1.000 paraules

Gràcies a Oxte! (web que tothom hauria de tenir a la llista de favorits del seu navegador) estic en disposició de mostrar-vos una cosa que ens capgirarà la vida per sempre. Una imatge fixa la sola contemplació de la qual derrueix segles de tradició teòrica sobre la bellesa, l'estètica i l'art tal i com l'haviem conegut fins ara. Una nova dimensió, completament inexplorada, del lletjisme. Senyores i senyors, ha nascut l'erotisme de Cantimpalo.

Diuen que una imatge val més que mil paraules però mai abans havien sigut tan necessàries. Aturem-nos un segon a reflexionar sobre el que acaba de passar. Fem un esforç per intentar desxifrar el Codi da Vinci de les xarxes socials sense sucumbir a la nàusea. Què s'amaga rere l'esguard d'aquesta Gioconda que és la barreja perfecte entre Betty Boop i Carmen de Mairena? Mai ningú havia assolit aquests nivells de grolleria amb tan poc. La primera conclusió és que ens trobem sens dubte davant quelcom especial.

La segona conclusió evident és que no cap la possibilitat de que una persona adulta es faci una fotografia com aquesta amb un extrem del xoriço entre les mamelles i l'altre a la boca sense que ens vulgui dir alguna cosa important. Descartem rotundament l'atzar. El gest de les mans ens fa evident que es tracta d'un posat i no la furtiva captura d'un malintencionat hacker immortalitzant una novedosa tècnica de golafre per berenar amb els dits lliures per xatejar. Fins i tot ens assalta l'incertesa de saber si hi ha algú darrera l'objectiu que comparteix l'autoria d'aquest cim de la fotografia amateur.

Un tercera conclusió és que tot en aquesta instantània està cuidat fins al més minim detall per resultar desmoralitzador. La deixadesa i l'abús de lip gloss amb el que s'ha pintat els llavis, el vestit de lluentons de dues talles menys que genera apreciables i descontrolats bonys a la pitrera, la màniga caiguda que deixa al descobert un braç rodanxó i el braçalet que l'oprimeix, l'aspror i la sequedat dels cabells curosament despentinats, l'etiqueta del xoriço remarcant la seva escassíssima qualitat reflexada en aquesta tonalitat rosada gairebé fluorescent i una textura granulosa que fa volar l'imaginació. Fins i tot el color de les parets i l'austera decoració transmeten una tristor que contribueix a potenciar la vilesa del producte final.

Ningú comet tants errors de manera casual ni molt menys els passa per alt quan decideix publicar i exposar-se a nivell mundial. Pot ser que ens estigui aliçonant? Pot ser que l'objetiu últim de l'obra sigui fer-nos mirar en la profunditat de la nostre ànima per descobrir que no hi queda ni un bri de pietat per jutjar la fotografia? És això? Ens està demostrant que a partir de la contemplació de cert punt de decadència estètica tot sens convertim en serafins que custodien el cànon de bellesa? Podem resistir la temptació de convertir-nos en botxins de la lletjor aliena fins i tot en casos extrems com aquest?

Sorgeixen moltes més preguntes. Perquè embotit? Perquè xoriço? Posaria la ma al foc que cadascú de nosaltres, de manera individual i sense coincidir, és capaç de treure 100 objectes de reminiscència fàl.lica que corren per casa i que rebaixarien notablement el nivell grotesc de la fotografia. No sé... Un bolígraf de 10 colors, un plàtan, l'escombreta del vàter. No cal esforçar-se. Feu la prova vosaltres mateixos. És literalment impossible trobar una imatge menys evocadora de la repugnància que l'oli vermellós d'un xoriço lubricant uns pits de talla XXL.

Personalment, necessito desesperadament conèixer l'història que hi ha darrera aquesta fotografia. Si sapigués on para em desplaçaria sense pensar-m'ho dues vegades a la recerca d'aquest ésser inquietant i de respostes. M'ho imagino com un viatje iniciàtic del que en sortiria amb un coneixement pur i una total immunitat al dolor. Millor persona.

Al final no me n'han sortit mil de paraules, només 666. Casualitat? Si vosaltres no us ho creieu, jo tampoc. Afegiu la resta si us vé de gust perquè jo us asseguro que m'he quedat sense.

