Hi ha coses que es donen per suposades. Per això no en parlem i les deixem en el.lipsi. Coses que tothom fa però en principi no cal que les vegi ningú, com ara cagar, masturbar-se o cantar a la dutxa. De fet hi ha una por més que racional a que aquests petits moments d'intimitat esdevinguin de domini públic. A casa meva erem cinc persones per un sol lavabo i ja fa temps que tinc webcam, o sigui que ens centrarem en això de cantar.
Fa escassament 10 minuts que m'he vist violentat de manera brutal. Tornava a casa després d'anar al cinema a veure Scott Pilgrim Vs. The World amb un amic i enganyat per la falsa sensació d'intimitat que dóna l'interior del meu cotxe m'he deixat portar. Descriuré breument la situació perquè us la pogueu imaginar: himne personal sonant al reproductor de CD's + volum ensordidor + camí de retorn a casa que he fet dos milions de vegades + bona temperatura i finestra oberta + estat d'ànim favorable = m'he posat a cantar. No només això, m'he flipat. Molt. Amb coreografia de cintura cap amunt inclosa.
El final de l'actuació ha coincidit amb un semàfor vermell. Amb el track morint en els últims acords he mirat a la meva esquerra i he descobert un turisme de cinc places al màxim de la seva capacitat. Totes les finestres obertes i cinc parells d'ulls dedicant-me tota la seva atenció. Cinc cares joves i femenines somrient. I el que és pitjor, la conductora subjectava enlaire un d'aquests maleïts mòbils d'última generació que vés a saber quanta estona portava gravant. No m'he quedat a preguntar si l'espectacle havia sigut del seu grat perquè tan bon punt el semàfor s'ha posat verd he sortit com un llamp. Si es tractés d'un rally crec que hauria batut el millor temps del tram entre el semàfor i casa meva.
Mentre escric això no sé quin és el percentatge de possibilitats de que aquesta filmació em peti a la cara navegant pel Youtube o si senzillament quedarà en anècdota privada d'una colla d'amigues. L'únic que tinc clar és que algú s'ha endut com a record una part de la meva dignitat. La part que m'hagués agradat deixar en el.lipsi.
A continuació una història real. Ahir al migdia decideixo despenjar el mòbil convençut de que es tracta d'un pobre comercial que rebrà tot el pes de la meva còlera acumulada durant una setmana de rebre trucades insistents des del número 1444. Ja n'estic fins els collons. L'únic dubte que tinc és si engegaré a la merda un subcontractat de Movistar o d'Orange. Doncs no, és de Vodafone. Un noi amb accent canari m'anuncia que l'empresa està tan contenta de la meva fidelitat com a client que em regala la connexió a internet pel mòbil durant un mes. L'única pregunta que em formula és si sóc el titular de la línia. Responc amb un monosíl.lab, concretament que "sí". Seguidament em diu que passarà la trucada a la seva supervisora. Una noia amb accent canari entra a la conversa i en nom de Vodafone m'agraeix la confiança en la seva empresa i em repeteix les condicions del regal: un mes de connexió gratuïta a internet a través del mòbil com a premi a la meva fidelitat i... si estic content amb el servei i el vull contractar només hauré de pagar 12 euros mensuals. Aquesta última part no la repeteix perquè és completament nova. S'acomiada amb aquella fórmula tan rabiosa del Don Marc que s'entesten a utilitzar els teleoperadors i es queda en silenci com esperant un comiat de part meva. Em decanto per un molt escuet "Vale". Em penja. En total la trucada dura un parell de minuts.
Una estona més tard rebo un missatge al meu telèfon mòbil. Vodafone em notifica que ja s'ha produït el canvi de tarifa que he demanat i que entrarà en vigor a partir de les 12 de la nit. Em puja la mosca al nas i decideixo trucar al Servei d'Atenció al Client per sortir de dubtes. M'atenen en català perquè així ho vaig especificar en el seu dia. Explico el meu cas a la noia. Primer de tot em vull assegurar que la trucada rebuda era realment de Vodafone. Em confirma que el 1444 correspòn al departament de màrqueting de l'empresa. A continuació vull saber si tal i com m'han explicat a l'anterior trucada em regalen l'internet durant un mes amb la possibilitat de contractar el servei si així ho decideixo. I resulta que no, que ja tinc contractada la tarifa de 12 euros mensuals i si no vull pagar a partir del segon mes m'hauria de donar de baixa. Li explico a la teleoperadora que a mi no és això el que m'han dit i que ni tan sols he donat el meu consentiment pel canvi de tarifa, que senzillament me l'han aplicat. La noia es disculpa tan ràpidament que resulta sospitós. Em pregunta si vull donar de baixa el servei, li dic que sí i en un minut de rellotge tot queda anul.lat.
