Involució

Que el món involuciona ja fa temps que ho sospito. Des que tenia 11 anys no puc evitar tenir la sensació de que tot va irremeiablement a pitjor. Ho he vist en la meva ciutat, tan preocupada de posar-se guapa que ha oblidat que la seva principal funció és ser habitable. De fet, ja no és ni divertida. Tan acostumada com està a rebre visitants que es deixen enlluernar pel seu maquillatge cada cop és menys autèntica i espontània i està més buida per dins. Un dia se n'adonarà que els que van créixer amb ella l'han deixat de banda, però serà massa tard.

També ho veig en la meva generació. Una generació perduda sense ideals i materialista fins a l'extrem que s'ha divorciat de la presa de decisions personals i col.lectives. Cada cop més individualista, cada cop més egoísta. Cada cop amb més vida social a través de les xarxes i alhora amb menys vida. Una generació que no sap res del menjar ni li interessa, que li és indiferent veure una pel.lícula gravada amb videocàmera directament d'una sala de cinema amb imatge i so cutres, mentres sigui la opció més immediata i còmode. Cada cop més impacient i més superficial. Una generació que compra i compra per sentir-se part d'alguna cosa, d'una marca, d'un estil de vida sorgit d'una agència publicitària. La generació analfabeta amb més carreres, postgraus i màsters que cap altre. Una generació encallada en l'adolescència perquè s'ha acabat això d'una casa, una feina i una parella per a tota la vida. Una generació de vivendes inasequibles, precarietat laboral i incapacitat pel compromís. Una generació de vols low cost, de mobles prefabricats, d'iPods amb 250.000 cançons pirates, de botellón, de conserva, secció de congelats i fast food però que es deixa una pasta en drogues, cotxes, motos, roba i gadgets electrònics. Una generació entregada en cos i ànima al carpe diem perquè si s'aturés a pensar es cagaría de por i hauria de fer alguna cosa.

Ho veig en la societat, cada cop més hipòcrita. Una societat que culpa a la meva generació de materialista i de no tenir ideals obviant el fet que ells van començar a canviar el món quan un dictador va morir de vell i poc després ja s'estaven dedicant en cos i ànima a comprar la casa, el cotxe de gama alta, la segona residència i el cotxe petit per la dona. Els mateixos que han llegat un món on les decisions que afecten als seus descendents es prenen a milers de quilòmetres en reunions d'accionistes. Una societat de pares irresponsables i fills consentits, cada cop més violenta i obscena però cada cop més puritana. Una societat que titlla de teleescombraries els programes més vistos i s'escandalitza per la possibilitat d'enviar un John Cobra a Eurovision quan seria la representació més fidel possible del país. Una societat que allarga la vida dels vells per deixar-los a banda, medicalitzada i alarmista, on cada 5 dies descobrim que una cosa és fatal per la salut i 5 dies després va de puta mare. Una societat que no respecta les normes i cada cop en té més, que demana responsabilitats als seus governants per qualsevol cosa perquè ho vol tot mastegat. Una societat que davant la incompetència es passa la patata calenta, que diu detestar la pena de mort i reclama cadenes perpètues però no vol presons a prop de casa. Una societat victimista i passiva, que de tot opina i no aprofundeix en res. Una societat on no hi desentona un bloc com el meu, per exemple.

Ho he parlat amb gent molt més gran que jo, per veure si aquesta sensació no és només meva i forma part del procés de fer-se gran. Em diuen que no, que quan ells eren joves tenien la sensació que el món anava a millor. Però s'enganyen i en tinc la prova:

Fins a mitjans del segle XIX, al món civilitzat l'insomni, la retenció de fluïds, la falta de gana, els espasmes musculars o la irritabilitat es consideraven símptomes d'histèria femenina. Un estudiós va intentar recopilar-los, li van sortir 75 pàgines de possibles símptomes i encara va dir que la llista era incompleta. El tractament contra la histèria femenina consistia en l'aplicació per part del doctor d'un massatge pèlvic. Dit d'una altra manera, les dones anaven a la consulta a que el doctor els hi fes una palla fins arribar a l'orgasme. De vegades requeria hores i quan el metge no s'en sortia delegava en les mans expertes d'una comadrona o receptava primitius consoladors a les pacients per administrar-se'ls a casa. Però a principis del segle XX això va anar desapareixent perquè el puixant feminisme ho va considerar intolerable i els propis metges ho van deixar de posar en pràctica al tractar-se d'un mètode poc científic. Un segle després les dones segueixen sent unes histèriques quan van mal follades, però en comptes d'entrar-lis les palles gratis per la seguretat social estan fent milionaris als del Tapper-sex.

Matar el pare

Ja n'estic fart d'aquest silenci. L'Odisfera, per execrable que fos, tenia una virtut: dir les coses sense embuts ni concessions. Sospoto (paraula meravellosa sorgida d'una errata que us podeu prendre com que expulso això en forma de crida desesperada o que vomito la meva sospita) que som tots una colla de farsants. Aquí estan passant coses molt grosses i ningú diu res.

- La Escobilla Nacional és una puta merda. No només com a concepte de programa sino en el to i la poca traça dels guions. És un programa subnormalitzant a tope, que tracta als espectadors de móngers i que podria haver sorgit de l'enginy de Los Morancos. Fa tanta vergonya que no només és aliena. És molt fàcil esbrinar per internet qui són els guionistes de Polònia i de Crackòvia, però de La Escobilla Nacional no ho trobareu pas. Tenint en compte que la productora i l'elenc d'actors són els mateixos, tots tenim al cap quins guionistes brillants hi estan implicats.

- El senyor Jaïr Domínguez deixa d'escriure al seu bloc venent l'idea que ja està fart de queixar-se tant i no actuar. Ha madurat. Ara despotricar li sembla infantil i cosa de gayers. Com a bon messies, en la seva decisió personal ens convida a reflexionar i a seguir les seves passes. Dies després, el seu bloc és un xiringuito privat i ja no es pot llegir cap de les seves entrades antigues sense permís. Perquè? Doncs em permeto conjeturar que ara que perd el cul per aconseguir entrevistes amb la Bibiana Ballbè com un artistet mudarnillo més (entrevistes on, per cert, es titlla als seus lectors de "adolescents sense personalitat") no es pot permetre que el seu nom vagi associat a determinades opinions expressades. Molt valent, sí senyor.

- No me n'amago. Jo vaig començar en això dels blocs pel senyor Jaïr Domínguez, seduït per la seva espontaneitat i una manera desacomplexada de dir les coses. A molts dels que em llegiu us va passar el mateix. El guionista brillant va ser el precursor de l'Odisfera, va ser el primer en donar la cara (cosa que no poden dir gaires odisfèrics, per cert). També va ser el primer en restringir els comentaris a usuaris anònims i en deixar de fer tanta gràcia. No sóc cap fanàtic. Ni abans l'idolatrava ni ara el demonitzo, però el Jaïr Domínguez que jo vaig conèixer fa 3 any consideraria que el Jaïr Domínguez actual és un fill de puta i mereix napalm.

Protocol

Avui he tingut una baralla per una cosa que ni tan sols m'afecta directament. Les discussions acalorades són una constant entre la persona amb la que he tingut la brega i jo. Ens enganxem amb facilitat perquè ell és l'esperit de la contradicció i jo un caparrut incapaç de deixar córrer les coses.

L'excusa d'avui ha sigut el cas del noi condemnat d'abusar sexualment, maltractar i matar a la seva fillastre de 3 anys. I dic condemnat i no acusat, malgrat ser INNOCENT, perquè això és el que s'ha fet des de tots els mitjans de comunicació i l'opinió pública.

