que la seva única aparició en el hit inframusical 'Copa, Lliga i Champions' serveixi per aportar un "Què és llegir?". Tanmateix, hi ha moltes més dades per a recolzar aquesta afirmació.

1) És argentí

2) Quan va venir a Barcelona, en comptes de portar-lo a La Masía, els seus pares van decidir venir a instal.lar-se amb ell a Catalunya i que es concentrés exclusivament en el futbol. Dona-li a una criatura de 13 anys entre 16 i 14 hores diàries per jugar a la Playstation i a la pilota, afegeix-li la pressió d'haver de treure a tota la familia de la pobresa i estaras creant un monstre.

3) Quan va pujar al primer equip del Barça va ser ràpidament adoptat pel clan brasiler del vestidor: Deco, Motta i Ronaldinho. Indubtablement, tres futbolistes d'una qualitat humana i professional irreprotxables. Es veia a venir. El seu model sempre ha sigut Diego Armando Maradona.


4) L'altre día vaig topar amb aquesta noticia sobre els Messi. Pels mandrosos, tot i que us recomano profusament llegir-la perquè no té desperdici, explica la tràgica història de la disgregació familiar davant la impossibilitat de trobar una escola on la seva germaneta no se senti atacada per l'abominable llengua catalana. És més, friso perquè na Pisarra Negra llegeixi això i li dediqui l'entrada que es mereix.

No m'alabo el gust. Els dos futbolistes del Barça que més he admirat per ètica i estètica són Michael Laudrup i Luis Figo i tots dos van acabar fotent-me-la amb el Madrit. Ara, que ningú em demani que li llepi els peus d'atleta a aquest midget borderline perquè li tinc autèntica tírria. Collons, que és compatriota d'en Valdano! Si apliqués encara que sigui una quarta part del talent que té per pipar-se ell solet totes les pilotes que li arriben a la vora de l'area en cultivar el seu encant personal estariem parlant de l'assessor d'imatge que necessita el Montilla per arribar a semblar humà.


* Ara sí, si després de profanar el més sagrat que té Catalunya no em censuren el bloc, dimiteixo.

diumenge, 21 de juny del 2009

L'odisfera és de dretes?

Moment aleatori de l'última kedada secreta de l'OdiSSführer

L'altre día a Can Valero hi va haver un comentari que va passar força desapercebut però que a mi m'ha fet pensar. Només per aquesta fita, l'Arcangelo (així es diu el comentarista) ja s'hauria d'haver guanyat el cel de valent. Però de fet el que insinuava en el seu comentari és que els blocaires d'aquesta endogàmia que anomenem odisfera carreguen cap a la dreta. No parlo d'escrots sino d'ideologia. Durant dies, aquesta afirmació ha ballat pel meu caperró suscitant desenes de reflexions interessantísimes i centenars de sil.logiosmes, però finalment he cregut més oportú servir-vos en safata la polèmica a l'estil Glòria Serra i ja us ho fareu:

1) L'ODISFERA ÉS DE DRETES?

2) ETS DE DRETES?

3) QUIN DELS BLOCS HABITUALS QUE VISITES CREUS QUE ÉS DE DRETES?

4) SER MISÀNTROP, INTOLERANT O DIRECTAMENT CABRÓ ÉS EXCLUSIU DE LA GENT DE DRETES?

5) VOTES AL PSC? DONCS FORA D'AQUÍ, SUBNORMAL.

dijous, 18 de juny del 2009

14 sinònims de polla

Arrel de l'aportació de l'amable anònim que l'altre día em va aconsellar que me la talli, vull advertir-vos que aquestes coses no es poden prendre a la lleugera.

Jo vaig cometre un error majúscul, un d'aquells dels que només es pot ser conscient quan és massa tard per rectificar: circumcidar-me en edat adulta. I no, no és que la il.lusió de la meva vida consisteixi en abraçar el judaïsme. Com és possible, doncs?


INT. CONSULTA DEL METGE / LA PREGUNTA - TARDA

MARKUTIS: Vull saber si m'hauria d'operar de fimosi perquè ara que tinc nòvia i follo sovint de tant en tant em baixa la pellofa del tot, m'estrangula i em fot mal.

