Moral d'esclau

Que et cardin fora de la feina, així d'entrada, no és tan dolent. T'allibera de responsabilitats i t'introdueix en un vast món d'ociositat. Una ment desocupada és el taller del diable conforme al cristianisme, la mare de tots els vicis segons la saviesa popular. Pels que no creiem en el pecat ni els oxímorons sona força bé. Econòmicament tampoc és tan negatiu. Et permet cobrar l'atur i, si has resistit prou, una sucosa indemnització. El nivell d'estupefacció variarà en funció de la previsibilitat de l'acomiadament però en un context de crisi no et pot enganxar de sorpresa. Gairebé et reconcilia amb l'entorn. Sense boques alienes per alimentar ni hipoteques de pes, que et despatxin pot ser unes vacances pagades, un any sabàtic, una oportunitat.

Aleshores, que t'impedeix gaudir-ho com a tal? La ment, aquella puta rancorosa, ha estat esperant tota una vida l'ocasió per a recordar-te allò que ton pare i ta mare, representants legals de la societat, hi van començar a incrustar des de marrec: el treball dignifica. Però deixem-nos d'orgues, que ja som grandets i portem dos segles de capitalisme a l'esquena. El que vol dir realment és que vals el que produeixes. Ningú t'ha preparat per ser un paràsit social i a mig termini ho acusaràs. Arribats a un punt, sentiràs vergonya de la teva condició d'aturat i desitjaràs amb força inusitada trobar una nova ocupació. Ho disfressaràs de necessitat econòmica, però tu i la teva consciència sabreu que no és altre cosa que la teva moral d'esclau.

Pensem-hi la propera vegada que volguem escarnir a un Ni-Ni.

Qui riu ara, eh filldeputa?

Agorer!

Avui estic pessimista. No sé si és l'astènia primaveral o que m'he passat amb el rimmel, però ho veig molt negre. Queden 10 jornades i repassant el calendari no veig al Madrid deixant-se punts contra l'Atlético, ni el Racing, ni el València, ni el Saragossa, ni l'Osasuna, ni el Mallorca, ni l'Athletic, ni el Màlaga. Només em dóna bones vibracions la jornada 32, que visiten a l'Almeria, i és per motius tan esotèrics que no val la pena comentar-los.

En canvi al Barça me l'imagino perfectament punxant a Vila-real i a can Perico, dos equips especialistes en tocar el que no sona a la culerada i que no sé per quins setze ous sempre ens arriben a les últimes jornades. O sigui que sí, que tot es decidirà al Bernabéu d'aquí a dues setmanes, però l'empat no ens serveix. Ara mateix el desenllaç de la lliga em sembla més previsible que un tweet del Correcaminos.

Perquè te'n rius de les eliminacions del Mandril durant la temporada si encara ens passaran la mà per la cara a l'últim instant. I ja pots haver fet una temporada collonuda amb rècord de punts inclòs, que se't queda la cara de Borbó. És clar que això s'arregla aixecant l'orelluda a la capital del reino... Com? Un moment, em comuniquen que ningú ha guanyat la Copa d'Europa dues vegades seguides des de fa 20 anys.

Si jo fos mon(olo)guer

- Explicaria coses patètiques que m'han passat a mi dient que els hi han passat als meus amics. Després li donaria un gir i acabaria reconeixent que m'han passat a mi, allunyant així definitivament les sospites del públic.

- Em prepararia les improvitzacions de manera que en tingués unes quantes de recurrents per a fer servir en moments determinats en base a les reaccions del públic. Tothom pensaria que sóc enginyós i àgil.

- Falsejaria el meu accent i el meu llenguatge per semblar més del carrer.

- Evitaria parlar de temes mínimament trascendents, perquè fa avorrit. La trivialitat és cool.

- Marcaria els gags que sospito que faran més gràcia amb silencis estratègics i si no funciona ja me'ls ric jo mateix.

- I, per suposat, modificaria totalment els punts anteriors si m'ho demanés un directiu de televisió. No pels diners, és que es deu lligar molt sent artista.

