Agorer!

Avui estic pessimista. No sé si és l'astènia primaveral o que m'he passat amb el rimmel, però ho veig molt negre. Queden 10 jornades i repassant el calendari no veig al Madrid deixant-se punts contra l'Atlético, ni el Racing, ni el València, ni el Saragossa, ni l'Osasuna, ni el Mallorca, ni l'Athletic, ni el Màlaga. Només em dóna bones vibracions la jornada 32, que visiten a l'Almeria, i és per motius tan esotèrics que no val la pena comentar-los.

En canvi al Barça me l'imagino perfectament punxant a Vila-real i a can Perico, dos equips especialistes en tocar el que no sona a la culerada i que no sé per quins setze ous sempre ens arriben a les últimes jornades. O sigui que sí, que tot es decidirà al Bernabéu d'aquí a dues setmanes, però l'empat no ens serveix. Ara mateix el desenllaç de la lliga em sembla més previsible que un tweet del Correcaminos.

Perquè te'n rius de les eliminacions del Mandril durant la temporada si encara ens passaran la mà per la cara a l'últim instant. I ja pots haver fet una temporada collonuda amb rècord de punts inclòs, que se't queda la cara de Borbó. És clar que això s'arregla aixecant l'orelluda a la capital del reino... Com? Un moment, em comuniquen que ningú ha guanyat la Copa d'Europa dues vegades seguides des de fa 20 anys.

Corazón de Lyon (La Fotonovela)

Ai, la puta! On collons m'he ficat! I el Manchester golejant al Milan...

Com m'apreta la corbata, ché.



Jorge, que parezca un accidente...

Carlos Sainz i altres acudits

Ui sí! Que el rei de l'excusa i cofundador del club de funestos amb Sete Gibernau ha fet història guanyant el Dakar en cotxe. Un moment... El Dakar? Voleu dir que té el mateix mèrit creuar un desert com el Sahara en condicions climatològiques extremes que fer un passeig de 9.000 km de Buenos Aires a Buenos Aires passant per un terraplè com l'Atacama?

Parlant d'acudits, des d'ahir dissabte em passa que pel retrovisor només veig el concessionari d'Audi. Concretament, uns Q3 i A5. I recordeu, el Alcorcón no engaña.

(Er)Rata

Avui vull parlar d'un personatge que arriba dues hores tard a l'entrenament i s'excusa dient que es va oblidar de canviar l'hora del rellotge, quan en aquest cas hauria d'arribar no dues sino una hora... abans. Un home, per tant, que no dóna més de si. Un home, a més, que per ser titllat com a tal precisa d'una gran dosis de generositat per part de qui el defineix. Efectivament, estic parlant de Gutimaricón.

"Ese soy yo!"

En Guti ha tingut una relació sentimental reconeguda amb el travesti no-operat més famós d'Espanya. A en Guti, una revista va creure haver-lo caçat fent-se un petó a la boca amb un home misteriós. En Guti va creure convenient treure pit davant l'errada i fer pública l'identitat del personatge misteriós, obviant que així tots sabriem que es dóna el bec amb la seva germana andrògina.

En Guti és l'obsessió d'un ex-boxejador al que fins i tot ha denunciat per assatjament. En Guti, és pastat a la seva ex-dona i no fa res per evitar-ho.

I avui he llegit aquesta errata al MARCA: "A Guti no hay que discutirle lo que cobra por ano sino su esfuerzo". No creieu que el nano intenta dir-nos alguna cosa?

Ibracadabra

Va començar a imposar-se aquest discurs ahir a la tarda per obra i gràcia de Fabian Ortiz. Pels que no conegueu el personatge, és l'únic periodista d'aquest país contractat exclusivament per a fer un marcatge individual com més violent i brut millor a un sol club. En aquest cas el Barça. De fet, és una labor tan mesquina que van haver d'anar-lo a buscar a l'Argentina, terra de centrals com Ayala o Pochettino que ja saben de que va aquesta feina. I aquí el tenim, instal.lat a Barcelona des de fa anys, buscant els tres peus al gat de l'actualitat blaugrana des de les seves columnes d'opinió a l'AS (perquè els seus articles també són columnes d'opinió) i a les tertúlies radiofòniques de les emissores catalanes. Una barreja explosiva de la clàssica prepotència autocomplaent argentina, l'antibarcelonisme inidissimulat i pretesament sarcàstic de l'escola Guasch i aquells aires de falsa independència i objectivitat que tant s'estilen al Grupo PRISA. Escòria en estat pur. Com deia, va ser ell el primer en plantejar l'hipotètic fitxatge d'Ibrahimovic en clau d'atac personal a Joan Laporta i, alhora, de redempció madridista.

Aquest matí, el MARCA ja compra la idea i la publica en portada amb la subtilesa que el caracteritza. És qüestió de (no gaire) temps que aquest ambient s'extengui a la premsa de Barcelona (aposto per El Mundo Deportivo i algún dels seus portabandera del ressentiment disfressat d'imparcialitat) i d'aquí al barcelonisme. Finalment, si es produeix el fitxatge, el culé tindrà un sentiment contradictori d'alegria per aconseguir una gran incorporació i remordiments per la percepció de que el seu club ha actuat malament. I a Madrid eufòrics d'haver-se gastat 200 milions, sense cap sentiment de culpa i repartint lliçons d'ètica.

És trist que ens deixem condicionar d'aquesta manera, però intentaré contribuïr a evitar l'inevitable aportant arguments de perquè ens prenen el pèl:

1. L'Ibrahimovic és millor que l'Eto'o. El suec té el mateix que el camerunès, remat, egoïsme i mala llet, però afegint-li desequilibri en l'1-contra-1, un xut potent, moviments d'esquenes a la porteria, visió de joc i bon llençament de faltes i penals.