El metge inspecciona manualment el membre d'en Markutis, forçant la caputxa fins a deixar al descobert un anell d'esmegma altament repugnant sota el bolet que neteja amb una espàtula i conclou.

DOCTOR: Opera't si vols, però això amb l'ús dona de sí, eh...

MARKUTIS: Però em fa falta o no?

DOCTOR: Home... Estàs una mica a la frontera. Però jo no m'operaria.

Després d'una profunda reflexió de 3 minuts, en Markutis s'envalentona i afirma.

MARKUTIS: Doncs m'opero.



EXT. PARC / LA NOTIFICACIÓ - TARDA

Asseguts en un banc, un parell de borregos adolescents xerren animadament.

XICOTA: I quant de temps haurem d'estar sense follar?

MARKUTIS: No ho he preguntat, però suposo que un día o dos, perquè ni tan sols t'ingressen després de la operació.

XICOTA: Ets molt raru. Si a mi ja m'agrada com la tens.

MARKUTIS: També diuen que així és més fàcil de netejar.

XICOTA: Com et quedi rara...

MARKUTIS: I he sentit que després de la operació tens més sensibilitat.



INT. CASA PATERNA / LA NOTIFICACIÓ II - DÍA

MARKUTIS: Que si demà em podeu portar a l'hospital, que m'opero de fimosi.

Es produeix una situació de trauma familiar només comparable a una sortida de l'armari o al día que vaig confessar ser del Barça.

PARE: Tu ets imbècil, nano?

MARE: Què t'ha picat, ara?

MARKUTIS: M'haurieu de portar fins allà i esperar a que surti perquè m'han dit que amb l'anestèsia no puc tornar sol.

MARE: Tota la vida que te la veig i no li passa res.

PARE: Això és que li han dit que així sembla que la té més grossa.

MARKUTIS: Podeu portar-me o no?



INT. QUIRÒFAN / LA PERPETRACIÓ - TARDA

Una enfermera subjecta amb dos ditets, com qui recull la merda del gos, el penis d'en Markutis, completament nuu i estirat damunt la taula d'operacions. Una mena d'estructura fa de suport a una manta verda que li tapa l'angle de visió del seu propi mànec.

CIRURGIÀ: Ara et punxarem l'anestèsia local, que triga uns minuts a fer efecte. Em dius si notes alguna cosa i si cal te'n posem més, d'acord?

MARKUTIS: D'acord. Això de la manta perquè és? Perquè no vegi la carnicería, no?

De sobte, una punxada a la base del tronc del fal.lus. Molt dolorosa. El penediment s'apodera d'en Markutis.

CIRURGIÀ: Més o menys. I com és que has decidit operar-te tan tard? No és gaire habitual. Notes això?

Una mena de soroll vibrant, similar al d'una màquina d'afeitar elèctrica, arriba a les oïdes d'en Markutis, que ara nota una escalfor molt intensa a l'altura del bolet prepucial. Pànic.

MARKUTIS: Sí que noto, sí. Que és, una serra mecànica?

El metge riu, però ordena a la seva assistent que punxi una altre injecció a la base del màstil. Aquest cop ella ho fa amb molta fala folla i en Markutis s'ha de retenir per no fer un bot.

CIRURGIÀ: Caram, si que ets de la broma. Així sona gust operar. I ara què notes?

De nou, la mateixa sensació d'escalfor i vibració però molt més tènue. De totes maneres, en Markutis no vol arriscar-se a notar el més mínim dolor durant l'intervenció, tot i que tampoc l'entusiasma rebre una nova banderilla a la ximbomba.

MARKUTIS: Doncs... No n'estic segur. Potser encara una mica, però si esperem a que faci efecte la...

Tercera punxada. Aquest cop per iniciativa pròpia de l'enfermera, però menys dolorosa. De sobte en Markutis ja no pot notar com l'enfermera li subjecta la tita, que a aquestes altures ja deu ser un cigronet davant de tanta agressivitat. Segons més tard, el soroll elèctric ja no acompanya a cap sensació.

MARKUTIS: Ara sí que ja no noto res de res.

CIRURGIÀ: Doncs au, ja podem començar. Pensa que és una operació molt senzilla, que gairebé mai dóna complicacions...