Arcada assegurada

Parental Advisory: El consell de redacció d'aquest bloc, format per mi mateix, una ampolla d'Absolut i el negre d'en Sánchez Dragó fins al cul de Prozac no es fa responsable dels efectes secundaris que pugui tenir aquest post en els seus lectors a curt i llarg termini.

Els videos parlen per si mateixos, però m'hi recrearé amb uns (no tant) breus comentaris a tall d'acotació.

Nº1: Una mare soltera condueix el seu vehicle amb un somriure congelat a la cara que només pot ser producte de l'abús d'antidepressius. Intuïm que ha sigut desnonada per impagament. Fuig de la ciutat per començar de zero. Al fons, un nen incapaç d'expressar cap emoció des que el pare, transportista obligat a fer hores extres per arribar a final de mes, es va matar en un accident de trànsit adormit al volant. La mare, fent el cor fort davant la seva infinita trencadissa interna, prova de fer més agradable el que pel seu fill és un traumàtic trajecte en un instrument de mort. Per aconseguir-ho recorre al vell truc de la hipnosi (com podeu veure clarament al 0:10) i a la visualització de situacions potencialment perilloses: "un túnel... ahora una curva". Cap al final l'esforç de la mare es veu recompensat quan el nen fa la catarsi i supera el seu autisme latent per expressar la ràbia continguda en una explosió violenta contra un volant de joguina, objecte simbòlic del seu drama humà. Esfereïdor.



Nº2: Un matrimoni que ja no es suporta inicia les últimes vacances de la seva vida en parella. Un viatge que de ben segur desembocarà en divorci. Les criatures, que ja s'ho veuen a venir i ténen al davant un futur de xantatge emocional i beneficis materials per comprar el seu afecte, burxen per accelerar el procés incidint en el major poder adquisitiu del pare. La mare reacciona amenaçant al seu cònjuge amb apoderar-se del cotxe i la casa en la separació de béns (0:11) provocant una mirada incrèdula per part d'ell (0:14). Però vuit segons més tard (0:22) prèn consciència del merder que si li vé a sobre i comença a fer bandades amb el volant, sospesant la possibilitat d'encastar-se contra un arbre i comprovar la veracitat de l'apelatiu 'seient de la mort' que sovint acompanya a la butaca del copilot. Una postal precisa de la familia desestructurada.



Nº3: No, de debò, tots tres són la mongolada més gran que he tingut la desgràcia de veure en la meva puta vida i la prova fefaent de que els creatius publicitaris d'aquest país condimenten la neu colombiana amb farlopa.



Si heu arribat fins aquí ja podeu arrencar-vos els ulls però el banjo no hi haurà qui us el tregui del cervell. Això és el que se'n diu fer apologia de l'odi.

Percepció i solidaritat

Sgeons l'etsdui d'una uivenrsitat agnlsea, no ipmotra l'odrre en el que les llteres etsan ersciets, l'úinc iporntamt és que la pmrirea i l'útlima lltera eitsguin ecsrites en la psioció cocrrtea. La rstea pot etsar ttaolemnt deosrdanet i ecarna pordas lleigr-ho sesne pobrlemes. Això psasa pqeurè llgeim cada prauala com un tot.

És el que té la percepció humana, capaç de completar o pervertir el significat de les coses per uns processos mentals que no acabarem mai de comprendre. Avui m'ha passat una cosa que ho exemplifica. Al llegir el titular d'un video a la web de tv3 el meu cervell ha fet una petita modificació que n'ha variat per complet el sentit. Un tripijoc perceptiu que, curiosament, a mida que llegia la frase m'ha fet pensar que era una de les més brillants que s'han pronunciat en molt de temps quan en realitat era la mateixa merda de sempre.

La frase era la següent. Les ONG ténen el rol polític d'exigir canvis socials al món. Però el que jo he interpretat en primera instància era que les ONG tenen el rol polític d'extingir canvis socials al món. I, hòstia, quanta raó!