2. L'Eto'o és un jugador amortitzat. Va costar 25 milions i t'ha donat 5 anys de bon rendiment, 3 lligues i dues Champions. Acaba contracte l'any que vé i no vol renovar, per tant o te'l treus del damunt o li pagues un altre any de sou i se'n va gratis.

3. No té importància com ho vulguis plantejar a nivell de xifres, el que es gasta el Barça són els 45 milions d'euros que es volia gastar pel Villa i que no va acceptar el València. Amb aquestes estimacions de 87 milions d'euros que fa la premsa madridista ens prenen pel pito del sereno perquè com valoren els jugadors com els hi surt de la punta de la fava podrien haver dit 50 o 200 amb la mateixa alegria.

4. Els dos jugadors que regala el Barça a canvi no els vol l'entrenador. Els diners que es pensaven ingressar per l'Eto'o (i que ell s'ha encarregat de que no s'ingressin perquè és com és) es volien invertir en el seu substitut i ja el tens. Al Hleb el cedeixes i si es revaloritza te'l quedes o en pots treure un benefici econòmic venent-lo, per tant és una inversió i no una despesa.

5. El Barça fins ara continúa cenyint-se al seu pressupost inicial, sense haver de demanar crèdits de 300 milions d'euros als bancs. Hi ha una diferència entre gastar el que no tens i gastar el que tenies previst.

6. Quan en Laporta parla de la política de fitxatges imperialista i prepotent del Madrid es refereix a que en Florentino presumeix de ser qui més diners ha pagat per un jugador i tanca les operacions en 10 minuts. Quant en vols? Aquí ho tens.

7. El Madrid amb el seu comportament ha inflat el mercat de traspassos i ho sap. La prova és que ara que se'ls hi acaba el pressupost no poden tancar cap més operació (Xabi Alonso, Ribery...) perquè tothom demanana més del compte. El Barça porta mes i mig negociant a tort i a dret i si es tanca això del davanter haurà gastat 50 milions en dos jugadors.

8. Desfer-se de l'Eto'o i comprar a l'Ibrahimovic eren dues peticions expresses d'en Guardiola. Si en Pep és el messies no serà tan desastrós aconseguir les dues coses de cop.

9. Si fins ara des de la Brunete mediàtica es deia que el Barça no feia els deures i que no tenia diners per fitxar grans jugadors com el Ribery perquè se li critica ara que demostri el contrari?

10. Si a la capital del reino borden tant és que ho estem fent bé.

Us ho demanem Senyor

Després de...

- Ser escollit per aclamació i sense passar per les urnes

- Gastar-se 219 milions d'euros en plena crisi mundial

- Aconseguir que els mitjans de comunicació de tot el món li llepin l'ullera

- Portar 50.000 persones a una merda d'acte de presentació

- Eclipsar completament el triplet del Barça en una setmana

...quins autèntics reptes li queden per assolir al tito Floren?

1. Persuadir a Cristiano Ronaldo per a que deixi de follar-se tot lo que menstrúa

2. Prostituir a l'atleta de Crist Kaká per aconseguir més ingressos extraesportius

3. Pactar el finançament de Catalunya

4. Aconseguir la pau a l'Orient Mitjà

5. Rescatar a Maddie McCann de les urpes de Joseph Fritzl

6. Convertir Perras de la noche en el proper nº1 de Los 40 Principales

7. Empalmar en una reunió d'El Club de las 25

8. Salvar la carrera professional dels guionistes de Prison Break

9. Fer semblar menys gilipolles a tots els que han pagat 150 euros per anar a veure U2

10. Que Bakero torni a fer-se del Barça

¿Perquè indigna el traspàs del Cristiano Ronaldo?

Vagi per endavant que jo sempre he sigut partidari del fitxatge del portugués pel Mandril. Tinc una relació molt particular amb el club blanc i sempre vull que tingui els jugadors més rabiosos en plantilla per a poder repugnar-los a gust. Els Casillas fan molt de mal al meu antimadridisme perquè m'impedeixen detestar amb escreix il.limitat. Per això tampoc em van fer especial gràcia les incorporacions de Manuel Pellegrini i Kakà, que donen un perfil baix d'odiabilitat. A mi dona'm Hugos Sanchezes, Fernandos Hierros, Sergios Ramos, Pepes, Gutis i Cristianos Ronaldos, que aquests sí que han nascut per jugar al Reïal Mandril.

Dit això, és al carrer una repulsa generalitzada cap als últims fitxatges merengons amb l'excusa de les xifres indecents que s'estan pagant. Però aquesta actitud resulta francament fàcil de desarmar per a un madridista mínimament lúcid com per esgrimir les paraules 'enveja' i 'por' en una mateixa frase (no fa falta que sigui subordinada). I no ens enganyem, moltes d'aquestes acusacions amaguen uns calçotets amarats de suor i algún que altre llepet. A mi, en canvi, el que m'enceta la bossa escrotal d'aquests dos fitxatges (i el del Villa, que és al caure) són altres coses:

- Que les entitats financeres concedeixin un crèdit de 300 milions d'euros a l'ésser superior per a que pugui jugar a ser la portera de Núñez mentres es neguen a donar crèdits a la resta de ciutadans. Les mateixes entitats financeres que no fa gaire van rebre una injecció de liquiditat per part del senyor Zapatero. Ja vaig donar la meva opinió sobre la crisi, però que a sobre hagi de pagar els fitxatges del Mandril amb els meus impostos em posa la bilis a una temperatura que s'hi podrien fregir croquetes.

- Que una d'aquestes entitats, si no és l'única, sigui La Caixa, aquest gran pilar de la identitat nacional de Catalunya. Diu que s'estan creant grups al Facebook per protestar davant d'aquest fet. Tan de bo no prosperin gaire i la protesta acabi mutant en una revolta social on la gent, armada amb bateries de cuina del Dipòsit Estrella, rebenti amb les seves pròpies mans sucursal rere sucursal. I que ningú es faci el sorprès, que el botiflerisme de l'imperi del senyor Fainé es podia comprovar fent una sola ullada als patrocinadors de la Roja.

