Sandro Rosell facts

Dissabte es va produir una cosa molt curiosa. Una important institució esportiva va decidir portar als tribunals al gestor que l'ha situat en el moment més àlgid de la seva història. I dic moment àlgid perquè és reconegut per totes les parts que en els últims 7 anys s'han aconseguir més títols i més ingressos que mai. És un fet objectiu. També és un fet objectiu que dels 8 exercicis econòmics gestionats per l'ex-president 6 han donat beneficis i 2 han registrat pèrdues. Curiosament, el primer i l'últim.

Per resumir, el Barça portarà a Joan Laporta als tribunals per haver donat un total de 48 milions d'euros de pèrdues en 7 anys de mandat. I tenint en compte que en aquest últim exercici 2010 se li atribueixen 79,6 milions de dèficit i que les pèrdues heretades per aquells 8 dies de mandat de 2003 pujen a 63,8 milions això vol dir que entre 2004 i 2009 el Barça va generar 95,4 milions de superàvit. La fórmula és senzilla. Si el primer i l'últim any de mandat has perdut 143,4 milions d'euros i al final només et poden acusar de perdre'n 48 en el còmput global vol dir que durant 6 anys no ho has fet tan malament. Ah, sí, i pel mig has guanyat 4 lligues i 2 Champions (54 títols en total comptant les seccions professionals). Una gestió desastrosa.

Però és que resulta que en aquest 48 milions d'euros de pèrdues ens trobem que hi estan comptabilitzats els 60 milions que va haver d'abonar el Barça a Hisenda per impostos impagats de l'època Núñez. I que els 63,8 milions perduts en 8 dies de 2003 surten de la diferència entre el que es va pagar en el seu dia per jugadors com Rochemback, Geovani Deiberson, Christanval, Enke o Mendieta (així fins a 12 crack més) i el preu pel que es van poder vendre. Encara més, resulta que el vicepresident esportiu i màxim responsable de la Junta d'en Laporta a l'hora de donar altes i baixes el 2003 es deia Sandro Rosell.

Però no... No pot ser que n'estiguem fent un gra massa, oi? Perquè agafo la premsa i llegeixo que Joan Laporta va buidar la caixa. I de sobte es confirma el que diaris de Madrid ja estaven publicant des de fa setmanes i que per molt que em trenco el cap no sé qui els hi ho deu haver filtrat: quants euros es va gastar Joan Laporta en paper de vàter, si menjava canapés o crusanets a les mitjes parts dels partits i si fuma Marlboro o Ducados. I em domina la sensació de que Joan Laporta és la reencarnació de Jesús Gil. I agafo la calculadora. I em surt que la suma de despeses personals "injustificades" de la Junta d'en Laporta que s'ha fet pública (ja de forma oficial) les últimes hores és equivalent a 8,5 milions d'euros. I se'm passa pel cap que només que l'actual Junta hagués comptabilitzat el traspás de Yaya Touré al Manchester City a la compta d'en Laporta de la mateixa manera que sí li computa el fitxatge de David Villa aquests 8,5 milions ja estarien eixugats. I poc després Sandro Rosell anuncia que malgrat la seva impecablement austera i estoica gestió l'any que vé calcula que el Barça tindrà 21 milions d'euros de pèrdues. I fet i fet m'adono que a qui més cara li sortirà la broma és al Barça, que ha passat de gaudir una reputació de club modèlic a tenir un ex-president imputat i donar imatge de bancarrota. Tot això en només 100 dies.

Reflexionant una mica sobre el tema, i en vista de que això del judici va per llarg, he arribat a la conclusió que un personatge de la talla de Sandro Rosell mereix la seva pròpia llista de fets rellevants. Heus ací:

- Sandro Rosell és tan mal negociador que no deixa de mamar-se el dit ni a la llotja

- Sandro Rosell és tan rancuniós que no es parla amb sa mare des que va deixar de donar-li el pit

- Sandro Rosell és tan mònguer que passaria un càsting de Gran Hermano sense canviar-se de sexe

- Sandro Rosell és tan inútil que els seus pares s'estimen més la liquadora

- Sandro Rosell és tan dolent que la gent d'Ascó votaria a favor de la Planta de Residuus Nuclears a canvi de que ell no s'hi instal.lés

- Sandro Rosell és tan covard que juga al parxís amb escorta

- Sandro Rosell és tan paranoic que quan truca a Telepizza dóna l'adreça del veï per si el repartidor és un espía d'en Laporta

- Sandro Rosell cau tan malament que a l'orla de la Facultat la resta de companys apareixen amb careta

- Sandro Rosell és tan lleig que va encarregar especialment un DNI amb lletres Comic Sans perquè la foto no destaqui

- Sandro Rosell té tan poca gràcia que un dia es va quedar tancat a l'ascensor amb l'Eugenio i d'allà va sortir l'acudit de Mis Tetas

- Sandro Rosell la té tan petita que després de 20 anys de matrimoni la seva dona ha de fer servir un accelerador de partícules per trobar-se el forat negre.

- Sandro Rosell és tan fill de puta que va néixer en un prostíbul i per trobar-se com a casa al Barça ha reservat el dret d'admissió

I de Bonus Track l'article d'un analista que no és sospitós de Laportista i sí de ser una de les (poques) millors plomes del periodisme esportiu en castellà: AQUÍ

Demà em faig soci del Barça

I no és perquè estigui engrescadíssim amb la nova directiva. Al contrari. Demà em faré soci del Barça perquè Sandro Rosell va anunciar que pensava "regular" l'entrada de nous socis, limitant les noves altes a familiars de primer o segon grau de socis ja existents. I perquè també va anunciar que a partir d'ara qui no tingui familia del Barça i es vulgui fer soci haurà de pagar la quota d'un carnet de simpatitzant durant 6 anys (curiosament, el que durarà el seu primer mandat en el millor dels casos) abans de tenir dret a ser-ho. O sigui que tinc menys de dues setmanes per entrar a la secta.

Són coses que passen. Ha sigut tornar el nuñisme i ja comencem amb els tics de sempre: conservadurisme, desconfiança, sectarisme, por. En aquest sentit són especialment interessants les dades del sondeig de TV3, que va calcar els percentatges de les eleccions i deia que el perfil majoritari del votant d'en Rosell és un home de més de 65 anys. No puc dir que em sorprengui. Abans de les eleccions ja sabia que em genera mal rotllo que en Rosell porti de la mà gent com Juanjo Castillo, el nét de Casaus i el Charly Reixach o que em puja la mosca al nas la independència d'un president al que li han fet la campanya els del Grup Godó i ha sigut públicament recolzat pels gimnasos DiR, la façana del Princesa Sofía i membres destacats del PSC i d'Unió, entre d'altres membres destacats de l'el.lit barcelonina.

És més, tots els que desconfiem d'en Rosell ens hauriem de fer socis abans de l'1 de juliol. I visca la democràcia.

Les Eleccions del Barça: Jaume Ferrer i Agustí Benedito

Tranquils que ja s'acaba el suplici. Amb això acabo.

JAUME FERRER

Antecedents: Jaume Ferrer és un dels pocs supervivents que han format part de la directiva del Barça des del 2003 fins al 2010. Sempre en papers secundaris, Ferrer es va beneficiar de les dimissions succesives per anar guanyant protagonisme dins la junta. En els darrers anys son coneguts els seus desacords amb en Joan Laporta, fruït de la desconfiança mútua i amb algún episodi desagradable d'insults a l'avantllotja. Fins i tot se'l va acusar de ser el responsable de filtrar a la premsa l'assumpte de l'espionatge encarregat per Joan Oliver. Des que va fer pública la seva intenció de presentar-se a les eleccions del Barça com a candidat continuïsta, en contra de la voluntat del president, Laporta el va anar degradant en les seves funcions. Finalment, però, s'ha vist obligat a donar-li suport quan Alfons Godall va decidir retirar-se de la cursa electoral com a cap de cartell i aliar-se amb Ingla i Soriano.

