Hi ha moltes coses que us esteu perdent ara mateix, desgraciats. Per exemple, Youtube. Sí, allò que els morts de gana com vosaltres feu servir per veure videos de gatets i clips de Lady Gaga. Jo en canvi el faig servir per deleitar el meu esnobisme amb La Blogotheque o assaborir un documental en anglès de 43 minuts sobre la biografia de Satanàs.
Que no us estranyi aquesta repentina hostilitat meva. Senzillament he pres consciència de que sóc millor que vosaltres. No m'he tornat boig. És normal aquesta sensació de rotunda superioritat perquè tinc un tresor que tots envejeu: el temps. Des que sóc un aturat que em pagueu una pasta perquè em faci palles mentre barrino en què malgastaré la propera hora. Això em converteix en el vostre amo i a vosaltres en els meus serfs. Us miro per sobre l'espatlla i em descollono de la vostre miserable existència.
Avui quan m'he llevat a les dues de la tarda la meva major preocupació era decidir si dutxar-me i anar-me'n de putes o quedar-me a casa cremant la PS3 en pijama. Ni tan sols sé a quin dia de la setmana estem. Dimecres o diumenge me la bufa. Ho enteneu ara? Us adoneu de la pena que em feu? Quan acabi d'escriure això em depilaré els genitals per caprici i quedaré amb una menor d'edat a la sortida del cole perquè em sobra tant de temps que fins i tot en tinc per xatejar. Llepeu-me la sola, miserables!
Eutanàsia. Eu - thanatos. Bona - mort. Provocar el decés d'una persona MALALTA per acció o omissió. Èticament defensable en base a evitar patiments insuportables a l'individuu o la prolongació d'una VIDA ARTIFICIAL.
Revista Yo Dona, suplement del diari El Mundo del dia 3 de juliol:
"Ahora mismo molo tanto que es una pena que no podáis verme. Escucho a Keith Jarrett con una copa de vino en la mano y un cigarro de liar. El tabaco de liar me da un punto muy bohemio. (...)"
Quina raó tenia la mare_de_deu quan va dir que ens estem amariconant. Amb mi, almenys, la va clavar. Perquè us he de confessar una cosa: fa 1 mes que em vaig apuntar al gimnàs. I per si això no fos prou humiliació, hi vaig!
Tampoc és que sigui la primera vegada que caic al parany. El meu primer cop va ser l'any 96 del segle passat, quan els gimnasos eren antres de barri humits amb pudor de liniment i suor als que només hi anaven culturistes, porters de discoteca i quillos aspirants a Chuck Norris. Jo era dels últims.
En aquella època l'aerobic tenia només 10 anys d'implantació a Catalunya i estava en calces, concretament les de la Eva Nasarre. En aquell temps, un anava al gimnàs a petar-se la caròtida aixecant press de banca fins que el teu col.lega considerava que havies patit prou com per deixar de dir-te maricón. No hi havia màquines de musculació, només barres de ferro, discos de pes i un mirall on recrear el mite de Narcís. Bé, ara que hi penso, potser ja hi havia protomecanismes de politjes, però una o dues màquines que et convenia deixar lliures si un paio més inflat que tú et mirava malament perquè portava més de dos minuts esperant. Quan t'apuntaves al gimnàs ningú et demanava un reconeixement mèdic, ni et regalaven merxandatge, entraves per la porta i si en vuit setmanes no eres capaç de fer més de 10 dominades et converties en l'última merda del local. Era un submón, però un submón de mascles.
Han passat 13 anys des d'aleshores i ara em trobo amb un univers pasteuritzat, plastificat i happyflower on et veus contínuament envoltat de conceptes detestables com fitness, singles, personal trainer o wellness. Ah, el wellness! Per a mi la traducció literal és: ganes de matar. Es veu que la gent ja no va al gimnàs a patir i a posar-se en forma. Ara hi van a fer sauna, prendre el sol, donar-se massatges i fer ioga o tai-chi per entrar en harmonía amb el seu cos mediocre. També hi van a fer aquagym, body pump, spinning i qualsevol altre anglicisme que soni prou sofisticat, sempre a les ordres d'una monitora hiperactiva amb un somriure de contractura maxilofacial.
