Protocol

Avui he tingut una baralla per una cosa que ni tan sols m'afecta directament. Les discussions acalorades són una constant entre la persona amb la que he tingut la brega i jo. Ens enganxem amb facilitat perquè ell és l'esperit de la contradicció i jo un caparrut incapaç de deixar córrer les coses.

L'excusa d'avui ha sigut el cas del noi condemnat d'abusar sexualment, maltractar i matar a la seva fillastre de 3 anys. I dic condemnat i no acusat, malgrat ser INNOCENT, perquè això és el que s'ha fet des de tots els mitjans de comunicació i l'opinió pública.

Veus la cara d'aquest noi amb mirada fugissera que dóna l'impressió d'estar passant la vergonya més gran de la seva vida i voler desaparèixer fulminat per un llampec? Doncs mira-la bé perquè costa de trobar.

Ahir no costava gens veure-li la cara a aquest pobre nano, fins al punt de que va ser portada del diari ABC al costat de la paraula "assassí". A falta de veure la portada de demà, i a jutjar per la noticia de rectificació (?) que han publicat de moment a la web, no sembla que a l'hora de restituir l'honor d'una persona siguin tan alegres amb el complement gràfic.

"Contrastar es de maricas y la objetividad también", Ángel Expósito.

Aquest és només l'exemple més sagnant del tractament informatiu que s'ha fet d'aquesta noticia, però en trobariem desenes a premsa, ràdio i televisió. Tot i així, us he de confessar que no ha sigut aquest el motiu de l'acalorament dialèctic. El punt àlgid de la batussa ha arribat a l'hora de valorar l'actuació del metge que examina la nena en primer lloc. Un metge que, recordem-ho, diagnostica cremades, múltiples cops i estrip anal i vaginal. Un metge que determina en primera instància que hi ha indicis d'abús sexual, maltractament físic i decideix avisar a la Guàrdia Civil.

El meu contrincant ideològic afirma que, s'equivoqués o no, el metge fa ben fet d'avisar a les autoritats perquè hi ha un protocol a seguir. Jo dic que si hi ha contacte dins de l'àrea és penal però si no ho té clar és millor que l'àrbitre no xiuli perquè el perjudici és massa gran. El meu rival contraataca argumentant que hi ha molta gent que pega a les seves parelles, als seus fills o als seus vells i que actuacions com aquesta són necessàries. Jo m'esgargamello replicant que vivim en una societat on la gent ja carrega completament el pès de l'educació sobre els mestres i ara també el del civisme sobre els metges. Que les víctimes de maltractament ténen families, entorn i veïns que ja poden fer la funció de denunciants si és que la pròpia víctima no està capacitada. Que les actuacions externes d'ofici sempre són perilloses i poc assenyades.

En realitat, el tema de fons és un altre. Comença a esgarrifar-me aquesta tendència de la justícia a protegir només un determinat tipus de víctimes. Concretament, les mediàticament rentables. Potser no és una víctima la persona que porta una nena a l'hospital i a sobre d'haver d'acceptar-ne la mort al seu càrrec ha d'assumir una acusació feta des del més profund desconeixement? És de justícia que un informe mèdic sigui motiu suficient per formular una acusació de maltracte de gènere? Cal que les persones a càrrec de malalts mentals que s'autolesionen hagin de justificar-se davant d'un policia de la moral amb bata blanca?

Aquests debats sempre acaben amb l'argument de la causa provable, ja ho sé. El putu percentatge. Però jo també tinc proves. En aquest cas de la nena de 3 anys el forense ha determinat que la causa de la mort és un edema cerebral provocat per un cop fort al cap. Un cop que es va fer al caure d'un gronxador i pel qual també van portar la nena a l'hospital, sense que se li detectés l'edema. Coneixent aquest fet, malgrat el primer exàmen mèdic, la mare de la nena i fins i tot el seu pare biològic, és a dir l'exmarit, han defensat l'innocència de l'acusat. L'acusat mateix és qui porta la nena al metge i nega en tot moment les acusacions. L'hospital desmenteix els abusos sexuals dictaminats pel primer metge en menys de 24 hores des de la seva detenció. Els nens petits juguen, i cauen, i s'arroseguen, i a ningú se li escapa que aquest comportament pugui justificar cops i laceracions. A ningú, excepte al que va trucar a la Guàrdia Civil.