But still you'll never get it right, cos' when you're laid in bed at night, watching roaches climb the wall, if you call your Dad he could stop it all

Automàticament m'he interessat per l'autor de la tan profundament valenta sentència però de seguida m'he adonat que no pintava bé la cosa. La pronunciava l'Ignasi Carreras, professor d'ESADE i ex director general d'Intermón Oxfam. A partir d'aquí no m'ha costat gaire posar les lletres al seu lloc corresponent i tornar a la mediocre i decebedora realitat. Tot i així he fet l'esforç de començar a veure el video i m'hi he trobat els tòpics de sempre: hi ha ONG dolentes però la majoria són bones, fan una feina encomiable, s'ha de treballar sobre el terreny per produïr un impacte real, als pobres desgraciats se'ls ha d'ensenyar a utilitzar una canya en comptes de donar-los peix, etc.

Què bonic hagués sigut que per un cop algú digués de forma tan sintètica i lúcida el que jo fa temps que penso i necessitaria uns quants paràgrafs per expressar. Afortunadament, el meu subconscient ha fet la feina bruta i ara en tindré prou amb un de sol per fer-me entendre.

Les ONG tenen el rol polític d'extingir canvis socials al món. Mentre la mala consciència d'occident es dedica a posar pedaços als mals endèmics dels països subdesenvolupats els hi estem subministrant l'anestèsia necessària per evitar una revolució autèntica. Ara no em vé al cap el nom de cap ONG que estigués present a la França del segle XVIII quan el poble es va revoltar contra el règim feudal. El día que entenguem que els morts, la gana i l'injustícia són motors de canvi potser abandonarem aquesta actitud paternalista i salvapàtries que fins avui no ha servit de res. A menys que ens interessi tenir-los més preocupats de rebre ajuda humanitària que de fer-se valer.

El Pollastre

No cale, amable cituadanu. Yo ja me fais la depilació làsser a l'entreseju.

Els desastres de rodalies RENFE, l'aeroport d'El Prat i l'AVE, la broma de l'Estatut retallat i mai aplicat, la vergonya constant del tripartit, l'intervencionisme salvatge, els informes estúpids que costen morterades de calers, el cas Millet, l'operació Avispa... Què més necessitem per reaccionar?

P.D: No em referia a això quan deia que avui faria sang. És més, em temo que ja se'n surten prou bé solets.

P.D.2: Post dedicat al meu benvolgut Modgi.

Catalanofòbia

Mireu-lo als ulls i digueu-me que no és odiable.

Em sembla que tots plegats som prou grandets com per assumir que els catalans caiem malament a bona part d'Espanya. I quan parlo d'assumir em refereixo a no vituperar els crítics ni buscar excuses de merda perquè, com sovint em deia el meu pare, alguna cosa haurem fet.

No, de debò, ens tenen mania i no passa res. Us heu fixat que als concursos de la televisió, diguin-se Operación Triunfo o Pasapalabra, mai no surt cap concursant amb accent català? Un ocellet que treballa a una productora em va dir que això és així perquè està comprovat que aquesta determinada manera de parlar rebaixa el share. Catalans sí, però que no es noti. Els de Gran Hermano, sempre tensant els límits de resistència de l'espectador, ho van testar a l'engròs amb en Germán i no va durar a la casa ni una setmana. O sigui, que davant el so característic d'un castellà acatalanat la gent canvia de canal. I ho fa de manera instintiva, perquè quan t'estàs gratant l'escrot escarxofat al sofà de casa teva no penses en boicots i collonades per l'estil. Un fet que contrasta sobre manera amb els resultats d'audiència d'un programa com El Diario de Patricia, on cada tarda es destrossa l'idioma de Cervantes sense cap pudor. Per tant, tampoc podem parlar d'un zel específic de l'espectador mitjà envers la salut de la llengua.

L'altre día, buscant a internet la totalitat d'unes declaracions especialment indignants del petaculs de l'Iceta sobre l'independentisme que havia escoltat parcialment a la ràdio, vaig anar a parar a aquesta web. Sincerament, algú que prefereixi berenar 'bolleria' industrial de la Codan, bullir espaguetis marca La Ardilla i refrescar-se amb un gelat Royne en comptes de fotre's un Donut, pasta fresca Buitoni i un Magnum només perquè aquests últims es fabriquen a Catalunya ha de tenir un bon motiu per odiar-nos. Dies després, als comentaris de Marca.com (font inesgotable de diversió) vaig llegir aquesta perla cultivada referint-se als catalans com a "rabinos con acento francés". La imatge poètica és tant demolidora que si aquest home ens veu així no em veig amb cor de retreure-li la seva catalanofòbia.