- Que amb la mà de calers que va repartint el Tito Floren arreu d'Europa el Manchester ja tingui prous diners com per fitxar al Franck Ribery i pagar-li al jugador les 2.574 operacions que necessita la seva cara fins a deixar-lo igualet al David Beckham.

O sigui, que si heu d'anar plorant pel món a tot merengón que se us creui pel davant procureu utilitzar arguments sòlids i no excuses de merda com "mig món morint de gana i el Madrit gastant-se això en futbolistes". Però, sobretot, absteniu-vos de fer el ridícul com en Joan Herrera.

Born to be white

Primer de tot, vull disculpar-me amb els que il.lusionats pel títol esperaven llegir una proclama sobre la puresa de la raça. En segon lloc, advertir als meus lectors anti-futboleros (i no miro a ningú, Josep) que ja poden deixar de llegir aquesta entrada. A menys de 5 hores per a una semifinal de Champions i a aquestes alçades de la temporada no espereu gaire més de mi.

Dit això, avui parlaré del blanc merengue perquè els últims dies s'ha produit una estranya paradoxa espai-temporal que fa que a Madrit el dissabte 2 de maig no hagi existit mai. I mira que era el día de la seva comunitat. Me'n vaig adonar quan dilluns vaig engegar la televisió frisós per gaudir amb la secció esportiva dels informatius estatals i em vaig trobar que només parlaven d'un senyor que es diu Florentino Pérez. Tot molt sospitós.

Preocupat pels nostres veïns mesetaris he investigat l'orígen d'aquesta amnèsia col.lectiva i adoració incondicional cap a l'ésser superior i us poc avançar que ja he pogut descartar amb alleujament la possibilitat d'una macrosecta perillosa. En realitat, el tal Florentino és un vell conegut que ja en el seu día va popularitzar frases com "Zidane ha nacido para jugar en el Real Madrid". I com en el fons em sento culpable perquè tot va començar amb el 2 a 6 i els veig molt enfonsats, he decidit contribuir a que tornin a ser el que eren. Aquí deixo les meves propostes de gent que definitivament ha nascut per estar al Reïal Mandril. Apunta, Roncero:

Per un rival digne. Per la conservació dels valors històrics del Mandril. Perquè no es pot perdre així com així l'herència d'Hugo Sánchez, Míchel o Fernando Hierro. Fícha'ls Florentino.

Campions i tal

H umiliant

I mpressionant

S ensacional

T remebund

O rgàsmic

R esplandent

I nimaginable

A collonant

L

L

L

Òptica blaugrana: Optimisme

Culers del món, Aquest any sí! És la conclusió a la que arribo després que el Barça hagi guanyat a Valladolid i Getafe, dos partits que donava per empatats en els meus pronòstics. No anava tan desencaminat, perquè tots dos s'han guanyat per la mínima, però a aquest equip li és igual jugar partits complicats i tramposos a camp contrari emparedats entre eliminatòries de Champions. No hi ha qui els pari! A aquestes alçades comptava amb estar 2 punts per sobre el Madrit i en comptes d'això continuem a 6 i amb dues jornades menys per disputar. Amb aquest ritme de sumar punts, el Barça de Guardiola es pot proclamar matemàticament campió la jornada 35 guanyant al Vil.la-Reïal al Camp Nou. I si el Madrit perd a Sevilla, que no em sembla gens descabellat, encara ho rematarem al Bernabeu. Fixeu-vos si vaig sobrat que fins i tot ja dono per fet que guanyarem al camp de l'etern rival.

Quin optimisme, oi? Però ai, amics... què perillós és l'optimisme. Ara que ja tinc la Lliga coll avall m'entra de sobte una cagalera descomunal. I si al Barça se li acut passar la semifinal amb el Chelsea i plantar-se a la final de Roma? I si per aquelles coses del destí perdem la final de la Champions el 27 de maig? Quina sensació imperarà al final de la temporada 2008/2009? Què pesa més: l'alegria de guanyar la 19ª Lliga o la tristor de perdre la possibilitat de guanyar la 3ª Copa d'Europa?

I així, sense adonar-me'n, acabo de definir el barcelonisme.

Òptica blaugrana: Passar-se de frenada

La portada és suficientment explícita com per no necessitar de més raonaments, però permeteu-me una petita reflexió: O tots els que tenien un mínim de seny han marxat de vacances o aquest cop el Marca s'ha deixat arravatar per la impotència de veure que el Barça no punxa i queden només 8 jornades. Publicar aquest titular d'un equip que ha marcat 87 gols, li han fet 24 i només ha perdut 3 partits en 30 jornades és anar molt i molt lluny en la creació d'una realitat paral.lela de conveniència. Us he de confessar que supera de llarg el que jo m'esperava.

El gol anulat a l'Henry del que ningú parla

El gol anulat al Recreativo altament reivindicat

Del penalti assenyalat per mans dins de l'àrea ni en parlo perquè no va ser gol. Només dic una cosa: compte amb l'arbitratge al Bernabeu la jornada 34.

Òptica blaugrana: Pronòstics (II)

Divendres ja vaig amenaçar amb tornar a escriure una d'aquestes entrades futbolístico-premonitòries que tant interessen als meus lectors si el Madrit no perdia a Bilbao. Com qui avisa no és traïdor, passo a detallar la segona (i definitiva) previsió pel desenllaç de la Lliga 2008/09.

