L'increïble història de la paternitat d'Andreu Buenafuente

Una de les primeres lliçons que hem d'aprendre quan posem els peus en aquest infecte cau d'estultícia que anomenem existència és que els nostres actes tenen conseqüències. Comencem per les coses bàsiques com ara evitar el dany físic. Malgrat les advertències la criatura acostuma a aprendre la relació entre causa i efecte quan ja s'ha socarrimat les mans. Més endevant la cosa es complica. Un cop superada la fase empírica ens toca assimilar lleis més complexes. Amb sort n'hi haurà prou amb uns quants anys de testar els límits de la conducta social per intuïr que les conseqüències no solament deriven d'un mateix sino que hi intervenen terceres persones. Posteriorment coneixerem el pes de les institucions i els estaments que regularan el nostre comportament per la via de la coacció. Acatar l'existència d'una pauta moral de rang superior al de la nostre voluntat és el que anomenen fer-se adult. I aquí donem per finalitzada la nostre formació. FAIL.

Existeix un segment de llibertat que no regula cap llei i que té a veure amb el que ens fem a nosaltres mateixos i als altres molt més enllà de la relació immediata entre causa i efecte que aprenem en un primer moment. Parlo de les petites decisions. Mínimes desviacions que sovint prenem per un criteri aleatori degut a la seva petitesa i que tenen conseqüències imprevisibles a llarg termini. Una cosa semblant a l'efecte papallona que descriu la teoría del caos en termes de matemàtica i física. Passa contínuament. Quan decidim anar en cotxe o a peu, esmorzar a casa o al bar, acceptar o ignorar una sol.licitud d'amistat al Facebook, despenjar un telèfon o deixar-lo sonar. En definitiva, la responsabilitat del nostre lliure albir. La majoria de les vegades ni tan sols tindrem l'oportunitat d'intuïr-ne remotament les conseqüències. Però el día que succeeixi et colpejarà a la cara tan fort com una feminista carregada d'estrògens en el punt més àlgid del seu cicle menstrual. A mi m'ha passat.

Fa 11 anys jo era un tendre estudiant del primer curs de Comunicació Audiovisual. Una insuportable amalgama d'innocència, petulància i eufòriques expectatives. La meva vocació periodística em venia de lluny però la cega admiració per un tal Andreu Buenafuente em va fer creure que hi havia una manera encara més apassionant de guanyar-se la vida que explicar coses per escrit: explicar-les a la tele. Un bon matí, invertint al bar de la facultat una mínima fracció del temps que he malgastat acumuladament al llarg de la vida, el meu grup d'amics i jo vem decidir presentar-nos a un càsting. No ens ho preníem gaire seriosament. Haviem vist un anunci al taulell que demanava actors per a un projecte de telesèrie dels de quart i ens va semblar divertit com a excusa per saltar-se una classe. Dels cinc amics i amigues que ens vem presentar per fer la prova de càmera i llegir uns diàlegs absurds només em van trucar a mi i a l'Oriol Sàbat. D'entrada em va sembla afalagador. Després del segon càsting només quedava jo i em vaig acobardir, no fos cas que m'acabessin obligant a fer d'actor de debò. Em vaig negar a assistir a la tercera i definitiva prova per a la que m'havien trucat. Avui dia l'Oriol té una trajectòria discutible a la tele i jo estic indiscutiblement a l'atur.

Unes setmanes més tard vaig agafar una bufa i de matinada no se'm va acudir cap altre cosa que enviar-li un sms calent a la productora que em trucava per fer els càstings de la telesèrie. Feia dies que m'havia deixat la meva xicota de poc més d'un any i la productora estava per sucar-hi pa. No vaig obtenir mai una resposta. Per sort s'acabava el curs i la noia era de quart, posant-me així més fàcil la missió d'evitar l'incomoditat de tornar-la a mirar a la cara. Ja de vacances vaig començar a rebre missatges d'un número desconegut. Per contextualitzar diré que parlo de l'estiu del 2.000, quan amb la primera expansió del telèfon mòbil entre la gent jove era relativament normal enviar missatges a l'atzar preguntant sexe i edat per si sonava la flauta. En aquell moment no vaig lligar caps. Per motius inherents a la meva solteria vaig passar llargues nits responent a aquells missatges dient-la cada vegada més grossa. Alguna cosa interessant tindrien aquells intercanvis amb finalitats masturbatòries quan en un moment determinat la meva primera interlocutora va començar a passar el meu número a les seves amigues de la facultat i fins i tot una de les amigues a la seva germana petita. Hi havia nits en les que mantenia fins a quatre converses eròtiques de manera simultània i em vaig saturar. La meva solució: seleccionar una sola interlocutora, ignorar la resta. Si seguien insistint, enviar el número d'algun amic meu, preferiblement solter, per treure-me-les de sobre.

Tot allò dels missatges es va anar morint. En part perquè no era gaire rendible econòmicament, en part perquè la rutina entra en joc quan es perd la novetat i s'acaba l'imaginació. Mesos més tard en una sortida nocturna un vell amic m'explicava que tenia xicota. Preguntant detalls sobre ella i com l'havia conegut em va explicar il.lusionat que tot va començar amb uns sms anònims. Si ja em resultava familiar el mètode encara em va resultar més familiar el número de telèfon mòbil que vaig reconèixer quan em va mostrar algun dels missatges. Al meu amic no li va fer tanta gràcia com a mi. Per això hem procurat evitar el tema fins avui que encara continuen junts. Només vaig trencar el pacte en una ocasió en la que la curiositat em va vèncer i vaig preguntar-li a la seva xicota com havia arribat el meu número a les seves mans. La resposta és que una amiga seva de la infància estudiava Comunicació Audiovisual i una nit va rebre l'sms calent d'un estudiant de primer que tenia a l'agenda per un treball de la universitat. No el va respondre mai perquè en aquell moment tenia parella però ho va explicar a les seves amigues i...

