El conte de mai acabar

Hi havia una vegada un matrimoni. Ell, poderós i autoritari. Ella, seductora però fràgil. Ell s'hi va sentir atret des del principi. La trobava bella però arrogant. Sentia la necessitat de posseïr-la malgrat que molts cops la detestava i no podia reprimir l'impuls de maltractar-la. Sovint, això va portar la parella a un conflicte on ell feia valer la seva força per imposar-se i evitar el divorci. Durant molts i molts anys la seva relació es va basar en la capacitat d'ella per aconseguir el que desitjava d'ell. Secretament, albergaba l'esperança de fer-lo canviar. Vanitosa com era, estava convençuda de que tard o d'hora el faria entrar en raó.

A ell el sorprenia que per molt que l'acostumés a ser l'ase dels cops ella no perdés mai del tot la rebel.lia. Aquesta tossuderia li resultava al mateix temps desesperant i admirable. Tant tradicional i immobilista com era, de tant en tant es deixava arrossegar per aquella voluntat inesquinçable d'evolucionar i posar-se al dia. Però ella no semblava tenir-ne mai prou. No valorava el seu esforç. Sempre en volia més. Això el posava violent de nou, però ella preferia veure el cantó positiu. Poc a poc, el feia canviar.

Va arribar un punt en el que semblava que ell havia madurat. La violència física va anar donant pas a episodis de violencia verbal. Quin avenç! Pensava ella. I un dia es va veure amb forces de començar a parlar-li d'una relació més oberta. Però ell amb prou feines s'avenia a fer concessions a contracor amb l'esperança de que finalment s'hi conformés. Ella, en canvi, com més tenia més demanava. Volia més llibertat, gestionar els seus propis diners, sentir-se valorada i respectada. Estava convençuda de que ja havia esperat prou temps.

Ell va començar a penedir-se de totes aquelles petites concessions, sospitant que havia sigut un error. El pitjor de tot era la sensació de rebuig. Perquè no l'estimava tal com era? Amb tot el que havia arribat a fer per ella. De debò pensava que estaria millor sense ell? De sobte, va començar a posar en qüestió no només els anhels sino tot allò que ja li havia sigut concedit. I ella, envalentida, ho va trobar tant intolerable que va començar a parlar de separació.

Tot i que li resulta temptador, ell sap que no pot tornar a posar en pràctica la violència. Els temps han canviat i ja no s'aproven aquests mètodes. A més, en aquesta evolució a la que es va deixar arrossegar ha fet amics que no ho veurien amb bons ulls. Ella, que no és ximple, se n'adona de l'oportunitat però dubta si ha prendre mesures dràstiques. De tant repetir-li que és una egoísta i que vol trencar el que ja funciona s'ho ha cregut. Amenaça amb separar-se però té por de no ensortir-se'n sola.

Avui dia la convivència s'ha fet insostenible per a tots dos. Ell va donant cops sobre la taula, conscient de que té la paella pel mànec. Ella s'ha tornat cridanera i replicaire. Els fills veuen a venir que això s'acabarà com el rosari de l'aurora i cada cop es veuen més obligats a prendre part a favor de l'un o de l'altre. Des de fora, el divorci sembla l'única sortida raonable. Ella es diu Catalunya. I ell és el Regne d'Espanya.

Continuarà...

Desafecció

Quan era més jove... Què cony! Quan era jove m'agradava llegir-me les llistes electorals. Mon pare em va ensenyar que tenien truc. Els primers noms eren les cares visibles del partit, els que sortien a la tele o donaven la cara als mítings. A partir del tercer, quart o cinquè (depenent del pes mediàtic de cada formació política) ja no coneixia a ningú. Desenes de persones desconegudes que resultava divertit imaginar físicament pel nom i cognoms. Però al final sempre hi havia sorpreses. Un o dos noms mediàtics que cada partit situava en els últims llocs de la llista o entre els suplents. El pare deia que això passava perquè els que anaven al final de la llista gairebé no tenien possibilitat de ser escollits. Era una manera que tenien algunes persones populars de donar suport a determinat partit sense involucrar-se en política. La gent, que no tenia paciència per llegir la llista sencera, ho sabia i només feia una ullada als primers noms i els últims. A mi em semblava tan curiós i apassionant que vaig agafar el costum de començar a llegir les llistes pel final.

Aquest mes ja he rebut totes les llistes dels principals partits polítics per correu. PSC, CiU, ERC, ICV, PP, C's i PxC. Totes menys la d'en Laporta, que deu pensar que no necessita més propaganda. Tampoc m'ha arribat la d'en Carretero, però és evident que no em necessita. En quant a la Nebrera, de la que tampoc he rebut res, gairebé que ho prefereixo perquè estic molt decebut amb la seva campanya. Fets, no paraules!



Però, tornant al tema, a cap de les llistes que he rebut fins ara hi ha bonus tracks. Això de tenir gent coneguda avalant la teva llista amb el seu nom ha passat a millor vida. És més, si fessim un anàlisi dels noms que apareixen a les llistes estic convençut que trobariem més pixatinters de carrera que polítics vocacionals o de raça. La militància s'ha convertit en una carrera professional. I per fer-ho encara més irònic es tracta d'un sector precari. Fa temps que observo que els nostres polítics cada vegada són més joves. M'atreveixo a dir que no és que hi hagi una nova fornada d'idealistes desitjant involucrar-se en política. El que hi ha és tota una generació desitjant engrapar la mamella del sou públic per sortir del mileurisme. Una inversió que no paga la pena sense l'horitzó del càrrec administratiu.