Anàlisi: La candidatura de Jaume Ferrer representa el continuïsme més extrem. Tothom sap que la seva relació amb Joan Laporta no ha sigut precisament fluïda però Ferrer no té cap escrúpol en elevar-lo a l'alçada de "millor president de la història del Barça" perquè compta amb arrossegar el vot laportista al seu cabàs. Diu que no vol canviar absolutament res del club, perquè ja funciona prou bé. No s'atreveix a discutir res, ni tan sols el projecte Norman Foster per remodelar el Camp Nou, que tothom sembla coincidir en catalogar d'inviable en la cojuntura econòmica actual. Fins i tot tolerarà la continuïtat de Joan Oliver com a Director General (l'home que el va fer investigar) si això fa que Laporta li mantingui el suport. Això passa perquè Ferrer entén, i afegeixo que amb bon criteri, que aquest és el seu punt fort i diferencial: ser el candidat oficialista. En unes eleccions on tothom es baralla per demostrar que assegura millor que ningú la continuitat dels èxits esportius, és un punt a favor.

El seu gran problema és la imatge. És de llarg el menys seductor dels candidats. El que projecta menys seguretat. Molta gent el veu com un home de palla d'en Laporta per seguir manant al club des de fora. Jo crec que només utilitza el seu suport com a arma però està desitjant treure-se'l de sobre. Un altre punt feble és que s'ha hagut de conformar amb les engrunes de la directiva. Ni Xavier Sala i Martín ni Rafael Yuste, de llarg els homes més carismàtics que quedaven a la junta, s'han volgut unir a la seva candidatura. Que el seu home fort durant la campanya sigui l'eixelebrat d'Albert Perrín és un símptoma claríssim de l'equip humà del que disposa.

Conclusions: A Jaume Ferrer se li ha de reconeixer valentia i capacitat de resistència. Ha suportat tota classe de pals a les rodes des de dins i des de fora del club per sortir-se amb la seva de ser candidat. Parlant clar, ha empassat molta merda per arribar on és ara. La bona noticia és que ho ha aconseguit. La mala noticia que deixa una impressió d'home sense sang, ni orgull, ni principis, capaç de qualsevol cosa per arribar al poder. Del que té pensat fer un cop sigui president no en tenim gaire informació. De fet, si ens hem de guiar pel que ha dit fins ara farà ben poca cosa. Ho deixarà tot tal i com està i l'únic que canviaria es la cara visible. Tinc molts dubtes de la seva competència. Hom suposa que la persona que vol dirigir ho fa perquè té iniciatives i motivacions. Segurament Jaume Ferrer les té, però ens les amaga. No vol merders, no vol destacar. Senzillament deixa que els altres es reparteixin estopa i espera sortir-ne beneficiat. S'ho juga tot a la carta de la por. Si cap dels altres candidat aconsegueix seduïr a una gran part de l'electorat té molts números de guanyar. Seria una victòria al seu estil: sense glòria, per eliminació dels rivals.

AGUSTÍ BENEDITO

Antecedents: Durant l'etapa Núñez, Benedito participa activament en la candidatura d'Àngel Fernández a la presidència del Barça l'any 1997. Posteriorment, és un dels fundadors de l'Elefant Blau, plataforma opositora que lidera Joan Laporta. Tornaria a coincidir amb ell a les eleccions del 2003, treballant i donant suport a la seva candidatura. Tot i no haver format mai part de la directiva sí que va estar vinculat al club durant la presidència d'en Laporta, primer en la Comissó Esportiva i més tard a la Comissió Social. Sobretot en el que fa referència a les seccions. Dimiteix l'any 2009 argumentant motius ètics al fer-se pública la relació de Laporta amb la fallida compra del RCD Mallorca per part d'un grup d'empresaris d'Uzbekistan.

Anàlisi: No sé si em sorprèn tant com als mitjans de comunicació la presència d'Agustí Benedito a aquestes altures del procés electoral. Va ser el primer en anunciar públicament la seva intenció de ser candidat a la presidència del Barça, el primer en trepitjar penyes barcelonistes arreu del territori, el primer en explicar el seu programa, el primer a llençar una pàgina web amb continguts de veritat i en estar present a les xarxes socials. La gent ha tingut molt de temps per acostumar-se al seu nom i anar-lo coneixent al marge dels conductes oficials. És un orador brillant, té les idees clares i projecta una imatge d'honestedat que la gent aprecia.

Benedito ha mantingut una línia molt coherent de comunicació. Curiosament, compta amb el mateix director de campanya que va contractar la candidatura de Joan Laporta l'any 2003. La situació ara és similar. Igual que al 2003 amb Laporta, ningú veia a Benedito com un rival a batre i això el fa molt perillós. L'afició del Barça adora els comptes de fades. Només la candidatura de Marc Ingla va semblar adonar-se'n a última hora i va fer l'intent de reaccionar pressionant als interventors durant la validació de signatures per si el podien deixar fora. Era massa tard. Benedito representa el foc nou i no se n'amaga. No li fa cap por assegurar que si arriba a la presidència canviarà coses ni que posarà a gent de la seva confiança a l'organigrama. És descarat i un pèl arrogant, però davant la tàctica conservadora de tots els altres candidats això el fa encara més visible.

Conclusions: Curt i ras. La candidatura de Benedito és Agustí Benedito. La gent de la que s'ha envoltat són una colla de matats i ell mateix en deu ser conscient perquè els amaga. Porta tota la campanya fent d'home orquestra. Bones paraules, molta ètica i el que vulguis, però el tio s'ha presentat a les eleccions amb una mà al davant i l'altre al darrera. Em fa veritable pànic imaginar-me el futur del club l'endemà d'un triomf de Benedito. Seria com deixar un transatlàntic en mans d'algú que només té el carnet de ciclomotor. I compte perquè aquest home té algunes idees de bomber. Ja l'he sentit massa vegades dient que el club s'ha de comprometre més amb el tercer món i ajudar econòmicament als socis més desafavorits i algú li hauria de recordar que el Barça és un club de futbol i no una ONG.

Les Eleccions del Barça: Marc Ingla

Continuem amb la llista de candidats, en rigorós ordre de major a menor nombre de signatures de suport validades. Que ja us dic ara que tindrà poca o nul.la representativitat el dia de la votació.

MARC INGLA

Antecedents: Poca gent sap o recorda que en Marc Ingla va entrar a la primera candidatura d'en Laporta de la mà d'en Sandro Rosell. De la mateixa manera que a través d'Ingla hi va entrar en Ferran Soriano. Les quatre potes d'aquell projecte que es va imposar a les eleccions del 2003 contra tot pronòstic es van dividir el protagonisme de manera molt clara. Laporta era el líder il.lusionant (el Kennedy català li deien), Rosell l'expert en matèria esportiva, Soriano l'home dels números i Marc Ingla l'arquitecte del màrqueting i la projecció internacional del club. Aquesta divisió de poders va contribuir a que el soci els percebés com un veritable equip de gent preparada i amb les idees molt clares. Més tard es comprovaria que tenien més de preparats que d'equip.

Durant els primers anys de la presidència Laporta l'atenció mediàtica es va anar centrant en les figures de Rosell i Soriano, al ser els vicepresidents encarregats de reflotar les dues vessants del club que havien quedat més tocades de l'època Gaspart: l'esportiva i l'econòmica. El paper d'Ingla va quedar més enfosquit, tot i ser l'artífex d'una revolució en la forma d'explotar els recursos del club. Seva va ser la feina de renegociar els contractes televisius i el de Nike, que encara avui generen una gran part del pressupost que permet afrontar fitxatges com el d'Ibrahimovic, per exemple. Una altre aportació capital d'Ingla seria aconseguir multiplicar els ingressos del club any rere any en base a acords amb patrocinadors, una gestió més eficient de les llicències de productes oficials o una major exportació de la marca Barça arreu del món. Amb més discreció de la merescuda, es podria dir que Ingla posa el FC Barcelona al nivell de Manchester United i Real Madrid com a marca global.

