Desmuntant el mite (II)

S'acosten les Eleccions a la presidència de Can Barça i ja us aviso que en faré un seguiment perquè tinc unes quantes coses a dir. D'aquí al 13 de de juny s'explicaran moltes mentides o mitjes veritats que podrien ser perfectamenet objecte d'aquesta secció, però de moment em quedo amb una fal.làcia que m'indigna especialment i que de tant repetida s'ha convertit en una veritat goebbeliana.

"Súbdit, aguanta'm la torxa que acabo de veure un nedó plorant en castellà i l'haig de sodomitzar"

Diuen des de les Espanyes que el catalanisme indissimulat de la junta actual perjudica molt al Barça, perquè exclou a la seva nombrosa afició no catalana. Després de més de 20 anys de nunyisme fins i tot és comprensible que els hi costi d'acceptar. Dels costums se'n fan lleis i els dos presidents anteriors a en Laporta no es van caracteritzar precisament per potenciar aquesta dimensió de representativitat i identificació amb Catalunya que havia sigut intrínseca a la història del Barça. Però també l'antilaportisme, àmpliament representat per mitjans de comunicació catalans, s'ha afegit a aquesta idea amb total naturalitat com una manera d'erosionar la imatge del President. Això ja és més greu, perquè si els primers ho fan per ignorància, fòbia i sectarisme, des de Catalunya se'n parla des d'un tacticisme polític i empresarial força més obscur. Però aquest és un altre tema.

Alfons Arús, pare de familia nombrosa arruïnat per l'enorme cost d'alimentar cada día un ego voraç i diverses manies persecutòries.

El cas és que un gran nombre de barcelonistes perceb el catalanisme de la junta d'en Laporta com un problema, perquè és una font constant d'atacs al club. Un catalanisme que, per cert, ja estava en el programa de la candidatura que finalment va resultar ser la més votada de la història del Barça l'any 2003. La virulència i la tenacitat d'aquests atacs ha generat esgotament, fins al punt que molts dels que se sentien còmodes o fins i tot identificats amb aquesta projecció catalanista ara reclamen que no se'n faci ostentació i que quedi a l'àmbit privat de cadascú. És el mateix mecanisme mental de la dona que deixa de maquillar-se i sortir al carrer perquè sino el marit la pega. En definitiva, un enfoc completament erroni de l'orígen del problema.

Jo ja he expressat més d'una vegada el meu convenciment de que quan un escull simpatitzar amb un equip ho ha de fer amb totes les conseqüències, respectant-ne l'essència. Ara està de moda dir que no s'ha de barrejar la política amb l'esport. Però l'afició del Lazio és majoritàriament d'extrema dreta, la del Livorno d'extrema esquerra, la del Glasgow Rangers és protestant i la del Celtic és catòlica. I això ha sigut així des de sempre. El propi Real Madrid i les seves Copes d'Europa han sigut embaixadors de l'autoestima espanyola mentres la selecció nacional no es menjava un torrat. Els clubs de futbol tenen banderes i escuts, i qui negui el poder simbòlic del futbol senzillament us intenta prendre el pèl.

El problema real és que un F.C. Barcelona exitós és molt perillós perquè la seva repercussió és mundial, fa conegudes les reivindicacions històriques de Catalunya i a sobre les dota d'èpica. El que realment voldrien a Espanya és apoderar-se del club per convertir-lo en un símbol propi. Per això vesteixen el catalanisme d'exclusió en nom dels barcelonistes andalusos, extremenys o castellà-lleonesos, apel.lant a les seves baixes passions. I asseguren que la càrrega ideològica del Barça l'empetiteix i el fa provincià.

Però al títol d'aquesta entrada m'he compromès a desmuntar un mite, i això és el que faré a continuació.

Empetiteix el gir catalanista (més aviat retorn a les essències) de la junta actual al club?

Ho diuen les dades objectives. Segons el web oficial del FC Barcelona, i no tenim cap altre font més fiable perquè el club és l'únic que disposa del cens, actualment hi ha 172.938 socis. Això suposa un increment de més de 50.000 persones respecte a l'era pre-Laporta. I parlem només de xifres, perquè la meva sensació és que mai abans el Barça havia tingut tanta repercussió i reconeixement a nivell mundial.

