Avui no comentaré gaire cosa, perquè no cal. Estava zappejant pel Digital+ aquesta tarda i m'he trobat de cop amb un dels moments estelars que de ben segur quedaran a la meva memòria de televident de per vida.
Només una última dada: estava berenant. Amb el pas de les repeticions gairebé m'ennuego... de riure.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris violència. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris violència. Mostrar tots els missatges
dissabte, 22 de maig del 2010
diumenge, 28 de febrer del 2010
Àlies
No sé perquè, però quan la gent es vol posar un sobrenom acaba optant per mots de sonoritat anglosaxona. N'estic fins els collons de gent que es diu Jaume i es fa dir Jimmy, de Georgines que es fan dir Gini, de Frederics que es fan dir Freddie, de Raquels que es fan dir Reich i de Guillems que es fan dir Willy.
Jo abans era un pringat i em deia Carmelo José però des que em diuen Mel la meva vida ha cobrat sentit.
Els meus preferits, però, son aquells que la gent s'esforça per fer sonar anglosaxons tot i no tenir un diminutiu específic, com ara Osky (per Oscar), Ferry, (per Ferran) o Geri (per Gerard). I després està la variant últradiminutiva específicament femenina de les Nur, les Vir, les Lau i les Nat. Ho podria entendre si fossin com el cas d'una noia que vaig conèixer i dient-se Fernanda es feia dir Fer o un nano que em van presentar que dient-se Estanislau es feia dir Lau, perquè aquí els pares han sigut cabrons. Però en general fot cagar.
Si mai tinc un fill, preventivament, li posaré algún de les desenes de noms catalans preciosos d'una sola síl.laba que existeixen per evitar temptacions. I si tot i així m'assabento que algú s'escudrinya el cervell per trobar-li un àlies enrotllat (*) també li ensenyaré a repartir hòsties preventives.
I sí, efectivament aquesta és una d'aquelles entrades d'última hora per sumar posts en un mes poc inspirat. Ara només necessito un final digne que no tinc. Aviam... Núria Soler cabalcant per una platja de sorra blanca sota la pluja i a càmera lenta.
(*) Us ho cregueu o no, en un moment determinat de la meva vida algú va pretendre anomenar-me Marky.
dimecres, 30 de desembre del 2009
(Con)Seqüències
El meu orgull ferit per la vostre incredulitat clama venjança. Tal és la magnitud de la seva emprenyamenta que ha près la forma física d'en Bud Spencer i ara mana sobre mi. Diu que o m'invento una secció xul.la pel bloc immediatament o m'obligarà a revisar la seva filmografia completa fins que aprengui el que és entreteniment de qualitat. Ho intentaré, més que res perquè ara mateix estic veient les quatre temporades de Battlestar Galactica i no m'agrada barrejar maratons de friquisme.
SEQ.1/INT. DISCO PUB TRALLA/2:00 DE LA MATINADA
En Gamarús (sí, el nom és impossible però t'estalvia tota la descripció del personatge) desa el tiquet del guardaroba a la butxaca del darrera del seu pantaló i es dirigeix a la barra. La seva figura desentona al local com la d'una vecinita FHM a una xerrada de la Gemma Lienas però fa tres mesos que no suca el melindro i li és igual caure baix. Malgrat tot, coneix els riscos.
Regla nº1: No creuar la mirada amb ningú.
Atravessa la pista en linia recta fent veure que està molt ocupat remenant els diners que du a la cartera tot i que els té comptats per a una sola consumició, ignorant els paios sense samarreta que el xopen de fastigosa suor aliena. Demana un Ballantines amb cola per no desentonar. Mentre espera, de reüll, ha localitzat a una parella de quillos que ja s'han percatat de la seva presència. Paga, recull el tub de plàstic amb l'etanol corresponent i s'allunya de la zona fent xarrups al combinat perquè no vessi.
Regla nº2: Evitar els lavabos.
