dilluns, 18 d’octubre del 2010

Sandro Rosell facts

Dissabte es va produir una cosa molt curiosa. Una important institució esportiva va decidir portar als tribunals al gestor que l'ha situat en el moment més àlgid de la seva història. I dic moment àlgid perquè és reconegut per totes les parts que en els últims 7 anys s'han aconseguir més títols i més ingressos que mai. És un fet objectiu. També és un fet objectiu que dels 8 exercicis econòmics gestionats per l'ex-president 6 han donat beneficis i 2 han registrat pèrdues. Curiosament, el primer i l'últim.


Per resumir, el Barça portarà a Joan Laporta als tribunals per haver donat un total de 48 milions d'euros de pèrdues en 7 anys de mandat. I tenint en compte que en aquest últim exercici 2010 se li atribueixen 79,6 milions de dèficit i que les pèrdues heretades per aquells 8 dies de mandat de 2003 pujen a 63,8 milions això vol dir que entre 2004 i 2009 el Barça va generar 95,4 milions de superàvit. La fórmula és senzilla. Si el primer i l'últim any de mandat has perdut 143,4 milions d'euros i al final només et poden acusar de perdre'n 48 en el còmput global vol dir que durant 6 anys no ho has fet tan malament. Ah, sí, i pel mig has guanyat 4 lligues i 2 Champions (54 títols en total comptant les seccions professionals). Una gestió desastrosa.

Però és que resulta que en aquest 48 milions d'euros de pèrdues ens trobem que hi estan comptabilitzats els 60 milions que va haver d'abonar el Barça a Hisenda per impostos impagats de l'època Núñez. I que els 63,8 milions perduts en 8 dies de 2003 surten de la diferència entre el que es va pagar en el seu dia per jugadors com Rochemback, Geovani Deiberson, Christanval, Enke o Mendieta (així fins a 12 crack més) i el preu pel que es van poder vendre. Encara més, resulta que el vicepresident esportiu i màxim responsable de la Junta d'en Laporta a l'hora de donar altes i baixes el 2003 es deia Sandro Rosell.


Però no... No pot ser que n'estiguem fent un gra massa, oi? Perquè agafo la premsa i llegeixo que Joan Laporta va buidar la caixa. I de sobte es confirma el que diaris de Madrid ja estaven publicant des de fa setmanes i que per molt que em trenco el cap no sé qui els hi ho deu haver filtrat: quants euros es va gastar Joan Laporta en paper de vàter, si menjava canapés o crusanets a les mitjes parts dels partits i si fuma Marlboro o Ducados. I em domina la sensació de que Joan Laporta és la reencarnació de Jesús Gil. I agafo la calculadora. I em surt que la suma de despeses personals "injustificades" de la Junta d'en Laporta que s'ha fet pública (ja de forma oficial) les últimes hores és equivalent a 8,5 milions d'euros. I se'm passa pel cap que només que l'actual Junta hagués comptabilitzat el traspás de Yaya Touré al Manchester City a la compta d'en Laporta de la mateixa manera que sí li computa el fitxatge de David Villa aquests 8,5 milions ja estarien eixugats. I poc després Sandro Rosell anuncia que malgrat la seva impecablement austera i estoica gestió l'any que vé calcula que el Barça tindrà 21 milions d'euros de pèrdues. I fet i fet m'adono que a qui més cara li sortirà la broma és al Barça, que ha passat de gaudir una reputació de club modèlic a tenir un ex-president imputat i donar imatge de bancarrota. Tot això en només 100 dies.


Reflexionant una mica sobre el tema, i en vista de que això del judici va per llarg, he arribat a la conclusió que un personatge de la talla de Sandro Rosell mereix la seva pròpia llista de fets rellevants. Heus ací:

- Sandro Rosell és tan mal negociador que no deixa de mamar-se el dit ni a la llotja

- Sandro Rosell és tan rancuniós que no es parla amb sa mare des que va deixar de donar-li el pit

- Sandro Rosell és tan mònguer que passaria un càsting de Gran Hermano sense canviar-se de sexe

- Sandro Rosell és tan inútil que els seus pares s'estimen més la liquadora

- Sandro Rosell és tan dolent que la gent d'Ascó votaria a favor de la Planta de Residuus Nuclears a canvi de que ell no s'hi instal.lés

- Sandro Rosell és tan covard que juga al parxís amb escorta

- Sandro Rosell és tan paranoic que quan truca a Telepizza dóna l'adreça del veï per si el repartidor és un espía d'en Laporta

- Sandro Rosell cau tan malament que a l'orla de la Facultat la resta de companys apareixen amb careta

- Sandro Rosell és tan lleig que va encarregar especialment un DNI amb lletres Comic Sans perquè la foto no destaqui

- Sandro Rosell té tan poca gràcia que un dia es va quedar tancat a l'ascensor amb l'Eugenio i d'allà va sortir l'acudit de Mis Tetas

- Sandro Rosell la té tan petita que després de 20 anys de matrimoni la seva dona ha de fer servir un accelerador de partícules per trobar-se el forat negre.

- Sandro Rosell és tan fill de puta que va néixer en un prostíbul i per trobar-se com a casa al Barça ha reservat el dret d'admissió

I de Bonus Track l'article d'un analista que no és sospitós de Laportista i sí de ser una de les (poques) millors plomes del periodisme esportiu en castellà: AQUÍ

dimarts, 12 d’octubre del 2010

1.000 paraules

Gràcies a Oxte! (web que tothom hauria de tenir a la llista de favorits del seu navegador) estic en disposició de mostrar-vos una cosa que ens capgirarà la vida per sempre. Una imatge fixa la sola contemplació de la qual derrueix segles de tradició teòrica sobre la bellesa, l'estètica i l'art tal i com l'haviem conegut fins ara. Una nova dimensió, completament inexplorada, del lletjisme. Senyores i senyors, ha nascut l'erotisme de Cantimpalo.