És realment tan nombrosa l'afició al Barça fora de Catalunya?

Un 82% dels socis son catalans (62.710 de Barcelona i 79.211 de la resta de Catalunya), fent un total de 141.921 persones. Per desgràcia, no disposem de dades exactes de quants dels socis del 12% restant son espanyols, ja que estan englobats en la categoria "Fora de Catalunya". Però si prenem com a referència les penyes, de les quals n'hi ha 1.064 fora de Catalunya en una proporció del 86,4% a territori espanyol i un 13,5% a la resta del món, podriem determinar que dels 21.058 socis restants provablement n'hi ha 18.194 a l'Estat espanyol. Això és un 10% de la massa social. La propera vegada que sentiu a dir des de Madrid que l'ús del català com a llengua oficial del club és discriminatori per a tants i tants barcelonistes, recordeu que es refreixen a un 10%. La propera vegada que llegiu que el Barça hauria d'enterrar el catalanisme per respecte als seus milers d'aficionats espanyols, recordeu quants milers son. I ja de pas, pregunteu-vos quants d'aquests aficionats se senten realment atacats i quants s'han equivocat de club.

" 21.000? Ai la puta que em sembla que l'estic cagant amb l'estratègia... Potser 10 assessors d'imatge son pocs i n'hauria de contractar algún altre"

En definitiva, que el ressò mediàtic des de Madrid és exageradament desproporcionat respecte als socis als que afecta la suposada 'discriminació'. Hi haurà qui vulgui parlar de simpatitzants enlloc de socis, i jo li respondré que a part de ser impossible de contabilitzar estic convençut de que la proporció és similar. I en el cas de que no ho fos, qui no paga quota ni és membre d'un club hauria d'acceptar que la seva capacitat de decisió és nula i la seva opinió irrellevant més enllà de la barra del bar.

MacAgun l'Appluta

Com esteu? Bé? Doncs molt malament! Haurieu d'estar rosegant-vos els monyons a l'alçada del colze davant l'imminent aparició de la darrera cagaradeta del senyor Steve Jobs.

Aquesta tarda, a les 7, es presentarà mundialment una nova andròmina de la qual encara no en sabem el nom, ni perquè serveix, ni com funciona, però que ja us puc avançar que ens canviarà la vida per sempre. O almenys això és el que sembla a jutjar per la cobertura que li estan donant els mitjans de comunicació. Tots els diaris generalistes digitals ténen previst informar en directe de l'acte. Fins i tot un canal públic de televisió que fa un mes té prohibida l'emissió de publicitat ha donat un espai a la prèvia de la presentació d'aquest producte d'una empresa privada en els seus informatius. A l'internet el que hi ha ja és directament histèria col.lectiva, amb debats inclosos de profund caire intel.lectual com ara: "aquestes fotos són un fake perquè no em puc creure que Apple tregui al mercat un gadget amb uns turnillus tan feos a la vista" o "Quina putada! Si el meu MacBook Air encara és un bebè i ja l'hauré de guardar al calaix".

Who's your daddy?

I què voleu que us digui, a mi tot plegat em fa molta pena i molt de fàstic. No fa ni dos anys que estàvem amb la febre de l'iPhone, ja precedida per la febre de l'iPod, i ara estem a tres hores d'entrar en la febre de l'iTablet o iSlate o iPad o com collons li diguin al final. Si ja de per sí la cultura maquera feia una mica de ràbia (sí home, aquella del "pago més per un ordinador idèntic al teu però jo molo més, encara que no obri el FinalCutPro en la meva puta vida") us haurieu de veure amb els meus ulls, col.leccionistes d'iMerdes. Representeu el pitjor del consumisme compulsiu i la superficialitat extremes. Matarieu a la vostre mare per un gadget de disseny amb el que sentir-vos a la última i encara us creureu millors que les petardes de classe mitjana que es prostitueixen per aconseguir una bossa de Louis Vuitton que no sigui d'imitació.

