Eutanàsia, siusplau

Eutanàsia. Eu - thanatos. Bona - mort. Provocar el decés d'una persona MALALTA per acció o omissió. Èticament defensable en base a evitar patiments insuportables a l'individuu o la prolongació d'una VIDA ARTIFICIAL.

Revista Yo Dona, suplement del diari El Mundo del dia 3 de juliol:

"Ahora mismo molo tanto que es una pena que no podáis verme. Escucho a Keith Jarrett con una copa de vino en la mano y un cigarro de liar. El tabaco de liar me da un punto muy bohemio. (...)"

Bárbara Alpuente, columnista i guionista de sèries com Casi Perfectos, Fuera de Control, SMS (Sin Miedo a Soñar) i La isla de los nominados, entre d'altres.

Ràbies de temporada (Reloaded)

En aquest etern retorn que significa la vida del creador (ui, sí... l'artista) em veig en l'obligació de recuperar una de les primeres entrades que vaig publicar en aquest bloc. No tenia pensat donar-li continuitat a això de les ràbies de temporada, però ja en el seu dia vaig avisar que el Nadal no és l'època que més m'excita en aquest sentit. Ha arribat el moment. Crec que ja estic preparat per atacar el greal de les festivitats detestables: Sant Joan. Per sort, m'ho han posat fàcil. Sí, amics, Estrella Damm ho ha tornat a fer.



En una exhibició d'originalitat hem saltat de Formentera a Menorca, d'una banda desconeguda sueca a una banda desconeguda australiana, que fa igual de cool i poc mainstream. Una melodia ben poppie, memoritzable i bonrotllista. En aquest cas no s'hi han trencat gaire les banyes: tornada de moltes veus a l'uníson i uns quants 'papa papa' que no fallen mai. Tot ben assequible pel populatxo que beu Estrella, juga a pales, lloga bicicletes, porta havaianes, barrets de palla, assiteix a concerts en cases particulars i disposa del típic veler. Que us he d'explicar, oi? Qui no s'ha tret mai el PER? Com no sentir-se identificat... Que no nos engañen! Que nos digan la verdad!

1) On collons són els petards? Per Sant Joan vius en un estat de nervis constant per les detonacions que esclaten al teu voltant sense cap mena de control
2) Paisatjes idílics? Potser sí, però convertits en un abocador de bruticia.
3) Festetes íntimes i privades? I una merda! Vagis on vagis estarà tot massificat, plè de gent passada de voltes i que es baralla.
4) Despertar plàcidament de bon matí amb una tia bona al costat? Impossible. Has de sortir per collons fins les 7 del matí o preparar-te per passar la nit en blanc menjant sostre.

Això per no parlar de la música de merda, la relació qualitat-preu de l'alcohol, els controls policials a dojo, les retencions i la ressaca. Sant Joan no té glamour, és el nostre Oktoberfest. Ni més ni menys. I a mi personalment em vé tant de gust com un entrepà de llenties.

Temps Perdut

Ho he fet. M'he quedat despert fins a les 8 del matí per veure el desenllaç d'una sèrie. Fins i tot he convençut a un amic perquè vingués a les 12 de la nit a casa meva a una freak party improvisada consistent en beure cervesa, jugar a la PS3 i fer temps fins l'hora d'emissió.

Tot i que tinc la sensació que Cuatro m'ha esquilmat un troç de finale (que no seria gens d'estranyar tenint en compte com han gestionat el tema dels subtítols) i que ara mateix em moro de son, estic en condicions d'afirmar que el final de Lost ha sigut una puta merda. I no és pel fet que hagin estirat la sèrie com un xiclet, ni que hagin quedat la tira de trames i misteris plantejats sense resoldre, o que malgrat negar els seus creadors per activa i per passiva que el final de la sèrie tingués a veure amb el que tothom especulava finalment s'hagi demostrat que era mentida. El que realment em fot és que després de veure l'últim capítol em quedi aquesta sensació d'estafa i pèrdua de temps durant 6 anys.

Em podria posar a llegir fòrums i consolar-me amb les múltiples interpretacions que trobaré d'aquest final 'obert'. Podria deixar reposar el visionat i criticar-lo més endevant amb calma. Podria buscar excuses per justificar el meu desencís i creure-me-les fins a minimitzar-lo. No em dóna la gana. La primera impressió és la que compta. La manera de distingir un bon final és que et deixi satisfet i aquest no ho és. La resta són collonades.