Previsió pessimista:

1. Barça 89 punts (7 guanyats, 2 empatats i 2 perduts)
2. R. Madrit 89 punts (10 guanyats, 2 empatats i 0 perduts)

Al Madrit, després de superar l'examen de San Mamés amb polèmica, li auguro una llarga ratxa de resultats positius per les bondats del calendari. Des d'ara i fins la jornada 35 espero 5 victòries consecutives dels merengons davant Almeria (J.28), Valladolid (J.30) i Getafe (J.32) a casa, i dues més en visites a Màlaga (J.29, la més complicada) i Huelva (J.31). En aquest mateix període considero que el Barça pot cedir dos empats a Valladolid i Getafe, dos camps de dimensions reduïdes i dos equips avesats a defensar amb molts efectius i sortir a la contra amb perill. Al finalitzar la jornada 31, el Madrit es veurà a 2 punts del Barça, pletòric de confiança i esperant que el Sevilla tregui algun punt del Camp Nou la jornada 32. Per sort, l'equip de Guardiola rendeix millor contra rivals d'entitat (sobretot a casa) i guanyarà al Sevilla.
La jornada 33 serà decisiva. Un empat del Madrit al Sánchez Pizjuan i un triomf del Barça a Mestalla faran créixer l'avantatge culé fins als 4 punts. Però el que podria haver sigut un cop definitiu a la moral madridista no ho serà perquè la jornada 34 ens depara un Madrit-Barça que pot deixar els blancs a només 1 punt del lideratge. Com això és una previsió pessimista, auguro una derrota barcelonista al Bernabeu, però no ho és tant com per imaginar un triomf merengue de més de dos gols de diferència per moltes puntades de peu amb permissivitat arbitral que hi hagi. Aquest aspecte és molt important perquè de sortir derrotats del Bernabeu per menys de 3 gols el Barça tindria 1 punt d'avantatge més el goal average (i en cas d'empat pesaria el global, on hi tenim un +22 sobre el Madrit).
La jornada 35 serà de consolidació, amb triomfs del Barça sobre Vil.la-reïal al Camp Nou i del Madrit a Mestalla contra un desintegrat València. La jornada 36 arribarà la punxada definitiva del Madrit amb un empat al dificilíssim camp del Vil.la-reïal. El Barça ho tindrà més fàcil per guanyar a Mallorca. Arribats a aquest punt, amb tan sols dos partits més per disputar i un avantatge culé de 3 punts sobre el màxim rival, el Barça matarà la Lliga al Camp Nou contra Osasuna (J.37). Els resultats del Madrit les dues últimes jornades seran completament irrellevants, ja que els 3 punts de diferència més el goal average deixen la Lliga matemàticament sentenciada. Tot i així, suposem que els merengues guanyen a Mallorca i Osasuna (cosa difícil perquè aquests dos equips s'estaran jugant el descens i el Madrit ja no s'hi juga res) i el Barça perd contra el Deportivo l'última jornada.
La màxima diferència de punts obtinguda serà la que hi ha actualment: +6. La mínima arribaria la jornada 38: +0.

Òptica blaugrana: Pronòstics

No és per fardar però encara no fa ni 4 dies de l'eliminació del Madrit a la Champions i ja es comencen a complir els meus pronòstics.

De fet no és per fardar en absolut, perquè això era més previsible que el desenllaç d'un capítol d'Águila Roja. Hem de tenir clar que aquesta portada del Marca és misèria i companyia en comparació al que ens espera les properes setmanes. Amb una excepció, si palmen aquest cap de setmana a Bilbao es farà realitat aquella famosa portada de l'Sport.

Ara bé, també us dic que si jo fos el director d'un diari esportiu madrileny ara mateix m'estaria fregant les mans: amb un triomf a San Mamés comença la campanya del 'Podemos', i amb una derrota la que comença és la campanya electoral blanca, amb setmanes i setmanes de portades amb possibles fitxatges per generar il.lusió. I és que la premsa esportiva és com el PP al País Valencià, sempre guanya.

Mentrestant, jo he fet els meus càlculs i em veig amb cor de vaticinar dos escenaris possibles pel desenllaç d'aquesta temporada futbolística 2008/09.

Previsió realista:

1. Barça 91 punts (9 guanyats, 1 empatat i 2 derrotes)
2. R. Madrit 84 punts (8 guanyats, 3 empatats i 1 derrota)

Pel Barça de Guardiola, 4 triomfs consecutius en els 4 propers partits, sense Champions pel mig en els tres primers. Punxaran la jornada 31 amb un empat al camp del Getafe, quan tota l'atenció estarà centrada en la tornada dels 1/4 de final de Lliga de Campions. Després hi haurà victòries treballades al Camp Nou contra Sevilla i al camp del València. Tot seguit, al Bernabéu es perdrà perquè ells es juguen l'honor i nosaltres (en cas d'haver passat) estarem a un sol partit de classificar-nos per la final de la Champions. Passi el que passi en aquesta hipotètica semifinal, d'aquí al 27 de maig ens podem centrar en guanyar a Vil.la-reïal a casa, la final de Copa i el Mallorca fora, però cedirem una derrota al Camp Nou la jornada 37 amb Osasuna (de res, iaia) perquè ells es juguen la vida i nosaltres som campions de Lliga matemàticament i estem a 3 miserables dies de la final de Roma. L'última jornada partit intrascendent a La Corunya que guanyarem amb els suplents i un Eto'o buscant la Bota d'Or. En tot aquest temps el Madrit cedirà 3 empats contra Athletic (J.27), Sevilla, on estan esperant al Juande Ramos (J.33) i València (J.35), i a sobre palmarà amb el Vil.la-reïal al Madrigal. La màxima diferència serà de +10 punts al acabar la jornada 36 i la mínima després del derbi al Bernabéu, que ens posarem a +5.

Si el Madrit guanya a San Mamés, el dilluns posaré l'altre pronòstic, el pessimista. No crec que calgui.

Així en calent...

¡¡¡ FUCK YOU !!!

(Per cert, molt maco l'autobús)

MIJATO-BITCH

Després de la vergonyosa derrota del Reïal Madrit contra el Valladolid, a la Cadena SER (sí, reconec que escolto aquesta emissora només per morbo quan perden els merengues) han donat una estadística curiosa: Raúl ja és el jugador que acumula més derrotes y Casillas el porter més golejat en tota la llarga història madridista, tot i que cap dels dos té encara el récord de partits jugats en lliga.