Ha passat una hora i el tub de plàstic ja fa estona que és buit. En Gamarús prèn consciència de que té ganes de pixar. Escup el que queda del glaçó que es desfeia a la seva boca amb l'esperança que la pixera no sigui irreversible. Sospesa que en un cas extrem creuarà la pista de nou, es farà segellar el dors de la mà i buscarà un racó del carrer per fer l'incívic. Qualsevol cosa abans d'entrar a la gola del llop barreja de narcosala i club de la lluita. De moment, però, la principal urgència és començar a tirar la canya.
Regla nº3: Tres mocs fan una nagativa.
Els darrers 20 minuts els ha malgastat voletejant un grup de 5 amigues a prop del podi. Al principi semblava que hi havia opcions amb la segona en la piràmide de follabilitat però cada cop que s'hi acostava més del compte les mirades i els somriures llunyans es convertien en reticència i frases feridores a boca de canó. Al tercer intent en Gamarús ha començat a sospitar que la seva presa feia d'esquer per a l'amiga lletja i ha decidit fotre el camp abans de que comencessin les presentacions, assegurant-se de memoritzar l'ubicació per si fes falta a última hora. Opta per desplaçar-se cap a dues concursants de Gran Hermano begudes com una Tarta de Santiago Carrillo i especialment escandaloses.
Regla nº4: El tecno només es balla si és estrictament necessari.
Vista de prop, una de les concursants de Gran Hermano guanya molt. Concretament, de cintura cap avall. En Gamarús s'encén un cigarret, apreta els morros i comença a desplegar el seu repertori coreogràfic. Un bon cul embotit en uns texans de cintura baixa bé mereix l'esforç. Per sort, en pocs minuts ha conquerit un espai entre les dues Grandes Hermanas i la coreografia evoluciona cap al ja clàssic entrepà de tres pisos amb en Gamarús de farcit i assegurant-se de tenir la salsitxa a tocar de la llesca bona. Tot just s'ha decidit a posar-li les grapes a sobre dels malucs quan s'adona que l'excitació li ha fet oblidar la cinquena norma.
Regla nº5: Detectar i descartar les Jennys.
En Jonny, que deu tornar del lavabo a jutjar per la cadència de la seva mandíbula, no sembla apreciar la bellesa sincrònica de la dança conjunta d'en Gamarús i la seva Jenny. I ho fa saber de manera verbal i física. La Jenny propietària dels pantalons de sordmuda afirma desconèixer qui tenia al darrera i estar convençuda de que era la seva amiga, la puta mentidera. Ningú s'esforça en demostrar el contrari, conscients de la irrellevància del fet en l'imminent desenllaç. Unes quantes empentes i rodolons després apareixen els goril.les de l'establiment, que arrosseguen en Jonny, en Gamarús i uns quants curiosos fins a la porta. Un cop fora, en Gamarús sap que ha arribat l'hora de deixar de ser un covard i comportar-se com un home.
Gamarús: I ara què?
Jonny: Que t'esberlaré el cap, pocapena.
Gamarús: N'estic fart de la gent com tú. Si la teva nòvia és una puteta i cada cop que surts a comprar esteroides es refrega amb el primer que passa jo no en tinc la culpa.
Jonny: Ai, talòs, que acabes de certificar la teva sentència de mort. Pels meus avantpassats juro que et defenestraré.
Gamarús: Sí? Doncs pensa-t'ho bé perquè només pots acabar de dues maneres: emmanillat i amb un càrrec per homicidi o en una bossa de plàstic. I ara vine aquí si tens collons.
Un calfred li puja per la columna fins al clatell al veure la cara de sorpresa del Jonny, que no s'esperava una actitud tan desafiant en el seu oponent. I de fet en Gamarús tampoc. Havia plantat cara a la seva por atàvica i fer-ho davant de tanta gent ara el feia sentir-se nou, poderós, capaç de tot... Aleshores el Jonny s'abraona sobre en Gamarús fet una fura. I al seu darrera tres amics més. Perd l'equilibri a la primera escomesa i en dos minuts li han trencat la cara, reventat les costelles a puntades i apunyalat l'estomac sis cops. Estès a terra, dessagnant-se a marxes forçades entre corredisses de testimonis amb poques ganes de testificar, recorda la sisena norma. La més important.
