Vodafone

A continuació una història real. Ahir al migdia decideixo despenjar el mòbil convençut de que es tracta d'un pobre comercial que rebrà tot el pes de la meva còlera acumulada durant una setmana de rebre trucades insistents des del número 1444. Ja n'estic fins els collons. L'únic dubte que tinc és si engegaré a la merda un subcontractat de Movistar o d'Orange. Doncs no, és de Vodafone. Un noi amb accent canari m'anuncia que l'empresa està tan contenta de la meva fidelitat com a client que em regala la connexió a internet pel mòbil durant un mes. L'única pregunta que em formula és si sóc el titular de la línia. Responc amb un monosíl.lab, concretament que "sí". Seguidament em diu que passarà la trucada a la seva supervisora. Una noia amb accent canari entra a la conversa i en nom de Vodafone m'agraeix la confiança en la seva empresa i em repeteix les condicions del regal: un mes de connexió gratuïta a internet a través del mòbil com a premi a la meva fidelitat i... si estic content amb el servei i el vull contractar només hauré de pagar 12 euros mensuals. Aquesta última part no la repeteix perquè és completament nova. S'acomiada amb aquella fórmula tan rabiosa del Don Marc que s'entesten a utilitzar els teleoperadors i es queda en silenci com esperant un comiat de part meva. Em decanto per un molt escuet "Vale". Em penja. En total la trucada dura un parell de minuts.

Una estona més tard rebo un missatge al meu telèfon mòbil. Vodafone em notifica que ja s'ha produït el canvi de tarifa que he demanat i que entrarà en vigor a partir de les 12 de la nit. Em puja la mosca al nas i decideixo trucar al Servei d'Atenció al Client per sortir de dubtes. M'atenen en català perquè així ho vaig especificar en el seu dia. Explico el meu cas a la noia. Primer de tot em vull assegurar que la trucada rebuda era realment de Vodafone. Em confirma que el 1444 correspòn al departament de màrqueting de l'empresa. A continuació vull saber si tal i com m'han explicat a l'anterior trucada em regalen l'internet durant un mes amb la possibilitat de contractar el servei si així ho decideixo. I resulta que no, que ja tinc contractada la tarifa de 12 euros mensuals i si no vull pagar a partir del segon mes m'hauria de donar de baixa. Li explico a la teleoperadora que a mi no és això el que m'han dit i que ni tan sols he donat el meu consentiment pel canvi de tarifa, que senzillament me l'han aplicat. La noia es disculpa tan ràpidament que resulta sospitós. Em pregunta si vull donar de baixa el servei, li dic que sí i en un minut de rellotge tot queda anul.lat.

Puc entendre que hi hagi algú suficientment il.lús com per intentar guanyar-se la vida convencent-me de canviar de companyia, tot i que m'emprenya. Que m'empaitin els que ja em tenen com a client em toca més el voraviu. Però que m'intentin estafar m'indigna. Em sembla absolutament escandalós que Vodafone de manera organitzada es dediqui a encolomar increments de tarifa als seus clients i que n'hi hagi prou amb un "sí" i un "vale" fora de context per justificar-ho. Quantes de les víctimes d'aquest engany faran la mateixa trucada que jo abans de pagar la primera mensualitat de 12 euros? Quants clients trigaran mesos en esbrinar perquè la seva factura telefònica és més gran del normal? I mentrestant, ells Vodaforrant-se.

Eutanàsia, siusplau

Eutanàsia. Eu - thanatos. Bona - mort. Provocar el decés d'una persona MALALTA per acció o omissió. Èticament defensable en base a evitar patiments insuportables a l'individuu o la prolongació d'una VIDA ARTIFICIAL.

Revista Yo Dona, suplement del diari El Mundo del dia 3 de juliol:

"Ahora mismo molo tanto que es una pena que no podáis verme. Escucho a Keith Jarrett con una copa de vino en la mano y un cigarro de liar. El tabaco de liar me da un punto muy bohemio. (...)"

Bárbara Alpuente, columnista i guionista de sèries com Casi Perfectos, Fuera de Control, SMS (Sin Miedo a Soñar) i La isla de los nominados, entre d'altres.

Càmping qui pugui

Aquest estiu serà històric. Aprofitant la circumstància de que el destí m'ha presentat l'oportunitat de fer les que provablement seran les últimes vacances escolars de la meva vida (de juny a setembre) estic cremant les naus. M'he proposat fer totes aquelles coses que mai he fet per vacances. Primer em vaig embarcar en un viatje transoceànic en solitari a l'Argentina. A principis d'agost marxaré amb un amic a la desconegudíssima (per a mi) Catalunya sud, empès per un post prehistòric de l'amiga Què t'anava a dir. A finals d'agost intentaré l'aventura suïcida d'acabar la Pedals de Foc amb 3 persones més que segurament m'hauràn de recollir amb pala del terra, tenint en compte que sóc un fumador passat de pes que el trajecte més llarg que ha fet sobre dues rodes es podria traçar sobre un mapa d'estacions del bicing. I el juliol? El juliol ja m'ha servit per perdre la virginitat en una de les activitats clàssiques de l'estiu: anar de càmping.

Vagi per endevant que l'idea em generava morbo. I no pel fet de compartir el viatje amb tres dones (ja que dues d'elles eren ma germana i ma mare) sino perquè després de tota una vida acumulant tòpics decadents al voltant del concepte La Ballena Alegre tenia grans expectatives. No m'ha decebut en absolut. Aquí us deixo la meva crònica:

Pals. Primera setmana de juliol. 16:45h. Quan vem fer la reserva ja no quedaven bungalows disponibles i no he disposat mai d'una caravana, o sigui que el nostre centre d'operacions serà una mobilhome. Pels que no estigueu familiaritzats amb aquest concepte detestable, una mobilhome és un barracó amb rodes que durant el dia aconsegueix temperatures suficients com per a fregir un ou ferrat sobre les parets o coure'l fins a fer-lo dur a l'interior. No té llits sino sarcòfags, ja que l'única postura possible és mirant al sostre amb els braços sobre el pit per falta d'espai. L'altre possibilitat és dormir com un homòfob. És a dir, de costat i amb el cul arrambat a la paret. Par acabar de fer-ho còmode els matalassos són de molles, l'antítesi de la columna vertebral. Senzillament, no encaixen. Jo crec que el matalàs de molles és la resposta del diable als que diuen que la peresa és un pecat capital.

Mentiria si no confessés que la primera nit, en vista de les comoditats, em vaig preguntar si és gaire intel.ligent que un sector important de la classe mitjana pagui per viure en unes condicions molt inferiors a les del seu dia a dia. Una pista: oi que els gitanos no van de càmping? Una altre reflexió cabdal sobre les condicions de vida del càmping te la fas quan arriba el moment d'anar al lavabo. Compartir dutxes i taçes del vàter amb desenes de persones tindrà els seus inconvenients però no se li pot negar que és un paradís pels restrets en la mesura que sovint et permet sentir a parlar en francès mentre intentes cagar.