Si tres indicis fan una prova, aquí algú no estava prou preparat per treure conclusions en base a indicis. És aquest el sistema necessari? Perquè si aquest és el protocol que ens ha de salvar de nosaltres mateixos, jo em cago en el protocol.

De pressió

Avui ha passat una cosa inèdita. Dotze diaris catalans, en realitat els dotze diaris d'informació general més importants que s'editen a Catalunya (perquè tot i que El País té una edició catalana tots sabem a què està sotmesa), publiquen una editorial conjunta. El que vénen a dir és que com el Tribunal Constitucional es carregui l'Estatut això d'Espanya se'n va a la merda. Mesurant molt les paraules per allò del seny català, però és el que hi diu. Un fet inèdit i especial encara que sigui només perquè s'hi hagin posat d'acord capçaleres sovint tan antagòniques com les de La Vanguardia i El Periódico o fins i tot l'Avui i El Punt.

D'entre moltes veritats com punys que diuen (com per exemple el fet que seria el primer cop en 30 anys de democràcia que el TC desautoritza al rei i tomba una llei important aprovada per les corts espanyoles, o que tancar la Constitució amb pany i forrellat significa traïr-ne l'esperit pactista de la transició i obrir la caixa dels trons d'una reforma necessària) hi ha una afirmació que ja em costa més de creure. Cito textualment:

"Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social."

Ja m'agradaria pensar que és veritat, però ho dubto molt. Malauradament, no sóc l'únic. A Espanya ja hi compten amb que tot això és molt soroll per a res. La versió oficial, que ja sabeu que consisteix en parlar sempre en nom de Catalunya atribuïnt-li una majoria de ciutadans que pensen com convingui a l'argument que vé a continuació, diu que tot aquest enrenou és fruït d'una classe política que viu completament al marge del que interessa a la gent. Diu que l'Estatut va ser aprovat en referèndum per una minoria de catalans i que això demostra que la resta hi estaven en contra. Deu ser que estava prohibit votar 'no' i que als analistes polítics espanyols els resulta estranya la baixa participació tenint en compte el qüasi nul abstencionisme de les darreres eleccions al parlament europeu.

També diuen que aquesta editorial conjunta és un desafiament a la legalitat, que busca generar una pressió inacceptable al tribunal. Una pressió que pel que sembla només estan legitimats a exercir els partits nacionals majoritaris que el potinejen a conveniència, ja sigui col.locant-hi magistrats progressistes i conservadors que ja se sap el que votaran per endevant o programant al minut la publicació de les sentències per minimitzar-ne el possible impacte electoral. Diuen que l'editorial busca escalfar la societat catalana. Una vegada més, tant de bo!

Radical???

Resumint. Tenim una llei aprovada pel Parlament de Catalunya que el president del govern espanyol va prometre respectar íntegrament. Una llei impulsada per una Generalitat governada per la sucursal catalana del partit que també governa a Espanya. Tot i així, es retalla la llei en una negociació surrealista entre membres del mateix partit fins que s'arriba a un acord i també l'aprova el parlament espanyol. El poble sobirà ratifica la llei en referèndum i el cap de l'Estat (a.k.a. reidespanya) la sanciona. Un partit de l'oposició presenta un recurs contra determinats articles de l'Estatut. El mateix Puto Partit que no posa inconvenient a fer copy/paste d'aquests articles a l'Estatut d'Andalusia. La llei es paralitza durant no 10 dies ni 10 mesos sino tres llargs anys en els que el TC és incapaç de pronunciar-se. Temps més que suficient per a que dins el citat tribunal hi hagi recusacions, expiracions de mandat i fins i tot una defunció. Finalment sembla que es conforma una majoria que dirà que no al document, o almenys a totes aquelles parts que resulten incòmodes, conservant-ne apartats de vital importància com ara les dates i la numeració de les pàgines. Però com resulta que Espanya és el país de la discreció i la impenetrabilitat informativa es filtra tot als mitjans i això no convé perquè d'aquí a no gaires mesos hi ha eleccions catalanes i aniria de conya paralitzar-ho tot una mica més fins que hagin passat de llarg.

