Rabiós

Ara que he heretat del meu pare, com ell abans del meu avi, el títol d'home més intel.ligent del món fà molta ràbia si us recordo que jo ja ho vaig avisar? Era previsible. MOLT previsible. La mateixa merda de sempre. Ambient hostil, joc dur, permisivitat arbitral, l'expulsat de torn i l'empatet.

Ep! I compte que a primers de maig anem a Vila-reial i allà ens juguem les garrofes. Tot el que no sigui guanyar allà és llençar la lliga o dependre del Mandril. Sí que faig ràbia, sí.

Determinisme

Conèixer quan i com moriràs és un gran avantatge. Jo ho he descobert avui. I no és que hagi decidit llençar uns quants euros contractant a una gitana que hauria d'estar més procupada per planificar l'ordre en el que anirà a recollir els seus 15 fills quan surtin de la presó que de calcular anys de vida aliens a la babalà. La meva font és molt més fiable, es diu genètica.

A més ho he sapigut per partida doble. Avui no només li han diagnosticat un càncer de còlon al meu pare sino que he descobert que el meu avi va morir del mateix. Tinc excusa. Quan va morir el meu avi patern era tan marrec que amb prou feines el recordo i tampoc és que se n'hagi parlat massa de les causes del decés als sopars familiars. De fet, no se n'ha parlat gens.

El càncer, a.k.a. l'home del sac de l'edat adulta

Per tant, tenint en compte que és un dels càncers més hereditaris, ja tinc data de caducitat. Petaré vora els 65 de càncer de còlon. La bona noticia és que és un dels més lents i tractables. La dolenta, que per desgràcia no és com l'espanyolisme, un mal lleig que a la meva familia es transmet saltant-se una generació (avi culer, pare perico, fill culer). Em quedaré amb les ganes de saber si el meu besavi hagués sigut de l'Espanyol o hagués mort de càncer de còlon, perquè al segle XIX els homes tenien la mala costum de no practicar esports britànics d'importació ni passar dels 50.

Podria posar-me les mans al cap però tot plegat és un descans. Ara sé que quan vagi el metge i aquest intenti prevenir-me dels riscos del sobrepès, el tabaquisme i el consum de carn vermella podré respondre orgullós: vostè no ho entén, tinc la responsabilitat de complir amb la tradició familiar.

Megalomania IV: Hooligan (Part 2)

Era un divendres qualsevol, sense res que el fes susceptible de ser especial. Jo anava de cul i angoixat per l'imminent tancament de l'edició i, per variar, un dels ordinadors feia figa i haviem de fer torns per escriure. Vaig baixar a fer una cigarreta i a la mateixa porta de l'edifici em vaig topar de cara amb els dos quinquis, aquest cop acompanyats de més brètols. Malauradament no vaig tenir l'oportunitat d'esquivar-los, perquè pràcticament m'hi vaig plantar de morros només posar un peu al carrer.

Opció A: Bé, per a ser més exactes no eren a la porta de l'edifici sino a la del putiferi adjacent que hi ha al carrer Gran de Gràcia, però això jo encara no ho sabia. Quan em van saludar, em vaig quedar paralitzat per la sorpresa. Crec que van donar per fet que vivia en aquell bloc de pisos perquè no hi va haver preguntes, només retrets de que no hagués complert la meva promesa de trucar-los per sortir. Estaven animats i no acceptaven un no per resposta, així que em vaig deixar arrossegar dins del club amb la promesa de fer una copa i prou. La realitat és que no només em van convidar a beure. Insistien a fer-me entrar a les habitacions amb una prostituta (lumi, en deiein ells), amb totes les despeses pagades. Quan ara hi penso, imagino que van interpretar la meva intimidació en aquell sopar de l'Aplec com si fos timidesa i allò els devia semblar una bona obra, perquè van interpretar la meva negativa inicial com una ofensa. Millor accedir-hi que explicar-los que un divendres a la nit no puc anar de putes perquè m'esperen a la redacció del Blanc i Blau per tancar el diari, vaig pensar.
Em van fer passar a una sala vetusta on se'm van presentar breument les noies d'una en una. No sóc un entès, però hagués jurat que la política de l'empresa tenia més a veure amb la competitivitat dels preus que amb la qualitat, com per altra banda es desprenia per la mena de personal que sovint veiem entrar des de la feina. Tot seguit, una senyora grassa em va comminar a decidir amb quina de les seves noies voldria passar la propera mitja hora. Vaig pronunciar un dels pocs noms que recordava de les presentacions i al cap d'un parell de minuts es va personar a la sala una subsahariana de grans pits i cabellera rinxolada que juraria que no es corresponia amb la meva tria inicial. Em va prendre la mà i em va dur escales amunt cap a una de les habitacions, fet que va provocar gatzara entre els meus finançadors. Del que va passar allà dins no us en donaré detalls perquè sóc un gentleman i perquè no en tinc un bon record.
Consumida la mitja hora, vaig sortir de l'habitació i em vaig acomiadar dels coneguts que encara hi havia a la barra. Tenia pressa però per motius diferents als que vaig emprar per excusar-me. El destí va voler que la meva eixida del putiferi coincidís en el temps amb la tradicional xerradeta postlaboral que els meus companys de feina mantenien a la porta del diari. Un consell: si no sabeu com fer-ho per a que us despatxin, desaparèixer una hora de la feina i que els teus caps t'enganxin a la sortida d'un prostíbul és un mètode que funciona.

