Juguesca del Barça-Inter

És un clàssic. A mida que s'acosta el final de la temporada futbolística apareixen com bolets promeses del tipus "si el Barça guanya la Champions al Bernabéu baixo fent la carretilla per l'Arrabassada de nit amb els pèls del cul encesos". Per alguna estranya raó sentim la necessitat de comprometre'ns. Com si es tractés de fer equilibris amb el karma per tal de que la consecució dels nostres desitjos col.lectius fos a la vegada el detonant d'una humiliació personal.

Avui toca remuntada. Tothom en va ple. N'estem convençuts. Ui si... Total, només hem de remuntar dos gols de diferència contra un equip italià farcit de jugadors argentins i tíos com el Mourinho, el Motta i l'Eto'o, que van sortir del Barça per la porta del darrera i amb una patada a l'entrecuix. A més, el Figo serà a la banqueta visitant. I per si això fos poc ens hem dedicat tota la setmana a escalfar-los amb campanyes mediàtiques sospitosament similars a les d'un altre equip cuyo nombre no quiero acordarme i declaracions d'aquelles que només fa el Piqué just abans de perdre o empatar contra l'Espanyol.

Però i lo bo que estic, què?

Ja em puc imaginar el guió del partit. La grada cridant com mai, xiulant cada cop que té la pilota l'Inter i ovacionant cada vegada que la recupera el Barça, reclamant pèrdua de temps del porter des del minut 1. Jugadors blaugranes hipermotivats. Setge a l'area del rival. Defensa avançada fins al mig del camp. Minut 10. Contra de l'Inter. Al Gabi Milito se li va la castanya i es llença a terra amb els dos peus per davant. Arriba tard. És l'últim defensor. Vermella. Fi de l'eliminatòria.

Per això, compensant la meva manca de fe em veig obligat a fer una juguesca. Si el Barça passa aquesta eliminatòria i es planta a la final del Bernabéu em comprometo a postejar en aquest bloc una fotografia dels meus genitals. No en gloriosa erecció, que això és el camí fàcil, com bé saben el 80% dels meus lectors de les seves visites al Chatroulette. En repòs, que produeix una imatge infinitament més miserable.

28 + 28 hores després

A mi m'agrada la diada de Sant Jordi. La trobo un cas únic. Té molt de mèrit que una celebració basada en la literatura i la botànica hagi aconseguit un nivell tan alt d'acceptació. Encara diré més, crec que és l'única tradició genuïnament catalana realment transversal. Agrada als adolescents pel seu component hormonal i tiracanyes, agrada als estrangers pel seu vessant folclòric, als de la ceba perquè és nostrat, als polítics perquè no és incòmode per ningú, als mitjans de comunicació perquè omple hores i pàgines, al sector empresarial perquè genera molts diners, al sector cultural perquè els dóna protagonisme, als gitanos perquè fan l'agost i als iaios perquè per un cop a la vida tothom es veu obligat a caminar al seu ritme per la Rambla.

És la jornada en la que les parelles treuen a passejar la seva sensibleria malgrat no ser el dia oficial dels enamorats, la jornada on hi ha senyeres arreu sense ser la Diada Nacional. De fet, comparar la repercussió social del 23 d'abril amb l'11 de setembre és realment sagnant. I això tenint en compte que Sant Jordi gairebé sempre cau en dia laborable i ni tan sols és festiu. Està tan ben parit que en una societat multiculti com la nostra, tan avessada a pixar-se i cagar-se en les seves tradicions, ni tan sols ens plantejem substituïr-la pel Halloween de torn. Ans al contrari, l'UNESCO es va inspirar en l'exemple català per declarar el 23 d'abril Dia Internacional del llibre des del 1996. Vaja, que mola.

Llàstima que també doni ales a tant de farsant.

Llucia Ramis (a.k.a. Dono uns titulars que farien trallar a la Bibiana Vallvé)

Mosqueta morta

Intentar classificar les dones en tipologies és inútil. Em recorden als quadres d'Antoni Tàpies: cridaners i aparentment complexes però al final tots són iguals o s'assemblen molt entre si. Això és tan veritat com que llegir-ho les treu de polleguera. Fins i tot el mascle més inexpert sap que el secret de la seducció rau en fer-li creure tot just el contrari.

Partint d'aquesta base, compartir la teva vida amb una femella sempre és l'inici de la més curta o més llarga agonia. Ara bé, en una hipotètica escala de richter l'equivalent a un sinistre total és la que aparentment és inofensiva: la mosqueta morta.

La distingireu de les seves homòlogues per l'infinita capacitat de disfressar les seves malifetes de torpesa amb bona voluntat. La paraula que millor les descriu és mesquinesa. Fem una ràpida ullada al diccionari...

mesquí-ina
1 Desgraciat, desventurat, digne de commiseració
2 Menyspreable per manca o escassesa de qualitats morals, generositat, dignitat, etc.