Aquest mes d'agost he rebut un altre missatge. Era del meu vell amic per anunciar-me que està esperant un fill amb la seva xicota dels últims nou anys.

Temps Perdut

Ho he fet. M'he quedat despert fins a les 8 del matí per veure el desenllaç d'una sèrie. Fins i tot he convençut a un amic perquè vingués a les 12 de la nit a casa meva a una freak party improvisada consistent en beure cervesa, jugar a la PS3 i fer temps fins l'hora d'emissió.

Tot i que tinc la sensació que Cuatro m'ha esquilmat un troç de finale (que no seria gens d'estranyar tenint en compte com han gestionat el tema dels subtítols) i que ara mateix em moro de son, estic en condicions d'afirmar que el final de Lost ha sigut una puta merda. I no és pel fet que hagin estirat la sèrie com un xiclet, ni que hagin quedat la tira de trames i misteris plantejats sense resoldre, o que malgrat negar els seus creadors per activa i per passiva que el final de la sèrie tingués a veure amb el que tothom especulava finalment s'hagi demostrat que era mentida. El que realment em fot és que després de veure l'últim capítol em quedi aquesta sensació d'estafa i pèrdua de temps durant 6 anys.

Em podria posar a llegir fòrums i consolar-me amb les múltiples interpretacions que trobaré d'aquest final 'obert'. Podria deixar reposar el visionat i criticar-lo més endevant amb calma. Podria buscar excuses per justificar el meu desencís i creure-me-les fins a minimitzar-lo. No em dóna la gana. La primera impressió és la que compta. La manera de distingir un bon final és que et deixi satisfet i aquest no ho és. La resta són collonades.

Hi haurà qui em digui, i amb raó, que ja es veia a venir. Que què diantre m'esperava. Doncs pel que es veu esperava un miracle: una resolució a l'alçada de la categoria dramàtica d'almenys el 60% de la sèrie, que ha sigut altíssima. En comptes d'això he vist un anunci de torrons de 2 hores barrejat amb unes seqüències d'acció pròpies de telefilm de migdiada. A la merda!

Si jo fos mon(olo)guer

- Explicaria coses patètiques que m'han passat a mi dient que els hi han passat als meus amics. Després li donaria un gir i acabaria reconeixent que m'han passat a mi, allunyant així definitivament les sospites del públic.

- Em prepararia les improvitzacions de manera que en tingués unes quantes de recurrents per a fer servir en moments determinats en base a les reaccions del públic. Tothom pensaria que sóc enginyós i àgil.

- Falsejaria el meu accent i el meu llenguatge per semblar més del carrer.

- Evitaria parlar de temes mínimament trascendents, perquè fa avorrit. La trivialitat és cool.

- Marcaria els gags que sospito que faran més gràcia amb silencis estratègics i si no funciona ja me'ls ric jo mateix.

- I, per suposat, modificaria totalment els punts anteriors si m'ho demanés un directiu de televisió. No pels diners, és que es deu lligar molt sent artista.

Vull ser guionista

Els que seguiu aquest bloc des del principi ho sabeu del cert i la resta ho intuíeu. Vullserblogger és obra d'un altre guionista frustrat que s'esbrava a la blogosfera. I tenieu raó, però la paraula clau és tenieu. Perquè un servidor abandona momentàniament l'univers wannabe per passar a la categoria de creador de parides professional.

Els darrers 15 mesos m'han servit per recuperar allò que creia haver perdut fa 3 anys: les ganes d'escriure. I ha sigut una gimnàstica meravellosa per atacar projectes que tenia aparcats amb forces renovades. Mentiria si no admetés que alguns dels blocs odisfèrics també han sigut una inspiració, tot i que ja us aviso ara que tant jo com el meu advocat ho negarem en el futur.

Sóc conscient que hi haurà qui pensi que m'estic emocionant massa, que no hi ha per tant. En el mes i mig que fa que sé que un guió meu es portarà a la petita pantalla m'ha donat temps per reflexionar en com enfocar la noticia, fins i tot si calia explicar-la o no. Al final he arribat a la conclusió de que el gran motiu de fer-ho públic és acomiadar-me. Sé que el senyor brillant compagina el bloc i la feina a la perfecció, però al no ser jo tan brillant i començar pràcticament de zero en un món en el que encara he de demostrar moltes coses em veig obligat a escollir.

I ara la pregunta del milió: què ha passat exactament? Doncs ha passat que sembla mentida però enviar guions esbojarradament de vegades funciona. Passa que algú ha decidit comprar-me una història per a convertir-la en TV movie. Passa que això no em farà ric ni res que se li assembli però m'ha permès entrar a treballar a una productora. Passa que al setembre de 2010, si no hi ha imprevistos, podreu veure el resultat del meu debut com a guionista. La Central 2, pròximament a les seves pantalles.

Arcada assegurada

Parental Advisory: El consell de redacció d'aquest bloc, format per mi mateix, una ampolla d'Absolut i el negre d'en Sánchez Dragó fins al cul de Prozac no es fa responsable dels efectes secundaris que pugui tenir aquest post en els seus lectors a curt i llarg termini.

Els videos parlen per si mateixos, però m'hi recrearé amb uns (no tant) breus comentaris a tall d'acotació.

Nº1: Una mare soltera condueix el seu vehicle amb un somriure congelat a la cara que només pot ser producte de l'abús d'antidepressius. Intuïm que ha sigut desnonada per impagament. Fuig de la ciutat per començar de zero. Al fons, un nen incapaç d'expressar cap emoció des que el pare, transportista obligat a fer hores extres per arribar a final de mes, es va matar en un accident de trànsit adormit al volant. La mare, fent el cor fort davant la seva infinita trencadissa interna, prova de fer més agradable el que pel seu fill és un traumàtic trajecte en un instrument de mort. Per aconseguir-ho recorre al vell truc de la hipnosi (com podeu veure clarament al 0:10) i a la visualització de situacions potencialment perilloses: "un túnel... ahora una curva". Cap al final l'esforç de la mare es veu recompensat quan el nen fa la catarsi i supera el seu autisme latent per expressar la ràbia continguda en una explosió violenta contra un volant de joguina, objecte simbòlic del seu drama humà. Esfereïdor.