Hi haurà qui em digui, i amb raó, que ja es veia a venir. Que què diantre m'esperava. Doncs pel que es veu esperava un miracle: una resolució a l'alçada de la categoria dramàtica d'almenys el 60% de la sèrie, que ha sigut altíssima. En comptes d'això he vist un anunci de torrons de 2 hores barrejat amb unes seqüències d'acció pròpies de telefilm de migdiada. A la merda!

Rabiós

Ara que he heretat del meu pare, com ell abans del meu avi, el títol d'home més intel.ligent del món fà molta ràbia si us recordo que jo ja ho vaig avisar? Era previsible. MOLT previsible. La mateixa merda de sempre. Ambient hostil, joc dur, permisivitat arbitral, l'expulsat de torn i l'empatet.

Ep! I compte que a primers de maig anem a Vila-reial i allà ens juguem les garrofes. Tot el que no sigui guanyar allà és llençar la lliga o dependre del Mandril. Sí que faig ràbia, sí.

Si jo fos mon(olo)guer

- Explicaria coses patètiques que m'han passat a mi dient que els hi han passat als meus amics. Després li donaria un gir i acabaria reconeixent que m'han passat a mi, allunyant així definitivament les sospites del públic.

- Em prepararia les improvitzacions de manera que en tingués unes quantes de recurrents per a fer servir en moments determinats en base a les reaccions del públic. Tothom pensaria que sóc enginyós i àgil.

- Falsejaria el meu accent i el meu llenguatge per semblar més del carrer.

- Evitaria parlar de temes mínimament trascendents, perquè fa avorrit. La trivialitat és cool.

- Marcaria els gags que sospito que faran més gràcia amb silencis estratègics i si no funciona ja me'ls ric jo mateix.

- I, per suposat, modificaria totalment els punts anteriors si m'ho demanés un directiu de televisió. No pels diners, és que es deu lligar molt sent artista.

La mare del tano

Vagi per endevant que per a mi ser gitano no és una qüestió de raça sino un estil de vida. Intentar convènce'm del contrari és com intentar-me convèncer de que Tiger Woods és el prototipus de nigga. No és un clitxé, és pura estadística.

Doncs bé, si us hi fixeu hi ha determinats sectors des dels quals es glorifica el gipsy way of life. Normalment prou allunyats com per trobar exòtic tot allò que ho envolta. I, per suposat, prou lluny com per estalviar-se'n la convivència. És per això que qualsevol merdaseca ho peta en els tablaos japonesos, perquè cap d'ells ha hagut d'aguantar una gitana cantussejant flamencades 6 hores diàries en una cuina de 10 metres quadrats com un servidor. L'últim exemple és el de la Shakira (a.k.a. Veu de cabreta a l'edat del pavo).

Ja sé que la música pop ho aguanta tot, com ara una colombiana tenyida de rossa movent els malucs com una àrab i cantant en anglès mentre intenta projectar una imatge d'artista íntegre i autèntica feta a si mateixa. O sigui, que la Shakira és escòria no em vé de nou. Ara bé, la seva darrera cançó em sembla la manera més absurda d'autodegradar-se. Què en sabràs tú del que implica ser gitana, Shakira Isabel Ripoll!

Deixa'm que te'n faci cinc cèntims amb l'autoritat que em confereix ser de La Verneda i tenir una àvia a La Mina. Si et sembla que els paparazzi són paràsits que aprofiten les escletxes del sistema per xuclar-te la vida en benefici propi espera't a conviure amb una familia de gitanos. Et xuclaran la llum i l'aigua, t'ho ompliran tot de merda i si se t'acut queixar-te encara t'acusaran de racista i es faran la víctima.

Conceptes que es desprenen de la teva cançó: llibertat, aventura, rebel.lía.

1. Els gitanos no són lliures. D'entrada perquè no poden escollir. No conec una cultura més enclaustradora i sectària que la gitana. El que s'espera de tu és tan poc que mai ningú t'empenyerà a perseguir els teus somnis, a menys que els teus somnis siguin vendre mercaderia robada o recollir ferralla. Ans al contrari, si preténs adreçar la teva vida en un altre sentit seràs exclòs i marginat per paio. De debò som tan ingenuus com per pensar que cap gitano hagués preferit no deixar els estudis i posar-se a treballar amb la familia? Ells són feliços així, oi? I una merda!