Recolzar un partit polític en els temps que corren s'ha convertit en un acte d'heroisme que ningú està disposat a realitzar de manera desinteressada. I jo em pregunto: Si tenim uns candidats incapaços d'entusiasmar la seva pròpia gent preténen que nosaltres els votem? Igualets que l'Obama, vaja.

METAmorfosi

A prop de casa meva, a la cantonada, hi ha un bar. Si m'esforço una mica i trec el cap per la finestra el puc veure des de la meva habitació. És el típic bar de barri. De dimensions reduïdes, gairebé només s'omple quan hi ha partit de futbol i la gent amuntega les cadires al voltant de la pantalla gran de televisió. Té dos escurabutxaques, un futbolí i una màquina expenedora de tabac que manténen viu el negoci la resta de dies. Quan arriba el bon temps planten taules i cadires metàl.liques a la vorera pels que ténen ganes de prendre la fresca. A l'interior no hi caben més de sis taules i una barra amb tamborets que atravessa tot l'espai.

Des de fa molts anys, de fet des que tinc coneixement, a una de les taules de l'interior del bar sempre s'hi asseu la mateixa persona. Un senyor gran. Un home petit, prim i calb. Per la seva taula hi passa molta gent al llarg del dia. Clients conversadors, personal del bar en temps de descans, comercials carregats de papers... No costa gaire fer-se la idea que és l'amo. Una espècie de Padrino que remena les cireres. La seva filla, una dona rossa de mitjana edat i bastant bon veure rejentava el negoci darrera la barra. El marit de la rossa, un culturista canós amb patilles, porta l'altre negoci familiar situat a la vorera del davant: un videoclub. A ell procuro esquivar-lo perquè el mateix dia que em vaig fer soci vaig llogar un video (sí, un VHS) que després se'm va oblidar retornar i encara corre per casa. En definitiva, una familia de quillos en tota regla. Per la manera de parlar d'uns i altres hom dedueix que són andalusos o extremenys.

Fa un parell d'anys que el bar el porta una familia de xinesos que fa més hores que un rellotge. Però el senyor gran, prim i calb continúa assegut a la mateixa taula, manant a crits. O bé els té a sou o bé s'aprofita del respecte reverencial que demostren els orientals pels ancians. L'altre dia hi vaig entrar per comprar tabac i el bar era mig buit. Això em va permetre escoltar amb total nitidesa la conversa del senyor gran, prim i calb amb un vell amic. Sorprenentment, xerraven en català. Els dos amb un accent del Bages que tirava d'esquena. Parlaven de la seva joventut al poble i d'anècdotes viscudes a la fàbrica treballant pels seus pares.

Tot plegat em va fer pensar. Com és possible que sigui el primer cop en 20 anys que sento a aquest senyor parlar en català? Com s'explica que la seva filla no el parli gens ni mica? D'on han tret l'accent andalús? Quines circumstàncies vitals porten a un senyor del Bages a mutar inexorablement en un pater familias de la clàssica estirp garrula de l'extrarradi barceloní? Què transforma un burgès català en un home que parla a crits, es vesteix com un gitano i escolta flamenc les 24 hores del dia? La resposta és evident: una dona.

Pense-m'hi la propera vegada que ens espicassi l'entrecuix per una dona bonica amb la que salta a la vista que no hi tenim res en comú.

Mani/Festa

M'he de convèncer de que tot el que he viscut aquesta tarda és irreal. He de fer un esforç per recordar-me a mi mateix que només és un miratge. Que la gentada que reblia el centre de Barcelona és una minoria sorollosa. Que l'espectre sociològic que ha passat per davant dels meus ulls, amb tanta i tanta gent jove, no significa res. Que les consignes patriòtiques enceses no són majoritàries. Que l'independentisme no és transversal. Que les xifres d'assistència estan inflades.

Ara més que mai necessito fer-me entendre que aquestes demostracions populars (per molt que es produeixin un dissabte amb sol espatarrant de juliol) desmovilitzen perquè són autocomplaents i no ténen cap influència en l'esdevenir. Que seguim tenint la mateixa classe política i que les decisions es prenen en despatxos remotament distants de la societat civil. Que Catalunya continúa sent un país afeblit on la reivindicació voreja el terreny de l'utopía fins a caure en en el barranc del pragmatisme conformista.

M'he de mentalitzar que demà juga la selecció espanyola i si guanya la final sortirà al carrer la Catalunya veritable, la que m'expliquen els mitjans de comunicació de Madrid i les enquestes. M'he de pessigar per obrir els ulls i adonar-me que ha sigut una febrada. Que demà serà un altre dia. Que no ha servit de res. Perquè si em crec tot el que he vist i sentit aquesta tarda se'm farà impossible assumir que no hi ha un abans i un després.

28 + 28 hores després

A mi m'agrada la diada de Sant Jordi. La trobo un cas únic. Té molt de mèrit que una celebració basada en la literatura i la botànica hagi aconseguit un nivell tan alt d'acceptació. Encara diré més, crec que és l'única tradició genuïnament catalana realment transversal. Agrada als adolescents pel seu component hormonal i tiracanyes, agrada als estrangers pel seu vessant folclòric, als de la ceba perquè és nostrat, als polítics perquè no és incòmode per ningú, als mitjans de comunicació perquè omple hores i pàgines, al sector empresarial perquè genera molts diners, al sector cultural perquè els dóna protagonisme, als gitanos perquè fan l'agost i als iaios perquè per un cop a la vida tothom es veu obligat a caminar al seu ritme per la Rambla.