Davant d'aquesta revelació trascendental, la reacció de Manolo Lama (aquest 'periodista' inmortal que ha fet del gall un art i del qual molts madridistes insisteixen contra tot pronòstic en afirmar que és de l'Atlético de Madrid) ha sigut furibunda. Més o menys, ha vingut a dir que les lligues no serveixen per a res i que l'únic que compta són les Copes d'Europa guanyades. S'ha excitat tant que li ha dit al pobre redactor que ha gosat informar sobre aquesta estadística que els hi doni la carta de llibertat als dos jugadors i que torni les 3 Copes d'Europa i les 2 Intercontinentals guanyades a la UEFA.

Sorprès per les paraules de Manolo Lama, he reflexionat. L'única persona amb poder executiu per a acomiadar a Raúl y Casillas és el director esportiu del club, el senyor Mijatovic. I en quant al tema de tornar els trofeus el montenegrí sería l'únic amb autoritat moral per fer-ho, almenys amb la Copa d'Europa del 98 (encara que només sigui pel gol de la victòria en fora de joc que va marcar a la final contra la Juve). I he començat a lligar caps.

És Pedja Mijatovic un empleat de la Cadena SER? Té alguna relació amb que quan la SER va demanar la destitució de Fascio Capello se'l fes fora tot i guanyar la lliga? I amb que el substitut escollit fos Bernardo Schuster, precisament el candidat promocionat per la SER? I amb que ara que la SER està descontenta amb el tarannà de l'alemany i és palès que Mijatovic està barallat amb ell se'l vulgui destituïr? I que un dels candidats a substituïr-lo que sonen sigui Víctor Fernández, actual comentarista de la SER?

No sé perquè, les meves disquisicions m'han acabat portant a una fantasía en la que Tomás Roncero, Alfredo Relamo i Tomás Guasch apareixen en una masmorra xops d'oli, portant únicament collars de gos i rodejats de dildos blancs amb l'escut del Madrit tamany XXL.
Necessito un psicòleg.

LFP 2008-2009: FAVORITOS AL TÍTULO

Que el F.C. Barcelona y el Real Madrid son fijos en este apartado no es un secreto para nadie. Lo único discutible año tras año es si habrá alguien capaz de hacerles sombra. Y lo cierto es que cada vez es menos raro comprobar que sí. Tras una década de los 90 que fue un monólogo del puente aéreo, como por otro lado había sido habitual desde que se creó la LFP con contadas excepciones, el 2000 nos trajo el ascenso de unos clubes que con proyectos a medio plazo han sido capaces de plantar cara a los dos grandes sin necesidad de equipararse a ellos en poder adquisitivo. Los casos más destacados: el Deportivo de La Coruña y el Valencia (no voy a contar a la Real Sociedad de Raynald Denoueix por lo efímero de su paso por la élite, aunque el mérito fue enorme). Y llegados a este punto, creo que la temporada que se avecina puede ser la entrada definitiva en esta lista de Sevilla y Villarreal, dos clubes que ya llevan años merodeando las primeras plazas y que en el curso que nos ocupa pueden recoger los frutos de su continuada labor de crecimiento. Que nadie me tache de loco si me atrevo a decir que este año toca sorpresa.

REAL MADRID C.F.

L
Después de ganar dos ligas consecutivas (por incomparecencia del rival, si se me permite) la afición madridista sólo puede exigir dos cosas: un juego de mayor calidad y superar la maldita eliminatoria de cuartos en la Liga de Campeones. Se me antoja cortita la plantilla para tamaños objetivos, aunque esta escasez sea más cualitativa que cuantitativa. Y no es que no lo haya intentado remediar Bernd Schuster, que se ha pasado el verano reclamando refuerzos mientras Calderón y Mijatovic se empeñaban en hacer avanzar la operación Cristiano Ronaldo. Cuando se han querido dar cuenta, Cristiano se había escapado y Robinho (con el que se había especulado que el Madrid quería hacer caja para fichar al portugués) deseaba abandonar el barco rumbo a Londres. Y no es que Ramón Calderón no esté acostumbrado a que las grandes estrellas le den calabazas (ya lo han hecho Cesc, Kaka y Cristiano Ronaldo) pero es que de la boca de Schuster salían otro tipo de jugadores menos estelares. Si se hubiera puesto el mismo empeño para fichar a Cristiano Ronaldo que para cerrar las operaciones de Luis Fabiano, Huntelaar, Diego, David Villa o Santi Cazorla, quizá no se habrían escapado uno tras otro. A Dios gracias que la desesperación del jugador por salir de Hamburgo y el cabreo público monumental de Schuster hicieron que en un impás se cerrara la contratación de Rafael van der Vaart, el que según Calderón debía ser el primer y único refuerzo madridista sin contar el regreso de los cedidos Javi García (Osasuna) y Rubén De la Red (Getafe) o la contratación y posterior cesión de Ezequiel Garay (Racing de Santander).

Claro que bendita desgracia pensará Calderón que es iniciar la temporada con el equipo campeón prácticamente íntegro. Y digo prácticamente porque los traspasos de Balboa, Soldado y Baptista difícilmente inquietaran el once del técnico alemán. A falta de saber lo que sucede con Robinho, al que sólo le falta declararse en rebeldía para ir al Chelsea, el Madrid dispone de lo habitual en los dos últimos años: una plantilla con 3 o 4 jugadores sobresalientes rodeados por un segundo grupo de 9 o 10 muy buenos jugadores y un tercero de 11 o 12 jugadores más discretos. Habrá que ver si le puede seguir sacando tantísimo partido. De momento, ha sumado el primer título de la temporada imponiéndose al Valencia en la Supercopa con una remontada épica. Todo sigue igual.

