dimecres, 29 d’abril del 2009

La importància del context

És una falca de ràdio que als que escolteu RAC1 us resultarà familiar perquè la posen sovint des de fa mesos. Avui la he tornat a sentir i no he pogut evitar adonar-me del caire que ha près en els últims dies sense pretendre-ho...

"A Mèxic tothom es pregunta com ho ha fet Zanuy. ¿Pero como lo hisieron? ¡No puede ser! L'autèntica cuina Tex Mex. Nachos, dippins, fajitas, burritos, wraps... Si piques, pica bé. Pica Zanuy. Ui ui ui..."

dilluns, 27 d’abril del 2009

Lubricant

Mai he sigut gaire de posar música per cardar. De fet, crec que la primera i única vegada que ho he fet amb banda sonora va ser idea de la noia que va tenir a fi de bé desvirgar-me. Però d'això ja fa molt de temps, quinze dies com a mínim. Ara bé, hi ha cançons que només poden suggerir una cosa. Composicions que hom intueix han sigut creades en llargues nits d'humida fam sexual i què provablement no haguessin existit mai si en aquell moment ja s'hagués inventat el youporn.

1) Ideal per follar-se...



2) El que m'agradaria sentir mentres em tiro una...




3) L'ambientació perfecte per a una...



Efectivament, una excusa barata per a encolomar-vos tres videos més del yutup.

diumenge, 26 d’abril del 2009

Gent entranyable/Gent desentranyable

Amb el que jo he sigut, sembla mentida que porti tant de temps sense treure a passejar la meva misantropia i demanar aleatòriament la pena de mort per a algun ésser viu indeterminat que destorbi la meva existència. Però ja és primavera i la sang no s'altera només per la persistent desaparició de roba en els cossos de gènere femení. Odiem, doncs.

Gent entranyable (són odiosos, però en el fons els estimo)

- Callejeros Viajeros: Es veia a venir. Després d'esprémer fins a la medul.la tots els barris marginals haguts i per haver de la pell de brau, els entranyables cronistes de la misèria humana han hagut d'eixamplar els seus horitzons cap a l'estranger. Que la seva primera estació sigui Bombay, a l'Índia, era tan previsible com inevitable si s'ha de seguir alimentant a la fidel audiència amb gent desdentegada, desnerida i a la que és impossible entendre quan parla. La seva dedicació és commovedora.

- David Villa: Campió mundial de la caiguda lliure sobre gespa i de la putería futbolística. El devanter del València és un autèntic corcó, un d'aquells jugadors que si el tens en contra desperta els més salvatges instints homicides, però en el teu bàndol és impagable. Qualsevol semblança amb Luis Enrique és producte dels efectes mutants del gas grisú. Asturians, una raça superior.

Gent desentranyable (en el sentit que gaudiria profusament potinejant amb les seves entranyes al més pur estil Dr. Muerte)

- Xavier Sardà: Vanitós, arrogant, fill de puta perdonavides i des del passat divendres a la nit vicepresident executiu del club d'ex-autoproclamades estrelles televisives ex aequo amb José María Iñigo i Pepe Navarro (el president continúa sent Chicho Ibáñez Serrador). Qualsevol amb un mínim de criteri que hagi vist La Tribu s'ha adonat des del segon minut de visionat que està davant d'un programa passat de rosca, sense ritme i tant mancat de talent que fins i tot perd l'al.licient de fer-ne sang. Pels que, amb bon criteri, no l'hagueu vist mai us el resumeixo: el presentador mira els papers continuament, Boris Izaguirre està descol.locat i ja no pot evitar sentir vergonya del seu personatge, Carlos Latre encara no ha assumit que sense guió NO té gràcia, el nivell d'interès dels convidats desafía al del programa d'entrevistes de culte de Juan Ramon Lucas i Mercedes Milà està a una sola Tena Lady de repapiejar. Per cert, un últim descobriment de regal: l'Albert Casals és un puto impostor. El malparit mou les cames!