Amb la dimissió de Rosell, Marc Ingla agafa més protagonisme al incorporar-se a la vicepresidència esportiva del club. Ell i Soriano són els encarregats de negociar els fitxatges conjuntament amb Txiki Beguiristain. En aquesta nova funció, Ingla es caracteritza per ser un negociador tenaç però no brillant. Tanca incorporacions com les de Zambrotta i Thuram, Milito o Henry que si vé en el seu moment són lloades no acaben sent gaire beneficioses per la caixa del club. També incorpora a un preu raonable jugadors com Gudjhonsen, Abidal o Touré. En l'apartat de traspassos no aconsegueix treure gaire rendiment de Van Bommel, Giuly, Gio Van Bronckhorst i Motta (tots ells jugadors importants i amb minuts al Barça) però té algún moment brillant amb la venda de Belletti al Chelsea per 6 milions d'euros o la de Maxi López a un equip rus per 2 milions.

La temporada següent és la de la moció de censura i la de la seva sortida del club. Un grup de 8 directius encapçalat per Ferran Soriano, Marc Ingla i Albert Vicenç decideixen saltar del vaixell argumentant públicament el preocupant percentatge de suport a la moció (propera al 60%). Joan Laporta sempre ha vist en aquella maniobra una traició en tota regla. L'entorn d'en Laporta manté que l'intencio d'Ingla i Soriano era debilitar-lo encara més, forçar la seva dimissió i presentar-se a unes hipotètiques eleccions amb un projecte propi. A més, són conegudes les preferències d'Ingla i Soriano per la contractació de Mourinho com a revulsiu d'un vestuari sumit en l'autocomplaença de l'última època Rijkaard. Però l'aposta decidida del president per Josep Guardiola (curiosament proposat per un dels directius dimissionaris: Evarist Murtra) era un risc que ni Ingla ni Soriano estaven disposats a assumir.

Anàlisi: Marc Ingla està cometent un error garrafal centrant la seva campanya en desgastar al favorit de les enquestes, Sandro Rosell. Una feina que provablement tindrà el seu fruït però que no recollirà la seva candidatura. Ara mateix la gent el perceb com un candidat agressiu i poc constructiu. A més no està sabent rendibilitzar el que hauria de ser el seu punt fort: comptar amb el nucli dur de vicepresidents de la primera directiva laportista (Rosell a part). Podria vendre continuïsme i del bo amb la presència de Soriano, Godall i Vicens al seu equip, però per molt que parli d'equipàs ha sigut incapaç de fer-ho visible. Tampoc ajuda el fet que tothom sàpiga que la seva candidatura hauria d'haver sigut encapçalada primer per Alfons Godall (quan encara rebia el suport d'en Laporta) i després per Ferran Soriano, que van renunciar a fer-ho per motius personals i professionals respectivament. Aquesta llufa de tercera opció no li treu ningú.

La seva candidatura i la d'en Jaume Ferrer es faran molt de mal mutuament. No només es trepitjen l'electorat potencial sino que es resten virtuts. El més lògic hauria sigut una aliança però ni Ingla ni Ferrer estan disposats a renunciar a ser cap de cartell i a base de jurar i perjurar que no pactaran ja és massa tard per rectificar. Una aliança d'última hora tindria molt de desesperada i seria percebuda per la gent com una greu manca de sinceritat. En unes eleccions on la credibilitat ho és pràcticament tot seria fer-se l'harakiri.

Conclusions: A Marc Ingla se l'acusa de tenir una visió massa empresarial del Barça. La frase que més estan utilitzant els seus rivals és assegurar que veu als culers "més com a clients que com a socis". Personalment, opino que apel.lar als romanticismes està molt bé però el que hauria d'interessar al soci és la capacitat de gestió i el senyor Ingla ha demostrat tenir-la sobradament. L'altre expressió que més s'està associant al seu nom és "joc brut" per les acusacions que va llençar sobre Sandro Rosell en el cas Brasilia. I aquest és un altre error garrafal d'estratègia, perquè malgrat que molts estem disposats a creure que té la raó en aquesta disputa alhora es comporta com un acuseta que llença la pedra i amaga la mà. Si s'hagués mostrat més contundent en resposta a la denúncia judicial d'en Rosell això no li passaria. Però en el fons no és més que un altre símptoma de la veritable malaltia de la seva candidatura: Marc Ingla és un home de perfil baix. Un bon gestor al que li manca la capacitat de comunicar.

A mi el senyor Ingla i el seu equip em generen confiança. No dubto de la seva capacitat, però no puc evitar tenir la sensació que un Ferran Soriano amb disponibilitat ho hagués fet molt millor.
Malgrat tot, em mullo i confesso que n'estic convençut de que el club estaria en bones mans si guanyés la seva candidatura. Només hi ha una cosa que m'inquieta, i és aquesta tendència seva de cagar-se a les calces quan el posen sota pressió. Ho va demostrar en el nomenament de Guardiola, amb la seva dimissió i ho està tornant a demostrar en el seu enfrontament amb Sandro Rosell.

Li desitjaré sort com a tots, però em temo que ho té realment fotut.

Les Eleccions del Barça: Sandro Rosell

Ja vaig avisar que en faria un seguiment, el que passa és que no hi ha hagut gaire cosa a seguir. No recordo una precampanya electoral barcelonista amb més enrenou i menys contingut a la vegada. Mala noticia pel Barça. Això passa bàsicament per dos motius:

1) Per primera vegada a la història del club hi ha limitació de mandats. El soci culer, conservador per naturalesa, ha optat històricament per renovar la confiança en els presidents quan hi ha èxits esportius. Va passar amb Núñez durant 22 anys i tornaria a passar ara si en Laporta es pogués tornar a presentar. No hi ha voluntat de canvi, hi ha canvi perquè toca.

2) Absolutament TOTS els candidats a la presidència d'aquest any surten de la candidatura que va encapçalar en Joan Laporta l'any 2003. Sandro Rosell i Marc Ingla van ser-ne vicepresidents fins al 2005 i 2008 respectivament, Jaume Ferrer ha sigut directiu de principi a fi dels dos mandats i Agustí Benedito va formar part de les comissions Esportiva i Social durant 6 anys. Per primer cop els candidats no es barallen per il.lusionar a la gent amb un nou projecte sino per demostrar que son els més adequats per donar-li continuitat a l'actual.

Casualment o no, tots els que han volgut involucrar-se en el procés electoral des de fora de l'entorn Laportià (diguin-se Alexis Plaza, Santi Salvat o Jaume Guixà) han quedat fora per manca de suports. Ara que tot just comença la campanya pròpiament dita sabem que en Guardiola és intocable per a tots els candidats i que no hi haurà ball de fitxatges perquè tothom està content amb el planter actual. O sigui, que toca debat institucional. En un primer nivell d'anàlisi: quina mandra! En un segon nivell: el soci del Barça ho té complicat per decidir-se.

Com tots diran més o menys el mateix el votant s'haurà de decidir en base al seu instint i això sempre és perillós. Assistirem a un intercanvi de xerrameca i discursos gradiloqüents intangibles. La clau de la victòria la té el candidat que aconsegueixi resultar creïble a un major nombre de socis i la meva única intenció és ajudar a aquesta inmensa majoria d'indecisos a analitzar els aspirants a la presidència del Barça posant llum als petits (o no tan petits detalls) que els diferencien.