L
Entrenador: Bernd Schuster (posible 4-3-3 o 4-2-3-1)
L
Portero: Iker Casillas, Jerzy Dudek y Jordi Codina (*)
Lateral derecho: Sergio Ramos, Míchel Salgado y Miguel Torres
Lateral izquierdo: Gabriel Heinze y Marcelo
Centrales: Pepe, Fabio Cannavaro, Metzelder y Javi García
Pivote: Fernando Gago y Mamadou Diarra
Volantes: Guti, Wesley Sneijder, Rafael Van der Vaart y Rubén De la Red
Extremo derecho:
Extremo izquierdo: Arjen Robben y Royston Drenthe
Delantero: Ruud van Nistelrooy, Raúl, Gonzalo Higuaín y Saviola
L
(*) Portero del filial
L
Bajas relevantes: Julio Baptista (AC Roma), Roberto Soldado (Getafe) y Robinho (Manchester City)
Buscan: Quién sabe. La plantilla está oficialmente cerrada, pero también lo estaba antes de que el Madrid se lanzara a por Villa y Cazorla.

L
Análisis: Casillas, Sergio Ramos, Pepe, Cannavaro, Heinze, Gago, Guti, Van der Vaart, Robben, Raúl y Van Nistelrooy. Si todo en el Madrid estuviera tan claro como su alineación no habría dudas de que volvería a ser campeón este año. El problema es que quitando este once incial y las aportaciones de Sneijder (cuando vuelva de su lesión), Robinho (si se queda), Diarra, Higuaín y ahora De la Red hay pocas hechuras de equipo campeón. Son 16 futbolistas para 3 competiciones, 2 si descartamos la Copa del Rey de las prioridades, y la temporada es muy larga y llena de imprevistos. Tanto, que el Madrid la empezará sin Sneijder por una grave lesión de rodilla que le podría tener 6 meses en el dique seco. Tanto, que Schuster ha reinventado a Javi García para hacerle jugar de central. Incluso en el once hay jugadores discutidos, como los veteranos Raúl o Cannavaro. Pero todo eso se olvida cuando el Real Madrid salta al campo y convierte en un arte la virtud de ganar sin merecerlo. Y que nadie me malinterprete, porque no estoy hablando de favores arbitrales (aunque a veces los haya). Y además, desde la llegada de Schuster, ha recobrado otra virtud exacerbante para los rivales como es la de estar aliado con la fortuna para levantar cualquier resultado, como sin ir más lejos demostró en la Supercopa.

Si el Real Madrid consigue mantener todas sus virtudes y los demás no mejoran las suyas, tiene verdaderas posibilidades de repetir campeonato. El problema es que de mis otros tres favoritos al título sólo uno (el Villarreal) estuvo cerca de su máximo nivel la temporada pasada y que para ser un equipo bicampeón no es tanta la distancia futbolística que le separa de sus rivales.

L
Actualización: Robinho se sale con la suya y se va del Madrid, aunque no al Chelsea sino al Mancheser City, que cambió de propietarios el mismo día del cierre de mercado y desembolsó 42 millones de euros para llevarse al brasileño. La situación se hizo insostenible cuando Robinho convocó una rueda de prensa el día antes para decir que estaba dispuesto a pasarse un año sin jugar con tal de salir del club. Incluso después de eso Schuster se mantuvo firme en su voluntad de retener al jugador, pero Calderón terminó cediendo. Económicamente la operación ha sido fantástica pero deportivamente deja tocado al equipo blanco, que ya andaba corto de efectivos en ataque. Han sido unas últimas horas frenéticas, con Calderón ofreciendo 60 millones por Villa y especulaciones sobre la llegada de Berbatov (que finalmente firmó por el Manchester United), Joaquín (se queda en el Valencia) o Huntelaar (se queda en el Ajax). Al final no ha llegado nadie.

F.C. BARCELONA

L
Los fríos números nos dicen que el Barça se ha gastado 83 millones de euros en fichajes y ha ingresado 49 en concepto de traspasos, pero la realidad es que han llegado tres defensas, un pivote defensivo y un centrocampista ofensivo a cambio de dos delanteros, un centrocampista ofensivo y dos defensas. El resultado es que el equipo azulgrana ha perdido potencial atacante, por mucho que Daniel Alves (Sevilla) sea uno de los laterales más ofensivos del mundo. De hecho, sólo la incorporación de Alexander Hleb (Arsenal) podria sustituir a uno de los jugadores importantes que se han marchado (Deco) y la plantilla se ha aligerado muchísimo sin Zambrotta, Oleguer, Thuram, Edmílson, Deco, Ezquerro, Ronaldinho y Giovanni. Por muy mal que rindieran estos jugadores la temporada pasada, que lo hicieron, ahora el club sólo cuenta con 21 fichas profesionales y eso son muy poco efectivos para afrontar las tres grandes competiciones. Más aún si tenemos en cuenta que Cáceres (Recre/Villarreal) y Piqué (Manchester United) son apuestas de futuro y que Seydou Keita (Sevilla) es un perfil muy parecido al de Yaya Toure.

Pero más allá de la plantilla hay factores mucho más importantes a tener en cuenta desde la óptica culé. Esta será la temporada del cambio de ciclo tras un verano convulso deportiva e institucionalmente. Dos temporadas sin títulos con una de las mejores plantillas de la história del club han dejado una profunda fractura en la afición. La renovación del equipo ha sido prácticamente de obligado cumplimiento y las circunstancias de recesión económica la han convertido en una tarea casi imposible. Exceptuando a Ronaldinho (al que se le espera desde hace 3 años) ninguna de las grandes estrellas actuales ha cambiado de equipo y eso deja a Leo Messi demasiado sólo liderando al Barça. Con este panorama, incluso Eto'o permanecerá en el club cuando a finales del curso pasado se le daba por sentenciado.