La mare del tano

Vagi per endevant que per a mi ser gitano no és una qüestió de raça sino un estil de vida. Intentar convènce'm del contrari és com intentar-me convèncer de que Tiger Woods és el prototipus de nigga. No és un clitxé, és pura estadística.

Doncs bé, si us hi fixeu hi ha determinats sectors des dels quals es glorifica el gipsy way of life. Normalment prou allunyats com per trobar exòtic tot allò que ho envolta. I, per suposat, prou lluny com per estalviar-se'n la convivència. És per això que qualsevol merdaseca ho peta en els tablaos japonesos, perquè cap d'ells ha hagut d'aguantar una gitana cantussejant flamencades 6 hores diàries en una cuina de 10 metres quadrats com un servidor. L'últim exemple és el de la Shakira (a.k.a. Veu de cabreta a l'edat del pavo).

Ja sé que la música pop ho aguanta tot, com ara una colombiana tenyida de rossa movent els malucs com una àrab i cantant en anglès mentre intenta projectar una imatge d'artista íntegre i autèntica feta a si mateixa. O sigui, que la Shakira és escòria no em vé de nou. Ara bé, la seva darrera cançó em sembla la manera més absurda d'autodegradar-se. Què en sabràs tú del que implica ser gitana, Shakira Isabel Ripoll!

Deixa'm que te'n faci cinc cèntims amb l'autoritat que em confereix ser de La Verneda i tenir una àvia a La Mina. Si et sembla que els paparazzi són paràsits que aprofiten les escletxes del sistema per xuclar-te la vida en benefici propi espera't a conviure amb una familia de gitanos. Et xuclaran la llum i l'aigua, t'ho ompliran tot de merda i si se t'acut queixar-te encara t'acusaran de racista i es faran la víctima.

Conceptes que es desprenen de la teva cançó: llibertat, aventura, rebel.lía.

1. Els gitanos no són lliures. D'entrada perquè no poden escollir. No conec una cultura més enclaustradora i sectària que la gitana. El que s'espera de tu és tan poc que mai ningú t'empenyerà a perseguir els teus somnis, a menys que els teus somnis siguin vendre mercaderia robada o recollir ferralla. Ans al contrari, si preténs adreçar la teva vida en un altre sentit seràs exclòs i marginat per paio. De debò som tan ingenuus com per pensar que cap gitano hagués preferit no deixar els estudis i posar-se a treballar amb la familia? Ells són feliços així, oi? I una merda!

2. La gran aventura de comprovar com collons dones de menjar als teus fills sense vendre droga o quanta droga pots vendre abans de que et fotin a la garjola. Si ets dona, la gran aventura de descobrir quants anys trigaràs en estar tan grassa que ja no es noti que tornes a estar embarassada. I després està el gran mite del nomadisme. La majoria de gitanos no és que no arribaran mai a sortir del seu país de naixement, és que amb prou feines sortiran del barri on es van criar a menys que els desnonin o hi hagi una boda. I en aquest últim cas tot el que visitaran és el descampat on tingui lloc la festa durant 3 dies seguits.

3. Curiosament, tot el respecte que els hi manca per les lleis convencionals el ténen per la llei gitana. Aquí la rebel.lía es pot arribar a castigar amb la mort i sino et toca fugir el més lluny possible a buscar-te la vida i començar de nou. No ha de ser tan fàcil passar-se-la pel forro dels collons quan saps que pots desencadenar una successió de venjances i contravenjances que riute'n tu de Gangs of New York.

L'única veritat de tota la puta cançó és que si fossis gitana no dubtaries en agafar el que no és teu sense cap mena d'escrúpol. Per mostra un botó:

Esport català

Catalunya té una tradició poliesportiva notable. Des que a finals del S. XIX i principis del XX es va implantar la cultura de l'esport tal i com la coneixem avui en dia, associada al lleure i l'entreteniment, Catalunya ha sigut pionera en tota classe d'esports. Ja sigui per la proximitat amb França, veritable potència poliesportiva i pàtria de l'olimpisme modern, o pel caràcter integrador i fenici del poble català també n'ha sigut la porta d'entrada de la resta de la península.

Com es posa la gent per quatre nens morts en un poliesportiu subjectat amb grapes...