- Lady Gaga: Reconeixo que no he tingut l'interès de voler saber gaire sobre aquesta meuca, però ahir casualment la vaig enganxar fent declaracions a no sé quina televisió amb unes ulleres de sol descomunals posades i una actitud de sobrada que feia fredat on deixava anar aquesta perla: "M'és igual si sóc polèmica, només faig música que espero que resulti memorable". Quins collons... Decapitació ja!

divendres, 24 d’abril del 2009

Una ràpida: Bukkake pràctic

Ara que ja ha passat Sant Jordi, permeteu-me saltar del negre sobre blanc al blanc sobre negre.

dimecres, 22 d’abril del 2009

Llibres mediàtics per Sant Jordi

Incomprensiblement, encara no són al mercat però haurien de publicar-los ja, perquè són èxits de vendes assegurats.


Biografia no autoritzada


Assaig filosòfic

Autoajuda

diumenge, 19 d’abril del 2009

Modernors

No n'hi ha prou amb utilitzar les paraules indy, poppy, cool i trendy, portar ulleres de pasta i ser soci del Tr3sC. La competència és dura i guanyar-se l'apel.latiu de modern implica coneixements més profunds i dedicació. A continuació, una llista imprescindible de nul.la utilitat amb coses a fer a Barcelona quan ets un autèntic mudarnillu:

- Viu al Rawal (no confondre amb El Raval ni molt menys dir barri xino, que fa provincià)

- Talla't els cabells a qualsevol franquícia de La Pelu

- Digues que només llegeixes revistes gratuïtes com 'AB' i 'H', però compra el TimeOut Barcelona d'amagatotis

- Compra la teva roba a qualsevol botiga d'El Born

- Ves a prendre còctels al Betty Ford's, un local minúscul on a part d'eixugar suor aliena amb el cos podràs parlar qualsevol idioma menys el català. Si els segurates no et deixen entrar amb l'excusa que és plè o que són a punt de tancar és que no portes RayBan vintage, tofa i serrell (és important saber-ho perquè n'hi ha que ja ho han intentat tres vegades sense èxit)

- Visita a diari http://www.good2b.es/ i no t'oblidis d'idolatrar la seva creadora

- No et perdis ni una sola edició del FEA i t'ha d'encantar Ultraplayback




- Si has de convidar algú a dinar porta'l al Bar Kasparo, on degustareu tapas elaborades per australians a preu d'or en una plaça tranquila a només 2 minuts de La Rambla i la Pl. Catalunya

- Llença la teva càmera digital i corre cap a la LomoShop a comprar una compacte analògica soviètica que fa fotos descolorides i desenfocades en format diapositiva. Inmortalitza't fent totes les coses anteriors i penja-ho al teu Facebook (si no en tens feste'l, insensat!)

Ara sí, ara ja ets modern de la hòstia. De tú depèn esbrinar el que hauràs de fer la setmana vinent per mantenir-te.

Òptica blaugrana: Optimisme

Culers del món, Aquest any sí! És la conclusió a la que arribo després que el Barça hagi guanyat a Valladolid i Getafe, dos partits que donava per empatats en els meus pronòstics. No anava tan desencaminat, perquè tots dos s'han guanyat per la mínima, però a aquest equip li és igual jugar partits complicats i tramposos a camp contrari emparedats entre eliminatòries de Champions. No hi ha qui els pari! A aquestes alçades comptava amb estar 2 punts per sobre el Madrit i en comptes d'això continuem a 6 i amb dues jornades menys per disputar. Amb aquest ritme de sumar punts, el Barça de Guardiola es pot proclamar matemàticament campió la jornada 35 guanyant al Vil.la-Reïal al Camp Nou. I si el Madrit perd a Sevilla, que no em sembla gens descabellat, encara ho rematarem al Bernabeu. Fixeu-vos si vaig sobrat que fins i tot ja dono per fet que guanyarem al camp de l'etern rival.