Però a mi no em veureu trepitjar una activitat dirigida ni una piscina on s'hi hagi d'entrar amb un preservatiu al cap, així que vaig directament a la sala d'aparells. El panorama no millora. Us asseguro que canto com una calàndria amb els meus pantalons curts de futbol i la meva samarreta de cotó llisa. Ara la gent es gasta autèntiques fortunes per comprar la roba amb la que súa. He arribat a veure menopàusiques millor equipades per fer 10 minuts de bicileta estàtica llegint el Lecturas que la delegació andorrana als JJOO de Beijing. Es dóna la paradoxa que ja no anem al gimnàs a treballar un cos per lluir al carrer sino a lluir-nos directament. Perquè al gimnàs es lliga i es fan amics. O això s'encarreguen de difondre les llumeneres de la franquícia de torn, aprofitant-se de la gent realment desesperada per aconseguir una vida social digne de ser immortalitzada pel Jordi Labanda o almenys presentable al Facebook.
Cony! Que això ja no és com anar a comprar al super o fer la declaració de la renda, una activitat incòmode i que fa mandra, però inevitable i necessària a partir d'una edat. Ara resulta que anar al gimnàs és un estil de vida. Eeeecs! La bona noticia és que amb tanta arcada no em resultarà difícil baixar panxa.
Com esteu? Bé? Doncs molt malament! Haurieu d'estar rosegant-vos els monyons a l'alçada del colze davant l'imminent aparició de la darrera cagaradeta del senyor Steve Jobs.
Aquesta tarda, a les 7, es presentarà mundialment una nova andròmina de la qual encara no en sabem el nom, ni perquè serveix, ni com funciona, però que ja us puc avançar que ens canviarà la vida per sempre. O almenys això és el que sembla a jutjar per la cobertura que li estan donant els mitjans de comunicació. Tots els diaris generalistes digitals ténen previst informar en directe de l'acte. Fins i tot un canal públic de televisió que fa un mes té prohibida l'emissió de publicitat ha donat un espai a la prèvia de la presentació d'aquest producte d'una empresa privada en els seus informatius. A l'internet el que hi ha ja és directament histèria col.lectiva, amb debats inclosos de profund caire intel.lectual com ara: "aquestes fotos són un fake perquè no em puc creure que Apple tregui al mercat un gadget amb uns turnillus tan feos a la vista" o "Quina putada! Si el meu MacBook Air encara és un bebè i ja l'hauré de guardar al calaix".
Who's your daddy?
I què voleu que us digui, a mi tot plegat em fa molta pena i molt de fàstic. No fa ni dos anys que estàvem amb la febre de l'iPhone, ja precedida per la febre de l'iPod, i ara estem a tres hores d'entrar en la febre de l'iTablet o iSlate o iPad o com collons li diguin al final. Si ja de per sí la cultura maquera feia una mica de ràbia (sí home, aquella del "pago més per un ordinador idèntic al teu però jo molo més, encara que no obri el FinalCutPro en la meva puta vida") us haurieu de veure amb els meus ulls, col.leccionistes d'iMerdes. Representeu el pitjor del consumisme compulsiu i la superficialitat extremes. Matarieu a la vostre mare per un gadget de disseny amb el que sentir-vos a la última i encara us creureu millors que les petardes de classe mitjana que es prostitueixen per aconseguir una bossa de Louis Vuitton que no sigui d'imitació.
25 milions d'iPhones venuts fins l'any passat, em direu. I jo us respondré: Doncs 25 milions de gilipolles. iPunt!