Puc entendre que hi hagi algú suficientment il.lús com per intentar guanyar-se la vida convencent-me de canviar de companyia, tot i que m'emprenya. Que m'empaitin els que ja em tenen com a client em toca més el voraviu. Però que m'intentin estafar m'indigna. Em sembla absolutament escandalós que Vodafone de manera organitzada es dediqui a encolomar increments de tarifa als seus clients i que n'hi hagi prou amb un "sí" i un "vale" fora de context per justificar-ho. Quantes de les víctimes d'aquest engany faran la mateixa trucada que jo abans de pagar la primera mensualitat de 12 euros? Quants clients trigaran mesos en esbrinar perquè la seva factura telefònica és més gran del normal? I mentrestant, ells Vodaforrant-se.
Una de les primeres lliçons que hem d'aprendre quan posem els peus en aquest infecte cau d'estultícia que anomenem existència és que els nostres actes tenen conseqüències. Comencem per les coses bàsiques com ara evitar el dany físic. Malgrat les advertències la criatura acostuma a aprendre la relació entre causa i efecte quan ja s'ha socarrimat les mans. Més endevant la cosa es complica. Un cop superada la fase empírica ens toca assimilar lleis més complexes. Amb sort n'hi haurà prou amb uns quants anys de testar els límits de la conducta social per intuïr que les conseqüències no solament deriven d'un mateix sino que hi intervenen terceres persones. Posteriorment coneixerem el pes de les institucions i els estaments que regularan el nostre comportament per la via de la coacció. Acatar l'existència d'una pauta moral de rang superior al de la nostre voluntat és el que anomenen fer-se adult. I aquí donem per finalitzada la nostre formació. FAIL.
Existeix un segment de llibertat que no regula cap llei i que té a veure amb el que ens fem a nosaltres mateixos i als altres molt més enllà de la relació immediata entre causa i efecte que aprenem en un primer moment. Parlo de les petites decisions. Mínimes desviacions que sovint prenem per un criteri aleatori degut a la seva petitesa i que tenen conseqüències imprevisibles a llarg termini. Una cosa semblant a l'efecte papallona que descriu la teoría del caos en termes de matemàtica i física. Passa contínuament. Quan decidim anar en cotxe o a peu, esmorzar a casa o al bar, acceptar o ignorar una sol.licitud d'amistat al Facebook, despenjar un telèfon o deixar-lo sonar. En definitiva, la responsabilitat del nostre lliure albir. La majoria de les vegades ni tan sols tindrem l'oportunitat d'intuïr-ne remotament les conseqüències. Però el día que succeeixi et colpejarà a la cara tan fort com una feminista carregada d'estrògens en el punt més àlgid del seu cicle menstrual. A mi m'ha passat.
Fa 11 anys jo era un tendre estudiant del primer curs de Comunicació Audiovisual. Una insuportable amalgama d'innocència, petulància i eufòriques expectatives. La meva vocació periodística em venia de lluny però la cega admiració per un tal Andreu Buenafuente em va fer creure que hi havia una manera encara més apassionant de guanyar-se la vida que explicar coses per escrit: explicar-les a la tele. Un bon matí, invertint al bar de la facultat una mínima fracció del temps que he malgastat acumuladament al llarg de la vida, el meu grup d'amics i jo vem decidir presentar-nos a un càsting. No ens ho preníem gaire seriosament. Haviem vist un anunci al taulell que demanava actors per a un projecte de telesèrie dels de quart i ens va semblar divertit com a excusa per saltar-se una classe. Dels cinc amics i amigues que ens vem presentar per fer la prova de càmera i llegir uns diàlegs absurds només em van trucar a mi i a l'Oriol Sàbat. D'entrada em va sembla afalagador. Després del segon càsting només quedava jo i em vaig acobardir, no fos cas que m'acabessin obligant a fer d'actor de debò. Em vaig negar a assistir a la tercera i definitiva prova per a la que m'havien trucat. Avui dia l'Oriol té una trajectòria discutible a la tele i jo estic indiscutiblement a l'atur.
Unes setmanes més tard vaig agafar una bufa i de matinada no se'm va acudir cap altre cosa que enviar-li un sms calent a la productora que em trucava per fer els càstings de la telesèrie. Feia dies que m'havia deixat la meva xicota de poc més d'un any i la productora estava per sucar-hi pa. No vaig obtenir mai una resposta. Per sort s'acabava el curs i la noia era de quart, posant-me així més fàcil la missió d'evitar l'incomoditat de tornar-la a mirar a la cara. Ja de vacances vaig començar a rebre missatges d'un número desconegut. Per contextualitzar diré que parlo de l'estiu del 2.000, quan amb la primera expansió del telèfon mòbil entre la gent jove era relativament normal enviar missatges a l'atzar preguntant sexe i edat per si sonava la flauta. En aquell moment no vaig lligar caps. Per motius inherents a la meva solteria vaig passar llargues nits responent a aquells missatges dient-la cada vegada més grossa. Alguna cosa interessant tindrien aquells intercanvis amb finalitats masturbatòries quan en un moment determinat la meva primera interlocutora va començar a passar el meu número a les seves amigues de la facultat i fins i tot una de les amigues a la seva germana petita. Hi havia nits en les que mantenia fins a quatre converses eròtiques de manera simultània i em vaig saturar. La meva solució: seleccionar una sola interlocutora, ignorar la resta. Si seguien insistint, enviar el número d'algun amic meu, preferiblement solter, per treure-me-les de sobre.