25 milions d'iPhones venuts fins l'any passat, em direu. I jo us respondré: Doncs 25 milions de gilipolles. iPunt!

Matar el pare

Ja n'estic fart d'aquest silenci. L'Odisfera, per execrable que fos, tenia una virtut: dir les coses sense embuts ni concessions. Sospoto (paraula meravellosa sorgida d'una errata que us podeu prendre com que expulso això en forma de crida desesperada o que vomito la meva sospita) que som tots una colla de farsants. Aquí estan passant coses molt grosses i ningú diu res.

- La Escobilla Nacional és una puta merda. No només com a concepte de programa sino en el to i la poca traça dels guions. És un programa subnormalitzant a tope, que tracta als espectadors de móngers i que podria haver sorgit de l'enginy de Los Morancos. Fa tanta vergonya que no només és aliena. És molt fàcil esbrinar per internet qui són els guionistes de Polònia i de Crackòvia, però de La Escobilla Nacional no ho trobareu pas. Tenint en compte que la productora i l'elenc d'actors són els mateixos, tots tenim al cap quins guionistes brillants hi estan implicats.

- El senyor Jaïr Domínguez deixa d'escriure al seu bloc venent l'idea que ja està fart de queixar-se tant i no actuar. Ha madurat. Ara despotricar li sembla infantil i cosa de gayers. Com a bon messies, en la seva decisió personal ens convida a reflexionar i a seguir les seves passes. Dies després, el seu bloc és un xiringuito privat i ja no es pot llegir cap de les seves entrades antigues sense permís. Perquè? Doncs em permeto conjeturar que ara que perd el cul per aconseguir entrevistes amb la Bibiana Ballbè com un artistet mudarnillo més (entrevistes on, per cert, es titlla als seus lectors de "adolescents sense personalitat") no es pot permetre que el seu nom vagi associat a determinades opinions expressades. Molt valent, sí senyor.

- No me n'amago. Jo vaig començar en això dels blocs pel senyor Jaïr Domínguez, seduït per la seva espontaneitat i una manera desacomplexada de dir les coses. A molts dels que em llegiu us va passar el mateix. El guionista brillant va ser el precursor de l'Odisfera, va ser el primer en donar la cara (cosa que no poden dir gaires odisfèrics, per cert). També va ser el primer en restringir els comentaris a usuaris anònims i en deixar de fer tanta gràcia. No sóc cap fanàtic. Ni abans l'idolatrava ni ara el demonitzo, però el Jaïr Domínguez que jo vaig conèixer fa 3 any consideraria que el Jaïr Domínguez actual és un fill de puta i mereix napalm.

Homenatge

Avui us vull parlar d'una persona especial que he conegut fa poc per internet. El nostre encontre va ser del tot imprevist i casual. Una d'aquelles troballes que apareixen de sobte quan no estas buscant. És una dona de 31 anys, es fa dir Lapampa i m'ha fet un regal de valor incalculable: el meu primer plagi Chispas.

Na Lapampa té un bloc a Xat Català, ara malauradament abandonat, on va tenir a fi de bé fer-me un homenatge en vida. Però no parlo d'entrades amb una vaga inspiració en la meva persona, no, parlo d'un treball acurat de copy/paste. No em va citar mai com a font, potser per timidesa. Però sempre li agraïré que, a part d'un mínim cop de tisora i algún intent barroer de substituïr el gènere dels articles definits dels meus textos, en general optés per no tocar-ne ni una coma.

Com ja us he dit abans, na Lapampa és algú molt especial. Valora tant el talent aliè que de 12 entrades que va publicar entre el 19 de juny i el 4 de juliol de l'any passat, quatre en són meves i també he detectat almenys una de na iaiapunkarra, una de na Què t'anava a dir, i una altre que juraria que és d'en Bukkàkez. El seu treball recopilatori va tenir força bones crítiques però poc després va decidir tancar el xiringuito, suposo que al prendre consciència que abans feiem més gràcia.