Nº2: Un matrimoni que ja no es suporta inicia les últimes vacances de la seva vida en parella. Un viatge que de ben segur desembocarà en divorci. Les criatures, que ja s'ho veuen a venir i ténen al davant un futur de xantatge emocional i beneficis materials per comprar el seu afecte, burxen per accelerar el procés incidint en el major poder adquisitiu del pare. La mare reacciona amenaçant al seu cònjuge amb apoderar-se del cotxe i la casa en la separació de béns (0:11) provocant una mirada incrèdula per part d'ell (0:14). Però vuit segons més tard (0:22) prèn consciència del merder que si li vé a sobre i comença a fer bandades amb el volant, sospesant la possibilitat d'encastar-se contra un arbre i comprovar la veracitat de l'apelatiu 'seient de la mort' que sovint acompanya a la butaca del copilot. Una postal precisa de la familia desestructurada.



Nº3: No, de debò, tots tres són la mongolada més gran que he tingut la desgràcia de veure en la meva puta vida i la prova fefaent de que els creatius publicitaris d'aquest país condimenten la neu colombiana amb farlopa.



Si heu arribat fins aquí ja podeu arrencar-vos els ulls però el banjo no hi haurà qui us el tregui del cervell. Això és el que se'n diu fer apologia de l'odi.

Premsa del(s) cor(llons)

Mon pare és una bugadera. De Sálvame no se'n perd ni un i els caps de setmana a la nit puja sempre a La Noria fins a caure mort a la butaca entre crits, xafarderies i politonos. Si a casa seva hi hagués un audímetre tindria la mateixa rellevància que tirar-se un pet a la cambra de gas, perquè veu exactament el que mira la majoria. No només això. L'home que va injectar-me als òvuls de la meva santa mare és un defensor a ultrança del telesafareig. Passats els 60 anys, ha decidit entregar-se per complet a la vida dels altres i no se n'avergonyeix. Bé, potser davant de desconeguts intentarà vendre que s'ho mira amb més distància irònica de la que realment disposa, però és d'aquelles persones que ha travessat la ratlla de l'hàbit televisiu a l'àmbit privat per fer-ne reivindicació.

El cul el porta partit de casa

El meu pare és un home intel.ligent, sense estudis superiors però culte i amb inquietuds. No cridaria gens l'atenció en una habitació plena de gent amb llicenciatures i màsters a dojo. Es guanya molt bé la vida i té un càrrec de responsabilitat. Com molts altres senyors de la seva edat s'ha anat tornant més i més conservador, però encara se'l pot considerar moderadament progressista i d'esquerres. És catalanista amb reserves i de l'Espanyol. S'ha reciclat força bé amb les noves tecnologies i no és del tot aliè al que està de moda. Té suficient criteri com per discernir la novetat de la collonada, tot i que hi ha coses del món que no pot o ja no vol entendre. Però per alguna estranya raó troba que el cor televisiu és una revolució i el súmmum de la modernitat.

Si aquesta és la 'princesa del pueblo' com deu ser la bruixa?

El síndrome d'Estocolm el fa estar d'acord amb el Jordi González quan aquest surt a la petita pantalla, fred i amb nervis d'acer com un bistec de self-service, a explicar que 'x' famós no té autoritat moral per a reclamar el seu dret a la intimitat perquè fa 2 anys va vendre una exclusiva. Per molt que li argumentis que això és tant com dir que una prostituta no pot ser violada. T'acusarà de pretenciós i arrogant si demostres incredulitat davant el fet que un home com ell pugui riure les gràcies analfabetitzants de la Belén Esteban. I defensarà a capa i espasa la ideoneïtat de l'Ondas al Jorge Javier Vázquez si qüestiones que convertir un plató de televisió en un pati de veïnes/jardí d'infància sigui motiu de guardó a l'excel.lència professional o si sospites que el premi tingui alguna cosa a veure amb l'imminent fusió entre Cuatro y Telecinco.

Desitjant molt i molt fort que a Austràlia no arribi la senyal de Telecinco

No haviem quedat que l'audiència que mira aquests programes eren bàsicament dones frívoles, homosexuals amanerats i gent de baixa estofa, sense cultura ni criteri? Sempre hi ha la possibilitat de que us hagi estat mentint i el meu pare sigui un autèntic sòmines, però jo m'inclino a considerar-lo un addicte. I és que els símptomes no enganyen: producte nociu + hàbit de consum + manca d'autocontrol + pèrdua de capacitat crítica = droga.

Catalanofòbia

Mireu-lo als ulls i digueu-me que no és odiable.

Em sembla que tots plegats som prou grandets com per assumir que els catalans caiem malament a bona part d'Espanya. I quan parlo d'assumir em refereixo a no vituperar els crítics ni buscar excuses de merda perquè, com sovint em deia el meu pare, alguna cosa haurem fet.

No, de debò, ens tenen mania i no passa res. Us heu fixat que als concursos de la televisió, diguin-se Operación Triunfo o Pasapalabra, mai no surt cap concursant amb accent català? Un ocellet que treballa a una productora em va dir que això és així perquè està comprovat que aquesta determinada manera de parlar rebaixa el share. Catalans sí, però que no es noti. Els de Gran Hermano, sempre tensant els límits de resistència de l'espectador, ho van testar a l'engròs amb en Germán i no va durar a la casa ni una setmana. O sigui, que davant el so característic d'un castellà acatalanat la gent canvia de canal. I ho fa de manera instintiva, perquè quan t'estàs gratant l'escrot escarxofat al sofà de casa teva no penses en boicots i collonades per l'estil. Un fet que contrasta sobre manera amb els resultats d'audiència d'un programa com El Diario de Patricia, on cada tarda es destrossa l'idioma de Cervantes sense cap pudor. Per tant, tampoc podem parlar d'un zel específic de l'espectador mitjà envers la salut de la llengua.

