Ironia (¿)

Vaig caminant pel carrer. Em dirigeixo a la parada del 56 però no tinc cap pressa. Passejo distret, amb un cigarret encès a la mà. Atalaio l'horitzó per si la proximitat de l'autobús aconsella canviar de ritme. De sobte, es fa el buit sota el meu peu esquerre. Una vorera inesperada dins el passeig. La sensació és de caiguda lliure. El meu cos es desarticula per una fracció se segon fins que la sola de la sabata troba el ferm. Massa tard. Els meus sentits ja han reaccionat a la possible patacada i ensopego amb un gest ridículament estrambòtic. Conservo l'equilibri però el cigarret s'esmuny entre els meus dits i cau. Culpabilitzo l'obstacle amb un esguard inquisidor i un comentari en veu alta, en un intent de rescabalar la meva dignitat davant dels testimonis oculars. Em miro el cigarret estès a terra, a mig consumir, encara lluny de convertir-se en burilla. Dubto. Em plantejo la possibilitat de recollir-lo. Finalment prefereixo deixar-ho estar perquè posar-se a la boca una cosa que ha rodolat pel terra és poc higiènic. Com si el cigarret que m'encendré a continuació fos la cosa més saludable del món.

Doncs bé, això és una ironia. Una situació incongruent que es perceb com a paradoxal. El 80% de les coses que titllem normalment d'iròniques no ho són. De res.

Dona oriental

L'home occidental sempre ha sentit una atracció cap a les dones orientals, però pensa que són inabastables. Ténen un cercle social tancat, es diu. No són accessibles. Però un dia l'home occidental coneix una dona mongola com Genghis Khan. La dona oriental parla el castellà a batzegades però explica uns acudits sorprenentment divertits. És simpàtica i oberta, amb un deix de timidesa coquetament infantil. Té una veu fina, lleugerament nasal, i una cara preciosa. Fa comentaris d'una sinceritat aclaparadora, amb una innocència que espanta i que només pot ser producte de la diferència cultural. Se'n van al llit.

La dona oriental té una pell increïblement suau, uns pits menuts de grans mugrons i una llarga cabellera fosca i llisa. És dolça com la mel, de carícies infinites amb les seves petites mans. Fa uns petons diferents, amb succió i traient molt la llengua. No és l'únic que fa diferent de les dones occidentals, ja sigui amb la boca o altres parts del cos. És parsimoniosa i delicada. En el plaer, silenciosa. Tanca els ulls, tremola com una fulla i busca les mans del seu company per agafar-les durant l'orgasme. Ell hi arriba a continuació, buidant-se en un sexe que s'estreny amb una força considerable de manera intermitent.

Ajaguts l'un enfront de l'altre s'acaronen de la manera més tendre. Es miren en silenci i ell es perd en els seus ulls estripats, negres i brillants. La dona oriental ensenya a l'home occidental a pronunciar el seu nom i li explica el què significa. Cantusseja melodies estranyes en el seu idioma amb una veu melosa, mentre explora el cos nuu de l'amant. Fa observacions curioses sobre la proporció de les mans, les marques de naixement o la direccionalitat de la línia que separa les dues natjes. Aleshores es torna juganera i pallassa. S'abracen i es petonejen, rodolant pel llit.

Una estona més tard ella se'n va a la dutxa. Ell s'incorpora i es vesteix, encara impregnat de la seva olor. Et faré un regal, diu la dona oriental embolicada en una tovallola. Allarga la mà per a retornar els diners que li havien sigut entregats una hora i mitja abans. Després l'acompanya fins a la porta. Li fa un últim petó llarg i humit. Mira per l'espiell al replà, assegurant-se que no hi hagi cap veí abans de deixar-lo marxar amb un somriure. L'home occidental baixa les escales i surt al carrer, flotant.

Homenatge

Avui us vull parlar d'una persona especial que he conegut fa poc per internet. El nostre encontre va ser del tot imprevist i casual. Una d'aquelles troballes que apareixen de sobte quan no estas buscant. És una dona de 31 anys, es fa dir Lapampa i m'ha fet un regal de valor incalculable: el meu primer plagi Chispas.

Na Lapampa té un bloc a Xat Català, ara malauradament abandonat, on va tenir a fi de bé fer-me un homenatge en vida. Però no parlo d'entrades amb una vaga inspiració en la meva persona, no, parlo d'un treball acurat de copy/paste. No em va citar mai com a font, potser per timidesa. Però sempre li agraïré que, a part d'un mínim cop de tisora i algún intent barroer de substituïr el gènere dels articles definits dels meus textos, en general optés per no tocar-ne ni una coma.

