De gats vells i cirerers

Hi ha un acudit que sempre ha tingut molt d'èxit a casa meva. La prova fefaent és que la primera vegada que el vaig sentir potser tenia 6 anys i encara me'l sé de memòria perquè s'ha anat repetint de tant en tant com un mantra. L'explico en castellà perquè és com el recordo. Diu així:

Dos amigos se encuentran y uno le dice al otro...

A: Tengo que pedirte un gran favor.
B: Por supuesto. Pide por esa boquita que para algo somos amigos desde hace 20 años.
A: Me voy de viaje con mi mujer y necesito que cuides de mi gato en mi auséncia.
B: No sé... A mi esposa no le gustan los animales y bastante lío tengo con los críos en casa.
A: No, si el gato se queda con mi madre. Sólo tendrias que pasar una vez al día por su casa para ver como se encuentran porque los dos son muy mayores y no me quedo tranquilo. Te dejaría el teléfono del hotel dónde voy a estar y si hay algun problema me llamas.
B: Ah, entonces sí. Ningún problema.

Dos días más tarde suena el teléfono en el hotel de A.

B: Tengo que darte una mala noticia. Tu gato ha muerto atropellado.
A: Y como me llamas para decirme eso, desgraciado! Estás loco?
B: Pero si me pediste que te avisara si pasaba algo...
A: Ya, hombre, ya. Pero no cuesta nada tener un poco más de tacto. Tú sabes como quería yo a ese animal? Qué disgusto, Dios mío, qué disgusto...
B: De verdad que lo siento. Pero como se supone que te lo tenía que decir?
A: Parece mentira que te tenga que explicar esto. Pues me llamas un día y me dices que mi gato se ha subido a un cerezo y no lo pueden bajar, por ejemplo. Luego me llamas al día siguiente y me cuentas que han ido los bomberos a bajarlo con la mala suerte que al caer se ha roto una pata. Y así me vas preparando para la mala noticia final, entiendes?
B: Vaya, no tenía ni idea. Lo tendré en cuenta en el futuro.
A: En fin. Hazme el favor de seguir visitando a mi madre que debe estar muy triste con la muerte del gato y no quiero que se quede sola.
B: Lo haré.

A la mañana siguiente, vuelve a sonar el teléfono en la habitación de hotel de A.

A: Qué pasa ahora?
B: Nada grave, tranquilo. Hoy tu madre se subió a un cerezo.

Doncs últimament he pensat molt en aquest acudit. I em sembla que a la Zarzuela també.



Pas 1: El Rei està com un roure, però li falla una miqueta l'oïda

Pas 2: Que ens ho hem mirat millor i potser l'operarem però no és res greu, eh.

Pas 3: ....

Determinisme

Conèixer quan i com moriràs és un gran avantatge. Jo ho he descobert avui. I no és que hagi decidit llençar uns quants euros contractant a una gitana que hauria d'estar més procupada per planificar l'ordre en el que anirà a recollir els seus 15 fills quan surtin de la presó que de calcular anys de vida aliens a la babalà. La meva font és molt més fiable, es diu genètica.

A més ho he sapigut per partida doble. Avui no només li han diagnosticat un càncer de còlon al meu pare sino que he descobert que el meu avi va morir del mateix. Tinc excusa. Quan va morir el meu avi patern era tan marrec que amb prou feines el recordo i tampoc és que se n'hagi parlat massa de les causes del decés als sopars familiars. De fet, no se n'ha parlat gens.

El càncer, a.k.a. l'home del sac de l'edat adulta

Per tant, tenint en compte que és un dels càncers més hereditaris, ja tinc data de caducitat. Petaré vora els 65 de càncer de còlon. La bona noticia és que és un dels més lents i tractables. La dolenta, que per desgràcia no és com l'espanyolisme, un mal lleig que a la meva familia es transmet saltant-se una generació (avi culer, pare perico, fill culer). Em quedaré amb les ganes de saber si el meu besavi hagués sigut de l'Espanyol o hagués mort de càncer de còlon, perquè al segle XIX els homes tenien la mala costum de no practicar esports britànics d'importació ni passar dels 50.

Podria posar-me les mans al cap però tot plegat és un descans. Ara sé que quan vagi el metge i aquest intenti prevenir-me dels riscos del sobrepès, el tabaquisme i el consum de carn vermella podré respondre orgullós: vostè no ho entén, tinc la responsabilitat de complir amb la tradició familiar.

La iaia ha mort

No em pregunteu com me n'he assabentat, però la nostre estimada iaia bloguera va morir ahir. Bé, potser exagero i no era tant estimada. Era una mica extremista, sempre a la seva, rondinava per tot i els que la van conèixer diuen que no li agradava gens la carn i que parlava amb un accent estrany. Però sé que molts la llegieu perquè tenia un fotimer de comentaris i això significa que un mínim d'estima sí que se li professava. Allà vosaltres.

Ha deixat un bloc a mig fer i un petricó d'espai virtual ocupat que tard o d'hora trobarem a faltar, perquè per molt que ho diguin l'Internet no pot ser infinit i algún día implosionarà esborrant d'una volada tot el valuós porno acumulat amb els anys. Temps al temps.

En fi, que descansi en pau, però jo personalment confesso que mai em va caure en gràcia i que en el fons me n'alegro. Una sociata menys.

A iaia muerta, iaia puesta.