Gir

M'heu trobat a faltar? El que em pensava...

Passaran coses a aquest blog en els propers dies. Per començar, un canvi d'imatge. Quan el vaig obrir la meva única intenció era desfogar-me. I una miqueta també distreure bona part de les meves 8 hores diàries a una feina rutinària com poques. D'altra banda també era un repte. Els meus primers intents de mantenir un blog actiu van ser un rotund fracàs. M'imagino que ara mateix deuen ser al cementiri d'internet amb la resta de cadàvers que van deixar Geocities, Lycos Tripod y Windows Spaces, clucant-li l'ullet a Myspace.

Vullserblogger és un títol al que no li vaig dedicar gaire estona. Parlem clar, està pensat amb la punta de la polla. No n'estic massa orgullós. Però vet aquí que li dec moltes coses: Recuperar la vocació d'escriure, gent coneguda, experiències viscudes i una trajectòria de (molt) relatiu èxit. Tres anys més tard i després de sis mesos de salut delicada he decidit treure-li la respiració artificial. És hora de que torni a caminar. Que es posi en forma. Per això haurà de posar en pràctica nous hàbits. I ja veurem si això no representa també canviar d'amistats. De vosaltres depèn.

Jo és que no em veig amb cor de seguir-vos enganyant. Les meves experiències i opinions no donen per tant. La realitat gairebé mai supera a la ficció.

Menú degustació

Doncs això. A partir de dilluns setmana gran a Vullserblogger. Un post cada dia fins al divendres 7 de maig que desapareixeré del mapa pel que resta de mes. 5 entrades 5! Si no passa res estrany o em pot la mandra, és clar.

Podria avançar-vos el que us espera però en el fons us agrada més que sigui sorpresa. Com aquells entrants de restaurant amb pretencions que quan arriben a taula requereixen una explicació de 5 minuts. De vegades són extraordinaris i de vegades espantosos però com no costen diners fan il.lusió!

Matar el pare

Ja n'estic fart d'aquest silenci. L'Odisfera, per execrable que fos, tenia una virtut: dir les coses sense embuts ni concessions. Sospoto (paraula meravellosa sorgida d'una errata que us podeu prendre com que expulso això en forma de crida desesperada o que vomito la meva sospita) que som tots una colla de farsants. Aquí estan passant coses molt grosses i ningú diu res.

- La Escobilla Nacional és una puta merda. No només com a concepte de programa sino en el to i la poca traça dels guions. És un programa subnormalitzant a tope, que tracta als espectadors de móngers i que podria haver sorgit de l'enginy de Los Morancos. Fa tanta vergonya que no només és aliena. És molt fàcil esbrinar per internet qui són els guionistes de Polònia i de Crackòvia, però de La Escobilla Nacional no ho trobareu pas. Tenint en compte que la productora i l'elenc d'actors són els mateixos, tots tenim al cap quins guionistes brillants hi estan implicats.

- El senyor Jaïr Domínguez deixa d'escriure al seu bloc venent l'idea que ja està fart de queixar-se tant i no actuar. Ha madurat. Ara despotricar li sembla infantil i cosa de gayers. Com a bon messies, en la seva decisió personal ens convida a reflexionar i a seguir les seves passes. Dies després, el seu bloc és un xiringuito privat i ja no es pot llegir cap de les seves entrades antigues sense permís. Perquè? Doncs em permeto conjeturar que ara que perd el cul per aconseguir entrevistes amb la Bibiana Ballbè com un artistet mudarnillo més (entrevistes on, per cert, es titlla als seus lectors de "adolescents sense personalitat") no es pot permetre que el seu nom vagi associat a determinades opinions expressades. Molt valent, sí senyor.

- No me n'amago. Jo vaig començar en això dels blocs pel senyor Jaïr Domínguez, seduït per la seva espontaneitat i una manera desacomplexada de dir les coses. A molts dels que em llegiu us va passar el mateix. El guionista brillant va ser el precursor de l'Odisfera, va ser el primer en donar la cara (cosa que no poden dir gaires odisfèrics, per cert). També va ser el primer en restringir els comentaris a usuaris anònims i en deixar de fer tanta gràcia. No sóc cap fanàtic. Ni abans l'idolatrava ni ara el demonitzo, però el Jaïr Domínguez que jo vaig conèixer fa 3 any consideraria que el Jaïr Domínguez actual és un fill de puta i mereix napalm.

