dimarts, 29 de juny del 2010

LoL

Bé, doncs darrerament la meva vida s'ha convertit en un calvari. No se m'acut un altre manera de definir el que suposa que et despertin cada día a les 8 del matí (de dilluns a dissabte) amb cops de martell i soroll de serra radial, tenir que pixar en una ampolla de Viladrau de litre i mig i anar a cagar al bar de xinesos perquè no tens vàter, no poder-se rentar la cara ni respatllar les dents perquè no tens aixetes, no poder ni mirar-se al mirall per veure la pinta que fas abans de sortir al carrer, sobreviure durant tres setmanes a base de menús llardosos, respirar pols i anomenar llar a un espai infestat de brutícia, runes i plàstics. Sembla que no però són coses que et van arrencant la dignitat. Lo més semblant a un camp de refugiats.

Però si hagués de fer un rànking de molèsties per les putes obres en el primer lloc no hi hauria cap de les coses abans esmentades. No hi ha res comparable al fet de conviure amb un escamot de panxitos. No ho hagués dit mai, però de vegades em sorprenc a mi mateix enyorant al paleta de tota la vida. Aquell senyor que t'ambientava la casa amb música flamenca, necessitava 2 hores per esmorzar i treballava de 10 a 17 hores escaquejant-se el màxim possible.

El panxito no. El panxito et parla de vostè, arriba a les 8 del matí i se'n va passades les 18 de la tarda. No surt ni a esmorzar ni a dinar, es fot un bocata amuntegat amb els companys en un racó de la casa, com si fossin escarabats. Quan no està fent un soroll eixordidor no el sents, no saps on para, però hi és. I això et converteix en un presoner a la teva pròpia casa, ja que no saps mai quan te'l trobaràs i en quina situació. També et demana permís per tot, amb lo qual no para de tocar-te els collons. Com vol ser tan extremadament discret parla en veu baixa amb els altres manobres i de vegades els escoltes riure sense saber si s'està cagant en tota la teva puta familia o si se'n fot del pijama amb el que t'ha vist deambular durant el matí quan t'has atrevit a sortir del teu cau per agafar una ampolla d'aigua de la nevera que tens palplantada al menjador com un alien. I per si fos poc he descobert que no és necessàriament homosexual en el món de la construcció panxita que homes ronyosos i rudes de metre i mig es diguin 'cariño' entre ells.

Creieu-me, és l'infern. Per això si vols sobreviure només et queda un camí, i és el d'exorcitzar la teva mala llet amb humor racista. Ho reconec, em posa l'humor racista. De fet, em posa l'humor faltón. I suposo que aquest és el motiu de que ahir a la nit em descollonés viu llegint aixó: NO TÉ DESPERDICI.

dimarts, 15 de juny del 2010

Demà em faig soci del Barça

I no és perquè estigui engrescadíssim amb la nova directiva. Al contrari. Demà em faré soci del Barça perquè Sandro Rosell va anunciar que pensava "regular" l'entrada de nous socis, limitant les noves altes a familiars de primer o segon grau de socis ja existents. I perquè també va anunciar que a partir d'ara qui no tingui familia del Barça i es vulgui fer soci haurà de pagar la quota d'un carnet de simpatitzant durant 6 anys (curiosament, el que durarà el seu primer mandat en el millor dels casos) abans de tenir dret a ser-ho. O sigui que tinc menys de dues setmanes per entrar a la secta.


Són coses que passen. Ha sigut tornar el nuñisme i ja comencem amb els tics de sempre: conservadurisme, desconfiança, sectarisme, por. En aquest sentit són especialment interessants les dades del sondeig de TV3, que va calcar els percentatges de les eleccions i deia que el perfil majoritari del votant d'en Rosell és un home de més de 65 anys. No puc dir que em sorprengui. Abans de les eleccions ja sabia que em genera mal rotllo que en Rosell porti de la mà gent com Juanjo Castillo, el nét de Casaus i el Charly Reixach o que em puja la mosca al nas la independència d'un president al que li han fet la campanya els del Grup Godó i ha sigut públicament recolzat pels gimnasos DiR, la façana del Princesa Sofía i membres destacats del PSC i d'Unió, entre d'altres membres destacats de l'el.lit barcelonina.