Regla nº6: Només un Jonny pot ferir a un altre Jonny, i d'entre ells dos qui pega primer sempre guanya.
SEQ.1/INT. DISCO PUB TRALLA/2:00 DE LA MATINADA
En Gamarús (sí, el nom és impossible però t'estalvia tota la descripció del personatge) desa el tiquet del guardaroba a la butxaca del darrera del seu pantaló i es dirigeix a la barra. La seva figura desentona al local com la d'una vecinita FHM a una xerrada de la Gemma Lienas però fa tres mesos que no suca el melindro i li és igual caure baix. Malgrat tot, coneix els riscos.
Regla nº1: No creuar la mirada amb ningú.
Atravessa la pista en linia recta fent veure que està molt ocupat remenant els diners que du a la cartera tot i que els té comptats per a una sola consumició, ignorant els paios sense samarreta que el xopen de fastigosa suor aliena. Demana un Ballantines amb cola per no desentonar. Mentre espera, de reüll, ha localitzat a una parella de quillos que ja s'han percatat de la seva presència. Paga, recull el tub de plàstic amb l'etanol corresponent i s'allunya de la zona fent xarrups al combinat perquè no vessi.
Regla nº2: Evitar els lavabos.
Ha passat una hora i el tub de plàstic ja fa estona que és buit. En Gamarús prèn consciència de que té ganes de pixar. Escup el que queda del glaçó que es desfeia a la seva boca amb l'esperança que la pixera no sigui irreversible. Sospesa que en un cas extrem creuarà la pista de nou, es farà segellar el dors de la mà i buscarà un racó del carrer per fer l'incívic. Qualsevol cosa abans d'entrar a la gola del llop barreja de narcosala i club de la lluita. De moment, però, la principal urgència és començar a tirar la canya.
Regla nº3: Tres mocs fan una nagativa.
Els darrers 20 minuts els ha malgastat voletejant un grup de 5 amigues a prop del podi. Al principi semblava que hi havia opcions amb la segona en la piràmide de follabilitat però cada cop que s'hi acostava més del compte les mirades i els somriures llunyans es convertien en reticència i frases feridores a boca de canó. Al tercer intent en Gamarús ha començat a sospitar que la seva presa feia d'esquer per a l'amiga lletja i ha decidit fotre el camp abans de que comencessin les presentacions, assegurant-se de memoritzar l'ubicació per si fes falta a última hora. Opta per desplaçar-se cap a dues concursants de Gran Hermano begudes com una Tarta de Santiago Carrillo i especialment escandaloses.
Regla nº4: El tecno només es balla si és estrictament necessari.
Vista de prop, una de les concursants de Gran Hermano guanya molt. Concretament, de cintura cap avall. En Gamarús s'encén un cigarret, apreta els morros i comença a desplegar el seu repertori coreogràfic. Un bon cul embotit en uns texans de cintura baixa bé mereix l'esforç. Per sort, en pocs minuts ha conquerit un espai entre les dues Grandes Hermanas i la coreografia evoluciona cap al ja clàssic entrepà de tres pisos amb en Gamarús de farcit i assegurant-se de tenir la salsitxa a tocar de la llesca bona. Tot just s'ha decidit a posar-li les grapes a sobre dels malucs quan s'adona que l'excitació li ha fet oblidar la cinquena norma.
Regla nº5: Detectar i descartar les Jennys.