SANDRO ROSELL

Antecedents: Va sortir del Barça profetitzant l'apocal.lipsi 15 dies després de que es guanyés la primera lliga d'en Rijkaard. Entre els motius que va argumentar per justificar la seva decisió estava la política esportiva del club. És de domini públic que al finalitzar la primera temporada sense títols no era partidari de mantenir a en Rijkaard i que el va voler substituir pel brasiler Luis Filipe Scolari, aleshores seleccionador de Portugal. Un home que després de perdre contra tot pronòstic l'Eurocopa 2008 que es jugava a Portugal en una final contra Grècia i de fracassar al Chelsea ha entrenat aquesta última temporada a un equip de l'Uzbekistan. També és conegut que preferia fitxar al brasiler Luis Fabiano (aleshores jugador del Sao Paulo i ara al Sevilla) en comptes del camerunès Eto'o. Essent com era vicepresident esportiu de la directiva mai va poder suportar que el seu criteri estés per sota del de Laporta i Txiki, massa influenciats per l'ombra de Cruyff segons la seva opinió. Però Rosell no va marxar sol sino que va dimitir en bloc amb quatre directius afins (Bertomeu, Monés, Moix i Faus, que avui dia formen part de la candidatura d'en Rosell a la presidència del Barça) argumentant que la resta de la junta era massa servil amb el president. Una situació que els deixava en clara minoria dins les votacions de la junta en la presa de decisions i que van titllar "antidemocràtica". Curiosament, poc després, un soci anònim (més tard se sabria que va ser Joan March Torné) porta a la junta als tribunals per tal d'obligar-los a convocar eleccions abans de complir-se els 4 anys naturals del primer mandat. La denúncia es basa en el fet que Laporta pren posessió del càrrec uns dies abans d'expirar l'últim curs administrariu de Joan Gaspart. Tot i els recursos presentats per la directiva del Barça, un jutje acaba donant la raó al soci.

L'any posterior a la dimissió del bloc opositor el Barça va guanyar la seva segona lliga i la Champions a París. Sandro Rosell es va dedicar a rentabilitzar la seva aportació als èxits esportius del Barça, posant-se totes les medalles dels fitxatges de Ronaldinho i Deco. Un sector de la premsa, clarament distanciat de la figura d'en Laporta, comença a seguir-li el joc atribuint-li tots els mèrits. Fins i tot publica un llibre titulat "Benvingut al món real" on deixa documentat el seu paper determinant en el fitxatge de Ronaldinho, critica l'estil de gestió presidencialista d'en Laporta i torna a lamentar l'influència de Cruyff en el Barça. Malgrat tot, Laporta surt reescollit com a president de les eleccions anticipades convocades pel jutje al ser l'únic candidat. Ningú s'atreveix a competir contra el President que en 3 temporades ha aconseguit dues lligues i la segona Champions de la història del club.

Tot això canviaria a partir de la temporada 2006/07, en la que el Barça cau eliminat a la Champions pel Liverpool, a la Copa pel Getafe i acaba perdent la lliga en un final apretadíssim amb el Madrid de Capello que es decideix pel goal average. Mentre en Rosell es manté en un discret segon pla, la premsa afí assegura que ja s'ha acabat l'inèrcia de l'impuls que va donar en Sandro i ara es veu l'incompetència de la junta de Laporta per fer guanyar l'equip. La següent temporada, la 2007/08, serà la segona consecutiva sense títols importants. El rendiment d'estrelles com Ronaldinho i Deco ha caigut en picat i Rosell només trenca el seu silenci per assegurar que malgrat haver-los portat a l'equip ell ja els hagués traspassat l'estiu anterior. Els fitxatjes d'Henry, Abidal, Touré y Milito es veuen com un fracàs i la demostració definitiva de l'incompetència de Txiki Beguiristain per reforçar l'equip. Poc després arriba la moció de censura impulsada per Oriol Giralt, de la que Sandro Rosell sempre s'ha volgut desmarcar tot i que una ràdio (concretament, CadenaSER) va desvetllar que hi havia hagut reunions entre Giralt i Toni Freixa (amic personal de Rosell) poc abans d'iniciar el procés. Toni Freixa és un advocat que actualment també forma part de la candidatura de Sandro Rosell a la presidència del Barça, un autèntic gos de presa i artífex de les denúncies interposades per Rosell contra Laporta i Marc Ingla durant aquesta precampanya.

Tot i l'enrenou de la moció de censura, que no prospera per ben poc i li costa una nova fractura dins la Junta quan sucumbeixen a la pressió i dimiteixen els vicepresidents Soriano, Ingla, Vicenç i quatre membres més de la directiva, Laporta es resisteix a dimitir. Sandro Rosell, que havia anunciat públicament que en cas de prosperar la moció de censura estava preparat per presentar-se a unes hipotètiques eleccions (que hauria guanyat per aclamació, afegeixo) ha d'ajornar els seus plans un parell d'anys. La resistència del president Laporta i aquell "al loro, que no estamos tan mal" culmina amb l'èxit sense precedents del triplet de Copa, Lliga i Champions que acabaria sent la temporada dels 6 títols amb la consecució de la Supercopa d'Europa, la Supercopa d'Espanya i la primera Intercontinental del club. El to opositor de l'entorn rosellista es rebaixa pràcticament fins a la mínima expressió, donant lloc a un compàs d'espera fins a l'actualitat.

Anàlisi: De vegades tinc la sensació que el senyor Rosell em prèn per imbècil. A mi i a la resta. No sé si espera que me'l cregui quan diu que no és anticruyffista i que garantitza la continuitat del projecte esportiu quan no ha fet altre cosa que desmarcar-se d'ambdues coses des que va deixar el Barça. Els que li elogien l'estil i l'elegància de mantenir-se en silenci i allunyat de la vida del club també deuen esperar que me n'oblidi del llibre que va publicar, del seu oportunisme i de la judicialització constant que ha generat el seu entorn (eleccions anticipades i moció de censura incloses).

És el candidat oficial d'El Mundo Deportivo, que li porta fent la campanya descaradament des de fa ben bé 4 o 5 anys. També gaudeix de molt bona premsa als mitjans de la capital, més aviat per una associació simplista entre enemics de Laporta al identificar-lo com el seu principal antagònic. Una associació de la que el senyor Rosell s'ha beneficiat amb intel.ligència tot i saber que no té cap futur un cop arribi (si arriba) a la presidència.

És el gran favorit perquè parteix amb el major índex de popularitat després de tants anys d'oposició i perquè gaudeix d'una bossa de seguidors que incomprensiblement el consideren la màxima autoritat futbolística del planeta Terra. Però això pot ser també un problema. Se li han atribuit tantes virtuts de forma gratuïta que cada cop que obri la boca corre el perill de desil.lusionar una part del seu electorat. S'espera massa d'ell. Alguns el ténen pel perfecte fitxador d'estrelles mundials i d'altres com el president que més apostarà per la pedrera, alguns el volen veure com a dirigent exquisitament institucional i d'altres esperen que aixequi les estores i expulsi el Laportisme del Barça, alguns el veuen com qui portarà l'austeritat econòmica al club i d'altres asseguren que invertirà més que mai en les seccions, n'hi ha qui el veu com l'esperança de descatalanitzar el Barça, etc. Impossible contentar-los a tots.

La cojuntura de les properes eleccions no és la més adecuada per a ell. Ell esperava arribar a la presidència com a refundador d'un club en declivi i ara li toca fer el paperot de vendre continuisme amb un estil més amable de gestió. Té una fama merescuda d'intervencionista en matèria de fitxatges, i de fet la seva experiència en aquest sector era el seu punt fort, però li toca vendre tot el contrari perquè l'autoritat d'en Guardiola ara és inqüestionable. L'erosió constant sobre en Laporta que ha practicat en aquests anys tenia com a objectiu desactivar el continuisme i s'ha trobat no amb una sino amb dues candidatures continuistes passant el tall de les signatures. No li agrada la confrontació perquè sap que hi té molt a perdre en imatge, però es veu obligat a defensar-se amb demandes judicials perquè qui l'ataca és gent que coneix de primera mà els seus punts febles. En definitiva, ha perdut totalment l'iniciativa de la seva campanya. Si per ell fos les eleccions es celebrarien demà mateix, ara que encara conserva l'avantatge sobre els seus competidors.