Veus la cara d'aquest noi amb mirada fugissera que dóna l'impressió d'estar passant la vergonya més gran de la seva vida i voler desaparèixer fulminat per un llampec? Doncs mira-la bé perquè costa de trobar.

Ahir no costava gens veure-li la cara a aquest pobre nano, fins al punt de que va ser portada del diari ABC al costat de la paraula "assassí". A falta de veure la portada de demà, i a jutjar per la noticia de rectificació (?) que han publicat de moment a la web, no sembla que a l'hora de restituir l'honor d'una persona siguin tan alegres amb el complement gràfic.

"Contrastar es de maricas y la objetividad también", Ángel Expósito.

Aquest és només l'exemple més sagnant del tractament informatiu que s'ha fet d'aquesta noticia, però en trobariem desenes a premsa, ràdio i televisió. Tot i així, us he de confessar que no ha sigut aquest el motiu de l'acalorament dialèctic. El punt àlgid de la batussa ha arribat a l'hora de valorar l'actuació del metge que examina la nena en primer lloc. Un metge que, recordem-ho, diagnostica cremades, múltiples cops i estrip anal i vaginal. Un metge que determina en primera instància que hi ha indicis d'abús sexual, maltractament físic i decideix avisar a la Guàrdia Civil.

El meu contrincant ideològic afirma que, s'equivoqués o no, el metge fa ben fet d'avisar a les autoritats perquè hi ha un protocol a seguir. Jo dic que si hi ha contacte dins de l'àrea és penal però si no ho té clar és millor que l'àrbitre no xiuli perquè el perjudici és massa gran. El meu rival contraataca argumentant que hi ha molta gent que pega a les seves parelles, als seus fills o als seus vells i que actuacions com aquesta són necessàries. Jo m'esgargamello replicant que vivim en una societat on la gent ja carrega completament el pès de l'educació sobre els mestres i ara també el del civisme sobre els metges. Que les víctimes de maltractament ténen families, entorn i veïns que ja poden fer la funció de denunciants si és que la pròpia víctima no està capacitada. Que les actuacions externes d'ofici sempre són perilloses i poc assenyades.

En realitat, el tema de fons és un altre. Comença a esgarrifar-me aquesta tendència de la justícia a protegir només un determinat tipus de víctimes. Concretament, les mediàticament rentables. Potser no és una víctima la persona que porta una nena a l'hospital i a sobre d'haver d'acceptar-ne la mort al seu càrrec ha d'assumir una acusació feta des del més profund desconeixement? És de justícia que un informe mèdic sigui motiu suficient per formular una acusació de maltracte de gènere? Cal que les persones a càrrec de malalts mentals que s'autolesionen hagin de justificar-se davant d'un policia de la moral amb bata blanca?

Aquests debats sempre acaben amb l'argument de la causa provable, ja ho sé. El putu percentatge. Però jo també tinc proves. En aquest cas de la nena de 3 anys el forense ha determinat que la causa de la mort és un edema cerebral provocat per un cop fort al cap. Un cop que es va fer al caure d'un gronxador i pel qual també van portar la nena a l'hospital, sense que se li detectés l'edema. Coneixent aquest fet, malgrat el primer exàmen mèdic, la mare de la nena i fins i tot el seu pare biològic, és a dir l'exmarit, han defensat l'innocència de l'acusat. L'acusat mateix és qui porta la nena al metge i nega en tot moment les acusacions. L'hospital desmenteix els abusos sexuals dictaminats pel primer metge en menys de 24 hores des de la seva detenció. Els nens petits juguen, i cauen, i s'arroseguen, i a ningú se li escapa que aquest comportament pugui justificar cops i laceracions. A ningú, excepte al que va trucar a la Guàrdia Civil.

Si tres indicis fan una prova, aquí algú no estava prou preparat per treure conclusions en base a indicis. És aquest el sistema necessari? Perquè si aquest és el protocol que ens ha de salvar de nosaltres mateixos, jo em cago en el protocol.