A partir d'aquí, tot va anar segons la previsió. Menjar síndria al porxo. Anar sense samarreta. Platja pel matí i piscina per la tarda. Partides de cartes fins a altes hores de la matinada. El gran al.licient de contemplar els partits del mundial al bar de la piscina envoltat d'hordes d'holandesos i alemanys xops de cervesa. I així trascorre la vida en la bombolla del càmping, on com a Gran Hermano t'autodegrades per voluntat pròpia i tot es mangnifica. Serveixi com a exemple aquesta anècdota del penúltim dia:

Ma germana, una amiga i jo decidim llogar la pista de tenis dues hores per a fer uns partidets. Malgrat gairebé sempre és buida, per previsió haviem decidit llogar-la amb 48 hores d'antel.lació. S'ha d'anar a recepció a demanar les claus de la pista. Ens atén una jove guiri darrera el taulell. Amb prou feines m'entén en català però quan ho aconsegueix no sap de quina reserva li estem parlant. Vénen reforços. Una joveneta catalana surt al 'quite' assegurant que se'n recorda d'haver fet la reserva ella mateixa. Mira la llibreta i apareix. Hi ha hagut un error. Pel que sembla la guiri despistada ha llogat la pista a una altre gent a la mateixa hora i ja està ocupada. La joveneta catalana ens ofereix canviar la reserva per l'endemà o esperar a que acabin de jugar. Jo li dic que no. Que en primer lloc havia fet una reserva per aquell precís moment pagant per avançat, en segon lloc marxem a l'endemà i en tercer lloc si ens esperem per jugar ens quedarem sense llum. La joveneta catalana m'intenta tornar a explicar la situació com si jo fos subnormal i no ho hagués entès a la primera. M'indigno.

- Que sí. Que ja t'he entès. Però si jo he fet una reserva primer hauria de tenir prioritat. - li dic.

- No, però això no és així. - em respòn.

- Aleshores de què collons serveix fer una reserva? - replico.

- I que vols que faci? No puc fer res. - Es descollona a la meva cara.

- Doncs que ens buidis la pista, que volem jugar.

- No li puc dir això a aquesta gent, que acaben de començar a jugar.

- Ah, o sigui que a ells no els hi pots fer aquesta putada però a nosaltres que ens donguin pel cul, no? - li dic ja visiblement emprenyat.

- Vols que et torni els diners? - em respòn ella molt digne.

- No, si et sembla te'ls quedes - li contesto - I ja de pas porta'm el llibre de reclamacions.

Ara la que està emprenyada és ella, tot i que ho intenta dissimular. A la joveneta guiri, la culpable de tot plegat, tant se li'n fot. Continúa sense assabentar-se de res mentre una parella de iaios nouvinguts intenta fer-se entendre en català. Un altre company de taulell l'ha de salvar de nou fent-se càrrec dels clients mentre ella segueix mà sobre mà asseguda a la cadira. Ma germana i la seva amiga em dónen suport moral i em diuen que he fet ben fet.

Em porten el llibre de reclamacions i la joveneta catalana me'l deixa sobre el taulell amb un excés de força. No em mira a la cara, com volent deixar clar que li faig fàstic. Jo sóc conscient de que aquestes reclamacions no serveixen de res, així que em proposo omplir el formulari amb el màxim nombre d'insults cap a ella només per tocar-li els collons. Li pregunto el nom, per fer-ho més personal. Mentre m'esplaio, escolto com la joveneta guiri parla en un pèssim castellà amb la joveneta catalana dels iaios que acaben de marxar.

- Es que todo el mundo me habla en catalán y yo he venido a aprender español. - es lamenta la guiri merdosa.

- Claro, normal. No te preocupes que nosotros te hablaremos en castellano. - diu per tranquilitzar-la la joveneta catalana.

Aquesta última conversa atía el meu odi de manera sobrehumana no només cap a l'incompetent de la guiri sino cap a la joveneta catalana. M'esforço per resultar encara més injust i ofensiu en el meu escrit, conscient de que el voldrà llegir. Però em surt fins i tot millor del que esperava, perquè al entregar la reclamació la joveneta catalana decideix llegir el paper davant meu, aixecant la vista de tant en tant per mirar-me als ulls. Jo també me la miro amb un somriure dibuixat als llavis. Quan acaba no fa comentaris, només una fotocopia de la reclamació per a l'establiment abans de retornar-me l'original. Després fa l'intenció de girar-se i atendre altres assumptes.

- Ep, ep! Que encara no m'has tornat els diners. - li reclamo.

- Sí, per suposat. - replica amb la cara vermella de contenir la fúria.

I surto per la porta de la recepció del càmping amb un full de reclamacions que no penso enviar en una mà, els diners retornats a l'altre i el pit de pollastre perquè ma germana i la seva amiga continuen afalagant-me per tenir-los tan ben posats. En realitat acabo de fer el ridícul comportant-me com un autèntic energúmen. Ja sóc un campista de plè dret.

* Per aclamació popular aquí us deixo el famós full de reclamacions només amb lleugeres modificacions per evitar problemes innecesaris. Tinc una lletra de merda, però si cliqueu damunt la fotografia la podreu veure més gran.

Ràbies de temporada (Reloaded)

En aquest etern retorn que significa la vida del creador (ui, sí... l'artista) em veig en l'obligació de recuperar una de les primeres entrades que vaig publicar en aquest bloc. No tenia pensat donar-li continuitat a això de les ràbies de temporada, però ja en el seu dia vaig avisar que el Nadal no és l'època que més m'excita en aquest sentit. Ha arribat el moment. Crec que ja estic preparat per atacar el greal de les festivitats detestables: Sant Joan. Per sort, m'ho han posat fàcil. Sí, amics, Estrella Damm ho ha tornat a fer.



En una exhibició d'originalitat hem saltat de Formentera a Menorca, d'una banda desconeguda sueca a una banda desconeguda australiana, que fa igual de cool i poc mainstream. Una melodia ben poppie, memoritzable i bonrotllista. En aquest cas no s'hi han trencat gaire les banyes: tornada de moltes veus a l'uníson i uns quants 'papa papa' que no fallen mai. Tot ben assequible pel populatxo que beu Estrella, juga a pales, lloga bicicletes, porta havaianes, barrets de palla, assiteix a concerts en cases particulars i disposa del típic veler. Que us he d'explicar, oi? Qui no s'ha tret mai el PER? Com no sentir-se identificat... Que no nos engañen! Que nos digan la verdad!

1) On collons són els petards? Per Sant Joan vius en un estat de nervis constant per les detonacions que esclaten al teu voltant sense cap mena de control
2) Paisatjes idílics? Potser sí, però convertits en un abocador de bruticia.
3) Festetes íntimes i privades? I una merda! Vagis on vagis estarà tot massificat, plè de gent passada de voltes i que es baralla.
4) Despertar plàcidament de bon matí amb una tia bona al costat? Impossible. Has de sortir per collons fins les 7 del matí o preparar-te per passar la nit en blanc menjant sostre.