Tot allò dels missatges es va anar morint. En part perquè no era gaire rendible econòmicament, en part perquè la rutina entra en joc quan es perd la novetat i s'acaba l'imaginació. Mesos més tard en una sortida nocturna un vell amic m'explicava que tenia xicota. Preguntant detalls sobre ella i com l'havia conegut em va explicar il.lusionat que tot va començar amb uns sms anònims. Si ja em resultava familiar el mètode encara em va resultar més familiar el número de telèfon mòbil que vaig reconèixer quan em va mostrar algun dels missatges. Al meu amic no li va fer tanta gràcia com a mi. Per això hem procurat evitar el tema fins avui que encara continuen junts. Només vaig trencar el pacte en una ocasió en la que la curiositat em va vèncer i vaig preguntar-li a la seva xicota com havia arribat el meu número a les seves mans. La resposta és que una amiga seva de la infància estudiava Comunicació Audiovisual i una nit va rebre l'sms calent d'un estudiant de primer que tenia a l'agenda per un treball de la universitat. No el va respondre mai perquè en aquell moment tenia parella però ho va explicar a les seves amigues i...
Aquest mes d'agost he rebut un altre missatge. Era del meu vell amic per anunciar-me que està esperant un fill amb la seva xicota dels últims nou anys.
...hi ha un autèntic calvari de cinc setmanes. Un calvari de rentar-se la cara i afaitar-se en un cubell com fa 100 anys. De pixar de bon matí en ampolles d'aigua de litre i mig convertint la teva habitació en el celler de Txumari Alfaro. De sortir al carrer amb unes lleganyes del tamany d'un albercoc perquè no t'has vist al mirall. De cagar a llocs públics perquè a casa no hi ha cisterna que valgui. Mariconades, no? Doncs una imatge val més que mil paraules:
Entre aquesta fotografia...
...i aquesta altre...
...hi ha l'humil.liació de pidolar una dutxa a casa dels amics per a evitar convertir la teva olor corporal en una fidel reproducció dels calçotets de King Africa després d'una actuació. L'odissea de suportar un estiu enganxifós com la revista porno d'un adolescent a base de visites al gimnàs.
I entre aquestes fotografies...
...i aquestes altres...
...hi ha sis setmanes de dinars a bars de menú que farien esgarrifar al dietista del director de Super Size Me. Hi ha una freqüència de visites al restaurant xinès tan exagerada que podria escriure de memòria la Guía Mee-Tse-Ling. I tal quantitat de diners malgastats que amb ells es podria reflotar l'economia de Grècia i amb el que sobri pagar-li el finiquito del Barça a Joan Oliver.
Si a tot això li afegim el fet de respirar més pols que Pocholo Martinez Bordiu, la insofrible convivència amb els manobres i els anys de vida retallats per l'estrés acumulat de discussions amb fusters, lampistes i proveïdors que fan la feina com i quan volen mentres et ténen engrapat pels collons, us puc assegurar que tot aquest procés traumàtic no m'ha canviat només la cuina i el bany sino la vida. Ara sóc molt més intolerant i misàntrop que abans.
Ja ho deia el llibre groixut aquell: Per les seves obres els coneixereu.
Aquest estiu serà històric. Aprofitant la circumstància de que el destí m'ha presentat l'oportunitat de fer les que provablement seran les últimes vacances escolars de la meva vida (de juny a setembre) estic cremant les naus. M'he proposat fer totes aquelles coses que mai he fet per vacances. Primer em vaig embarcar en un viatje transoceànic en solitari a l'Argentina. A principis d'agost marxaré amb un amic a la desconegudíssima (per a mi) Catalunya sud, empès per un post prehistòric de l'amiga Què t'anava a dir. A finals d'agost intentaré l'aventura suïcida d'acabar la Pedals de Foc amb 3 persones més que segurament m'hauràn de recollir amb pala del terra, tenint en compte que sóc un fumador passat de pes que el trajecte més llarg que ha fet sobre dues rodes es podria traçar sobre un mapa d'estacions del bicing. I el juliol? El juliol ja m'ha servit per perdre la virginitat en una de les activitats clàssiques de l'estiu: anar de càmping.
Vagi per endevant que l'idea em generava morbo. I no pel fet de compartir el viatje amb tres dones (ja que dues d'elles eren ma germana i ma mare) sino perquè després de tota una vida acumulant tòpics decadents al voltant del concepte La Ballena Alegre tenia grans expectatives. No m'ha decebut en absolut. Aquí us deixo la meva crònica:
Pals. Primera setmana de juliol. 16:45h. Quan vem fer la reserva ja no quedaven bungalows disponibles i no he disposat mai d'una caravana, o sigui que el nostre centre d'operacions serà una mobilhome. Pels que no estigueu familiaritzats amb aquest concepte detestable, una mobilhome és un barracó amb rodes que durant el dia aconsegueix temperatures suficients com per a fregir un ou ferrat sobre les parets o coure'l fins a fer-lo dur a l'interior. No té llits sino sarcòfags, ja que l'única postura possible és mirant al sostre amb els braços sobre el pit per falta d'espai. L'altre possibilitat és dormir com un homòfob. És a dir, de costat i amb el cul arrambat a la paret. Par acabar de fer-ho còmode els matalassos són de molles, l'antítesi de la columna vertebral. Senzillament, no encaixen. Jo crec que el matalàs de molles és la resposta del diable als que diuen que la peresa és un pecat capital.