En Jonny, que deu tornar del lavabo a jutjar per la cadència de la seva mandíbula, no sembla apreciar la bellesa sincrònica de la dança conjunta d'en Gamarús i la seva Jenny. I ho fa saber de manera verbal i física. La Jenny propietària dels pantalons de sordmuda afirma desconèixer qui tenia al darrera i estar convençuda de que era la seva amiga, la puta mentidera. Ningú s'esforça en demostrar el contrari, conscients de la irrellevància del fet en l'imminent desenllaç. Unes quantes empentes i rodolons després apareixen els goril.les de l'establiment, que arrosseguen en Jonny, en Gamarús i uns quants curiosos fins a la porta. Un cop fora, en Gamarús sap que ha arribat l'hora de deixar de ser un covard i comportar-se com un home.
Gamarús: I ara què?
Jonny: Que t'esberlaré el cap, pocapena.
Gamarús: N'estic fart de la gent com tú. Si la teva nòvia és una puteta i cada cop que surts a comprar esteroides es refrega amb el primer que passa jo no en tinc la culpa.
Jonny: Ai, talòs, que acabes de certificar la teva sentència de mort. Pels meus avantpassats juro que et defenestraré.
Gamarús: Sí? Doncs pensa-t'ho bé perquè només pots acabar de dues maneres: emmanillat i amb un càrrec per homicidi o en una bossa de plàstic. I ara vine aquí si tens collons.
Un calfred li puja per la columna fins al clatell al veure la cara de sorpresa del Jonny, que no s'esperava una actitud tan desafiant en el seu oponent. I de fet en Gamarús tampoc. Havia plantat cara a la seva por atàvica i fer-ho davant de tanta gent ara el feia sentir-se nou, poderós, capaç de tot... Aleshores el Jonny s'abraona sobre en Gamarús fet una fura. I al seu darrera tres amics més. Perd l'equilibri a la primera escomesa i en dos minuts li han trencat la cara, reventat les costelles a puntades i apunyalat l'estomac sis cops. Estès a terra, dessagnant-se a marxes forçades entre corredisses de testimonis amb poques ganes de testificar, recorda la sisena norma. La més important.
Regla nº6: Només un Jonny pot ferir a un altre Jonny, i d'entre ells dos qui pega primer sempre guanya.
dilluns, 14 de desembre del 2009
Llavi leporí
Avui que fa un dia repugnant de fred, vent i pluja, d'aquells que et poden induïr a una depressió només mirant per la finestra, l'odi m'entebeeix dolçament l'ànima un cop més. Aquesta vegada, però, és de goig. I em sap greu per la companya Què t'anava a dir, perquè en el seu estat de gestant no convé donar-li aquests disgustos. Però que un paio li reventi la boca al Berlusconi amb una reproducció en miniatura de la catedral de Milà és d'una justícia poètica indiscutible. I que ho faci davant de tanta càmera i això ens permeti gaudir d'imatges com aquesta ja ho converteix en excels.
Gràcies, Massimo Tartaglia.
Gràcies, Massimo Tartaglia.
dissabte, 28 de novembre del 2009
Protocol
Avui he tingut una baralla per una cosa que ni tan sols m'afecta directament. Les discussions acalorades són una constant entre la persona amb la que he tingut la brega i jo. Ens enganxem amb facilitat perquè ell és l'esperit de la contradicció i jo un caparrut incapaç de deixar córrer les coses.
L'excusa d'avui ha sigut el cas del noi condemnat d'abusar sexualment, maltractar i matar a la seva fillastre de 3 anys. I dic condemnat i no acusat, malgrat ser INNOCENT, perquè això és el que s'ha fet des de tots els mitjans de comunicació i l'opinió pública.
Ahir no costava gens veure-li la cara a aquest pobre nano, fins al punt de que va ser portada del diari ABC al costat de la paraula "assassí". A falta de veure la portada de demà, i a jutjar per la noticia de rectificació (?) que han publicat de moment a la web, no sembla que a l'hora de restituir l'honor d'una persona siguin tan alegres amb el complement gràfic.