És la jornada en la que les parelles treuen a passejar la seva sensibleria malgrat no ser el dia oficial dels enamorats, la jornada on hi ha senyeres arreu sense ser la Diada Nacional. De fet, comparar la repercussió social del 23 d'abril amb l'11 de setembre és realment sagnant. I això tenint en compte que Sant Jordi gairebé sempre cau en dia laborable i ni tan sols és festiu. Està tan ben parit que en una societat multiculti com la nostra, tan avessada a pixar-se i cagar-se en les seves tradicions, ni tan sols ens plantejem substituïr-la pel Halloween de torn. Ans al contrari, l'UNESCO es va inspirar en l'exemple català per declarar el 23 d'abril Dia Internacional del llibre des del 1996. Vaja, que mola.

Llàstima que també doni ales a tant de farsant.

Llucia Ramis (a.k.a. Dono uns titulars que farien trallar a la Bibiana Vallvé)

Esport català

Catalunya té una tradició poliesportiva notable. Des que a finals del S. XIX i principis del XX es va implantar la cultura de l'esport tal i com la coneixem avui en dia, associada al lleure i l'entreteniment, Catalunya ha sigut pionera en tota classe d'esports. Ja sigui per la proximitat amb França, veritable potència poliesportiva i pàtria de l'olimpisme modern, o pel caràcter integrador i fenici del poble català també n'ha sigut la porta d'entrada de la resta de la península.

Com es posa la gent per quatre nens morts en un poliesportiu subjectat amb grapes...

Ja m'he queixat anteriorment de la progressiva pèrdua d'espais públics i gratuïts on practicar l'esport al nostre país. Discursos propagandístics a banda, el foment de l'esport a Catalunya s'està deixant en mans dels clubs i les entitats privades (fundacions, patrocinadors, etc.) i aleshores passa el que passa. "Fets, no paraules" que diria el nostre amic.

- El C.B. Girona (Akasvayu Girona en la seva última denominació) desapareix definitivament el 2008 després de 20 anys a l'el.lit del bàsquet espanyol per un deute inferior als 7 milions d'euros (el doble del que costen unes obres a Can Millet). Ni la Diputació ni l'Ajuntament de Girona fan absolutament res per evitar-ho tot i tractar-se del club més representatiu de la regió. Les mateixes institucions que abandonen el Girona F.C. a la seva sort un cop puja a Segona A i fins i tot es fan de pregar a l'hora de substituir una gespa lamentable del camp municipal que és Montilivi.

- Al Grup III de la Segona B de futbol, tradicionalment el grup català, els equips catalans ja són minoria (9 de 20). Si aquest any en baixen tres més, i és molt provable, hi haurà una escabetxina per temes de coeficient territorial. La gravetat de l'assumpte augmenta si tenim en compte que històrics com el Sabadell, el Lleida, la Gramenet o el Terrassa (també a punt de desaparèixer, per cert) lluiten amb un pressupost clarament inferior al de megalòpolis com Benidorm, Mahó, Oriola, Dènia o Alcoi. De que L'Hospitalet, segon municipi més poblat de Catalunya, estigui a tercera ja ni en parlem.

- Barça i B.M. Granollers, fundadors de la lliga espanyola d'handbol i els dos clubs amb més títols en els seus 50 anys d'història perden completament l'hegemonia de l'ASOBAL fa 5 anys. Qui els hi pren el relleu és el BM Ciudad Real, creat l'any 1981, que no puja a Divisió d'Honor fins al 1992, nineta dels ulls de Castilla - La Mancha des del 2001 i que és l'exemple vivent de com les subvencions públiques en vena poden transformar un club.

- El Manresa ha de fer equilibris cada any per mantenir-se a l'ACB buscant patrocinadors com un desesperat i venent a tots els seus bons jugadors perquè les administracions ja van dir que amb ells no comptin, mentre competeix per no baixar amb equips ultrasubvencionats de Múrcia, Alacant, Granada o Bilbao.

- El líder de l'OK Lliga és el Liceo gallec, que aquest estiu ha fitxat a cop de talonari, en una lliga on 12 dels 16 equips són catalans.

- El Club de Campo, la Complutense i el Pozuelo ja miren de tú a tú a l'Atlètic Terrassa i el Club Egara de la lliga d'hoquei herba.

- La Volta a Catalunya, que és la tercera cursa ciclista per etapes més antiga del món després del Tour i el Giro, i que té en el seu palmarès guanyadors de la talla de Miquel Poblet, Jacques Anquetil, Eddy Merckx, Miguel Indurain o Claudio Chiappucci, s'està morint. La nul.la col.laboració dels ajuntaments està obligant a fer recorreguts de merda sense cap atractiu que no ajuden a promoure la participació del millors corredors i com a conseqüència les televisions i els patrocinadors en fugen. D'això n'està encantada la Vuelta a Castilla y León, que se celebra per les mateixes dates i serà retransmesa en directe perquè hi corre en Contador. Ja van desaparèixer altres proves de prestigi com la Setmana Catalana el 2005 i l'Escalada a Montjuïc el 2007, fruit de la desídia. Això sí, perdem el cul i paguem el que sigui perquè el Tour ens posi el país potes enlaire.

- El Conde de Godó es disputa des de l'any 1953 i ha sigut durant molts anys el torneig de tennis més important de l'Estat espanyol, mantenint-se amb bona salut econòmica i amb l'eterna aspiració de convertir-se finalment en una de les competicions de segon nivell només per darrera de Grand Slams com Roland Garros, Wimbledon i els Open d'Austràlia i els EUA. A Madrid ténen un torneig des del 2002 i en només 5 anys han aconseguit la categoria de Masters que garantitza la presència dels millors tennistes del circuit.