2. La gran aventura de comprovar com collons dones de menjar als teus fills sense vendre droga o quanta droga pots vendre abans de que et fotin a la garjola. Si ets dona, la gran aventura de descobrir quants anys trigaràs en estar tan grassa que ja no es noti que tornes a estar embarassada. I després està el gran mite del nomadisme. La majoria de gitanos no és que no arribaran mai a sortir del seu país de naixement, és que amb prou feines sortiran del barri on es van criar a menys que els desnonin o hi hagi una boda. I en aquest últim cas tot el que visitaran és el descampat on tingui lloc la festa durant 3 dies seguits.

3. Curiosament, tot el respecte que els hi manca per les lleis convencionals el ténen per la llei gitana. Aquí la rebel.lía es pot arribar a castigar amb la mort i sino et toca fugir el més lluny possible a buscar-te la vida i començar de nou. No ha de ser tan fàcil passar-se-la pel forro dels collons quan saps que pots desencadenar una successió de venjances i contravenjances que riute'n tu de Gangs of New York.

L'única veritat de tota la puta cançó és que si fossis gitana no dubtaries en agafar el que no és teu sense cap mena d'escrúpol. Per mostra un botó:

Àlies

No sé perquè, però quan la gent es vol posar un sobrenom acaba optant per mots de sonoritat anglosaxona. N'estic fins els collons de gent que es diu Jaume i es fa dir Jimmy, de Georgines que es fan dir Gini, de Frederics que es fan dir Freddie, de Raquels que es fan dir Reich i de Guillems que es fan dir Willy.

Jo abans era un pringat i em deia Carmelo José però des que em diuen Mel la meva vida ha cobrat sentit.

Els meus preferits, però, son aquells que la gent s'esforça per fer sonar anglosaxons tot i no tenir un diminutiu específic, com ara Osky (per Oscar), Ferry, (per Ferran) o Geri (per Gerard). I després està la variant últradiminutiva específicament femenina de les Nur, les Vir, les Lau i les Nat. Ho podria entendre si fossin com el cas d'una noia que vaig conèixer i dient-se Fernanda es feia dir Fer o un nano que em van presentar que dient-se Estanislau es feia dir Lau, perquè aquí els pares han sigut cabrons. Però en general fot cagar.

Si mai tinc un fill, preventivament, li posaré algún de les desenes de noms catalans preciosos d'una sola síl.laba que existeixen per evitar temptacions. I si tot i així m'assabento que algú s'escudrinya el cervell per trobar-li un àlies enrotllat (*) també li ensenyaré a repartir hòsties preventives.

I sí, efectivament aquesta és una d'aquelles entrades d'última hora per sumar posts en un mes poc inspirat. Ara només necessito un final digne que no tinc. Aviam... Núria Soler cabalcant per una platja de sorra blanca sota la pluja i a càmera lenta.

(*) Us ho cregueu o no, en un moment determinat de la meva vida algú va pretendre anomenar-me Marky.

Percepció i solidaritat

Sgeons l'etsdui d'una uivenrsitat agnlsea, no ipmotra l'odrre en el que les llteres etsan ersciets, l'úinc iporntamt és que la pmrirea i l'útlima lltera eitsguin ecsrites en la psioció cocrrtea. La rstea pot etsar ttaolemnt deosrdanet i ecarna pordas lleigr-ho sesne pobrlemes. Això psasa pqeurè llgeim cada prauala com un tot.

És el que té la percepció humana, capaç de completar o pervertir el significat de les coses per uns processos mentals que no acabarem mai de comprendre. Avui m'ha passat una cosa que ho exemplifica. Al llegir el titular d'un video a la web de tv3 el meu cervell ha fet una petita modificació que n'ha variat per complet el sentit. Un tripijoc perceptiu que, curiosament, a mida que llegia la frase m'ha fet pensar que era una de les més brillants que s'han pronunciat en molt de temps quan en realitat era la mateixa merda de sempre.

La frase era la següent. Les ONG ténen el rol polític d'exigir canvis socials al món. Però el que jo he interpretat en primera instància era que les ONG tenen el rol polític d'extingir canvis socials al món. I, hòstia, quanta raó!