Definitivament, la senyoreta Kashna em coneix com si m'hagués parit. I en part és normal perquè d'alguna manera si que podriem dir que he sortit de dintre de... bé, és igual. El cas és que té raó. A mi en realitat el futur de la indústria discogràfica i el seu encaix amb les noves tecnologies me la porta fluixa. Només era un pretext per donar a conèixer l'existència dels meravellosos Hurra Torpedo. Un grup que representa amb mestratge la més pura essència del bufó: fer-nos creure que riem a costa d'ells mentre ells se'n foten de tots nosaltres. Serveixi el següent video com a exemple.
Que no us enganyi aquesta imatge seva de homeless de guardiola perpètuament exposada. Us entraran pels ulls amb la seva actitud excèntrica i ensenyant-vos la titola. Us entraran per la oïda amb les seves versions facilones de la Bonnie Tyler, la Britney Spears o les T.A.T.U. Quan us en volgueu donar compte, ja haureu adoptat una postura al respecte. Heu caigut a la trampa.
Podeu menysprear-los i dir que això no és música, indignar-vos i posar el crit al cel. Això us farà tan ridículs com un crític d'art trinxant la composició d'un gargot dibuixat per un nen de 3 anys amb un excés de sucre a la sang. Destrossar-los músicalment costa tan poc que ningú amb dos dits de front s'hi atreveix per por a no haver captat la broma. Hurra Torpedo wins.
Podeu prendre'ls seriosament i dir que són l'hòstia. Admirar-los i argumentar que són uns revolucionaris contraculturals. Us fareu els moderns saltant i bramant, fins i tot pot ser que pagant per entrar, en un dels seus concerts de cançons que no han composat ells interpretades amb instruments de ferralla a 80 cèntims al quilo. I això us convertirà directament en gilipolles. Hurra Torpedo wins.
Podeu intentar ignorar-los, però aleshores ells mateixos s'encarregaran de perseguir-vos fins a on estigueu. No cal ser noruec ni visitar els llocs underground de moda. Un día se us plantaran al davant i us escupiràn això que fan ells a la cara, i us gravaran en video preguntant que us ha semblat i us faran quedar com un ridícul o un gilipolles. Hurra Torpedo WINS.
Amb la mandíbula a l'alçada de l'angonal he vist avui per la televisió la manifestació de músics pels carrers de Madrid intentant retrocedir-nos a tots plegats al segle passat. "La música es cultura, la música es empleo!" cridaven. Que no, que no! Ni emule, ni spotify, ni goear, ni i-tunes ni hòsties! Lladres de merda! Fem cas d'aquest col.lectiu marginal de la nostre societat. Tots a comprar CD's com bojos. O no, millor cassettes, que es fan malbé abans i així els heu de tornar a comprar. No podem deixar que aquests pobres desgraciats passin gana i acabin tocant 'El Cóndor Pasa' amb una decadent flauta dolça en un encara més decadent corredor de la puta línia groga del metro. A més heu de saber, ignorants xucladors de l'artística sang autòctona, que com continueu sent així de fills de puta en 5 anys una maledicció progre farà desaparèixer la música de les vostres vides i us haureu de posar com a politono del mòbil un crit de la Belén Esteban.
Dos minuts després de flagelar-me, rescabalat del disgust inicial, m'he posat a pensar. Un moment, qui diu que són els caps visibles de la reivindicació?
- José María Sanz 'Loquillo'. Últims treballs discogràfics: 3 reedicions de discos antics, 3 recopilatoris (un d'ells en directe) i dos discos nous autoplagiant-se.
- Rosario Flores. Últims treballs discogràfics: 2 recopilatoris de grans èxits (un d'estudi i l'altre en directe), 2 discos de versions i un disc nou autoplagiant-se.
- Luis Eduardo Aute. Últims treballs discogràfics: 3 recopilatoris normals, un recopilatori en directe, un megarecopilatori de 7 CD's amb llibraco inclòs i un disc nou autoplagiant-se.
- Antonio Carmona. Últims treballs discogràfics: 2 recopilatoris de Ketama i un disc nou en solitari de fa 4 anys que per ser el primer no és autoplagi.