Mala sort (III)

La meva és una feina d'homes. I amb això no vull dir que es tracti d'una labor especialment viril sino que treballo rodejat de paios. Però com no hi ha oficina que s'escapi de tenir almenys una administrativa que està bona, la meva empresa no és una excepció perquè a la segona planta hi ha despatxos. Des de la meva peixera de tant en tant veig passar la que em crida especialment l'atenció, una rossa rinxolada d'ulls verds enormes i preciosa de cara. No hi tinc gaire relació perquè no coincidim massa en els horaris i perquè, què collons, després de tres anys realitzant una tasca bàsicament solitària no sóc gaire de socialitzar-me a la feina més enllà de quan surto a fer la cigarreta. Ella sí que és de socialitzar-se. Sempre que la veig remenant el cul per l'empresa està envoltada de dos o tres paios supurant bava i rient-li les gràcies. La vergonya aliena de veure'ls des de fora m'impedeix convertir-me en un d'ells. Ara bé, una cosa no treu l'altre i us ben juro que me la tirava.

S'obre la porta corredissa de l'ascensor i me la trobo de cara. En comptes de dedicar-me el seu somriure ample, retornar-me la salutació i passar de llarg es queda paralitzada dins el compartiment, sense saber què fer o dir, primer mirant-me molt fixament i després esquivant-me la mirada. Tot plegat ho trobo ben estrany però en vista de que no té cap intenció de sortir em disposo a entrar. Aleshores extén els dos braços i em subjecta pel pit, i per un moment crec que m'arrosegarà dins la cabina i follarem salvatgement, però canvia d'idea i surt esperitada. La porta corredissa es tanca de manera automàtica i premo el botó de la meva planta, encara processant els esdeveniments recents. De sobte ho entenc tot, quan en plena pujada em vé alguna cosa més que la inspiració: una forta ferum que colonitza la meva pituïtària i m'obliga a tapar-me el nas i la boca amb les mans. Per sort el viatge només dura un parell de pisos i puc emergir de la cambra de gas abans que la manca d'oxígen sigui preocupant. Dóno la meva paraula de que estic parlant de la pudor més infecte, fètida i repugnant que he experimentat mai, i heu de tenir en compte que sempre he viscut molt a prop del riu Besòs. En qualsevol cas, una pesta indigne d'haver sorgit d'un ésser humà.

Resulta increïble com una olor pot canviar-te el concepte d'una persona. Per una de la feina que em feia gràcia... Ja em direu si és o no és mala sort.

Rebequeria

Hi ha persones que em fan molta ràbia i, d'entre les que superen aquest concepte per elevar-lo a un nou nivell de rebuig, aversió i malvolença en mi, ningú com la Lady Gaga. Aquesta truja a la que instintivament odio de manera cerval i amb totes les meves forces és la demostració patent de que la civilització occidental camina cap a la degradació més absoluta. I per si això fos poc me la foten pels ulls a cada moment que em descuido.

Tanta és la seva necessitat de cridar l'atenció que de tant en tant no se'n pot estar de declarar a la premsa alguna gilipollada que suposadament ens ha d'escandalitzar i d'aquesta manera contribuir a l'exhaltació de la seva figura polémica i egomaníaca. Primer que si vaig sense pantalons a la tele perquè la meva àvia és mig cega i només distingeix la claror de la meva pell, després que si sóc bisexual i això em fa megacool. Ara va dient pel món que en realitat és hermafrodita i que disposa de genitals femenins i masculins alhora. Mira, guapa, l'únic que m'interessa d'aquesta noticia és que si fos veritat es duplicaria la diversió de practicar-te la castració i l'ablació del clítoris en la mateixa operació quirúrgica i, de pas, evitar que et reprodueixis.

Hi ha tants motius per agafar-te fàstic, que el fet que tinguessis una polla atrofiada penjant de l'entrecuix hauría de ser la menor de les teves preocupacions.