Aquest és només l'exemple més sagnant del tractament informatiu que s'ha fet d'aquesta noticia, però en trobariem desenes a premsa, ràdio i televisió. Tot i així, us he de confessar que no ha sigut aquest el motiu de l'acalorament dialèctic. El punt àlgid de la batussa ha arribat a l'hora de valorar l'actuació del metge que examina la nena en primer lloc. Un metge que, recordem-ho, diagnostica cremades, múltiples cops i estrip anal i vaginal. Un metge que determina en primera instància que hi ha indicis d'abús sexual, maltractament físic i decideix avisar a la Guàrdia Civil.
El meu contrincant ideològic afirma que, s'equivoqués o no, el metge fa ben fet d'avisar a les autoritats perquè hi ha un protocol a seguir. Jo dic que si hi ha contacte dins de l'àrea és penal però si no ho té clar és millor que l'àrbitre no xiuli perquè el perjudici és massa gran. El meu rival contraataca argumentant que hi ha molta gent que pega a les seves parelles, als seus fills o als seus vells i que actuacions com aquesta són necessàries. Jo m'esgargamello replicant que vivim en una societat on la gent ja carrega completament el pès de l'educació sobre els mestres i ara també el del civisme sobre els metges. Que les víctimes de maltractament ténen families, entorn i veïns que ja poden fer la funció de denunciants si és que la pròpia víctima no està capacitada. Que les actuacions externes d'ofici sempre són perilloses i poc assenyades.
En realitat, el tema de fons és un altre. Comença a esgarrifar-me aquesta tendència de la justícia a protegir només un determinat tipus de víctimes. Concretament, les mediàticament rentables. Potser no és una víctima la persona que porta una nena a l'hospital i a sobre d'haver d'acceptar-ne la mort al seu càrrec ha d'assumir una acusació feta des del més profund desconeixement? És de justícia que un informe mèdic sigui motiu suficient per formular una acusació de maltracte de gènere? Cal que les persones a càrrec de malalts mentals que s'autolesionen hagin de justificar-se davant d'un policia de la moral amb bata blanca?
Aquests debats sempre acaben amb l'argument de la causa provable, ja ho sé. El putu percentatge. Però jo també tinc proves. En aquest cas de la nena de 3 anys el forense ha determinat que la causa de la mort és un edema cerebral provocat per un cop fort al cap. Un cop que es va fer al caure d'un gronxador i pel qual també van portar la nena a l'hospital, sense que se li detectés l'edema. Coneixent aquest fet, malgrat el primer exàmen mèdic, la mare de la nena i fins i tot el seu pare biològic, és a dir l'exmarit, han defensat l'innocència de l'acusat. L'acusat mateix és qui porta la nena al metge i nega en tot moment les acusacions. L'hospital desmenteix els abusos sexuals dictaminats pel primer metge en menys de 24 hores des de la seva detenció. Els nens petits juguen, i cauen, i s'arroseguen, i a ningú se li escapa que aquest comportament pugui justificar cops i laceracions. A ningú, excepte al que va trucar a la Guàrdia Civil.
Si tres indicis fan una prova, aquí algú no estava prou preparat per treure conclusions en base a indicis. És aquest el sistema necessari? Perquè si aquest és el protocol que ens ha de salvar de nosaltres mateixos, jo em cago en el protocol.
L'excusa d'avui ha sigut el cas del noi condemnat d'abusar sexualment, maltractar i matar a la seva fillastre de 3 anys. I dic condemnat i no acusat, malgrat ser INNOCENT, perquè això és el que s'ha fet des de tots els mitjans de comunicació i l'opinió pública.
Veus la cara d'aquest noi amb mirada fugissera que dóna l'impressió d'estar passant la vergonya més gran de la seva vida i voler desaparèixer fulminat per un llampec? Doncs mira-la bé perquè costa de trobar.
Ahir no costava gens veure-li la cara a aquest pobre nano, fins al punt de que va ser portada del diari ABC al costat de la paraula "assassí". A falta de veure la portada de demà, i a jutjar per la noticia de rectificació (?) que han publicat de moment a la web, no sembla que a l'hora de restituir l'honor d'una persona siguin tan alegres amb el complement gràfic.