Siguis on siguis, torna! Ets una persona admirable, que no es deixa castrar per les seves limitacions o el què diran, un exemple de superació, una trencadora de barreres que ens ensenya que no cal tenir ni puta idea d'escriure o quelcom que explicar per ser autora d'un bloc. Es pot fer així, com tú, tocant-se la pampa. Que sàpigues que sóc fan teu.

Mala Sort (V)

Continúo la meva croada contra la mala sort, aquest cop aliena, amb una història que malauradament es repeteix massa sovint. Jo conec un presidiari que l'únic delicte que ha comès és posar-li les banyes a la seva dona. Feministes recalcitrants i acòlits em diran que això és impossible. Jo us ho explico.

Quan la P. (i ja us podeu imaginar a quin substantiu correspòn aquesta inicial) es va assabentar de la infidelitat del J. es va tornar boja. Tant és així que, enverinada per la seva mare, que mai el va veure amb bons ulls, es va presentar a comissaria amb un braç enguixat a posar una denúncia per maltractament. Amb això en va tenir prou per aconseguir una ordre d'allunyament i una multa per a en J. de 3.000 euros. La cosa potser s'hagués quedat aquí si no fos perquè l'impacte emocional de que una persona que se suposa que t'ha estimat et faci això, en comptes d'impulsar-lo a lluitar el va deixar fet una merda.

En J. no va recórrer i es va refugiar en la beguda, desapareixent durant uns dies. Mentrestant, la germana i el germà d'en J. van esbrinar que la P. havia sortit per la tele el dia després de denunciar i que ja no tenia res al braç. Es van posar en contacte amb la cadena i van aconseguir la cinta completa del programa. Quan en J. va reaparèixer li van entregar la cinta i li van dir que la fes servir, però ell no en va fer ni cas. Un bon dia, cansat de veure'l tan enfonsat, el germà d'en J. el va arrossegar fins al jutjat a presentar la prova de la seva innocència. Per tota resposta els hi van explicar que ja havia passat el termini d'al.legacions i que la prova no tenia validesa.

Passades unes quantes setmanes, quan en J. semblava que començava a recuperar-se, va anar a comissaria a renovar el passaport per a fer un viatge i es va trobar amb la sorpresa que tenia una ordre de recerca i captura perquè encara no havia pagat la multa. De la comissaria va anar directament a la Model, on s'hi estarà en presó preventiva fins que se celebri el judici.

Ara recapitulem.

- Dona s'enguixa un braç i presenta denúncia falsa / Dona aconsegueix ordre d'alunyament (per tant es queda amb la casa) i sanció econòmica

- Home presenta proves de la seva innocència /no aconsegueix res i acaba a la presó

Preguntes retòriques:

- La rigidesa procedimental és la mateixa quan és una dona la que presenta proves?

- Algú va a la presó per no pagar una multa si no és amb l'etiqueta de maltractador?

- Hauriem de replantejar-nos el concepte justícia en aquest país?

Carlos Sainz i altres acudits

Ui sí! Que el rei de l'excusa i cofundador del club de funestos amb Sete Gibernau ha fet història guanyant el Dakar en cotxe. Un moment... El Dakar? Voleu dir que té el mateix mèrit creuar un desert com el Sahara en condicions climatològiques extremes que fer un passeig de 9.000 km de Buenos Aires a Buenos Aires passant per un terraplè com l'Atacama?

Parlant d'acudits, des d'ahir dissabte em passa que pel retrovisor només veig el concessionari d'Audi. Concretament, uns Q3 i A5. I recordeu, el Alcorcón no engaña.

Víctimes del porno

Ahir va ser un día de notificacions desagradables. De bon matí vaig descobrir que la grúa s'havia endut el meu vehicle de davant de casa per l'originalitat d'un urbano que interpreta les normes de trànsit a la seva manera. Serà el primer cop que recorri una multa, però els 150 euros per recuperar el cotxe no me'ls treu ningú. Un cop a la feina, a la safata d'entrada del meu correu electrònic em vaig trobar la segona sorpresa. Algú em convida a unir-me a una plataforma antipornografia. No em pregunteu com he despertat el seu interès perquè no en tinc ni idea. O m'ha confós amb un purità o pretén salvar la meva ànima pecadora, suposo.