Homenatge

Avui us vull parlar d'una persona especial que he conegut fa poc per internet. El nostre encontre va ser del tot imprevist i casual. Una d'aquelles troballes que apareixen de sobte quan no estas buscant. És una dona de 31 anys, es fa dir Lapampa i m'ha fet un regal de valor incalculable: el meu primer plagi Chispas.

Na Lapampa té un bloc a Xat Català, ara malauradament abandonat, on va tenir a fi de bé fer-me un homenatge en vida. Però no parlo d'entrades amb una vaga inspiració en la meva persona, no, parlo d'un treball acurat de copy/paste. No em va citar mai com a font, potser per timidesa. Però sempre li agraïré que, a part d'un mínim cop de tisora i algún intent barroer de substituïr el gènere dels articles definits dels meus textos, en general optés per no tocar-ne ni una coma.

Com ja us he dit abans, na Lapampa és algú molt especial. Valora tant el talent aliè que de 12 entrades que va publicar entre el 19 de juny i el 4 de juliol de l'any passat, quatre en són meves i també he detectat almenys una de na iaiapunkarra, una de na Què t'anava a dir, i una altre que juraria que és d'en Bukkàkez. El seu treball recopilatori va tenir força bones crítiques però poc després va decidir tancar el xiringuito, suposo que al prendre consciència que abans feiem més gràcia.

Siguis on siguis, torna! Ets una persona admirable, que no es deixa castrar per les seves limitacions o el què diran, un exemple de superació, una trencadora de barreres que ens ensenya que no cal tenir ni puta idea d'escriure o quelcom que explicar per ser autora d'un bloc. Es pot fer així, com tú, tocant-se la pampa. Que sàpigues que sóc fan teu.

Vull ser guionista

Els que seguiu aquest bloc des del principi ho sabeu del cert i la resta ho intuíeu. Vullserblogger és obra d'un altre guionista frustrat que s'esbrava a la blogosfera. I tenieu raó, però la paraula clau és tenieu. Perquè un servidor abandona momentàniament l'univers wannabe per passar a la categoria de creador de parides professional.

Els darrers 15 mesos m'han servit per recuperar allò que creia haver perdut fa 3 anys: les ganes d'escriure. I ha sigut una gimnàstica meravellosa per atacar projectes que tenia aparcats amb forces renovades. Mentiria si no admetés que alguns dels blocs odisfèrics també han sigut una inspiració, tot i que ja us aviso ara que tant jo com el meu advocat ho negarem en el futur.

Sóc conscient que hi haurà qui pensi que m'estic emocionant massa, que no hi ha per tant. En el mes i mig que fa que sé que un guió meu es portarà a la petita pantalla m'ha donat temps per reflexionar en com enfocar la noticia, fins i tot si calia explicar-la o no. Al final he arribat a la conclusió de que el gran motiu de fer-ho públic és acomiadar-me. Sé que el senyor brillant compagina el bloc i la feina a la perfecció, però al no ser jo tan brillant i començar pràcticament de zero en un món en el que encara he de demostrar moltes coses em veig obligat a escollir.

I ara la pregunta del milió: què ha passat exactament? Doncs ha passat que sembla mentida però enviar guions esbojarradament de vegades funciona. Passa que algú ha decidit comprar-me una història per a convertir-la en TV movie. Passa que això no em farà ric ni res que se li assembli però m'ha permès entrar a treballar a una productora. Passa que al setembre de 2010, si no hi ha imprevistos, podreu veure el resultat del meu debut com a guionista. La Central 2, pròximament a les seves pantalles.

Jesucrist era marica: La crònica

"Em cago i em pixo en les meves pròpies conviccions morals i religioses! Sóc així, provocador i radical"

D'incògnit i convenientment escortat pel que pogués passar vaig aparèixer a la llibreria Proa minuts abans de l'inici de l'acte. Suficientment abans com per no tenir que quedar-me de peu a la sala annexa parant l'orella com un autèntic gilipolles. Perquè és de justícia fer constar que la presentació va ser tot un èxit de convocatòria. Estic en disposició d'afirmar que amb aquest nivell d'atapaïment només poden competir ara com ara les oficines de l'INEM, i segurament estariem parlant de les mateixes cares a tots dos llocs. Però no tot el públic era gent sense feina. També hi havia prou cares conegudes del guió i la faràndula entre la concurrència com per a que una sola bomba lapa col.locada per un simpàtic us deixés sense humorisme televisiu i radiofònic ben bé durant un parell de setmanes. Temps, per altre banda, més que suficient per donar una puntada a una pedra i trobar substituts disposats a fer la mateixa feina per (encara) menys diners.