L'home xerra i treballa com qui canvia de canal, però en Markutis deixa d'escoltar-lo tan bon punt comença a notar la humitat de la sang que li regalima fins a les cuixes. No podria veure res encara que ho intentés, però imaginar-s'ho és encara pitjor. A l'enfermera i el cirurgià, completament abocats als genitals que hi ha darrera la manta, els passa desapercebut l'esglai sinistre en el rostre del seu pacient.

CIRURGIÀ: Això ja està. Ara et cosim, t'embenem i cap a casa.

Per trencar l'incòmode silenci que ja fa minuts que s'ha instal.lat al quiròfan, i amb l'esperança d'empènyer els temps a que passi més ràpid, en Markutis parla.

MARKUTIS: La seva dona deu estar contenta, que si sap cosir pell segur que sap cosir cortines.

El cirurgià fa esclatar una riallada que l'obliga a aturar-se i en Markutis maleeix el seu comentari.


INT. COTXE / EL DESPERTAR - TARDA

Assegut al seient posterior del cotxe de son pare, en Markutis té la polla com un botifarró que amb prou feines li cap dins dels pantalons. Li han embolicat generosament la cigala, primer amb gasa i després emb diverses voltes d'embenatge compressiu que només deixen al descobert la punta de la fava per facilitar la micció. Al bell mig d'un embús a la Ronda Litoral se li desperta el pardal.

MARKUTIS: Hòstia puta, quin mal!

PARE: No volies operar-te? Ara et fots!

Minuts més tard, l'interior del vehicle s'ha convertit en una fidel reproducció acústica de la matança del porc. Entre xisclet i renec, tot el que és capaç d'articular en Markutis és...

MARKUTIS: Droga! Doneu-me droga!



INT. DOMICILI PATERN / LA PENITÈNCIA - NIT

Són les 4 de la matinada i ja és el tercer cop que en Markutis es lleva sobressaltat per una erecció traïdora, amb l'inconvenient que cada cop que això passa li tensa els punts de tal manera que veu la padrina. Aquest cop no són ganes de pixar. Camina per tota la casa a pas lleuger i en silenci, intentant fer circular la sang cap a qualsevol altre punt anatòmic del seu cos, però l'embenat li estreny el flabiol i el posa encara més juganer.



INT. HABITACIÓ MARKUTIS / LA NECESSITAT - DÍA

Ja fa 10 dies des de la intervenció i els punts no se li han tancat del tot, però en Markutis va calent com un mandril i fa els mateixos dies que no buida el dipòsit. La seva xicota comença a impacientar-se, les ereccions doloroses se succeeixen cada día amb major freqüència i les pol.lucions nocturnes són una constant. Amb molta cura, es desembolica el semaler i es toca delicadament entre fiblades fins a aconseguir alliberar un quart de litre de llavor líquida. Extasiat per l'alleugeriment, de sobte s'adona que una cosa vermella taca la blancor escampada pel paper de vàter que fa servir per eixugar-se. S'ha fet saltar un punt.



INT. CASA XICOTA / LA REALITAT - TARDA

Completament recuperat de la seva convalescència, ja sense punts i després de dos mesos de la millor i més frenètica activitat sexual de la seva vida en Markutis reposa al costat del cos nuu de la seva xicota, en silenci. Pensa que això de no tenir prepuci és molt divertit al principi però que el frec i la falta de protecció han fet que vagi perdent sensibilitat de forma progressiva fins a arribar a l'estat de normalitat anterior.

XICOTA: En què penses?

MARKUTIS: Que t'estimo molt.


Moralletja: Un consell. Passi el que passi, mai, sota cap concepte, si no és estrictament inevitable, us opereu de fimosi. Feu cas del vostre sentit comú. Dallar total o parcialment el vostre òrgan reproductor és tal i com us ho imagineu: més dolorós que intentar passar de contrabando una clau Allen amagada dins el recte.

dilluns, 15 de juny del 2009

Fer-se gran

Tinc una teoria. Jo sempre tinc teories de merda. La que avui ens ocupa diu que saps que t'estàs fent gran quan t'adones que superes en edat als teus ídols.

