Himne

Tal i com ho veig, un país que no és capaç de posar-se d'acord en la lletra del seu himne és que està condemnat a desaparèixer. Vol dir que no té cohesió, ni identificació, ni esperança, ni un objectiu comú ni res que se li assembli. I no assenyalo a ningú.

Fins i tot l'Odisfera podria tenir un himne. Des d'aquí faig la proposta. Senzill, concís, fàcil de cantar, integrador i molt emotiu.

(Er)Rata

Avui vull parlar d'un personatge que arriba dues hores tard a l'entrenament i s'excusa dient que es va oblidar de canviar l'hora del rellotge, quan en aquest cas hauria d'arribar no dues sino una hora... abans. Un home, per tant, que no dóna més de si. Un home, a més, que per ser titllat com a tal precisa d'una gran dosis de generositat per part de qui el defineix. Efectivament, estic parlant de Gutimaricón.

"Ese soy yo!"

En Guti ha tingut una relació sentimental reconeguda amb el travesti no-operat més famós d'Espanya. A en Guti, una revista va creure haver-lo caçat fent-se un petó a la boca amb un home misteriós. En Guti va creure convenient treure pit davant l'errada i fer pública l'identitat del personatge misteriós, obviant que així tots sabriem que es dóna el bec amb la seva germana andrògina.

En Guti és l'obsessió d'un ex-boxejador al que fins i tot ha denunciat per assatjament. En Guti, és pastat a la seva ex-dona i no fa res per evitar-ho.

I avui he llegit aquesta errata al MARCA: "A Guti no hay que discutirle lo que cobra por ano sino su esfuerzo". No creieu que el nano intenta dir-nos alguna cosa?

Les dones i jo

Al llarg de la meva vida he sigut capaç de connectar amb unes quantes dones en tots els sentits possibles i crec que no m'equivocaré gaire si afirmo que, en general, les conec. Que consti que el 98% de la població femenina (essent generós) d'entrada no mouria un dit per acostar-se'm. El percentatge, però, s'incrementaria dràsticament un cop iniciat el contacte per atzar o obligació. Això últim ja ho sabia ben bé el mestre Fritzl, tot i que no som casos del tot similars. Podriem dir que sóc un seductor de distàncies curtes. Potser per això he lligat comptadíssims cops a discoteques i altres llocs clàssics però he fet estralls al meu cercle més proper. Vaja, que sóc un escalfaorelles o un menjacaps, com preferiu catalogar-ho. Per tant, no espereu de mi xifres escandaloses com les d'en Wilt Chamberlain perquè, evidentment, si fos un triomfador nat no em caldria tanta parafernàlia per treure la cuca a passejar.

Però no vull parlar de mi, malgrat ser un dels meus temes favorits, sino del que no parla mai ningú amb un mínim d'elegància: les dones que m'he follat. Però de debò, sense fanfarronades ni maquillatge de xifres. Han sigut 13. Hi havia dues que eren putes, literalment, per això no les compto. Gairebé una per any des dels 17 als 28 que tinc actualment. I no posaré l'excusa de que he estat en parella durant 8 d'aquests 11 anys perquè no sempre ha sigut un impediment. És una mitjana lamentable, ho sé, però per sort vostre també és una llista manejadissa i que em permet recordar-ne fins al més mínim detall. Perquè ja us dic ara que les aventures sexuals d'un home mediocre sempre seran més intrincades i alienants que les d'un dandi.

Ah, puc olorar el pànic des d'aquí. Com si no fos prou vergonyant haver-se embolicat amb mi com per haver de passar l'humiliació de que ho sàpiga tothom. Tranquil.les, encara hi ha motius per a l'esperança. De vosaltres n'he seleccionat només a 5 per fer una sèrie de posts a l'estil de la difunta Megalomania, però encara més suïcides i d'una baixesa moral superior a la d'en Salvador Sostres.

La meva intenció no és quedar bé. Aquest és un dels avantatges de no conservar l'amistat amb cap de les meves ex-amants. El que realment vull és fer una radiografia del que he après fins ara de les dones. I ja us dic ara que no és a respectar-les, precisament.

El Pollastre

No cale, amable cituadanu. Yo ja me fais la depilació làsser a l'entreseju.

Els desastres de rodalies RENFE, l'aeroport d'El Prat i l'AVE, la broma de l'Estatut retallat i mai aplicat, la vergonya constant del tripartit, l'intervencionisme salvatge, els informes estúpids que costen morterades de calers, el cas Millet, l'operació Avispa... Què més necessitem per reaccionar?

P.D: No em referia a això quan deia que avui faria sang. És més, em temo que ja se'n surten prou bé solets.

P.D.2: Post dedicat al meu benvolgut Modgi.

I'm gonna get medieval on your ass

Escullo la que és per mi la incontestable millor línia de diàleg de la història per titular aquest post. La diu en Ving Rhames després de fotre-li un tret als collons a en Peter Greene, que l'havia estat enculant literalment uns instants abans de ser rescatat per en Bruce Willis katana en mà.



Butch: Are you okay?
Marsellus: No, man. I'm pretty fuckin' far from okay.
Butch: What now?
Marsellus: What now? Let me tell you what now. I'm gonna call a couple of hard pipe-hittin' niggers, who'll go to work on homes here with a pair of pliers and a blow torch. You hear me talkin', hillbilly boy? I ain't through with you by a damn sight. I'm gonna get medieval on your ass.