FAQ!

Darrerament se m'ha acusat de misògin des dels comentaris d'alguns espais que no són el meu. Concretament, des de Can Bukkàkez i Can Muerte. Perquè em vé de gust i em dóna la gana explicar-me, intentaré respondre a aquesta pregunta: Sóc realment un misògin?

En primer lloc, cal tenir molt clar que des d'aquest bloc s'insulta. Amb més o menys raó, amb més o menys estil, però s'insulta. Hi ha altres autors, com per exemple el senyor Josep, que han expressat la seva voluntat d'evitar-ho. No és el meu cas. De les 154 entrades que he publicat fins avui no crec que sigui gaire senzill trobar-ne una que no contingui cap paraula malsonant o apreciació feridora. No veig el motiu pel qual les meves referències a dones en particular haurien de ser una excepció.

Una altre acusació que se m'ha formulat és la de titllar de putes a totes les dones. Deixant de banda que això és mentida, la realitat és que culturalment aquest és l'insult més contundent que se li pot llençar a un ésser humà de sexe femení, de la mateixa manera que pels homes la fórmula equivalent és fill de puta, de la qual també he fet ús i abús sense que se m'acusi de misàndria. No ho he decidit jo, això és així. En tot cas podriem discutir si el llenguatge és misògin o no. Fins i tot m'he titllat a mi mateix de puta ocasionalment.

Per tant, arribo a la conclusió de que la resposta a la pregunta és un NO rotund. I una conclusió secundària seria que la persona que m'acusi de misògin per insultar a una dona és sexista, hipòcrita i, sobretot, imbècil. És més, si no és per estupidesa, barrejar qüestions de gènere en atacs personals és d'una covardia i d'una pobresa moral abassegadores. És confondre el conjunt amb el jo i utilitzar-ho com a defensa. És l'argument dels dictadors, els sectaris i els que no tenen entitat pròpia. És, en definitiva, propi de putes i de fills de puta.

Tengo una corazonada

Madrid seguirà finançant les reformes del seu piset amb els nostres impostos almenys fins el 2020.

Prostitució

Que les grans corporacions i, en general, les empreses pretesament modernes cada cop ténen més tics autoritaris no us ho descobreixo jo ara. Al final, les polítiques empresarials corporatives, amb els seus protocols de vestuari, llenguatge i comportament no deixen de ser llocs d'adoctrinament. Tot forma part d'aquest concepte americanitzat de l'empresa segons el qual tots els treballadors són una gran familia feliç a recer del papà director general amb l'únic objectiu d'assolir l'èxit personal i col.lectiu. No només has de complir amb les teves obligacions laborals sino que existeix aquesta pressió tàcita per a que t'estimis l'empresa, t'hi impliquis personalment i la defensis com una cosa teva. Hi ha qui s'ho creu de debò, qui ho sap fer veure i qui ho porta fatal però passa per l'aro a canvi d'un mòdic preu a final de mes. Jo sóc d'aquests últims i això em converteix en una puta. I a sobre barata.

Quan m'han cridat al despatx sabia de què aniria la cosa i m'he mentalitzat per no fer o dir cap bestiesa. Em queden menys de 5 dies per agafar tres setmanes de vacances pagades i seria del gènere idiota treure l'orgull precisament ara. A més, és molt provable que al setembre em fotin al carrer i un atac de dignitat seria posar-ho massa fàcil. Però l'inconvenient de ser una puta és que alguns serveis costen més d'empassar que altres i per molt que t'intentis autoconvèncer de que és el mateix hi ha maneres i maneres de rebaixar-se.

A continuació, una reproducció aproximada de la conversa que ha tingut lloc aquest matí en aquell despatx (en negreta, el que m'he hagut d'empassar):

Markutis: M'has cridat?
Jefa: Sí. Tanca la porta i seu.