L'acte va patir l'imprescindible demora de les grans ocasions, gràcies a la qual vem poder gaudir del talent perroflàutic d'en Xavier Pérez Esquerdo, que va exercir de teloner fent malabars amb unes ampolles d'aigua. El punt final a l'espera el va posar l'irrupció d'un Quim Morales ovacionat de forma espontània (ui, sí! molt espontània) per una audiència ja expectant i àvida d'emocions fortes. Però ens vam haver de conformar amb l'espècie de pinopuente escarransit amb el que ens va obsequiar el tal Morales a tall de disculpa acrobàtica pel retard. Només hi va faltar l'Angel Cristo però hom sospita que aquesta part circense de l'espectacle no va ser completa per manca de pressupost en droja.

Tot era a punt per començar. Última oportunitat per copsar l'ambient. Val a dir que el percentatge de looks taciturns i barbes de dos dies a la sala fou rellevant. Un vianant desorientat podria haver deduït fàcilment que es trobava al bell mig d'un aquelarre del casal argentí de Barcelona si no fos per l'absència de femelles supurant fluids corporals. Al meu voltant vaig advertir la presència d'un màxim de deu anatomies aparentment femenines i també de la Natza Ferrer. Presidint la postal, quatre homes en una taula.

El torn de paraula l'inaugura Quim Morales passant llista dels presents a la platea. Entre les absències destacades, Citrònius (el gran) i Manel Fuentes. Tot seguit, glossa la figura de l'homenatjat en una emotiva i esbufegada intervenció. A continuació, els Òscars fan una encorvada recreació de diàlegs telefònics entre el pare de la criatura i diversos personatges de veus sospitosament similars que podrien haver tingut relació amb l'obra presentada. Si bé no resulta gaire original, la seva intervenció és meritòria tenint en compte que només disposen d'un micròfon i té el valor afegit de descobrir-nos el nexe d'unió entre dos conceptes a priori tan antagònics com Jordi LP i l'esport: el golf indoor. I, ara sí, tots contenim la respiració davant la certesa que ha arribat el moment de que intervingui ELL.

Se l'ha pogut observar durant tot l'acte molt mimós amb els seus companys de taula, potser contagiat per l'omnipresent títol de la seva pròpia obra. Però quan prèn possessió de la paraula torna a ser el guionista brillant que tots coneixem i posa en pràctica el que millor sap fer: aprofitar les idees del altres. Així, arrenca unes quantes rialles al respectable llegint els comentaris del seu bloc. Entre els referenciats, l'inefable Carlos René, el gran Valero Sanmartí ("Tot això no estaria passant si cadascú s'hagués baixat el seu exemplar d'Internet quan encara es podia"), el no menys gran Albert ("És cert que el donen aquest diumenge per un euro més amb el Full Dominical?") i fins i tot un servidor ("Si m'avises amb temps porto uns quants gitanos evangelistes del meu barri i sortim tots al telenoticies"), que amb prou feines va poder contenir l'emoció vicària del moment. Va citar a més gent però no els conec o no em dóna la puta gana d'anomenar-los, ara no m'en recordo.

I després d'un brevíssim torn de precs i preguntes on va quedar demostrat una vegada més que l'odisfera amaga una col.lecció de personalitats gregàries i pusilànimes, la ràpida intervenció d'en Xavier Pérez Esquerdo a tall de claca va convertir un silenci incòmode en l'ovació que va posar el punt final a la presentació.

En resum, Senyor Brillant. Vostè és el mestre, el que ha creat escola, i no ens deu absolutament res. Però la pròxima vegada no prometi putes si no pensa complir.

I was there

Demà, la meva crònica. Gairebé tan interessant com una colonoscòpia a l'estil bhutanès. I sempre des d'una perspectiva postmoderna, postirònica, metapolisèmica i milenarista cojones ya!