Que serveixi d'advertència perquè em disposo a fer sang. A partir de demà.

Premsa del(s) cor(llons)

Mon pare és una bugadera. De Sálvame no se'n perd ni un i els caps de setmana a la nit puja sempre a La Noria fins a caure mort a la butaca entre crits, xafarderies i politonos. Si a casa seva hi hagués un audímetre tindria la mateixa rellevància que tirar-se un pet a la cambra de gas, perquè veu exactament el que mira la majoria. No només això. L'home que va injectar-me als òvuls de la meva santa mare és un defensor a ultrança del telesafareig. Passats els 60 anys, ha decidit entregar-se per complet a la vida dels altres i no se n'avergonyeix. Bé, potser davant de desconeguts intentarà vendre que s'ho mira amb més distància irònica de la que realment disposa, però és d'aquelles persones que ha travessat la ratlla de l'hàbit televisiu a l'àmbit privat per fer-ne reivindicació.

El cul el porta partit de casa

El meu pare és un home intel.ligent, sense estudis superiors però culte i amb inquietuds. No cridaria gens l'atenció en una habitació plena de gent amb llicenciatures i màsters a dojo. Es guanya molt bé la vida i té un càrrec de responsabilitat. Com molts altres senyors de la seva edat s'ha anat tornant més i més conservador, però encara se'l pot considerar moderadament progressista i d'esquerres. És catalanista amb reserves i de l'Espanyol. S'ha reciclat força bé amb les noves tecnologies i no és del tot aliè al que està de moda. Té suficient criteri com per discernir la novetat de la collonada, tot i que hi ha coses del món que no pot o ja no vol entendre. Però per alguna estranya raó troba que el cor televisiu és una revolució i el súmmum de la modernitat.

Si aquesta és la 'princesa del pueblo' com deu ser la bruixa?

El síndrome d'Estocolm el fa estar d'acord amb el Jordi González quan aquest surt a la petita pantalla, fred i amb nervis d'acer com un bistec de self-service, a explicar que 'x' famós no té autoritat moral per a reclamar el seu dret a la intimitat perquè fa 2 anys va vendre una exclusiva. Per molt que li argumentis que això és tant com dir que una prostituta no pot ser violada. T'acusarà de pretenciós i arrogant si demostres incredulitat davant el fet que un home com ell pugui riure les gràcies analfabetitzants de la Belén Esteban. I defensarà a capa i espasa la ideoneïtat de l'Ondas al Jorge Javier Vázquez si qüestiones que convertir un plató de televisió en un pati de veïnes/jardí d'infància sigui motiu de guardó a l'excel.lència professional o si sospites que el premi tingui alguna cosa a veure amb l'imminent fusió entre Cuatro y Telecinco.

Desitjant molt i molt fort que a Austràlia no arribi la senyal de Telecinco

No haviem quedat que l'audiència que mira aquests programes eren bàsicament dones frívoles, homosexuals amanerats i gent de baixa estofa, sense cultura ni criteri? Sempre hi ha la possibilitat de que us hagi estat mentint i el meu pare sigui un autèntic sòmines, però jo m'inclino a considerar-lo un addicte. I és que els símptomes no enganyen: producte nociu + hàbit de consum + manca d'autocontrol + pèrdua de capacitat crítica = droga.

El que ningú ha escrit sobre Pablo Pineda

Ep, que falto jo! Des que el senyor Brillant va fer referència per segon cop a Don Pablo Pineda, a.k.a. el supermonger, comprovo astorat que la febre downie s'ha apoderat de l'odisfera des de Can Endogàmia a Valerolàndia, passant per la pollastreria i els serveis d'hintelijència. El nucli dur de la blogocràcia catalana gratant allò que farà trontollar els fonaments del món tal i com el coneixiem fins ara i jo a la lluna, m'he dit. Però un cop he près catàrtica consciència de la importància del tema m'he determinat a contribuir amb la meva característica visió singular.

Una visió única i sense superioritat moral perquè prové de la que segurament és l'única persona que escriurà sobre el tema que no només no té dues carreres sino que ni tan sols ha finalitzat la tiradíssima llicenciatura que un bon dia va començar. La nova i refrescant aportació d'algú que compta amb extracromosòmics entre els seus familiars més directes i que per tant anirà al moll de l'os de la qüestió sense piatoses concessions de cara a la galeria ni fútil banalitat. En resum, la sentència definitiva que servirà d'epíleg a l'assumpte.

Estic en disposició de desvetllar un detall cabdal que dóna sentit a moltes coses: Pablo Pineda no té síndrome de down, és el fill bastard de César Vidal.

Ment bruta

Hi ha un paio a la meva feina que té una novel.la. Un home que visita el lavabo unes 10 vegades al dia. Ho sé perquè hi passi a l'hora que hi passi me'l trobo a dintre, sortint-ne o entrant-ne. No em refereixo a miccions incontrolables sino a veritables eternitats tancat a la comuna. Me l'hauré creuat centenars de vegades però encara no sé la veu que té. Tot el que en conec és la manera xulesca de mirar i caminar. De vegades en surt amb el diari sota l'aixella. Un cop, fins i tot vaig poder clissar una revista sospitosa amagada entre les pàgines convenientment doblegades. El que no falla mai és l'olor que hi deixa. Entrar al servei darrera d'aquest senyor sempre suposa notar la mateixa olor a perfum de dona escampat a consciència.