Ja m'he queixat anteriorment de la progressiva pèrdua d'espais públics i gratuïts on practicar l'esport al nostre país. Discursos propagandístics a banda, el foment de l'esport a Catalunya s'està deixant en mans dels clubs i les entitats privades (fundacions, patrocinadors, etc.) i aleshores passa el que passa. "Fets, no paraules" que diria el nostre amic.

- El C.B. Girona (Akasvayu Girona en la seva última denominació) desapareix definitivament el 2008 després de 20 anys a l'el.lit del bàsquet espanyol per un deute inferior als 7 milions d'euros (el doble del que costen unes obres a Can Millet). Ni la Diputació ni l'Ajuntament de Girona fan absolutament res per evitar-ho tot i tractar-se del club més representatiu de la regió. Les mateixes institucions que abandonen el Girona F.C. a la seva sort un cop puja a Segona A i fins i tot es fan de pregar a l'hora de substituir una gespa lamentable del camp municipal que és Montilivi.

- Al Grup III de la Segona B de futbol, tradicionalment el grup català, els equips catalans ja són minoria (9 de 20). Si aquest any en baixen tres més, i és molt provable, hi haurà una escabetxina per temes de coeficient territorial. La gravetat de l'assumpte augmenta si tenim en compte que històrics com el Sabadell, el Lleida, la Gramenet o el Terrassa (també a punt de desaparèixer, per cert) lluiten amb un pressupost clarament inferior al de megalòpolis com Benidorm, Mahó, Oriola, Dènia o Alcoi. De que L'Hospitalet, segon municipi més poblat de Catalunya, estigui a tercera ja ni en parlem.

- Barça i B.M. Granollers, fundadors de la lliga espanyola d'handbol i els dos clubs amb més títols en els seus 50 anys d'història perden completament l'hegemonia de l'ASOBAL fa 5 anys. Qui els hi pren el relleu és el BM Ciudad Real, creat l'any 1981, que no puja a Divisió d'Honor fins al 1992, nineta dels ulls de Castilla - La Mancha des del 2001 i que és l'exemple vivent de com les subvencions públiques en vena poden transformar un club.

- El Manresa ha de fer equilibris cada any per mantenir-se a l'ACB buscant patrocinadors com un desesperat i venent a tots els seus bons jugadors perquè les administracions ja van dir que amb ells no comptin, mentre competeix per no baixar amb equips ultrasubvencionats de Múrcia, Alacant, Granada o Bilbao.

- El líder de l'OK Lliga és el Liceo gallec, que aquest estiu ha fitxat a cop de talonari, en una lliga on 12 dels 16 equips són catalans.

- El Club de Campo, la Complutense i el Pozuelo ja miren de tú a tú a l'Atlètic Terrassa i el Club Egara de la lliga d'hoquei herba.

- La Volta a Catalunya, que és la tercera cursa ciclista per etapes més antiga del món després del Tour i el Giro, i que té en el seu palmarès guanyadors de la talla de Miquel Poblet, Jacques Anquetil, Eddy Merckx, Miguel Indurain o Claudio Chiappucci, s'està morint. La nul.la col.laboració dels ajuntaments està obligant a fer recorreguts de merda sense cap atractiu que no ajuden a promoure la participació del millors corredors i com a conseqüència les televisions i els patrocinadors en fugen. D'això n'està encantada la Vuelta a Castilla y León, que se celebra per les mateixes dates i serà retransmesa en directe perquè hi corre en Contador. Ja van desaparèixer altres proves de prestigi com la Setmana Catalana el 2005 i l'Escalada a Montjuïc el 2007, fruit de la desídia. Això sí, perdem el cul i paguem el que sigui perquè el Tour ens posi el país potes enlaire.

- El Conde de Godó es disputa des de l'any 1953 i ha sigut durant molts anys el torneig de tennis més important de l'Estat espanyol, mantenint-se amb bona salut econòmica i amb l'eterna aspiració de convertir-se finalment en una de les competicions de segon nivell només per darrera de Grand Slams com Roland Garros, Wimbledon i els Open d'Austràlia i els EUA. A Madrid ténen un torneig des del 2002 i en només 5 anys han aconseguit la categoria de Masters que garantitza la presència dels millors tennistes del circuit.