Ahir de matinada, sense anar més lluny, en Pau Gasol va guanyar l'anell de campió de la NBA amb 28 anys i, deixant de banda la molt improvable possibilitat de que em posi a entrenar molt fort ara mateix, aconsegueixi convèncer a algún equip de matats de la LEB de que em fitxi, foti 82 punts per partit en pretemporada i m'acabi fitxant un club de l'ACB que abans del trade deadline em deixi lliure de contracte per signar com a agent lliure pels Cleveland Cavaliers i això em permeti campionar l'any que vé encara que sigui passant-li les tovalloles i el Gatorade al LeBron James, no crec que sigui capaç d'igualar el registre. És més, com a bon friki del futbol començo a interessar-me per jugadors de futur que han nascut més tard del 92 i això, amics, és molt depriment. L'any 1992 jo ja tenia pèl als ous (poc i borrissolat, però hi era) i somniava amb convertir-me en una gran estrella de l'esport. Han passat 17 anys des d'aleshores i lo màxim que he aconseguit és jugar fins als 19 en equips de merda i més tard treure'm la síndrome d'abstinència de tant en tant disputant partits a les 3 de la matinada, ebri com una stripper de Benidorm, a la refotuda Superbowl de la Meiland.

No sóc gaire original, ho sé. Per això tinc una enveja malsana cap als petimetres que ja des de la seva repel.lent infantesa somniaven amb ser grans directors de cinema, escriptors d'èxit o inventar la vacuna contra la SIDA. Totes elles professions en les quals ets una jove promesa fins als 40. Jo ja he fet tard per complir el somni de la meva vida, però aquests fills de la gran puta seguiran vivint d'il.lusions fins a una edat en la que ja fot tanta baixada cap a la caixa de fusta que finiran sense temps d'assaborir l'amargor del fracàs.

No us enganyo. La meva actual ambició de ser guionista no és més que una baixada de pantalons. La il.lusió que em produeix aspirar a guanyar-me la vida escribint parides per quatre duros en comptes de forrar-me i ser adorat per hordes de grouppies de bon veure a canvi d'entrenar un parell d'hores al día i jugar un o dos partidets per setmana és la mateixa que em provoca anar a dinar a un restaurant i haver de demanar una truita a la francesa. No tinc res en contra de la truita a la francesa, però no és un platarro de peus de porc amb naps. Misèria.

divendres, 12 de juny del 2009

¿Perquè indigna el traspàs del Cristiano Ronaldo?

Vagi per endavant que jo sempre he sigut partidari del fitxatge del portugués pel Mandril. Tinc una relació molt particular amb el club blanc i sempre vull que tingui els jugadors més rabiosos en plantilla per a poder repugnar-los a gust. Els Casillas fan molt de mal al meu antimadridisme perquè m'impedeixen detestar amb escreix il.limitat. Per això tampoc em van fer especial gràcia les incorporacions de Manuel Pellegrini i Kakà, que donen un perfil baix d'odiabilitat. A mi dona'm Hugos Sanchezes, Fernandos Hierros, Sergios Ramos, Pepes, Gutis i Cristianos Ronaldos, que aquests sí que han nascut per jugar al Reïal Mandril.

Dit això, és al carrer una repulsa generalitzada cap als últims fitxatges merengons amb l'excusa de les xifres indecents que s'estan pagant. Però aquesta actitud resulta francament fàcil de desarmar per a un madridista mínimament lúcid com per esgrimir les paraules 'enveja' i 'por' en una mateixa frase (no fa falta que sigui subordinada). I no ens enganyem, moltes d'aquestes acusacions amaguen uns calçotets amarats de suor i algún que altre llepet. A mi, en canvi, el que m'enceta la bossa escrotal d'aquests dos fitxatges (i el del Villa, que és al caure) són altres coses:

- Que les entitats financeres concedeixin un crèdit de 300 milions d'euros a l'ésser superior per a que pugui jugar a ser la portera de Núñez mentres es neguen a donar crèdits a la resta de ciutadans. Les mateixes entitats financeres que no fa gaire van rebre una injecció de liquiditat per part del senyor Zapatero. Ja vaig donar la meva opinió sobre la crisi, però que a sobre hagi de pagar els fitxatges del Mandril amb els meus impostos em posa la bilis a una temperatura que s'hi podrien fregir croquetes.