Himne

Tal i com ho veig, un país que no és capaç de posar-se d'acord en la lletra del seu himne és que està condemnat a desaparèixer. Vol dir que no té cohesió, ni identificació, ni esperança, ni un objectiu comú ni res que se li assembli. I no assenyalo a ningú.

Fins i tot l'Odisfera podria tenir un himne. Des d'aquí faig la proposta. Senzill, concís, fàcil de cantar, integrador i molt emotiu.

El que ningú ha escrit sobre Pablo Pineda

Ep, que falto jo! Des que el senyor Brillant va fer referència per segon cop a Don Pablo Pineda, a.k.a. el supermonger, comprovo astorat que la febre downie s'ha apoderat de l'odisfera des de Can Endogàmia a Valerolàndia, passant per la pollastreria i els serveis d'hintelijència. El nucli dur de la blogocràcia catalana gratant allò que farà trontollar els fonaments del món tal i com el coneixiem fins ara i jo a la lluna, m'he dit. Però un cop he près catàrtica consciència de la importància del tema m'he determinat a contribuir amb la meva característica visió singular.

Una visió única i sense superioritat moral perquè prové de la que segurament és l'única persona que escriurà sobre el tema que no només no té dues carreres sino que ni tan sols ha finalitzat la tiradíssima llicenciatura que un bon dia va començar. La nova i refrescant aportació d'algú que compta amb extracromosòmics entre els seus familiars més directes i que per tant anirà al moll de l'os de la qüestió sense piatoses concessions de cara a la galeria ni fútil banalitat. En resum, la sentència definitiva que servirà d'epíleg a l'assumpte.

Estic en disposició de desvetllar un detall cabdal que dóna sentit a moltes coses: Pablo Pineda no té síndrome de down, és el fill bastard de César Vidal.

No tinc amics

Sóc conscient de que la frase que acabo d'escriure és un tabú de collons. Reconèixer que no tens amics és admetre que ets menys que escòria, ets un disminuït social. La gent que no té amics fingeix que els té o se'ls busca. S'apunten al gimnàs, a classes de ball, a un club de singles o a l'Associació Catalana de Buscadors de Tresors. Qualsevol cosa abans d'assumir la soledat. Perquè l'amistat és un valor universalment positiu que representa la fidelitat, la camaraderia, l'afecte desinteressat, la comunió amb... I una merda! L'amistat s'ha convertit en una qüestió d'estatus, una xifra al teu perfil del Facebook, un col.leccionable per tenir ocupats tots els caps de setmana, una convergència d'interessos. Tal i com estan les coses un amic té el mateix valor que una sabata. La compres per caprici o necessitat, la portes durant el temps que et resulti còmode i la substitueixes quan et deixa de fer servei. Els més vanitosos necessiten un armari complet i la gran majoria les va renovant sobre la marxa. A mi em fot molta mandra. I tinc assumit que sóc un asocial per diversos motius:

1. No tinc paciència per conservar amistats a mig gas (a.k.a. ja no són el que eren)
2. La majoria de gent em produeix menyspreu o no m'interessa
3. La majoria de gent no té cap interès en mi o em menysprea
4. Sóc un orgullós de merda i tinc facilitat per engegar a pastar fang qui me la fot
5. Sóc un idealista i aspiro a coses que ja no existeixen

Quan l'altre día el mestre Valero Sanmartí va escriure que vivim en un món "on les relacions personals t'emocionen durant menys temps que un politono" i que "et pots fiar més del teu microonoes que dels teus amics" probablement hiperbolejava, però segur que no es podia imaginar fins a quin punt m'identifico amb les seves paraules. Si traspassés en aquest precís instant, el centenar llarg de persones amb les que he intimat en el transcurs de la meva vida i amb prou feines mantinc el contacte em podrien titllar de moltes coses, d'extremista, d'avorrit, d'estrafolari, d'intolerant o d'intrascendent, però mai de ser un mal amic. Això és tot el que necessito per respectar-me. Això i follar amb certa regularitat.

Vull reconeixement

Crec que ja n'hi ha prou d'esperar, que he fet mèrits més que suficients per reclamar d'una vegada el reconeixement que em mereixo amb un premi...

Pitjor títol de bloc de la història.


Si me'l concediu en el futur em plantejaré aspirar també al de pitjor capçalera.

L'himne nacional de Catalunya

Tots amb la mà al pit per cantar l'himne!