Són només alguns exemples dels molts que podria posar. Mentre nosaltres anem fent el babau la resta d'Espanya ens menja el terreny a marxes forçades a base de subvenció pura i dura. El discurs oficialista dels nostres polítics és que els diners públics estan per a coses més importants i urgents, com els serveis socials. I si tot això servís almenys per tenir una qualitat de vida superior a la dels nostres veïns encara tindria una justificació. Però entretant deixem morir el nostre esport continuem patint una xarxa ferroviària de fireta, una xarxa elèctrica del segle passat, autopistes farcides de peatjes, barracons a les escoles i una sanitat pública massificada i curta de personal. AQUESTA és la Catalunya social(ista) que hem tingut els darrers 7 anys.

"Quan dius que comienza el propper festival de Can Zam? Aquésta sí és la Catalunja que val la péna subvèncionar! Sobrétot perqué em voten sémpre"

I aquí mentres guanyi el Barça i ens poguem anar fent la foto tot va de puta mare, oi Pepe?

Assumptes propis

Alerta, que vinc amb el misantropòmetre pels núvols. Ara mateix sóc com el centre de Barcelona. Tot l'odi que m'intenti empassar pel carrer Aragó sortirà ràpidament per la Gran Via.

Conclusions després d'un matí de gestions per la ciutat comtal:

1) Hi ha coses que no queda bé dir perquè són políticament incorrectes, encara que la realitat s'entesti a fer-les paleses constantment. Per exemple, un vehicle que para on no toca, que circula envaïnt els altres carrils i frena perillosament cada 50 metres té un 20% de possibilitats de ser conduït per un transportista i un 10% de portar matrícula de Lleida o Girona. El 70% restant són conductores. Si a més no sap girar el percentatge puja fins al 99,8%. El 0,2% que queda corresponen a un invident amb parkinson i a un ximpanzè que es va escapar del zoo i va robar un cotxe per continuar la fuga.

2) Els funcionaris són la monarquía absolutista del segle XXI. Éssers convençuts d'estar per damunt del bé i el mal, de pertànyer a una institució intocable, d'ostentar uns privilegis vitalicis i d'aplicar un poder inqüestionable sigui quina sigui la naturalesa de les seves decisions. Jo dic que vem enterrar la guillotina massa aviat.

3) Els garatges de l'Eixample els va dissenyar un psicòpata agorafòbic que deixa en Jigsaw a l'alçada d'un aficionadet al TENTE. Em recorden a Indiana Jones y la última cruzada. Ja és tot un repte entrar-hi sense segar alguna part del teu cotxe contra una columna; és tot un acte de fe deixar-hi les claus en mans d'un personatge sinistre que no coneixes de res però té tota la pinta de cascar-se-la mentres olora les calcetes de la seva iaia; i al final t'has d'empassar el calze amarg de la factura que et carden.

Corazón de Lyon (La Fotonovela)

Ai, la puta! On collons m'he ficat! I el Manchester golejant al Milan...

Com m'apreta la corbata, ché.



Jorge, que parezca un accidente...

Records des de Minsk

Ja sé que és el post fàcil, que a tot arreu esteu igual. Però llevar-se a les 6, passar-se tot un matí aguantant en primera persona l'histèria col.lectiva dels mitjans de comunicació, arribar a casa i trobar-se amb això bé mereix ser immortalitzat.

En 28 anys d'existència barsalunina no havia vist mai una cosa igual. Que fa urbanita? Sí, però és taaaaaaaan macu...

Gordos

Avui ha passat quelcom estrany. Mentre dormia, així com qui no vol la cosa. Quan he pujat a la balança aquest matí pesava exactament un quilo menys que el matí anterior. Això deixa el meu índex de massa corporal per sota de 30 i em converteix a ulls de la OMS en un ex-obès. La culpable és una senzilla fórmula matemàtica que podeu tafanejar aquí.