És més, tots els que desconfiem d'en Rosell ens hauriem de fer socis abans de l'1 de juliol. I visca la democràcia.

dilluns, 7 de juny del 2010

Les Eleccions del Barça: Jaume Ferrer i Agustí Benedito

Tranquils que ja s'acaba el suplici. Amb això acabo.
JAUME FERRER

Antecedents: Jaume Ferrer és un dels pocs supervivents que han format part de la directiva del Barça des del 2003 fins al 2010. Sempre en papers secundaris, Ferrer es va beneficiar de les dimissions succesives per anar guanyant protagonisme dins la junta. En els darrers anys son coneguts els seus desacords amb en Joan Laporta, fruït de la desconfiança mútua i amb algún episodi desagradable d'insults a l'avantllotja. Fins i tot se'l va acusar de ser el responsable de filtrar a la premsa l'assumpte de l'espionatge encarregat per Joan Oliver. Des que va fer pública la seva intenció de presentar-se a les eleccions del Barça com a candidat continuïsta, en contra de la voluntat del president, Laporta el va anar degradant en les seves funcions. Finalment, però, s'ha vist obligat a donar-li suport quan Alfons Godall va decidir retirar-se de la cursa electoral com a cap de cartell i aliar-se amb Ingla i Soriano.

Anàlisi: La candidatura de Jaume Ferrer representa el continuïsme més extrem. Tothom sap que la seva relació amb Joan Laporta no ha sigut precisament fluïda però Ferrer no té cap escrúpol en elevar-lo a l'alçada de "millor president de la història del Barça" perquè compta amb arrossegar el vot laportista al seu cabàs. Diu que no vol canviar absolutament res del club, perquè ja funciona prou bé. No s'atreveix a discutir res, ni tan sols el projecte Norman Foster per remodelar el Camp Nou, que tothom sembla coincidir en catalogar d'inviable en la cojuntura econòmica actual. Fins i tot tolerarà la continuïtat de Joan Oliver com a Director General (l'home que el va fer investigar) si això fa que Laporta li mantingui el suport. Això passa perquè Ferrer entén, i afegeixo que amb bon criteri, que aquest és el seu punt fort i diferencial: ser el candidat oficialista. En unes eleccions on tothom es baralla per demostrar que assegura millor que ningú la continuitat dels èxits esportius, és un punt a favor.

El seu gran problema és la imatge. És de llarg el menys seductor dels candidats. El que projecta menys seguretat. Molta gent el veu com un home de palla d'en Laporta per seguir manant al club des de fora. Jo crec que només utilitza el seu suport com a arma però està desitjant treure-se'l de sobre. Un altre punt feble és que s'ha hagut de conformar amb les engrunes de la directiva. Ni Xavier Sala i Martín ni Rafael Yuste, de llarg els homes més carismàtics que quedaven a la junta, s'han volgut unir a la seva candidatura. Que el seu home fort durant la campanya sigui l'eixelebrat d'Albert Perrín és un símptoma claríssim de l'equip humà del que disposa.

Conclusions: A Jaume Ferrer se li ha de reconeixer valentia i capacitat de resistència. Ha suportat tota classe de pals a les rodes des de dins i des de fora del club per sortir-se amb la seva de ser candidat. Parlant clar, ha empassat molta merda per arribar on és ara. La bona noticia és que ho ha aconseguit. La mala noticia que deixa una impressió d'home sense sang, ni orgull, ni principis, capaç de qualsevol cosa per arribar al poder. Del que té pensat fer un cop sigui president no en tenim gaire informació. De fet, si ens hem de guiar pel que ha dit fins ara farà ben poca cosa. Ho deixarà tot tal i com està i l'únic que canviaria es la cara visible. Tinc molts dubtes de la seva competència. Hom suposa que la persona que vol dirigir ho fa perquè té iniciatives i motivacions. Segurament Jaume Ferrer les té, però ens les amaga. No vol merders, no vol destacar. Senzillament deixa que els altres es reparteixin estopa i espera sortir-ne beneficiat. S'ho juga tot a la carta de la por. Si cap dels altres candidat aconsegueix seduïr a una gran part de l'electorat té molts números de guanyar. Seria una victòria al seu estil: sense glòria, per eliminació dels rivals.