- Em cago en la teva actitud d'estrella rebel.lada contra no se sap ben bé què.

- Em cago en la teva música electrònica de merda sense cap valor estètic ni artístic.

- Em cago en els teus videoclips de Madonna wannabe (m'he documentat breument al youtube per a fer aquesta afirmació i ha sigut molt dur).

- Em cago en la comunitat gay que t'ha encumbrat com una diva. Per cert, lo vostre comença a ser imperdonable, senyors que perdeu oli: Cher, Madonna, Monica Naranjo, Lady Gaga... Ja sé que us agrada donar pel cul, però tant?

- I em cago en els teus aires de grandesa i la pretenciositat de tot el que t'envolta, filla de puta.

No estàs bona, no cantes bé, et penses que sí però no saps ballar, ets hortera per vestir i fins i tot per fer la guarra. Ets 100% exterminable, collons! More't ja!

Prostitució

Que les grans corporacions i, en general, les empreses pretesament modernes cada cop ténen més tics autoritaris no us ho descobreixo jo ara. Al final, les polítiques empresarials corporatives, amb els seus protocols de vestuari, llenguatge i comportament no deixen de ser llocs d'adoctrinament. Tot forma part d'aquest concepte americanitzat de l'empresa segons el qual tots els treballadors són una gran familia feliç a recer del papà director general amb l'únic objectiu d'assolir l'èxit personal i col.lectiu. No només has de complir amb les teves obligacions laborals sino que existeix aquesta pressió tàcita per a que t'estimis l'empresa, t'hi impliquis personalment i la defensis com una cosa teva. Hi ha qui s'ho creu de debò, qui ho sap fer veure i qui ho porta fatal però passa per l'aro a canvi d'un mòdic preu a final de mes. Jo sóc d'aquests últims i això em converteix en una puta. I a sobre barata.

Quan m'han cridat al despatx sabia de què aniria la cosa i m'he mentalitzat per no fer o dir cap bestiesa. Em queden menys de 5 dies per agafar tres setmanes de vacances pagades i seria del gènere idiota treure l'orgull precisament ara. A més, és molt provable que al setembre em fotin al carrer i un atac de dignitat seria posar-ho massa fàcil. Però l'inconvenient de ser una puta és que alguns serveis costen més d'empassar que altres i per molt que t'intentis autoconvèncer de que és el mateix hi ha maneres i maneres de rebaixar-se.

A continuació, una reproducció aproximada de la conversa que ha tingut lloc aquest matí en aquell despatx (en negreta, el que m'he hagut d'empassar):

Markutis: M'has cridat?
Jefa: Sí. Tanca la porta i seu.

La cara amb la que parlo té aquell posat de rigurositat estudiada que tant detesto.

J: Divendres passat et van fer una entrevista a RAC1?
M: Sí. (Perquè m'ho preguntes si ja ho saps?)
J: Quan t'ho van proposar?
M: Una estona abans.
J: I no vas avisar a ningú? Ni al cap de sala ni al departament de marketing?
M: No. (Ja veig que se't dóna bé fer preguntes retòriques, collons. Anem cara a barraca!)
J: Si haguessis avisat t'haguessim donat unes quantes eines per parlar del que fem a l'empresa.
M: (Que m'haguessiu escrit el que havia de dir, vaja.) És que m'ho van vendre com una entrevista personal sense gaire trascendència, de com viu una operació sortida un home del trànsit.
J: Però és que va durar mitja hora i gairebé no vas parlar de l'empresa.
M: (Dóna les gràcies de que no en vaig parlar gaire amb el que podria dir.) És que era una entrevista personal.
J: Tampoc em van agradar gens algunes de les coses que vas dir.
M: (Se suposa que m'ha d'importar una merda? Ah, d'acord. Doncs ara sí que em trenques el cor.) Dona, quan m'has cridat ja m'he imaginat que seria per parlar d'això i he estat pensant en el que vaig dir i no va ser cap gran cosa.
J: Sí que ho vas dir, sí. Quan va entrar el noi de peatges vas dir no sé què d'uns protocols estranys. Ho vas dir.
M: (Quins protocols? Aquell que apliqueu en dies de retencions importants que doneu ordre de que qui es queixa no paga peatge però la resta sí, per exemple?) Si vols que et digui la veritat, he entrat altres vegades a programes de caire humorístic a fer la crònica i a dir tonteries i com que no m'heu cridat mai l'atenció no pensava que tingués tanta importància.
J: Sí, sí, si ja ho sé que va quedar tot molt humorístic però ho vulguis o no ets la imatge de l'empresa i no et paguem per a que comentis si fas servir les càmeres per mirar si la gent es fa burilles o no.
M: (No, si et sembla us faré un publireportatge gratuït a canvi d'un sou d'administratiu i quan el presentador faci bromes de si es veu a la gent fent burilles o no li dic que és un impresentable per embrutar la imatge d'una empresa tan seriosa i solvent com la nostra.)

