Se m'ha tirat el temps a sobre. D'aquí a una hora tanco la cuina i alguns plats del menú han trigat a sortir més del compte, o sigui que com en el fons ja esteu tips ens saltarem les postres i passarem directament als licors. És el moment ideal per fer una llarga sobretaula. Fixeu-vos si serà llarga que probablement durarà setmanes. Jo aniré fent viatjes a la cuina i no hi seré tota l'estona, però en la meva absència que ningú s'autocensuri i que tothom digui el que li roti. Casa meva és casa vostre.
Us deixo amb unes quantes frases elogioses que si mai teniu la desgràcia de sentir us adonareu que no sabeu si teniu més ganes de donar les gràcies o una bufetada al que us les diu:
- El teu currículum supera per molt les nostres expectatives (la qual cosa significa que no et donarem la feina perquè si et surt alguna cosa millor ens deixaràs tirats)
- La tens tan grossa que fa una mica de por (o sigui que oblida't de practicar-me el sexe anal)
- Se't veu molt canviat! Estàs guapo (no com l'últim cop que et vaig veure, que eres una bèstia immunda)
- Tens cara de bona persona (i per això se't menjaran viu)
- Ets tan bon tio que no vull perdre la nostre amistat per res del món (i això significa que tampoc follaria amb tu per molt calenta i beguda que vagi si hi ha algun desconegut a la vora)
- Amb tu el que mola és que per molt temps que faci que no parlem quan ho fem és com si ens haguessim vist ahir (per això no t'importarà que passi de trucar-te durant els propers dos anys i mig)
Una abraçada per a tothom i que vagi bé. Desitjeu-me sort!
Aquest és el plat fort del menú, per això ha trigat més del compte en arribar a la taula. És una recepta delicada perquè s'ha de servir tèbia i en una proporció justa per evitar cremades i empatxos. A més, em consta que entre els comensals hi ha una persona a qui el plat li pot caure malament a l'estómac.
El mes que vé faré 29 anys. Ja no sóc una criatura. Plantejar-se tenir fills no hauria de ser cap bogeria. Però més enllà de si t'agrada o no l'idea la vas deixant a l'horitzó. Sempre a la vista però llunyana. Els homes no tenim la pressió d'un rellotge biològic que ens avisa que el forn ja s'ha precalentat i és moment de posar-hi alguna cosa a dins abans de que tallin el gas. No és urgent. Almenys aquest és el meu cas. No és el cas de la meva amiga.
A la meva amiga li queden ben bé 10 anys de gas però no té més ganes d'esperar. Vol ser mare. La seva parella hi està d'acord. Però ténen un petit problema, que no el poden fabricar perquè el seu fill en tindrà dues de mares. Necessiten una tercera persona. Fa no gaire vaig saber que han pensat en mi per ser aquesta persona.
La primera reacció davant d'una cosa així és sentir-se profundament afalagat. No se m'acut una paraula millor per definir el que suposa que algú et tingui en suficient estima com per plantejar-se dur una part de tu dins seu. Encara ara me'n faig creus de que no em descartessin d'entrada, perquè posats a escollir un donant no estaria de més que fos una persona guapa.
El segon pensament ja va encaminat a valorar el que això suposaria. Tot i que encara no m'ho han demanat obertament em veig en l'obligació de pensar-hi. Perquè fa prop de 22 anys que conec a la meva amiga, me l'estimo com si fos una germana i em sembla que li dec una reflexió seriosa abans de deixar-me portar pel pànic.
Per això he escrit aquesta entrada. Perquè si hi ha alguna cosa per la qual tinc talent és pels sofismes. I veure totes les cares d'un poliedre és el que millor sé fer. M'examinaré a mi mateix amb tres preguntes claus:
1) Et veus capaç de contribuir al naixement d'una criatura que tot i ser sang de la teva sang mai et veurà com un pare?
2) Seras capaç de mantenir-te al marge perquè creixi i vagi pel món sense que puguis intervenir decisivament en la seva educació i el seu benestar?
3) Arribat el moment, assumiràs la responsabilitat que et pertoca si la criatura ho demana? Series un bon pare?