Això per no parlar de la música de merda, la relació qualitat-preu de l'alcohol, els controls policials a dojo, les retencions i la ressaca. Sant Joan no té glamour, és el nostre Oktoberfest. Ni més ni menys. I a mi personalment em vé tant de gust com un entrepà de llenties.

Temps Perdut

Ho he fet. M'he quedat despert fins a les 8 del matí per veure el desenllaç d'una sèrie. Fins i tot he convençut a un amic perquè vingués a les 12 de la nit a casa meva a una freak party improvisada consistent en beure cervesa, jugar a la PS3 i fer temps fins l'hora d'emissió.

Tot i que tinc la sensació que Cuatro m'ha esquilmat un troç de finale (que no seria gens d'estranyar tenint en compte com han gestionat el tema dels subtítols) i que ara mateix em moro de son, estic en condicions d'afirmar que el final de Lost ha sigut una puta merda. I no és pel fet que hagin estirat la sèrie com un xiclet, ni que hagin quedat la tira de trames i misteris plantejats sense resoldre, o que malgrat negar els seus creadors per activa i per passiva que el final de la sèrie tingués a veure amb el que tothom especulava finalment s'hagi demostrat que era mentida. El que realment em fot és que després de veure l'últim capítol em quedi aquesta sensació d'estafa i pèrdua de temps durant 6 anys.

Em podria posar a llegir fòrums i consolar-me amb les múltiples interpretacions que trobaré d'aquest final 'obert'. Podria deixar reposar el visionat i criticar-lo més endevant amb calma. Podria buscar excuses per justificar el meu desencís i creure-me-les fins a minimitzar-lo. No em dóna la gana. La primera impressió és la que compta. La manera de distingir un bon final és que et deixi satisfet i aquest no ho és. La resta són collonades.

Hi haurà qui em digui, i amb raó, que ja es veia a venir. Que què diantre m'esperava. Doncs pel que es veu esperava un miracle: una resolució a l'alçada de la categoria dramàtica d'almenys el 60% de la sèrie, que ha sigut altíssima. En comptes d'això he vist un anunci de torrons de 2 hores barrejat amb unes seqüències d'acció pròpies de telefilm de migdiada. A la merda!

Entrants: Burocràcia picant amb llet agre

Tarda assoleiada d'abril. Se m'ha acudit que a aquestes alçades de la meva mediocre existència seria una bona idea provar de viure sol. Em disposo a entrar a l'Oficina d'Habitatge del meu districte amb l'intenció de presentar una sol.licitud i entrar al sorteig de pisos de lloguer de protecció oficial. No és tan greu, hi ha gent que paga per participar a la loteria.

M'atén una funcionària d'uns 30 anys, esquelètica, parpelles caigudes a mitja nineta, ferros a les dents, piercing al llavi superior, veu desganada y rogallosa d'inspiració zombiesca. Abans d'entrar a matar amb el tema principal de la meva visita aprofito per preguntar com està el meu expedient de la Renda Bàsica d'Emancipació, de la que encara em deuen 14 mensualitats. Li resumeixo l'odissea de gestions que he hagut de fer en els últims 2 anys fins a l'actualitat, en la que em van comunicar per sms que finalment s'havia aprovat el pagament. La funcionària em demana el D.N.I. i consulta la pantalla del seu ordinador:

- Només falta que NOSALTRES introduïm a l'expedient les dades de l'últim rebut que ens vas entregar perquè puguis cobrar - em diu.

- I quant calcules que trigareu en fer aquesta última gestió? - pregunto sarcàsticament.

- No t'ho puc assegurar. - em respòn sense immutar-se.

Empasso saliva. Respiro profundament. Prefereixo centrar-me en la següent gestió. Trec la paperassa necessària i li entrego a la funcionària, que se la repassa breument abans de tornar a capficar-se a la pantalla. Espero en silenci. Un parell de minuts més tard la meva funcionària es dirigeix a la companya que té a la taula del costat, una noia grassa i vernissada amb dos dits de maquillatge.

- Has vist el mail que t'he enviat? - li diu.

La funcionària grassa potineja el ratolí i somriu. La funcionària zombi li retorna el somriure amb complicitat. Per qüestions d'angle visual, des de la meva cadira jo tinc accés a la pantalla de la funcionària grassa. Hi ha una fotografia de tres horteres marcant paquet en banyador slip a la platja. La fotografia és gran, no hi cap sencera a la pantalla i està completament centrada en els tres bonys.

- No està gens malament - valora la funcionària grassa.

Ara totes dues riuen guturalment. Jo, senzillament, flipo. Han passat cinc minuts des de la meva segona consulta i la funcionària zombi tot just ara se'n recorda de la meva presència.

- No funciona el programa - em diu reprenent la cara de fàstic- Et donaré un sobre i ens envies els papers per correu aquí mateix.

- I no serà millor que te'ls deixi aquí directament? - Proposo.

- No, perquè si me'ls quedo t'he de donar un comprovant de que ja estàs inscrit.

- I si t'envío els papers per correu com rebré el comprovant?

- Ja, però... És que si ho envíes per correu va directament al departament jurídic i...

- Això que m'estàs dient és absurd. - interrompo.

- Mira, és que no puc quedar-me els papers. No puc.

No és propi de mi muntar escenetes. Em domina aquell deix tan català de moderar-se davant del greuge i empassar abans de perdre el capteniment. Però tot té un límit.

- Doncs també se suposa que no pots aprofitar les hores d'oficina per passar-te fotos de tios en calçotets amb la teva companya i bé que ho fas! - escupo.

La funcionària zombi m'observa amb els ulls com plats. A la seva esquerra la funcionària grassa se la mira amb la boca oberta. Ningú reacciona. Us asseguro que en viu l'escena recordava molt a un sketch de Little Britain.



I ara esteu esperant un final brillant. Una sortida heroïca en la qual jo represento el paper del sofert contribuent que per una vegada derrota enginyosament a la burocràcia, redimint-vos a tots vosaltres. Malauradament, la història s'acaba amb una reclamació per escrit i un vuelva usted mañana. Són invencibles.

Ex!

Sembla incongruent, però mai a la vida havia estat tan ocupat com ara que deixo de fer coses. Deixar de treballar, deixar de menjar el que et dóna la gana, deixar de fumar, deixar de ser antisocial, deixar de matinar i deixar de fer gràcia són coses que porten molta feina. Un moment... he dit deixar de fumar? Doncs sí, amics. M'havia promès a mi mateix que només ho deixaría quan la salut, aquella cosa que donem per feta fins que ens manca, m'enviés una alerta seriosa de que és hora de parar. I aquest moment ja ha arribat.