AGUSTÍ BENEDITO

Antecedents: Durant l'etapa Núñez, Benedito participa activament en la candidatura d'Àngel Fernández a la presidència del Barça l'any 1997. Posteriorment, és un dels fundadors de l'Elefant Blau, plataforma opositora que lidera Joan Laporta. Tornaria a coincidir amb ell a les eleccions del 2003, treballant i donant suport a la seva candidatura. Tot i no haver format mai part de la directiva sí que va estar vinculat al club durant la presidència d'en Laporta, primer en la Comissó Esportiva i més tard a la Comissió Social. Sobretot en el que fa referència a les seccions. Dimiteix l'any 2009 argumentant motius ètics al fer-se pública la relació de Laporta amb la fallida compra del RCD Mallorca per part d'un grup d'empresaris d'Uzbekistan.

Anàlisi: No sé si em sorprèn tant com als mitjans de comunicació la presència d'Agustí Benedito a aquestes altures del procés electoral. Va ser el primer en anunciar públicament la seva intenció de ser candidat a la presidència del Barça, el primer en trepitjar penyes barcelonistes arreu del territori, el primer en explicar el seu programa, el primer a llençar una pàgina web amb continguts de veritat i en estar present a les xarxes socials. La gent ha tingut molt de temps per acostumar-se al seu nom i anar-lo coneixent al marge dels conductes oficials. És un orador brillant, té les idees clares i projecta una imatge d'honestedat que la gent aprecia.

Benedito ha mantingut una línia molt coherent de comunicació. Curiosament, compta amb el mateix director de campanya que va contractar la candidatura de Joan Laporta l'any 2003. La situació ara és similar. Igual que al 2003 amb Laporta, ningú veia a Benedito com un rival a batre i això el fa molt perillós. L'afició del Barça adora els comptes de fades. Només la candidatura de Marc Ingla va semblar adonar-se'n a última hora i va fer l'intent de reaccionar pressionant als interventors durant la validació de signatures per si el podien deixar fora. Era massa tard. Benedito representa el foc nou i no se n'amaga. No li fa cap por assegurar que si arriba a la presidència canviarà coses ni que posarà a gent de la seva confiança a l'organigrama. És descarat i un pèl arrogant, però davant la tàctica conservadora de tots els altres candidats això el fa encara més visible.

Conclusions: Curt i ras. La candidatura de Benedito és Agustí Benedito. La gent de la que s'ha envoltat són una colla de matats i ell mateix en deu ser conscient perquè els amaga. Porta tota la campanya fent d'home orquestra. Bones paraules, molta ètica i el que vulguis, però el tio s'ha presentat a les eleccions amb una mà al davant i l'altre al darrera. Em fa veritable pànic imaginar-me el futur del club l'endemà d'un triomf de Benedito. Seria com deixar un transatlàntic en mans d'algú que només té el carnet de ciclomotor. I compte perquè aquest home té algunes idees de bomber. Ja l'he sentit massa vegades dient que el club s'ha de comprometre més amb el tercer món i ajudar econòmicament als socis més desafavorits i algú li hauria de recordar que el Barça és un club de futbol i no una ONG.

diumenge, 6 de juny del 2010

Les Eleccions del Barça: Marc Ingla

Continuem amb la llista de candidats, en rigorós ordre de major a menor nombre de signatures de suport validades. Que ja us dic ara que tindrà poca o nul.la representativitat el dia de la votació.
MARC INGLA


Antecedents: Poca gent sap o recorda que en Marc Ingla va entrar a la primera candidatura d'en Laporta de la mà d'en Sandro Rosell. De la mateixa manera que a través d'Ingla hi va entrar en Ferran Soriano. Les quatre potes d'aquell projecte que es va imposar a les eleccions del 2003 contra tot pronòstic es van dividir el protagonisme de manera molt clara. Laporta era el líder il.lusionant (el Kennedy català li deien), Rosell l'expert en matèria esportiva, Soriano l'home dels números i Marc Ingla l'arquitecte del màrqueting i la projecció internacional del club. Aquesta divisió de poders va contribuir a que el soci els percebés com un veritable equip de gent preparada i amb les idees molt clares. Més tard es comprovaria que tenien més de preparats que d'equip.