La cara amb la que parlo té aquell posat de rigurositat estudiada que tant detesto.

J: Divendres passat et van fer una entrevista a RAC1?
M: Sí. (Perquè m'ho preguntes si ja ho saps?)
J: Quan t'ho van proposar?
M: Una estona abans.
J: I no vas avisar a ningú? Ni al cap de sala ni al departament de marketing?
M: No. (Ja veig que se't dóna bé fer preguntes retòriques, collons. Anem cara a barraca!)
J: Si haguessis avisat t'haguessim donat unes quantes eines per parlar del que fem a l'empresa.
M: (Que m'haguessiu escrit el que havia de dir, vaja.) És que m'ho van vendre com una entrevista personal sense gaire trascendència, de com viu una operació sortida un home del trànsit.
J: Però és que va durar mitja hora i gairebé no vas parlar de l'empresa.
M: (Dóna les gràcies de que no en vaig parlar gaire amb el que podria dir.) És que era una entrevista personal.
J: Tampoc em van agradar gens algunes de les coses que vas dir.
M: (Se suposa que m'ha d'importar una merda? Ah, d'acord. Doncs ara sí que em trenques el cor.) Dona, quan m'has cridat ja m'he imaginat que seria per parlar d'això i he estat pensant en el que vaig dir i no va ser cap gran cosa.
J: Sí que ho vas dir, sí. Quan va entrar el noi de peatges vas dir no sé què d'uns protocols estranys. Ho vas dir.
M: (Quins protocols? Aquell que apliqueu en dies de retencions importants que doneu ordre de que qui es queixa no paga peatge però la resta sí, per exemple?) Si vols que et digui la veritat, he entrat altres vegades a programes de caire humorístic a fer la crònica i a dir tonteries i com que no m'heu cridat mai l'atenció no pensava que tingués tanta importància.
J: Sí, sí, si ja ho sé que va quedar tot molt humorístic però ho vulguis o no ets la imatge de l'empresa i no et paguem per a que comentis si fas servir les càmeres per mirar si la gent es fa burilles o no.
M: (No, si et sembla us faré un publireportatge gratuït a canvi d'un sou d'administratiu i quan el presentador faci bromes de si es veu a la gent fent burilles o no li dic que és un impresentable per embrutar la imatge d'una empresa tan seriosa i solvent com la nostra.)

A partir d'aquí dedueixo que tot el que digui serà utilitzat en la meva contra i opto per posar cara de no res i callar.

J: Passaré la cinta al departament de marketing, a veure què n'opinen. I també parlaré amb RAC1 perquè el procediment que han seguit per aconseguir l'entrevista no em sembla correcte.
M: (O em podries acomiadar d'una punyetera vegada, que em faries un gran favor.) D'acord.
J: Dit això, t'agraeixo que vinguessis a cobrir el día 31 de juliol, que sé que no et tocava.
M: (Cagunlaputa, inepte dels collons! Sí que em tocava venir a treballar el día 31, el que no em tocava era cobrir el torn del caradura del meu company que no va venir i precisament perquè no em tocava em vaig negar a fer-ho. Va haver de pringar la nova com tantes vegades he fet jo i ni tan sols saps a qui li has d'agraïr, o el que ja seria la bomba: recompensar, els esforços. Com, per altre banda, ja fa temps que me n'he adonat que em passa a mí. Segurament, si no estigués tan cremat de la feina per coses com aquesta seria més receptiu a les teves collonades d'MBA d'ESADE, però ara mateix només tinc ganes de perdre't de vista durant 20 dies i, si déu vol, a partir de finals de setembre per sempre més.) Molt bé.

L'altre inconvenient de ser una puta és que no pots evitar sentir-te brut després de segons què.

Fina ironia

Darrerament constato que entre els meus lectors hi ha un sector que demanda una major inquietud intel.lectual a les entrades del bloc. Aquí va una mica de carnassa per al seu voraç inconformisme en forma de poesia visual.

