Temps Perdut

Ho he fet. M'he quedat despert fins a les 8 del matí per veure el desenllaç d'una sèrie. Fins i tot he convençut a un amic perquè vingués a les 12 de la nit a casa meva a una freak party improvisada consistent en beure cervesa, jugar a la PS3 i fer temps fins l'hora d'emissió.

Tot i que tinc la sensació que Cuatro m'ha esquilmat un troç de finale (que no seria gens d'estranyar tenint en compte com han gestionat el tema dels subtítols) i que ara mateix em moro de son, estic en condicions d'afirmar que el final de Lost ha sigut una puta merda. I no és pel fet que hagin estirat la sèrie com un xiclet, ni que hagin quedat la tira de trames i misteris plantejats sense resoldre, o que malgrat negar els seus creadors per activa i per passiva que el final de la sèrie tingués a veure amb el que tothom especulava finalment s'hagi demostrat que era mentida. El que realment em fot és que després de veure l'últim capítol em quedi aquesta sensació d'estafa i pèrdua de temps durant 6 anys.

Em podria posar a llegir fòrums i consolar-me amb les múltiples interpretacions que trobaré d'aquest final 'obert'. Podria deixar reposar el visionat i criticar-lo més endevant amb calma. Podria buscar excuses per justificar el meu desencís i creure-me-les fins a minimitzar-lo. No em dóna la gana. La primera impressió és la que compta. La manera de distingir un bon final és que et deixi satisfet i aquest no ho és. La resta són collonades.

Hi haurà qui em digui, i amb raó, que ja es veia a venir. Que què diantre m'esperava. Doncs pel que es veu esperava un miracle: una resolució a l'alçada de la categoria dramàtica d'almenys el 60% de la sèrie, que ha sigut altíssima. En comptes d'això he vist un anunci de torrons de 2 hores barrejat amb unes seqüències d'acció pròpies de telefilm de migdiada. A la merda!

Si jo fos mon(olo)guer

- Explicaria coses patètiques que m'han passat a mi dient que els hi han passat als meus amics. Després li donaria un gir i acabaria reconeixent que m'han passat a mi, allunyant així definitivament les sospites del públic.

- Em prepararia les improvitzacions de manera que en tingués unes quantes de recurrents per a fer servir en moments determinats en base a les reaccions del públic. Tothom pensaria que sóc enginyós i àgil.

- Falsejaria el meu accent i el meu llenguatge per semblar més del carrer.

- Evitaria parlar de temes mínimament trascendents, perquè fa avorrit. La trivialitat és cool.

- Marcaria els gags que sospito que faran més gràcia amb silencis estratègics i si no funciona ja me'ls ric jo mateix.

- I, per suposat, modificaria totalment els punts anteriors si m'ho demanés un directiu de televisió. No pels diners, és que es deu lligar molt sent artista.

Mirada bruta

És sueca, amb tots els prejudicis i mandres que em genera, però me n'havien parlat tant i tant bé que no m'he pogut resistir a veure-la. El senyor David Broc, que té un criteri del que acostumo a refiar-me perquè sap diferenciar entre públics potencials i gèneres abans de carregar-se un film en nom de l'alta cultura, la va titllar d'obra mestra. Persones de confiança i familiars que ja sé de quin peu calcen van fer-ne recomanacions entusiastes. Avui plou i no tinc res més a fotre, així que li he donat una oportunitat a "Låt den rätte komma in" (a.k.a. Déjame entrar).

I, hòstia sí, és collonuda. Però resulta que on la gent que me la recomanava ha interpretat una preciosa història d'amor narrada amb gran sensibilitat jo he vist una de les pel.lícules més inquietants i sòrdides que m'he tirat a la cara, dirigida per un paio amb una mala llet antològica. És per això que recorro a vosaltres, oh ments preclares del setè art, perquè m'aclariu si ho he entès bé o és que tinc la mirada bruta.

Qui no hagi vist la pel.lícula i tingui intencions de fer-ho que no segueixi llegint perquè trobarà spoilers a tort i a dret.

El que jo he entès és que aquesta és la història d'un vampir eunuc de 200 anys atrapat en un cos andrògin de 12 que posa en marxa el plan renove del seu esclau perquè el pederasta que té actualment ja se li ha fet massa vell i falla més que una escopeta de fira. Amb la puta sort de trobar el candidat perfecte just a la porta del costat de casa: un nen marginat que té una mare histèrica i un pare gayer borratxo, que no sap encara si li agrada la carn o el peix i que desenvolupa una personalitat sociòpata que el portaria a sortir als informatius com l'enèssim marrec que provoca una massacre al cole si no fos perquè només disposa d'un ganivet de merda.