Aquest és només l'exemple més sagnant del tractament informatiu que s'ha fet d'aquesta noticia, però en trobariem desenes a premsa, ràdio i televisió. Tot i així, us he de confessar que no ha sigut aquest el motiu de l'acalorament dialèctic. El punt àlgid de la batussa ha arribat a l'hora de valorar l'actuació del metge que examina la nena en primer lloc. Un metge que, recordem-ho, diagnostica cremades, múltiples cops i estrip anal i vaginal. Un metge que determina en primera instància que hi ha indicis d'abús sexual, maltractament físic i decideix avisar a la Guàrdia Civil.
El meu contrincant ideològic afirma que, s'equivoqués o no, el metge fa ben fet d'avisar a les autoritats perquè hi ha un protocol a seguir. Jo dic que si hi ha contacte dins de l'àrea és penal però si no ho té clar és millor que l'àrbitre no xiuli perquè el perjudici és massa gran. El meu rival contraataca argumentant que hi ha molta gent que pega a les seves parelles, als seus fills o als seus vells i que actuacions com aquesta són necessàries. Jo m'esgargamello replicant que vivim en una societat on la gent ja carrega completament el pès de l'educació sobre els mestres i ara també el del civisme sobre els metges. Que les víctimes de maltractament ténen families, entorn i veïns que ja poden fer la funció de denunciants si és que la pròpia víctima no està capacitada. Que les actuacions externes d'ofici sempre són perilloses i poc assenyades.
En realitat, el tema de fons és un altre. Comença a esgarrifar-me aquesta tendència de la justícia a protegir només un determinat tipus de víctimes. Concretament, les mediàticament rentables. Potser no és una víctima la persona que porta una nena a l'hospital i a sobre d'haver d'acceptar-ne la mort al seu càrrec ha d'assumir una acusació feta des del més profund desconeixement? És de justícia que un informe mèdic sigui motiu suficient per formular una acusació de maltracte de gènere? Cal que les persones a càrrec de malalts mentals que s'autolesionen hagin de justificar-se davant d'un policia de la moral amb bata blanca?
Aquests debats sempre acaben amb l'argument de la causa provable, ja ho sé. El putu percentatge. Però jo també tinc proves. En aquest cas de la nena de 3 anys el forense ha determinat que la causa de la mort és un edema cerebral provocat per un cop fort al cap. Un cop que es va fer al caure d'un gronxador i pel qual també van portar la nena a l'hospital, sense que se li detectés l'edema. Coneixent aquest fet, malgrat el primer exàmen mèdic, la mare de la nena i fins i tot el seu pare biològic, és a dir l'exmarit, han defensat l'innocència de l'acusat. L'acusat mateix és qui porta la nena al metge i nega en tot moment les acusacions. L'hospital desmenteix els abusos sexuals dictaminats pel primer metge en menys de 24 hores des de la seva detenció. Els nens petits juguen, i cauen, i s'arroseguen, i a ningú se li escapa que aquest comportament pugui justificar cops i laceracions. A ningú, excepte al que va trucar a la Guàrdia Civil.
Si tres indicis fan una prova, aquí algú no estava prou preparat per treure conclusions en base a indicis. És aquest el sistema necessari? Perquè si aquest és el protocol que ens ha de salvar de nosaltres mateixos, jo em cago en el protocol.
dilluns, 26 d’octubre del 2009
I'm gonna get medieval on your ass
Escullo la que és per mi la incontestable millor línia de diàleg de la història per titular aquest post. La diu en Ving Rhames després de fotre-li un tret als collons a en Peter Greene, que l'havia estat enculant literalment uns instants abans de ser rescatat per en Bruce Willis katana en mà.
Butch: Are you okay?
Marsellus: No, man. I'm pretty fuckin' far from okay.
Butch: What now?