Opció B: La reacció primigènia va ser tornar enrere i tancar la porta, però abans d'actuar ells ja havien apretat a córrer cap a mi. L'edifici és antic, el porter ha marxat i a aquestes hores l'entrada principal és tancada amb pany i clau, així que esperaven algú que els obrís la porta de l'edifici per accedir-hi. Jo també corro. Pujo els graons de l'escala de dos en dos i el so cavernós de les passes acelerades que sento darrera meu certifiquen que han aconseguit entrar sense necessitat de mirar enrere. Arribo ofegat a la cinquena planta, i gairebé cremo el timbre de la porta del pis on hi ha la redacció de tant trucar, sense adonar-me que duc les claus a la mà. Les petjades cada cop se senten més fortes i ara van acompanyades de crits inconexos que no puc desxifrar. M'obren la porta, atropello al redactor que s'interposa entre l'interior del pis i jo, tot seguit la tanco d'un cop sec. Tothom em parla alhora, els de dins pregunten i els de fora exclamen. La porta que tinc enganxada a l'esquena tremola. Me n'allunyo i procuro explicar-me davant les cares perplexes mentres miro de recuperar l'alè. No ho aconsegueixo. El cops augmenten, la porta és robusta, empasso saliva... Truqueu a la poli.
Em fan cas i truquen a la policia, però el xivarri a l'altre cantó de la porta cada cop és major. Ara se senten altres portes que s'obren i es tanquen, noves veus que identifico com a veïns i amenaces creuades. Explico als altres el que he vist i només per a mi penso que si hagués mantingut la sang freda i passat de llarg potser no m'haguessin reconegut i ja seria fora de l'edifici. Apareix el redactor en cap, un dels agredits el març de 2004, amb el meu bat de beisbol a la mà i diu que ens apartem que vol obrir la porta. Jo m'aparto, altres s'ho miren, uns pocs li ho impedeixen. Un telèfon fa ring. Forcejen. Ningú el despenja. Algú ensopega. El redactor en cap no feia broma i ja ha obert la porta. El passadís de l'entrada s'omple de gent. No hi ha espai per pegar-se, només per empentar-se. Quedo atrapat. Tothom contra tothom. Cauen cops i esgarrapades. Jo em defenso. Sirenes de lluny. Quelcom humit m'encega els ulls. Sirenes de prop. Corredisses. Era sang. Hospital. Comissaria.