Quin optimisme, oi? Però ai, amics... què perillós és l'optimisme. Ara que ja tinc la Lliga coll avall m'entra de sobte una cagalera descomunal. I si al Barça se li acut passar la semifinal amb el Chelsea i plantar-se a la final de Roma? I si per aquelles coses del destí perdem la final de la Champions el 27 de maig? Quina sensació imperarà al final de la temporada 2008/2009? Què pesa més: l'alegria de guanyar la 19ª Lliga o la tristor de perdre la possibilitat de guanyar la 3ª Copa d'Europa?

I així, sense adonar-me'n, acabo de definir el barcelonisme.

dijous, 16 d’abril del 2009

Factor sorpresa

No sé si estareu d'acord amb mi que les millors perles humorístiques apareixen en contextos seriosos. Tots hem tingut un professor amb més bona fama que la resta perquè les seves classes eren divertides, ens hem sorprès gratament quan un alt càrrec es presta a l'autoparòdia o hem rigut més del compte una frase enginyosa d'algún conegut que no acostuma a ser-ho. Això passa perquè a l'hora de fer gràcia el factor sorpresa és determinant. Definir-se com a humorista és el primer pas per no fer gràcia i un monologuista sempre tindrà la batalla perduda davant un gag que floreix davant nostre de forma inesperada, com una rosa del desert.

Exemple 1: "Tots els científics saben que el preservatiu no prevé de la SIDA perquè el tamany de l'espermatozou és major que el del virus". Bisbe d'Orleans, científic.

Exemple 2: "Está claro que respeta su voto de castidad, porque se piensa que los condones aún són de ganchillo". Javier Casal (presentador d'Hora 25 a la cadena SER comentant les declaracions del Bisbe d'Orleans)

Exemple 3: "El nostre atac és com el teorema de Pitàgores: no té resposta!"/ "M'agradaria ser conegut com 'El Gran Aristòtil' ". Shaquille O'Neal, jugador de bàsquet i pensador.

Exemple 4: "Como se suele decir, cuando las vacas vienen mal nunca vienen solas". Sergio Sánchez, jugador de l'Espanyol i refranyer.


Exemple 5: "L'únic que trobo a faltar de quan estava el Franco és que no hi havia gitanos". Amic meu del que mantindré l'anonimat per raons obvies.

dimarts, 14 d’abril del 2009

viscAbarcelona

Aquest és un tema del que volia parlar ja fa dies i m'ho he estat guardant durant les vacances de Setmana Santa perquè no volia que passés desapercebut a la meva selecta i mai prou ben valoradament fidel audiència. Un cop dit això, tot serà que us la repampimfli i aquí no deixi comentaris ni sa tia però molt difícil em sembla que no faci bullir uns quants litres de la vostra sang aquesta noticia sobre la nostre idolatrada Guàrdia Urbana.

Reïxiu el pols, no hiperventileu encara, que hi ha més dades. A la capital del barcelonès, les grues s'emporten una mitjana de 325 cotxes diaris i ja és sabut que, d'entre totes les espècies, la grúa barcelonina es distingiex per ser la més cara d'Espanya. No només això, ara també hem d'aguantar la moda de la multa sorpresa, que és aquella denúncia que realitza un professional de la sanció (no qualificat però contractat per l'Ajuntament) mitjançant la càmera digital i que permet als Urbanos certificar les multes còmodament des d'una cadira i sense moure's de la comissaria. Per suposat, en aquest tipus de multes la primera notificació arriba per correu amb aquella oferta tradicional del "pagui en 15 dies o pagui el doble!". Aneu notant l'escalforeta que vé de dins? Jo sí.