Malauradament, la resposta afirmativa que m'agradaria donar a la darrera pregunta és incompatible amb respondre afirmativament a les altres dues si em decidís a fer-ho. Ho sento.
Ara que el meu bloc gaudeix de la repercussió d'una encíclica papal, és a dir que no el llegeix ni Déu i només el segueixen uns pocs fidels, crec que ha arribat el moment de radicalitzar-me. Significa això que a partir d'ara seré més incisiu? Més profund? Més brillant? No. Significa que posats a ser minoritaris no em tallaré ni un pèl a l'hora d'escriure sobre temes que no li interessen a ningú més. Com per exemple el d'avui.
Bé, per a ser precisos el post d'avui interessa només a dues persones: un pollastre i una pava. Però em temo que els decebré a tots dos perquè no serà tan divertit com espera el primer ni prou ensucrat com per contentar a la segona.
I ara anem cara a barraca: Com és la meva dona ideal?
D'entrada confessaré que, contràriament a la creença d'algunes de les meves lectores, m'entusiasmen les dones. No diré que sóc un faldiller perquè això implicaria que el sentiment és recíproc i no és el cas. Ja de marrec era dels que s'enamorava cada mes d'una companya de classe diferent. Sovint n'hi havia prou amb que em dirigissin la paraula. Amb els anys m'he anat tornant més selectiu. Cada cop n'hi ha menys que em dirigeixen la paraula.
Per mi el físic no és important. Per això m'agrada que en tinguin poc. O sigui, més aviat esbeltes. Però mentiria si digués que tinc un prototip anatòmic. Al final tot depèn de la cara. M'adono que fent un balanç de les dones per les quals m'he sentit atret tendeixo a fixar-me en un nas prominent, uns ulls grans i una boca àmplia. Un tribunal format per Sigmund Freud i Ron Jeremy podria extraure conclusions interessants d'això últim.
Tinc més clar el que no m'agrada. No m'agraden les dones esculturals. Són com els Ferrari. Vistos des de fora resulten atractius però si un té en compte el que consumeixen, l'incertesa constant de que te'l prenguin i la poca canya que els hi pots donar si els vols conservar en bon estat, fa una mandra terrible. A més, quan un porta un Ferrari pel carrer ha d'estar disposat a que tothom l'observi i faci judicis de valor. De les anorèxiques ni en parlo perquè cau pel seu propi pes que cap home heterosexual sense tendències pedòfiles es pot sentir atret per una anatomia menys femenina que la seva.
Però passem al pla intel.lectual, que és on em poso més dur en tots els sentits possibles. Si he de passar gran part del meu temps amb una persona demano que tingui iniciatives, idees i opinions. De fet, això és independent del gènere. No cal que sigui catedràtica d'astrofísica. Ha de ser llesta més que intel.ligent. I tenir sentit de l'humor. I que s'apassioni per les coses, encara que no siguin les mateixes per les que jo ho faig. Una dona que no només es quedi en el discurs de la igualtat entre sexes sino que se senti i es comporti com la meva igual. La dona que m'interessa és la que em posa en perill, la que em qüestiona. Malauradament, aquí és on es cauen el 80% de les candidates perquè el món és ple de bledes assoleiades. També n'hi ha massa que confonen tenir personalitat amb ser gilipolles. Es distingeixen fàcilment per frases com "jo és que sóc mig bruixa", "jo és que sóc massa sincera" o qualsevol altre frase amb l'estructura "jo sóc x" entenent "x" com a característica pròpia d'una concursant de Gran Hermano. El punt d'histèria ciclotímica ja el dono per inevitable i ni tan sols el tinc en compte.
I ja està. Més o menys vindria a ser això. Si tú ets aquesta dona que descric i a més a més et faria vergonya explicar a la teva millor amiga la meitat de les coses que t'exciten sexualment, fes el favor de dirigir-me la paraula als comentaris.
Tarda assoleiada d'abril. Se m'ha acudit que a aquestes alçades de la meva mediocre existència seria una bona idea provar de viure sol. Em disposo a entrar a l'Oficina d'Habitatge del meu districte amb l'intenció de presentar una sol.licitud i entrar al sorteig de pisos de lloguer de protecció oficial. No és tan greu, hi ha gent que paga per participar a la loteria.