Mentiria si no confessés que la primera nit, en vista de les comoditats, em vaig preguntar si és gaire intel.ligent que un sector important de la classe mitjana pagui per viure en unes condicions molt inferiors a les del seu dia a dia. Una pista: oi que els gitanos no van de càmping? Una altre reflexió cabdal sobre les condicions de vida del càmping te la fas quan arriba el moment d'anar al lavabo. Compartir dutxes i taçes del vàter amb desenes de persones tindrà els seus inconvenients però no se li pot negar que és un paradís pels restrets en la mesura que sovint et permet sentir a parlar en francès mentre intentes cagar.
A partir d'aquí, tot va anar segons la previsió. Menjar síndria al porxo. Anar sense samarreta. Platja pel matí i piscina per la tarda. Partides de cartes fins a altes hores de la matinada. El gran al.licient de contemplar els partits del mundial al bar de la piscina envoltat d'hordes d'holandesos i alemanys xops de cervesa. I així trascorre la vida en la bombolla del càmping, on com a Gran Hermano t'autodegrades per voluntat pròpia i tot es mangnifica. Serveixi com a exemple aquesta anècdota del penúltim dia:
Ma germana, una amiga i jo decidim llogar la pista de tenis dues hores per a fer uns partidets. Malgrat gairebé sempre és buida, per previsió haviem decidit llogar-la amb 48 hores d'antel.lació. S'ha d'anar a recepció a demanar les claus de la pista. Ens atén una jove guiri darrera el taulell. Amb prou feines m'entén en català però quan ho aconsegueix no sap de quina reserva li estem parlant. Vénen reforços. Una joveneta catalana surt al 'quite' assegurant que se'n recorda d'haver fet la reserva ella mateixa. Mira la llibreta i apareix. Hi ha hagut un error. Pel que sembla la guiri despistada ha llogat la pista a una altre gent a la mateixa hora i ja està ocupada. La joveneta catalana ens ofereix canviar la reserva per l'endemà o esperar a que acabin de jugar. Jo li dic que no. Que en primer lloc havia fet una reserva per aquell precís moment pagant per avançat, en segon lloc marxem a l'endemà i en tercer lloc si ens esperem per jugar ens quedarem sense llum. La joveneta catalana m'intenta tornar a explicar la situació com si jo fos subnormal i no ho hagués entès a la primera. M'indigno.
- Que sí. Que ja t'he entès. Però si jo he fet una reserva primer hauria de tenir prioritat. - li dic.
- No, però això no és així. - em respòn.
- Aleshores de què collons serveix fer una reserva? - replico.
- I que vols que faci?No puc fer res. - Es descollona a la meva cara.
- Doncs que ens buidis la pista, que volem jugar.
- No li puc dir això a aquesta gent, que acaben de començar a jugar.
- Ah, o sigui que a ells no els hi pots fer aquesta putada però a nosaltres que ens donguin pel cul, no? - li dic ja visiblement emprenyat.
- Vols que et torni els diners? - em respòn ella molt digne.
- No, si et sembla te'ls quedes - li contesto - I ja de pas porta'm el llibre de reclamacions.
Ara la que està emprenyada és ella, tot i que ho intenta dissimular. A la joveneta guiri, la culpable de tot plegat, tant se li'n fot. Continúa sense assabentar-se de res mentre una parella de iaios nouvinguts intenta fer-se entendre en català. Un altre company de taulell l'ha de salvar de nou fent-se càrrec dels clients mentre ella segueix mà sobre mà asseguda a la cadira. Ma germana i la seva amiga em dónen suport moral i em diuen que he fet ben fet.
Em porten el llibre de reclamacions i la joveneta catalana me'l deixa sobre el taulell amb un excés de força. No em mira a la cara, com volent deixar clar que li faig fàstic. Jo sóc conscient de que aquestes reclamacions no serveixen de res, així que em proposo omplir el formulari amb el màxim nombre d'insults cap a ella només per tocar-li els collons. Li pregunto el nom, per fer-ho més personal. Mentre m'esplaio, escolto com la joveneta guiri parla en un pèssim castellà amb la joveneta catalana dels iaios que acaben de marxar.
- Es que todo el mundo me habla en catalán y yo he venido a aprender español. - es lamenta la guiri merdosa.
- Claro, normal. No te preocupes que nosotros te hablaremos en castellano. - diu per tranquilitzar-la la joveneta catalana.