L'altre día, buscant a internet la totalitat d'unes declaracions especialment indignants del petaculs de l'Iceta sobre l'independentisme que havia escoltat parcialment a la ràdio, vaig anar a parar a aquesta web. Sincerament, algú que prefereixi berenar 'bolleria' industrial de la Codan, bullir espaguetis marca La Ardilla i refrescar-se amb un gelat Royne en comptes de fotre's un Donut, pasta fresca Buitoni i un Magnum només perquè aquests últims es fabriquen a Catalunya ha de tenir un bon motiu per odiar-nos. Dies després, als comentaris de Marca.com (font inesgotable de diversió) vaig llegir aquesta perla cultivada referint-se als catalans com a "rabinos con acento francés". La imatge poètica és tant demolidora que si aquest home ens veu així no em veig amb cor de retreure-li la seva catalanofòbia.

Tres desitjos

Des que era un nin sempre he tingut l'esperança de que algún cop se m'apareixeria el geni de la llàntia per concedir-me tres desitjos. No em va desanimar ser conscient de que la paraula conte és sinònim de mentida i merda, ni la constatació de que les llànties eren un estri en desús fins i tot abans del dia del meu naixement. L'únic que m'ha preocupat tot aquest temps és el dubte de si estaré preparat per a formular-li els millors desitjos possibles al moro paraplègic levitant.

No te'n refiïs mai d'un paio que cada cop que obre la porta de la seva habitació t'inunda el rebedor de fum.

Tenint en compte que pots demanar el que vulguis la meva idea inicial era cardar-lo d'entrada formulant un primer desig consistent en gaudir d'un nombre il.limitat de desitjos, però si d'alguna cosa m'ha servit l'experiència de canviar un parell de cops de companyia telefònica és per assumir que per molt bona que sembli la oferta sempre hi ha alguna cosa a la lletra petita que et donarà pel sac. Així que sense descartar del tot aquesta primera opció era qüestió de tenir preparats tres desitjos més protocolaris, no fos cas que a l'hora de la veritat em quedés en blanc i cometés algun error imperdonable.

"Vull que s'enamori de mi una dona físicament espectacular que sàpiga exactament com donar plaer a un home. Ah! I que no tingui una polla entre les cames, que ja ens coneixem."

- "Fill de puta..."
- "Primmirat dels collons! Ara em diràs que no és espectacular".

Fa temps que en tinc pensats dos de segurs: gaudir del poder de convertir el paper de vàter en bitllets de curs legal i que tots els francesos siguin estèrils però immortals. Està tot previst. El primer desig em soluciona la vida fins que la genètica no fabriqui éssers humans sense anus, i el segon ja és amb intenció altruista. Aquest món necessita diversió barata i un punching ball per a descarregar la seva agressivitat innata. A tots ens bé de gust inflar-li la cara d'hòsties a un francès. Penseu en l'univers de joia infinita i harmònica justícia poètica que planteja la supressió de conseqüències del maltracte físic a aquesta gent. El tema de l'esterilitat és per pur control de plaga. L'únic inconvenient és que si fins ara sabiem que només els escarabats i els gitanos sobreviurien a l'armagedon, a partir del meu desig també ho farien els francesos. Per sort, nosaltres ja no hi serem i és ben bé que es mereixen els uns als altres.

Però, ai, el tercer desig! El tercer desig m'ha portat pel camí de l'amargura fins avui, que després de veure l'Entre Línies ja he decidit el que vull...

Follar-me a la puta pija de la Leo Margets en una partida de poker i, aleshores sí, un cop eliminada, fer-li un all in.

Escarni

Llegeixo astorat la que des de ja em sembla la noticia de l'any. Recapitulant, 9 joves turques d'entre 16 i 22 anys accedeixen a participar en un reality show a l'estil Gran Hermano, amb la particularitat que els càstings només s'anuncien als classificats del diari, totes les participants són dones i els hi fan signar un contracte conforme han de pagar una multa de 33.ooo dòlars si abandonen el concurs abans d'hora. Res d'això les fa sospitar. Un cop dins el suposat programa, veient que la casa és un cutreapartament a la costa, que allà no expulsen a ningú i que hi ha càmeres fins i tot al lavabo triguen 2 MESOS en adonar-se que potser els hi estan prenent el pèl. Una de les noies es posa en contacte amb un familiar (que suposo que tampoc veia res d'estrany en que la seva parent portés 8 setmanes a un concurs televisiu que no s'emet a cap canal) i aquest avisa a la policia, que desplega una operació de rescat i al arribar al lloc dels fets es troba per tota resistència amb un onanista i l'ordinador des d'on enregistrava i venia les imatges de les noies per internet.

Tot plegat no he pogut evitar fer volar la imaginació i posar-me en la pell d'aquest geni delictiu per conjecturar com devia ser el dia a dia en aquest concurs (malauradament) inèdit a les nostres terres:

- De 8 a 9: Dutxa comunitària, prohibit ensabonar-se a un mateix.
- De 9 a 10: Esmorzar a base de plàtans i hortalisses fàl.liques.
- De 10 a 11: Aeròbic nudista al rebedor
- D'11 a 13: Prova setmanal. Dilatació. La que s'introdueixi l'objecte més contundent per via vaginal obté un premi individual.
- De 13 a 14: La guanyadora de la prova setmanal és l'única que té dret a no menjar polla per dinar.
- De 14 a 15: Neteja de la llar amb indumentària específica.
- De 15 a 17: Classes d'streaptease.
- De 17 a 18: Sortida vigilada al carrer per rentar el cotxe del súper.
- De 18 a 21: Festa del pijama sense pijama.
- De 21 a 22: Sopar condimentat amb Rohypnol.
- De 22 a 00: Violació massiva per part dels espectadors previ pagament a la porta.
- De 00 a 1: Fritzlconfessionari i subministrament de la lleteta d'abans d'anar a dormir a través de gloryhole per part de la organització.