Són només alguns exemples dels molts que podria posar. Mentre nosaltres anem fent el babau la resta d'Espanya ens menja el terreny a marxes forçades a base de subvenció pura i dura. El discurs oficialista dels nostres polítics és que els diners públics estan per a coses més importants i urgents, com els serveis socials. I si tot això servís almenys per tenir una qualitat de vida superior a la dels nostres veïns encara tindria una justificació. Però entretant deixem morir el nostre esport continuem patint una xarxa ferroviària de fireta, una xarxa elèctrica del segle passat, autopistes farcides de peatjes, barracons a les escoles i una sanitat pública massificada i curta de personal. AQUESTA és la Catalunya social(ista) que hem tingut els darrers 7 anys.

"Quan dius que comienza el propper festival de Can Zam? Aquésta sí és la Catalunja que val la péna subvèncionar! Sobrétot perqué em voten sémpre"

I aquí mentres guanyi el Barça i ens poguem anar fent la foto tot va de puta mare, oi Pepe?

Desmuntant el mite (II)

S'acosten les Eleccions a la presidència de Can Barça i ja us aviso que en faré un seguiment perquè tinc unes quantes coses a dir. D'aquí al 13 de de juny s'explicaran moltes mentides o mitjes veritats que podrien ser perfectamenet objecte d'aquesta secció, però de moment em quedo amb una fal.làcia que m'indigna especialment i que de tant repetida s'ha convertit en una veritat goebbeliana.

"Súbdit, aguanta'm la torxa que acabo de veure un nedó plorant en castellà i l'haig de sodomitzar"

Diuen des de les Espanyes que el catalanisme indissimulat de la junta actual perjudica molt al Barça, perquè exclou a la seva nombrosa afició no catalana. Després de més de 20 anys de nunyisme fins i tot és comprensible que els hi costi d'acceptar. Dels costums se'n fan lleis i els dos presidents anteriors a en Laporta no es van caracteritzar precisament per potenciar aquesta dimensió de representativitat i identificació amb Catalunya que havia sigut intrínseca a la història del Barça. Però també l'antilaportisme, àmpliament representat per mitjans de comunicació catalans, s'ha afegit a aquesta idea amb total naturalitat com una manera d'erosionar la imatge del President. Això ja és més greu, perquè si els primers ho fan per ignorància, fòbia i sectarisme, des de Catalunya se'n parla des d'un tacticisme polític i empresarial força més obscur. Però aquest és un altre tema.

Alfons Arús, pare de familia nombrosa arruïnat per l'enorme cost d'alimentar cada día un ego voraç i diverses manies persecutòries.

El cas és que un gran nombre de barcelonistes perceb el catalanisme de la junta d'en Laporta com un problema, perquè és una font constant d'atacs al club. Un catalanisme que, per cert, ja estava en el programa de la candidatura que finalment va resultar ser la més votada de la història del Barça l'any 2003. La virulència i la tenacitat d'aquests atacs ha generat esgotament, fins al punt que molts dels que se sentien còmodes o fins i tot identificats amb aquesta projecció catalanista ara reclamen que no se'n faci ostentació i que quedi a l'àmbit privat de cadascú. És el mateix mecanisme mental de la dona que deixa de maquillar-se i sortir al carrer perquè sino el marit la pega. En definitiva, un enfoc completament erroni de l'orígen del problema.

Jo ja he expressat més d'una vegada el meu convenciment de que quan un escull simpatitzar amb un equip ho ha de fer amb totes les conseqüències, respectant-ne l'essència. Ara està de moda dir que no s'ha de barrejar la política amb l'esport. Però l'afició del Lazio és majoritàriament d'extrema dreta, la del Livorno d'extrema esquerra, la del Glasgow Rangers és protestant i la del Celtic és catòlica. I això ha sigut així des de sempre. El propi Real Madrid i les seves Copes d'Europa han sigut embaixadors de l'autoestima espanyola mentres la selecció nacional no es menjava un torrat. Els clubs de futbol tenen banderes i escuts, i qui negui el poder simbòlic del futbol senzillament us intenta prendre el pèl.

El problema real és que un F.C. Barcelona exitós és molt perillós perquè la seva repercussió és mundial, fa conegudes les reivindicacions històriques de Catalunya i a sobre les dota d'èpica. El que realment voldrien a Espanya és apoderar-se del club per convertir-lo en un símbol propi. Per això vesteixen el catalanisme d'exclusió en nom dels barcelonistes andalusos, extremenys o castellà-lleonesos, apel.lant a les seves baixes passions. I asseguren que la càrrega ideològica del Barça l'empetiteix i el fa provincià.

Però al títol d'aquesta entrada m'he compromès a desmuntar un mite, i això és el que faré a continuació.

Empetiteix el gir catalanista (més aviat retorn a les essències) de la junta actual al club?

Ho diuen les dades objectives. Segons el web oficial del FC Barcelona, i no tenim cap altre font més fiable perquè el club és l'únic que disposa del cens, actualment hi ha 172.938 socis. Això suposa un increment de més de 50.000 persones respecte a l'era pre-Laporta. I parlem només de xifres, perquè la meva sensació és que mai abans el Barça havia tingut tanta repercussió i reconeixement a nivell mundial.

És realment tan nombrosa l'afició al Barça fora de Catalunya?