Senyoreta verge infollable pressuposant que el meu cervellet masculí ém dóna per a distingir la diferència entre gaudir d'una matança de ficció i sortir a ametrallar gent, però no per a separar una escena de hardcore de la meva pulsió sexual.

Examino amb curiositat els enllaços que m'adjunta i de seguida m'adono que la cosa és seriosa. Un canal de youtube amb desenes de testimonis d'ex-actrius del gènere detallant els estralls que la pornografia ha fet a les sevs miserables vides, el recolzament públic de la Tyra Banks i el seu programademerda a la TV i, en general, una extensa argumentació de perquè cal acabar amb l'indústria del cinema per adults a la de ja.



- El porno degrada a la dona
- El porno és un sistema d'explotació
- El porno sempre va acompanyat de mals hàbits
- L'exercici del porno a llarg termini implica greus conseqüències físiques i emocionals
- La dignitat de la dona està per damunt de la recompensa econòmica

Després se'm va acudir posar en pràctica un exercici molt simple que consisteix en susbtituïr les paraules 'porno' i 'dona' per 'treball' i 'persona'.

Greatest sHits (i II)

Aquí estic altre cop disposat a pagar el meu deute amb vosaltres, que sé que els dos últims dies no heu pogut dormir de l'angoixa existencial de no conèixer el desenllaç d'aquest meravellós ranking de vendes.

Nº3: Black Eyed Peas - "The E.N.D." (3.463.000 còpies)





Un grup d'allò més espontani. El que va començar com l'aventura de dos amics d'infància, l'un negre i l'altre filipí, que no es menjaven un torrat, canviant el nom del grup i afegint un mexicà ja semblava més resultón. Deu anys després hi afegeixes una caucàsica i la teva multinacional es torna boja per promocionar-te. Ara són un trencapistes, venent aquesta imatge de ventall obamià de cultures i bonrotllisme, com es pot observar en el videoclip que il.lustra la posició nº3. Però la realitat és ben diferent. Només cal que feu una ullada a aquest enllaç per saber com són realment les festes dels Black Eyed Peas. La versió vegetariana del famós video del David Hasselhoff, sense hamburgueses i a base de raïm. El resultat és igual de decadent.

Tampoc us estranyi que al video no hi hagi ni rastre dels altres tres perquè no se suporten. D'aquí a dos dies se separen, comencen a estimbar-se fent carreres en solitari i abans de que us n'adoneu es tornen a reunir.

Nº2: U2 - "No line on the horizon" (3.544.000 còpies)

Ja em sap greu senyor Valero, però no tinc gaire coses bones a dir del seu grup preferit. És més, si l'escena musical és una pista de ball i les bandes són les clientes del local, U2 és al rock d'estadi aquella dona granadeta i repintadíssima que continúa remenant el cul a les 6 del matí amb l'esperança de trobar pretendent quan la resta ja han desistit o cambiat de local. El problema és que de voltors amb el llistó baix que prefereixen a la noia fàcil abans de tornar a casa com els perdedors que són sempre n'hi haurà.

Nº1: Lady Gaga - "The Fame" (4.393.000 còpies)

L'infern fet persona. Ja vaig dir el que havia de dir al respecte en el seu moment. Ara prefereixo deixar parlar al senyor Christopher Walken, que ho expressarà amb més claredat:

Greatest sHits

La premisa és tan poc original que fa mandra, però la realitat és tan tossuda a l'hora de demostrar que l'indústra discogràfica ha mort i es troba en un estat de descomposició avançada... Heus ací la llista dels 20 discos més venuts a tot el món durant el 2009. Sé que costa de creure però no m'invento res:

Nº20: Michael Bublé - "Crazy Love" (1.693.000 còpies)

Nº19: Jay Z - "Blueprint3" (1.693.000 còpies)