Conclusions: Jo no crec que en Sandro Rosell sigui una persona deshonesta, ho dic sincerament. Crec que les circumstàncies actuals l'obliguen a fer equilibris per dissimular el seu anticruyffisme i les seves veritables opinions envers com s'imagina el Barça. Tinc molt clar que no dubtaria ni un minut en carregar-se l'actual model esportiu si no acompanyen els resultats, perquè no se'l creu. I això ho ha de saber la gent. També crec que en sap menys de futbol del que ell es creu o li han fet creure. M'adono que és un home que en la seva legítima ambició de presidir el Barça ha anat adquirint durant anys unes esclavituds molt fortes amb determinats sectors que l'han ajudat a posar-se en primera línia de la successió. Igual que m'adono que amb aquest temps que porta preparant-se ha aconseguit disposar d'un equip humà solvent i generar un programa electoral amb contingut i elaborat amb idees interessants que en alguns casos són més llamineres que realistes (com ara unir tots els grups d'animació en una Grada Jove sense violència, l'Agència de Viatjes pròpia del club, reformar el Camp Nou, construir un nou Palau i crear Masies arreu del món sense vendre patrimoni, etc.).

Li desitjo el mateix que desitjaré a la resta de candidats: Sort.

Juguesca del Barça-Inter

És un clàssic. A mida que s'acosta el final de la temporada futbolística apareixen com bolets promeses del tipus "si el Barça guanya la Champions al Bernabéu baixo fent la carretilla per l'Arrabassada de nit amb els pèls del cul encesos". Per alguna estranya raó sentim la necessitat de comprometre'ns. Com si es tractés de fer equilibris amb el karma per tal de que la consecució dels nostres desitjos col.lectius fos a la vegada el detonant d'una humiliació personal.

Avui toca remuntada. Tothom en va ple. N'estem convençuts. Ui si... Total, només hem de remuntar dos gols de diferència contra un equip italià farcit de jugadors argentins i tíos com el Mourinho, el Motta i l'Eto'o, que van sortir del Barça per la porta del darrera i amb una patada a l'entrecuix. A més, el Figo serà a la banqueta visitant. I per si això fos poc ens hem dedicat tota la setmana a escalfar-los amb campanyes mediàtiques sospitosament similars a les d'un altre equip cuyo nombre no quiero acordarme i declaracions d'aquelles que només fa el Piqué just abans de perdre o empatar contra l'Espanyol.

Però i lo bo que estic, què?

Ja em puc imaginar el guió del partit. La grada cridant com mai, xiulant cada cop que té la pilota l'Inter i ovacionant cada vegada que la recupera el Barça, reclamant pèrdua de temps del porter des del minut 1. Jugadors blaugranes hipermotivats. Setge a l'area del rival. Defensa avançada fins al mig del camp. Minut 10. Contra de l'Inter. Al Gabi Milito se li va la castanya i es llença a terra amb els dos peus per davant. Arriba tard. És l'últim defensor. Vermella. Fi de l'eliminatòria.

Per això, compensant la meva manca de fe em veig obligat a fer una juguesca. Si el Barça passa aquesta eliminatòria i es planta a la final del Bernabéu em comprometo a postejar en aquest bloc una fotografia dels meus genitals. No en gloriosa erecció, que això és el camí fàcil, com bé saben el 80% dels meus lectors de les seves visites al Chatroulette. En repòs, que produeix una imatge infinitament més miserable.

Rabiós

Ara que he heretat del meu pare, com ell abans del meu avi, el títol d'home més intel.ligent del món fà molta ràbia si us recordo que jo ja ho vaig avisar? Era previsible. MOLT previsible. La mateixa merda de sempre. Ambient hostil, joc dur, permisivitat arbitral, l'expulsat de torn i l'empatet.

Ep! I compte que a primers de maig anem a Vila-reial i allà ens juguem les garrofes. Tot el que no sigui guanyar allà és llençar la lliga o dependre del Mandril. Sí que faig ràbia, sí.

Agorer!

Avui estic pessimista. No sé si és l'astènia primaveral o que m'he passat amb el rimmel, però ho veig molt negre. Queden 10 jornades i repassant el calendari no veig al Madrid deixant-se punts contra l'Atlético, ni el Racing, ni el València, ni el Saragossa, ni l'Osasuna, ni el Mallorca, ni l'Athletic, ni el Màlaga. Només em dóna bones vibracions la jornada 32, que visiten a l'Almeria, i és per motius tan esotèrics que no val la pena comentar-los.

En canvi al Barça me l'imagino perfectament punxant a Vila-real i a can Perico, dos equips especialistes en tocar el que no sona a la culerada i que no sé per quins setze ous sempre ens arriben a les últimes jornades. O sigui que sí, que tot es decidirà al Bernabéu d'aquí a dues setmanes, però l'empat no ens serveix. Ara mateix el desenllaç de la lliga em sembla més previsible que un tweet del Correcaminos.

Perquè te'n rius de les eliminacions del Mandril durant la temporada si encara ens passaran la mà per la cara a l'últim instant. I ja pots haver fet una temporada collonuda amb rècord de punts inclòs, que se't queda la cara de Borbó. És clar que això s'arregla aixecant l'orelluda a la capital del reino... Com? Un moment, em comuniquen que ningú ha guanyat la Copa d'Europa dues vegades seguides des de fa 20 anys.

Desmuntant el mite (II)

S'acosten les Eleccions a la presidència de Can Barça i ja us aviso que en faré un seguiment perquè tinc unes quantes coses a dir. D'aquí al 13 de de juny s'explicaran moltes mentides o mitjes veritats que podrien ser perfectamenet objecte d'aquesta secció, però de moment em quedo amb una fal.làcia que m'indigna especialment i que de tant repetida s'ha convertit en una veritat goebbeliana.

"Súbdit, aguanta'm la torxa que acabo de veure un nedó plorant en castellà i l'haig de sodomitzar"

Diuen des de les Espanyes que el catalanisme indissimulat de la junta actual perjudica molt al Barça, perquè exclou a la seva nombrosa afició no catalana. Després de més de 20 anys de nunyisme fins i tot és comprensible que els hi costi d'acceptar. Dels costums se'n fan lleis i els dos presidents anteriors a en Laporta no es van caracteritzar precisament per potenciar aquesta dimensió de representativitat i identificació amb Catalunya que havia sigut intrínseca a la història del Barça. Però també l'antilaportisme, àmpliament representat per mitjans de comunicació catalans, s'ha afegit a aquesta idea amb total naturalitat com una manera d'erosionar la imatge del President. Això ja és més greu, perquè si els primers ho fan per ignorància, fòbia i sectarisme, des de Catalunya se'n parla des d'un tacticisme polític i empresarial força més obscur. Però aquest és un altre tema.

Alfons Arús, pare de familia nombrosa arruïnat per l'enorme cost d'alimentar cada día un ego voraç i diverses manies persecutòries.

El cas és que un gran nombre de barcelonistes perceb el catalanisme de la junta d'en Laporta com un problema, perquè és una font constant d'atacs al club. Un catalanisme que, per cert, ja estava en el programa de la candidatura que finalment va resultar ser la més votada de la història del Barça l'any 2003. La virulència i la tenacitat d'aquests atacs ha generat esgotament, fins al punt que molts dels que se sentien còmodes o fins i tot identificats amb aquesta projecció catalanista ara reclamen que no se'n faci ostentació i que quedi a l'àmbit privat de cadascú. És el mateix mecanisme mental de la dona que deixa de maquillar-se i sortir al carrer perquè sino el marit la pega. En definitiva, un enfoc completament erroni de l'orígen del problema.

Jo ja he expressat més d'una vegada el meu convenciment de que quan un escull simpatitzar amb un equip ho ha de fer amb totes les conseqüències, respectant-ne l'essència. Ara està de moda dir que no s'ha de barrejar la política amb l'esport. Però l'afició del Lazio és majoritàriament d'extrema dreta, la del Livorno d'extrema esquerra, la del Glasgow Rangers és protestant i la del Celtic és catòlica. I això ha sigut així des de sempre. El propi Real Madrid i les seves Copes d'Europa han sigut embaixadors de l'autoestima espanyola mentres la selecció nacional no es menjava un torrat. Els clubs de futbol tenen banderes i escuts, i qui negui el poder simbòlic del futbol senzillament us intenta prendre el pèl.