But still you'll never get it right, cos' when you're laid in bed at night, watching roaches climb the wall, if you call your Dad he could stop it all

Automàticament m'he interessat per l'autor de la tan profundament valenta sentència però de seguida m'he adonat que no pintava bé la cosa. La pronunciava l'Ignasi Carreras, professor d'ESADE i ex director general d'Intermón Oxfam. A partir d'aquí no m'ha costat gaire posar les lletres al seu lloc corresponent i tornar a la mediocre i decebedora realitat. Tot i així he fet l'esforç de començar a veure el video i m'hi he trobat els tòpics de sempre: hi ha ONG dolentes però la majoria són bones, fan una feina encomiable, s'ha de treballar sobre el terreny per produïr un impacte real, als pobres desgraciats se'ls ha d'ensenyar a utilitzar una canya en comptes de donar-los peix, etc.

Què bonic hagués sigut que per un cop algú digués de forma tan sintètica i lúcida el que jo fa temps que penso i necessitaria uns quants paràgrafs per expressar. Afortunadament, el meu subconscient ha fet la feina bruta i ara en tindré prou amb un de sol per fer-me entendre.

Les ONG tenen el rol polític d'extingir canvis socials al món. Mentre la mala consciència d'occident es dedica a posar pedaços als mals endèmics dels països subdesenvolupats els hi estem subministrant l'anestèsia necessària per evitar una revolució autèntica. Ara no em vé al cap el nom de cap ONG que estigués present a la França del segle XVIII quan el poble es va revoltar contra el règim feudal. El día que entenguem que els morts, la gana i l'injustícia són motors de canvi potser abandonarem aquesta actitud paternalista i salvapàtries que fins avui no ha servit de res. A menys que ens interessi tenir-los més preocupats de rebre ajuda humanitària que de fer-se valer.

Mala Sort (IV)

"Elemental, querido Juantxo". Pero muy elemental, eh!

Avui trencaré una mica les normes de la meva pròpia secció perquè el que us explicaré a continuació li ha passat a una altre persona, però us asseguro que m'indigna com si m'hagués passat a mi.

La meva germana té una amiga, i aquesta amiga té un xicot. A principis de setembre la parella va marxar de viatge. No era un viatge qualsevol, havia de ser el viatge de la seva vida. Tenien pensat desaparèixer durant un any sencer visitant el continent americà de dalt a abaix, a l'aventura. Per a fer-ho, havien deixat les seves respectives feines i tenien pensat invertir els estalvis de 30 i pico anys de vida. Dues setmanes després ja estaven agafant un avió de tornada a Barcelona.

L'explicació és ben senzilla. Fa 15 dies els Mossos d'Esquadra es van presentar a casa de la mare del xicot preguntant per ell. Pel que sembla, l'acusen d'haver-se introduït a l'ordinador d'un paio i d'extorquir-lo amb unes imatges compromeses que guardava en el seu disc dur, demanant-li 100.000 euros a canvi de no fer-les públiques. No només això, sino que ja s'hauria fet l'entrega dels calers davant dels morros d'un operatiu policial de 10 Mossos vestits de paisà que van ser incapaços de preveure que el delinqüent tingués la genialitat de sortir per potes. Aquest és un detall important perquè la pista que els va conduïr fins la casa és la IP des d'on suposadament es van enviar els correus electrònics amenaçants i allà hi viuen tres persones: la mare, el noi i el seu germà petit. De fet, el germà és l'únic que té números per a ser considerat un potencial hacker, ja que es dedica professionalment a la informàtica, però el van descartar com a sospitós perquè li sobren uns quants quilos i segons la nostre benvolguda policia autonòmica qui s'escapi gambant de 10 dels seus agents per força ha de ser un superatleta.

Total, que la mare, acovardida per la situació i pensant que potser el protegia, va mentir explicant que el seu fill era a Madrid. Van requisar la computadora familiar i van marxar. Un cop surten per la porta, la mare prèn el telèfon. "Fill meu, què has fet?". Superada la sorpresa inicial, el noi opta per trucar voluntàriament a la policia i aclarir les coses. "Miri, que no sóc a Madrid sino a San Francisco de vacances i no sé de què em parlen". Cagada pastoret. "O sigui que t'has fugat. Tú mateix, si no et presentes demà a la comissaria et posem una ordre de recerca i captura". Afortunadament el coeficient intel.lectual de l'agent que es va posar al telèfon donava prou de si com per comprendre, un cop el noi li ho va explicar, que tornar de San Francisco no és com baixar del poble i va deixar l'ultimàtum en 48 hores. I, au! A gastar-se 4.000 euros en dos bitllets per tornar a Barcelona, on li van prendre declaració durant 5 minuts i li van dir que ja es posarien en contacte amb ell un cop haguessin analitzat el seu ordinador i la jutjessa pogués determinar si l'acusava d'alguna cosa o no.