Altres vegades el veig parlant pel telèfon mòbil a l'aparcament de l'empresa, passejant amunt i avall de manera frenètica. Sóc conscient que això ho fem molts, pero ell és inquietantment metòdic. Set passes en una direcció, un segon de pausa, mitja volta i set passes en direcció contrària. I així ho repeteix obsessivament i exacta mentre dura la conversa. Gairebé tan previsible com el seu aspecte, perquè sempre porta la mateixa roba: texans, jersei fosc amb coll de bec i camisa blanca de quadres a sota. Aquesta indumentària és aliena al pas del temps i de les estacions. Igual serveix per a una calurosa tarda d'agost que per a un matí d'hivern. És immutable com el seu gest facial, que a sobre recorda inevitablement al Pepe Navarro per les faccions i la dimensió del cap. Bé, potser exagero i no té una novel.la, però té un conte. Concretament aquest:

Agitat, es prèn dos minuts sabàtics per mirar al sostre abans de netejar-se el pintallavis vermell que li empastifa la boca i procura cagar per tapar l'olor del perfum de dona difós minuts abans. No ho aconsegueix. Es corda els pantalons i amaga l'exemplar del Gerontohpilia Mag entre les pàgines de La Vanguardia. Li agrada més llegir El Mundo, però compra La Vanguardia perquè el tamany de les seves pàgines és ideal pel camuflatge. Es passa revista al mirall i pentina estratègicament amb els dits els escassos cabells del front mentre rumia que afortunadament ben aviat li ha d'arribar el nou exemplar per correu. El del mes passat ja el té molt vist. Es recol.loca la camisa dins els pantalons. Inspira. Deslloriga la balda i obre la porta del servei amb posat seriós per si hi ha algú esperant a fora. No és el cas. Camina decidit pel passadís cap a l'exterior de l'edifici, amb el diari doblegat sota l'aixella. S'atura a l'aparcament i el desa al maleter del cotxe. Extrau el telèfon mòbil de la butxaca posterior del pantaló i marca el número de la dòmina. Li explica amb ets i uts com ha fet els deures però, com sempre, li estalvia el detall de la revista per por a represàl.lies. Mentre parla posa en pràctica el ritual de la desfilada militar que la mestressa exigeix.

- T'has apretat ben fort els testicles com et vaig demanar?
- Senyora, sí, senyora.
- I t'has escorregut, porc?
- Senyora, no, senyora.
- Així m'agrada.

S'acomiada, desa el telèfon a la butxaca i es recol.loca el penis a l'interior dels calçotets per dissimular l'erecció. Tan bon punt travessa el llindar de la porta l'atura un company de feina.

- Ja t'ho han dit?
- El què?
- Han despatxat al Casanoves!
- No fotis. Com és?
- Es veu que ahir en Pibernat tenia l'ordinador espatllat i es va posar al seu aprofitant que no hi era i han descobert que tenia una carpeta de gravacions amb càmera oculta dels lavabos de l'empresa.
- Quins lavabos?
- El de tios!
- El nostre?
- Sí, molt fort. Estan reunits amb ell des de primera hora i ara s'ha filtrat tot. Però encara no saps el millor. Corre el rumor que a la reunió ha sortit el teu nom.
- ...
- Sí home. Amb els ullets que et feia aquest mariconàs no m'estranyaria gens que t'hagi proposat per ocupar el seu càrrec. Quina sort que tens, puta.

Terrorisme d'Estat

Avui no estic per històries ni collonades pretesament enginyoses. Només tinc ganes de bordar. Potser és degut a que darrerament follo menys que el xofer del papa o a que m'endinso inexorablement a les pantanoses aigües de la més absoluta intolerància però crec que ja ha arribat l'hora de dir prou. Caos i destrucció, senyors. És l'única sortida.

Tornant de la feina per autopista he descobert que han instal.lat 100 metres d'escorrancs al peatge que travesso dos cops per dia. Què collons és un escorranc? Ni puta idea. Ho he buscat al diccionari. És el que en castellà s'ha dit badén de tota la vida. Si algú en sap la traducció correcte al català que me la digui, que li ho agraïré. Ja us dic jo que no és aquesta. Deia que 100 refotuts metres d'infernals protuberàncies sobre la calçada que t'obliguen a frenar en sec si no vols destrossar-te els pneumàtics. Col.locades amb mala llet, al davant i al darrera del peatge. No especialment altes, més aviat rugoses, però de les cabrones. De les que el primer dia com que no hi comptes les passes a 80 frenant amb temps de sobra per aturar-te a la barrera i et tremola el volant com si s'hagués de desprendre. De les que a la llarga et desballesten la suspensió del cotxe.