Els que no sou de Barcelona i/o no teniu ulls a la cara potser no us havieu adonat encara que darrerament la ciutat s'ha esquitxat arreu de ratlles de colors pintades al terra. Són la zona blava i la seva cosina rica zona verda. Em centraré sobretot en aquesta última, la que més ha proliferat. Un invent del diable venut pel consisitori com un element xupi-sustanibla per facilitar l'aparcament als residents del barri que ha acabat per convertir el sòl públic en un xucladuros que paguem TOTS (veïns inclosos) i que entre zones blaves, de càrrega i descàrrega, aparcaments de moto que no s'utilitzen (totes són a la vorera) i de minusvàlids (algún dia m'esplaiaré parlant de la gran estafa i picaresca que suposen aquestes places) amb prou feines dóna cabuda a dues terceres parts dels vehicles que en necesiten, per exemple, al Clot. Pels que treballem fins tard i hem d'agafar el cotxe per collons és fantàstic, perquè ens deixa sol.lucions meravelloses com llogar una plaça d'aparcament privat o aparcar malament i llevar-se expressament a les 7 del matí per moure el cotxe amb l'emoció afegida de descobrir si algún agent de l'ordre ens ha deixat una noteta dedicada amb tot el seu amor.

I ja per últim, no fos cas que quedés algún ciutadà amb la sensació de que l'Ajuntament no cuida tots els detalls amb dedicació, les dues rondes i tots els accessos i sortides de la ciutat minats de radars i velocitats (variables o no) que desafien la capacitat de corsecament i paciència humanes. Dubto que el pressumpte estalvi en les emissions de CO2 dels vehicles compensi la fumera d'emprenyamenta que desprenc ara mateix i la dels cigarrets que m'he de fumar cada cop que em trobo amb alguna d'aquestes coses i m'he d'aplacar per no acabar protagonitzant Un día de fúria 2.

L'any 2008 l'Ajuntament de Barcelona va recaptar 8,5 milions d'euros entre grues i parquímetres, el doble que el 2007. L'estadística no inclou quantitats per excessos de velocitat, ni l'abusiu impost de circulació. Visca Barcelona! Visc a Barcelona, per poc temps més em temo.

diumenge, 12 d’abril del 2009

Òptica blaugrana: Passar-se de frenada

La portada és suficientment explícita com per no necessitar de més raonaments, però permeteu-me una petita reflexió: O tots els que tenien un mínim de seny han marxat de vacances o aquest cop el Marca s'ha deixat arravatar per la impotència de veure que el Barça no punxa i queden només 8 jornades. Publicar aquest titular d'un equip que ha marcat 87 gols, li han fet 24 i només ha perdut 3 partits en 30 jornades és anar molt i molt lluny en la creació d'una realitat paral.lela de conveniència. Us he de confessar que supera de llarg el que jo m'esperava.

El gol anulat a l'Henry del que ningú parla

El gol anulat al Recreativo altament reivindicat

Del penalti assenyalat per mans dins de l'àrea ni en parlo perquè no va ser gol. Només dic una cosa: compte amb l'arbitratge al Bernabeu la jornada 34.

dijous, 9 d’abril del 2009

Gol en Las Gaunas

No, avui no parlaré del partit d'ahir al Camp Nou perquè encara em tremolen les cames pel multiorgasme que vaig experimentar. Vull parlar d'un concepte tan peculiar com paradigmàtic dels nostres mitjans de comunicació: l'interès informatiu. Invocant aquestes dues paraules màgiques, un periodista pot justificar qualsevol merda. En el seu nom, Pepe Navarro es va passar mesos estirant el tema de les nenes d'Alcàsser, Jorge Javier Vàzquez ha eixamplat els confins de la vergonya aliena i Pedro Piqueras obre cada nit amb una xorrada més gran.

Però no cal anar tan lluny per trobar exemples. A Catalunya, per interès informatiu els mitjans de comunicació es mouen a cop de tsunami. Ara sequera, ara temporal, ara manifestacions, ara crisi. I TOTS diuen el mateix, TOTS prioritzen el mateix. De debò que tots els directors de totes les redaccions de tots els mitjans del país opinen el mateix sobre quin és el tema del día? I el peix que es mossega la cua: qui dicta i jerarquitza els fets noticiables del día ho fa invocant l'interès informatiu, els mitjans es copien, aquestes informacions arriben en massa a l'audiència i generen sensació d'alarma, i finalment la sensació d'alarma crea l'interès social. Perquè passa això? Perquè el periodisme ha deixat de ser un ofici per a convertir-se en una indústria. Les redaccions del nostre país són plantes de reciclatge i manufactura de noticies que arriben mastegades d'agència o de gabinets de premsa. En dies com avui això es fa més evident i, per tant, més trist.