Parlo de coeficients intel.lectuals perquè només un curt de gambals o un grandíssim fill de puta podria passar per alt que:

a) Un hacker informàtic capaç d'introduïr-se en el disc dur de la gent i copiar-ne els arxius és impossible que tingui el poc enteniment d'enviar correus electrònics des de casa seva i sense enmascarar-ne la IP.

b) Abans de fer recórrer milers de quilòmetres a algú per prendre-li declaració es pot analitzar el seu disc dur per si hi ha proves del delicte, comprovar els seus moviments bancaris i/o preguntar-li si té una coartada (com és el cas).

c) Que per la teva incompetència no siguis capaç d'enxampar in fraganti un tío que tens davant dels morros no vol dir que li hagis de cardar les vacances de la gent. I, el que és pitjor, abans de cardar-li les vacances fotre-te-les tú, perquè el tio se'ls hi escapa a l'abril i no se'n preocupen fins al setembre.

S'accepten apostes. Quan siguin conscients de la inviabilitat de l'acusació i l'absolguin creieu que li compensaran els diners gastats inútilment? I el temps perdut? I el dany moral de tenir la certesa que el cos policial que t'ha de protegir és inepte i ridícul fins a l'extenuació? Ganes de matar, us ho juro. I mira que ni tan sols m'afecta directament. Però una cosa està clara, si l'haguessin vingut a buscar 15 dies abans s'hagués estalviat tota aquesta merda. Això sí que és mala sort.

Rebequeria

Hi ha persones que em fan molta ràbia i, d'entre les que superen aquest concepte per elevar-lo a un nou nivell de rebuig, aversió i malvolença en mi, ningú com la Lady Gaga. Aquesta truja a la que instintivament odio de manera cerval i amb totes les meves forces és la demostració patent de que la civilització occidental camina cap a la degradació més absoluta. I per si això fos poc me la foten pels ulls a cada moment que em descuido.

Tanta és la seva necessitat de cridar l'atenció que de tant en tant no se'n pot estar de declarar a la premsa alguna gilipollada que suposadament ens ha d'escandalitzar i d'aquesta manera contribuir a l'exhaltació de la seva figura polémica i egomaníaca. Primer que si vaig sense pantalons a la tele perquè la meva àvia és mig cega i només distingeix la claror de la meva pell, després que si sóc bisexual i això em fa megacool. Ara va dient pel món que en realitat és hermafrodita i que disposa de genitals femenins i masculins alhora. Mira, guapa, l'únic que m'interessa d'aquesta noticia és que si fos veritat es duplicaria la diversió de practicar-te la castració i l'ablació del clítoris en la mateixa operació quirúrgica i, de pas, evitar que et reprodueixis.

Hi ha tants motius per agafar-te fàstic, que el fet que tinguessis una polla atrofiada penjant de l'entrecuix hauría de ser la menor de les teves preocupacions.

- Em cago en la teva actitud d'estrella rebel.lada contra no se sap ben bé què.

- Em cago en la teva música electrònica de merda sense cap valor estètic ni artístic.

- Em cago en els teus videoclips de Madonna wannabe (m'he documentat breument al youtube per a fer aquesta afirmació i ha sigut molt dur).

- Em cago en la comunitat gay que t'ha encumbrat com una diva. Per cert, lo vostre comença a ser imperdonable, senyors que perdeu oli: Cher, Madonna, Monica Naranjo, Lady Gaga... Ja sé que us agrada donar pel cul, però tant?

- I em cago en els teus aires de grandesa i la pretenciositat de tot el que t'envolta, filla de puta.

No estàs bona, no cantes bé, et penses que sí però no saps ballar, ets hortera per vestir i fins i tot per fer la guarra. Ets 100% exterminable, collons! More't ja!