Per si baixa algún astronauta que encara no ho sap jo treballo informant de la situació del trànsit. Si no m'avorreixo puc passar-m'hi hores mirant aquest peatge per càmeres. En tres anys que fa que tinc aquesta possibilitat no he vist ni un sol accident de gravetat en aquest punt concret de la xarxa viària. De fet, no tinc constància de que n'hi hagi hagut ni de lleus. I, creieu-me, ho sabria. Però això és el de menys. El de més és dir les coses pel seu nom. El nom en concret és terrorsime d'Estat. Perquè us feu una idea de la magnitud de la tragèdia, ara mateix acostar-se a aquest peatge és un recital de llums vermelles accionant-se de forma sobtada. És l'equivalent a trobar-se un accident múltiple taponant els quatre carrils de la via. La senyalització continúa indicant reduïr a 60, però a la pràctica has de passar l'obstacle a 20 o 30 km/h per minimitzar l'impacte. En un marge de 100 metres.

Ja no és que sigui una actuació molesta, que ho és, és que també és estúpida i perillosa. La perversió del sistema és tal que si demà hi ha una desgràcia i mor algú en aquest punt de l'autopista els culpables ens diran que aquest és el motiu per seguir fent encara més coses com aquesta. Desconec el qui i el perquè de la decisió, però me la bufa. Els hem d'aturar. O ens volen cardar el cotxe o la vida o la salut mental. O ells o nosaltres.

Desmuntant el mite (I)

Pel carrer es veuen més dones guapes amb homes lletjos que a l'inrevés perquè les noies no dónen tanta importància al físic.

D'entre totes les grans mentides que ens envolten he triat aquesta per a començar la secció perquè és una de les que més em fastiguejen per assumida i fal.laç. En la meva opinió és un dels molts arguments feministes inventats per ocultar una realitat soterrada molt més esfereïdora.

Primer de tot cal contextualitzar que tota relació humana, i encara més a l'època d'inclement individualisme que ens ha tocat viure, és un intercanvi d'interessos. Tractant-se la parella d'una de les institucions més jerarquitzants de la nostre cultura, amb més motiu. Igual que els ingressos determinen el valor de la nostre feina, la parella determina el nostre atractiu. És per això que acceptem millor les parelles físicament descompensades quan hi ha notorietat i calers pel mig. En tot cas, això faria a les dones més interessades que no pas nobles.

Però no m'interessa parlar de Briatores. El mite que vull desmuntar és el motiu pel qual es donen casos similars entre la gent anònima. No pretenc posseir la veritat absoluta de cada cas concret, però és inevitable generalitzar quan es desarma una afirmació de lloc comú.

Punt 1: El mascle alfa. La prova determinant de que les dones sí valoren l'aspecte del sexe contrari és que els homes guapos follen, i molt. Tots en coneixem almenys un que lliga tant com vol i es pot permetre ser tant cafre com li vingui de gust sense ressentir-se'n. Precisament perquè folla tant és comprensible que li costi comprometre's amb una de sola tenint un ample ventall de possibilitats. A més l'home promiscu és un valor positiu socialment, admirat pel seus iguals.

Punt 2: La tia bona. Mentre l'home veu l'interès del sexe contrari com una oportunitat per diversificar, la dona ho considera un argument per a ser més selectiva. Així, la tia bona gasta més energia rebutjant amants potencials que gaudint la loteria genètica. Com el mascle alfa no està disponible perquè la veu com una osca més a la seva pistola de carn, tot i caure eventualment a la trampa, a la llarga inventa nous criteris de selecció. I és que la tia bona es considera un premi suficientment suculent com per exigir determinades coses a la parella: atenció exclusiva, entrega total, fidelitat inqüestionable, generositat material, comprensió infinita... En definitiva, sentir-se especial. A més, la dona guapa i promiscua és un valor negatiu de la societat. Qui pugui pensar que a això hi ha contribuit l'home és que li falta un bull. La demonització vé de les seves iguals, que secretament la consideren competència deslleial i per això inventen aquest concepte de la dignitat femenina segons el qual entregar-se a molts homes és rebaixar-se i aquests comportaments degraden a tot el gènere femení.

Punt 3: L'home corrent-tirant-a-lleig. Conscient de les seves limitacions, sap que l'únic accés que tindrà a la bellesa femenina és per un procés de compravenda. En aquest sentit hi ha dues vies: el lloguer i el contracte indefinit. La primera via sembla que l'han descobert fa poc els nostres companys d'El País. La segona via implica acceptar i satisfer en tot moment les exigències de la tia bona. Una sèrie de sacrificis que l'home-corrent-tirant-a-lleig està disposat a fer a canvi de projectar una imatge d'èxit social i ser l'enveja dels col.legues. Com tot contracte, té molts números de trencar-se quan una de les dues parts interessades l'incompleix. És a dir, quan la dona deixa de ser tia bona o quan l'home deixa de cedir.

Punt 4: La noia simpàtica o l'amiga de la tia bona. En contra del que ens volen fer creure, també folla. I sovint amb tios més guapos que ella. L'únic inconvenient és que ha d'esperar a que els nois es cansin de rebre mocs de la seva amiga abans de decidir-se per atacar-la, i això sovint succeeix a partir de les 5 de la matinada. A l'hora de buscar parella, en el fons té la mateixa aspiració legítima de que la facin sentir especial, però la pràctica li ensenya fins a on pot exigir. Tot i que els criteris varien molt. Tan bon punt se li atançi l'home corrent-tirant-a-lleig és possible que exigeixi al nivell de la tia bona i que aquest decideixi deixar-ho estar sospesant la relació qualitat-preu. No seria desenraonat afirmar que la noia simpàtica o amiga de la tia bona i l'home corrent-tirant-a-lleig estan condemnats a no entendre's.