Tot comença un matí que tinc la brillant idea de revisar-me les dents a consciència davant del mirall per si ja toca anar a fer una neteja a cal dentista. Sota la llengua i a la cara interna de les genives descobreixo unes petites i misterioses taques blanques. L'hipocondria s'apodera de mi i corro a preguntar-li a Sant Google què pot ser allò. Els articles mèdics i les fotografies m'aconsellen pensar que és leucoplaquia, el primer símptoma de càncer de boca. I això ja no és una alerta seriosa, és un DEFCON 1 amb uns neons tan grans que riute'n de Marina d'Or.

Ara no només em veuré obligat a limitar temporalment les 13.542 activitats que tinc associades al tabac (entre elles escriure) sino que, el que encara és pitjor, em convertiré en una de les coses que més odío en aquest món: un EX-FUMADOR. Porca misèria!

Assumptes propis

Alerta, que vinc amb el misantropòmetre pels núvols. Ara mateix sóc com el centre de Barcelona. Tot l'odi que m'intenti empassar pel carrer Aragó sortirà ràpidament per la Gran Via.

Conclusions després d'un matí de gestions per la ciutat comtal:

1) Hi ha coses que no queda bé dir perquè són políticament incorrectes, encara que la realitat s'entesti a fer-les paleses constantment. Per exemple, un vehicle que para on no toca, que circula envaïnt els altres carrils i frena perillosament cada 50 metres té un 20% de possibilitats de ser conduït per un transportista i un 10% de portar matrícula de Lleida o Girona. El 70% restant són conductores. Si a més no sap girar el percentatge puja fins al 99,8%. El 0,2% que queda corresponen a un invident amb parkinson i a un ximpanzè que es va escapar del zoo i va robar un cotxe per continuar la fuga.

2) Els funcionaris són la monarquía absolutista del segle XXI. Éssers convençuts d'estar per damunt del bé i el mal, de pertànyer a una institució intocable, d'ostentar uns privilegis vitalicis i d'aplicar un poder inqüestionable sigui quina sigui la naturalesa de les seves decisions. Jo dic que vem enterrar la guillotina massa aviat.

3) Els garatges de l'Eixample els va dissenyar un psicòpata agorafòbic que deixa en Jigsaw a l'alçada d'un aficionadet al TENTE. Em recorden a Indiana Jones y la última cruzada. Ja és tot un repte entrar-hi sense segar alguna part del teu cotxe contra una columna; és tot un acte de fe deixar-hi les claus en mans d'un personatge sinistre que no coneixes de res però té tota la pinta de cascar-se-la mentres olora les calcetes de la seva iaia; i al final t'has d'empassar el calze amarg de la factura que et carden.

Àlies

No sé perquè, però quan la gent es vol posar un sobrenom acaba optant per mots de sonoritat anglosaxona. N'estic fins els collons de gent que es diu Jaume i es fa dir Jimmy, de Georgines que es fan dir Gini, de Frederics que es fan dir Freddie, de Raquels que es fan dir Reich i de Guillems que es fan dir Willy.

Jo abans era un pringat i em deia Carmelo José però des que em diuen Mel la meva vida ha cobrat sentit.

Els meus preferits, però, son aquells que la gent s'esforça per fer sonar anglosaxons tot i no tenir un diminutiu específic, com ara Osky (per Oscar), Ferry, (per Ferran) o Geri (per Gerard). I després està la variant últradiminutiva específicament femenina de les Nur, les Vir, les Lau i les Nat. Ho podria entendre si fossin com el cas d'una noia que vaig conèixer i dient-se Fernanda es feia dir Fer o un nano que em van presentar que dient-se Estanislau es feia dir Lau, perquè aquí els pares han sigut cabrons. Però en general fot cagar.

Si mai tinc un fill, preventivament, li posaré algún de les desenes de noms catalans preciosos d'una sola síl.laba que existeixen per evitar temptacions. I si tot i així m'assabento que algú s'escudrinya el cervell per trobar-li un àlies enrotllat (*) també li ensenyaré a repartir hòsties preventives.

I sí, efectivament aquesta és una d'aquelles entrades d'última hora per sumar posts en un mes poc inspirat. Ara només necessito un final digne que no tinc. Aviam... Núria Soler cabalcant per una platja de sorra blanca sota la pluja i a càmera lenta.

(*) Us ho cregueu o no, en un moment determinat de la meva vida algú va pretendre anomenar-me Marky.

Wellness

Quina raó tenia la mare_de_deu quan va dir que ens estem amariconant. Amb mi, almenys, la va clavar. Perquè us he de confessar una cosa: fa 1 mes que em vaig apuntar al gimnàs. I per si això no fos prou humiliació, hi vaig!



Tampoc és que sigui la primera vegada que caic al parany. El meu primer cop va ser l'any 96 del segle passat, quan els gimnasos eren antres de barri humits amb pudor de liniment i suor als que només hi anaven culturistes, porters de discoteca i quillos aspirants a Chuck Norris. Jo era dels últims.

En aquella època l'aerobic tenia només 10 anys d'implantació a Catalunya i estava en calces, concretament les de la Eva Nasarre. En aquell temps, un anava al gimnàs a petar-se la caròtida aixecant press de banca fins que el teu col.lega considerava que havies patit prou com per deixar de dir-te maricón. No hi havia màquines de musculació, només barres de ferro, discos de pes i un mirall on recrear el mite de Narcís. Bé, ara que hi penso, potser ja hi havia protomecanismes de politjes, però una o dues màquines que et convenia deixar lliures si un paio més inflat que tú et mirava malament perquè portava més de dos minuts esperant. Quan t'apuntaves al gimnàs ningú et demanava un reconeixement mèdic, ni et regalaven merxandatge, entraves per la porta i si en vuit setmanes no eres capaç de fer més de 10 dominades et converties en l'última merda del local. Era un submón, però un submón de mascles.

Han passat 13 anys des d'aleshores i ara em trobo amb un univers pasteuritzat, plastificat i happyflower on et veus contínuament envoltat de conceptes detestables com fitness, singles, personal trainer o wellness. Ah, el wellness! Per a mi la traducció literal és: ganes de matar. Es veu que la gent ja no va al gimnàs a patir i a posar-se en forma. Ara hi van a fer sauna, prendre el sol, donar-se massatges i fer ioga o tai-chi per entrar en harmonía amb el seu cos mediocre. També hi van a fer aquagym, body pump, spinning i qualsevol altre anglicisme que soni prou sofisticat, sempre a les ordres d'una monitora hiperactiva amb un somriure de contractura maxilofacial.

Però a mi no em veureu trepitjar una activitat dirigida ni una piscina on s'hi hagi d'entrar amb un preservatiu al cap, així que vaig directament a la sala d'aparells. El panorama no millora. Us asseguro que canto com una calàndria amb els meus pantalons curts de futbol i la meva samarreta de cotó llisa. Ara la gent es gasta autèntiques fortunes per comprar la roba amb la que súa. He arribat a veure menopàusiques millor equipades per fer 10 minuts de bicileta estàtica llegint el Lecturas que la delegació andorrana als JJOO de Beijing. Es dóna la paradoxa que ja no anem al gimnàs a treballar un cos per lluir al carrer sino a lluir-nos directament. Perquè al gimnàs es lliga i es fan amics. O això s'encarreguen de difondre les llumeneres de la franquícia de torn, aprofitant-se de la gent realment desesperada per aconseguir una vida social digne de ser immortalitzada pel Jordi Labanda o almenys presentable al Facebook.