Cercle viciós

Peix que es mossega la cúa

Fem(me) fatal(e)

Deux ex machina

Els Messi: La familia Mónger

Que sí, que sí. Que el nano juga com els àngels, no dóna problemes i ens va sortir baratet a canvi d'unes quantes dosis d'hormones xeringades. Però jo tinc un problema amb en Leo Messi i és que el trobo imbècil. De fet, només cal escoltar-lo parlar per adonar-se'n que molt espavilat no ho és. El major encert del Crackòvia ha sigut que la seva única aparició en el hit inframusical 'Copa, Lliga i Champions' serveixi per aportar un "Què és llegir?". Tanmateix, hi ha moltes més dades per a recolzar aquesta afirmació.

1) És argentí

2) Quan va venir a Barcelona, en comptes de portar-lo a La Masía, els seus pares van decidir venir a instal.lar-se amb ell a Catalunya i que es concentrés exclusivament en el futbol. Dona-li a una criatura de 13 anys entre 16 i 14 hores diàries per jugar a la Playstation i a la pilota, afegeix-li la pressió d'haver de treure a tota la familia de la pobresa i estaras creant un monstre.

3) Quan va pujar al primer equip del Barça va ser ràpidament adoptat pel clan brasiler del vestidor: Deco, Motta i Ronaldinho. Indubtablement, tres futbolistes d'una qualitat humana i professional irreprotxables. Es veia a venir. El seu model sempre ha sigut Diego Armando Maradona.

4) L'altre día vaig topar amb aquesta noticia sobre els Messi. Pels mandrosos, tot i que us recomano profusament llegir-la perquè no té desperdici, explica la tràgica història de la disgregació familiar davant la impossibilitat de trobar una escola on la seva germaneta no se senti atacada per l'abominable llengua catalana. És més, friso perquè na Pisarra Negra llegeixi això i li dediqui l'entrada que es mereix.

No m'alabo el gust. Els dos futbolistes del Barça que més he admirat per ètica i estètica són Michael Laudrup i Luis Figo i tots dos van acabar fotent-me-la amb el Madrit. Ara, que ningú em demani que li llepi els peus d'atleta a aquest midget borderline perquè li tinc autèntica tírria. Collons, que és compatriota d'en Valdano! Si apliqués encara que sigui una quarta part del talent que té per pipar-se ell solet totes les pilotes que li arriben a la vora de l'area en cultivar el seu encant personal estariem parlant de l'assessor d'imatge que necessita el Montilla per arribar a semblar humà.


* Ara sí, si després de profanar el més sagrat que té Catalunya no em censuren el bloc, dimiteixo.

L'odisfera és de dretes?

Moment aleatori de l'última kedada secreta de l'OdiSSführer

L'altre día a Can Valero hi va haver un comentari que va passar força desapercebut però que a mi m'ha fet pensar. Només per aquesta fita, l'Arcangelo (així es diu el comentarista) ja s'hauria d'haver guanyat el cel de valent. Però de fet el que insinuava en el seu comentari és que els blocaires d'aquesta endogàmia que anomenem odisfera carreguen cap a la dreta. No parlo d'escrots sino d'ideologia. Durant dies, aquesta afirmació ha ballat pel meu caperró suscitant desenes de reflexions interessantísimes i centenars de sil.logiosmes, però finalment he cregut més oportú servir-vos en safata la polèmica a l'estil Glòria Serra i ja us ho fareu:

1) L'ODISFERA ÉS DE DRETES?

2) ETS DE DRETES?

3) QUIN DELS BLOCS HABITUALS QUE VISITES CREUS QUE ÉS DE DRETES?

4) SER MISÀNTROP, INTOLERANT O DIRECTAMENT CABRÓ ÉS EXCLUSIU DE LA GENT DE DRETES?

5) VOTES AL PSC? DONCS FORA D'AQUÍ, SUBNORMAL.