Aquesta última conversa atía el meu odi de manera sobrehumana no només cap a l'incompetent de la guiri sino cap a la joveneta catalana. M'esforço per resultar encara més injust i ofensiu en el meu escrit, conscient de que el voldrà llegir. Però em surt fins i tot millor del que esperava, perquè al entregar la reclamació la joveneta catalana decideix llegir el paper davant meu, aixecant la vista de tant en tant per mirar-me als ulls. Jo també me la miro amb un somriure dibuixat als llavis. Quan acaba no fa comentaris, només una fotocopia de la reclamació per a l'establiment abans de retornar-me l'original. Després fa l'intenció de girar-se i atendre altres assumptes.
- Ep, ep! Que encara no m'has tornat els diners. - li reclamo.
- Sí, per suposat. - replica amb la cara vermella de contenir la fúria.
I surto per la porta de la recepció del càmping amb un full de reclamacions que no penso enviar en una mà, els diners retornats a l'altre i el pit de pollastre perquè ma germana i la seva amiga continuen afalagant-me per tenir-los tan ben posats. En realitat acabo de fer el ridícul comportant-me com un autèntic energúmen. Ja sóc un campista de plè dret.
* Per aclamació popular aquí us deixo el famós full de reclamacions només amb lleugeres modificacions per evitar problemes innecesaris. Tinc una lletra de merda, però si cliqueu damunt la fotografia la podreu veure més gran.
Bé, doncs darrerament la meva vida s'ha convertit en un calvari. No se m'acut un altre manera de definir el que suposa que et despertin cada día a les 8 del matí (de dilluns a dissabte) amb cops de martell i soroll de serra radial, tenir que pixar en una ampolla de Viladrau de litre i mig i anar a cagar al bar de xinesos perquè no tens vàter, no poder-se rentar la cara ni respatllar les dents perquè no tens aixetes, no poder ni mirar-se al mirall per veure la pinta que fas abans de sortir al carrer, sobreviure durant tres setmanes a base de menús llardosos, respirar pols i anomenar llar a un espai infestat de brutícia, runes i plàstics. Sembla que no però són coses que et van arrencant la dignitat. Lo més semblant a un camp de refugiats.
Però si hagués de fer un rànking de molèsties per les putes obres en el primer lloc no hi hauria cap de les coses abans esmentades. No hi ha res comparable al fet de conviure amb un escamot de panxitos. No ho hagués dit mai, però de vegades em sorprenc a mi mateix enyorant al paleta de tota la vida. Aquell senyor que t'ambientava la casa amb música flamenca, necessitava 2 hores per esmorzar i treballava de 10 a 17 hores escaquejant-se el màxim possible.
El panxito no. El panxito et parla de vostè, arriba a les 8 del matí i se'n va passades les 18 de la tarda. No surt ni a esmorzar ni a dinar, es fot un bocata amuntegat amb els companys en un racó de la casa, com si fossin escarabats. Quan no està fent un soroll eixordidor no el sents, no saps on para, però hi és. I això et converteix en un presoner a la teva pròpia casa, ja que no saps mai quan te'l trobaràs i en quina situació. També et demana permís per tot, amb lo qual no para de tocar-te els collons. Com vol ser tan extremadament discret parla en veu baixa amb els altres manobres i de vegades els escoltes riure sense saber si s'està cagant en tota la teva puta familia o si se'n fot del pijama amb el que t'ha vist deambular durant el matí quan t'has atrevit a sortir del teu cau per agafar una ampolla d'aigua de la nevera que tens palplantada al menjador com un alien. I per si fos poc he descobert que no és necessàriament homosexual en el món de la construcció panxita que homes ronyosos i rudes de metre i mig es diguin 'cariño' entre ells.
Creieu-me, és l'infern. Per això si vols sobreviure només et queda un camí, i és el d'exorcitzar la teva mala llet amb humor racista. Ho reconec, em posa l'humor racista. De fet, em posa l'humor faltón. I suposo que aquest és el motiu de que ahir a la nit em descollonés viu llegint aixó: NO TÉ DESPERDICI.
Temps ençà ja vaig deixar escrit aquí mateix que el concepte aventura sense risc no té sentit. Aventurar-se significa arriscar. Per definició, aventura és tota aquella situació que ens posa en dificultats, buscades o no. No s'hi val ficar la punteta ni el risc controlat. És un puto oxímoron, un succedani. Tingue-m'ho clar. I que consti que una vida aventurada no és bona ni és dolenta. Tot depèn del que desitgis.
Jo m'he passat bona part dels darrers dos o tres anys barrinant la necessitat de canvis davant la creixent sensació que a la meva vida no hi succeïa gran cosa. Fins fa poc menys d'un any jo era un paio amb casa, parella i feina estables. Amb una vida rutinària. En aquests 12 mesos he tingut temps d'enamorar-me dos cops i desenamorar-me tres vegades, conviure amb el càncer, fer la pretemporada amb un equip de rugby, pensar seriosament en el suïcidi, malgastar els meus estalvis fins a arruïnar-me i tornar a estalviar, perdre la feina, anar a judici, enterrar el meu pare i parlar en públic al seu funeral, aprimar-me 30 quilos, psicoanalitzar-me, fer el meu primer viatje en solitari a 10.000 quilòmetres de casa, compartir sexualment una dona amb un altre home, recuperar velles amistats i perdre altres persones (a una d'elles fins i tot vaig haver de buscar-la amb ajuda de la seva familia durant 48 hores).