Permeteu-me finalitzar aquest in crescendo de subjectivitat teclejant el que m'agradaria dir-li a la cara a més d'un que pretén donar-nos classes de democràcia citant a Montesquieu i la divisió de poders: MENJA'M LA POLLA, FILL DE PUTA!

Memòria

Ara que sembla que gira el vent i deixa de bufar de cara. Ara que tot costa més. Ara que ens adonem que la sort també juga i té un paper més important del que li voliem donar. Ara que allò extraordinari deixa de ser la normalitat. Ara que suren les debilitats i enxampen la nostre arrogància amb els pixats al ventre. Ara que portem tres partits seguits empatant fora de casa. Ara que deixem de ser primers. Ara que ens persegueixen la grip A i les lesions just a la vigília de dos partits que marcaran la nostre continuïtat a la Champions i el pols de la lliga. Ara és quan em sembla que heu de veure això:



Perquè sovint quan van mal dades és quan esbrinem quin és el valor real de les coses. Perquè el gran mèrit de la victòria és que té el revers de la derrota. Passi el que passi la setmana que vé, estic orgullós de ser del Barça. Diuen que el futbol no té memòria, però nosaltres sí.

Gelosia

Raons per les quals ser gelós és completament inútil:

Raó 1) Patir pel que no ha passat encara és de massoquistes.

Raó 2) Buscar proves d'una cosa que et farà mal és estúpid. El que no saps no et pot afectar.

Raó 3) Si la fidelitat dels altres no depèn de tú, no vulguis controlar-la.

Raó 4) Sense consumació no hi ha delicte. Tenir fantasies amb altre gent és inevitable, i si et dónen peu flirtejar és comprensible.

Raó 5) El flirteig no és infidelitat. L'únic exigible és el respecte d'amagar-t'ho. No t'enfadis perquè t'ho amagui.

Raó 6) La gelosia és un símptoma de debilitat. El més gelós de la parella sempre és el que més hi té a perdre.

Raó 7) L'única raó de ser de la monogàmia és evitar conflictes amb la parella. Muntant escenetes per sospites fas que deixi de tenir sentit. Ja que les bronques me les fot igual, almenys que siguin amb motiu.

Raó 8) Que et donin motius per desconfiar no és l'excusa per justificar la gelosia, en tot cas és l'excusa per tallar. Si no ets capaç de perdonar infidelitats i continues amb aquella persona és que ets del gènere idiota.

Raó 9) La sinceritat està sobrevalorada. Si fossis tú qui posés les banyes segur que creuries tenir-ne motius. Si te les posen a tú és que en alguna cosa falles. De debò ho vols saber?

Raó 10) Que t'estimes a algú es demostra fent sacrificis com aguantar la seva familia o acompanyar-lo a llocs on tú no aniries mai, i no essent possessiu. No pateixis, el dia que en trobi un altre de millor que li faci cas et deixa segur, però no avancem esdeveniments.