Només una pregunta i una reflexió. Si aquestes que són musulmanes es presten a qualsevol cosa deixant a banda el seu esperit crític, per mínim que sigui, a canvi de la promesa llunyana de tastar la droga de la fama mediàtica, què no seran capaç de fer les chonis ibèriques? Com deia aquell: Putes sobren, el que falta són capitalistes.

Qüestionari

Avui tenia pensat escriure sobre un altre tema però m'ha passat una cosa. Aquesta tarda zappejava pel Digital+ després d'una llarga migdiada d'aquelles que et deixen K.O. per la resta del día i a la MTV feien un programa que es diu 'Flower Power' i que serveix bàsicament perquè persones amb excés de pasta i manca de neurones enviin un missatge amb el seu nom i el de la persona que es voldrien follar per a que una màquina els hi digui si són compatibles o no mentres van posant videoclips de fons. Només això ja seria motiu de post, però aleshores ha començat a sonar això...



... i tot ha passat a un segon pla. Podria comentar mil coses sobre el cantant, el videoclip o la cançó mateixa, però prefereixo demanar-vos que respongueu aquest qüestionari:

1- Quanta estona heu aguantat?
2- En cas que hagueu superat els 30 segons, en quin moment heu descartat que el cantant fos el Santi Millán?
3- A quant calculeu que pot pujar la seva fortuna familiar per haver aconseguit iniciar una carrera discogràfica (fins i tot a un país com Espanya)?
4- Esteu d'acord amb mi en l'apreciació que ni tan sols els fills-néts de Felip Puig podrien haver perpetrat una lletra tan funcionalment analfabeta i naïf?
5- Tenint en compte que el videoclip està rodat a la natura, hi participa una model, té un pla nocturn de la carretera des de dins d'un cotxe, travellings circulars, plans cenitals, primeríssims plans dins del llit, imatges marxa enrere, la model posa cares mentres mira a l'infinit, el cantant camina per la platja i el bosc mentres mira a la càmera, juguen amb la neu, els dos personatges corren en algún moment i el final del videoclip arriba quan els dos personatges es troben, quin és el clitxé que trobeu a faltar?

L'Horror

El darrer cap de setmana van fer al 33 una pel.li collonuda. La van passar dins d'un cicle de cinema d'aquests que de tant en tant ens obsequia l'Àlex Gorina, reconegut expert del cinema fantàstic i de terror. El film va resultar ser una puta obra mestre del gènere. Els personatges, tan ben escrits i interpretats que semblaven ben bé reals. El muntatge, al més pur estil Callejeros però sense la molesta figura del reporter que parla i es fa el condescendent rere la càmera. I el metratge estava literalment farcit de seqüències memorables amb un escenari postapocalíptic de fons:

- Una criatura de no més de 10 anys conduïnt un cotxe i fent de cicerone a l'espectador per un món sense llei, plè de zombies i estranyes races.
- Un intent de violació a la sortida del metro.
- Un preadolescent que extorsiona a un senyor d'uns 40 anys, li remena la cartera i l'amenaça amb treure-li la vida si la propera vegada no porta més calers.
- Un immigrant il.legal que somnia amb escapar d'allà i ser repatriat al seu país però mai ho aconsegueix.
- Dos marrecs obesos que entre rialles imaginen el seu futur i planifiquen atracar un establiment, amb una posterior dramatització que acaba en una guerra de rocs.
- Una drogoaddicte que es lamenta de ser negra i a sobre catalana i que té un mugró de posar i treure.
- Enfrontaments entre gitanos enfervorits i una policia acovardida.

El que us deia, per cagar-se de riure i de por. La pel.lícula es titulava... un moment que ho miro. Es titulava Can Tunis. Calla, que no fos un documental.

Gent entranyable/Gent desentranyable

Amb el que jo he sigut, sembla mentida que porti tant de temps sense treure a passejar la meva misantropia i demanar aleatòriament la pena de mort per a algun ésser viu indeterminat que destorbi la meva existència. Però ja és primavera i la sang no s'altera només per la persistent desaparició de roba en els cossos de gènere femení. Odiem, doncs.

Gent entranyable (són odiosos, però en el fons els estimo)

- Callejeros Viajeros: Es veia a venir. Després d'esprémer fins a la medul.la tots els barris marginals haguts i per haver de la pell de brau, els entranyables cronistes de la misèria humana han hagut d'eixamplar els seus horitzons cap a l'estranger. Que la seva primera estació sigui Bombay, a l'Índia, era tan previsible com inevitable si s'ha de seguir alimentant a la fidel audiència amb gent desdentegada, desnerida i a la que és impossible entendre quan parla. La seva dedicació és commovedora.

- David Villa: Campió mundial de la caiguda lliure sobre gespa i de la putería futbolística. El devanter del València és un autèntic corcó, un d'aquells jugadors que si el tens en contra desperta els més salvatges instints homicides, però en el teu bàndol és impagable. Qualsevol semblança amb Luis Enrique és producte dels efectes mutants del gas grisú. Asturians, una raça superior.