L

Continuant amb la corrent endogàmica que últimament m'uneix amb el senyor Josep (que incomprensiblement s'està convertint en la meva musa), procedeixo a fer pública una nova lletra pel nostre himne nacional perpetrada per mí no vulgueu saber a quina hora i en quin estat. És el que col.loquialment vindria a ser un sumapost.

Catalunya, quin bon jan!
què bonic, govern d'entesa
tot s'ensorra si fa vent
pobrets de Renfe i Endesa

Som uns pringats
Som uns pringats, a Roses i a Manresa
Som uns pringats

La verge de Montserrat
no és res més que una puteta
al servei de Mediapro
de La Caixa i de Planeta

Som uns pringats
som uns pringats, a Tortosa i Artesa
som uns pringats

Que tremoli l'estatut
amb la crisi que ara regna
tindrem solidaritat
i un finançament de merda

Colonitzats
colonitzats d'espanya analfabeta
colonitzats

L

L

No vull la Creu de Sant Jordi, prefereixo caler en metàl.lic.

Enriquim el llenguatge

Enriquir el llenguatge no significa otorgar la lletra C de la Real Académia Española a Enrique del Pozo per a que doni finalment significat a cocoguagua. És una idea que m'ha suggerit un post anterior d'en Josep. Bé, per ser correctes diguem que es tracta d'un error informàtic meu. El cas és que hi ha infinitat de paraules meravelloses a la nostra llengua que estan en un desús vergonyant. Des d'aquí, llenço sobre la taula la idea de convertir aquest post en un MEME per a la nostre virtual i endogàmica comunitat de comentaristes/blocaires i ja de pas convertir-vos a tots en 'memos'. Perquè? Aposteu:

A) Perque estic passant per una fase de mandra amb símptomes de crisi creativa galopant
B) Perque seré un envejós de merda però sé reconèixer quan una idea aliena té possibilitats i no tinc pas escrúpols en explotar-la
C) Perque com en Valero Sanmartí sóc dels que disfruten follant a pèl i buscant al diccionari sinònims arcaics que després introdueixo als meus posts pel simple plaer de fer-ho

Felicitats per encertar. Totes tres eren correctes. I ara, procedeixo a deixar la meva perla lingüística.

corsecar

1 1 Causar (en un ésser vivent) una minva de la humitat interna que li cal per a viure ufanós; consumir, decandir. Ex: La manca d'aigua corseca les plantes.

LL2 pron Ex: Les plantes es corsequen.

2 1 Una intensa afecció física o moral; consumir, fer perdre el vigor, la vitalitat, etc. Ex: Aquests disgusts el corsequen.

LL 2 pron Ex: Llegir un article com aquest sobre la traïció de Luis Figo al Barça em corseca fins la nàusea.

3 1 Pràctica massoquista del català que consisteix en aguantar la ràbia estoicament de manera que no es faci evident; contenir-se, sacrificar-se. Ex: Vaig posar el meu millor somriure i em vaig corsecar quan el seu penis descomunal va esgarrinxar-me l'esfínter.

LL 2 Ex:

Jo també vull ser polèmic

César Vidal (a.k.a. l'home-porc) una gran inspiració per a mí.

Després d'observar amb enveja malsana el que ha succeït amb l'últim post del meu admirat Sr. Brillant, m'he adonat que no sóc ningú. Potser és una observació que els altres ja havien fet per mí amb anterioritat, però jo me n'acabo d'adonar i no m'ha fet puta gràcia.

La meva intolerància a la frustració, diagnosticada ja des que era un marrec, no em permet acceptar que altres assoleixen l'èxit blocaire a base de crear polèmica i jo no. Així que us demano la vostre col.laboració: Per caritat humana (com deia aquell), què redimonis he de fer si vull arribar a 70 comentaris (i en català, amb dos collons!)?

A) Escriure un post lloant l'encert de l'article del The Economist i linkar-lo a un fòrum de les JERC

B) Cagar-me en la figura botijera del Justo Molinero, el Celestino Corbacho, el Montilla i tot el seu llinatge i promocionar-lo aquí

C) Crear un viral que cada cop que busquis Tom Waits al Youtube t'apareixi això i atribuir-me'n el mèrit amb una carta al Mondosonoro.

Ajudeu-me, que estic desesperat.