La otra gran revolución ha tenido lugar en el banquillo, dónde la principal labor de Pep Guardiola será transmitir la ilusión que ya no podía ofrecer Frank Rijkaard. La apuesta de Laporta y Beguiristain es muy arriesgada y sólo el tiempo dirá si también es un acierto, pero dónde se reclamaba la revolución y la mano dura de José Mourinho se ha puesto el símbolo de las más puras esencias cruyffistas. Continuidad, al fin y al cabo. A nadie le extrañaría que un mal inicio de temporada hiciera saltar este Barcelona por los aires.

L
Entrenador: Pep Guardiola (4-3-3 o 4-2-1-3)
L
Portero: Víctor Valdés, Pinto y Jorquera
Lateral derecho: Daniel Alves y Víctor Sánchez (*)
Lateral izquierdo: Eric Abidal y Sylvinho
Centrales: Carles Puyol, Rafa Márquez, Gerard Piqué, Martín Caceres y Gabi Milito
Pivote: Yaya Touré y Seydou Keita
Volantes: Xavi Hernández, Andrés Iniesta y Eidur Gudjohnsen
Extremo derecho: Leo Messi, Alexander Hleb y Pedrito (*)
Extremo izquierdo: Thierry Henry
Delantero: Samuel Eto'o y Bojan Krkic
L
(*) Alternaran primer equipo y filial

L
Bajas relevantes: Ronaldinho (AC Milan), Deco (Chelsea), Giovanni (Tottenham), Zambrotta (AC Milan), Oleguer (Ajax), Edmílson (Villarreal) y Ezquerro (Osasuna)

Buscan: Más que buscar necesitan jugadores de banda izquierda para el ataque, aunque las negatvas de Zenit y valencia a vender a Arshavin y Silva han hecho que se dé la plantilla por cerrada.

L
Análisis: El Barcelona no ha cambiado tanto como pretende aparentar. Dani Alves le da mayor entidad a la defensa y le dará profundidad por la derecha si se entiende bien con Messi, aunque eso repercuta en una mayor actitud defensiva por parte de los centrocampistas. Guardiola quiere que Márquez sea el primer organizador del equipo y que Xavi e Iniesta rematen más a puerta. También pretende que Messi juegue más cerca del área para aprovechar su velocidad en los últimos 15 metros y recuperar esa presión asfixiante que ejercía el equipo campeón de Rijkaard. Lo demás es todo igual. El lateral izquierdo sigue siendo el punto más débil del equipo, con un Abidal que demasiado a menudo es el despistado en el gol de turno y un Sylvinho que bastante hace ya con mantenerse en forma a su edad. Gudjohnsen no convence en el centro del campo por mucho que se esfuerce, Henry sigue acostado en la banda izquierda y Valdés sufre las consecuencias de jugar al filo de la navaja con una defensa tan adelantada. Del resto de fichajes, Piqué y Cáceres (un calco de los perfiles de Márquez y Puyol pero con 8 años menos) aún estan muy verdes y preocupa que Hleb no esté entrando aún en las alineaciones. También cabe esperar por la procedencia del técnico que Guardiola eche mano del filial ante la brevedad de la plantilla, pero de momento sólo cuenta con el extremo Pedrito. De hecho, dos jugadores más hechos como Marc Crosas y Víctor Vázquez han abandonado el club y Pep ni siquiera se llevó a la pretemporada a dos extremos zurdos prometedores como Gay Assulin o Iago Falqué (que se ha fugado a la Juventus).

En Can Barça esta año hay que tener claras dos cosas: 1) Los destinos de Laporta y Guardiola dependeran de las 10 primeros partidos 2) Pueden disputar el título siempre y cuando se centren sólo en la Liga. Para lo primero han empezado mal con la derrota en Soria, y para lo segundo también porque con un grupo de Champions tan flojo se aseguran seguir en liza almenos hasta octavos. En definitiva, veo un Barcelona justito al que le haría falta precisamente de lo que no dispone: tiempo y paciencia.

SEVILLA C.F.

Cuando un equipo dispone de dos jugadores de calidad por puesto hay que considerarlo favorito a cualquier liga, y eso y más es lo que tiene un Sevilla que desposeído de la distracción de la Champions puede ser el favorito al título. Sorprendentemente, al comparar la plantilla sevillista con la de dos de sus principales rivales como Madrid y Barcelona uno se da cuenta de que el que parece el equipo grande es el hispalense. Son muchos años ya invirtiendo sabiamente el dinero conseguido con las ventas a los grandes de Europa (Reyes, Sergio Ramos, Baptista, Dani Alves, Keita, Poulsen...) y eso al final se nota. No sólo en el saneamiento económico de la entidad, sino en la profundidad de la plantilla. Nadie podía discutirle a Monchi y su red de ojeadores la capacidad para descubrir perlas ocultas, pero es que ya ni siquiera les hace falta. Refuerzos como Duscher, Romaric, Squillaci o Fernando Navarro son de solvencia contrastada y de talonario (aunque el Barcelona se haya encargado de engordarlo previamente). Sólo presenta dudas el sustituto de Dani Alves: Konko. Y Lautaro Acosta es el único que responde al perfil de fichaje que el Sevilla ha ido realizando para crecer: joven y semi-desconocido. Todos ellos fichados con tiempo y a su precio justo.

L
Entrenador: Manolo Jiménez (posible 4-4-2)
L
Portero: Andrés Palop y Javi Varas (*)
Lateral derecho: Konko y Mosquera
Lateral izquierdo: Fernando Navarro y Crespo
Centrales: Squillaci, David Prieto, Julien Escudé, Fazio, Dragutinovic y Javi Navarro
Pivotes: Romaric, Maresca, Aldo Duscher y Renato
Extremo derecho: Jesús Navas, Lautaro Acosta y Tom De Mul
Extremo izquierdo: Adriano y Diego Capel
Delanteros: Luis Fabiano, Kanouté, Chevantón y Arouna Koné
L
(*) Sube del filial
L
Bajas relevantes: Dani Alves (Barcelona), S. Keita (Barcelona) y Poulsen (Juventus)
Buscan: Nada más, aunque la grave lesión de Koné les permitiría reforzarse incluso superado el plazo máximo.