I així, en aquest fràgil equilibri de forces es mou la relació entre homes i dones. Els que creguin en l'amor ho justificaran tot pel seu poder alienant. Jo, el que crec, és que tots volem alguna cosa de l'altre i que les parelles més lògiques sempre seran les formades per dones més atractives que els seus homes. La resta, la gran majoria, les que es trenquen cada dos per tres fruit de baralles, infidelitats i malentesos, només s'expliquen per la por a la soledat.

Jugón!

M'ha tocat molt la moral assabentar-me aquesta nit de que t'has mort. Massa d'hora. I encara que sembli una xorrada me n'alegro molt d'haver-te reivindicat abans de dinyar-la. Ara et sortiran aduladors de sota les pedres. Precisament a tú, que suportaves tan malament la crítica com l'elogi. Friki dels collons! Com m'has fet riure de matinada, amb tú i de tú. No veies una merda. Eres l'únic comentarista capaç de confondre el Shaquille O'Neal amb l'Steve Nash. I et repeties més que l'all, però això et feia proper i entranyable. Destacaran la teva etapa futbolera, especialment desafortunada, i es faran els afectats recordant com n'eres d'especial pel teu aspecte, la teva forma de vestir, el teu color de pell i el teu accent de madrileny de barri obrer. No en ténen ni puta idea! El que et feia especial no eren les teves múltiples rareses sino la teva capacitat per connectar amb l'espectador de la manera més directa possible, posant-te al seu nivell fins a donar l'impressió de ser un més dels penjats que veien bàsquet a les tantes de la matinada escarxofats a la butaca. Els teus crítics i els col.legues que t'han volgut convertir en la riota de la professió no entendran mai que has aconseguit el més difícil: deixar empremta. M'has incrustat tantes frases a la memòria que ja sóc incapaç de viure sense elles. Ens has posat un bon pincho de merluza a tots els que esperavem que tornessis a la NBA després de no renovar per La Sexta, on una vegada més es va demostrar que el talento está bajo sospecha. Ara formem part del Calabazas Club, emprenyats de que tú t'hagis unit al Club del se dejava llevar i mai més serà veritat que todos los jugones sonríen igual o que that's entertainment. Des d'avui, el món del periodisme esportiu és més cicuta mix que mai. Qué bueno eras, McGrady... vull dir, Andrés Montes.

Canvi, Change, Exchange, Weschel, Valuta

Digueu-me desproporcionat, però cada vegada que vaig a comprar i a l'hora de pagar em diuen que no ténen canvi em vénen ganes de treure'm la sabata i fregar la llengua de qui em despatxa amb la sola fins a produïr l'espurna que em permeti calar-li foc a la botiga. A continuació, una col.lecció d'improperis i preguntes retòriques al respecte.

Ja m'hi he trobat més d'una vegada que si no ets de la zona o client habitual i et volen fiar es dóna la circumstància de que no et pots endur el producte que tens a la mà tot i disposar de suficients diners per comprar-lo. Ho haveu vist? La mare que els va parir! I encara sovint has d'aguantar l'esguard inquisidor del dependent com volent dir "on vas pagant una barra de pa amb un bitllet de 20 euros...". A veure, subnormal, que no són diners potser? Si et sembla una quantitat tan desorbitada la fracció mínima que dispensen la majoria de caixers automàtics fes-t'ho mirar, hòstia. Ara m'hauré de dedicar a comptar monedes com una iaia per venir a comprar un producte de primera necessitat? Et penses que et pago amb un bitllet de 20 euros per tocar els collons o que m'agrada anar amb les butxaques plenes de ferralla perquè quan era petit no em van comprar una bicicleta i tinc el trauma no resolt d'anar dringant pel carrer? Fill de puta!

Oi que per a tots és obligatori portar una roda de recanvi al cotxe sota amenaça de sanció? Doncs exigeixo una xifra estandarditzada mínima de canvi a totes les botigues de Catalunya o multa al canto. Cedeixo gratuïtament l'idea al tripartit, que darrerament van curts d'enginy. Previsió, he dit. I sino, quan s'acabi la xavalla tots a moure el cul cap al banc o al negoci del costat, ganduls de merda! El que no pot ser són tants romanços amb la crisi del petit comerç envers les grans superfícies i anar donant pel sac al client. Ah, no, que aquests últims també en saben de tocar els collons amb el canvi. Que si la conya de que la moneda per poder agafar un carro al supermercat o guardar la roba a la consigna del gimnàs ha de ser exactament d'1, 2 o mig euro, depenent de com s'hagi llevat la puta ment pensant de l'empresa o de no poder treure el cotxe de l'aparcament perquè la maquineta no agafa bitllets. I ves a demanar-los canvi per sortir del pas que encara t'engeguen a la merda. Sí senyor! Així es reactiva el consum intern del país, estimulant la bilis del contribuent.