Un 82% dels socis son catalans (62.710 de Barcelona i 79.211 de la resta de Catalunya), fent un total de 141.921 persones. Per desgràcia, no disposem de dades exactes de quants dels socis del 12% restant son espanyols, ja que estan englobats en la categoria "Fora de Catalunya". Però si prenem com a referència les penyes, de les quals n'hi ha 1.064 fora de Catalunya en una proporció del 86,4% a territori espanyol i un 13,5% a la resta del món, podriem determinar que dels 21.058 socis restants provablement n'hi ha 18.194 a l'Estat espanyol. Això és un 10% de la massa social. La propera vegada que sentiu a dir des de Madrid que l'ús del català com a llengua oficial del club és discriminatori per a tants i tants barcelonistes, recordeu que es refreixen a un 10%. La propera vegada que llegiu que el Barça hauria d'enterrar el catalanisme per respecte als seus milers d'aficionats espanyols, recordeu quants milers son. I ja de pas, pregunteu-vos quants d'aquests aficionats se senten realment atacats i quants s'han equivocat de club.

" 21.000? Ai la puta que em sembla que l'estic cagant amb l'estratègia... Potser 10 assessors d'imatge son pocs i n'hauria de contractar algún altre"

En definitiva, que el ressò mediàtic des de Madrid és exageradament desproporcionat respecte als socis als que afecta la suposada 'discriminació'. Hi haurà qui vulgui parlar de simpatitzants enlloc de socis, i jo li respondré que a part de ser impossible de contabilitzar estic convençut de que la proporció és similar. I en el cas de que no ho fos, qui no paga quota ni és membre d'un club hauria d'acceptar que la seva capacitat de decisió és nula i la seva opinió irrellevant més enllà de la barra del bar.

Catalunya cutre

Molta literatura s'ha fet de la llegendària facilitat amb la que els nostres veïns del sud cauen en el nyap i l'esperpent. I això és una injustícia històrica. En un pas més de la meva incansable lluita per assolir la plena normalització i reconeixement de la pàtria em disposo a divulgar la Catalunya cutre. Perquè si ells són un país de pandereta nosaltres ho som de tamborí, que fa més nostrat. Encara no sé si es convertirà en una secció o es quedarà en una sola entrada testimonial, perquè la feina a fer per igualar tants segles de despropòsit és titànica. Però una nació capaç de parir la criatura morta del Fòrum, de subvencionar VickyCristinaBarcelona o convertir una religiosa en autoritat científica bé mereix l'esforç. Ho farem simbòlic i tot.

ESTEL

Ja ho deia el poeta de Verges...

"El meu país està emputit
que quan el sol se'n va a dormir
sempre hi ha neons roses pel camí"

Bé que ho saben a Bellvei del Penedès, el primer poble indissimuladament finançat per un putiferi. I és que el Club Estel, a part d'esbravar la líbido de veïns i visitants de la vil.la, patrocina des de fa 10 anys la Festa Major i esponsoritza les samarretes de l'equip infantil amb el seu magnificent logo. Però és que l'Estel també és més que un club. A les afores de Bellvei, gaudeix d'unes meravelloses vistes a la N-340 i disposa de serveis exclusius com ara sales de festes, suites de luxe i restaurant. No és estrany, doncs, que l'alcalde convergent l'hagi titllat al ple municipal de "millor empresa del poble" desfermant l'ira de la regidora socialista, que va córrer a escampar-ho pels mitjans de comunicació.

Per desgràcia, tot el que van trobar les hordes de periodistes que es van desplaçar al lloc dels fets com taurons ensumant l'espessa sang d'un semaler borbònic fent nudisme en aigües internacionals són retrets dels ciutadans a la resta d'empreses del polígon que es neguen a contribuir econòmicament a la Festa Major i bones paraules cap als amos del prostíbul. Pel que sembla, gràcies al Club Estel Bellvei del Penedès té una parada de taxi i les seves treballadores no només no molesten sino que són les principals clientes de les perruqueríes, farmàcies i botigues de roba del poble, a més d'unes bellíssimes persones que es dediquen a la professió més antiga del món voluntàriament i amb un somrís d'orella a orella. Llàstima que el passat 19 de març una operació policial va acabar amb 15 detinguts i la desarticulació d'una xarxa d'explotació sexual que, entre d'altres futileses està acusada de mantenir segrestada durant 3 mesos a una noia russa al Club Estel.

Ai, calla! Que les declaracions de l'alcalde van ser 4 mesos després de l'operació policial.

QUATRE BARRES

Barra nº1: Nico, jugador del Sant Crist Moldàvia de la Primera Territorial catalana es nega a ser substituït durant un enfrontament que el seu equip perdia per 2 a 0. L'entrenador i el delegat dimiteixen del càrrec immediatament al sentir-se desautoritzats i se'n van cap a casa a mig partit. Nico, a part de jugador, és el president del club. Fonts consultades per aquest bloc confirmen que el president és una toia.

Barra nº2: Familiars i amics de Bartomeu Muñoz, exalcalde de Santa Coloma, fan una col.lecta popular per a treure'l de la presó. Han reunit els 500.000 euros de fiança en només dos dies. Fonts consultades per aquest bloc ratifiquen que el socialisme és una secta.

Barra nº3: Els treballadors de l'empresa FFC Garraf Penedès es troben la nau industrial tancada i buida quan van a la feina el dilluns al matí. Primer els estranya, però comencen a lligar caps quan s'assabenten que el president, Francisco Fernández Chacón, està il.localitzable i la seva dona ha demanat una excedència a l'Ajuntament de Sant Pere de Ribes. Fonts consultades per aquest bloc asseguren que el Carib ha passat de moda, que comencin a buscar per Dubai.