Durant els primers anys de la presidència Laporta l'atenció mediàtica es va anar centrant en les figures de Rosell i Soriano, al ser els vicepresidents encarregats de reflotar les dues vessants del club que havien quedat més tocades de l'època Gaspart: l'esportiva i l'econòmica. El paper d'Ingla va quedar més enfosquit, tot i ser l'artífex d'una revolució en la forma d'explotar els recursos del club. Seva va ser la feina de renegociar els contractes televisius i el de Nike, que encara avui generen una gran part del pressupost que permet afrontar fitxatges com el d'Ibrahimovic, per exemple. Una altre aportació capital d'Ingla seria aconseguir multiplicar els ingressos del club any rere any en base a acords amb patrocinadors, una gestió més eficient de les llicències de productes oficials o una major exportació de la marca Barça arreu del món. Amb més discreció de la merescuda, es podria dir que Ingla posa el FC Barcelona al nivell de Manchester United i Real Madrid com a marca global.

Amb la dimissió de Rosell, Marc Ingla agafa més protagonisme al incorporar-se a la vicepresidència esportiva del club. Ell i Soriano són els encarregats de negociar els fitxatges conjuntament amb Txiki Beguiristain. En aquesta nova funció, Ingla es caracteritza per ser un negociador tenaç però no brillant. Tanca incorporacions com les de Zambrotta i Thuram, Milito o Henry que si vé en el seu moment són lloades no acaben sent gaire beneficioses per la caixa del club. També incorpora a un preu raonable jugadors com Gudjhonsen, Abidal o Touré. En l'apartat de traspassos no aconsegueix treure gaire rendiment de Van Bommel, Giuly, Gio Van Bronckhorst i Motta (tots ells jugadors importants i amb minuts al Barça) però té algún moment brillant amb la venda de Belletti al Chelsea per 6 milions d'euros o la de Maxi López a un equip rus per 2 milions.

La temporada següent és la de la moció de censura i la de la seva sortida del club. Un grup de 8 directius encapçalat per Ferran Soriano, Marc Ingla i Albert Vicenç decideixen saltar del vaixell argumentant públicament el preocupant percentatge de suport a la moció (propera al 60%). Joan Laporta sempre ha vist en aquella maniobra una traició en tota regla. L'entorn d'en Laporta manté que l'intencio d'Ingla i Soriano era debilitar-lo encara més, forçar la seva dimissió i presentar-se a unes hipotètiques eleccions amb un projecte propi. A més, són conegudes les preferències d'Ingla i Soriano per la contractació de Mourinho com a revulsiu d'un vestuari sumit en l'autocomplaença de l'última època Rijkaard. Però l'aposta decidida del president per Josep Guardiola (curiosament proposat per un dels directius dimissionaris: Evarist Murtra) era un risc que ni Ingla ni Soriano estaven disposats a assumir.

Anàlisi: Marc Ingla està cometent un error garrafal centrant la seva campanya en desgastar al favorit de les enquestes, Sandro Rosell. Una feina que provablement tindrà el seu fruït però que no recollirà la seva candidatura. Ara mateix la gent el perceb com un candidat agressiu i poc constructiu. A més no està sabent rendibilitzar el que hauria de ser el seu punt fort: comptar amb el nucli dur de vicepresidents de la primera directiva laportista (Rosell a part). Podria vendre continuïsme i del bo amb la presència de Soriano, Godall i Vicens al seu equip, però per molt que parli d'equipàs ha sigut incapaç de fer-ho visible. Tampoc ajuda el fet que tothom sàpiga que la seva candidatura hauria d'haver sigut encapçalada primer per Alfons Godall (quan encara rebia el suport d'en Laporta) i després per Ferran Soriano, que van renunciar a fer-ho per motius personals i professionals respectivament. Aquesta llufa de tercera opció no li treu ningú.