Jijí Jajá

Hi havia una vegada un país d'acudits. Un lloc on gradaven tant que fins i tot hi havia experts en la matèria, persones amb l'única missió de memoritzar tants acudits com fos possible per a disparar-los quan se'ls hi demanés. En aquella època, els explicadors d'acudits eren tan cèlebres que la gent fins i tot pagava per anar a veure'ls actuar o comprava uns estranys artilugis anomenats cassettes per escoltar-los al cotxe de camí al seu destí vacacional. La cosa va anar tan lluny que en un moment determinat els explicadors d'acudits tenien programes de televisió dedicats exclusivament a ells. Però un bon dia el país d'acudits es va convertir en un país de monòlegs i els explicadors d'acudits van caure en desgràcia. La gran majoria van desaparèixer i d'altres van intentar reconvertir-se sense massa èxit.

Evitant la completa desaparició l'acudit es va convertir en una cosa gairebé clandestina, acotada a l'àmbit privat i només reivindicada per autèntics outsiders de la societat. Condemnat a l'amateurisme, alimentant-se d'actualitat efímera i sovint associat als conceptres retro i degradant, l'acudit sobreviu ocult al nostre subconscient esperant la seva oportunitat.

A mi, ahir, em van explicar el millor acudit del món. Un que és tan bo i fa tanta gràcia que no el penso compartir. Un acudit nou però intemporal i alhora collonut que si sou molt afortunats potser us arribi per una altre banda. Però jo me'l guardo i ho seguiré fent com a càstig, fins que aquest país que ja està deixant de ser de monòlegs per passar a ser d'sketchos desperti del seu encaterinament per l'enginy forani i retorni als seus orígens.

De tot Gor

Abans de començar ja m'imagino que em sortirà un totxo, així que ara és el moment d'abandonar aquesta lectura si no disposeu de temps o teniu millors coses a fer.

Fa poc, per motius que no vénen al cas, he entrat en contacte amb la cultura goreana. Com la curiositat ciclotímica és un dels meus defectes i la necessitat de divulgar n'és un altre, no me'n puc estar de compartir amb vosaltres el que he descobert d'aquest apassionant món.

Gor és la fantasia irrealitzable d'un professor universitari de filosofia. Un planeta imaginari del sistema solar del que els humans en desconeixem l'existència perquè es manté ocult orbitant a la cara oposada de l'astre rei. Gor i els seus habitants estan controlat per una mena d'alienígenes insectoides súperintel.ligents anomenats Reis Sacerdots, que periòdicament segresten persones de la Terra i els incorporen en aquest experiment de societat ideal. Gor és un món de dominació masculina on impera la llei del més fort o, com els agrada dir als goreans, l'ordre natural de les coses. A Gor, les dones estan sotmeses a l'home perquè es considera que la domesticació és la seva natura fonamental i l'esclavitud és una institució social acceptada. Efectivament, aquí és on he captat la vostre atenció.

Les cròniques de Gor és una nissaga de 27 (!!!) llibres escrits per John Frederick Lange Jr. sota el pseudònim de John Norman. I també és l'abocador ideològic de les polèmiques tesis filosòfiques d'aquest bon home amb un pretext de ficció. La primera entrega de Les cròniques de Gor va ser publicada l'any 1967, en plena consolidació del feminisme. Els llibres van ser prou populars a les dècades dels 70 i els 80, i John Norman en publica 25 títols fins el 1988. Van haver de passar 13 anys perquè la nissaga rescabalés la seva força i des del 2001 ja se n'han publicat dos més i n'hi ha un altre en camí. Curiós, si més no, que coincideixi amb un repunt de la radicalització feminista.

Gor és un sistema rígid de castes. Els Iniciats (una mena de monjos ascetes), els Escribans, els Constructors, els Físics i els Guerrers són considerades les cinc castes altes. Les castes baixes, molt més nombroses, inclouen mercaders, esclavistes, assassins, pagesos, músics, lladres i tota mena d'artesans. Cada casta té la seva pròpia moral i patrons de comportament. A Gor, l'honor i la Pedra de la Llar (una espècie de sentiment de pertanyença al grup tan fort que superaria qualsevol mena de nacionalisme) és el més important. Però també hi ha Mercenaris i Proscrits, homes sense casta que viuen al marge de la llei goreana i ho paguen amb una vida de pobresa i aïllament. I Panteres, dones que es rebel.len contra la seva natura submisa i fugen per viure amagades als boscos en petits grups. Són guerreres, agressives, autosuficients... masculines.