El vampir/vampira es va camelant al xaval i de pas a l'espectador amb el conte de la llagrimeta fins que assisitim impassibles als seus crims i encara pensem que és mono/mona. Però en realitat s'ha polit a mig veïnat i acaba raptant al nano de la seva miserable vida per a utilitzar-lo fins que deixi de fer-li servei.

Fins i tot hi ha qui diu que no és una pel.lícula de terror. Doncs a mi el/la nen/nena vampir/vampira protagonista em gela la sang i m'acollona a base de bé.

Greatest sHits (i II)

Aquí estic altre cop disposat a pagar el meu deute amb vosaltres, que sé que els dos últims dies no heu pogut dormir de l'angoixa existencial de no conèixer el desenllaç d'aquest meravellós ranking de vendes.

Nº3: Black Eyed Peas - "The E.N.D." (3.463.000 còpies)





Un grup d'allò més espontani. El que va començar com l'aventura de dos amics d'infància, l'un negre i l'altre filipí, que no es menjaven un torrat, canviant el nom del grup i afegint un mexicà ja semblava més resultón. Deu anys després hi afegeixes una caucàsica i la teva multinacional es torna boja per promocionar-te. Ara són un trencapistes, venent aquesta imatge de ventall obamià de cultures i bonrotllisme, com es pot observar en el videoclip que il.lustra la posició nº3. Però la realitat és ben diferent. Només cal que feu una ullada a aquest enllaç per saber com són realment les festes dels Black Eyed Peas. La versió vegetariana del famós video del David Hasselhoff, sense hamburgueses i a base de raïm. El resultat és igual de decadent.

Tampoc us estranyi que al video no hi hagi ni rastre dels altres tres perquè no se suporten. D'aquí a dos dies se separen, comencen a estimbar-se fent carreres en solitari i abans de que us n'adoneu es tornen a reunir.

Nº2: U2 - "No line on the horizon" (3.544.000 còpies)

Ja em sap greu senyor Valero, però no tinc gaire coses bones a dir del seu grup preferit. És més, si l'escena musical és una pista de ball i les bandes són les clientes del local, U2 és al rock d'estadi aquella dona granadeta i repintadíssima que continúa remenant el cul a les 6 del matí amb l'esperança de trobar pretendent quan la resta ja han desistit o cambiat de local. El problema és que de voltors amb el llistó baix que prefereixen a la noia fàcil abans de tornar a casa com els perdedors que són sempre n'hi haurà.

Nº1: Lady Gaga - "The Fame" (4.393.000 còpies)

L'infern fet persona. Ja vaig dir el que havia de dir al respecte en el seu moment. Ara prefereixo deixar parlar al senyor Christopher Walken, que ho expressarà amb més claredat:

Greatest sHits

La premisa és tan poc original que fa mandra, però la realitat és tan tossuda a l'hora de demostrar que l'indústra discogràfica ha mort i es troba en un estat de descomposició avançada... Heus ací la llista dels 20 discos més venuts a tot el món durant el 2009. Sé que costa de creure però no m'invento res:

Nº20: Michael Bublé - "Crazy Love" (1.693.000 còpies)

Nº19: Jay Z - "Blueprint3" (1.693.000 còpies)

Aturem-nos aquí. De moment tenim a un neo-crooner (amb tot lo exterminable que és aquest concepte) com el Michael Bublé, que ja no només d'atreveix a versionar standards de la música popular nordamericana sino que també posa les seves mel.líflues i esterilitzadores mans sobre Van Morrison i els Eagles. L'hereu natural de Michael Bolton. Asèpsia en estat pur per a petits monstres nostàlgics d'una època que no van viure. Perquè no ens enganyem, els vells nostàlgics segueixen escoltant Frank Sinatra o Paul Anka. És el seu quart álbum d'estudi i encara no s'atreveix a aportar res més que dues cançons originals al disc. Per altra banda tenim a un MC multimilionari que ja no té res a dir sobre la seva vida al ghetto, de la que porta parlant des del 1996 i fot 7 anys que ni se'n recorda. Ara es dedica a enmerdar amb la producció de la mà de Timbaland, The Neptunes y Kanye West, els tres genets de l'apocalipsi d'un estil musical que no sabria dir ben bé què és però que cada cop s'assembla menys al rap. I vosaltres direu: doncs millor! Als que ens agrada el hip hop no ens fa tanta gràcia.