Prostitució

Que les grans corporacions i, en general, les empreses pretesament modernes cada cop ténen més tics autoritaris no us ho descobreixo jo ara. Al final, les polítiques empresarials corporatives, amb els seus protocols de vestuari, llenguatge i comportament no deixen de ser llocs d'adoctrinament. Tot forma part d'aquest concepte americanitzat de l'empresa segons el qual tots els treballadors són una gran familia feliç a recer del papà director general amb l'únic objectiu d'assolir l'èxit personal i col.lectiu. No només has de complir amb les teves obligacions laborals sino que existeix aquesta pressió tàcita per a que t'estimis l'empresa, t'hi impliquis personalment i la defensis com una cosa teva. Hi ha qui s'ho creu de debò, qui ho sap fer veure i qui ho porta fatal però passa per l'aro a canvi d'un mòdic preu a final de mes. Jo sóc d'aquests últims i això em converteix en una puta. I a sobre barata.

Quan m'han cridat al despatx sabia de què aniria la cosa i m'he mentalitzat per no fer o dir cap bestiesa. Em queden menys de 5 dies per agafar tres setmanes de vacances pagades i seria del gènere idiota treure l'orgull precisament ara. A més, és molt provable que al setembre em fotin al carrer i un atac de dignitat seria posar-ho massa fàcil. Però l'inconvenient de ser una puta és que alguns serveis costen més d'empassar que altres i per molt que t'intentis autoconvèncer de que és el mateix hi ha maneres i maneres de rebaixar-se.

A continuació, una reproducció aproximada de la conversa que ha tingut lloc aquest matí en aquell despatx (en negreta, el que m'he hagut d'empassar):

Markutis: M'has cridat?
Jefa: Sí. Tanca la porta i seu.

La cara amb la que parlo té aquell posat de rigurositat estudiada que tant detesto.

J: Divendres passat et van fer una entrevista a RAC1?
M: Sí. (Perquè m'ho preguntes si ja ho saps?)
J: Quan t'ho van proposar?
M: Una estona abans.
J: I no vas avisar a ningú? Ni al cap de sala ni al departament de marketing?
M: No. (Ja veig que se't dóna bé fer preguntes retòriques, collons. Anem cara a barraca!)
J: Si haguessis avisat t'haguessim donat unes quantes eines per parlar del que fem a l'empresa.
M: (Que m'haguessiu escrit el que havia de dir, vaja.) És que m'ho van vendre com una entrevista personal sense gaire trascendència, de com viu una operació sortida un home del trànsit.
J: Però és que va durar mitja hora i gairebé no vas parlar de l'empresa.
M: (Dóna les gràcies de que no en vaig parlar gaire amb el que podria dir.) És que era una entrevista personal.
J: Tampoc em van agradar gens algunes de les coses que vas dir.
M: (Se suposa que m'ha d'importar una merda? Ah, d'acord. Doncs ara sí que em trenques el cor.) Dona, quan m'has cridat ja m'he imaginat que seria per parlar d'això i he estat pensant en el que vaig dir i no va ser cap gran cosa.
J: Sí que ho vas dir, sí. Quan va entrar el noi de peatges vas dir no sé què d'uns protocols estranys. Ho vas dir.
M: (Quins protocols? Aquell que apliqueu en dies de retencions importants que doneu ordre de que qui es queixa no paga peatge però la resta sí, per exemple?) Si vols que et digui la veritat, he entrat altres vegades a programes de caire humorístic a fer la crònica i a dir tonteries i com que no m'heu cridat mai l'atenció no pensava que tingués tanta importància.
J: Sí, sí, si ja ho sé que va quedar tot molt humorístic però ho vulguis o no ets la imatge de l'empresa i no et paguem per a que comentis si fas servir les càmeres per mirar si la gent es fa burilles o no.
M: (No, si et sembla us faré un publireportatge gratuït a canvi d'un sou d'administratiu i quan el presentador faci bromes de si es veu a la gent fent burilles o no li dic que és un impresentable per embrutar la imatge d'una empresa tan seriosa i solvent com la nostra.)

A partir d'aquí dedueixo que tot el que digui serà utilitzat en la meva contra i opto per posar cara de no res i callar.