Opció C: Els dos quinquis em van reconèixer de seguida. Volien saber que hi feia allà i jo vaig mentir sense gaire traça. Me n'adono perquè ells em recorden que al sopar els vaig explicar que sóc de La Verneda i erem a Gràcia, cosa que es contradeia amb la meva versió d'aleshores. No vaig saber què més dir, i ja se sap que qui calla otorga. La resta de la colla s'impacientava i no em va fer falta cap habilitat especial per percebre que no els queia tant en gràcia com als meus dos vells amics. Un d'aquests desconeguts, el que tenia més pinta de remenar les cireres, se'm va adreçar directament: Nos han dicho que por aquí está el Blanc i Blau, tu sabes algo?
Ja he dit abans que els caps del BiB són uns tril.leros i uns autèntics fills de puta, però encara no us he explicat que una de les seves principals aficions és deixar de pagar als creditors. Per coses com aquesta havien hagut de presentar suspensió de pagaments i refundar l'empresa diverses vegades. Tampoc era estrany que canviessin de seu habitualment. Així, no només resultava costós cobrar-los els deutes sino que fins i tot eren difícils de localitzar. En aquella situació em va passar pel cap la vella màxima de que la informació és poder: Algo sé, vaig respondre.
Sabia que el meu to enigmàtic no li resultaria agradós a aquell individu, com es va encarregar de confirmar-me ell mateix mitjançant el seu llenguatge corporal de bull dog rabiós, però jo tenia un pla i aquest era tan simple com bescanviar la meva integritat física per la dels meus companys. El tracte va consistir en indicar-los amb exactitud on havien d'anar i obrir-los la porta de l'edifici per a que poguessin accedir-hi. A canvi, a mi em deixarien en pau i, per suposat, no ens hauriem vist mai. Al meu favor va jugar la mediació dels dos quinquis, que van intercedir per assegurar que jo era un paio legal. Ho vaig trobar extremadament irònic. Tot seguit m'en vaig anar a donar una volta i a planificar la cara de sorprès i consternat que faria al tornar a la redacció, un cop passada la tempesta.
No se'm van treure els remordiments fins que em va arribar la declaració de la Renta i em vaig adonar que els malparits del BiB no m'havien retingut gairebé res del sou i em tocava pagar 700 euros d'impostos.

Megalomania IV: Hooligan (Part 1)

A molts de vosaltres us resultarà sorprenent que algú del meu talent narratiu i èxit contrastat es mantingui com una persona tant senzilla i humil. L'explicació és ben senzilla: molt abans de començar a publicar en aquest bloc jo ja tenia milers de lectors diaris. Durant un any vaig exercir de redactor al diari Blanc-i-Blau, publicació que té el suficient sentit de l'humor com per autodenominar-se "Degà de la premsa espanyolista", obviant el fet que també és l'única en aquest sector.

Treballar al BiB és el més semblant a cosir pilotes de futbòl en un soterrani clandestí d'Indonèsia. Ho dic sobretot per l'espai i les condicions de treball però també perquè paguen tard i malament i els seus caps són uns tril.leros i uns autèntics fills de puta. Però no ens embranquem i anem al fons de l'assumpte. El març del 2004, el director i el redactor en cap del BiB van ser apallissats per un grup de Brigadas Blanquiazules a la sortida d'un partit a Montjuïc, suposadament a causa d'un editorial molt crític amb els càntics racistes que aquesta gent dedicava al porter espanyolista, el camerunès Kameni. En aquella època jo encara no treballava al diari però hi vaig entrar poc temps després.
Un bon día, a determinada llumenera de la redacció se li va acudir iniciar una campanya de recollida de signatures per a fer fora els ultras de l'Estadi Olímpic. Es va publicar al diari un anunci a tota pàgina i en poques setmanes es van recollir centenars d'adhesions amb nom, cognom i DNI que s'anaven publicant a les pàgines centrals. Primer ocupaven una pàgina, després dues... Fins que la cosa va agafar la suficient repercussió com per a que comencessin a arribar amenaces al diari.

Casualment, en aquells dies em va tocar cobrir un Aplec de Penyes del RCD Espanyol. Només us diré que un cop allà em van aconsellar no dir de quin mitjà venia per si de cas. Però estem parlant de l'Espanyol i això implica uns determinats estàndards de capacitat organitzativa, així que, com no podia ser d'una altra manera, em van col.locar en una taula amb els representants de les penyes més radicals del club. Per mantenir l'anonimat, amb la complicitat d'un company de l'AS em vaig haver de fer passar per enviat d'una ràdio local. Gràcies a Déu duia la gravadora a sobre, la mentida va colar i durant el sopar vaig poder assisitir impertèrrit al moment en el que el tema de la recollida de signatures del BiB apareixia a la conversa, amb els seus tímids partidaris i els seus vehements detractors. Entre aquests últims, una parella de quinquis que ho consideraven una provocació i afirmaven tenir moltes ganes de fer una visita als responsables de la campanya. I aquí faré un petit incís. A vosaltres us passa que com menys interès teniu en simpatitzar amb algú més en gràcia caieu? A mi sí, i juro per la vostra salut que em vaig limitar a mantenir-me en un discret segon pla, però amb el pas de les cerveses els dos quinquis van començar a trobar-me més i més simpàtic fins al punt que aquella nit em volien portar de festa amb la seva colla tant sí com no. Em va salvar ser allà per feina i amb la pamema d'apuntar els seus telèfons mòbils i la promesa de trucar-los més tard per quedar me'ls vaig poder treure de sobre.