M'atén una funcionària d'uns 30 anys, esquelètica, parpelles caigudes a mitja nineta, ferros a les dents, piercing al llavi superior, veu desganada y rogallosa d'inspiració zombiesca. Abans d'entrar a matar amb el tema principal de la meva visita aprofito per preguntar com està el meu expedient de la Renda Bàsica d'Emancipació, de la que encara em deuen 14 mensualitats. Li resumeixo l'odissea de gestions que he hagut de fer en els últims 2 anys fins a l'actualitat, en la que em van comunicar per sms que finalment s'havia aprovat el pagament. La funcionària em demana el D.N.I. i consulta la pantalla del seu ordinador:
- Només falta que NOSALTRES introduïm a l'expedient les dades de l'últim rebut que ens vas entregar perquè puguis cobrar - em diu.
- I quant calcules que trigareu en fer aquesta última gestió? - pregunto sarcàsticament.
- No t'ho puc assegurar. - em respòn sense immutar-se.
Empasso saliva. Respiro profundament. Prefereixo centrar-me en la següent gestió. Trec la paperassa necessària i li entrego a la funcionària, que se la repassa breument abans de tornar a capficar-se a la pantalla. Espero en silenci. Un parell de minuts més tard la meva funcionària es dirigeix a la companya que té a la taula del costat, una noia grassa i vernissada amb dos dits de maquillatge.
- Has vist el mail que t'he enviat? - li diu.
La funcionària grassa potineja el ratolí i somriu. La funcionària zombi li retorna el somriure amb complicitat. Per qüestions d'angle visual, des de la meva cadira jo tinc accés a la pantalla de la funcionària grassa. Hi ha una fotografia de tres horteres marcant paquet en banyador slip a la platja. La fotografia és gran, no hi cap sencera a la pantalla i està completament centrada en els tres bonys.
- No està gens malament - valora la funcionària grassa.
Ara totes dues riuen guturalment. Jo, senzillament, flipo. Han passat cinc minuts des de la meva segona consulta i la funcionària zombi tot just ara se'n recorda de la meva presència.
- No funciona el programa - em diu reprenent la cara de fàstic- Et donaré un sobre i ens envies els papers per correu aquí mateix.
- I no serà millor que te'ls deixi aquí directament? - Proposo.
- No, perquè si me'ls quedo t'he de donar un comprovant de que ja estàs inscrit.
- I si t'envío els papers per correu com rebré el comprovant?
- Ja, però... És que si ho envíes per correu va directament al departament jurídic i...
- Això que m'estàs dient és absurd. - interrompo.
- Mira, és que no puc quedar-me els papers. No puc.
No és propi de mi muntar escenetes. Em domina aquell deix tan català de moderar-se davant del greuge i empassar abans de perdre el capteniment. Però tot té un límit.
- Doncs també se suposa que no pots aprofitar les hores d'oficina per passar-te fotos de tios en calçotets amb la teva companya i bé que ho fas! - escupo.
La funcionària zombi m'observa amb els ulls com plats. A la seva esquerra la funcionària grassa se la mira amb la boca oberta. Ningú reacciona. Us asseguro que en viu l'escena recordava molt a un sketch de Little Britain.
I ara esteu esperant un final brillant. Una sortida heroïca en la qual jo represento el paper del sofert contribuent que per una vegada derrota enginyosament a la burocràcia, redimint-vos a tots vosaltres. Malauradament, la història s'acaba amb una reclamació per escrit i un vuelva usted mañana. Són invencibles.
Doncs això. A partir de dilluns setmana gran a Vullserblogger. Un post cada dia fins al divendres 7 de maig que desapareixeré del mapa pel que resta de mes. 5 entrades 5! Si no passa res estrany o em pot la mandra, és clar.
Podria avançar-vos el que us espera però en el fons us agrada més que sigui sorpresa. Com aquells entrants de restaurant amb pretencions que quan arriben a taula requereixen una explicació de 5 minuts. De vegades són extraordinaris i de vegades espantosos però com no costen diners fan il.lusió!