Com si es tractés d'un Steve Urkel qualsevol la mosqueta morta farà veure que no se n'adona de les conseqüències dels seus actes amb un posat d'ingenuïtat. Un no es pot emprenyar amb la mosqueta morta perquè es disculpa a la primera. Com si 'perdó' fos una paraula màgica que invalida qualsevol represàlia. Assumeix la culpa, visiblement afectada, i perjura no tornar-hi. Si cal plora. I si amb tot això no n'hi ha prou s'indigna perquè amb això hauria de ser suficient. Per suposat, quan hi torni invocarà una espècie de tendència irrefrenable al desastre. I no hi insisteixis més perquè prou malament ho està passant la pobrissona.

Aquesta és una altre característica interessant de la mosqueta morta. Per alguna estranya raó el seu patiment sempre compta més que el dels altres. Bé, no tant estranya, es diu egoïsme. Les seves necessitats són prioritàries i s'esforça en deixar-ho clar. Es tracta de fer pena, que la dignitat és secundària al costat dels seus interessos. La disjuntiva és cedir o preparar-se per una llarga posada en escena plena de victimisme i drama.

El principal perill de la mosqueta morta, però, és entrar en el seu joc. Quan te'n vulguis adonar tot girarà al seu voltant. Et passarà per alt el fet que no hi és mai quan la necessites. Les promeses incomplertes perquè sempre té un bon motiu a punt per incomplir-les. Les bones paraules que gairebé mai es corresponen amb els seus actes. I així fins que hagis oblidat la diferència entre estimar i fer-li de pare. Fixeu-vos si és efectiva la seva estratègia que m'ha costat anys adonar-me'n.

Dedicat especialment a R.L.A., a qui se li hauria de caure la cara de vergonya al llegir aquest post però en comptes d'això correrà a fer-se la mosqueta morta amb qui cometi l'error d'escoltar-la.

Rabiós

Ara que he heretat del meu pare, com ell abans del meu avi, el títol d'home més intel.ligent del món fà molta ràbia si us recordo que jo ja ho vaig avisar? Era previsible. MOLT previsible. La mateixa merda de sempre. Ambient hostil, joc dur, permisivitat arbitral, l'expulsat de torn i l'empatet.

Ep! I compte que a primers de maig anem a Vila-reial i allà ens juguem les garrofes. Tot el que no sigui guanyar allà és llençar la lliga o dependre del Mandril. Sí que faig ràbia, sí.

L'Hora

La mort és aquella petita gran cabrona que et penses que tens controlada fins que es presenta per sorpresa. I no tens escapatòria. Arriba per instalar-s'hi.

Quan m'he llevat aquest matí ja hi era. Es quedarà en principi fins al dissabte, de cara a la litúrgia, però sospito que hi serà fins molt després de decidir si volem una urna biodegradable per a les cendres i una cerimònia laïca. Em costarà fer-la fora. Primer hauré de convèncer a ma mare i ma germana de deixar-la anar. Quan ho faci marxarà en silenci, per la porta del darrera. Quan ja t'hagis acostumat tant a la seva presència que deixi de ser un estorb.

A tú, maleducat, si hagués sabut que marxaries així de ràpid i a la valenta potser t'hauria parlat d'alguna cosa més que el gol del Pedrito des del mig del camp. Encara hauràs tingut sort de que te n'has anat abans del derbi, perquè us haviem de fotre una pallissa. Adéu, pare.

Ex!

Sembla incongruent, però mai a la vida havia estat tan ocupat com ara que deixo de fer coses. Deixar de treballar, deixar de menjar el que et dóna la gana, deixar de fumar, deixar de ser antisocial, deixar de matinar i deixar de fer gràcia són coses que porten molta feina. Un moment... he dit deixar de fumar? Doncs sí, amics. M'havia promès a mi mateix que només ho deixaría quan la salut, aquella cosa que donem per feta fins que ens manca, m'enviés una alerta seriosa de que és hora de parar. I aquest moment ja ha arribat.

Tot comença un matí que tinc la brillant idea de revisar-me les dents a consciència davant del mirall per si ja toca anar a fer una neteja a cal dentista. Sota la llengua i a la cara interna de les genives descobreixo unes petites i misterioses taques blanques. L'hipocondria s'apodera de mi i corro a preguntar-li a Sant Google què pot ser allò. Els articles mèdics i les fotografies m'aconsellen pensar que és leucoplaquia, el primer símptoma de càncer de boca. I això ja no és una alerta seriosa, és un DEFCON 1 amb uns neons tan grans que riute'n de Marina d'Or.

Ara no només em veuré obligat a limitar temporalment les 13.542 activitats que tinc associades al tabac (entre elles escriure) sino que, el que encara és pitjor, em convertiré en una de les coses que més odío en aquest món: un EX-FUMADOR. Porca misèria!