Com ja us he dit abans, na Lapampa és algú molt especial. Valora tant el talent aliè que de 12 entrades que va publicar entre el 19 de juny i el 4 de juliol de l'any passat, quatre en són meves i també he detectat almenys una de na iaiapunkarra, una de na Què t'anava a dir, i una altre que juraria que és d'en Bukkàkez. El seu treball recopilatori va tenir força bones crítiques però poc després va decidir tancar el xiringuito, suposo que al prendre consciència que abans feiem més gràcia.

Siguis on siguis, torna! Ets una persona admirable, que no es deixa castrar per les seves limitacions o el què diran, un exemple de superació, una trencadora de barreres que ens ensenya que no cal tenir ni puta idea d'escriure o quelcom que explicar per ser autora d'un bloc. Es pot fer així, com tú, tocant-se la pampa. Que sàpigues que sóc fan teu.

(Con)Seqüències

El meu orgull ferit per la vostre incredulitat clama venjança. Tal és la magnitud de la seva emprenyamenta que ha près la forma física d'en Bud Spencer i ara mana sobre mi. Diu que o m'invento una secció xul.la pel bloc immediatament o m'obligarà a revisar la seva filmografia completa fins que aprengui el que és entreteniment de qualitat. Ho intentaré, més que res perquè ara mateix estic veient les quatre temporades de Battlestar Galactica i no m'agrada barrejar maratons de friquisme.

BENVINGUTS A CHONILAND

SEQ.1/INT. DISCO PUB TRALLA/2:00 DE LA MATINADA

En Gamarús (sí, el nom és impossible però t'estalvia tota la descripció del personatge) desa el tiquet del guardaroba a la butxaca del darrera del seu pantaló i es dirigeix a la barra. La seva figura desentona al local com la d'una vecinita FHM a una xerrada de la Gemma Lienas però fa tres mesos que no suca el melindro i li és igual caure baix. Malgrat tot, coneix els riscos.

Regla nº1: No creuar la mirada amb ningú.

Atravessa la pista en linia recta fent veure que està molt ocupat remenant els diners que du a la cartera tot i que els té comptats per a una sola consumició, ignorant els paios sense samarreta que el xopen de fastigosa suor aliena. Demana un Ballantines amb cola per no desentonar. Mentre espera, de reüll, ha localitzat a una parella de quillos que ja s'han percatat de la seva presència. Paga, recull el tub de plàstic amb l'etanol corresponent i s'allunya de la zona fent xarrups al combinat perquè no vessi.

Regla nº2: Evitar els lavabos.

Ha passat una hora i el tub de plàstic ja fa estona que és buit. En Gamarús prèn consciència de que té ganes de pixar. Escup el que queda del glaçó que es desfeia a la seva boca amb l'esperança que la pixera no sigui irreversible. Sospesa que en un cas extrem creuarà la pista de nou, es farà segellar el dors de la mà i buscarà un racó del carrer per fer l'incívic. Qualsevol cosa abans d'entrar a la gola del llop barreja de narcosala i club de la lluita. De moment, però, la principal urgència és començar a tirar la canya.

Regla nº3: Tres mocs fan una nagativa.

Els darrers 20 minuts els ha malgastat voletejant un grup de 5 amigues a prop del podi. Al principi semblava que hi havia opcions amb la segona en la piràmide de follabilitat però cada cop que s'hi acostava més del compte les mirades i els somriures llunyans es convertien en reticència i frases feridores a boca de canó. Al tercer intent en Gamarús ha començat a sospitar que la seva presa feia d'esquer per a l'amiga lletja i ha decidit fotre el camp abans de que comencessin les presentacions, assegurant-se de memoritzar l'ubicació per si fes falta a última hora. Opta per desplaçar-se cap a dues concursants de Gran Hermano begudes com una Tarta de Santiago Carrillo i especialment escandaloses.

Regla nº4: El tecno només es balla si és estrictament necessari.

Vista de prop, una de les concursants de Gran Hermano guanya molt. Concretament, de cintura cap avall. En Gamarús s'encén un cigarret, apreta els morros i comença a desplegar el seu repertori coreogràfic. Un bon cul embotit en uns texans de cintura baixa bé mereix l'esforç. Per sort, en pocs minuts ha conquerit un espai entre les dues Grandes Hermanas i la coreografia evoluciona cap al ja clàssic entrepà de tres pisos amb en Gamarús de farcit i assegurant-se de tenir la salsitxa a tocar de la llesca bona. Tot just s'ha decidit a posar-li les grapes a sobre dels malucs quan s'adona que l'excitació li ha fet oblidar la cinquena norma.