La plana major del futur de la música espanyola, vaja. I la meva pregunta és: Com teniu els sants collons de sortir al carrer a cridar "Nosotros trabajamos, no pirateamos"???
En fi. Qui convingui que em llegeixi bé perquè només ho escriuré una vegada. Senyors artistes, fent un esforç i donant per suposat que la seva obra sigui un bé cultural digne de protegir, el que els està matant no són les noves tecnologies sino l'alarmant manca de creativitat que exhibeixen.
Jo, personalment, he comprat més de 10 discos durant l'any 2009. Els he comprat després d'escrutar-los minuciosament a través de la xarxa per aquell afany col.leccionista un pèl idiota si vostès volen de tenir-los en suport físic a una prestatgeria i que tothom pugui veure que sóc un esteta decadent amb pretensions. I una mica també per escoltar-los a casa i al cotxe sense gaire complicacions i amb bona acústica.
Quan comparteixo arxius mp3 per internet o enllaço una cançó estic PROMOCIONANT l'obra d'un artista. Si les persones amb les que ho comparteixo arriben a tenir-ne la mateixa bona opinió, provablement acabin anant a un concert o promocionant-lo igualment. De fet, això ja es produïa abans de l'aparició de la xarxa de xarxes, quan intercanviava discos amb els amics, els escoltavem junts o directament en feiem copies. I, sobretot, el que passa ara és que tinc accés a tal quantitat de música que em puc permetre ser més selectiu i no quedar-me necessàriament amb el que escolto per la ràdio o veig anunciat a la televisió. Coses extraordinàries com aquesta:
Parleu clar, collons! Digueu que el que us molesta és la competència. No tenir el control. El fet que les noves tecnologies us igualin amb qualsevol marrec amb un mínim de talent i sense una distribuidora al darrera. Admeteu que us reventa que disposant del petit xiringuito que teniu muntat el vostre producte s'ensorri entre tones i tones de músiques diverses d'arreu del món, que us fot que amb això d'internet surtin nous competidors cada dos minuts. I reconegueu d'una puta vegada que teniu por de que els gustos musicals de la gent es basin en alguna cosa més que subornar les voluntats de quatre empresaris als que heu venut la vostre ànima. Sortiu al carrer a bramar que el que us indigna és que la gent tingui prou música a l'abast com per desenvolupar un criteri.
Què important és evolucionar. Les persones madures ho fan. El que abans t'agradava l'endemà pot ser que ho trobis una merda. Cal ser coherent amb aquests canvis. Rectificar és de savis. Però tampoc és qüestió de renegar del passat. Tots tenim un passat. Les persones nobles no obliden mai d'on vénen. La vida són etapes. El més honest és recordar amb nostàlgic afecte allò que un dia et va fer gaudir i passar pàgina. S'han de buscar nous estímuls, nous horitzons. Renovar-se o morir. El temps no s'atura per ningú. Què important és evolucionar. Per això he près una determinació. A partir d'avui ja no em posa el bukkake, ara només em posa l'spit bukkake. Sóc l'hòstia.
Avui he estat a punt d'escriure sobre la qualitat del periodisme que es practica actualment, en el que qualsevol sòmines amb un micro a la boca o 10 centímetres de paper en el seu poder pot dedicar-se a fer comentaris de bar sense cap rigor, distància, objectivitat o respecte per la intel.ligència aliena i estar perfectament dins la mitjana de professionalitat. Després d'elaborar una densa argumentació al respecte me n'he adonat de que ja m'havia desfogat, que provablement la parrafada només m'interessava a mi i que la meva postura es podia sintetitzar molt més: Periodisme = Caca. Que consti en l'acta.
En comptes d'això he decidit tocar un tema profusament més lleuger. Per raons inherents al meu ram laboral ja fot molts anys que segueixo un calendari diferent al de la resta de la humanitat. Ni ponts, ni dates assenyalades, ni festivitats locals afecten als periodistes. I entenguis per periodista al desgraciat que no està subjecte a temporades televisives o radiofòniques i sovint tampoc a límits horaris. No som els únics, en sóc conscient. Una situació similar viuen els forners, restauradors i quiosquers. El cas és que he rondinat freqüentment sobre aquesta circumstància però a l'hora de la veritat és una sort.
