Mosqueta morta

Intentar classificar les dones en tipologies és inútil. Em recorden als quadres d'Antoni Tàpies: cridaners i aparentment complexes però al final tots són iguals o s'assemblen molt entre si. Això és tan veritat com que llegir-ho les treu de polleguera. Fins i tot el mascle més inexpert sap que el secret de la seducció rau en fer-li creure tot just el contrari.

Partint d'aquesta base, compartir la teva vida amb una femella sempre és l'inici de la més curta o més llarga agonia. Ara bé, en una hipotètica escala de richter l'equivalent a un sinistre total és la que aparentment és inofensiva: la mosqueta morta.

La distingireu de les seves homòlogues per l'infinita capacitat de disfressar les seves malifetes de torpesa amb bona voluntat. La paraula que millor les descriu és mesquinesa. Fem una ràpida ullada al diccionari...

mesquí-ina
1 Desgraciat, desventurat, digne de commiseració
2 Menyspreable per manca o escassesa de qualitats morals, generositat, dignitat, etc.

Com si es tractés d'un Steve Urkel qualsevol la mosqueta morta farà veure que no se n'adona de les conseqüències dels seus actes amb un posat d'ingenuïtat. Un no es pot emprenyar amb la mosqueta morta perquè es disculpa a la primera. Com si 'perdó' fos una paraula màgica que invalida qualsevol represàlia. Assumeix la culpa, visiblement afectada, i perjura no tornar-hi. Si cal plora. I si amb tot això no n'hi ha prou s'indigna perquè amb això hauria de ser suficient. Per suposat, quan hi torni invocarà una espècie de tendència irrefrenable al desastre. I no hi insisteixis més perquè prou malament ho està passant la pobrissona.

Aquesta és una altre característica interessant de la mosqueta morta. Per alguna estranya raó el seu patiment sempre compta més que el dels altres. Bé, no tant estranya, es diu egoïsme. Les seves necessitats són prioritàries i s'esforça en deixar-ho clar. Es tracta de fer pena, que la dignitat és secundària al costat dels seus interessos. La disjuntiva és cedir o preparar-se per una llarga posada en escena plena de victimisme i drama.

El principal perill de la mosqueta morta, però, és entrar en el seu joc. Quan te'n vulguis adonar tot girarà al seu voltant. Et passarà per alt el fet que no hi és mai quan la necessites. Les promeses incomplertes perquè sempre té un bon motiu a punt per incomplir-les. Les bones paraules que gairebé mai es corresponen amb els seus actes. I així fins que hagis oblidat la diferència entre estimar i fer-li de pare. Fixeu-vos si és efectiva la seva estratègia que m'ha costat anys adonar-me'n.

Dedicat especialment a R.L.A., a qui se li hauria de caure la cara de vergonya al llegir aquest post però en comptes d'això correrà a fer-se la mosqueta morta amb qui cometi l'error d'escoltar-la.

Imperdonable (II)

Nº2: Gent que maltracta els teus objectes.

No puc amb ells. Són els mateixos que a l'escola et demanaven material i al final de la classe te'l tornaven fet una merda. Llapissos mossegats i/o sense punta, gomes d'esborrar trencades, bolígrafs petats. Aleshores em feia vergonya muntar un alabardell(*) per coses de tan poc cost, tot i que ja m'inflava els collons a base de bé. Amb el pas dels anys, però, continuen fent exactament el mateix amb objectes de cada cop més valor: llibres guixats o tacats de líquids diversos, CD's ratllats o amb la capsa esquerdada, DVD's amb el plàstic estripat... I quan comproves davant d'ells les condicions en les que t'han tornat (sempre més tard del que voldries, per cert) allò que els hi prestaves en perfecte estat de revista i els mires inquisitivament tot el que saben fer és dedicar-te una ganyota simpàtica per resposta com treient-li importància. A veure, fills de puta, això no quedarà així.

Si ja de per si era un ésser garrepa i mesquí de naixement, aquests malparits són els responsables de que ja no deixi RES a gairebé ningú. Perquè aquesta és l'altre, la gent et demana coses donant per fet que la resposta és un sí. La primera reacció a una negativa acostuma a ser prendre's-ho en broma, com si la teva obligació en tant que familiar, amic o conegut fos anar compartint els teus objectes personals. En quina societat de merda vivim, que negar-se a compartir és una declaració de guerra al bonrotllisme imperant però el respecte a les possessions alienes és una futilesa? A mi se'm cauria la cara de vergonya de maltractar un objecte que no és meu. Abans de retornar-lo en mal estat el substitueixo per un de nou i si val quatre duros millor m'ho poses, perquè un objecte insubstituïble o de gran valor ja ni se m'acudiria demanar-lo prestat. Però aquesta purrialla no, encara se'n foten i pretenen fer-te creure que protestar seria poc convencional per part teva.

Només us dic una cosa: no ho deixeu passar. Cagar-se en la puta raça d'algú que et retorna la vella cinta de cassette amb els gran èxits d'Ángela Carrasco cremada pel sol és la cosa més normal del món. No us fa pitjors persones. I ja que no podran reparar el mal que us han fet (segur que és un disc descatalogat) la societat hauria d'entendre perfectament si decidiu agafar-vos alguna petita llicència amb el vostre puny sobre la seva cara.


(*) Efectivament, era la paraula inventada del día. M'he près la llicència d'extreure-la de la familia del mot alabarda, que és una arma medieval barreja de llança i destral. Per tant, si alabardada és un cop d'alabarda un alabardell podria ser un festival d'alabardades a tort i a dret. He dit.