Regla nº5: Detectar i descartar les Jennys.

En Jonny, que deu tornar del lavabo a jutjar per la cadència de la seva mandíbula, no sembla apreciar la bellesa sincrònica de la dança conjunta d'en Gamarús i la seva Jenny. I ho fa saber de manera verbal i física. La Jenny propietària dels pantalons de sordmuda afirma desconèixer qui tenia al darrera i estar convençuda de que era la seva amiga, la puta mentidera. Ningú s'esforça en demostrar el contrari, conscients de la irrellevància del fet en l'imminent desenllaç. Unes quantes empentes i rodolons després apareixen els goril.les de l'establiment, que arrosseguen en Jonny, en Gamarús i uns quants curiosos fins a la porta. Un cop fora, en Gamarús sap que ha arribat l'hora de deixar de ser un covard i comportar-se com un home.

Gamarús: I ara què?
Jonny: Que t'esberlaré el cap, pocapena.
Gamarús: N'estic fart de la gent com tú. Si la teva nòvia és una puteta i cada cop que surts a comprar esteroides es refrega amb el primer que passa jo no en tinc la culpa.
Jonny: Ai, talòs, que acabes de certificar la teva sentència de mort. Pels meus avantpassats juro que et defenestraré.
Gamarús: Sí? Doncs pensa-t'ho bé perquè només pots acabar de dues maneres: emmanillat i amb un càrrec per homicidi o en una bossa de plàstic. I ara vine aquí si tens collons.

Un calfred li puja per la columna fins al clatell al veure la cara de sorpresa del Jonny, que no s'esperava una actitud tan desafiant en el seu oponent. I de fet en Gamarús tampoc. Havia plantat cara a la seva por atàvica i fer-ho davant de tanta gent ara el feia sentir-se nou, poderós, capaç de tot... Aleshores el Jonny s'abraona sobre en Gamarús fet una fura. I al seu darrera tres amics més. Perd l'equilibri a la primera escomesa i en dos minuts li han trencat la cara, reventat les costelles a puntades i apunyalat l'estomac sis cops. Estès a terra, dessagnant-se a marxes forçades entre corredisses de testimonis amb poques ganes de testificar, recorda la sisena norma. La més important.

Regla nº6: Només un Jonny pot ferir a un altre Jonny, i d'entre ells dos qui pega primer sempre guanya.

Vull ser guionista

Els que seguiu aquest bloc des del principi ho sabeu del cert i la resta ho intuíeu. Vullserblogger és obra d'un altre guionista frustrat que s'esbrava a la blogosfera. I tenieu raó, però la paraula clau és tenieu. Perquè un servidor abandona momentàniament l'univers wannabe per passar a la categoria de creador de parides professional.

Els darrers 15 mesos m'han servit per recuperar allò que creia haver perdut fa 3 anys: les ganes d'escriure. I ha sigut una gimnàstica meravellosa per atacar projectes que tenia aparcats amb forces renovades. Mentiria si no admetés que alguns dels blocs odisfèrics també han sigut una inspiració, tot i que ja us aviso ara que tant jo com el meu advocat ho negarem en el futur.

Sóc conscient que hi haurà qui pensi que m'estic emocionant massa, que no hi ha per tant. En el mes i mig que fa que sé que un guió meu es portarà a la petita pantalla m'ha donat temps per reflexionar en com enfocar la noticia, fins i tot si calia explicar-la o no. Al final he arribat a la conclusió de que el gran motiu de fer-ho públic és acomiadar-me. Sé que el senyor brillant compagina el bloc i la feina a la perfecció, però al no ser jo tan brillant i començar pràcticament de zero en un món en el que encara he de demostrar moltes coses em veig obligat a escollir.

I ara la pregunta del milió: què ha passat exactament? Doncs ha passat que sembla mentida però enviar guions esbojarradament de vegades funciona. Passa que algú ha decidit comprar-me una història per a convertir-la en TV movie. Passa que això no em farà ric ni res que se li assembli però m'ha permès entrar a treballar a una productora. Passa que al setembre de 2010, si no hi ha imprevistos, podreu veure el resultat del meu debut com a guionista. La Central 2, pròximament a les seves pantalles.