Nº18: Michael Jackson - "Bad" (1.814.000 còpies)
Nº17: Nickelback - "Dark Horse" (1.820.000 còpies)
Nº16: Michael Jackson - "King of Pop" (1.986.500 còpies)
Nº15: Michael Jackson - "This is it (B.S.O.)" (2.013.000 còpies)

El tsunami Maikel Chanson (com deia la meva difunta iaia). O com el morbo pot aconseguir la fita històrica de que un artista col.loqui 6 àlbums entre els 20 més venuts d'un sol any. Sí, 6 àlbums. De moment en sabeu la meitat, ara podeu apostar en quina posició estaran els altres tres. Tot plegat fa pensar. Quants discos creieu que vendria si tregués al mercat un CD d'una sola pista amb una versió instrumental del "Don't worry, be happy" anunciant que al llibret hi enganxo la còpia d'una foto de la Madeleine McCann dos anys després de la seva desaparició que em vaig trobar de casualitat en un fotomatón?

Nº14: "B.S.O. Crepúsculo" (2.292.000 còpies)
Nº13: Pink - "Funhouse" (2.324.000 còpies)
Nº12: Green Day - "21st Century Breakdown" (2.571.500 còpies)
Nº11: Michael Jackson - "The Essential" (2.615.500 còpies)

Podria fer molta sang amb això de la banda sonora de Crepúsculo, però encara em trobo en estat de xoc d'assabentar-me que hi surten Muse, en Thom Yorke y OK Go. Qui no se n'anirà sense rebre és Green Day, la més puta gran mentida de les dues últimes dècades. No, no és punk això que fan. No, en Billie Joe Armstrong no és bisexual com diu ell, és marica. I no, que un grup amb 20 anys d'història tingui seguidors cada cop més joves no significa que mantingui l'autenticitat i l'esperit de la banda sino que continúa fent moralina progre per a retrassats mentals.

I ara el que tots estaveu esperant (ui, sí!). Directes al Top-10:

Nº10: Miley Cyrus - "Hannah Montanah: The Movie" (2.764.000 còpies)

Com tot imperi del mal, Disney té la seva arma de destrucció massiva. El caball d'Atila del neoconservadurisme i la lobotomia no ambulatòria és aquesta nena de 17 anys. Ens ho podem prendre a broma, però estem parlant de la 29ª celebritat més poderosa segons la revista Forbes i la 59ª personalitat més influent del món segons la revista TIME (que, recorde-m'ho, s'autoproclama una llista que té en compte "líders, pensadors, herois, artístes i científics"). I és que la nena de tics autoritaris no va faltada. Que la seva música sigui merda és el de menys. Si no tingués un polvo de violència extrema mereixeria morir.

Nº9: Eminem - "Relapse" (2.877.500 còpies)

D'acord, els niggas' et respecten i tota la merda, però quina mandra fas!

Nº8: Beyoncé - "My name is... Sasha Fierce" (2.881.500 còpies)

No és estrany que aquesta senyoreta de pandero descomunal reconegui que a l'escenari es converteix en una altra persona anomenada Sasha Fierce. És el mateix que em passa a mi, que de tant tenir-la fins a la sopa quan la veig o la sento em desdoblo. Confessaré que una vegada vaig anar a un concert seu i poca cosa es pot al.legar contra la seva veuassa i la seva presència escènica, però en vaig sortir amb aquell sentiment de culpabilitat que només pot ser equivalent al que se sent quan compres una entrada per veure actuar al Raphael o la Rocío Jurado.

Nº7: Michael Jackson - "Number Ones" (3.197.000 còpies)

Aneu a la merda ja, home!

Nº6: Kings of Leon - "Only by the night" (3.267.500 còpies)

De la mateixa manera que tota cerimònia dels Oscars té la seva Juno, tota llista d'èxits té els seus Kings of Leon. La moda indie de la temporada. Que consti que m'agraden, però comença a ser escandalosa la seva repercussió. Mola, però no tant. El cantant té una veu trencada curiosa i el grup en general fot pinta d'estar format per una colla de white trash que viu en una caravana al mig del desert amb l'FNAC al costat, però no deixa de ser garatge.