Barra nº4: Un espectador d'Els Matins de Tv3 truca a la tele i explica en antena com estafa a Hisenda i després blanqueja els diners comprant dècims premiats en connivència amb els bancs i les administracions de loteria. Al final de la seva intervenció, com si s'adonés de cop que acaba de confessar un delicte, l'espectador demana a en Cuní que no faciliti el seu telèfon als inspectors. Fonts consultades per aquest bloc declaren: Ramón, tu ets tonto!

De pressió

Avui ha passat una cosa inèdita. Dotze diaris catalans, en realitat els dotze diaris d'informació general més importants que s'editen a Catalunya (perquè tot i que El País té una edició catalana tots sabem a què està sotmesa), publiquen una editorial conjunta. El que vénen a dir és que com el Tribunal Constitucional es carregui l'Estatut això d'Espanya se'n va a la merda. Mesurant molt les paraules per allò del seny català, però és el que hi diu. Un fet inèdit i especial encara que sigui només perquè s'hi hagin posat d'acord capçaleres sovint tan antagòniques com les de La Vanguardia i El Periódico o fins i tot l'Avui i El Punt.

D'entre moltes veritats com punys que diuen (com per exemple el fet que seria el primer cop en 30 anys de democràcia que el TC desautoritza al rei i tomba una llei important aprovada per les corts espanyoles, o que tancar la Constitució amb pany i forrellat significa traïr-ne l'esperit pactista de la transició i obrir la caixa dels trons d'una reforma necessària) hi ha una afirmació que ja em costa més de creure. Cito textualment:

"Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social."

Ja m'agradaria pensar que és veritat, però ho dubto molt. Malauradament, no sóc l'únic. A Espanya ja hi compten amb que tot això és molt soroll per a res. La versió oficial, que ja sabeu que consisteix en parlar sempre en nom de Catalunya atribuïnt-li una majoria de ciutadans que pensen com convingui a l'argument que vé a continuació, diu que tot aquest enrenou és fruït d'una classe política que viu completament al marge del que interessa a la gent. Diu que l'Estatut va ser aprovat en referèndum per una minoria de catalans i que això demostra que la resta hi estaven en contra. Deu ser que estava prohibit votar 'no' i que als analistes polítics espanyols els resulta estranya la baixa participació tenint en compte el qüasi nul abstencionisme de les darreres eleccions al parlament europeu.

També diuen que aquesta editorial conjunta és un desafiament a la legalitat, que busca generar una pressió inacceptable al tribunal. Una pressió que pel que sembla només estan legitimats a exercir els partits nacionals majoritaris que el potinejen a conveniència, ja sigui col.locant-hi magistrats progressistes i conservadors que ja se sap el que votaran per endevant o programant al minut la publicació de les sentències per minimitzar-ne el possible impacte electoral. Diuen que l'editorial busca escalfar la societat catalana. Una vegada més, tant de bo!

Radical???

Resumint. Tenim una llei aprovada pel Parlament de Catalunya que el president del govern espanyol va prometre respectar íntegrament. Una llei impulsada per una Generalitat governada per la sucursal catalana del partit que també governa a Espanya. Tot i així, es retalla la llei en una negociació surrealista entre membres del mateix partit fins que s'arriba a un acord i també l'aprova el parlament espanyol. El poble sobirà ratifica la llei en referèndum i el cap de l'Estat (a.k.a. reidespanya) la sanciona. Un partit de l'oposició presenta un recurs contra determinats articles de l'Estatut. El mateix Puto Partit que no posa inconvenient a fer copy/paste d'aquests articles a l'Estatut d'Andalusia. La llei es paralitza durant no 10 dies ni 10 mesos sino tres llargs anys en els que el TC és incapaç de pronunciar-se. Temps més que suficient per a que dins el citat tribunal hi hagi recusacions, expiracions de mandat i fins i tot una defunció. Finalment sembla que es conforma una majoria que dirà que no al document, o almenys a totes aquelles parts que resulten incòmodes, conservant-ne apartats de vital importància com ara les dates i la numeració de les pàgines. Però com resulta que Espanya és el país de la discreció i la impenetrabilitat informativa es filtra tot als mitjans i això no convé perquè d'aquí a no gaires mesos hi ha eleccions catalanes i aniria de conya paralitzar-ho tot una mica més fins que hagin passat de llarg.

Permeteu-me finalitzar aquest in crescendo de subjectivitat teclejant el que m'agradaria dir-li a la cara a més d'un que pretén donar-nos classes de democràcia citant a Montesquieu i la divisió de poders: MENJA'M LA POLLA, FILL DE PUTA!

Catalanofòbia

Mireu-lo als ulls i digueu-me que no és odiable.

Em sembla que tots plegats som prou grandets com per assumir que els catalans caiem malament a bona part d'Espanya. I quan parlo d'assumir em refereixo a no vituperar els crítics ni buscar excuses de merda perquè, com sovint em deia el meu pare, alguna cosa haurem fet.

No, de debò, ens tenen mania i no passa res. Us heu fixat que als concursos de la televisió, diguin-se Operación Triunfo o Pasapalabra, mai no surt cap concursant amb accent català? Un ocellet que treballa a una productora em va dir que això és així perquè està comprovat que aquesta determinada manera de parlar rebaixa el share. Catalans sí, però que no es noti. Els de Gran Hermano, sempre tensant els límits de resistència de l'espectador, ho van testar a l'engròs amb en Germán i no va durar a la casa ni una setmana. O sigui, que davant el so característic d'un castellà acatalanat la gent canvia de canal. I ho fa de manera instintiva, perquè quan t'estàs gratant l'escrot escarxofat al sofà de casa teva no penses en boicots i collonades per l'estil. Un fet que contrasta sobre manera amb els resultats d'audiència d'un programa com El Diario de Patricia, on cada tarda es destrossa l'idioma de Cervantes sense cap pudor. Per tant, tampoc podem parlar d'un zel específic de l'espectador mitjà envers la salut de la llengua.