Jesucrist era marica: La crònica

"Em cago i em pixo en les meves pròpies conviccions morals i religioses! Sóc així, provocador i radical"

D'incògnit i convenientment escortat pel que pogués passar vaig aparèixer a la llibreria Proa minuts abans de l'inici de l'acte. Suficientment abans com per no tenir que quedar-me de peu a la sala annexa parant l'orella com un autèntic gilipolles. Perquè és de justícia fer constar que la presentació va ser tot un èxit de convocatòria. Estic en disposició d'afirmar que amb aquest nivell d'atapaïment només poden competir ara com ara les oficines de l'INEM, i segurament estariem parlant de les mateixes cares a tots dos llocs. Però no tot el públic era gent sense feina. També hi havia prou cares conegudes del guió i la faràndula entre la concurrència com per a que una sola bomba lapa col.locada per un simpàtic us deixés sense humorisme televisiu i radiofònic ben bé durant un parell de setmanes. Temps, per altre banda, més que suficient per donar una puntada a una pedra i trobar substituts disposats a fer la mateixa feina per (encara) menys diners.

L'acte va patir l'imprescindible demora de les grans ocasions, gràcies a la qual vem poder gaudir del talent perroflàutic d'en Xavier Pérez Esquerdo, que va exercir de teloner fent malabars amb unes ampolles d'aigua. El punt final a l'espera el va posar l'irrupció d'un Quim Morales ovacionat de forma espontània (ui, sí! molt espontània) per una audiència ja expectant i àvida d'emocions fortes. Però ens vam haver de conformar amb l'espècie de pinopuente escarransit amb el que ens va obsequiar el tal Morales a tall de disculpa acrobàtica pel retard. Només hi va faltar l'Angel Cristo però hom sospita que aquesta part circense de l'espectacle no va ser completa per manca de pressupost en droja.

Tot era a punt per començar. Última oportunitat per copsar l'ambient. Val a dir que el percentatge de looks taciturns i barbes de dos dies a la sala fou rellevant. Un vianant desorientat podria haver deduït fàcilment que es trobava al bell mig d'un aquelarre del casal argentí de Barcelona si no fos per l'absència de femelles supurant fluids corporals. Al meu voltant vaig advertir la presència d'un màxim de deu anatomies aparentment femenines i també de la Natza Ferrer. Presidint la postal, quatre homes en una taula.

El torn de paraula l'inaugura Quim Morales passant llista dels presents a la platea. Entre les absències destacades, Citrònius (el gran) i Manel Fuentes. Tot seguit, glossa la figura de l'homenatjat en una emotiva i esbufegada intervenció. A continuació, els Òscars fan una encorvada recreació de diàlegs telefònics entre el pare de la criatura i diversos personatges de veus sospitosament similars que podrien haver tingut relació amb l'obra presentada. Si bé no resulta gaire original, la seva intervenció és meritòria tenint en compte que només disposen d'un micròfon i té el valor afegit de descobrir-nos el nexe d'unió entre dos conceptes a priori tan antagònics com Jordi LP i l'esport: el golf indoor. I, ara sí, tots contenim la respiració davant la certesa que ha arribat el moment de que intervingui ELL.

Se l'ha pogut observar durant tot l'acte molt mimós amb els seus companys de taula, potser contagiat per l'omnipresent títol de la seva pròpia obra. Però quan prèn possessió de la paraula torna a ser el guionista brillant que tots coneixem i posa en pràctica el que millor sap fer: aprofitar les idees del altres. Així, arrenca unes quantes rialles al respectable llegint els comentaris del seu bloc. Entre els referenciats, l'inefable Carlos René, el gran Valero Sanmartí ("Tot això no estaria passant si cadascú s'hagués baixat el seu exemplar d'Internet quan encara es podia"), el no menys gran Albert ("És cert que el donen aquest diumenge per un euro més amb el Full Dominical?") i fins i tot un servidor ("Si m'avises amb temps porto uns quants gitanos evangelistes del meu barri i sortim tots al telenoticies"), que amb prou feines va poder contenir l'emoció vicària del moment. Va citar a més gent però no els conec o no em dóna la puta gana d'anomenar-los, ara no m'en recordo.

I després d'un brevíssim torn de precs i preguntes on va quedar demostrat una vegada més que l'odisfera amaga una col.lecció de personalitats gregàries i pusilànimes, la ràpida intervenció d'en Xavier Pérez Esquerdo a tall de claca va convertir un silenci incòmode en l'ovació que va posar el punt final a la presentació.

En resum, Senyor Brillant. Vostè és el mestre, el que ha creat escola, i no ens deu absolutament res. Però la pròxima vegada no prometi putes si no pensa complir.

I was there

Demà, la meva crònica. Gairebé tan interessant com una colonoscòpia a l'estil bhutanès. I sempre des d'una perspectiva postmoderna, postirònica, metapolisèmica i milenarista cojones ya!