L'endemà al diari van riure molt amb l'anècdota, gairebé tant com amb el fet que mig en broma em presentés a la redacció amb un bat de beisbol per si algún dia es materialitzaven els projectes escoltats al sopar. Que no us distregui la curiositat de saber perquè tenia jo un artilugi com aquest, que la història del bat és ben senzilla (me'l va portar el meu pare d'un viatje a... França), el cas és que vaig tornar d'aquell sopar convençut que l'amenaça era real. I no anava tan desencaminat...

Tinc mal perdre

Ja m'avanço al gag del Crackòvia

Ja és definitiu: sóc oficialment antipericu. 27 anys m'ha costat predre-li tot el respecte i apreci que li tenia al RCD Espanyol, del que fins i tot he sigut soci la primera meitat dels 90. Em sap greu pels meus pares, la meva germana i algun altre espanyolista decent que conec, però de motius me'n sobren:

1) Com a equip, el seu joc de merda i conservador a més no poder. El blanc-i-blau fa anys que és un dels equips més cínics i desagradables de veure no ja d'Espanya sino de tota Europa. I això no vé d'ara, ho ha de ser per força un equip que ha vist passar jugadors com Mendiondo, Mino, Eloy Pérez, Torres Mestre, Pacheta, Ivan Helguera, Toni Soldevilla, Pablo Zabaleta o el mateix Pochettino.

2) La seva afició reaccionària i essencialment antibarcelonista, que l'únic que té de catalana és el victimisme. Gent a la que he vist fer coses com posar-se darrera d'una de les porteries de la Ciutat Esportiva de Sant Adrià per insultar i atemorir un nen de 7 anys que l'únic pecat que ha comès és jugar al Barça.

3) Té jugadors autènticament malparits com el senyor Raúl Tamudo, que a part de posar i treure entrenadors i jugadors és capaç de vetar un mitjà de comunicació perquè un columnista va escriure un dia que les ulleres de pasta que porta se les posa per semblar intel.lectual. Com el senyor Dani Jarque, que tot i néixer a Sant Boi es considera andalús i es nega a parlar en català, o com l'actual jugador del Deportivo i ex-periquitu Sergio González, que publicita opinions tan pintoresques com aquesta.

4) L'analfabet del seu president. Una de les poques persones, amb Enric Reyna, capaç de parlar el català amb accent castellà i el castellà amb accent català, sense deixar de destrossar a cap dels dos. I que consti que Daniel Sánchez Llibre és el que menys crítiques mereix.

5) Per Tomas Guasch, que ostenta el rècord de detestabilitat encabible en una sola pèrsona i representa tot allò que em remou l'estómac de l'entorn d'aquest club: madridisme encobert, antibarcelonisme furibund, espanyolitat (que no espanyolisme) recalcitrant, catalanofòbia autolesiva, forofisme i sectarisme familiar (només cal veure a la seva filla per adonar-se com li ha menjat el coco).

Només em queda una curiositat: quants gols es deixarà encolomar l'Espanyol a Montjuïc la setmana vinent? Ja t'hi pots pujar de peus que no seran menys de 3, perquè juga contra el Mandril. I lo trist de tot plegat és que no ho faran expressament, els hi surt de dins. L'Estadi s'omplirà de merengons i no hi haurà pressió ambiental per l'equip rival, l'afició es preocuparà més de celebrar haver guanyat al Barça i de que se'ls senti per la tele que d'animar, seguir en posicions de descens serà el de menys perquè ja han arreglat la temporada, si es perd no passarà res perquè en el fons perjudica al Barça i la gent marxarà contenta. I la plantilla? Aquesta setmana hi haurà entrenament específic de velocitat (per demanar-li la samarreta al Raúl al final del partit) i jugades assajades (com semblar afectat al declarar a la premsa que "esta no es nuestra liga" o "6 de 6 puntos contra los grandes es casi imposible"). I jo no ho hagués dit mai, però me n'alegraré si baixen a Segona per menys de 3 punts.

Dime de que equipo eres y te diré de que pié cojeas

Hi ha poques coses en aquest món tan previsibles com el soci/patitzant de l'Espanyol. De fet, em considero una refotuda eminència en el tema. He conviscut amb socis espanyolistes durant 25 anys, he treballat 1 any a l'únic diari perico que existeix i, encara més, he sigut un d'ells.