Avui, el tema del día era la Operació Sortida de Setmana Santa. Avui, entre les 15h. i les 20h., he fet un fotimer de connexions amb ràdios diverses d'àmbit català, entrant com la noticia de portada de tots els butlletins i explicant que no hi ha hagut Operació Sortida. No ha tingut cap importància que hagi repetit el mateix un cop i un altre, he continuat entrant com a noticia de portada. Quan siguin les 10 de la nit hauré dit 20 vegades que no hi ha hagut Operació Sortida de Setmana Santa i les 20 vegades m'hauran presentat citant l'informe del Servei Català del Trànsit que diu que la Operació Sortida ha començat avui i s'acabarà demà, que s'espera que en aquest temps surtin 350.000 vehicles i que són els dies de més mobilitat de l'any. Quan demà torni a la feina em jugo els pebrots (tots tres) a que continuaran presentant-me amb el mateix i si segueix passant que no hi ha cotxes a la carretera el fet noticiable mutarà cap als motius que fan que aquest any no sigui noticia l'Operació Sortida, o sigui la crisi. Mentrestant, passaran centenars de coses cada día que ningú explicarà perquè no ténen interès informatiu.

divendres, 3 d’abril del 2009

Bertomba

Ha tornat a passar. A en Berto Romero li han cancel.lat un programa de TV propi a la tercera emissió per manca d'audiència. No vull dir que ja ho vaig dir, però en Josep pot donar fe que no les tenia totes amb mi. Hem de parlar de mala sort? De mala ubicació? De forta competència? Sincerament, crec que els motius són força més simples. I em veig amb cor d'opinar perquè dec ser dels pocs que s'ha empassat els tres programes emesos.

Primer progama d'El Gran Què:



Primer Progama de Berto:



Coses que han canviat:

- Quan El Gran Què no el coneixia ningú, quan El programa de Berto ja és famós
- A TV3 se'l veia menys segur, a La Sexta té molt més ofici.
- El programa de TV3 va tenir nul.la promoció, el programa de La Sexta el van anunciar fins la sacietat setmanes abans.
- El Gran Què anava diumenge a la tarda més sol que la una, El Programa de Berto anava diumenge a la nit i arrossegava audiència d'El Follonero.
- El Gran Què no feia gràcia, El programa de Berto en feia a estones.
- El Gran Què competia contra El Hormiguero i el futbòl, El programa de Berto contra Aída i Doctor Mateo.
- El programa de Berto durava mitja hora, El Gran Què hora i mitja.
- Tv3 és una televisió pública que, en principi, s'ha de guiar més per la qualitat que per l'audiència (que li diguin a la Melero). La Sexta és una televisió privada que s'ha de guiar més pel share que per la qualitat.

Coses que no han canviat:

- El Berto continúa fent els programes com una extensió d'ell mateix.
- L'humor d'en Berto no li fa gràcia a tothom perquè és personal i arriscat.
- Els dos programes insisteixen en fer humor de la quotidianitat i en les cançonetes amb lletres per riure.
- En tots dos casos, els reportatges ficticis són el pitjor del programa.
- Els programes són molt similars entre si i dins de cadascun hi ha poca varietat. Són un conjunt de gags, com si es tractés d'una única secció. Com presentar un treball acadèmic amb una sola font d'informació.
- El Berto no és el primer, ni l'únic, ni l'últim més efectiu com a col.laborador que com a eix d'un espai.

No t'enfonsis, nen. Però deixa-ho estar.