De tot Gor

Abans de començar ja m'imagino que em sortirà un totxo, així que ara és el moment d'abandonar aquesta lectura si no disposeu de temps o teniu millors coses a fer.

Fa poc, per motius que no vénen al cas, he entrat en contacte amb la cultura goreana. Com la curiositat ciclotímica és un dels meus defectes i la necessitat de divulgar n'és un altre, no me'n puc estar de compartir amb vosaltres el que he descobert d'aquest apassionant món.

Gor és la fantasia irrealitzable d'un professor universitari de filosofia. Un planeta imaginari del sistema solar del que els humans en desconeixem l'existència perquè es manté ocult orbitant a la cara oposada de l'astre rei. Gor i els seus habitants estan controlat per una mena d'alienígenes insectoides súperintel.ligents anomenats Reis Sacerdots, que periòdicament segresten persones de la Terra i els incorporen en aquest experiment de societat ideal. Gor és un món de dominació masculina on impera la llei del més fort o, com els agrada dir als goreans, l'ordre natural de les coses. A Gor, les dones estan sotmeses a l'home perquè es considera que la domesticació és la seva natura fonamental i l'esclavitud és una institució social acceptada. Efectivament, aquí és on he captat la vostre atenció.

Les cròniques de Gor és una nissaga de 27 (!!!) llibres escrits per John Frederick Lange Jr. sota el pseudònim de John Norman. I també és l'abocador ideològic de les polèmiques tesis filosòfiques d'aquest bon home amb un pretext de ficció. La primera entrega de Les cròniques de Gor va ser publicada l'any 1967, en plena consolidació del feminisme. Els llibres van ser prou populars a les dècades dels 70 i els 80, i John Norman en publica 25 títols fins el 1988. Van haver de passar 13 anys perquè la nissaga rescabalés la seva força i des del 2001 ja se n'han publicat dos més i n'hi ha un altre en camí. Curiós, si més no, que coincideixi amb un repunt de la radicalització feminista.

Gor és un sistema rígid de castes. Els Iniciats (una mena de monjos ascetes), els Escribans, els Constructors, els Físics i els Guerrers són considerades les cinc castes altes. Les castes baixes, molt més nombroses, inclouen mercaders, esclavistes, assassins, pagesos, músics, lladres i tota mena d'artesans. Cada casta té la seva pròpia moral i patrons de comportament. A Gor, l'honor i la Pedra de la Llar (una espècie de sentiment de pertanyença al grup tan fort que superaria qualsevol mena de nacionalisme) és el més important. Però també hi ha Mercenaris i Proscrits, homes sense casta que viuen al marge de la llei goreana i ho paguen amb una vida de pobresa i aïllament. I Panteres, dones que es rebel.len contra la seva natura submisa i fugen per viure amagades als boscos en petits grups. Són guerreres, agressives, autosuficients... masculines.

Però les Panteres són una gran minoria. A Gor, les dones estan al servei de l'home i totes, sense excepció, són susceptibles de ser convertides en kajira. Fins i tot les bàrbares, com s'anomena despectivament a les dones terrestres que van a parar a Gor. S'explica que les diferències entre les kajirae i les esclaves terrestres són bàsicament quatre:

1) A la Terra l'esclava ho és per voluntat pròpia, a Gor la kajira és forçada a ser-ho i ha de servir al seu Amo i a tot home lliure que així ho desitgi.

2) Les dones de Gor són entrenades des de petites per a servir a l'home en tots els sentits perquè sempre cap la possibilitat que algú la vulgui esclavitzar, fins i tot si és de casta alta.

3) La dona de Gor té plena llibertat per a ser femenina sense les pressions de la cultura occidental terrestre. No s'espera que competeixi o intenti substituïr a l'home.

4) La kajira de Gor viu la seva sexualitat sense limitacions ni prejudicis. Això és inherent a la seva condició, com l'absència de drets, de pudor i de timidesa.

Hi ha molts tipus de kajirae i totes ténen una funció diferent. Alguns exemples en són la kajira de l'olla (cuina i cuida la casa de l'Amo), la kajira de la moneda (es prostitueix pel carrer per donar diners al seu Amo), la kajira de la taverna (cambrera, ballarina i puta d'un establiment), la kajira de cambra (que no pot sortir d'una habitació i ha de servir a qualsevol home lliure que hi entri) o la kajira d'Estat (pertany a la ciutat sencera). També hi ha kajirus o esclaus masculins, però ni les seves funcions ni el tema de la homosexualitat estan gaire defnitis a les novel.les de John Norman. Qui en vulgui saber més, que faci una ullada.