Gent desentranyable (en el sentit que gaudiria profusament potinejant amb les seves entranyes al més pur estil Dr. Muerte)

- Xavier Sardà: Vanitós, arrogant, fill de puta perdonavides i des del passat divendres a la nit vicepresident executiu del club d'ex-autoproclamades estrelles televisives ex aequo amb José María Iñigo i Pepe Navarro (el president continúa sent Chicho Ibáñez Serrador). Qualsevol amb un mínim de criteri que hagi vist La Tribu s'ha adonat des del segon minut de visionat que està davant d'un programa passat de rosca, sense ritme i tant mancat de talent que fins i tot perd l'al.licient de fer-ne sang. Pels que, amb bon criteri, no l'hagueu vist mai us el resumeixo: el presentador mira els papers continuament, Boris Izaguirre està descol.locat i ja no pot evitar sentir vergonya del seu personatge, Carlos Latre encara no ha assumit que sense guió NO té gràcia, el nivell d'interès dels convidats desafía al del programa d'entrevistes de culte de Juan Ramon Lucas i Mercedes Milà està a una sola Tena Lady de repapiejar. Per cert, un últim descobriment de regal: l'Albert Casals és un puto impostor. El malparit mou les cames!

- Lady Gaga: Reconeixo que no he tingut l'interès de voler saber gaire sobre aquesta meuca, però ahir casualment la vaig enganxar fent declaracions a no sé quina televisió amb unes ulleres de sol descomunals posades i una actitud de sobrada que feia fredat on deixava anar aquesta perla: "M'és igual si sóc polèmica, només faig música que espero que resulti memorable". Quins collons... Decapitació ja!

Bertomba

Ha tornat a passar. A en Berto Romero li han cancel.lat un programa de TV propi a la tercera emissió per manca d'audiència. No vull dir que ja ho vaig dir, però en Josep pot donar fe que no les tenia totes amb mi. Hem de parlar de mala sort? De mala ubicació? De forta competència? Sincerament, crec que els motius són força més simples. I em veig amb cor d'opinar perquè dec ser dels pocs que s'ha empassat els tres programes emesos.

Primer progama d'El Gran Què:



Primer Progama de Berto:



Coses que han canviat:

- Quan El Gran Què no el coneixia ningú, quan El programa de Berto ja és famós
- A TV3 se'l veia menys segur, a La Sexta té molt més ofici.
- El programa de TV3 va tenir nul.la promoció, el programa de La Sexta el van anunciar fins la sacietat setmanes abans.
- El Gran Què anava diumenge a la tarda més sol que la una, El Programa de Berto anava diumenge a la nit i arrossegava audiència d'El Follonero.
- El Gran Què no feia gràcia, El programa de Berto en feia a estones.
- El Gran Què competia contra El Hormiguero i el futbòl, El programa de Berto contra Aída i Doctor Mateo.
- El programa de Berto durava mitja hora, El Gran Què hora i mitja.
- Tv3 és una televisió pública que, en principi, s'ha de guiar més per la qualitat que per l'audiència (que li diguin a la Melero). La Sexta és una televisió privada que s'ha de guiar més pel share que per la qualitat.

Coses que no han canviat:

- El Berto continúa fent els programes com una extensió d'ell mateix.
- L'humor d'en Berto no li fa gràcia a tothom perquè és personal i arriscat.
- Els dos programes insisteixen en fer humor de la quotidianitat i en les cançonetes amb lletres per riure.
- En tots dos casos, els reportatges ficticis són el pitjor del programa.
- Els programes són molt similars entre si i dins de cadascun hi ha poca varietat. Són un conjunt de gags, com si es tractés d'una única secció. Com presentar un treball acadèmic amb una sola font d'informació.
- El Berto no és el primer, ni l'únic, ni l'últim més efectiu com a col.laborador que com a eix d'un espai.

No t'enfonsis, nen. Però deixa-ho estar.

Mònica Terrible

Boqueria After Sun...

...Somiers...

...Vacances pagades...

...Vinagre...

...Objectiu Pastorets...

...Emprenedors...

...Hora Q...

...13 anys i un dia...

...Oikmntns?...

...Ànima...

...Infidels...

...sense Barça...

...mínim històric d'audiència el passat mes d'agost (11,9%)...

...2008 amb audiència mitjana més baixa dels últims 12 anys (14,6%)...

PERQUÈ!

(Sempre ens quedarà Crackòvia)

Suspens

Ahir va passar una cosa sorprenent. Mentres mirava el capítol de House amb la meva xicota, en una de les pauses publicitàries va aparèixer això.



D'entrada vaig pensar que es tractava d'una al.lucinació provocada per l'excés d'endorfines segregades pel meu cos després del 4 a 0 del Liverpool a Anfield. Però no, perquè la meva xicota passa del futbòl com de la merda i també es va quedar amb la boca oberta. Cinc minuts després, buscant informació sobre el fenòmen paranormal, internet ja anava farcit de temes oberts als fòrums, entrades als blogs i noticies als webs sobre aquesta cortineta.

Primera providència: El seguidor de Lost és molt friki
Segona providència: Fa fredat pensar el que es podria aconseguir en una societat si utilitzessim aquesta capacitat de reacció i movilització per a coses més serioses

El cas és que Cuatro s'ha fotut en un bon merder. L'espectador mitjà de Lost, a part de ser molt friki és molt malparit. Malgrat seguir-la a ritme americà i per internet, detesta TVE pel maltracte al que ha sotmès la sèrie i li faria il.lusió que l'emetessin a un altre canal on la cuidessin millor, però ja no la veuria per TV. D'aquí que s'hagi desencadenat un efecte d'il.lusió, expectació i desconfiança a la vegada. Mala peça al teler. Si es tracta d'una campanya enganyosa per promocionar un altre producte televisiu que no sigui Lost, hi haurà fúria contra la cadena. Si han optat per comprar els drets a TVE, un desig que ja va expressar la directora de continguts de Cuatro, estem davant d'un negoci desastrós. Recordem que es tracta d'una ficció que ja va per la cinquena temporada i està programada per durar-ne sis, que té un seguiment massiu a través de la xarxa i que TVE ni tan sols ha arribat a estrenar una quarta temporada que ja ha sortit en DVD. Què en faria Cuatro amb ella?