Aturem-nos aquí. De moment tenim a un neo-crooner (amb tot lo exterminable que és aquest concepte) com el Michael Bublé, que ja no només d'atreveix a versionar standards de la música popular nordamericana sino que també posa les seves mel.líflues i esterilitzadores mans sobre Van Morrison i els Eagles. L'hereu natural de Michael Bolton. Asèpsia en estat pur per a petits monstres nostàlgics d'una època que no van viure. Perquè no ens enganyem, els vells nostàlgics segueixen escoltant Frank Sinatra o Paul Anka. És el seu quart álbum d'estudi i encara no s'atreveix a aportar res més que dues cançons originals al disc. Per altra banda tenim a un MC multimilionari que ja no té res a dir sobre la seva vida al ghetto, de la que porta parlant des del 1996 i fot 7 anys que ni se'n recorda. Ara es dedica a enmerdar amb la producció de la mà de Timbaland, The Neptunes y Kanye West, els tres genets de l'apocalipsi d'un estil musical que no sabria dir ben bé què és però que cada cop s'assembla menys al rap. I vosaltres direu: doncs millor! Als que ens agrada el hip hop no ens fa tanta gràcia.

Nº18: Michael Jackson - "Bad" (1.814.000 còpies)
Nº17: Nickelback - "Dark Horse" (1.820.000 còpies)
Nº16: Michael Jackson - "King of Pop" (1.986.500 còpies)
Nº15: Michael Jackson - "This is it (B.S.O.)" (2.013.000 còpies)

El tsunami Maikel Chanson (com deia la meva difunta iaia). O com el morbo pot aconseguir la fita històrica de que un artista col.loqui 6 àlbums entre els 20 més venuts d'un sol any. Sí, 6 àlbums. De moment en sabeu la meitat, ara podeu apostar en quina posició estaran els altres tres. Tot plegat fa pensar. Quants discos creieu que vendria si tregués al mercat un CD d'una sola pista amb una versió instrumental del "Don't worry, be happy" anunciant que al llibret hi enganxo la còpia d'una foto de la Madeleine McCann dos anys després de la seva desaparició que em vaig trobar de casualitat en un fotomatón?

Nº14: "B.S.O. Crepúsculo" (2.292.000 còpies)
Nº13: Pink - "Funhouse" (2.324.000 còpies)
Nº12: Green Day - "21st Century Breakdown" (2.571.500 còpies)
Nº11: Michael Jackson - "The Essential" (2.615.500 còpies)

Podria fer molta sang amb això de la banda sonora de Crepúsculo, però encara em trobo en estat de xoc d'assabentar-me que hi surten Muse, en Thom Yorke y OK Go. Qui no se n'anirà sense rebre és Green Day, la més puta gran mentida de les dues últimes dècades. No, no és punk això que fan. No, en Billie Joe Armstrong no és bisexual com diu ell, és marica. I no, que un grup amb 20 anys d'història tingui seguidors cada cop més joves no significa que mantingui l'autenticitat i l'esperit de la banda sino que continúa fent moralina progre per a retrassats mentals.

I ara el que tots estaveu esperant (ui, sí!). Directes al Top-10:

Nº10: Miley Cyrus - "Hannah Montanah: The Movie" (2.764.000 còpies)

Com tot imperi del mal, Disney té la seva arma de destrucció massiva. El caball d'Atila del neoconservadurisme i la lobotomia no ambulatòria és aquesta nena de 17 anys. Ens ho podem prendre a broma, però estem parlant de la 29ª celebritat més poderosa segons la revista Forbes i la 59ª personalitat més influent del món segons la revista TIME (que, recorde-m'ho, s'autoproclama una llista que té en compte "líders, pensadors, herois, artístes i científics"). I és que la nena de tics autoritaris no va faltada. Que la seva música sigui merda és el de menys. Si no tingués un polvo de violència extrema mereixeria morir.

Nº9: Eminem - "Relapse" (2.877.500 còpies)

D'acord, els niggas' et respecten i tota la merda, però quina mandra fas!