El problema real és que un F.C. Barcelona exitós és molt perillós perquè la seva repercussió és mundial, fa conegudes les reivindicacions històriques de Catalunya i a sobre les dota d'èpica. El que realment voldrien a Espanya és apoderar-se del club per convertir-lo en un símbol propi. Per això vesteixen el catalanisme d'exclusió en nom dels barcelonistes andalusos, extremenys o castellà-lleonesos, apel.lant a les seves baixes passions. I asseguren que la càrrega ideològica del Barça l'empetiteix i el fa provincià.

Però al títol d'aquesta entrada m'he compromès a desmuntar un mite, i això és el que faré a continuació.

Empetiteix el gir catalanista (més aviat retorn a les essències) de la junta actual al club?

Ho diuen les dades objectives. Segons el web oficial del FC Barcelona, i no tenim cap altre font més fiable perquè el club és l'únic que disposa del cens, actualment hi ha 172.938 socis. Això suposa un increment de més de 50.000 persones respecte a l'era pre-Laporta. I parlem només de xifres, perquè la meva sensació és que mai abans el Barça havia tingut tanta repercussió i reconeixement a nivell mundial.

És realment tan nombrosa l'afició al Barça fora de Catalunya?

Un 82% dels socis son catalans (62.710 de Barcelona i 79.211 de la resta de Catalunya), fent un total de 141.921 persones. Per desgràcia, no disposem de dades exactes de quants dels socis del 12% restant son espanyols, ja que estan englobats en la categoria "Fora de Catalunya". Però si prenem com a referència les penyes, de les quals n'hi ha 1.064 fora de Catalunya en una proporció del 86,4% a territori espanyol i un 13,5% a la resta del món, podriem determinar que dels 21.058 socis restants provablement n'hi ha 18.194 a l'Estat espanyol. Això és un 10% de la massa social. La propera vegada que sentiu a dir des de Madrid que l'ús del català com a llengua oficial del club és discriminatori per a tants i tants barcelonistes, recordeu que es refreixen a un 10%. La propera vegada que llegiu que el Barça hauria d'enterrar el catalanisme per respecte als seus milers d'aficionats espanyols, recordeu quants milers son. I ja de pas, pregunteu-vos quants d'aquests aficionats se senten realment atacats i quants s'han equivocat de club.

" 21.000? Ai la puta que em sembla que l'estic cagant amb l'estratègia... Potser 10 assessors d'imatge son pocs i n'hauria de contractar algún altre"

En definitiva, que el ressò mediàtic des de Madrid és exageradament desproporcionat respecte als socis als que afecta la suposada 'discriminació'. Hi haurà qui vulgui parlar de simpatitzants enlloc de socis, i jo li respondré que a part de ser impossible de contabilitzar estic convençut de que la proporció és similar. I en el cas de que no ho fos, qui no paga quota ni és membre d'un club hauria d'acceptar que la seva capacitat de decisió és nula i la seva opinió irrellevant més enllà de la barra del bar.

Carlos Sainz i altres acudits

Ui sí! Que el rei de l'excusa i cofundador del club de funestos amb Sete Gibernau ha fet història guanyant el Dakar en cotxe. Un moment... El Dakar? Voleu dir que té el mateix mèrit creuar un desert com el Sahara en condicions climatològiques extremes que fer un passeig de 9.000 km de Buenos Aires a Buenos Aires passant per un terraplè com l'Atacama?

Parlant d'acudits, des d'ahir dissabte em passa que pel retrovisor només veig el concessionari d'Audi. Concretament, uns Q3 i A5. I recordeu, el Alcorcón no engaña.

Pincharrata

Tot això d'aconseguir sis títols en un any i ser el millor equip de la història està molt bé, però crec que ja he trobat el veritable alicient de guanyar la costellada aquesta del Mundial de Clubs.

"La concha de la madre que impotencia
no peudo parar de llorar"

"UN PÁRRAFO PARA MESSI: MIRÁ PENDEJO, SIEMPRE TE BANQUÉ, HASTA EN LAS ELIMINATORIAS. BIEN POR VOS QUE AMÁS TANTO AL BARCELONA Y SUS EUROS, PERO MÁS TE VALE QUE JUEGUES ASÍ Y HAGAS GOLES DEFINITORIOS EN EL MUNDIAL Y METAS LA PATITA, PORQUE ACÁ, EN LA ARGENTINA, NO ENTRÁS MÁS, GRANDÍSIMO PECHO FRÍO DE MIERDA."

"que bronca tengo la concha de su madre"

"blaugrana porque no me la chupas??
hubiera sido mejor que te mate franco, gallego hijo de remil puta."

"ahora gallego zetoso cuando te compraste las remera de españa cuantas estrellitas tenia?"

"nose, me pone muy mal, acordarme de cuando vi el cronometro y decia 86, decir ya falta poco, y ese pendejo puto te mete ese cabezazo de orto y deps aparece el otro enano mogolico que tengo muchas ganas de apuñalar y se hace el gil de pecho.."

"A Messi lo bancaba. Es argentino, nos grita el gol asi y cancherea, me lo cruso algun dia y lo mato, lo juro. Lo apuñalo, lo tiro al suelo y le pego muchisimas patadas en la cabeza"

"contate otro chiste. que mierda va a ser argentino el catalan ese.
ya lo voy a encontrar en rosario."

"A MESSI LE VOY A ROMPER LA CARA , LO JURO"

"yo jure venganza en serio..
posta, sueño con destrozarle la cara.. se que algun dia lo voy a hacer.. amaria verlo en la calle y partirle la rodilla"

"Sin comentarios. Todavía me quiero cortar la berga con una moladora."

Memòria

Ara que sembla que gira el vent i deixa de bufar de cara. Ara que tot costa més. Ara que ens adonem que la sort també juga i té un paper més important del que li voliem donar. Ara que allò extraordinari deixa de ser la normalitat. Ara que suren les debilitats i enxampen la nostre arrogància amb els pixats al ventre. Ara que portem tres partits seguits empatant fora de casa. Ara que deixem de ser primers. Ara que ens persegueixen la grip A i les lesions just a la vigília de dos partits que marcaran la nostre continuïtat a la Champions i el pols de la lliga. Ara és quan em sembla que heu de veure això:



Perquè sovint quan van mal dades és quan esbrinem quin és el valor real de les coses. Perquè el gran mèrit de la victòria és que té el revers de la derrota. Passi el que passi la setmana que vé, estic orgullós de ser del Barça. Diuen que el futbol no té memòria, però nosaltres sí.

Ibracadabra

Va començar a imposar-se aquest discurs ahir a la tarda per obra i gràcia de Fabian Ortiz. Pels que no conegueu el personatge, és l'únic periodista d'aquest país contractat exclusivament per a fer un marcatge individual com més violent i brut millor a un sol club. En aquest cas el Barça. De fet, és una labor tan mesquina que van haver d'anar-lo a buscar a l'Argentina, terra de centrals com Ayala o Pochettino que ja saben de que va aquesta feina. I aquí el tenim, instal.lat a Barcelona des de fa anys, buscant els tres peus al gat de l'actualitat blaugrana des de les seves columnes d'opinió a l'AS (perquè els seus articles també són columnes d'opinió) i a les tertúlies radiofòniques de les emissores catalanes. Una barreja explosiva de la clàssica prepotència autocomplaent argentina, l'antibarcelonisme inidissimulat i pretesament sarcàstic de l'escola Guasch i aquells aires de falsa independència i objectivitat que tant s'estilen al Grupo PRISA. Escòria en estat pur. Com deia, va ser ell el primer en plantejar l'hipotètic fitxatge d'Ibrahimovic en clau d'atac personal a Joan Laporta i, alhora, de redempció madridista.