L'altre día, buscant a internet la totalitat d'unes declaracions especialment indignants del petaculs de l'Iceta sobre l'independentisme que havia escoltat parcialment a la ràdio, vaig anar a parar a aquesta web. Sincerament, algú que prefereixi berenar 'bolleria' industrial de la Codan, bullir espaguetis marca La Ardilla i refrescar-se amb un gelat Royne en comptes de fotre's un Donut, pasta fresca Buitoni i un Magnum només perquè aquests últims es fabriquen a Catalunya ha de tenir un bon motiu per odiar-nos. Dies després, als comentaris de Marca.com (font inesgotable de diversió) vaig llegir aquesta perla cultivada referint-se als catalans com a "rabinos con acento francés". La imatge poètica és tant demolidora que si aquest home ens veu així no em veig amb cor de retreure-li la seva catalanofòbia.

Día de la catalanitat

En una data tan assenyalada em permetreu que faci una mica de memòria. Diuen que fa 517 anys que tal dia com avui Cristòfol Colom, un paio que no se sap si era genovès, català, gallec, portuguès o jueu, però el que sí sabem és que era un espavilat, va posar els peus al continent americà per a desencadenar un futur ple de reggetón i cheesburgers revinguts. Fill de puta!

Però permeteu-me anar encara una mica més enrere i recordar el que va passar 82 anys abans. El 1410 moria Martí I l'Humà, l'últim rei català de la Corona d'Aragó. En Martí era fill de Pere IV el Cerimoniós, però sobretot era un marieta amb la llet agre. Que sí, que amb la seva anterior esposa havia tingut quatre fills, tres d'ells varons, però s'ho podria haver pensat millor abans d'enviar-los a morir tots tres a la guerra. El cas és que dels 52 als 54 anys va ser incapaç de prenyar a una noia de 23, Margarita de Prades, la segona esposa que li havia de donar un hereu.

I per culpa d'aquest titafluixa que va morir sense deixar successor va arribar el Compromís de Casp i ens van encolomar en Ferran I d'Antequera, primer rei castellà de la Corona d'Aragó. Aquest es veu que sí sabia inseminar una femella com déu mana perquè tot i palmar 6 anys més tard li va passar el negoci al seu fill, Alfons el Magnànim. Aquest últim també era un marieta més interessat en llegir noveletes que no pas en enfonsar la cigala, però una mica menys deixat que el nostre amic Martí. Abans de morir li va passar el testimoni al seu germà Joan, un autèntic malparit que ens feia tan poc el pes que vem intentar expulsar-lo amb la Capitulació de Vilafranca i que al final ens la va acabar fotent amb els francesos, oferint el Rosselló i la Cerdanya a canvi d'ajuda per atonyinar-nos. Un cop mort l'octogenari (que el tenim enterrat a Poblet, per cert, ben a propet per anar a escopir sobre la seva tomba de tant en tant), heretà la corona el primogènit del seu segon matrimoni: Ferran II, a.k.a. el Catòlic. La continuació de la història ja la coneixeu de sobres, la unificació d'Espanya, la creació de l'Imperio, etc, etc, etc...

Us vé de gust una mica de ciència ficció? A mi sí. Perque em fa gràcia pensar que una oportuna lleterada del nostre Martí hagués pogut canviar-ho tot. Com seria el món actual si l'expedició de Colom hagués estat subvencionada per una Corona Catalana? Començo jo:

- El producte estrella del Burger King seria el Vic del Pans&Company amb escalivada deluxe.
- A la nissaga cinematogràfica d'El Padrino hi haguessin sortit fent 'cameos' en Porcioles i en Maragall, entre molts d'altres polítics i famosos, i en Francis Ford Coppola no hagués volgut rodar mai més a Amèrica.
- En Messi jugaria igual de bé a la selecció que al Barça.
- Ningú aniria a Cancún de vacances perquè estaria ple de zones blaves.
- Boris Izaguirre hagués escrit el capítol 147 de Poble Nou, on al minut 15 li peten el cul al Joel Joan.
- Cap Miss Veneçuela voldria follar a quatre potes perquè és degradant per a la dona.
- Shakira seria membre fundadora de les Macedònia y Chayanne seria cantautor.

Tot vostre.

Centralisme

En aquest precís instant s'estan duent a terme tasques de manteniment o modificació a 129 trams de carretera al llarg i ample de la geografia catalana. Vaja, el que vindrien a ser obres. D'aquestes actuacions n'hi ha 13 que ténen lloc a la demarcació de Girona, 13 més a la demarcació de Tarragona i només 3 a la demarcació de Lleida. Si disposeu d'unes mínimes nocions d'aritmètica, això significa que les 100 obres restants es produeixen a la demarcació de Barcelona.