Ara, el cas més flagrant amb el que m'he trobat és un bar al que vaig entrar una vegada a demanar canvi per comprar tabac a l'expenedora. El paio que m'atén em diu que no en té i em disposo a guardar el calé a la cartera resignat quan el client del meu costat demana que li cobrin l'entrepà, paga amb un bitllet idèntic al meu i el cambrer li facilita la devolució amb total naturalitat. Me'l quedo mirant fixament fins que se n'adona i em diu:

- Home, no em quedaré sense canvi pels clients per donar-te'l a tú.
- I si et compro una ampolla d'aigua sí que em tornaràs monedes? - Contesto.
- Doncs clar!

En aquest punt només considerava tres opcions. 1) Fer-li entendre que els que compren tabac al seu bar també són clients, 2) Explicar-li que un paquet de tabac costa igual o més que un entrepà i una aigua menys que totes dues coses, 3) Fotre el camp abans d'alliberar la fúria homicida que em consumia. Al final vaig optar per la tercera, perquè no entra en els meus plans acumular antecedents penals si no és per a enriquir-me de manera immediata.

Catalanofòbia

Mireu-lo als ulls i digueu-me que no és odiable.

Em sembla que tots plegats som prou grandets com per assumir que els catalans caiem malament a bona part d'Espanya. I quan parlo d'assumir em refereixo a no vituperar els crítics ni buscar excuses de merda perquè, com sovint em deia el meu pare, alguna cosa haurem fet.

No, de debò, ens tenen mania i no passa res. Us heu fixat que als concursos de la televisió, diguin-se Operación Triunfo o Pasapalabra, mai no surt cap concursant amb accent català? Un ocellet que treballa a una productora em va dir que això és així perquè està comprovat que aquesta determinada manera de parlar rebaixa el share. Catalans sí, però que no es noti. Els de Gran Hermano, sempre tensant els límits de resistència de l'espectador, ho van testar a l'engròs amb en Germán i no va durar a la casa ni una setmana. O sigui, que davant el so característic d'un castellà acatalanat la gent canvia de canal. I ho fa de manera instintiva, perquè quan t'estàs gratant l'escrot escarxofat al sofà de casa teva no penses en boicots i collonades per l'estil. Un fet que contrasta sobre manera amb els resultats d'audiència d'un programa com El Diario de Patricia, on cada tarda es destrossa l'idioma de Cervantes sense cap pudor. Per tant, tampoc podem parlar d'un zel específic de l'espectador mitjà envers la salut de la llengua.

L'altre día, buscant a internet la totalitat d'unes declaracions especialment indignants del petaculs de l'Iceta sobre l'independentisme que havia escoltat parcialment a la ràdio, vaig anar a parar a aquesta web. Sincerament, algú que prefereixi berenar 'bolleria' industrial de la Codan, bullir espaguetis marca La Ardilla i refrescar-se amb un gelat Royne en comptes de fotre's un Donut, pasta fresca Buitoni i un Magnum només perquè aquests últims es fabriquen a Catalunya ha de tenir un bon motiu per odiar-nos. Dies després, als comentaris de Marca.com (font inesgotable de diversió) vaig llegir aquesta perla cultivada referint-se als catalans com a "rabinos con acento francés". La imatge poètica és tant demolidora que si aquest home ens veu així no em veig amb cor de retreure-li la seva catalanofòbia.

Día de la catalanitat

En una data tan assenyalada em permetreu que faci una mica de memòria. Diuen que fa 517 anys que tal dia com avui Cristòfol Colom, un paio que no se sap si era genovès, català, gallec, portuguès o jueu, però el que sí sabem és que era un espavilat, va posar els peus al continent americà per a desencadenar un futur ple de reggetón i cheesburgers revinguts. Fill de puta!

Però permeteu-me anar encara una mica més enrere i recordar el que va passar 82 anys abans. El 1410 moria Martí I l'Humà, l'últim rei català de la Corona d'Aragó. En Martí era fill de Pere IV el Cerimoniós, però sobretot era un marieta amb la llet agre. Que sí, que amb la seva anterior esposa havia tingut quatre fills, tres d'ells varons, però s'ho podria haver pensat millor abans d'enviar-los a morir tots tres a la guerra. El cas és que dels 52 als 54 anys va ser incapaç de prenyar a una noia de 23, Margarita de Prades, la segona esposa que li havia de donar un hereu.

I per culpa d'aquest titafluixa que va morir sense deixar successor va arribar el Compromís de Casp i ens van encolomar en Ferran I d'Antequera, primer rei castellà de la Corona d'Aragó. Aquest es veu que sí sabia inseminar una femella com déu mana perquè tot i palmar 6 anys més tard li va passar el negoci al seu fill, Alfons el Magnànim. Aquest últim també era un marieta més interessat en llegir noveletes que no pas en enfonsar la cigala, però una mica menys deixat que el nostre amic Martí. Abans de morir li va passar el testimoni al seu germà Joan, un autèntic malparit que ens feia tan poc el pes que vem intentar expulsar-lo amb la Capitulació de Vilafranca i que al final ens la va acabar fotent amb els francesos, oferint el Rosselló i la Cerdanya a canvi d'ajuda per atonyinar-nos. Un cop mort l'octogenari (que el tenim enterrat a Poblet, per cert, ben a propet per anar a escopir sobre la seva tomba de tant en tant), heretà la corona el primogènit del seu segon matrimoni: Ferran II, a.k.a. el Catòlic. La continuació de la història ja la coneixeu de sobres, la unificació d'Espanya, la creació de l'Imperio, etc, etc, etc...