M'he desesperat i he estat eufòric. M'he sentit a vegades sol i a vegades lliure. Superat i capaç de tot. En definitiva he viscut en una muntanya russa de difícil descripció, on cada nou esdeveniment s'encadenava amb un altre sense deixar-me temps per pair les coses. És com si hagués obert una capsa de Pandora que ja no sé tancar. I, sincerament, seria tan absurd negar que m'he sentit més viu com que estic molt cansat. Si hi hagués una normalitat a la que retornar ho faria sense cap mena de dubte. Almenys per un temps. Ja ho diu l'adagi: compte amb el que desitjes.
Avui no comentaré gaire cosa, perquè no cal. Estava zappejant pel Digital+ aquesta tarda i m'he trobat de cop amb un dels moments estelars que de ben segur quedaran a la meva memòria de televident de per vida.
Només una última dada: estava berenant. Amb el pas de les repeticions gairebé m'ennuego... de riure.
Aquest és el plat fort del menú, per això ha trigat més del compte en arribar a la taula. És una recepta delicada perquè s'ha de servir tèbia i en una proporció justa per evitar cremades i empatxos. A més, em consta que entre els comensals hi ha una persona a qui el plat li pot caure malament a l'estómac.
El mes que vé faré 29 anys. Ja no sóc una criatura. Plantejar-se tenir fills no hauria de ser cap bogeria. Però més enllà de si t'agrada o no l'idea la vas deixant a l'horitzó. Sempre a la vista però llunyana. Els homes no tenim la pressió d'un rellotge biològic que ens avisa que el forn ja s'ha precalentat i és moment de posar-hi alguna cosa a dins abans de que tallin el gas. No és urgent. Almenys aquest és el meu cas. No és el cas de la meva amiga.
A la meva amiga li queden ben bé 10 anys de gas però no té més ganes d'esperar. Vol ser mare. La seva parella hi està d'acord. Però ténen un petit problema, que no el poden fabricar perquè el seu fill en tindrà dues de mares. Necessiten una tercera persona. Fa no gaire vaig saber que han pensat en mi per ser aquesta persona.
La primera reacció davant d'una cosa així és sentir-se profundament afalagat. No se m'acut una paraula millor per definir el que suposa que algú et tingui en suficient estima com per plantejar-se dur una part de tu dins seu. Encara ara me'n faig creus de que no em descartessin d'entrada, perquè posats a escollir un donant no estaria de més que fos una persona guapa.
El segon pensament ja va encaminat a valorar el que això suposaria. Tot i que encara no m'ho han demanat obertament em veig en l'obligació de pensar-hi. Perquè fa prop de 22 anys que conec a la meva amiga, me l'estimo com si fos una germana i em sembla que li dec una reflexió seriosa abans de deixar-me portar pel pànic.
Per això he escrit aquesta entrada. Perquè si hi ha alguna cosa per la qual tinc talent és pels sofismes. I veure totes les cares d'un poliedre és el que millor sé fer. M'examinaré a mi mateix amb tres preguntes claus:
1) Et veus capaç de contribuir al naixement d'una criatura que tot i ser sang de la teva sang mai et veurà com un pare?
2) Seras capaç de mantenir-te al marge perquè creixi i vagi pel món sense que puguis intervenir decisivament en la seva educació i el seu benestar?
3) Arribat el moment, assumiràs la responsabilitat que et pertoca si la criatura ho demana? Series un bon pare?
Malauradament, la resposta afirmativa que m'agradaria donar a la darrera pregunta és incompatible amb respondre afirmativament a les altres dues si em decidís a fer-ho. Ho sento.
Tarda assoleiada d'abril. Se m'ha acudit que a aquestes alçades de la meva mediocre existència seria una bona idea provar de viure sol. Em disposo a entrar a l'Oficina d'Habitatge del meu districte amb l'intenció de presentar una sol.licitud i entrar al sorteig de pisos de lloguer de protecció oficial. No és tan greu, hi ha gent que paga per participar a la loteria.
M'atén una funcionària d'uns 30 anys, esquelètica, parpelles caigudes a mitja nineta, ferros a les dents, piercing al llavi superior, veu desganada y rogallosa d'inspiració zombiesca. Abans d'entrar a matar amb el tema principal de la meva visita aprofito per preguntar com està el meu expedient de la Renda Bàsica d'Emancipació, de la que encara em deuen 14 mensualitats. Li resumeixo l'odissea de gestions que he hagut de fer en els últims 2 anys fins a l'actualitat, en la que em van comunicar per sms que finalment s'havia aprovat el pagament. La funcionària em demana el D.N.I. i consulta la pantalla del seu ordinador:
- Només falta que NOSALTRES introduïm a l'expedient les dades de l'últim rebut que ens vas entregar perquè puguis cobrar - em diu.