Marsellus: What now? Let me tell you what now. I'm gonna call a couple of hard pipe-hittin' niggers, who'll go to work on homes here with a pair of pliers and a blow torch. You hear me talkin', hillbilly boy? I ain't through with you by a damn sight. I'm gonna get medieval on your ass.
Que serveixi d'advertència perquè em disposo a fer sang. A partir de demà.
Butch: Are you okay?
Marsellus: No, man. I'm pretty fuckin' far from okay.
Butch: What now?
Marsellus: What now? Let me tell you what now. I'm gonna call a couple of hard pipe-hittin' niggers, who'll go to work on homes here with a pair of pliers and a blow torch. You hear me talkin', hillbilly boy? I ain't through with you by a damn sight. I'm gonna get medieval on your ass.
Que serveixi d'advertència perquè em disposo a fer sang. A partir de demà.
dimarts, 30 de juny del 2009
Vergonya
Hi ha un tema que em treu especialment de polleguera i és el que fa referència a la mal anomenada violència de gènere. Per començar, les institucions públiques podrien donar la cara i parlar obertament de violència contra la dona o creuar la línia per anar a parar a la ja ben extesa entre els mitjans de comunicació violència masclista. Perquè està molt clar que davant la llei compta molt més una ciutadana que un ciutadà.
La jutjessa degana de Barcelona, Maria Sanahuja, ja va advertir fa anys del perill d'aplicar aquesta llei per la tendència de moltes dones a posar denúncies falses per aconseguir millors condicions econòmiques en els divorcis. Aleshores, feministes i paladins de la correcció política se li van llençar al coll com si les seves paraules fossin una heretjía imperdonable i va haver de recular. Han passat quatre anys, i la denúncia falsa ja és una pràctica extesa en els processos de divorci, sovint aconsellada i promoguda pels lletrats. No seré jo qui parli de percentatges, perquè les dades són manipulables per un o altre bàndol, però és una veritat com un temple que estem parlant d'una llei sexista i discriminatòria que pot ser utilitzada a mala fe. En un sistema judicial garantista com el nostre, tant convençut d'oposar-se a la pena de mort, ens podem permetre dependre de la bona fe dels implicats?
Fa temps que vull que algú em respongui a aquesta pregunta: Quants homes condemnats injustament per maltractadors compensen la vida d'una sola dona morta a mans de la seva parella? Un? Cinquanta? Dos-cents? Ja vaig parlar fa temps de la dinàmica oportunista dels mitjans de comunicació i les modes informatives. En aquest país ja fa temps que està de moda comptar les dones mortes, però ahir em van dir que l'any passat van morir prop de 50 homes víctima de maltractes per part de la dona i això no és noticia. La diferència principal és que a aquests homes no els mata la seva dona sino el cuñat, un familiar o la nova parella. És més, què passa quan el maltracte és d'una dona cap a una altre dona? Que deixa de considerar-se delicte i passa a ser una falta. Fantàstic.
L'única defensa possible d'aquesta llei discriminatòria és posar per damunt de tot que salva moltes vides, però ens en fem un fart de llegir noticies de parelles que es passen les ordres d'allunyament pel forro i conviuen juntes de nou fins que passa una desgràcia. Aleshores tot són lamentacions i empaties cap a la pobre dona que no va saber mantenir-se allunyada d'una relació destructiva i ens passa pel cap que s'ha d'endurir la llei en comptes de repartir culpabilitats entre qui ha comès el delicte i cert tipus de dones que només semblen sentir-se atretes per autèntics malparits. De debò és tan políticament incorrecte fer ús del sentit comú i afirmar que qui no vulgui pols que no vagi a l'era? Això és justificar el maltracte? És greu responsabilitzar a la gent de les seves decisions, encara que signifiquin acabar fent pudor de caixa? Demà mateix provaré d'anar a Can Tunis de matinada amb 2.000 euros en cash a la mà i quan em plomin i em facin l'acupuntura gratis aniré a la policia a denunciar i a dir que em pensava que ho podria controlar, a veure que em responen.