- Que una d'aquestes entitats, si no és l'única, sigui La Caixa, aquest gran pilar de la identitat nacional de Catalunya. Diu que s'estan creant grups al Facebook per protestar davant d'aquest fet. Tan de bo no prosperin gaire i la protesta acabi mutant en una revolta social on la gent, armada amb bateries de cuina del Dipòsit Estrella, rebenti amb les seves pròpies mans sucursal rere sucursal. I que ningú es faci el sorprès, que el botiflerisme de l'imperi del senyor Fainé es podia comprovar fent una sola ullada als patrocinadors de la Roja.

- Que amb la mà de calers que va repartint el Tito Floren arreu d'Europa el Manchester ja tingui prous diners com per fitxar al Franck Ribery i pagar-li al jugador les 2.574 operacions que necessita la seva cara fins a deixar-lo igualet al David Beckham.

O sigui, que si heu d'anar plorant pel món a tot merengón que se us creui pel davant procureu utilitzar arguments sòlids i no excuses de merda com "mig món morint de gana i el Madrit gastant-se això en futbolistes". Però, sobretot, absteniu-vos de fer el ridícul com en Joan Herrera.

dimarts, 9 de juny del 2009

Mala sort (I)

Si disposeu d'un penis i no sou en Michael Jackson sé de bona tinta que al llarg de la vostre curta o llarga vida hi ha un denominador comú: us la heu pelat sovint. Això significa que molt provablement tenim aquestes experiències en comú:

- A casa us han retret que passeu massa estona al lavabo
- La mare us ha enganxat en plena feina
- Us heu adormit amb la titola a fora minuts després de descarregar
- Heu conservat (o conserveu) alguna revista acartronada
- La vostre primera experiència amb el detergent va ser intentant eliminar una taca inoportuna
- Heu provat de batre el propi rècord de palles en un sol día
- Coneixeu els beneficis de la sublimació masturbatòria d'una mala cita
- Heu empastifat el vostre membre amb substàncies diverses per curiositat
- El vostre onanisme ha eixamplat les fronteres de la llar per explorar espais públics
- Envalentonats per la perícia que dóna la pràctica heu provat de controlar l'ejaculació fins al punt de fer-la coincidir amb l'aparició de la vostre presentadora/actriu/cantant/objecte de desig a la pantalla del televisor

I això últim em porta a l'experiència traumàtica que vaig viure l'altre día i que ara descriuré malgrat ser conscient de la marca imborrable de repulsió que deixarà en la vostre desprevinguda imaginació.

Combatia jo un furiós atac de líbido nocturna amb una visita al meravellós món del youporn. Quan finalment em vaig decidir per un dels múltiples clips de l'oferta del día, però, no imaginaba que allò acabaria tan malament. Al llindar del dolcíssim clímax, eina en mà, l'operador de càmera va decidir tenir un atac d'originalitat i desviar l'angle de càmera per enfocar la cara de l'actor que en aquell moment estava essent fel.lat. No va ser per a dos o tres segons, sino que la bretolada va durar ben bé un quart de minut, esdevenint en primer pla del rostre d'aquell paio. Fins i tot l'actor semblava sorprès per la tenacitat del camarògraf i mirava directament a l'objectiu amb un gest entre estranyat i molest. No caldrà que us expliqui que a partir de determinat moment en el procés de l'autoestimulació genital l'expulsió de fluïds és un punt de no retorn. I així, amics, malgrat el meu titànic esforç de contenció, amb un orgasme involuntari i escarransit, és com vaig entrar de cap en el club dels bisexuals practicants.

He vist suficient porno com per saber que els primers plans de la cara del protagonista masculí ocupen un percentatge decimal del metratge total sempre i quant el protagonista no es digui Rocco Sifredi o Nacho Vidal. Quantes possibilitats hi havia de que coincidís l'únic pla d'aquell mindundi amb el meu petit moment de glòria? El fet que no m'hagués passat mai abans en gairebé 17 anys de carrera onanista és una pista molt clara al respecte. És la puta mala sort.

diumenge, 7 de juny del 2009

The greatest comeback since Lazarus

Frases brillants que se m'han acudit durant aquesta setmana de descans:

- Astúries és com sortir amb una model: és físicament preciosa, silenciosa i té facilitat per mullar-se, però a la llarga avorreix.

- No tots els móngers tenen cara d'endogàmic, però tots els que tenen cara d'endogàmic són móngers.

- L'excusa "és que anava borraxo" és tan fàcil i repugnant com violar una cega en una residència de sordmuts.