- I quant calcules que trigareu en fer aquesta última gestió? - pregunto sarcàsticament.
- No t'ho puc assegurar. - em respòn sense immutar-se.
Empasso saliva. Respiro profundament. Prefereixo centrar-me en la següent gestió. Trec la paperassa necessària i li entrego a la funcionària, que se la repassa breument abans de tornar a capficar-se a la pantalla. Espero en silenci. Un parell de minuts més tard la meva funcionària es dirigeix a la companya que té a la taula del costat, una noia grassa i vernissada amb dos dits de maquillatge.
- Has vist el mail que t'he enviat? - li diu.
La funcionària grassa potineja el ratolí i somriu. La funcionària zombi li retorna el somriure amb complicitat. Per qüestions d'angle visual, des de la meva cadira jo tinc accés a la pantalla de la funcionària grassa. Hi ha una fotografia de tres horteres marcant paquet en banyador slip a la platja. La fotografia és gran, no hi cap sencera a la pantalla i està completament centrada en els tres bonys.
- No està gens malament - valora la funcionària grassa.
Ara totes dues riuen guturalment. Jo, senzillament, flipo. Han passat cinc minuts des de la meva segona consulta i la funcionària zombi tot just ara se'n recorda de la meva presència.
- No funciona el programa - em diu reprenent la cara de fàstic- Et donaré un sobre i ens envies els papers per correu aquí mateix.
- I no serà millor que te'ls deixi aquí directament? - Proposo.
- No, perquè si me'ls quedo t'he de donar un comprovant de que ja estàs inscrit.
- I si t'envío els papers per correu com rebré el comprovant?
- Ja, però... És que si ho envíes per correu va directament al departament jurídic i...
- Això que m'estàs dient és absurd. - interrompo.
- Mira, és que no puc quedar-me els papers. No puc.
No és propi de mi muntar escenetes. Em domina aquell deix tan català de moderar-se davant del greuge i empassar abans de perdre el capteniment. Però tot té un límit.
- Doncs també se suposa que no pots aprofitar les hores d'oficina per passar-te fotos de tios en calçotets amb la teva companya i bé que ho fas! - escupo.
La funcionària zombi m'observa amb els ulls com plats. A la seva esquerra la funcionària grassa se la mira amb la boca oberta. Ningú reacciona. Us asseguro que en viu l'escena recordava molt a un sketch de Little Britain.
I ara esteu esperant un final brillant. Una sortida heroïca en la qual jo represento el paper del sofert contribuent que per una vegada derrota enginyosament a la burocràcia, redimint-vos a tots vosaltres. Malauradament, la història s'acaba amb una reclamació per escrit i un vuelva usted mañana. Són invencibles.
Sembla incongruent, però mai a la vida havia estat tan ocupat com ara que deixo de fer coses. Deixar de treballar, deixar de menjar el que et dóna la gana, deixar de fumar, deixar de ser antisocial, deixar de matinar i deixar de fer gràcia són coses que porten molta feina. Un moment... he dit deixar de fumar? Doncs sí, amics. M'havia promès a mi mateix que només ho deixaría quan la salut, aquella cosa que donem per feta fins que ens manca, m'enviés una alerta seriosa de que és hora de parar. I aquest moment ja ha arribat.
Tot comença un matí que tinc la brillant idea de revisar-me les dents a consciència davant del mirall per si ja toca anar a fer una neteja a cal dentista. Sota la llengua i a la cara interna de les genives descobreixo unes petites i misterioses taques blanques. L'hipocondria s'apodera de mi i corro a preguntar-li a Sant Google què pot ser allò. Els articles mèdics i les fotografies m'aconsellen pensar que és leucoplaquia, el primer símptoma de càncer de boca. I això ja no és una alerta seriosa, és un DEFCON 1 amb uns neons tan grans que riute'n de Marina d'Or.
Ara no només em veuré obligat a limitar temporalment les 13.542 activitats que tinc associades al tabac (entre elles escriure) sino que, el que encara és pitjor, em convertiré en una de les coses que més odío en aquest món: un EX-FUMADOR. Porca misèria!
Vaig caminant pel carrer. Em dirigeixo a la parada del 56 però no tinc cap pressa. Passejo distret, amb un cigarret encès a la mà. Atalaio l'horitzó per si la proximitat de l'autobús aconsella canviar de ritme. De sobte, es fa el buit sota el meu peu esquerre. Una vorera inesperada dins el passeig. La sensació és de caiguda lliure. El meu cos es desarticula per una fracció se segon fins que la sola de la sabata troba el ferm. Massa tard. Els meus sentits ja han reaccionat a la possible patacada i ensopego amb un gest ridículament estrambòtic. Conservo l'equilibri però el cigarret s'esmuny entre els meus dits i cau. Culpabilitzo l'obstacle amb un esguard inquisidor i un comentari en veu alta, en un intent de rescabalar la meva dignitat davant dels testimonis oculars. Em miro el cigarret estès a terra, a mig consumir, encara lluny de convertir-se en burilla. Dubto. Em plantejo la possibilitat de recollir-lo. Finalment prefereixo deixar-ho estar perquè posar-se a la boca una cosa que ha rodolat pel terra és poc higiènic. Com si el cigarret que m'encendré a continuació fos la cosa més saludable del món.