Al final, l'únic que s'aconsegueix amb aquesta salvatge discriminació positiva és que hi hagi tios com jo que ni volen sentir a parlar del matrimoni perquè, entre d'altres coses, no fos cas que la preciosa i encantadora xicota amb la que et cases s'acabi convertint en el pitjor dels teus malsons. No seria el primer cop que una mosqueta morta amb la que surto s'acaba convertint en una autèntica filla de puta després de la ruptura. Digueu-me masclista, però no hi ha anatomia femenina, per espectacular que sigui, que justifiqui renunciar als teus drets.
La jutjessa degana de Barcelona, Maria Sanahuja, ja va advertir fa anys del perill d'aplicar aquesta llei per la tendència de moltes dones a posar denúncies falses per aconseguir millors condicions econòmiques en els divorcis. Aleshores, feministes i paladins de la correcció política se li van llençar al coll com si les seves paraules fossin una heretjía imperdonable i va haver de recular. Han passat quatre anys, i la denúncia falsa ja és una pràctica extesa en els processos de divorci, sovint aconsellada i promoguda pels lletrats. No seré jo qui parli de percentatges, perquè les dades són manipulables per un o altre bàndol, però és una veritat com un temple que estem parlant d'una llei sexista i discriminatòria que pot ser utilitzada a mala fe. En un sistema judicial garantista com el nostre, tant convençut d'oposar-se a la pena de mort, ens podem permetre dependre de la bona fe dels implicats?
Fa temps que vull que algú em respongui a aquesta pregunta: Quants homes condemnats injustament per maltractadors compensen la vida d'una sola dona morta a mans de la seva parella? Un? Cinquanta? Dos-cents? Ja vaig parlar fa temps de la dinàmica oportunista dels mitjans de comunicació i les modes informatives. En aquest país ja fa temps que està de moda comptar les dones mortes, però ahir em van dir que l'any passat van morir prop de 50 homes víctima de maltractes per part de la dona i això no és noticia. La diferència principal és que a aquests homes no els mata la seva dona sino el cuñat, un familiar o la nova parella. És més, què passa quan el maltracte és d'una dona cap a una altre dona? Que deixa de considerar-se delicte i passa a ser una falta. Fantàstic.
L'única defensa possible d'aquesta llei discriminatòria és posar per damunt de tot que salva moltes vides, però ens en fem un fart de llegir noticies de parelles que es passen les ordres d'allunyament pel forro i conviuen juntes de nou fins que passa una desgràcia. Aleshores tot són lamentacions i empaties cap a la pobre dona que no va saber mantenir-se allunyada d'una relació destructiva i ens passa pel cap que s'ha d'endurir la llei en comptes de repartir culpabilitats entre qui ha comès el delicte i cert tipus de dones que només semblen sentir-se atretes per autèntics malparits. De debò és tan políticament incorrecte fer ús del sentit comú i afirmar que qui no vulgui pols que no vagi a l'era? Això és justificar el maltracte? És greu responsabilitzar a la gent de les seves decisions, encara que signifiquin acabar fent pudor de caixa? Demà mateix provaré d'anar a Can Tunis de matinada amb 2.000 euros en cash a la mà i quan em plomin i em facin l'acupuntura gratis aniré a la policia a denunciar i a dir que em pensava que ho podria controlar, a veure que em responen.
Al final, l'únic que s'aconsegueix amb aquesta salvatge discriminació positiva és que hi hagi tios com jo que ni volen sentir a parlar del matrimoni perquè, entre d'altres coses, no fos cas que la preciosa i encantadora xicota amb la que et cases s'acabi convertint en el pitjor dels teus malsons. No seria el primer cop que una mosqueta morta amb la que surto s'acaba convertint en una autèntica filla de puta després de la ruptura. Digueu-me masclista, però no hi ha anatomia femenina, per espectacular que sigui, que justifiqui renunciar als teus drets.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)