1) Reprendre-la des del primer capítol per captar un públic nou?
2) Emetre-la des del primer capítol a base de maratons els caps de setmana com van fer amb la segona temporada de Roma i a veure si arribem per posar la sisena temporada en exclusiva?
3) Començar per la quarta temporada? En prime time? A la franja de late?
4) Tirar pel dret i emetre la cinquena temporada en anglès i amb subtítols com fa la Fox?
5) Són tan ingenus que creuen tenir la pedra filosofal perquè ho peti en audiència i quan se n'adonin que fa entre un 6 i un 10% de share l'arraconaran com van fer amb Dexter?

En qualsevol cas, si pretenien intrigar ja ho han aconseguit. No conec cap manera millor d'arribar al massoquista seguidor de Lost que aquesta.

Suspens: (...) que té com a principal objecte mantenir el lector a l'expectativa, generalment en un estat de tensió, del que pugui succeïr, i per tant atent al desenvolupament del conflicte o nus de la narració. (...) L'autor estimula continuament la participació del lector, proporcionant-li 'claus' del desenllaç de la història. No obstant, aquesta acostuma a resoldre's de manera totalment racional, sense deixar caps per lligar.

Spoiler

Avui m'he aixecat amb ganes de tocar els pebrots. Inicialment, no sabia ben bé com, però després he recordat un savi consell que em va donar el senyor follapèl quan en el seu día vaig demanar ajuda per ser polèmic. La resposta és: spoliers de Lost.





Si tot i així us queden dubtes, sempre podeu recorrer a aquests dos.

Pudor de caixa

No tinc un problema amb la mort, almenys per ara. Sé que a excepció de Jordi Hurtado tots acabarem igual i que la única gran veritat que ha dit Telecinco és la que porta anunciant un parell de setmanes: "Próximamente... La caja". També tinc la certesa de que quan s'acosti el moment és probable que la por em faci tacar els calçotets i perdre la dignitat suplicant per un miracle. Tot això ho tinc clar. El que sembla que no acabo de captar és el ritual de la mort.

Fa pocs dies que va morir d'un tumor cerebral l'ex-parella d'una amiga de la meva parella amb l'agreujant de que el nano només tenia 25 anys i se'm va plantejar el dilema d'anar o no a l'enterrament. Vagi per endevant que el coneixía de diversos sopars i alguna que altre sortida conjunta però la meva idea inicial era no anar. Val a dir que no seria el primer cop que una situació com aquesta em porta conflictes amb la gent per diferències de criteri.

El meu punt de vista sobre els funerals és que haurien de ser una cerimònia de catàrsi íntima, no una reunió social. Ja des de ben petit m'he vist obligat a assistir a enterraments de persones desconegudes o que amb prou feines coneixía. Normalment familiars llunyans o companys de feina dels meus pares. En tot cas, m'hi he trobat prou vegades com per aprendre'm els personatges.

Estan els que hi van per protagonisme, sovint senyores d'avançada edat que actuen com a planyideres exterioritzant el seu dolor sobreactuadament i de manera forçada. No es separen del taüt al velatori, on demanaran consol a tothom que s'hi acosti. Se les manegaran per aconseguir primera fila a la missa i viatjar en el primer cotxe de la comitiva fúnebre fins al cementiri. Quan tot ha acabat no és estrany trobar-se-les tan tranquiles comentant la jugada i deixant caure que necessiten un xofer que les porti a casa.

També hi trobareu els morbosos, als quals reconeixereu pels seus múltiples viatjes al fèretre per contemplar el cadàver. Les seves converses al velatori giraran al voltant dels detalls i/o especulacions sobre la causa de la mort del difunt i també és probable que us preguntin per les absències i els presents que no tinguin controlats, especialment si se'ls veu molt fets pols. El seu interès en assistir a l'enterrament creixerà exponencialment al nombre de parlaments programats, ja que aquests seran objecte del seu anàlisis posterior (no l'he vist gaire afectat, ha sigut commovedor, m'ha semblat molt fred, etc.).

Tampoc hi poden faltar els compromesos, en el benentès de que hi van per compromís. Són la immensa majoria. Honestament convençuts de que la seva presència en aquests actes els dignifica. Opinen sense fisures que anar a l'enterrament d'algú que té a veure amb tu encara que sigui de passada és el que s'ha de fer. Hi faran acte de presència l'estona necessària per a que no sigui dit i aprofitaran per a saludar els coneguts. Com que per desgràcia no totes les morts ens afecten igual i els sepelis acostumen a ser d'allò més avorrits no serà estrany trobar-los en alguna rotllana explicant acudits o conversant animadament sobre qualsevol cosa. Per suposat, res d'això en presència dels més afectats, davant dels quals la seva cara mutarà a una estranya barreja de seriositat i llàstima.

Per últim, reconeixereu fàcilment als zombies. Són persones en un evident estat de confusió i dolor contingut que es caracteritzen per ser íntims del difunt. S'han passat les últimes 24 hores, com a mínim, compaginant l'acceptació de perdre un ésser estimat amb l'organització d'una cerimònia i les decisions que comporta. La seva decrepitud és inversament proporcional a l'edat del difunt o, en definitiva, la previsibilitat de la seva mort. Durant el velatori vaguen per la sala i suporten estoicament les frases fetes dels altres, posant la millor cara possible i buscant un rostre familiar que pugui comprendre de debò el seu dolor i amb el qual no sigui necessari mantenir la compostura. A l'enterrament, senzillament faran pinya i procuraran deixar-se anar fins que tot hagi acabat i puguin començar a entendre el que els hi està passant.