J: Passaré la cinta al departament de marketing, a veure què n'opinen. I també parlaré amb RAC1 perquè el procediment que han seguit per aconseguir l'entrevista no em sembla correcte.
M: (O em podries acomiadar d'una punyetera vegada, que em faries un gran favor.) D'acord.
J: Dit això, t'agraeixo que vinguessis a cobrir el día 31 de juliol, que sé que no et tocava.
M: (Cagunlaputa, inepte dels collons! Sí que em tocava venir a treballar el día 31, el que no em tocava era cobrir el torn del caradura del meu company que no va venir i precisament perquè no em tocava em vaig negar a fer-ho. Va haver de pringar la nova com tantes vegades he fet jo i ni tan sols saps a qui li has d'agraïr, o el que ja seria la bomba: recompensar, els esforços. Com, per altre banda, ja fa temps que me n'he adonat que em passa a mí. Segurament, si no estigués tan cremat de la feina per coses com aquesta seria més receptiu a les teves collonades d'MBA d'ESADE, però ara mateix només tinc ganes de perdre't de vista durant 20 dies i, si déu vol, a partir de finals de setembre per sempre més.) Molt bé.

L'altre inconvenient de ser una puta és que no pots evitar sentir-te brut després de segons què.

Els Messi: La familia Mónger

Que sí, que sí. Que el nano juga com els àngels, no dóna problemes i ens va sortir baratet a canvi d'unes quantes dosis d'hormones xeringades. Però jo tinc un problema amb en Leo Messi i és que el trobo imbècil. De fet, només cal escoltar-lo parlar per adonar-se'n que molt espavilat no ho és. El major encert del Crackòvia ha sigut que la seva única aparició en el hit inframusical 'Copa, Lliga i Champions' serveixi per aportar un "Què és llegir?". Tanmateix, hi ha moltes més dades per a recolzar aquesta afirmació.

1) És argentí

2) Quan va venir a Barcelona, en comptes de portar-lo a La Masía, els seus pares van decidir venir a instal.lar-se amb ell a Catalunya i que es concentrés exclusivament en el futbol. Dona-li a una criatura de 13 anys entre 16 i 14 hores diàries per jugar a la Playstation i a la pilota, afegeix-li la pressió d'haver de treure a tota la familia de la pobresa i estaras creant un monstre.

3) Quan va pujar al primer equip del Barça va ser ràpidament adoptat pel clan brasiler del vestidor: Deco, Motta i Ronaldinho. Indubtablement, tres futbolistes d'una qualitat humana i professional irreprotxables. Es veia a venir. El seu model sempre ha sigut Diego Armando Maradona.

4) L'altre día vaig topar amb aquesta noticia sobre els Messi. Pels mandrosos, tot i que us recomano profusament llegir-la perquè no té desperdici, explica la tràgica història de la disgregació familiar davant la impossibilitat de trobar una escola on la seva germaneta no se senti atacada per l'abominable llengua catalana. És més, friso perquè na Pisarra Negra llegeixi això i li dediqui l'entrada que es mereix.

No m'alabo el gust. Els dos futbolistes del Barça que més he admirat per ètica i estètica són Michael Laudrup i Luis Figo i tots dos van acabar fotent-me-la amb el Madrit. Ara, que ningú em demani que li llepi els peus d'atleta a aquest midget borderline perquè li tinc autèntica tírria. Collons, que és compatriota d'en Valdano! Si apliqués encara que sigui una quarta part del talent que té per pipar-se ell solet totes les pilotes que li arriben a la vora de l'area en cultivar el seu encant personal estariem parlant de l'assessor d'imatge que necessita el Montilla per arribar a semblar humà.


* Ara sí, si després de profanar el més sagrat que té Catalunya no em censuren el bloc, dimiteixo.

viscAbarcelona

Aquest és un tema del que volia parlar ja fa dies i m'ho he estat guardant durant les vacances de Setmana Santa perquè no volia que passés desapercebut a la meva selecta i mai prou ben valoradament fidel audiència. Un cop dit això, tot serà que us la repampimfli i aquí no deixi comentaris ni sa tia però molt difícil em sembla que no faci bullir uns quants litres de la vostra sang aquesta noticia sobre la nostre idolatrada Guàrdia Urbana.

Reïxiu el pols, no hiperventileu encara, que hi ha més dades. A la capital del barcelonès, les grues s'emporten una mitjana de 325 cotxes diaris i ja és sabut que, d'entre totes les espècies, la grúa barcelonina es distingiex per ser la més cara d'Espanya. No només això, ara també hem d'aguantar la moda de la multa sorpresa, que és aquella denúncia que realitza un professional de la sanció (no qualificat però contractat per l'Ajuntament) mitjançant la càmera digital i que permet als Urbanos certificar les multes còmodament des d'una cadira i sense moure's de la comissaria. Per suposat, en aquest tipus de multes la primera notificació arriba per correu amb aquella oferta tradicional del "pagui en 15 dies o pagui el doble!". Aneu notant l'escalforeta que vé de dins? Jo sí.