Gor no és només literatura. També és un RPG o joc de rol en el que hi participen cada dia centenars de persones a través de Second Life. La majoria en anglès i uns quants més en castellà. A Second Life, la població de kajirae és molt superior en percentatge a la que els llibres descriuen que hi hauria a Gor. Potser a algú li sorprendrà que hi hagi tanta femella buscant viure la fantasia de ser esclavitzada. A mi no, perquè porto prous anys rodant per internet. És més, trobo natural i sa que homes i dones majors d'edat explorin la seva sexualitat i m'imagino que a molts el fet de poder-ho fer amb entorns i personatges digitalitzats els millora l'experiència d'una palla solitària. La cultura goreana és un caldo de cultiu ideal per generar adeptes. Una mica de Nietzsche, nocions d'estructura social grecoromana, un polsim de mitologia fantàstica treta de la màniga, quatre tocs d'incorrecció política, tones de litúrgia BDSM i a triomfar!

Passa que tot i aquest caldo de cultiu ja he anunciat al principi de la meva exposició que Gor és una fantasia irrealitzable. I no em refereixo a la rigidesa moral de la cultura occidental dominant que l'envolta, perquè coses més rares s'han vist i Afganistan existeix. El problema principal és que malgrat les fantasies utòpiques d'alguns, amb una simple recerca per la xarxa us adonareu que entre les il.lustracions i avatars digitalitzats de ties bones i adonis musculats els únics que estan disposadts a portar-ho a terme a la vida real son:

GOR-DAS i gOR-COS

No em feu explicar-vos el perquè.

Ment bruta

Hi ha un paio a la meva feina que té una novel.la. Un home que visita el lavabo unes 10 vegades al dia. Ho sé perquè hi passi a l'hora que hi passi me'l trobo a dintre, sortint-ne o entrant-ne. No em refereixo a miccions incontrolables sino a veritables eternitats tancat a la comuna. Me l'hauré creuat centenars de vegades però encara no sé la veu que té. Tot el que en conec és la manera xulesca de mirar i caminar. De vegades en surt amb el diari sota l'aixella. Un cop, fins i tot vaig poder clissar una revista sospitosa amagada entre les pàgines convenientment doblegades. El que no falla mai és l'olor que hi deixa. Entrar al servei darrera d'aquest senyor sempre suposa notar la mateixa olor a perfum de dona escampat a consciència.

Altres vegades el veig parlant pel telèfon mòbil a l'aparcament de l'empresa, passejant amunt i avall de manera frenètica. Sóc conscient que això ho fem molts, pero ell és inquietantment metòdic. Set passes en una direcció, un segon de pausa, mitja volta i set passes en direcció contrària. I així ho repeteix obsessivament i exacta mentre dura la conversa. Gairebé tan previsible com el seu aspecte, perquè sempre porta la mateixa roba: texans, jersei fosc amb coll de bec i camisa blanca de quadres a sota. Aquesta indumentària és aliena al pas del temps i de les estacions. Igual serveix per a una calurosa tarda d'agost que per a un matí d'hivern. És immutable com el seu gest facial, que a sobre recorda inevitablement al Pepe Navarro per les faccions i la dimensió del cap. Bé, potser exagero i no té una novel.la, però té un conte. Concretament aquest:

Agitat, es prèn dos minuts sabàtics per mirar al sostre abans de netejar-se el pintallavis vermell que li empastifa la boca i procura cagar per tapar l'olor del perfum de dona difós minuts abans. No ho aconsegueix. Es corda els pantalons i amaga l'exemplar del Gerontohpilia Mag entre les pàgines de La Vanguardia. Li agrada més llegir El Mundo, però compra La Vanguardia perquè el tamany de les seves pàgines és ideal pel camuflatge. Es passa revista al mirall i pentina estratègicament amb els dits els escassos cabells del front mentre rumia que afortunadament ben aviat li ha d'arribar el nou exemplar per correu. El del mes passat ja el té molt vist. Es recol.loca la camisa dins els pantalons. Inspira. Deslloriga la balda i obre la porta del servei amb posat seriós per si hi ha algú esperant a fora. No és el cas. Camina decidit pel passadís cap a l'exterior de l'edifici, amb el diari doblegat sota l'aixella. S'atura a l'aparcament i el desa al maleter del cotxe. Extrau el telèfon mòbil de la butxaca posterior del pantaló i marca el número de la dòmina. Li explica amb ets i uts com ha fet els deures però, com sempre, li estalvia el detall de la revista per por a represàl.lies. Mentre parla posa en pràctica el ritual de la desfilada militar que la mestressa exigeix.