Diuen que una imatge val més que mil paraules però mai abans havien sigut tan necessàries. Aturem-nos un segon a reflexionar sobre el que acaba de passar. Fem un esforç per intentar desxifrar el Codi da Vinci de les xarxes socials sense sucumbir a la nàusea. Què s'amaga rere l'esguard d'aquesta Gioconda que és la barreja perfecte entre Betty Boop i Carmen de Mairena? Mai ningú havia assolit aquests nivells de grolleria amb tan poc. La primera conclusió és que ens trobem sens dubte davant quelcom especial.

La segona conclusió evident és que no cap la possibilitat de que una persona adulta es faci una fotografia com aquesta amb un extrem del xoriço entre les mamelles i l'altre a la boca sense que ens vulgui dir alguna cosa important. Descartem rotundament l'atzar. El gest de les mans ens fa evident que es tracta d'un posat i no la furtiva captura d'un malintencionat hacker immortalitzant una novedosa tècnica de golafre per berenar amb els dits lliures per xatejar. Fins i tot ens assalta l'incertesa de saber si hi ha algú darrera l'objectiu que comparteix l'autoria d'aquest cim de la fotografia amateur.

Un tercera conclusió és que tot en aquesta instantània està cuidat fins al més minim detall per resultar desmoralitzador. La deixadesa i l'abús de lip gloss amb el que s'ha pintat els llavis, el vestit de lluentons de dues talles menys que genera apreciables i descontrolats bonys a la pitrera, la màniga caiguda que deixa al descobert un braç rodanxó i el braçalet que l'oprimeix, l'aspror i la sequedat dels cabells curosament despentinats, l'etiqueta del xoriço remarcant la seva escassíssima qualitat reflexada en aquesta tonalitat rosada gairebé fluorescent i una textura granulosa que fa volar l'imaginació. Fins i tot el color de les parets i l'austera decoració transmeten una tristor que contribueix a potenciar la vilesa del producte final.

Ningú comet tants errors de manera casual ni molt menys els passa per alt quan decideix publicar i exposar-se a nivell mundial. Pot ser que ens estigui aliçonant? Pot ser que l'objetiu últim de l'obra sigui fer-nos mirar en la profunditat de la nostre ànima per descobrir que no hi queda ni un bri de pietat per jutjar la fotografia? És això? Ens està demostrant que a partir de la contemplació de cert punt de decadència estètica tot sens convertim en serafins que custodien el cànon de bellesa? Podem resistir la temptació de convertir-nos en botxins de la lletjor aliena fins i tot en casos extrems com aquest?

Sorgeixen moltes més preguntes. Perquè embotit? Perquè xoriço? Posaria la ma al foc que cadascú de nosaltres, de manera individual i sense coincidir, és capaç de treure 100 objectes de reminiscència fàl.lica que corren per casa i que rebaixarien notablement el nivell grotesc de la fotografia. No sé... Un bolígraf de 10 colors, un plàtan, l'escombreta del vàter. No cal esforçar-se. Feu la prova vosaltres mateixos. És literalment impossible trobar una imatge menys evocadora de la repugnància que l'oli vermellós d'un xoriço lubricant uns pits de talla XXL.

Personalment, necessito desesperadament conèixer l'història que hi ha darrera aquesta fotografia. Si sapigués on para em desplaçaria sense pensar-m'ho dues vegades a la recerca d'aquest ésser inquietant i de respostes. M'ho imagino com un viatje iniciàtic del que en sortiria amb un coneixement pur i una total immunitat al dolor. Millor persona.

Al final no me n'han sortit mil de paraules, només 666. Casualitat? Si vosaltres no us ho creieu, jo tampoc. Afegiu la resta si us vé de gust perquè jo us asseguro que m'he quedat sense.

dijous, 7 d’octubre del 2010

Estat mental


Hi ha moltes coses que us esteu perdent ara mateix, desgraciats. Per exemple, Youtube. Sí, allò que els morts de gana com vosaltres feu servir per veure videos de gatets i clips de Lady Gaga. Jo en canvi el faig servir per deleitar el meu esnobisme amb La Blogotheque o assaborir un documental en anglès de 43 minuts sobre la biografia de Satanàs.

Que no us estranyi aquesta repentina hostilitat meva. Senzillament he pres consciència de que sóc millor que vosaltres. No m'he tornat boig. És normal aquesta sensació de rotunda superioritat perquè tinc un tresor que tots envejeu: el temps. Des que sóc un aturat que em pagueu una pasta perquè em faci palles mentre barrino en què malgastaré la propera hora. Això em converteix en el vostre amo i a vosaltres en els meus serfs. Us miro per sobre l'espatlla i em descollono de la vostre miserable existència.

Avui quan m'he llevat a les dues de la tarda la meva major preocupació era decidir si dutxar-me i anar-me'n de putes o quedar-me a casa cremant la PS3 en pijama. Ni tan sols sé a quin dia de la setmana estem. Dimecres o diumenge me la bufa. Ho enteneu ara? Us adoneu de la pena que em feu? Quan acabi d'escriure això em depilaré els genitals per caprici i quedaré amb una menor d'edat a la sortida del cole perquè em sobra tant de temps que fins i tot en tinc per xatejar. Llepeu-me la sola, miserables!