La seva candidatura i la d'en Jaume Ferrer es faran molt de mal mutuament. No només es trepitjen l'electorat potencial sino que es resten virtuts. El més lògic hauria sigut una aliança però ni Ingla ni Ferrer estan disposats a renunciar a ser cap de cartell i a base de jurar i perjurar que no pactaran ja és massa tard per rectificar. Una aliança d'última hora tindria molt de desesperada i seria percebuda per la gent com una greu manca de sinceritat. En unes eleccions on la credibilitat ho és pràcticament tot seria fer-se l'harakiri.

Conclusions: A Marc Ingla se l'acusa de tenir una visió massa empresarial del Barça. La frase que més estan utilitzant els seus rivals és assegurar que veu als culers "més com a clients que com a socis". Personalment, opino que apel.lar als romanticismes està molt bé però el que hauria d'interessar al soci és la capacitat de gestió i el senyor Ingla ha demostrat tenir-la sobradament. L'altre expressió que més s'està associant al seu nom és "joc brut" per les acusacions que va llençar sobre Sandro Rosell en el cas Brasilia. I aquest és un altre error garrafal d'estratègia, perquè malgrat que molts estem disposats a creure que té la raó en aquesta disputa alhora es comporta com un acuseta que llença la pedra i amaga la mà. Si s'hagués mostrat més contundent en resposta a la denúncia judicial d'en Rosell això no li passaria. Però en el fons no és més que un altre símptoma de la veritable malaltia de la seva candidatura: Marc Ingla és un home de perfil baix. Un bon gestor al que li manca la capacitat de comunicar.

A mi el senyor Ingla i el seu equip em generen confiança. No dubto de la seva capacitat, però no puc evitar tenir la sensació que un Ferran Soriano amb disponibilitat ho hagués fet molt millor.
Malgrat tot, em mullo i confesso que n'estic convençut de que el club estaria en bones mans si guanyés la seva candidatura. Només hi ha una cosa que m'inquieta, i és aquesta tendència seva de cagar-se a les calces quan el posen sota pressió. Ho va demostrar en el nomenament de Guardiola, amb la seva dimissió i ho està tornant a demostrar en el seu enfrontament amb Sandro Rosell.

Li desitjaré sort com a tots, però em temo que ho té realment fotut.

divendres, 4 de juny del 2010

Les Eleccions del Barça: Sandro Rosell

Ja vaig avisar que en faria un seguiment, el que passa és que no hi ha hagut gaire cosa a seguir. No recordo una precampanya electoral barcelonista amb més enrenou i menys contingut a la vegada. Mala noticia pel Barça. Això passa bàsicament per dos motius:

1) Per primera vegada a la història del club hi ha limitació de mandats. El soci culer, conservador per naturalesa, ha optat històricament per renovar la confiança en els presidents quan hi ha èxits esportius. Va passar amb Núñez durant 22 anys i tornaria a passar ara si en Laporta es pogués tornar a presentar. No hi ha voluntat de canvi, hi ha canvi perquè toca.

2) Absolutament TOTS els candidats a la presidència d'aquest any surten de la candidatura que va encapçalar en Joan Laporta l'any 2003. Sandro Rosell i Marc Ingla van ser-ne vicepresidents fins al 2005 i 2008 respectivament, Jaume Ferrer ha sigut directiu de principi a fi dels dos mandats i Agustí Benedito va formar part de les comissions Esportiva i Social durant 6 anys. Per primer cop els candidats no es barallen per il.lusionar a la gent amb un nou projecte sino per demostrar que son els més adequats per donar-li continuitat a l'actual.

Casualment o no, tots els que han volgut involucrar-se en el procés electoral des de fora de l'entorn Laportià (diguin-se Alexis Plaza, Santi Salvat o Jaume Guixà) han quedat fora per manca de suports. Ara que tot just comença la campanya pròpiament dita sabem que en Guardiola és intocable per a tots els candidats i que no hi haurà ball de fitxatges perquè tothom està content amb el planter actual. O sigui, que toca debat institucional. En un primer nivell d'anàlisi: quina mandra! En un segon nivell: el soci del Barça ho té complicat per decidir-se.

Com tots diran més o menys el mateix el votant s'haurà de decidir en base al seu instint i això sempre és perillós. Assistirem a un intercanvi de xerrameca i discursos gradiloqüents intangibles. La clau de la victòria la té el candidat que aconsegueixi resultar creïble a un major nombre de socis i la meva única intenció és ajudar a aquesta inmensa majoria d'indecisos a analitzar els aspirants a la presidència del Barça posant llum als petits (o no tan petits detalls) que els diferencien.