Cony! Que això ja no és com anar a comprar al super o fer la declaració de la renda, una activitat incòmode i que fa mandra, però inevitable i necessària a partir d'una edat. Ara resulta que anar al gimnàs és un estil de vida. Eeeecs! La bona noticia és que amb tanta arcada no em resultarà difícil baixar panxa.

MacAgun l'Appluta

Com esteu? Bé? Doncs molt malament! Haurieu d'estar rosegant-vos els monyons a l'alçada del colze davant l'imminent aparició de la darrera cagaradeta del senyor Steve Jobs.

Aquesta tarda, a les 7, es presentarà mundialment una nova andròmina de la qual encara no en sabem el nom, ni perquè serveix, ni com funciona, però que ja us puc avançar que ens canviarà la vida per sempre. O almenys això és el que sembla a jutjar per la cobertura que li estan donant els mitjans de comunicació. Tots els diaris generalistes digitals ténen previst informar en directe de l'acte. Fins i tot un canal públic de televisió que fa un mes té prohibida l'emissió de publicitat ha donat un espai a la prèvia de la presentació d'aquest producte d'una empresa privada en els seus informatius. A l'internet el que hi ha ja és directament histèria col.lectiva, amb debats inclosos de profund caire intel.lectual com ara: "aquestes fotos són un fake perquè no em puc creure que Apple tregui al mercat un gadget amb uns turnillus tan feos a la vista" o "Quina putada! Si el meu MacBook Air encara és un bebè i ja l'hauré de guardar al calaix".

Who's your daddy?

I què voleu que us digui, a mi tot plegat em fa molta pena i molt de fàstic. No fa ni dos anys que estàvem amb la febre de l'iPhone, ja precedida per la febre de l'iPod, i ara estem a tres hores d'entrar en la febre de l'iTablet o iSlate o iPad o com collons li diguin al final. Si ja de per sí la cultura maquera feia una mica de ràbia (sí home, aquella del "pago més per un ordinador idèntic al teu però jo molo més, encara que no obri el FinalCutPro en la meva puta vida") us haurieu de veure amb els meus ulls, col.leccionistes d'iMerdes. Representeu el pitjor del consumisme compulsiu i la superficialitat extremes. Matarieu a la vostre mare per un gadget de disseny amb el que sentir-vos a la última i encara us creureu millors que les petardes de classe mitjana que es prostitueixen per aconseguir una bossa de Louis Vuitton que no sigui d'imitació.

25 milions d'iPhones venuts fins l'any passat, em direu. I jo us respondré: Doncs 25 milions de gilipolles. iPunt!

Avatar és una puta merda

Plagia el rei, plagia el papa i de plagiar ningú s'escapa. Però si calques l'argument de Pocahontas, si agafes prestat algú robot maligne d'Iron Man (Jon Favreau, 2008), les naus d'Star Wars (John Lucas, 1977), alguns animalons i fantasies botàniques de King Kong (Peter Jackson, 2005), si revisites el concepte de realitat virtual/paral.lela de Matrix (germans Wachowski, 1999), si t'inspires en el to i alguns personatges d'Starship Troopers (Paul Verhoeven, 1997), et gastes 500 milions de dòlars i et surt aquest trunyo, no tens perdó de Déu.

El putu James Cameron s'ha quedat a gust defecant tres hores de despropòsit on res és original i els esdeveniments es precipiten de forma tan arbitrària que et dóna la sensació que d'un moment a l'altre els Navi es posaran a interpretar el número musical That's Entertainment sense que el fil argumental, escanyolit com el tall de pernil dolç d'una xarcuteria jueva, se'n ressenteixi gens ni mica. El pretext de tot el conflicte són unes pedretes d'incalculable valor que en cap moment es diu quina utilitat ténen i que s'ens mostren literalment 2 minuts i no tornen a aparèixer ni a ser mencionades.

Transcorreguts 30 minuts de metratge hom ja sap que aquesta raça alienígena d'estètica mitològica egípcia blau barrufet mereix ser exterminada irremisiblement com la resta de votants d'Iniciativa. Hom desitja amb totes les seves forces que algú es folli sense compassió a la doctora de Gorilas en la niebla 2.0 a veure si se li treu la tonteria i encara més que li bescanviin la cadira de rodes al paralític per una bicicleta sense seient i el cardin rampa avall fins a casa seva on podrà jugar al World of Warcraft i somniar una vida menys miserable fins que li surtin nafres a l'escrot, però lluny de la nostre vista.

En resum, una puta merda. Ah, calla! Que l'han rodat en 3D, la revolució tecnològica del segle. Doncs resulta que a La Maquinista les ulleres màgiques de iaio només aconsegueixen que la pel.lícula es vegi excessivament fosca i que cada cop que hi ha una mica de moviment (i això és l'únic que impedeix morir d'avorriment durant la projecció) la imatge sigui tan nítida com un matí ressacós de whisky DYC i xupitos de tequila.

Arcada assegurada

Parental Advisory: El consell de redacció d'aquest bloc, format per mi mateix, una ampolla d'Absolut i el negre d'en Sánchez Dragó fins al cul de Prozac no es fa responsable dels efectes secundaris que pugui tenir aquest post en els seus lectors a curt i llarg termini.

Els videos parlen per si mateixos, però m'hi recrearé amb uns (no tant) breus comentaris a tall d'acotació.

Nº1: Una mare soltera condueix el seu vehicle amb un somriure congelat a la cara que només pot ser producte de l'abús d'antidepressius. Intuïm que ha sigut desnonada per impagament. Fuig de la ciutat per començar de zero. Al fons, un nen incapaç d'expressar cap emoció des que el pare, transportista obligat a fer hores extres per arribar a final de mes, es va matar en un accident de trànsit adormit al volant. La mare, fent el cor fort davant la seva infinita trencadissa interna, prova de fer més agradable el que pel seu fill és un traumàtic trajecte en un instrument de mort. Per aconseguir-ho recorre al vell truc de la hipnosi (com podeu veure clarament al 0:10) i a la visualització de situacions potencialment perilloses: "un túnel... ahora una curva". Cap al final l'esforç de la mare es veu recompensat quan el nen fa la catarsi i supera el seu autisme latent per expressar la ràbia continguda en una explosió violenta contra un volant de joguina, objecte simbòlic del seu drama humà. Esfereïdor.