L
Análisis: Para mí, el mayor aspirante a ganar la Liga. Hay muchas ganas de ver pinchar al Sevilla para decir que es como aquel SúperDepor o el Valencia de Cúper, pero la verdad es que es justo lo contrario a esos equipos. El crecimiento del Sevilla no ha sido insostenible, invirtiendo cada vez más dinero para tener mejores jugadores, sino que ha seguido con su filosofía de vender a un alto precio y comprar barato. Que los rivales se olviden de un hundimiento repentino. Si hay algún equipo con el que compararle ese es el Valencia de Rafa Benítez, y todos sabemos que aquello acabó con dos ligas en las vitrinas valencianistas. Además, se cumplen otros requisitos indispensables como el flojo nivel actual de los dos grandes. Barça y Madrid compiten con plantillas cortas y muchas exigencias, mientras el Sevilla puede permitirse jugar con mucha más tranquilidad teniendo más armas a su alcance. Estoy seguro de que la temporada que se avecina nos dejará grandes victorias sevillistas ante sus rivales directos, pero la clave estará en el rendimiento de los de Jimenez ante equipos de nivel medio-bajo. Si consiguen sacar adelante esos partidos complicados que los grandes suelen ganar por ofício o ayuda arbitral, son favoritos.

LVILLARREAL C.F.

L
La regularidad hecha club. Los números del Villarreal las cuatro últimas temporadas son de equipo grande. Ha quedado 3º, 7º, 5º y 2º consecutivamente en las cuatro últimas temporadas. De hecho, el curso pasado quedó subcampeón de una temporada en la que el Real Madrid no hizo el récord histórico de puntos de la Primera Division porque éste se consiguió cuando había 22 equipos y 42 jornadas. Los 77 puntos conseguidos por los de La Plana les hubieran valido el título en 4 de las últimas 10 Ligas disputadas (curiosamente las dos logradas por el Valencia, la del Deportivo y la última del Madrid de Capello que perdió el Barça en la última jornada). Eso significa algo: si los grandes perdonan, en este momento el Villarreal es el primero de la lista para llevarse el título. Un mérito enorme para una población y un club como estos.

Como soy de la opinión que este año ni Barça ni Madrid van a estar a la altura, las opciones del submarino amarillo se multiplican. El único pero que me empuja a considerarles menos favoritos que el Sevilla es el hecho de disputar Liga de Campeones. Es más, su peor resultado liguero de los últimos años es un 7º puesto logrado la temporada 2005/2006, cuando sólo un penalti fallado les privó de ser finalistas de la Champions. Por eso este año la dirección deportiva se ha ocupado de contratar jugadores veteranos que puedan darle experiencia y profundidad al grupo. Así, han llegado Edmílson del Barcelona, Ariel Ibagaza del Mallorca y Joseba Llorente del Valladolid (el primero libre de contrato y los dos últimos por un precio irrisório). Ellos tres y gente como Senna y Pires son una clara apuesta por el 'aquí y ahora', conscientes de que ha llegado el momento de hacerse con el primer título importante de la história del club. Para rejuvenecer la plantilla ya habrá tiempo si se recupera a la infinidad de jugadores prometedores que el Villarreal tiene cedidos por ahí (Jonathan Pereira, Escudero, Marcos, Felipe Manoel, Robert Flores...). Una fórmula que le ha salido redonda a los castellonenses con gente como Cazorla o Martín Cáceres y que demuestra la grandeza de la gestión ejercida por Fernando Roig y Juan Llaneza. La única promesa a la que no se le ha buscado acomodo es Jozy Altidore, delantero norteamericano que ha sonado como refuerzo para Valladolid o Recreativo, aunque finalmente se quedará a las órdenes de Pellegrini.

L
Entrenador: Manuel Pellegrini (posible 4-2-3-1 o 4-4-1-1)
L
Portero: Diego López y Viera
Lateral derecho: Javi Venta y Ángel
Lateral izquierdo: Joan Capdevila
Centrales: Gonzalo Rodríguez, Diego Godín, Fabricio Fuentes y Pascal Cygan
Pivotes: Marcos Senna, Sebastián Eguren, Edmílson y Bruno Soriano
Extremo derecho: Santi Cazorla y Cani
Extremo izquierdo: Robert Pires y Jozy Altidore
Media-punta: Ariel Ibagaza y Matías Fernández
Delantero: Joseba Llorente, Giuseppe Rossi, Nihat y Guille Franco
L
Bajas relevantes: Tomasson (Feyenoord), Josico (Fenerbahçe), Josemi (Mallorca) y Mavuba (Lille)
Buscan: Nada.

L
Análisis: Es una plantilla equilibrada y llena de talento, repleta de jugadores que pueden actuar en diversas posiciones, sobretodo de la media hacia adelante. Quizá el punto flaco del equipo es el flanco izquierdo, dónde a pesar de tener a uno de los mejores laterales zurdos de España no hay recambio. Por eso Pellegrini ha estado toda la pretemporada trabajando con Bruno Soriano para que se adapte a esa posición por si fuera necesário. La otra gran flaqueza endémica del club, que era la porteria, quedó más que resuelta el año pasado con el fichaje de Diego López. Arriba, el técnico chileno tiene para elegir: la garra de Llorente, la potencia de Nihat (lesionado en la Eurocopa y que se perderá unos meses de competición), la calidad de Rossi o el oportunismo de Guille Franco. Y por detrás de ellos calidad a raudales con la visión de juego de Ibagaza o Matigol, desborde con Cazorla, potencia con Altidore o centros precisos con Pires o Cani.

Los resultados en pretemporada no han acompañado, ni tampoco en el primer partido de Liga, pero no tengo ninguna duda de que a final de curso veremos al Villarreal entre los cuatro mejores equipos de la temporada. Sin duda, sería el premio al trabajo bien hecho.