- T'has apretat ben fort els testicles com et vaig demanar?
- Senyora, sí, senyora.
- I t'has escorregut, porc?
- Senyora, no, senyora.
- Així m'agrada.

S'acomiada, desa el telèfon a la butxaca i es recol.loca el penis a l'interior dels calçotets per dissimular l'erecció. Tan bon punt travessa el llindar de la porta l'atura un company de feina.

- Ja t'ho han dit?
- El què?
- Han despatxat al Casanoves!
- No fotis. Com és?
- Es veu que ahir en Pibernat tenia l'ordinador espatllat i es va posar al seu aprofitant que no hi era i han descobert que tenia una carpeta de gravacions amb càmera oculta dels lavabos de l'empresa.
- Quins lavabos?
- El de tios!
- El nostre?
- Sí, molt fort. Estan reunits amb ell des de primera hora i ara s'ha filtrat tot. Però encara no saps el millor. Corre el rumor que a la reunió ha sortit el teu nom.
- ...
- Sí home. Amb els ullets que et feia aquest mariconàs no m'estranyaria gens que t'hagi proposat per ocupar el seu càrrec. Quina sort que tens, puta.

Fer-se gran

Tinc una teoria. Jo sempre tinc teories de merda. La que avui ens ocupa diu que saps que t'estàs fent gran quan t'adones que superes en edat als teus ídols.

Ahir de matinada, sense anar més lluny, en Pau Gasol va guanyar l'anell de campió de la NBA amb 28 anys i, deixant de banda la molt improvable possibilitat de que em posi a entrenar molt fort ara mateix, aconsegueixi convèncer a algún equip de matats de la LEB de que em fitxi, foti 82 punts per partit en pretemporada i m'acabi fitxant un club de l'ACB que abans del trade deadline em deixi lliure de contracte per signar com a agent lliure pels Cleveland Cavaliers i això em permeti campionar l'any que vé encara que sigui passant-li les tovalloles i el Gatorade al LeBron James, no crec que sigui capaç d'igualar el registre. És més, com a bon friki del futbol començo a interessar-me per jugadors de futur que han nascut més tard del 92 i això, amics, és molt depriment. L'any 1992 jo ja tenia pèl als ous (poc i borrissolat, però hi era) i somniava amb convertir-me en una gran estrella de l'esport. Han passat 17 anys des d'aleshores i lo màxim que he aconseguit és jugar fins als 19 en equips de merda i més tard treure'm la síndrome d'abstinència de tant en tant disputant partits a les 3 de la matinada, ebri com una stripper de Benidorm, a la refotuda Superbowl de la Meiland.

No sóc gaire original, ho sé. Per això tinc una enveja malsana cap als petimetres que ja des de la seva repel.lent infantesa somniaven amb ser grans directors de cinema, escriptors d'èxit o inventar la vacuna contra la SIDA. Totes elles professions en les quals ets una jove promesa fins als 40. Jo ja he fet tard per complir el somni de la meva vida, però aquests fills de la gran puta seguiran vivint d'il.lusions fins a una edat en la que ja fot tanta baixada cap a la caixa de fusta que finiran sense temps d'assaborir l'amargor del fracàs.

No us enganyo. La meva actual ambició de ser guionista no és més que una baixada de pantalons. La il.lusió que em produeix aspirar a guanyar-me la vida escribint parides per quatre duros en comptes de forrar-me i ser adorat per hordes de grouppies de bon veure a canvi d'entrenar un parell d'hores al día i jugar un o dos partidets per setmana és la mateixa que em provoca anar a dinar a un restaurant i haver de demanar una truita a la francesa. No tinc res en contra de la truita a la francesa, però no és un platarro de peus de porc amb naps. Misèria.

Llibres mediàtics per Sant Jordi

Incomprensiblement, encara no són al mercat però haurien de publicar-los ja, perquè són èxits de vendes assegurats.

Biografia no autoritzada

Assaig filosòfic

Autoajuda

Pàmies/Monterroso

Fornicant amb aquell palangre de Montmartre va

contraure la SIDA i al sortir del meublé li havien posat una multa.

Va trobar el més enllà sobrevalorat.