Però les Panteres són una gran minoria. A Gor, les dones estan al servei de l'home i totes, sense excepció, són susceptibles de ser convertides en kajira. Fins i tot les bàrbares, com s'anomena despectivament a les dones terrestres que van a parar a Gor. S'explica que les diferències entre les kajirae i les esclaves terrestres són bàsicament quatre:

1) A la Terra l'esclava ho és per voluntat pròpia, a Gor la kajira és forçada a ser-ho i ha de servir al seu Amo i a tot home lliure que així ho desitgi.

2) Les dones de Gor són entrenades des de petites per a servir a l'home en tots els sentits perquè sempre cap la possibilitat que algú la vulgui esclavitzar, fins i tot si és de casta alta.

3) La dona de Gor té plena llibertat per a ser femenina sense les pressions de la cultura occidental terrestre. No s'espera que competeixi o intenti substituïr a l'home.

4) La kajira de Gor viu la seva sexualitat sense limitacions ni prejudicis. Això és inherent a la seva condició, com l'absència de drets, de pudor i de timidesa.

Hi ha molts tipus de kajirae i totes ténen una funció diferent. Alguns exemples en són la kajira de l'olla (cuina i cuida la casa de l'Amo), la kajira de la moneda (es prostitueix pel carrer per donar diners al seu Amo), la kajira de la taverna (cambrera, ballarina i puta d'un establiment), la kajira de cambra (que no pot sortir d'una habitació i ha de servir a qualsevol home lliure que hi entri) o la kajira d'Estat (pertany a la ciutat sencera). També hi ha kajirus o esclaus masculins, però ni les seves funcions ni el tema de la homosexualitat estan gaire defnitis a les novel.les de John Norman. Qui en vulgui saber més, que faci una ullada.

Gor no és només literatura. També és un RPG o joc de rol en el que hi participen cada dia centenars de persones a través de Second Life. La majoria en anglès i uns quants més en castellà. A Second Life, la població de kajirae és molt superior en percentatge a la que els llibres descriuen que hi hauria a Gor. Potser a algú li sorprendrà que hi hagi tanta femella buscant viure la fantasia de ser esclavitzada. A mi no, perquè porto prous anys rodant per internet. És més, trobo natural i sa que homes i dones majors d'edat explorin la seva sexualitat i m'imagino que a molts el fet de poder-ho fer amb entorns i personatges digitalitzats els millora l'experiència d'una palla solitària. La cultura goreana és un caldo de cultiu ideal per generar adeptes. Una mica de Nietzsche, nocions d'estructura social grecoromana, un polsim de mitologia fantàstica treta de la màniga, quatre tocs d'incorrecció política, tones de litúrgia BDSM i a triomfar!

Passa que tot i aquest caldo de cultiu ja he anunciat al principi de la meva exposició que Gor és una fantasia irrealitzable. I no em refereixo a la rigidesa moral de la cultura occidental dominant que l'envolta, perquè coses més rares s'han vist i Afganistan existeix. El problema principal és que malgrat les fantasies utòpiques d'alguns, amb una simple recerca per la xarxa us adonareu que entre les il.lustracions i avatars digitalitzats de ties bones i adonis musculats els únics que estan disposadts a portar-ho a terme a la vida real son:

GOR-DAS i gOR-COS

No em feu explicar-vos el perquè.

Puki-Nuki

No sabem què té la paraula gilipolles que a tots ens sembla apropiada.

Redundància

La Junta de Extremadura gastarà 14.000 euros en uns tallers de masturbació per a joves d'entre 14 i 17 anys. Com si no fos prou redundant en si mateix comprovar que les administracions socialistes ténen un talent desmesurat per llençar els diners públics en qualsevol ximpleria, ara resulta que pretenen ensenyar a autoestimular-se genitalment als majors experts en la matèria. Això sí que és redundant, hòstia.