Digues-li Vanessa Carlton, digues-li LeeAnn Rimes, digues-li Regina Spektor, Mandy Moore, Marie Digby o Taylor Swift. És un puto clon. La mateixa veu, la mateixa cara de reina del ball i un suposat talent per composar cançons. L'única sorpresa possible és si toca piano o guitarra. Deixo un video que ni tan sols és de la interessada sino d'un altre clon wannabe que li fa un cover. A veure si també es fa famosa aviat i entre totes es treuen els ulls.

Nº4: Michael Jackon - "Thriller"(3.382.000 còpies)

De vegades em desperto suant a mitja nit, havent somniat un món on tots són fanàtics del Jacko (del cantant em refereixo, dels de la substància ja n'estic envoltat al barri) i s'assemblen al Mag Lari. Terrorífic. Per si el disc més venut de la història necessitava una empenteta, aquí la té. I el més trist de tot plegat és que l'autèntic artífex encara no n'ha vist ni un euro.



I ho deixo aquí perquè aquesta entrada és a un sol paràgraf de començar a ser dividida en versicles. Demà, el podi d'honor.

Avatar és una puta merda

Plagia el rei, plagia el papa i de plagiar ningú s'escapa. Però si calques l'argument de Pocahontas, si agafes prestat algú robot maligne d'Iron Man (Jon Favreau, 2008), les naus d'Star Wars (John Lucas, 1977), alguns animalons i fantasies botàniques de King Kong (Peter Jackson, 2005), si revisites el concepte de realitat virtual/paral.lela de Matrix (germans Wachowski, 1999), si t'inspires en el to i alguns personatges d'Starship Troopers (Paul Verhoeven, 1997), et gastes 500 milions de dòlars i et surt aquest trunyo, no tens perdó de Déu.

El putu James Cameron s'ha quedat a gust defecant tres hores de despropòsit on res és original i els esdeveniments es precipiten de forma tan arbitrària que et dóna la sensació que d'un moment a l'altre els Navi es posaran a interpretar el número musical That's Entertainment sense que el fil argumental, escanyolit com el tall de pernil dolç d'una xarcuteria jueva, se'n ressenteixi gens ni mica. El pretext de tot el conflicte són unes pedretes d'incalculable valor que en cap moment es diu quina utilitat ténen i que s'ens mostren literalment 2 minuts i no tornen a aparèixer ni a ser mencionades.

Transcorreguts 30 minuts de metratge hom ja sap que aquesta raça alienígena d'estètica mitològica egípcia blau barrufet mereix ser exterminada irremisiblement com la resta de votants d'Iniciativa. Hom desitja amb totes les seves forces que algú es folli sense compassió a la doctora de Gorilas en la niebla 2.0 a veure si se li treu la tonteria i encara més que li bescanviin la cadira de rodes al paralític per una bicicleta sense seient i el cardin rampa avall fins a casa seva on podrà jugar al World of Warcraft i somniar una vida menys miserable fins que li surtin nafres a l'escrot, però lluny de la nostre vista.

En resum, una puta merda. Ah, calla! Que l'han rodat en 3D, la revolució tecnològica del segle. Doncs resulta que a La Maquinista les ulleres màgiques de iaio només aconsegueixen que la pel.lícula es vegi excessivament fosca i que cada cop que hi ha una mica de moviment (i això és l'únic que impedeix morir d'avorriment durant la projecció) la imatge sigui tan nítida com un matí ressacós de whisky DYC i xupitos de tequila.

Jesucrist era marica: La crònica

"Em cago i em pixo en les meves pròpies conviccions morals i religioses! Sóc així, provocador i radical"

D'incògnit i convenientment escortat pel que pogués passar vaig aparèixer a la llibreria Proa minuts abans de l'inici de l'acte. Suficientment abans com per no tenir que quedar-me de peu a la sala annexa parant l'orella com un autèntic gilipolles. Perquè és de justícia fer constar que la presentació va ser tot un èxit de convocatòria. Estic en disposició d'afirmar que amb aquest nivell d'atapaïment només poden competir ara com ara les oficines de l'INEM, i segurament estariem parlant de les mateixes cares a tots dos llocs. Però no tot el públic era gent sense feina. També hi havia prou cares conegudes del guió i la faràndula entre la concurrència com per a que una sola bomba lapa col.locada per un simpàtic us deixés sense humorisme televisiu i radiofònic ben bé durant un parell de setmanes. Temps, per altre banda, més que suficient per donar una puntada a una pedra i trobar substituts disposats a fer la mateixa feina per (encara) menys diners.