La conclusió fàcil seria que aquest és un cínic post de denúncia del barceloní de torn al desmesurat centralisme de l'administració catalana, però us convido a mirar una mica (no gaire) més enllà. Més dades. De les 13 obres que s'estan fent a les carreteres gironines fins a 5 actuacions afecten a zones habitualment transitades per pixapins durant els caps de setmana:

· C-31 a Verges i Platja d'Aro
· C-35 a Vidreres
· C-66 a Palafrugell
· C-25 a Arbúcies

A Tarragona succeeix una cosa similar:

· AP7 a Tarragona
· Dos trams de la N-240 a Valls

I a Lleida és encara més evident:

· C-28 a Alt Àneu
· C-13 a Sort

Tenint en compte que el concepte obra, a part de les molèsties evidents, engloba actuacions com l'estretament de carrils, senyalització de nous límits de velocitat, instal.lació de nous radars de tram o manteniment dels existents, la cosa canvia. Perquè com na iaia punkarra s'ha fet un fart d'explicar, els vilatans ténen el cul pelat d'utilitzar camins semisecrets i no estem parlant tampoc de carreteres locals sino d'eixos principals. A qui dirieu doncs que van destinades aquestes suposades millores de l'infraestructura que contribuiran a eixugar el dèficit públic a base de multes? De nou, a la molt majoritària població barcelonina.

Encara que sembli mentida, la meva intenció no és escriure sobre xarxes viàries sino sobre la sort de ser minoria. Perquè és una gran veritat que els assumptes que afecten a menys gent preocupen més aviat poc als polítics, però de fet tot el que sigui convertir-se en focus d'atenció dels actuals gestors de la Generalitat de Catalunya és d'un beneficiós ben discutible. Perquè com més allunyat vius dels centres de poder, sempre relacionats a la demografia, menor és la seva intervenció en els aspectes que determinen la teva qualitat de vida. I això, amics, avui en día és un privilegi.

Carta oberta al senyor alcalde

Batlle català que t'estàs fregant les mans davant l'èxit mediàtic d'Arenys de Munt, em dirigeixo a tu cofoi de bona voluntat per advertir-te un parell d'aspectes que has de tenir en compte abans de trepitjar en fals. Sóc conscient de que ara que finalitza la primera fase del Plan E i amb l'escassedat de fons que assota els municipis veus el referèndum sobiranista com una possibilitat immillorable per reactivar l'economia del teu poble, de la mateixa manera que un equip de Segona B salva la temporada amb una eliminatòria de Copa contra el Barça. Imagines botigues buides i bars i restaurants al límit de la seva capacitat però, per començar, ja has fet tard. El que tenen els gestos simbòlics és que la glòria només se l'emporta el primer. Si la vaga de fam se la va apoderar Mahatma Gandhi i totes les que han vingut després són una anècdota curiosa, ningú recordarà el segon poble independentista de Catalunya.

Si has de fer el referèndum, però, fes-lo ràpid. Abans que davant el tsunami de consultes sobiranistes el Govern central trobi la manera d'il.legalitzar-les. A més, corres el perill de veure't afectat pel síndrome 'Amistós de la Selecció Catalana' que consisteix en una progressiva pèrdua d'interès a mida que un acte es va repetint i la gent en constata la inutilitat.

Per altra banda, has de saber que hi ha una sèrie de condicionants que t'impedeixen dur-ho a terme:

1. Si ets militant del PSC. El teu partit no et deixarà fer aquestes exhibicions de radicalitat.



2. Si el teu poble forma part del Baix Llobregat. Perquè t'afecta el punt anterior i no voldràs fer el ridícul obtenint un no rotund com a resultat.
3. Si el teu poble forma part del Vallès Occidental. Perquè segurament t'afecta el primer punt i en cas de que siguis militant de CiU depèn de si t'estimes més al papa (Artur Mas) o a la mama (Duran i Lleida).
4. Si ets militant d'ERC. Perquè no està clar fins quan està disposat a aguantar el senyor Puigcercós que a ell el vagin xiulant arreu mentres el Carretero li menja l'electorat.
5. Si ets militant del PP. Perquè el teu poble no és a Catalunya.

En definitiva, alcalde, pensa-t'ho bé. Més val tenir a la gent fregida a obres públiques o la caixa buida que empipar a l'amo.

Matisos

"Nen, no et facis el desmenjat i demostra'm com utilitzes la teva llengua catalana que la Diada me la posa dura"

Normalment quan una persona defensa les llibertats individuals per damunt de qualsevol estructura social se l'anomena liberal. I si aquesta mateixa persona gosa fer-ho dins el marc geopolític de Catalunya passa a ser definit com un partidari del liberalisme salvatge. En canvi no sento a ningú que consideri al govern tripartit de les velocitats variables, el CAC i les mil ordenances municipals el máxim exponent de l'intervencionisme salvatge. És només una de les particularitats d'aquest petit país de merda que cal tenir en compte especialment en dies com avui.

Altres curiositats del diccionari Català correcte - Políticament correcte:

Discriminació positiva = igualtat
ecologista = sostenible
immigrants = diversitat
turístic = cosmopolita
caritat = polítiques socials
sucursalisme = autogovern
independentisme = desafecció

Ah, Catalunya... L'únic país del món que dedica el seu dia nacional a xiular una israeliana amb un mocador palestí al coll, mentres tolera manifestacions falangistes en el seu territori. L'únic lloc on els polítics es permeten el luxe de qüestionar públicament la tradició popular perquè són xiulats, en comptes de fer autocrítica. La nació que convoca rederèndums no vinculants sobre el seu destí quan ja amb prou feines penjen senyeres dels balcons.

Deixe'm-nos d'hòsties! Ni federalisme ni Països Catalans, afrontem la realitat. La independència ja no és una reivindicació històrica ni un dret, és una necessitat desesperada. Catalunya lliure, però primer de tot dels seus polítics. Això sí és un matís important.