Nº2: Un matrimoni que ja no es suporta inicia les últimes vacances de la seva vida en parella. Un viatge que de ben segur desembocarà en divorci. Les criatures, que ja s'ho veuen a venir i ténen al davant un futur de xantatge emocional i beneficis materials per comprar el seu afecte, burxen per accelerar el procés incidint en el major poder adquisitiu del pare. La mare reacciona amenaçant al seu cònjuge amb apoderar-se del cotxe i la casa en la separació de béns (0:11) provocant una mirada incrèdula per part d'ell (0:14). Però vuit segons més tard (0:22) prèn consciència del merder que si li vé a sobre i comença a fer bandades amb el volant, sospesant la possibilitat d'encastar-se contra un arbre i comprovar la veracitat de l'apelatiu 'seient de la mort' que sovint acompanya a la butaca del copilot. Una postal precisa de la familia desestructurada.



Nº3: No, de debò, tots tres són la mongolada més gran que he tingut la desgràcia de veure en la meva puta vida i la prova fefaent de que els creatius publicitaris d'aquest país condimenten la neu colombiana amb farlopa.



Si heu arribat fins aquí ja podeu arrencar-vos els ulls però el banjo no hi haurà qui us el tregui del cervell. Això és el que se'n diu fer apologia de l'odi.

Escriuria la puta novel.la del segle però ara no em va bé

Si hi ha hagut una constant al llarg de la meva vida són les acusacions de malbaratar el talent. La gent es posa molt pesada amb això. Ja m'ho deien a l'escola. El seu fill podria treure excel.lents amb facilitat però es conforma amb l'aprovat. Ho podriem haver deixat aquí, però no. Em feien anar amb una psicòloga, la qual cosa m'encantava perquè em permetia esquivar avorridíssimes hores lectives. El seu fill és un líder natural però es dedica a exercir una mala influencia sobre els companys. Llàstima que la psicòloga no hi fos mai quan els meus súbdits em venien a tocar el que no sona a l'hora del pati i m'havia de defensar a hòsties. Amb l'adolescència van arribar els problemes amb l'autoritat perquè mai em va acabar de convèncer això de que la raó sigui una qüestió de jerarquia. I les tutories, que ja m'emprenyaven més perquè aleshores preferia embadalir-me a classe amb la nena que em fes patxoca aquell mes. El seu fill és molt independent i molt noble, però té intolerància a la frustració. Ai, quins collons! Això ho deu tenir tothom, pensava.

Els amics eren més partidaris dels vaticinis. Tú arribaràs lluny. Hi havia la tendència generalitzada a opinar que pel fet de tenir una certa habilitat a l'hora de parlar i escriure acabaria exercint d'escriptor o presentador. Judicis un pèl agosarats tenint en compte que procedien de gent absolutament mediocre en aquests aspectes, em deia. Però a l'aterrar a la facultat i esbrinar que la mediocritat al meu voltant continuava guanyant per golejada va arribar un moment que m'ho vaig creure. Per un instant, amb 19 anys, carretades d'ingenuïtat i el cap plè de pardals em vaig empassar que era especial i estava destinat a fer grans coses.

Han passat gairebé 10 anys i no he fet una puta merda ressenyable. Les nòvies i els rotllets han agafat el relleu i de tant en tant encara remenen amb la cançoneta del potencial desaprofitat. Sembla ser que l'aurèola d'artista maleït continua funcionant. Si em pregunteu a mi, en canvi, us diré que els artistes maleïts són escòria. Gent que viu permanentment parapetada en l'excusa per justificar un fracàs que sempre els hi és aliè. Infraéssers que van per la vida com si el món els hi degués alguna cosa. Bohemis de catàleg. Fills de puta.

El Pollastre

No cale, amable cituadanu. Yo ja me fais la depilació làsser a l'entreseju.

Els desastres de rodalies RENFE, l'aeroport d'El Prat i l'AVE, la broma de l'Estatut retallat i mai aplicat, la vergonya constant del tripartit, l'intervencionisme salvatge, els informes estúpids que costen morterades de calers, el cas Millet, l'operació Avispa... Què més necessitem per reaccionar?

P.D: No em referia a això quan deia que avui faria sang. És més, em temo que ja se'n surten prou bé solets.

P.D.2: Post dedicat al meu benvolgut Modgi.

Terrorisme d'Estat

Avui no estic per històries ni collonades pretesament enginyoses. Només tinc ganes de bordar. Potser és degut a que darrerament follo menys que el xofer del papa o a que m'endinso inexorablement a les pantanoses aigües de la més absoluta intolerància però crec que ja ha arribat l'hora de dir prou. Caos i destrucció, senyors. És l'única sortida.

Tornant de la feina per autopista he descobert que han instal.lat 100 metres d'escorrancs al peatge que travesso dos cops per dia. Què collons és un escorranc? Ni puta idea. Ho he buscat al diccionari. És el que en castellà s'ha dit badén de tota la vida. Si algú en sap la traducció correcte al català que me la digui, que li ho agraïré. Ja us dic jo que no és aquesta. Deia que 100 refotuts metres d'infernals protuberàncies sobre la calçada que t'obliguen a frenar en sec si no vols destrossar-te els pneumàtics. Col.locades amb mala llet, al davant i al darrera del peatge. No especialment altes, més aviat rugoses, però de les cabrones. De les que el primer dia com que no hi comptes les passes a 80 frenant amb temps de sobra per aturar-te a la barrera i et tremola el volant com si s'hagués de desprendre. De les que a la llarga et desballesten la suspensió del cotxe.

Per si baixa algún astronauta que encara no ho sap jo treballo informant de la situació del trànsit. Si no m'avorreixo puc passar-m'hi hores mirant aquest peatge per càmeres. En tres anys que fa que tinc aquesta possibilitat no he vist ni un sol accident de gravetat en aquest punt concret de la xarxa viària. De fet, no tinc constància de que n'hi hagi hagut ni de lleus. I, creieu-me, ho sabria. Però això és el de menys. El de més és dir les coses pel seu nom. El nom en concret és terrorsime d'Estat. Perquè us feu una idea de la magnitud de la tragèdia, ara mateix acostar-se a aquest peatge és un recital de llums vermelles accionant-se de forma sobtada. És l'equivalent a trobar-se un accident múltiple taponant els quatre carrils de la via. La senyalització continúa indicant reduïr a 60, però a la pràctica has de passar l'obstacle a 20 o 30 km/h per minimitzar l'impacte. En un marge de 100 metres.

Ja no és que sigui una actuació molesta, que ho és, és que també és estúpida i perillosa. La perversió del sistema és tal que si demà hi ha una desgràcia i mor algú en aquest punt de l'autopista els culpables ens diran que aquest és el motiu per seguir fent encara més coses com aquesta. Desconec el qui i el perquè de la decisió, però me la bufa. Els hem d'aturar. O ens volen cardar el cotxe o la vida o la salut mental. O ells o nosaltres.