SANDRO ROSELL


Antecedents: Va sortir del Barça profetitzant l'apocal.lipsi 15 dies després de que es guanyés la primera lliga d'en Rijkaard. Entre els motius que va argumentar per justificar la seva decisió estava la política esportiva del club. És de domini públic que al finalitzar la primera temporada sense títols no era partidari de mantenir a en Rijkaard i que el va voler substituir pel brasiler Luis Filipe Scolari, aleshores seleccionador de Portugal. Un home que després de perdre contra tot pronòstic l'Eurocopa 2008 que es jugava a Portugal en una final contra Grècia i de fracassar al Chelsea ha entrenat aquesta última temporada a un equip de l'Uzbekistan. També és conegut que preferia fitxar al brasiler Luis Fabiano (aleshores jugador del Sao Paulo i ara al Sevilla) en comptes del camerunès Eto'o. Essent com era vicepresident esportiu de la directiva mai va poder suportar que el seu criteri estés per sota del de Laporta i Txiki, massa influenciats per l'ombra de Cruyff segons la seva opinió. Però Rosell no va marxar sol sino que va dimitir en bloc amb quatre directius afins (Bertomeu, Monés, Moix i Faus, que avui dia formen part de la candidatura d'en Rosell a la presidència del Barça) argumentant que la resta de la junta era massa servil amb el president. Una situació que els deixava en clara minoria dins les votacions de la junta en la presa de decisions i que van titllar "antidemocràtica". Curiosament, poc després, un soci anònim (més tard se sabria que va ser Joan March Torné) porta a la junta als tribunals per tal d'obligar-los a convocar eleccions abans de complir-se els 4 anys naturals del primer mandat. La denúncia es basa en el fet que Laporta pren posessió del càrrec uns dies abans d'expirar l'últim curs administrariu de Joan Gaspart. Tot i els recursos presentats per la directiva del Barça, un jutje acaba donant la raó al soci.

L'any posterior a la dimissió del bloc opositor el Barça va guanyar la seva segona lliga i la Champions a París. Sandro Rosell es va dedicar a rentabilitzar la seva aportació als èxits esportius del Barça, posant-se totes les medalles dels fitxatges de Ronaldinho i Deco. Un sector de la premsa, clarament distanciat de la figura d'en Laporta, comença a seguir-li el joc atribuint-li tots els mèrits. Fins i tot publica un llibre titulat "Benvingut al món real" on deixa documentat el seu paper determinant en el fitxatge de Ronaldinho, critica l'estil de gestió presidencialista d'en Laporta i torna a lamentar l'influència de Cruyff en el Barça. Malgrat tot, Laporta surt reescollit com a president de les eleccions anticipades convocades pel jutje al ser l'únic candidat. Ningú s'atreveix a competir contra el President que en 3 temporades ha aconseguit dues lligues i la segona Champions de la història del club.

Tot això canviaria a partir de la temporada 2006/07, en la que el Barça cau eliminat a la Champions pel Liverpool, a la Copa pel Getafe i acaba perdent la lliga en un final apretadíssim amb el Madrid de Capello que es decideix pel goal average. Mentre en Rosell es manté en un discret segon pla, la premsa afí assegura que ja s'ha acabat l'inèrcia de l'impuls que va donar en Sandro i ara es veu l'incompetència de la junta de Laporta per fer guanyar l'equip. La següent temporada, la 2007/08, serà la segona consecutiva sense títols importants. El rendiment d'estrelles com Ronaldinho i Deco ha caigut en picat i Rosell només trenca el seu silenci per assegurar que malgrat haver-los portat a l'equip ell ja els hagués traspassat l'estiu anterior. Els fitxatjes d'Henry, Abidal, Touré y Milito es veuen com un fracàs i la demostració definitiva de l'incompetència de Txiki Beguiristain per reforçar l'equip. Poc després arriba la moció de censura impulsada per Oriol Giralt, de la que Sandro Rosell sempre s'ha volgut desmarcar tot i que una ràdio (concretament, CadenaSER) va desvetllar que hi havia hagut reunions entre Giralt i Toni Freixa (amic personal de Rosell) poc abans d'iniciar el procés. Toni Freixa és un advocat que actualment també forma part de la candidatura de Sandro Rosell a la presidència del Barça, un autèntic gos de presa i artífex de les denúncies interposades per Rosell contra Laporta i Marc Ingla durant aquesta precampanya.