Ironia (¿)

Vaig caminant pel carrer. Em dirigeixo a la parada del 56 però no tinc cap pressa. Passejo distret, amb un cigarret encès a la mà. Atalaio l'horitzó per si la proximitat de l'autobús aconsella canviar de ritme. De sobte, es fa el buit sota el meu peu esquerre. Una vorera inesperada dins el passeig. La sensació és de caiguda lliure. El meu cos es desarticula per una fracció se segon fins que la sola de la sabata troba el ferm. Massa tard. Els meus sentits ja han reaccionat a la possible patacada i ensopego amb un gest ridículament estrambòtic. Conservo l'equilibri però el cigarret s'esmuny entre els meus dits i cau. Culpabilitzo l'obstacle amb un esguard inquisidor i un comentari en veu alta, en un intent de rescabalar la meva dignitat davant dels testimonis oculars. Em miro el cigarret estès a terra, a mig consumir, encara lluny de convertir-se en burilla. Dubto. Em plantejo la possibilitat de recollir-lo. Finalment prefereixo deixar-ho estar perquè posar-se a la boca una cosa que ha rodolat pel terra és poc higiènic. Com si el cigarret que m'encendré a continuació fos la cosa més saludable del món.

Doncs bé, això és una ironia. Una situació incongruent que es perceb com a paradoxal. El 80% de les coses que titllem normalment d'iròniques no ho són. De res.

FUCK ME in Viladecans*

El gran punt d'inflexió dels darrers 30 anys no ha sigut la caiguda del comunisme ni el descobriment del genoma humà. Tot això son futileses al costat de la democratització del porno. Avui dia, a un parell de clicks, hom disposa d'un catàleg esfereïdor de pornografia que faria arronsar al mateix Xavier Sala i Martín (a.k.a. marquès d'ESADE). El que abans era un món sòrdid de revistes per catàleg, cabines de sex-shop i remotes cantonades de videoclub s'ha convertit en una realitat encara més sòrdida on qualsevol persona amb un mínim de curiositat i 30 minuts de temps lliure pot tenir accés a les perversions més inimaginables des de la comoditat del seu domicili.

Ja no vull parlar ni d'snuff ni de pederastia, que no deixen de ser il.legals i relativament clandestins. Les fronteres de la pornografia convencional s'han eixamplat de tal manera que la repercussió de 2girls1cup n'és l'exemple paradigmàtic. Parlo de coprofàgia, de dogging, de sadomasoquisme autèntic, de bukkake d'escopinades, de gloryhole, de zoofília, de gangbang versió pluja daurada, de sexe amb amputats, obesos mòrbids, octogenàries, midgets, homes amb micropenis, persones difressades de peluix i fins i tot portugueses, d'un quart de litre d'esperma barrejada amb amanida en un bol per a ser deglutit amb fruïció... Tot. Qualsevol cosa que se us pugui arribar a acudir la trobareu esperant-vos a internet i, a partir d'aquí, unes quantes derivades que no se us haguessin acudit mai a la vida de propina.

Dit això, ara em llençaré a la piscina i potser hi ha menys aigua que al camerino del Jesús Quintero, però tinc l'esperança de no quedar-me del tot sol. Aquesta immersió de tots plegats en el món de la parafília tindrà consequències. De fet, ja les està tenint. Personalment, un video pornogràfic amb l'esquema tradicional oral-penetració-oral-ejaculació ja ni me'l miro. Busco alguna cosa més. I compte que la cosa escapa al món de la masturbació. La quantitat i la varietat de les pràctiques sexuals generalment acceptades ha crescut dràsticament. Si pel que fos això no coincideix amb la vostre realitat, feu una ullada als milers de videos amateurs que corren per la xarxa i veureu que no vaig tan desencaminat. Parlo sobretot del món de la parella, perquè la novetat sovint ho eclipsa tot a l'univers de la còpula esporàdica. No cal ni ser consumidor habitual de pornografia per a notar-ne els efectes. Al llarg de la vida, hom va posant en pràctica tot allò que ha après d'anteriors amants, i la gent cada cop comença a practicar més ensenyada. Et podràs negar a fer quelcom un parell de vegades, però a la tercera que t'ho proposin ja et preguntaràs si no t'estàs perdent alguna cosa.

Si la normalitat no deixa de ser un llistó, quan tots plegats el tinguem ben amunt ja m'agradarà veure el que passa. Ara pot ser fins i tot divertit però quan en el futur s'ajuntin un que només es corre quan li foten un dit pel cul mentres se li pixen a la cara amb la que per arribar a l'orgasme necessita que la lliguin de cap per avall a dos metres del terra mentres la veïna jubilada li llepa els peus tindrem un problema.

*Títol extret directament d'un enllaç del pornhub. Encara m'estic rient.