Des del solstici d'estiu a l'equinocci de primavera el calendari gregorià està trufat de dates que impliquen la litúrgia de la massificació. Digeu-li Fira de l'Avet d'Espinelves, inauguració de la temporada d'esquí, les rebaixes o el Piromusical de la Mercè, però em rebenta anar on toca a fer el que toca. Cada cop que algú em dispara la frase en qüestió sobre l'home en tant que animal social em pregunto si de veritat creuen que pujar al metro en hora punta és socialitzar. I a continuació dubto seriosament de la meva procedència, perquè si centenars de milers d'éssers humans troben perfectament natural seguir el ramat potser és que jo pertanyo a una altra espècie. A menys, és clar, que no consisteixi en trobar-ho acceptable sino en cedir.
Ah! Ja ho veuen! Ja surt la vena intolerant. Donc miri, sí. És que em resulta especialment difícil de tolerar que sigui admisible fer cúa al carrer per a que et serveixin un plat de paella de nul.la qualitat en un plat de plàstic en comptes de cardar-te-la tranquilament al restaurant quan et doni la gana. O passar calor i barallar-te amb una gernació per anar a emprovar-te roba pel sol fet de que la venguin, en el millor dels casos, a meitat de preu. O assistir al passi d'una pel.lícula al multisales un divendres a la tarda quan hi ha cinemes en versió original i sessions matinals que mantenen allunyats a nens, adolescents i cholos (per aquest ordre de prescindibilitat). O sortir a buscar sexe un dissabte a la nit tenint el pornotube i una àmplia gama de putiferis oberts de dilluns a divendres.
No és només la claustrofòbia, ho juro. És que tinc la teoria de que qualsevol activitat compartida en excés perd la seva gràcia. L'expectativa i les incomoditats que comporta la massa al final sempre disminueixen la satisfacció. I a sobre és poc pràctic, collons! Tothom sap que si vas al bingo quan la sala és mig buida augmenten exponencialment les teves possibilitats de guanyar. Potser la quantía del premi és més modesta, però qui collons va al bingo a fer-se ric, fills de puta!
Una bona trilogía de l'esnobisme no pot acabar mai sense una llista. Les llistes configuren la base ideològica de l'esnob, perquè són una tría absolutista i al mateix temps permeten definir-se a un mateix en base a les virtuts dels altres. Un esnob de pura raça dedicarà hores a confeccionar una llista dels seus gustos, analitzant totes les interpretacions que se'n puguin fer i tenint molta cura de que aquesta sigui suficientment elitista com per demostrar el seu ampli coneixement de la matèria, però alhora suficientment popular per generar interès i/o polèmica. Res fa gaudir més a un esnob que una conversa banal sobre gustos literaris, cinematogràfics o musicals. Si ningú li discuteix, ha fracassat.
A l'esnob que ara us parla li vé de gust fer un llistat sobre les millors veus femenines.
1. Eva Cassidy: Més rara que un gos verd. Un talent descomunal que mai va conèixer l'èxit comercial degut a la seva timidesa malaltissa i la seva inseguretat. No va enregistrar mai cançons pròpies, només feia versions. Va morir als 33 anys de càncer de pell després de tota una vida d'actuar en tuguris de mala mort i de rebutjar contractes discogràfics. L'any 2000, quatre després de la seva mort, un locutor de la BBC punxa cançons d'un recopilatori de versions d'Eva Cassidy i la gent al.lucina. El disc ho va petar a Anglaterra i els Estats Units, però ella no ho sabrà mai.