Canvi, Change, Exchange, Weschel, Valuta

Digueu-me desproporcionat, però cada vegada que vaig a comprar i a l'hora de pagar em diuen que no ténen canvi em vénen ganes de treure'm la sabata i fregar la llengua de qui em despatxa amb la sola fins a produïr l'espurna que em permeti calar-li foc a la botiga. A continuació, una col.lecció d'improperis i preguntes retòriques al respecte.

Ja m'hi he trobat més d'una vegada que si no ets de la zona o client habitual i et volen fiar es dóna la circumstància de que no et pots endur el producte que tens a la mà tot i disposar de suficients diners per comprar-lo. Ho haveu vist? La mare que els va parir! I encara sovint has d'aguantar l'esguard inquisidor del dependent com volent dir "on vas pagant una barra de pa amb un bitllet de 20 euros...". A veure, subnormal, que no són diners potser? Si et sembla una quantitat tan desorbitada la fracció mínima que dispensen la majoria de caixers automàtics fes-t'ho mirar, hòstia. Ara m'hauré de dedicar a comptar monedes com una iaia per venir a comprar un producte de primera necessitat? Et penses que et pago amb un bitllet de 20 euros per tocar els collons o que m'agrada anar amb les butxaques plenes de ferralla perquè quan era petit no em van comprar una bicicleta i tinc el trauma no resolt d'anar dringant pel carrer? Fill de puta!

Oi que per a tots és obligatori portar una roda de recanvi al cotxe sota amenaça de sanció? Doncs exigeixo una xifra estandarditzada mínima de canvi a totes les botigues de Catalunya o multa al canto. Cedeixo gratuïtament l'idea al tripartit, que darrerament van curts d'enginy. Previsió, he dit. I sino, quan s'acabi la xavalla tots a moure el cul cap al banc o al negoci del costat, ganduls de merda! El que no pot ser són tants romanços amb la crisi del petit comerç envers les grans superfícies i anar donant pel sac al client. Ah, no, que aquests últims també en saben de tocar els collons amb el canvi. Que si la conya de que la moneda per poder agafar un carro al supermercat o guardar la roba a la consigna del gimnàs ha de ser exactament d'1, 2 o mig euro, depenent de com s'hagi llevat la puta ment pensant de l'empresa o de no poder treure el cotxe de l'aparcament perquè la maquineta no agafa bitllets. I ves a demanar-los canvi per sortir del pas que encara t'engeguen a la merda. Sí senyor! Així es reactiva el consum intern del país, estimulant la bilis del contribuent.

Ara, el cas més flagrant amb el que m'he trobat és un bar al que vaig entrar una vegada a demanar canvi per comprar tabac a l'expenedora. El paio que m'atén em diu que no en té i em disposo a guardar el calé a la cartera resignat quan el client del meu costat demana que li cobrin l'entrepà, paga amb un bitllet idèntic al meu i el cambrer li facilita la devolució amb total naturalitat. Me'l quedo mirant fixament fins que se n'adona i em diu:

- Home, no em quedaré sense canvi pels clients per donar-te'l a tú.
- I si et compro una ampolla d'aigua sí que em tornaràs monedes? - Contesto.
- Doncs clar!

En aquest punt només considerava tres opcions. 1) Fer-li entendre que els que compren tabac al seu bar també són clients, 2) Explicar-li que un paquet de tabac costa igual o més que un entrepà i una aigua menys que totes dues coses, 3) Fotre el camp abans d'alliberar la fúria homicida que em consumia. Al final vaig optar per la tercera, perquè no entra en els meus plans acumular antecedents penals si no és per a enriquir-me de manera immediata.

Tres desitjos

Des que era un nin sempre he tingut l'esperança de que algún cop se m'apareixeria el geni de la llàntia per concedir-me tres desitjos. No em va desanimar ser conscient de que la paraula conte és sinònim de mentida i merda, ni la constatació de que les llànties eren un estri en desús fins i tot abans del dia del meu naixement. L'únic que m'ha preocupat tot aquest temps és el dubte de si estaré preparat per a formular-li els millors desitjos possibles al moro paraplègic levitant.

No te'n refiïs mai d'un paio que cada cop que obre la porta de la seva habitació t'inunda el rebedor de fum.

Tenint en compte que pots demanar el que vulguis la meva idea inicial era cardar-lo d'entrada formulant un primer desig consistent en gaudir d'un nombre il.limitat de desitjos, però si d'alguna cosa m'ha servit l'experiència de canviar un parell de cops de companyia telefònica és per assumir que per molt bona que sembli la oferta sempre hi ha alguna cosa a la lletra petita que et donarà pel sac. Així que sense descartar del tot aquesta primera opció era qüestió de tenir preparats tres desitjos més protocolaris, no fos cas que a l'hora de la veritat em quedés en blanc i cometés algun error imperdonable.

"Vull que s'enamori de mi una dona físicament espectacular que sàpiga exactament com donar plaer a un home. Ah! I que no tingui una polla entre les cames, que ja ens coneixem."

- "Fill de puta..."
- "Primmirat dels collons! Ara em diràs que no és espectacular".

Fa temps que en tinc pensats dos de segurs: gaudir del poder de convertir el paper de vàter en bitllets de curs legal i que tots els francesos siguin estèrils però immortals. Està tot previst. El primer desig em soluciona la vida fins que la genètica no fabriqui éssers humans sense anus, i el segon ja és amb intenció altruista. Aquest món necessita diversió barata i un punching ball per a descarregar la seva agressivitat innata. A tots ens bé de gust inflar-li la cara d'hòsties a un francès. Penseu en l'univers de joia infinita i harmònica justícia poètica que planteja la supressió de conseqüències del maltracte físic a aquesta gent. El tema de l'esterilitat és per pur control de plaga. L'únic inconvenient és que si fins ara sabiem que només els escarabats i els gitanos sobreviurien a l'armagedon, a partir del meu desig també ho farien els francesos. Per sort, nosaltres ja no hi serem i és ben bé que es mereixen els uns als altres.

Però, ai, el tercer desig! El tercer desig m'ha portat pel camí de l'amargura fins avui, que després de veure l'Entre Línies ja he decidit el que vull...

Follar-me a la puta pija de la Leo Margets en una partida de poker i, aleshores sí, un cop eliminada, fer-li un all in.

Mala Sort (IV)

"Elemental, querido Juantxo". Pero muy elemental, eh!

Avui trencaré una mica les normes de la meva pròpia secció perquè el que us explicaré a continuació li ha passat a una altre persona, però us asseguro que m'indigna com si m'hagués passat a mi.

La meva germana té una amiga, i aquesta amiga té un xicot. A principis de setembre la parella va marxar de viatge. No era un viatge qualsevol, havia de ser el viatge de la seva vida. Tenien pensat desaparèixer durant un any sencer visitant el continent americà de dalt a abaix, a l'aventura. Per a fer-ho, havien deixat les seves respectives feines i tenien pensat invertir els estalvis de 30 i pico anys de vida. Dues setmanes després ja estaven agafant un avió de tornada a Barcelona.