Aquest matí, el MARCA ja compra la idea i la publica en portada amb la subtilesa que el caracteritza. És qüestió de (no gaire) temps que aquest ambient s'extengui a la premsa de Barcelona (aposto per El Mundo Deportivo i algún dels seus portabandera del ressentiment disfressat d'imparcialitat) i d'aquí al barcelonisme. Finalment, si es produeix el fitxatge, el culé tindrà un sentiment contradictori d'alegria per aconseguir una gran incorporació i remordiments per la percepció de que el seu club ha actuat malament. I a Madrid eufòrics d'haver-se gastat 200 milions, sense cap sentiment de culpa i repartint lliçons d'ètica.

És trist que ens deixem condicionar d'aquesta manera, però intentaré contribuïr a evitar l'inevitable aportant arguments de perquè ens prenen el pèl:

1. L'Ibrahimovic és millor que l'Eto'o. El suec té el mateix que el camerunès, remat, egoïsme i mala llet, però afegint-li desequilibri en l'1-contra-1, un xut potent, moviments d'esquenes a la porteria, visió de joc i bon llençament de faltes i penals.

2. L'Eto'o és un jugador amortitzat. Va costar 25 milions i t'ha donat 5 anys de bon rendiment, 3 lligues i dues Champions. Acaba contracte l'any que vé i no vol renovar, per tant o te'l treus del damunt o li pagues un altre any de sou i se'n va gratis.

3. No té importància com ho vulguis plantejar a nivell de xifres, el que es gasta el Barça són els 45 milions d'euros que es volia gastar pel Villa i que no va acceptar el València. Amb aquestes estimacions de 87 milions d'euros que fa la premsa madridista ens prenen pel pito del sereno perquè com valoren els jugadors com els hi surt de la punta de la fava podrien haver dit 50 o 200 amb la mateixa alegria.

4. Els dos jugadors que regala el Barça a canvi no els vol l'entrenador. Els diners que es pensaven ingressar per l'Eto'o (i que ell s'ha encarregat de que no s'ingressin perquè és com és) es volien invertir en el seu substitut i ja el tens. Al Hleb el cedeixes i si es revaloritza te'l quedes o en pots treure un benefici econòmic venent-lo, per tant és una inversió i no una despesa.

5. El Barça fins ara continúa cenyint-se al seu pressupost inicial, sense haver de demanar crèdits de 300 milions d'euros als bancs. Hi ha una diferència entre gastar el que no tens i gastar el que tenies previst.

6. Quan en Laporta parla de la política de fitxatges imperialista i prepotent del Madrid es refereix a que en Florentino presumeix de ser qui més diners ha pagat per un jugador i tanca les operacions en 10 minuts. Quant en vols? Aquí ho tens.

7. El Madrid amb el seu comportament ha inflat el mercat de traspassos i ho sap. La prova és que ara que se'ls hi acaba el pressupost no poden tancar cap més operació (Xabi Alonso, Ribery...) perquè tothom demanana més del compte. El Barça porta mes i mig negociant a tort i a dret i si es tanca això del davanter haurà gastat 50 milions en dos jugadors.

8. Desfer-se de l'Eto'o i comprar a l'Ibrahimovic eren dues peticions expresses d'en Guardiola. Si en Pep és el messies no serà tan desastrós aconseguir les dues coses de cop.

9. Si fins ara des de la Brunete mediàtica es deia que el Barça no feia els deures i que no tenia diners per fitxar grans jugadors com el Ribery perquè se li critica ara que demostri el contrari?

10. Si a la capital del reino borden tant és que ho estem fent bé.

Els Messi: La familia Mónger

Que sí, que sí. Que el nano juga com els àngels, no dóna problemes i ens va sortir baratet a canvi d'unes quantes dosis d'hormones xeringades. Però jo tinc un problema amb en Leo Messi i és que el trobo imbècil. De fet, només cal escoltar-lo parlar per adonar-se'n que molt espavilat no ho és. El major encert del Crackòvia ha sigut que la seva única aparició en el hit inframusical 'Copa, Lliga i Champions' serveixi per aportar un "Què és llegir?". Tanmateix, hi ha moltes més dades per a recolzar aquesta afirmació.

1) És argentí

2) Quan va venir a Barcelona, en comptes de portar-lo a La Masía, els seus pares van decidir venir a instal.lar-se amb ell a Catalunya i que es concentrés exclusivament en el futbol. Dona-li a una criatura de 13 anys entre 16 i 14 hores diàries per jugar a la Playstation i a la pilota, afegeix-li la pressió d'haver de treure a tota la familia de la pobresa i estaras creant un monstre.

3) Quan va pujar al primer equip del Barça va ser ràpidament adoptat pel clan brasiler del vestidor: Deco, Motta i Ronaldinho. Indubtablement, tres futbolistes d'una qualitat humana i professional irreprotxables. Es veia a venir. El seu model sempre ha sigut Diego Armando Maradona.

4) L'altre día vaig topar amb aquesta noticia sobre els Messi. Pels mandrosos, tot i que us recomano profusament llegir-la perquè no té desperdici, explica la tràgica història de la disgregació familiar davant la impossibilitat de trobar una escola on la seva germaneta no se senti atacada per l'abominable llengua catalana. És més, friso perquè na Pisarra Negra llegeixi això i li dediqui l'entrada que es mereix.

No m'alabo el gust. Els dos futbolistes del Barça que més he admirat per ètica i estètica són Michael Laudrup i Luis Figo i tots dos van acabar fotent-me-la amb el Madrit. Ara, que ningú em demani que li llepi els peus d'atleta a aquest midget borderline perquè li tinc autèntica tírria. Collons, que és compatriota d'en Valdano! Si apliqués encara que sigui una quarta part del talent que té per pipar-se ell solet totes les pilotes que li arriben a la vora de l'area en cultivar el seu encant personal estariem parlant de l'assessor d'imatge que necessita el Montilla per arribar a semblar humà.


* Ara sí, si després de profanar el més sagrat que té Catalunya no em censuren el bloc, dimiteixo.

PersisTeam

Me la posa molt dura que la meva entrada número 100 sigui la del día després de que el Barça hagi guanyat la seva tercera Champions. De fet, mentiria si digués que no m'ho he fet venir expressament.



Tots estarem d'acord en que aquest triomf, el d'ahir i de fet el de tota la temporada, és d'en Guardiola. Un paio que venia d'entrenar un any a Tercera Divisió i que ha agafat un club en descomposició i una plantilla viciada i els ha convertit en una bassa d'oli i de baba sense precedents. Si no fos perquè ens toca tan de prop, hom ho podria definir com el somni americà.

Però jo vull enrecordar-me'n de més gent. Perquè ja us vaig avisar que tinc mal perdre i ara descobrireu que en la victòria tampoc em resisteixo al revantxisme.

Per això, m'agradaria dedicar aquest triplet històric a:

- Cristina Cubero, Andrés Astruells, Josep Maria Artells, Santi Nolla, Miguel Rico, Enric Bañeres i tota la caterva de periodistes d'El Mundo Deportivo que durant l'últim any s'han deixat la vida per a destronar a en Laporta (A que no estabamos tan mal?) maximitzant els seus defectes sense concedir-li cap virtut i sovint incitant a l'odi dels extremistes per a justificar-lo després. Els mateixos que han volgut protegir en Ronaldinho i linxar a un Eto'o (l'home que ens ha donat dues Champions, sí, també la de París) que l'únic pecat mortal que va cometre va ser dir en veu alta veritats com punys. Aquells que han vilipendiat un Txiki Beguiristain que no s'ha volgut plegar mai als seus desitjos i que ha treballat en silenci donant continuitat a una plantilla que s'ha demostrat que és més que vàlida i aguantant moltes coses. Els que van apadrinar i promocionar una moció de censura encapçalada per personatges de dubtosa procedència. Els que ens han volgut vendre al Sandro Rossell salvador de la pàtria encara que va portar el càncer al vestuari, volia Scolari i no Rijkaard, Mouriño i no Guardiola i va iniciar la crisis institucional per un problema d'ego. Els mateixos desestabilitzadors que aquest estiu van estar a punt d'evitar la temporada històrica d'enguany i que haurien d'estar amagats sota les pedres però encara ténen collons de treure pit ara.