A partir d'aquí dedueixo que tot el que digui serà utilitzat en la meva contra i opto per posar cara de no res i callar.

J: Passaré la cinta al departament de marketing, a veure què n'opinen. I també parlaré amb RAC1 perquè el procediment que han seguit per aconseguir l'entrevista no em sembla correcte.
M: (O em podries acomiadar d'una punyetera vegada, que em faries un gran favor.) D'acord.
J: Dit això, t'agraeixo que vinguessis a cobrir el día 31 de juliol, que sé que no et tocava.
M: (Cagunlaputa, inepte dels collons! Sí que em tocava venir a treballar el día 31, el que no em tocava era cobrir el torn del caradura del meu company que no va venir i precisament perquè no em tocava em vaig negar a fer-ho. Va haver de pringar la nova com tantes vegades he fet jo i ni tan sols saps a qui li has d'agraïr, o el que ja seria la bomba: recompensar, els esforços. Com, per altre banda, ja fa temps que me n'he adonat que em passa a mí. Segurament, si no estigués tan cremat de la feina per coses com aquesta seria més receptiu a les teves collonades d'MBA d'ESADE, però ara mateix només tinc ganes de perdre't de vista durant 20 dies i, si déu vol, a partir de finals de setembre per sempre més.) Molt bé.

L'altre inconvenient de ser una puta és que no pots evitar sentir-te brut després de segons què.

Mala sort (I)

Si disposeu d'un penis i no sou en Michael Jackson sé de bona tinta que al llarg de la vostre curta o llarga vida hi ha un denominador comú: us la heu pelat sovint. Això significa que molt provablement tenim aquestes experiències en comú:

- A casa us han retret que passeu massa estona al lavabo
- La mare us ha enganxat en plena feina
- Us heu adormit amb la titola a fora minuts després de descarregar
- Heu conservat (o conserveu) alguna revista acartronada
- La vostre primera experiència amb el detergent va ser intentant eliminar una taca inoportuna
- Heu provat de batre el propi rècord de palles en un sol día
- Coneixeu els beneficis de la sublimació masturbatòria d'una mala cita
- Heu empastifat el vostre membre amb substàncies diverses per curiositat
- El vostre onanisme ha eixamplat les fronteres de la llar per explorar espais públics
- Envalentonats per la perícia que dóna la pràctica heu provat de controlar l'ejaculació fins al punt de fer-la coincidir amb l'aparició de la vostre presentadora/actriu/cantant/objecte de desig a la pantalla del televisor

I això últim em porta a l'experiència traumàtica que vaig viure l'altre día i que ara descriuré malgrat ser conscient de la marca imborrable de repulsió que deixarà en la vostre desprevinguda imaginació.

Combatia jo un furiós atac de líbido nocturna amb una visita al meravellós món del youporn. Quan finalment em vaig decidir per un dels múltiples clips de l'oferta del día, però, no imaginaba que allò acabaria tan malament. Al llindar del dolcíssim clímax, eina en mà, l'operador de càmera va decidir tenir un atac d'originalitat i desviar l'angle de càmera per enfocar la cara de l'actor que en aquell moment estava essent fel.lat. No va ser per a dos o tres segons, sino que la bretolada va durar ben bé un quart de minut, esdevenint en primer pla del rostre d'aquell paio. Fins i tot l'actor semblava sorprès per la tenacitat del camarògraf i mirava directament a l'objectiu amb un gest entre estranyat i molest. No caldrà que us expliqui que a partir de determinat moment en el procés de l'autoestimulació genital l'expulsió de fluïds és un punt de no retorn. I així, amics, malgrat el meu titànic esforç de contenció, amb un orgasme involuntari i escarransit, és com vaig entrar de cap en el club dels bisexuals practicants.