I després diuen que els gordos no som àgils

En la meva nova condició de persona amb un simple sobrepès em veig en l'obligació moral d'explicar-vos un parell de coses sobre els gordos, aquells grans desconeguts. Hi ha quantitats ingents de tòpics al voltant de la gent grassa, amb actituds que van des de la condescendència a la crueltat passant per la llàstima. En general, el concepte que té la gent dels gordos és que o bé són malalts compulsius o bé alegres i despreocupats golafres. Ara que vivim en societats medicalitzades on la vida sedentària i l'obesitat són una epidèmia s'ha anat imposant la primera, la de la compulsió malaltissa en uns hàbits nefastos per a la salut. Però durant molts anys ha predominat l'altra versió, donant lloc a expressions com "la corva de la felicitat", "estar de bon any" o "ser un panxa contenta". Res més lluny de la realitat. Essent irrefutable que un obès menja sense control, això no vol dir que gaudeixi més del menjar.

Això sí que us sembla mono, oi?

Estar gordo no et fa feliç. És una limitació en molts sentits. A vegades, una putada. Digui el que digui, tota persona gorda està acomplexada. Pots fer veure que no i aconseguir que tothom et cregui i t'accepti tal com ets. Fins i tot pots aconseguir enredar dones esbeltes i evidentment més atractives que tú per a copular. Però a qui no pots enganyar és a tú mateix quan et mires al mirall i no t'agrada el que veus. Perquè no canviar, aleshores? Perquè en contra de la creença popular, un gordo gairebé mai ho és per voluntat pròpia. Aleshores què? Aleshores busquem-ne les causes.

1) Per constitució: Són totes aquelles persones que per genètica ténen ossos gruixuts, malucs amples, cuixes descomunals o cara de pa de ral. Es passaran mitja vida fent dieta i apuntats al gimnàs. Un dia, farts de que l'enorme esforç que fan no es vegi recompensat amb l'imatge que els hi retorna el mirall, s'abandonaran a la seva sort en nom d'una vida menys sacrificada. De tant en tant recauran per un absurd sentiment de culpa que els farà buscar el mal menor, fins que la maduresa o els anys els preparin per acceptar definitivament el seu destí.

2) Per tradició: Gordos que neixen en families de gordos. Des de petits adquireixen uns mals hàbits alimentaris i una idea de l'oci que implica no fotre ni l'ou. El que a casa és ser normal, al carrer canvia. De la total comprensió a la burla. Quan tinguin una edat suficient per a que això els hi preocupi de debò, hauran de lliurar una doble batalla contra ells mateixos i contra les temptacions qüotidianes. Una batalla que implicarà portar una vida paral.lela a la resta de la familia. Quan tinguin una llar pròpia la lluita consistirà en renunciar a ser ells mateixos, oblidar el model en el que s'han criat i reinventar completament els seus hàbits en virtut a un cànon estètic que a casa s'han esforçat per menysprear. Però el més normal és que res d'això passi i que, amb alts i baixos, siguin gordos tota la seva vida.

3) Per depressió: Un fet traumàtic o una mala època desemboquen en un autoabandonament. Algunes persones beuen, altres es droguen, altres mengen i n'hi ha que fan les tres coses alhora. La recerca del plaer immediat per compensar l'angoixa i el dolor. Amb el temps desapareix el plaer però persisteix la compulsió. S'engreixa i comença a disminuïr l'autoestima. Apareix la vergonya, el remordiment i la culpa. No vol que el vegi ningú i s'aïlla. Cada cop surt menys de casa i fa menys activitat física. La bola es fa tan grossa com ell. Perdre pes és el menor dels seus problemes, però alhora el que fa més visible el seu deteriorament. Sap que no sempre ha sigut així, però si un dia aconsegueix deixar de ser gordo li haurà costat el doble.

Mira si és buena persona que es disfressa així per evitar F8's al Chatroulette

La meva teoria és que un gran complexe et fa automàticament millor persona. Especialment si ets o has sigut gordo. Són massa burles i comentaris als que posar bona cara com per no ser més humil. Massa rebuig en base a l'aparença com per no aprendre a veure-hi a l'interior de les persones. Massa petites dificultats com per no valorar les coses.

I sabeu què? Per molt que digui la OMS, jo em veig exactament igual que ahir.