Tot i l'enrenou de la moció de censura, que no prospera per ben poc i li costa una nova fractura dins la Junta quan sucumbeixen a la pressió i dimiteixen els vicepresidents Soriano, Ingla, Vicenç i quatre membres més de la directiva, Laporta es resisteix a dimitir. Sandro Rosell, que havia anunciat públicament que en cas de prosperar la moció de censura estava preparat per presentar-se a unes hipotètiques eleccions (que hauria guanyat per aclamació, afegeixo) ha d'ajornar els seus plans un parell d'anys. La resistència del president Laporta i aquell "al loro, que no estamos tan mal" culmina amb l'èxit sense precedents del triplet de Copa, Lliga i Champions que acabaria sent la temporada dels 6 títols amb la consecució de la Supercopa d'Europa, la Supercopa d'Espanya i la primera Intercontinental del club. El to opositor de l'entorn rosellista es rebaixa pràcticament fins a la mínima expressió, donant lloc a un compàs d'espera fins a l'actualitat.

Anàlisi: De vegades tinc la sensació que el senyor Rosell em prèn per imbècil. A mi i a la resta. No sé si espera que me'l cregui quan diu que no és anticruyffista i que garantitza la continuitat del projecte esportiu quan no ha fet altre cosa que desmarcar-se d'ambdues coses des que va deixar el Barça. Els que li elogien l'estil i l'elegància de mantenir-se en silenci i allunyat de la vida del club també deuen esperar que me n'oblidi del llibre que va publicar, del seu oportunisme i de la judicialització constant que ha generat el seu entorn (eleccions anticipades i moció de censura incloses).

És el candidat oficial d'El Mundo Deportivo, que li porta fent la campanya descaradament des de fa ben bé 4 o 5 anys. També gaudeix de molt bona premsa als mitjans de la capital, més aviat per una associació simplista entre enemics de Laporta al identificar-lo com el seu principal antagònic. Una associació de la que el senyor Rosell s'ha beneficiat amb intel.ligència tot i saber que no té cap futur un cop arribi (si arriba) a la presidència.

És el gran favorit perquè parteix amb el major índex de popularitat després de tants anys d'oposició i perquè gaudeix d'una bossa de seguidors que incomprensiblement el consideren la màxima autoritat futbolística del planeta Terra. Però això pot ser també un problema. Se li han atribuit tantes virtuts de forma gratuïta que cada cop que obri la boca corre el perill de desil.lusionar una part del seu electorat. S'espera massa d'ell. Alguns el ténen pel perfecte fitxador d'estrelles mundials i d'altres com el president que més apostarà per la pedrera, alguns el volen veure com a dirigent exquisitament institucional i d'altres esperen que aixequi les estores i expulsi el Laportisme del Barça, alguns el veuen com qui portarà l'austeritat econòmica al club i d'altres asseguren que invertirà més que mai en les seccions, n'hi ha qui el veu com l'esperança de descatalanitzar el Barça, etc. Impossible contentar-los a tots.

La cojuntura de les properes eleccions no és la més adecuada per a ell. Ell esperava arribar a la presidència com a refundador d'un club en declivi i ara li toca fer el paperot de vendre continuisme amb un estil més amable de gestió. Té una fama merescuda d'intervencionista en matèria de fitxatges, i de fet la seva experiència en aquest sector era el seu punt fort, però li toca vendre tot el contrari perquè l'autoritat d'en Guardiola ara és inqüestionable. L'erosió constant sobre en Laporta que ha practicat en aquests anys tenia com a objectiu desactivar el continuisme i s'ha trobat no amb una sino amb dues candidatures continuistes passant el tall de les signatures. No li agrada la confrontació perquè sap que hi té molt a perdre en imatge, però es veu obligat a defensar-se amb demandes judicials perquè qui l'ataca és gent que coneix de primera mà els seus punts febles. En definitiva, ha perdut totalment l'iniciativa de la seva campanya. Si per ell fos les eleccions es celebrarien demà mateix, ara que encara conserva l'avantatge sobre els seus competidors.