L'explicació és ben senzilla. Fa 15 dies els Mossos d'Esquadra es van presentar a casa de la mare del xicot preguntant per ell. Pel que sembla, l'acusen d'haver-se introduït a l'ordinador d'un paio i d'extorquir-lo amb unes imatges compromeses que guardava en el seu disc dur, demanant-li 100.000 euros a canvi de no fer-les públiques. No només això, sino que ja s'hauria fet l'entrega dels calers davant dels morros d'un operatiu policial de 10 Mossos vestits de paisà que van ser incapaços de preveure que el delinqüent tingués la genialitat de sortir per potes. Aquest és un detall important perquè la pista que els va conduïr fins la casa és la IP des d'on suposadament es van enviar els correus electrònics amenaçants i allà hi viuen tres persones: la mare, el noi i el seu germà petit. De fet, el germà és l'únic que té números per a ser considerat un potencial hacker, ja que es dedica professionalment a la informàtica, però el van descartar com a sospitós perquè li sobren uns quants quilos i segons la nostre benvolguda policia autonòmica qui s'escapi gambant de 10 dels seus agents per força ha de ser un superatleta.

Total, que la mare, acovardida per la situació i pensant que potser el protegia, va mentir explicant que el seu fill era a Madrid. Van requisar la computadora familiar i van marxar. Un cop surten per la porta, la mare prèn el telèfon. "Fill meu, què has fet?". Superada la sorpresa inicial, el noi opta per trucar voluntàriament a la policia i aclarir les coses. "Miri, que no sóc a Madrid sino a San Francisco de vacances i no sé de què em parlen". Cagada pastoret. "O sigui que t'has fugat. Tú mateix, si no et presentes demà a la comissaria et posem una ordre de recerca i captura". Afortunadament el coeficient intel.lectual de l'agent que es va posar al telèfon donava prou de si com per comprendre, un cop el noi li ho va explicar, que tornar de San Francisco no és com baixar del poble i va deixar l'ultimàtum en 48 hores. I, au! A gastar-se 4.000 euros en dos bitllets per tornar a Barcelona, on li van prendre declaració durant 5 minuts i li van dir que ja es posarien en contacte amb ell un cop haguessin analitzat el seu ordinador i la jutjessa pogués determinar si l'acusava d'alguna cosa o no.

Parlo de coeficients intel.lectuals perquè només un curt de gambals o un grandíssim fill de puta podria passar per alt que:

a) Un hacker informàtic capaç d'introduïr-se en el disc dur de la gent i copiar-ne els arxius és impossible que tingui el poc enteniment d'enviar correus electrònics des de casa seva i sense enmascarar-ne la IP.

b) Abans de fer recórrer milers de quilòmetres a algú per prendre-li declaració es pot analitzar el seu disc dur per si hi ha proves del delicte, comprovar els seus moviments bancaris i/o preguntar-li si té una coartada (com és el cas).

c) Que per la teva incompetència no siguis capaç d'enxampar in fraganti un tío que tens davant dels morros no vol dir que li hagis de cardar les vacances de la gent. I, el que és pitjor, abans de cardar-li les vacances fotre-te-les tú, perquè el tio se'ls hi escapa a l'abril i no se'n preocupen fins al setembre.

S'accepten apostes. Quan siguin conscients de la inviabilitat de l'acusació i l'absolguin creieu que li compensaran els diners gastats inútilment? I el temps perdut? I el dany moral de tenir la certesa que el cos policial que t'ha de protegir és inepte i ridícul fins a l'extenuació? Ganes de matar, us ho juro. I mira que ni tan sols m'afecta directament. Però una cosa està clara, si l'haguessin vingut a buscar 15 dies abans s'hagués estalviat tota aquesta merda. Això sí que és mala sort.

Programa de festes

Avui he estat a punt d'escriure sobre la qualitat del periodisme que es practica actualment, en el que qualsevol sòmines amb un micro a la boca o 10 centímetres de paper en el seu poder pot dedicar-se a fer comentaris de bar sense cap rigor, distància, objectivitat o respecte per la intel.ligència aliena i estar perfectament dins la mitjana de professionalitat. Després d'elaborar una densa argumentació al respecte me n'he adonat de que ja m'havia desfogat, que provablement la parrafada només m'interessava a mi i que la meva postura es podia sintetitzar molt més: Periodisme = Caca. Que consti en l'acta.

En comptes d'això he decidit tocar un tema profusament més lleuger. Per raons inherents al meu ram laboral ja fot molts anys que segueixo un calendari diferent al de la resta de la humanitat. Ni ponts, ni dates assenyalades, ni festivitats locals afecten als periodistes. I entenguis per periodista al desgraciat que no està subjecte a temporades televisives o radiofòniques i sovint tampoc a límits horaris. No som els únics, en sóc conscient. Una situació similar viuen els forners, restauradors i quiosquers. El cas és que he rondinat freqüentment sobre aquesta circumstància però a l'hora de la veritat és una sort.

Des del solstici d'estiu a l'equinocci de primavera el calendari gregorià està trufat de dates que impliquen la litúrgia de la massificació. Digeu-li Fira de l'Avet d'Espinelves, inauguració de la temporada d'esquí, les rebaixes o el Piromusical de la Mercè, però em rebenta anar on toca a fer el que toca. Cada cop que algú em dispara la frase en qüestió sobre l'home en tant que animal social em pregunto si de veritat creuen que pujar al metro en hora punta és socialitzar. I a continuació dubto seriosament de la meva procedència, perquè si centenars de milers d'éssers humans troben perfectament natural seguir el ramat potser és que jo pertanyo a una altra espècie. A menys, és clar, que no consisteixi en trobar-ho acceptable sino en cedir.

Ah! Ja ho veuen! Ja surt la vena intolerant. Donc miri, sí. És que em resulta especialment difícil de tolerar que sigui admisible fer cúa al carrer per a que et serveixin un plat de paella de nul.la qualitat en un plat de plàstic en comptes de cardar-te-la tranquilament al restaurant quan et doni la gana. O passar calor i barallar-te amb una gernació per anar a emprovar-te roba pel sol fet de que la venguin, en el millor dels casos, a meitat de preu. O assistir al passi d'una pel.lícula al multisales un divendres a la tarda quan hi ha cinemes en versió original i sessions matinals que mantenen allunyats a nens, adolescents i cholos (per aquest ordre de prescindibilitat). O sortir a buscar sexe un dissabte a la nit tenint el pornotube i una àmplia gama de putiferis oberts de dilluns a divendres.

No és només la claustrofòbia, ho juro. És que tinc la teoria de que qualsevol activitat compartida en excés perd la seva gràcia. L'expectativa i les incomoditats que comporta la massa al final sempre disminueixen la satisfacció. I a sobre és poc pràctic, collons! Tothom sap que si vas al bingo quan la sala és mig buida augmenten exponencialment les teves possibilitats de guanyar. Potser la quantía del premi és més modesta, però qui collons va al bingo a fer-se ric, fills de puta!