L'acte va patir l'imprescindible demora de les grans ocasions, gràcies a la qual vem poder gaudir del talent perroflàutic d'en Xavier Pérez Esquerdo, que va exercir de teloner fent malabars amb unes ampolles d'aigua. El punt final a l'espera el va posar l'irrupció d'un Quim Morales ovacionat de forma espontània (ui, sí! molt espontània) per una audiència ja expectant i àvida d'emocions fortes. Però ens vam haver de conformar amb l'espècie de pinopuente escarransit amb el que ens va obsequiar el tal Morales a tall de disculpa acrobàtica pel retard. Només hi va faltar l'Angel Cristo però hom sospita que aquesta part circense de l'espectacle no va ser completa per manca de pressupost en droja.

Tot era a punt per començar. Última oportunitat per copsar l'ambient. Val a dir que el percentatge de looks taciturns i barbes de dos dies a la sala fou rellevant. Un vianant desorientat podria haver deduït fàcilment que es trobava al bell mig d'un aquelarre del casal argentí de Barcelona si no fos per l'absència de femelles supurant fluids corporals. Al meu voltant vaig advertir la presència d'un màxim de deu anatomies aparentment femenines i també de la Natza Ferrer. Presidint la postal, quatre homes en una taula.

El torn de paraula l'inaugura Quim Morales passant llista dels presents a la platea. Entre les absències destacades, Citrònius (el gran) i Manel Fuentes. Tot seguit, glossa la figura de l'homenatjat en una emotiva i esbufegada intervenció. A continuació, els Òscars fan una encorvada recreació de diàlegs telefònics entre el pare de la criatura i diversos personatges de veus sospitosament similars que podrien haver tingut relació amb l'obra presentada. Si bé no resulta gaire original, la seva intervenció és meritòria tenint en compte que només disposen d'un micròfon i té el valor afegit de descobrir-nos el nexe d'unió entre dos conceptes a priori tan antagònics com Jordi LP i l'esport: el golf indoor. I, ara sí, tots contenim la respiració davant la certesa que ha arribat el moment de que intervingui ELL.

Se l'ha pogut observar durant tot l'acte molt mimós amb els seus companys de taula, potser contagiat per l'omnipresent títol de la seva pròpia obra. Però quan prèn possessió de la paraula torna a ser el guionista brillant que tots coneixem i posa en pràctica el que millor sap fer: aprofitar les idees del altres. Així, arrenca unes quantes rialles al respectable llegint els comentaris del seu bloc. Entre els referenciats, l'inefable Carlos René, el gran Valero Sanmartí ("Tot això no estaria passant si cadascú s'hagués baixat el seu exemplar d'Internet quan encara es podia"), el no menys gran Albert ("És cert que el donen aquest diumenge per un euro més amb el Full Dominical?") i fins i tot un servidor ("Si m'avises amb temps porto uns quants gitanos evangelistes del meu barri i sortim tots al telenoticies"), que amb prou feines va poder contenir l'emoció vicària del moment. Va citar a més gent però no els conec o no em dóna la puta gana d'anomenar-los, ara no m'en recordo.

I després d'un brevíssim torn de precs i preguntes on va quedar demostrat una vegada més que l'odisfera amaga una col.lecció de personalitats gregàries i pusilànimes, la ràpida intervenció d'en Xavier Pérez Esquerdo a tall de claca va convertir un silenci incòmode en l'ovació que va posar el punt final a la presentació.

En resum, Senyor Brillant. Vostè és el mestre, el que ha creat escola, i no ens deu absolutament res. Però la pròxima vegada no prometi putes si no pensa complir.

Jijí Jajá

Hi havia una vegada un país d'acudits. Un lloc on gradaven tant que fins i tot hi havia experts en la matèria, persones amb l'única missió de memoritzar tants acudits com fos possible per a disparar-los quan se'ls hi demanés. En aquella època, els explicadors d'acudits eren tan cèlebres que la gent fins i tot pagava per anar a veure'ls actuar o comprava uns estranys artilugis anomenats cassettes per escoltar-los al cotxe de camí al seu destí vacacional. La cosa va anar tan lluny que en un moment determinat els explicadors d'acudits tenien programes de televisió dedicats exclusivament a ells. Però un bon dia el país d'acudits es va convertir en un país de monòlegs i els explicadors d'acudits van caure en desgràcia. La gran majoria van desaparèixer i d'altres van intentar reconvertir-se sense massa èxit.