Nº8: Beyoncé - "My name is... Sasha Fierce" (2.881.500 còpies)

No és estrany que aquesta senyoreta de pandero descomunal reconegui que a l'escenari es converteix en una altra persona anomenada Sasha Fierce. És el mateix que em passa a mi, que de tant tenir-la fins a la sopa quan la veig o la sento em desdoblo. Confessaré que una vegada vaig anar a un concert seu i poca cosa es pot al.legar contra la seva veuassa i la seva presència escènica, però en vaig sortir amb aquell sentiment de culpabilitat que només pot ser equivalent al que se sent quan compres una entrada per veure actuar al Raphael o la Rocío Jurado.

Nº7: Michael Jackson - "Number Ones" (3.197.000 còpies)

Aneu a la merda ja, home!

Nº6: Kings of Leon - "Only by the night" (3.267.500 còpies)

De la mateixa manera que tota cerimònia dels Oscars té la seva Juno, tota llista d'èxits té els seus Kings of Leon. La moda indie de la temporada. Que consti que m'agraden, però comença a ser escandalosa la seva repercussió. Mola, però no tant. El cantant té una veu trencada curiosa i el grup en general fot pinta d'estar format per una colla de white trash que viu en una caravana al mig del desert amb l'FNAC al costat, però no deixa de ser garatge.



Digues-li Vanessa Carlton, digues-li LeeAnn Rimes, digues-li Regina Spektor, Mandy Moore, Marie Digby o Taylor Swift. És un puto clon. La mateixa veu, la mateixa cara de reina del ball i un suposat talent per composar cançons. L'única sorpresa possible és si toca piano o guitarra. Deixo un video que ni tan sols és de la interessada sino d'un altre clon wannabe que li fa un cover. A veure si també es fa famosa aviat i entre totes es treuen els ulls.

Nº4: Michael Jackon - "Thriller"(3.382.000 còpies)

De vegades em desperto suant a mitja nit, havent somniat un món on tots són fanàtics del Jacko (del cantant em refereixo, dels de la substància ja n'estic envoltat al barri) i s'assemblen al Mag Lari. Terrorífic. Per si el disc més venut de la història necessitava una empenteta, aquí la té. I el més trist de tot plegat és que l'autèntic artífex encara no n'ha vist ni un euro.



I ho deixo aquí perquè aquesta entrada és a un sol paràgraf de començar a ser dividida en versicles. Demà, el podi d'honor.

Bessones

No, aquest post no té res a veure amb les meves aventures de cap d'any, per molt suggerent que resulti el títol. És més, perquè els homes associem el concepte bessones a un sexe èpicament increíble? Memòria selectiva, suposo. Quan parlem de bessones mai ens vénen al cap Pili i Mili o les basques de Pekín Express. El cas és que avui us vull parlar de la persona amb la sort més radicalment relativa del món: Patricia Bündchen.

Com podeu comprovar, la Patricia està molt bona. Fixeu-vos si està bona que és la germana bessona de la Gisele Bündchen.

La Gisele està considerada una de les dones més boniques del món de forma unànime. La Patricia no.

La Gisele ha tingut incontables relacions amoroses amb tota mena de celebrities, des del Leonardo Di Caprio, passant pel surfista Kelly Slater, el Josh Hartnett i el fugaçment jugador del Barça Francesco Coco, fins a casar-se amb el Tom Brady. La Patricia continúa soltera i no se li coneixen relacions estables.

La Gisele és la model més cotitzada del món. La Patricia va tenir una brevíssima i fallida carrera en el món de la moda.

Mentre la Gisele es fa un fart de treballar i s'emporta tota l'atenció i els flaixos, la Patricia li fa de manager viatjant de gorra per tot el món, acumulant una fortuna amb el seus percentatges i portant una vida còmodament anònima.

Quan la Patricia va decidir que la Gisele no cobraria més en dòlars perquè era una moneda devaluada, qui es va emportar tots els pals va ser la Gisele. La Patricia només es va emportar els euros.

La Patricia es pot deixar anar tant com vulgui i convertir-se en un lleó marí, que ningú li dirà res perquè és la que signa els contractes de l'estrella. El dia que la Gisele s'engreixi o s'aprimi mig quilo li faran un judici sumaríssim i la treuran a hòsties del pedestal.

Digueu-m'ho vosaltres: lo d'aquesta noia és bona o mala sort?