- Manolo Oliveros i Josep Maria Minguella, suposats representants del barcelonisme al programa radiofònic més escoltat de l'estat espanyol i que ahir van tenir la recompensa divina als serveis prestats amb un problema tècnic que els va obligar a cantar el gol del Messi per telèfon i dos minuts més tard. Foteu-vos, perquè em feu vergonya aliena. No em representeu!

- A tots els socis que són més nunyistes que del Barça i que no trigaran massa en trobar una altra excusa per crear divisió. Vells torracollons i tribuneros que només saben criticar perquè directament són incapaços de ser feliços i això és molt trist però no és culpa meva.

- Als afeccionats que en la seva infinita sapiència futbolística han anat criticant d'un en un a en Puyol (que ja està acabat), en Xavi (doble MVP i campió d'Europa que no fa res en els partits importants), en Piqué (que només juga al Barça perquè és català) i en Víctor Valdés (que no té nivell per jugar a Primera Divisió) però ja ténen la llengua amarga de tenir-la tanta estona a l'ullera d'en Messi i l'Iniesta. Feu-vos-ho mirar.

- Als madridistes que comencen a sentir una angoixa molt molesta que vé de dins i que no saben ben bé perquè baixa fins a l'intestí. Diagnòstic: és el vostre instint merengàcnid que us avisa de que s'acosta un segle de glòria blaugrana molt fotut per a vosaltres.

- A tots els que s'apuntaran al carro i s'han fet o es faran del Barça aquest any. Per norma general respecto més als que s'han forjat en la derrota (jo vaig saber que era culer fins la medul.la després de la final d'Atenas) però sigueu benvinguts i recordeu que el club us necessitarà a la propera guerra interna, així que procureu recordar tot el que ha passat últimament abans d'escollir un bàndol.

Tornant a allò que deia a l'inici, aquest és el triomf d'en Guardiola i com a tal ha de ser recordat. El día de la seva presentació, el de Santpedor no va prometre títols, va prometre treball (l'empitjorament de la seva calbície l'avala) i que persistirien fins al final. I amb aquesta filosofia s'han trencat tots els motlles: hem aconseguit les mateixes Champions en color que el Mandril i un triplet que ells no ténen, contra el Chelsea vem guanyar la semifinal agònicament (a la anglesa) i amb un sol xut i cap dins (a la italiana), la final l'hem guanyat amb un gol a la primera oportunitat (a la merengue) i matant el partit sense gaire patiments (a la argentina), no ens hem queixat de les baixes i tothom ha rendit (a la alemanya), hem demostrat que es pot guanyar amb 7 de la pedrera (a la holandesa) i enamorant al món (a la brasilera). Aquí han passat coses molt rares, coses que mai ens passen a nosaltres.

Prou d'enviar sms a TV3! Aquest equip històric ja té un nom i és el d'en Guardiola, però si no hi ha més remei que posar-li un eslògan, aquest hauria de ser el PersisTeam.

El que ningú ens pot treure

Abans que comencem a exigir l'inexigible, abans que tornin les vaques magres, abans que floreixi de nou la nostre tendència innata a l'autodestrucció, abans que Roma determini si realment aquesta pot ser la millor temporada de la nostre història... fariem bé gaudir el moment com el que és: irrepetible.

Born to be white

Primer de tot, vull disculpar-me amb els que il.lusionats pel títol esperaven llegir una proclama sobre la puresa de la raça. En segon lloc, advertir als meus lectors anti-futboleros (i no miro a ningú, Josep) que ja poden deixar de llegir aquesta entrada. A menys de 5 hores per a una semifinal de Champions i a aquestes alçades de la temporada no espereu gaire més de mi.

Dit això, avui parlaré del blanc merengue perquè els últims dies s'ha produit una estranya paradoxa espai-temporal que fa que a Madrit el dissabte 2 de maig no hagi existit mai. I mira que era el día de la seva comunitat. Me'n vaig adonar quan dilluns vaig engegar la televisió frisós per gaudir amb la secció esportiva dels informatius estatals i em vaig trobar que només parlaven d'un senyor que es diu Florentino Pérez. Tot molt sospitós.

Preocupat pels nostres veïns mesetaris he investigat l'orígen d'aquesta amnèsia col.lectiva i adoració incondicional cap a l'ésser superior i us poc avançar que ja he pogut descartar amb alleujament la possibilitat d'una macrosecta perillosa. En realitat, el tal Florentino és un vell conegut que ja en el seu día va popularitzar frases com "Zidane ha nacido para jugar en el Real Madrid". I com en el fons em sento culpable perquè tot va començar amb el 2 a 6 i els veig molt enfonsats, he decidit contribuir a que tornin a ser el que eren. Aquí deixo les meves propostes de gent que definitivament ha nascut per estar al Reïal Mandril. Apunta, Roncero:

Per un rival digne. Per la conservació dels valors històrics del Mandril. Perquè no es pot perdre així com així l'herència d'Hugo Sánchez, Míchel o Fernando Hierro. Fícha'ls Florentino.

Campions i tal

H umiliant

I mpressionant

S ensacional

T remebund

O rgàsmic

R esplandent

I nimaginable

A collonant

L

L

L

Òptica blaugrana: Optimisme

Culers del món, Aquest any sí! És la conclusió a la que arribo després que el Barça hagi guanyat a Valladolid i Getafe, dos partits que donava per empatats en els meus pronòstics. No anava tan desencaminat, perquè tots dos s'han guanyat per la mínima, però a aquest equip li és igual jugar partits complicats i tramposos a camp contrari emparedats entre eliminatòries de Champions. No hi ha qui els pari! A aquestes alçades comptava amb estar 2 punts per sobre el Madrit i en comptes d'això continuem a 6 i amb dues jornades menys per disputar. Amb aquest ritme de sumar punts, el Barça de Guardiola es pot proclamar matemàticament campió la jornada 35 guanyant al Vil.la-Reïal al Camp Nou. I si el Madrit perd a Sevilla, que no em sembla gens descabellat, encara ho rematarem al Bernabeu. Fixeu-vos si vaig sobrat que fins i tot ja dono per fet que guanyarem al camp de l'etern rival.

Quin optimisme, oi? Però ai, amics... què perillós és l'optimisme. Ara que ja tinc la Lliga coll avall m'entra de sobte una cagalera descomunal. I si al Barça se li acut passar la semifinal amb el Chelsea i plantar-se a la final de Roma? I si per aquelles coses del destí perdem la final de la Champions el 27 de maig? Quina sensació imperarà al final de la temporada 2008/2009? Què pesa més: l'alegria de guanyar la 19ª Lliga o la tristor de perdre la possibilitat de guanyar la 3ª Copa d'Europa?

I així, sense adonar-me'n, acabo de definir el barcelonisme.

Òptica blaugrana: Passar-se de frenada

La portada és suficientment explícita com per no necessitar de més raonaments, però permeteu-me una petita reflexió: O tots els que tenien un mínim de seny han marxat de vacances o aquest cop el Marca s'ha deixat arravatar per la impotència de veure que el Barça no punxa i queden només 8 jornades. Publicar aquest titular d'un equip que ha marcat 87 gols, li han fet 24 i només ha perdut 3 partits en 30 jornades és anar molt i molt lluny en la creació d'una realitat paral.lela de conveniència. Us he de confessar que supera de llarg el que jo m'esperava.

El gol anulat a l'Henry del que ningú parla

El gol anulat al Recreativo altament reivindicat

Del penalti assenyalat per mans dins de l'àrea ni en parlo perquè no va ser gol. Només dic una cosa: compte amb l'arbitratge al Bernabeu la jornada 34.