No sé vosaltres, però jo he sigut un compromès i un zombie i el meu punt de vista és que en segons quins casos el simple fet d'assisitir a un enterrament és una puta mentida en si mateixa. També em sembla una falta de respecte pretendre interferir en una cosa tan íntima com és el dolor aliè i opino que amb la pena no n'hi ha prou per entendre-ho i que si bé el velatori és un ritual per ajudar a la familia s'ha de tenir prou coneixement per saber si ets o no necessari, si és que no t'ho han fet saber ja. Afirmo que si en vida no has tingut la capacitat o la voluntat d'intimar amb una persona, pretendre ser un damnificat de la seva mort és un acte d'egocentrisme suprem. Defenso que si vols ajudar a algú a superar la pèrdua pots fer-ho en el día a día i no amb un gest protocolari que no aporta res. I reclamo respecte pels que ens prenem la mort prou seriosament com per no fer-ne una convenció social a l'ús.

A la meva parella només em queda dir-li que agraeixo que ho hagi entès sense fer-ne un drama. I a la resta, que quedi clar, dir-vos que el títol és un joc de paraules collonut, com la sèrie que il.lustra aquest post.

Misantropia i Los ricos también lloran

Avui enceto una nova fórmula de postejar que consisteix en apil.lar temes sobre els que vull escriure a mida que se'm vagin acudint. Ho faig per dos motius: 1) Perquè si guardo temes al calaix de la memòria és probable i recurrent que la mandra els deixi allà per sempre 2) Perquè em dóna la gana.

Parafrasejant al pecident Nyunyes, no fa massa SE'M VA DIR que sóc un misantrop perquè acostumo a detestar la gent en un alt percentatge. Vulguis o no, per molta personalitat que hom hagi acumulat amb el pas dels anys, una acusació com aquesta m'ha fet reflexionar. I deixant a banda les consideracions existencialistes, que l'infern són els altres i bla, bla bla... he arribat a una conclusió, crec, assenyada: tots vosaltres, il.lustrats i utòpics de merda, em feu fàstic i si no us agrada la meva manera de ser em podeu xupar la polla.


(Faci's notar al lector que l'extracte "em podeu xupar la polla" només va dirigit a persones del sexe femení d'entre 16 i 35 anys amb un mínim atractiu físic, la qual cosa demostra que la insociabilitat de l'autor és selectiva i, per tant, no dóna lloc a misantropia.)

Aquesta parella són la prova vivent de que el caler corromp

Contemplo esmaperdut i corprès la caiguda en desgràcia de Telecinco en els últims mesos. Des que Jaume 'tío gilito' Roures els va prendre la F1, sembla ser que Paolo Vasile ha embogit i ha entrat en un procés imparable d'autodestrucció.

El que abans eren demandes guanyades contra Yutup, Cuatro i La Sexta ara són indemnitzacions milionaries a pagar al matrimoni Ansar i Terelu Campos. Si abans Telecinco era la televisió més rendible d'Europa, en base a aconseguir una animalada d'audiència amb la mínima inversió econòmica (els que hagin passejat les seves retines per Escenas de Matrimonio o Yo soy Bea saben de què parlo) ara es malgasten 400.000 euros per aconseguir audiències misèrrimes. Els pispen dos puntals de la cadena com El calvo de Telecinco i el model-futbolista que busca parella, perden el lideratge en audiència a mans de TVE després de més de 2 anys de tiranía i els comptes comencen a no sortir.

Ara bé, la novetat d'avui és d'una genialitat sense límits: Xavier Sardà abandona el projecte de programa que tenía amb Telecinco per la guerra oberta entre la cadena de televisió i la productora Gestmusic. Una noticia que ho té tot. Intercanvi d'acusacions entre Mainat/Cruz i Vasile, un Xavier Sardà al bell mig del foc creuat i, de resultes, els dos primers dimitits, el segon amb l'alè putrefacte de Berlusconi acaronant-li el clatell i el tercer a l'atur. No sé per quin d'aquests quatre GRANS FILLSDEPUTA me n'alegro més.

Trilogía de l'esnobisme: Inquietant

Ho confesso, de tant en tant em quedo enganxat al Canal 33 fins a les tantes de la matinada empassant programes de literatura, música, dansa, arquitectura i tota la caterva de culturetades que fan a aquelles hores que suposadament no ho veurà ningú, en comptes de ser un home i dedicar-me al 5-contra-1 amb el porno de les locals. No tinc excusa. Admeto que ho faig per alimentar al gafapasta soci de l'FNAC que hi ha dins meu.

Però, de vegades, et trobes amb coses com aquesta. Adverteixo que la broma dura 4 minuts, però després d'una recerca exaustiva per emules, pandos i bittorrents només he sigut capaç de trobar aquest fragment d'1 minut de duració al yutup. M'ho prendré com una prova irrefutable de la gravetat de la meva patología.



La paraula que esteu buscant és 'inquietant'.

Odi cerval

Es pot odiar una sèrie abans que comenci a emetre's? Sí, es pot. És el que ha aconseguit Cuatro amb mí després de setmanes promocionant el que ja anuncío des d'aquí serà el subproducte televisiu de l'any.



I no és només perquè sigui una mena de Rebelde Way a la sociata que té pinta de deixar Al salir de clase al nivell de Supersalidos (gran pel.lícula, i no és conya!) pels nivells de vergonya aliena que assegura...



És aquesta noia. Aquesta noia fa molta ràbia. Des del primer instant en que la vaig veure a la promo una bola d'odi cerval es va a poderar del meu estómac. Ara aja sé perquè.



Sí, amics. Aquesta veu en off inoblidable que ja ens va fer sagnar els timpans el Nadal anterior correspon a Sara da Pin Up, la mateixa que Cuatro ha tingut les galtes d'encolomar-nos almenys mitja hora cada puto día de dilluns a divendres. Aparteu les criatures.