Us vé de gust una mica de ciència ficció? A mi sí. Perque em fa gràcia pensar que una oportuna lleterada del nostre Martí hagués pogut canviar-ho tot. Com seria el món actual si l'expedició de Colom hagués estat subvencionada per una Corona Catalana? Començo jo:

- El producte estrella del Burger King seria el Vic del Pans&Company amb escalivada deluxe.
- A la nissaga cinematogràfica d'El Padrino hi haguessin sortit fent 'cameos' en Porcioles i en Maragall, entre molts d'altres polítics i famosos, i en Francis Ford Coppola no hagués volgut rodar mai més a Amèrica.
- En Messi jugaria igual de bé a la selecció que al Barça.
- Ningú aniria a Cancún de vacances perquè estaria ple de zones blaves.
- Boris Izaguirre hagués escrit el capítol 147 de Poble Nou, on al minut 15 li peten el cul al Joel Joan.
- Cap Miss Veneçuela voldria follar a quatre potes perquè és degradant per a la dona.
- Shakira seria membre fundadora de les Macedònia y Chayanne seria cantautor.

Tot vostre.

FAQ!

Darrerament se m'ha acusat de misògin des dels comentaris d'alguns espais que no són el meu. Concretament, des de Can Bukkàkez i Can Muerte. Perquè em vé de gust i em dóna la gana explicar-me, intentaré respondre a aquesta pregunta: Sóc realment un misògin?

En primer lloc, cal tenir molt clar que des d'aquest bloc s'insulta. Amb més o menys raó, amb més o menys estil, però s'insulta. Hi ha altres autors, com per exemple el senyor Josep, que han expressat la seva voluntat d'evitar-ho. No és el meu cas. De les 154 entrades que he publicat fins avui no crec que sigui gaire senzill trobar-ne una que no contingui cap paraula malsonant o apreciació feridora. No veig el motiu pel qual les meves referències a dones en particular haurien de ser una excepció.

Una altre acusació que se m'ha formulat és la de titllar de putes a totes les dones. Deixant de banda que això és mentida, la realitat és que culturalment aquest és l'insult més contundent que se li pot llençar a un ésser humà de sexe femení, de la mateixa manera que pels homes la fórmula equivalent és fill de puta, de la qual també he fet ús i abús sense que se m'acusi de misàndria. No ho he decidit jo, això és així. En tot cas podriem discutir si el llenguatge és misògin o no. Fins i tot m'he titllat a mi mateix de puta ocasionalment.

Per tant, arribo a la conclusió de que la resposta a la pregunta és un NO rotund. I una conclusió secundària seria que la persona que m'acusi de misògin per insultar a una dona és sexista, hipòcrita i, sobretot, imbècil. És més, si no és per estupidesa, barrejar qüestions de gènere en atacs personals és d'una covardia i d'una pobresa moral abassegadores. És confondre el conjunt amb el jo i utilitzar-ho com a defensa. És l'argument dels dictadors, els sectaris i els que no tenen entitat pròpia. És, en definitiva, propi de putes i de fills de puta.

Tres desitjos

Des que era un nin sempre he tingut l'esperança de que algún cop se m'apareixeria el geni de la llàntia per concedir-me tres desitjos. No em va desanimar ser conscient de que la paraula conte és sinònim de mentida i merda, ni la constatació de que les llànties eren un estri en desús fins i tot abans del dia del meu naixement. L'únic que m'ha preocupat tot aquest temps és el dubte de si estaré preparat per a formular-li els millors desitjos possibles al moro paraplègic levitant.

No te'n refiïs mai d'un paio que cada cop que obre la porta de la seva habitació t'inunda el rebedor de fum.

Tenint en compte que pots demanar el que vulguis la meva idea inicial era cardar-lo d'entrada formulant un primer desig consistent en gaudir d'un nombre il.limitat de desitjos, però si d'alguna cosa m'ha servit l'experiència de canviar un parell de cops de companyia telefònica és per assumir que per molt bona que sembli la oferta sempre hi ha alguna cosa a la lletra petita que et donarà pel sac. Així que sense descartar del tot aquesta primera opció era qüestió de tenir preparats tres desitjos més protocolaris, no fos cas que a l'hora de la veritat em quedés en blanc i cometés algun error imperdonable.

"Vull que s'enamori de mi una dona físicament espectacular que sàpiga exactament com donar plaer a un home. Ah! I que no tingui una polla entre les cames, que ja ens coneixem."

- "Fill de puta..."
- "Primmirat dels collons! Ara em diràs que no és espectacular".

Fa temps que en tinc pensats dos de segurs: gaudir del poder de convertir el paper de vàter en bitllets de curs legal i que tots els francesos siguin estèrils però immortals. Està tot previst. El primer desig em soluciona la vida fins que la genètica no fabriqui éssers humans sense anus, i el segon ja és amb intenció altruista. Aquest món necessita diversió barata i un punching ball per a descarregar la seva agressivitat innata. A tots ens bé de gust inflar-li la cara d'hòsties a un francès. Penseu en l'univers de joia infinita i harmònica justícia poètica que planteja la supressió de conseqüències del maltracte físic a aquesta gent. El tema de l'esterilitat és per pur control de plaga. L'únic inconvenient és que si fins ara sabiem que només els escarabats i els gitanos sobreviurien a l'armagedon, a partir del meu desig també ho farien els francesos. Per sort, nosaltres ja no hi serem i és ben bé que es mereixen els uns als altres.