Per no variar, ara resulta que és d'extrema dreta i de retrògrads oposar-se a aquestes iniciatives, que titllar-les de tallers de masturbació és una manipulació interessada i que hem de parlar d'una "orientació afectivo sexual". Ho podrien haver pensat abans d'enmarcar-ho en una campanya titulada 'El placer está en tus manos'.

A l'hora de valorar una iniciativa d'aquesta índole, el primer que se m'acut és que es tracta d'una idea tan estúpida que sembla mentida que no l'hagi tingut primer el nostre tripartit. A partir d'aquí, si no em falla la memòria, crec que masturbar-me era una de les meves activitats principals entre els 14 i els 17 anys. Fins i tot abans. Recordo com si fos ahir el primer cop que un nen més gran de l'escola em va preguntar si sabia el que era una palla. Aleshores, la meva candidesa era tal que vaig respondre tot digne que per suposat sabia el que hi havia als pallers i no vaig entendre perquè es descollonava. Més endevant, amb 11, un company de classe em va començar a parlar del que ell anomenava gust suprem, i que consistia en untar-se les mans amb sabó i fregar-se la punta de la tita amb el palmell de la mà fins que et tremolaven les cames i t'havies d'asseure. Per descomptat que ho vaig provar aquella mateixa tarda, però no li vaig acabar de trobar la gràcia. En canvi, sí que em va resultar agradable empastifar-la de sabó i fer-la tan relliscosa. Tant, que ho vaig anar repetint. Un bon día, jugant de la manera més tonta em va semblar que la substància blanca sabonosa era més abundant del normal i que tenia una altre textura. Abans de voler-ne ser conscient ja havia lligat caps d'allò vist, sentit i experimentat. Era perfectament capaç de cascar-me-la.

No vulguis saber perquè està tan content de que finalment li hagin comprat el ratolinet.

Practicant un immoderat acte de fe anem a suposar que a Extremadura hi ha nanos que amb 14 anys encara no es dónen plaer de forma compulsiva responent a la ineludible crida hormonal. Ara imaginem-nos un d'aquests tallers socialistes on intentaran 'normalitzar' la masturbació amb actitud enrotllada, paraules tècniques políticament correctes, dibuixets, gràfiques, estadístiques i objectes simbòlics de forma fàl.lica i còncava. Crec que si el meu primer contacte amb el 5-contra-1 hagués sigut en aquests termes hagués abandonat abans de començar.

Deixant de banda que aquesta nova generació d'analfabets funcionals mancats de valors ètics i morals necessita tota classe d'ajudes abans que la que ofereix la Junta de Extremadura, ningú parla del que és realment escandalós. A aquests nanos els hi volen robar una de les etapes més boniques de la vida, desnaturalitzant el despertar sexual per convertir-ho en un progretaller de merda. Una putada grossa perquè li treu emoció i devalúa terriblement l'experiència, com si la Pilar Rahola t'acribilla a spoilers de la última temporada de Lost. I això no hauria de ser així. El día que el sexe deixi de ser guarro i de tenir un component prohibit i aventurer millor que ens reproduïm per espores.

Evolució

Què important és evolucionar. Les persones madures ho fan. El que abans t'agradava l'endemà pot ser que ho trobis una merda. Cal ser coherent amb aquests canvis. Rectificar és de savis. Però tampoc és qüestió de renegar del passat. Tots tenim un passat. Les persones nobles no obliden mai d'on vénen. La vida són etapes. El més honest és recordar amb nostàlgic afecte allò que un dia et va fer gaudir i passar pàgina. S'han de buscar nous estímuls, nous horitzons. Renovar-se o morir. El temps no s'atura per ningú. Què important és evolucionar. Per això he près una determinació. A partir d'avui ja no em posa el bukkake, ara només em posa l'spit bukkake. Sóc l'hòstia.