2. Lauryn Hill: Molts la coneixereu per ser la cantant de TheFugees o, Déu us castigarà, per la seva participació a Sister Act 2. La seva carrera en solitari consisteix en un únic disc d'estudi l'any 1998 (Misseducation of Lauryn Hill, absolutament acollonant) i un altre disc en directe quatre anys després on ja s'havia començat a grillar (al qual pertany la cançó que us deixo abaix... no us perdeu els tres minuts finals). L'èxit el porta fatal i poques coses se saben d'ella en aquest exili voluntari al que s'ha sotmès des d'aleshores. Algunes coses que sabem, però, és que va participar en un concert al Vaticà l'any 2003 on es va cagar en l'església catòlica i els capellans pederastes, o que ha tingut quatre criatures amb un fill del Bob Marley que continúa estant casat amb una altra dona i que suposadament li fot canya. S'especula amb el seu retorn des del 2004, però arrel de les últimes imatges que he vist d'ella sostinc la teoría de que està patint una progressiva mutació cap a María Jiménez.
3. Lídia Pujol: Va tenir un intent de comercialitat als seus inicis, quan tenía un duet amb Sílvia Comes. El problema és que les Ella Baila Sola ja existien i a sobre cantaven en castellà, així que es van menjar els mocs. Abandonada ja la seva idea de triunfar en el pop, si ho fem fem-ho bé i es va passar al folk. Al seu últim disc, enregistrat en directe, versiona cançons catalanes medievals de tradició oral amb temàtica femenina. Sonaría fatal si no sonés tan bé.
Ho admeto, sóc un freak de la cuina. I no només perquè me la posi dura el simple fet d'imaginar uns ous ferrats amb foie de Can Ravell, un restaurant de quatre taules on no hi ha menú, et canten la carta i els tovallons son de paper però acabes clavat a la paret.
· Ho sóc perquè encara vaig al mercat a comprar corones, botifarrons i peus de xai, i això a la meva edat (per desgràcia) és tan estrany com tenir un diploma de mecanografía o saber fer macramé.
· Perquè em sap menys greu gastar-me 200 euros en un dinar a Els Tinars que en un viatge low cost i perquè em fot menys mandra cascar-me una botifarrada en cotxe (anar i tornar) fins a Sort per sopar al Fogony que acostar-me a Sitges per entrar a l'Atlàntida.
· Perquè vaig anar a El Bulli fa 15 anys reservant taula el día abans i tot i tenir-ne 11 ja em vaig adonar que allò que ells anomenaven menú gastronòmic era una puta merda punxada en un pal que no té pinta, olor, ni gust de menjar.
· Perquè m'agrada passar-me tot un matí a la cuina guisant galtes de porc o cuinant faves a la catalana i m'enorgulleixo de no formar part de l'immens grup d'analfabets que es pensen que els nuggets són pollastre.
· Perquè no hi ha res que em faci bullir més la sang que aquesta merda estereotipada de programa que ha fet la Gwyneth Paltrow per a la televisió pública nord-americana i tot i així me la miro per vigilar el que diuen.
P.D: I sí, em posaría d'acord més ràpidament amb el gordo fill de puta del Santi Santamaría que amb la colla de llepaculs del Ferran Adrià. Estic pensant sobretot en tú, Sergi Arola! Quin parell d'hòsties més ben donades tens, xaval.
Ho confesso, de tant en tant em quedo enganxat al Canal 33 fins a les tantes de la matinada empassant programes de literatura, música, dansa, arquitectura i tota la caterva de culturetades que fan a aquelles hores que suposadament no ho veurà ningú, en comptes de ser un home i dedicar-me al 5-contra-1 amb el porno de les locals. No tinc excusa. Admeto que ho faig per alimentar al gafapasta soci de l'FNAC que hi ha dins meu.
Però, de vegades, et trobes amb coses com aquesta. Adverteixo que la broma dura 4 minuts, però després d'una recerca exaustiva per emules, pandos i bittorrents només he sigut capaç de trobar aquest fragment d'1 minut de duració al yutup. M'ho prendré com una prova irrefutable de la gravetat de la meva patología.