Si jo fos la Mercedes Milá, aquest post es titularía "Diario de... un ex-periquito" i em pagarien una morterada per filmar el que ara diré amb cara i veu de Pocholo emprenyat, però ho faré gratuïtament perquè sóc així: una bellíssima persona.

(Instantània que reflecteix nítidament la idiosincràsia del perico: minoritari i antibarcelonista)

L

A l'espanyolisme s'hi arriba bàsicament per tres vies:

L

A) Per definició. Et fas palles amb la idea d'una Espanya imperial i dius "polacos de mierda" tot i ser català. De la mateixa manera que no votes al PP perquè et semblen uns tous i busques alternatives com España 2000 o Frente Español, ser del Madrit no et sembla prou radical i et fas del Español (és important escriure-ho amb la "ñ" constantment perquè ningú es confongui). Et consideres un heroi i un militant exemplar, però no ets soci perquè et toca els ous que el club hagi canviat l'himne per posar-ne un íntegrament en català. Només vas a l'Estadi el día que juguen contra el Barça i als partits televisats importants, però sempre hi vas amb banderes rojigualdas i ets dels que inicía el càntic "Puta Barça... y Puta TV3". Proporció estimada: 5% de la masa social en estat vegetatiu, 20% quan es juguen finals, es guanya algún títol o puja l'atur.

L

B) Per oposició: Ets de l'Espanyol perquè és la manera menys mainstream de no ser del Barça. Ser perico et fa sentir especial i et permet queixar-te constantment del maltracte que rebs socialment, de l'administració pública, dels mitjans de comunicació... Si poguessis escollir, també t'agradaría ser negre a Texas. Detestes tot allò que té relació amb el barcelonisme i tot aquell que sigui culé mereix el teu menyspreu, de forma més o menys íntima perquè no vols generar-te problemes. De vegades, secretament, t'agradaría que ningú sapigués de quin equip ets, però (quin remei!) la teva militància es veu reforçada setmanalment pels comentaris burlescos que et fan cada dilluns a classe o a la feina. Vas generant una bossa d'odi i d'impotència que acaba derivant en simpatía pel Madrit, producte de la teva necessitat de venjar-te del culé i els pocs arguments que et dona el teu equip. Proporció estimada: 75% de la massa social.

L

C) Per tradició: Algún dels teus ancestres t'ha inculcat l'amor incondicional pel RCD Espanyol i el portes per bandera. Te la bufa el Madrit i has fet del "merengues i culés la misma mierda es" el teu lema. Et saps de memòria els quatre arguments bàsics d'una bona defensa del teu club: 1-L'Espanyol el van fundar universitaris catalans. 2-Li van posar Espanyol per diferenciar-se de l'equip dels estrangers. 3-Ser de l'Espanyol és més difícil i té més mèrit que ser del Barça. 4-Quan guanyem alguna cosa la disfrutem més. Enyores Sarrià encara que no l'hagis trepitjat mai, vas al camp cada 15 díes plogui, nevi o faci sol i només vius per trepitjar Cornellà-El Prat. T'emprenyes com una mona quan et diuen que el teu equip és el filial del Madrit i que sou una afició de fatxes, i et poses com exemple a tu mateix (que votes socialista i parles català amb accent ampurdanès) però cada cop que vas al camp i comptes les banderes espanyoles... Proporció estimada: 20% de la massa social. Jo mateix podría haver format part d'aquest 20% si no fos per la sensació d'impostor que se'm quedava cada cop que venia el Barça a jugar a Sarrià i a un altre petit detall: m'agrada veure jugar a FUTBOL.

L

Afirmo ROTUNDAMENT que tot perico és d'un d'aquests 3 tipus. Identifiqueu-los un per un i actueu en conseqüència. Podeu començar per aquests:

L

- Pau Gasol

- Marc Gasol

- Albertito Fernández Díaz

- Ricky Rubio

- Gemma Mengual

- Manel Lucas

- Tomás Guasch

- Susanna Guasch

- J.A. Samaranch

- Cristina Cubero

- David Fernández (a.k.a Rodolfo Chikilicuatre)

- Xavi Moya (boxejador)

- Adam Raga (pilot de trial)

- Julia García Valdecasas

- Manel Comas

- Carles Canut

- Carles Flavià

- Chiqui Martí

- Josep Guardiola (el cantant)

- Andrés Astruells

- Rafa Jofresa

- Dani Ballart

- Andrés Gimeno (ex-tennista)