Els que no sou de Barcelona i/o no teniu ulls a la cara potser no us havieu adonat encara que darrerament la ciutat s'ha esquitxat arreu de ratlles de colors pintades al terra. Són la zona blava i la seva cosina rica zona verda. Em centraré sobretot en aquesta última, la que més ha proliferat. Un invent del diable venut pel consisitori com un element xupi-sustanibla per facilitar l'aparcament als residents del barri que ha acabat per convertir el sòl públic en un xucladuros que paguem TOTS (veïns inclosos) i que entre zones blaves, de càrrega i descàrrega, aparcaments de moto que no s'utilitzen (totes són a la vorera) i de minusvàlids (algún dia m'esplaiaré parlant de la gran estafa i picaresca que suposen aquestes places) amb prou feines dóna cabuda a dues terceres parts dels vehicles que en necesiten, per exemple, al Clot. Pels que treballem fins tard i hem d'agafar el cotxe per collons és fantàstic, perquè ens deixa sol.lucions meravelloses com llogar una plaça d'aparcament privat o aparcar malament i llevar-se expressament a les 7 del matí per moure el cotxe amb l'emoció afegida de descobrir si algún agent de l'ordre ens ha deixat una noteta dedicada amb tot el seu amor.

I ja per últim, no fos cas que quedés algún ciutadà amb la sensació de que l'Ajuntament no cuida tots els detalls amb dedicació, les dues rondes i tots els accessos i sortides de la ciutat minats de radars i velocitats (variables o no) que desafien la capacitat de corsecament i paciència humanes. Dubto que el pressumpte estalvi en les emissions de CO2 dels vehicles compensi la fumera d'emprenyamenta que desprenc ara mateix i la dels cigarrets que m'he de fumar cada cop que em trobo amb alguna d'aquestes coses i m'he d'aplacar per no acabar protagonitzant Un día de fúria 2.

L'any 2008 l'Ajuntament de Barcelona va recaptar 8,5 milions d'euros entre grues i parquímetres, el doble que el 2007. L'estadística no inclou quantitats per excessos de velocitat, ni l'abusiu impost de circulació. Visca Barcelona! Visc a Barcelona, per poc temps més em temo.

Ràbies de temporada

La ràbia, com l'agricultura, també té productes de temporada. Estranyament, aquesta no és una de les més fructíferes per mí. Posats a odiar prefereixo la setmana santa o sant joan, però tot i així he decidit unir-me a la christmafòbia imperant i fer un llistat amb els meus 10 motius principals per detestar el Nadal:

- La gent que diu Nit Bona i Nit Vella

- La puta de la Gemma Nierga, que s'agafa vacances avui, mentres jo que dic el trànsit a la seva merda d'emissora sociata hauré de fer guàrdia fins i tot el 25

- Que als mitjans de comunicació pretenguin fer-nos sentir afortunants perquè la grossa ha caigut a Catalunya quan a mí i a tots els que no ens ha tocat res l'únic que ens interessa és que el pitjor dels mals caigui sobre tots aquests malparits amb sort

- La cara de falsa satisfacció que has d'improvitzar quan descobreixes que, un any més, la teva tieta (introdueixi's grau de parentesc alternatiu) ha decidit que era bona idea regalar-te la colònia de l'Antonio Banderas (introdueixi's regal de merda alternatiu)

- Els inquietants Pare Noël trepadors que envaeixen la ciutat de Barcelona

- La sacrosanta hipocresía del progressista i anti-clerical Grupo PRISA, que fa que Digital+ no emeti porno la nit de Nadal

- Que els quillacos considerin els langostinos Pescanova el súmmum culinari d'aquestes festes quan per la meitat de preu fas una escudella com déu mana i no menjes MERDA

- Els combats de valetudo que organitzen amb total impunitat les senyores a les botigues

- El caràcter submís de la societat catalana. Només així s'explica que igual que existeixen els caganers d'actualitat no s'hagi comercialitzat encara un cagatió amb la cara del Juan Carlos de Bourbon. (Mama, ho admeto, em vaig gastar els diners del curset de Photoshop en anar de putes)

- Que encara estigui treient del maleter del meu cotxe fulles del primer i últim avet que vaig comprar... fa 3 anys.