He vist suficient porno com per saber que els primers plans de la cara del protagonista masculí ocupen un percentatge decimal del metratge total sempre i quant el protagonista no es digui Rocco Sifredi o Nacho Vidal. Quantes possibilitats hi havia de que coincidís l'únic pla d'aquell mindundi amb el meu petit moment de glòria? El fet que no m'hagués passat mai abans en gairebé 17 anys de carrera onanista és una pista molt clara al respecte. És la puta mala sort.

viscAbarcelona

Aquest és un tema del que volia parlar ja fa dies i m'ho he estat guardant durant les vacances de Setmana Santa perquè no volia que passés desapercebut a la meva selecta i mai prou ben valoradament fidel audiència. Un cop dit això, tot serà que us la repampimfli i aquí no deixi comentaris ni sa tia però molt difícil em sembla que no faci bullir uns quants litres de la vostra sang aquesta noticia sobre la nostre idolatrada Guàrdia Urbana.

Reïxiu el pols, no hiperventileu encara, que hi ha més dades. A la capital del barcelonès, les grues s'emporten una mitjana de 325 cotxes diaris i ja és sabut que, d'entre totes les espècies, la grúa barcelonina es distingiex per ser la més cara d'Espanya. No només això, ara també hem d'aguantar la moda de la multa sorpresa, que és aquella denúncia que realitza un professional de la sanció (no qualificat però contractat per l'Ajuntament) mitjançant la càmera digital i que permet als Urbanos certificar les multes còmodament des d'una cadira i sense moure's de la comissaria. Per suposat, en aquest tipus de multes la primera notificació arriba per correu amb aquella oferta tradicional del "pagui en 15 dies o pagui el doble!". Aneu notant l'escalforeta que vé de dins? Jo sí.

Els que no sou de Barcelona i/o no teniu ulls a la cara potser no us havieu adonat encara que darrerament la ciutat s'ha esquitxat arreu de ratlles de colors pintades al terra. Són la zona blava i la seva cosina rica zona verda. Em centraré sobretot en aquesta última, la que més ha proliferat. Un invent del diable venut pel consisitori com un element xupi-sustanibla per facilitar l'aparcament als residents del barri que ha acabat per convertir el sòl públic en un xucladuros que paguem TOTS (veïns inclosos) i que entre zones blaves, de càrrega i descàrrega, aparcaments de moto que no s'utilitzen (totes són a la vorera) i de minusvàlids (algún dia m'esplaiaré parlant de la gran estafa i picaresca que suposen aquestes places) amb prou feines dóna cabuda a dues terceres parts dels vehicles que en necesiten, per exemple, al Clot. Pels que treballem fins tard i hem d'agafar el cotxe per collons és fantàstic, perquè ens deixa sol.lucions meravelloses com llogar una plaça d'aparcament privat o aparcar malament i llevar-se expressament a les 7 del matí per moure el cotxe amb l'emoció afegida de descobrir si algún agent de l'ordre ens ha deixat una noteta dedicada amb tot el seu amor.

I ja per últim, no fos cas que quedés algún ciutadà amb la sensació de que l'Ajuntament no cuida tots els detalls amb dedicació, les dues rondes i tots els accessos i sortides de la ciutat minats de radars i velocitats (variables o no) que desafien la capacitat de corsecament i paciència humanes. Dubto que el pressumpte estalvi en les emissions de CO2 dels vehicles compensi la fumera d'emprenyamenta que desprenc ara mateix i la dels cigarrets que m'he de fumar cada cop que em trobo amb alguna d'aquestes coses i m'he d'aplacar per no acabar protagonitzant Un día de fúria 2.

L'any 2008 l'Ajuntament de Barcelona va recaptar 8,5 milions d'euros entre grues i parquímetres, el doble que el 2007. L'estadística no inclou quantitats per excessos de velocitat, ni l'abusiu impost de circulació. Visca Barcelona! Visc a Barcelona, per poc temps més em temo.