Evitant la completa desaparició l'acudit es va convertir en una cosa gairebé clandestina, acotada a l'àmbit privat i només reivindicada per autèntics outsiders de la societat. Condemnat a l'amateurisme, alimentant-se d'actualitat efímera i sovint associat als conceptres retro i degradant, l'acudit sobreviu ocult al nostre subconscient esperant la seva oportunitat.

A mi, ahir, em van explicar el millor acudit del món. Un que és tan bo i fa tanta gràcia que no el penso compartir. Un acudit nou però intemporal i alhora collonut que si sou molt afortunats potser us arribi per una altre banda. Però jo me'l guardo i ho seguiré fent com a càstig, fins que aquest país que ja està deixant de ser de monòlegs per passar a ser d'sketchos desperti del seu encaterinament per l'enginy forani i retorni als seus orígens.

L'Horror

El darrer cap de setmana van fer al 33 una pel.li collonuda. La van passar dins d'un cicle de cinema d'aquests que de tant en tant ens obsequia l'Àlex Gorina, reconegut expert del cinema fantàstic i de terror. El film va resultar ser una puta obra mestre del gènere. Els personatges, tan ben escrits i interpretats que semblaven ben bé reals. El muntatge, al més pur estil Callejeros però sense la molesta figura del reporter que parla i es fa el condescendent rere la càmera. I el metratge estava literalment farcit de seqüències memorables amb un escenari postapocalíptic de fons:

- Una criatura de no més de 10 anys conduïnt un cotxe i fent de cicerone a l'espectador per un món sense llei, plè de zombies i estranyes races.
- Un intent de violació a la sortida del metro.
- Un preadolescent que extorsiona a un senyor d'uns 40 anys, li remena la cartera i l'amenaça amb treure-li la vida si la propera vegada no porta més calers.
- Un immigrant il.legal que somnia amb escapar d'allà i ser repatriat al seu país però mai ho aconsegueix.
- Dos marrecs obesos que entre rialles imaginen el seu futur i planifiquen atracar un establiment, amb una posterior dramatització que acaba en una guerra de rocs.
- Una drogoaddicte que es lamenta de ser negra i a sobre catalana i que té un mugró de posar i treure.
- Enfrontaments entre gitanos enfervorits i una policia acovardida.

El que us deia, per cagar-se de riure i de por. La pel.lícula es titulava... un moment que ho miro. Es titulava Can Tunis. Calla, que no fos un documental.

¿Quién quiere ser original?

Fa poc he vist per fi Slumdog Millionaire i he de dir que em sembla una afusellada de Cidade de Deus barrejada amb la fantasia edulcorada i moralitzant de Big Fish. O sigui, un 'trunyo'. Però resulta que s'emporta 8 Oscars i que ha recaptat una milionada arreu del món. És evident que a la gent se li'n fum que li encolomin refregits que es repeteixen. Ben pensat, això explicaria l'èxit dels bars de menú.

El més sorprenent de tot és que no fa ni 6 anys que es va estrenar la cinta brasilera de Fernando Meireles, a la que Hollywood no va premiar amb cap estaueta tot i ser infinitament superior a la que ens ocupa i estar nominada en quatre categories (millor director, millor guió adaptat, millor muntatge i millor fotografia) per a les que SÍ han premiat la pel.lícula de Danny Boyle. Al.lucinant. Per aquesta mateixa regla de tres, proposo a l'Academia del cinema espanyol que deixin descansar una mica a en Garci i presentin als Oscars de l'any vinent un 'remake' d'Slumdog Millionaire. I com més s'assembli, millor. Els hi ho posaré fàcil:

En el paper de presentador cabronet del concurs...

...un home Chanante.

En el de noi entranyable que de tant bo té dues hòsties...

...un altre que definitivament les té.

I en el rol de noia de carrer que prospera a base de vendre el seu cos...

...en realitat serviria qualsevol parent femenina dels Chunguitos.

L

Per anar bé i no fer curt de moralina, la pel.lícula l'hauria de dirigir Fernando León de Aranoa i per aconseguir les localitzacions n'hi ha prou amb fer una trucada a Cuatro i demanar que ens passin amb la redacció de Callejeros. Un èxit assegurat, escolta!