Conclusions: Jo no crec que en Sandro Rosell sigui una persona deshonesta, ho dic sincerament. Crec que les circumstàncies actuals l'obliguen a fer equilibris per dissimular el seu anticruyffisme i les seves veritables opinions envers com s'imagina el Barça. Tinc molt clar que no dubtaria ni un minut en carregar-se l'actual model esportiu si no acompanyen els resultats, perquè no se'l creu. I això ho ha de saber la gent. També crec que en sap menys de futbol del que ell es creu o li han fet creure. M'adono que és un home que en la seva legítima ambició de presidir el Barça ha anat adquirint durant anys unes esclavituds molt fortes amb determinats sectors que l'han ajudat a posar-se en primera línia de la successió. Igual que m'adono que amb aquest temps que porta preparant-se ha aconseguit disposar d'un equip humà solvent i generar un programa electoral amb contingut i elaborat amb idees interessants que en alguns casos són més llamineres que realistes (com ara unir tots els grups d'animació en una Grada Jove sense violència, l'Agència de Viatjes pròpia del club, reformar el Camp Nou, construir un nou Palau i crear Masies arreu del món sense vendre patrimoni, etc.).
Li desitjo el mateix que desitjaré a la resta de candidats: Sort.

dijous, 3 de juny del 2010

De gats vells i cirerers

Hi ha un acudit que sempre ha tingut molt d'èxit a casa meva. La prova fefaent és que la primera vegada que el vaig sentir potser tenia 6 anys i encara me'l sé de memòria perquè s'ha anat repetint de tant en tant com un mantra. L'explico en castellà perquè és com el recordo. Diu així:

Dos amigos se encuentran y uno le dice al otro...

A: Tengo que pedirte un gran favor.
B: Por supuesto. Pide por esa boquita que para algo somos amigos desde hace 20 años.
A: Me voy de viaje con mi mujer y necesito que cuides de mi gato en mi auséncia.
B: No sé... A mi esposa no le gustan los animales y bastante lío tengo con los críos en casa.
A: No, si el gato se queda con mi madre. Sólo tendrias que pasar una vez al día por su casa para ver como se encuentran porque los dos son muy mayores y no me quedo tranquilo. Te dejaría el teléfono del hotel dónde voy a estar y si hay algun problema me llamas.
B: Ah, entonces sí. Ningún problema.

Dos días más tarde suena el teléfono en el hotel de A.

B: Tengo que darte una mala noticia. Tu gato ha muerto atropellado.
A: Y como me llamas para decirme eso, desgraciado! Estás loco?
B: Pero si me pediste que te avisara si pasaba algo...
A: Ya, hombre, ya. Pero no cuesta nada tener un poco más de tacto. Tú sabes como quería yo a ese animal? Qué disgusto, Dios mío, qué disgusto...
B: De verdad que lo siento. Pero como se supone que te lo tenía que decir?
A: Parece mentira que te tenga que explicar esto. Pues me llamas un día y me dices que mi gato se ha subido a un cerezo y no lo pueden bajar, por ejemplo. Luego me llamas al día siguiente y me cuentas que han ido los bomberos a bajarlo con la mala suerte que al caer se ha roto una pata. Y así me vas preparando para la mala noticia final, entiendes?
B: Vaya, no tenía ni idea. Lo tendré en cuenta en el futuro.
A: En fin. Hazme el favor de seguir visitando a mi madre que debe estar muy triste con la muerte del gato y no quiero que se quede sola.
B: Lo haré.

A la mañana siguiente, vuelve a sonar el teléfono en la habitación de hotel de A.

A: Qué pasa ahora?
B: Nada grave, tranquilo. Hoy tu madre se subió a un cerezo.


Doncs últimament he pensat molt en aquest acudit. I em sembla que a la Zarzuela també.




Pas 1: El Rei està com un roure, però li falla una miqueta l'oïda


Pas 3: ....