Quim Monzó

Se m'ha catxat la tecla Intro del meu ordinador portàtil i aquest fet m'ha estavellat contra la crua realitat. No ho podeu entendre perquè no us ha passat a vosaltres però és molt dur. No fa gràcia. És una puta merda. Això m'ha fet adonar de la fragilitat del meu món. No puc generar paràgrafs, he hagut de modificar els meus costums a l'hora de fer recerques, necessito el ratolí per a tot, no puc jugar a determinats minijocs, si el món depengués de la meva capacitat per introduir els números 4, 8, 15, 23, 42 al meu ordinador moririem tots. Sóc un invàlid. Em sento impotent. Sóc més infeliç. Això podria afectar a la meva relació de parella i si em separo hauré de deixar el pis perquè només amb el meu sou seria inviable pagar el lloguer. Si em quedo al carrer hauré de tornar a viure amb els meus pares i perderia la meva independència. Si això passés afectaria a la meva autoestima i podria en entrar en una depressió. Si em deprimeixo hauré d'agafar la baixa de la feina i a la llarga em fotran al carrer. Si em quedo sense feina, com que estic deprimit i m'he deixat físicament no m'en donaran cap altre. Si amb la meva edat parasito als meus pares a la llarga m'expulsaran de casa i hauré de dormir al carrer. Si dormo al carrer passaré fred i hauré beure alcohol. Com que no en tindré prou per pagar el Don Simón i comprar un entrepà m'aprimaré. Si m'aprimo passaré més fred i hauré de comprar més vi i em tornaré alcohòlic. Com cada cop necessitaré més diners per tenir prou vi hauré de robar. Com robaré amb la síndrome d'abstinència em posaré molt nerviós i acabaré fent mal a algú. Si li faig mal a algú m'acabaran detenint i com no tinc diners per a un bon advocat em fotran a la presó. Si vaig a la presó em sodomitzaran, m'enganxaré a l'heroïna i quan torni al carrer necessitaré encara més diners per pagar-me el vici. Acabaré atracant negocis i tornaré a la presó. Per evitar que em tornin a sodomitzar m'ajuntaré amb mafiosos perillosos perquè em protegeixin i quan torni a sortir al carrer treballaré per ells. Si treballo per a mafiosos és probable que m'encarreguin feinetes per a algun polític. Si treballo per a polítics segur que accedeixo a informació compromesa de gent important. Si tinc informació compromesa de gent important és provable que a Telecinco em paguin una pasta per explicar-ho. Si ho explico, la policia estarà interessada en que declari contra els caps mafiosos. Si canto faré un tracte per no tornar a la presó. Si faig un tracte em declararan testimoni protegit i m'hauran de donar una nova identitat, una casa i una feina... Ben pensat, podria ser pitjor.

Menys Crepúsculo i més Krispies

És innegable, el cinema està terminal. Digueu-me, quan va ser la última vegada que veu anar al cinema il.lusionats per veure una pel.lícula? Encara més, quant de temps fa que no veieu una pel.lícula original com déu mana? Que si ara adaptacions de còmics (Hell Boy, X-Men, Iron Man), que si nissagues interminables que ja sería millor no tocar (Star Wars, La jungla de cristal, Indiana Jones), que si adaptacions de sèries televisives (Sexo en Nueva York, Expediente X, Superagente 86), que si adaptacions de musicals teatrals (Chicago, Mamma Mía, Sweeney Todd)... I el clàssic dels clàssics, l'adaptació de best-sellers literaris.

Et penses que això és una poma però no, heretge, és la fruïta prohibida del Gènesis de la Santa Bíblia

En aquesta última categoría s'engloba la puta merda aquesta de Crepúsculo, la primera d'una sèrie de novel.les escrites per una repugnant mormona nord-americana que sota l'aparença d'història romanticona de ciència-ficció amaga una ideología neoconservadora recalcitrant. NO la compreu, NO la regaleu, NO la llegiu i NO veieu la pel.lícula, a menys que us interessi el devenir d'una beateta adolescent de familia desestructurada que s'enamora d'un vampir amb el que no pot follar perquè si ho fa morirà, però que al final de la nissaga, un cop purificat el seu amor i ja casada amb el vampir, fot un clau amb ell després de ves-a-saber-quantes-mil pàgines i es queda prenyada. Com les cola la filla de puta.
L
D'això, senyores i senyors, en fan una pel.lícula que s'estrena als Estats Units i les dues primeres setmanes racapta 150 milions de dòlars. Tota una orgía de joia per als productors i també pels centenars de milers de fans dels Jonas Brothers i els seus Purity Rings. I és que ara la última moda entre els púbers és la castedat. Toca't els ous.
L
Ai, malparits, què poc sabeu de la vida si preferiu un anell de pega a una bona palla feta d'amagatotis per la novieta a les últimes files del cinema. Que, per cert, és la única cosa interessant que podreu fer a la sala amb les merdes que s'estrenen últimament.