Però, ai, el tercer desig! El tercer desig m'ha portat pel camí de l'amargura fins avui, que després de veure l'Entre Línies ja he decidit el que vull...

Follar-me a la puta pija de la Leo Margets en una partida de poker i, aleshores sí, un cop eliminada, fer-li un all in.

Mala Sort (IV)

"Elemental, querido Juantxo". Pero muy elemental, eh!

Avui trencaré una mica les normes de la meva pròpia secció perquè el que us explicaré a continuació li ha passat a una altre persona, però us asseguro que m'indigna com si m'hagués passat a mi.

La meva germana té una amiga, i aquesta amiga té un xicot. A principis de setembre la parella va marxar de viatge. No era un viatge qualsevol, havia de ser el viatge de la seva vida. Tenien pensat desaparèixer durant un any sencer visitant el continent americà de dalt a abaix, a l'aventura. Per a fer-ho, havien deixat les seves respectives feines i tenien pensat invertir els estalvis de 30 i pico anys de vida. Dues setmanes després ja estaven agafant un avió de tornada a Barcelona.

L'explicació és ben senzilla. Fa 15 dies els Mossos d'Esquadra es van presentar a casa de la mare del xicot preguntant per ell. Pel que sembla, l'acusen d'haver-se introduït a l'ordinador d'un paio i d'extorquir-lo amb unes imatges compromeses que guardava en el seu disc dur, demanant-li 100.000 euros a canvi de no fer-les públiques. No només això, sino que ja s'hauria fet l'entrega dels calers davant dels morros d'un operatiu policial de 10 Mossos vestits de paisà que van ser incapaços de preveure que el delinqüent tingués la genialitat de sortir per potes. Aquest és un detall important perquè la pista que els va conduïr fins la casa és la IP des d'on suposadament es van enviar els correus electrònics amenaçants i allà hi viuen tres persones: la mare, el noi i el seu germà petit. De fet, el germà és l'únic que té números per a ser considerat un potencial hacker, ja que es dedica professionalment a la informàtica, però el van descartar com a sospitós perquè li sobren uns quants quilos i segons la nostre benvolguda policia autonòmica qui s'escapi gambant de 10 dels seus agents per força ha de ser un superatleta.

Total, que la mare, acovardida per la situació i pensant que potser el protegia, va mentir explicant que el seu fill era a Madrid. Van requisar la computadora familiar i van marxar. Un cop surten per la porta, la mare prèn el telèfon. "Fill meu, què has fet?". Superada la sorpresa inicial, el noi opta per trucar voluntàriament a la policia i aclarir les coses. "Miri, que no sóc a Madrid sino a San Francisco de vacances i no sé de què em parlen". Cagada pastoret. "O sigui que t'has fugat. Tú mateix, si no et presentes demà a la comissaria et posem una ordre de recerca i captura". Afortunadament el coeficient intel.lectual de l'agent que es va posar al telèfon donava prou de si com per comprendre, un cop el noi li ho va explicar, que tornar de San Francisco no és com baixar del poble i va deixar l'ultimàtum en 48 hores. I, au! A gastar-se 4.000 euros en dos bitllets per tornar a Barcelona, on li van prendre declaració durant 5 minuts i li van dir que ja es posarien en contacte amb ell un cop haguessin analitzat el seu ordinador i la jutjessa pogués determinar si l'acusava d'alguna cosa o no.

Parlo de coeficients intel.lectuals perquè només un curt de gambals o un grandíssim fill de puta podria passar per alt que:

a) Un hacker informàtic capaç d'introduïr-se en el disc dur de la gent i copiar-ne els arxius és impossible que tingui el poc enteniment d'enviar correus electrònics des de casa seva i sense enmascarar-ne la IP.

b) Abans de fer recórrer milers de quilòmetres a algú per prendre-li declaració es pot analitzar el seu disc dur per si hi ha proves del delicte, comprovar els seus moviments bancaris i/o preguntar-li si té una coartada (com és el cas).

c) Que per la teva incompetència no siguis capaç d'enxampar in fraganti un tío que tens davant dels morros no vol dir que li hagis de cardar les vacances de la gent. I, el que és pitjor, abans de cardar-li les vacances fotre-te-les tú, perquè el tio se'ls hi escapa a l'abril i no se'n preocupen fins al setembre.

S'accepten apostes. Quan siguin conscients de la inviabilitat de l'acusació i l'absolguin creieu que li compensaran els diners gastats inútilment? I el temps perdut? I el dany moral de tenir la certesa que el cos policial que t'ha de protegir és inepte i ridícul fins a l'extenuació? Ganes de matar, us ho juro. I mira que ni tan sols m'afecta directament. Però una cosa està clara, si l'haguessin vingut a buscar 15 dies abans s'hagués estalviat tota aquesta merda. Això sí que és mala sort.

Tengo una corazonada

Madrid seguirà finançant les reformes del seu piset amb els nostres impostos almenys fins el 2020.