Doncs bé, això és una ironia. Una situació incongruent que es perceb com a paradoxal. El 80% de les coses que titllem normalment d'iròniques no ho són. De res.
Que et cardin fora de la feina, així d'entrada, no és tan dolent. T'allibera de responsabilitats i t'introdueix en un vast món d'ociositat. Una ment desocupada és el taller del diable conforme al cristianisme, la mare de tots els vicis segons la saviesa popular. Pels que no creiem en el pecat ni els oxímorons sona força bé. Econòmicament tampoc és tan negatiu. Et permet cobrar l'atur i, si has resistit prou, una sucosa indemnització. El nivell d'estupefacció variarà en funció de la previsibilitat de l'acomiadament però en un context de crisi no et pot enganxar de sorpresa. Gairebé et reconcilia amb l'entorn. Sense boques alienes per alimentar ni hipoteques de pes, que et despatxin pot ser unes vacances pagades, un any sabàtic, una oportunitat.
Aleshores, que t'impedeix gaudir-ho com a tal? La ment, aquella puta rancorosa, ha estat esperant tota una vida l'ocasió per a recordar-te allò que ton pare i ta mare, representants legals de la societat, hi van començar a incrustar des de marrec: el treball dignifica. Però deixem-nos d'orgues, que ja som grandets i portem dos segles de capitalisme a l'esquena. El que vol dir realment és que vals el que produeixes. Ningú t'ha preparat per ser un paràsit social i a mig termini ho acusaràs. Arribats a un punt, sentiràs vergonya de la teva condició d'aturat i desitjaràs amb força inusitada trobar una nova ocupació. Ho disfressaràs de necessitat econòmica, però tu i la teva consciència sabreu que no és altre cosa que la teva moral d'esclau.
Pensem-hi la propera vegada que volguem escarnir a un Ni-Ni.
Avui ha passat quelcom estrany. Mentre dormia, així com qui no vol la cosa. Quan he pujat a la balança aquest matí pesava exactament un quilo menys que el matí anterior. Això deixa el meu índex de massa corporal per sota de 30 i em converteix a ulls de la OMS en un ex-obès. La culpable és una senzilla fórmula matemàtica que podeu tafanejar aquí.
I després diuen que els gordos no som àgils
En la meva nova condició de persona amb un simple sobrepès em veig en l'obligació moral d'explicar-vos un parell de coses sobre els gordos, aquells grans desconeguts. Hi ha quantitats ingents de tòpics al voltant de la gent grassa, amb actituds que van des de la condescendència a la crueltat passant per la llàstima. En general, el concepte que té la gent dels gordos és que o bé són malalts compulsius o bé alegres i despreocupats golafres. Ara que vivim en societats medicalitzades on la vida sedentària i l'obesitat són una epidèmia s'ha anat imposant la primera, la de la compulsió malaltissa en uns hàbits nefastos per a la salut. Però durant molts anys ha predominat l'altra versió, donant lloc a expressions com "la corva de la felicitat", "estar de bon any" o "ser un panxa contenta". Res més lluny de la realitat. Essent irrefutable que un obès menja sense control, això no vol dir que gaudeixi més del menjar.
Això sí que us sembla mono, oi?
Estar gordo no et fa feliç. És una limitació en molts sentits. A vegades, una putada. Digui el que digui, tota persona gorda està acomplexada. Pots fer veure que no i aconseguir que tothom et cregui i t'accepti tal com ets. Fins i tot pots aconseguir enredar dones esbeltes i evidentment més atractives que tú per a copular. Però a qui no pots enganyar és a tú mateix quan et mires al mirall i no t'agrada el que veus. Perquè no canviar, aleshores? Perquè en contra de la creença popular, un gordo gairebé mai ho és per voluntat pròpia. Aleshores què? Aleshores busquem-ne les causes.
1) Per constitució: Són totes aquelles persones que per genètica ténen ossos gruixuts, malucs amples, cuixes descomunals o cara de pa de ral. Es passaran mitja vida fent dieta i apuntats al gimnàs. Un dia, farts de que l'enorme esforç que fan no es vegi recompensat amb l'imatge que els hi retorna el mirall, s'abandonaran a la seva sort en nom d'una vida menys sacrificada. De tant en tant recauran per un absurd sentiment de culpa que els farà buscar el mal menor, fins que la maduresa o els anys els preparin per acceptar definitivament el seu destí.
2) Per tradició: Gordos que neixen en families de gordos. Des de petits adquireixen uns mals hàbits alimentaris i una idea de l'oci que implica no fotre ni l'ou. El que a casa és ser normal, al carrer canvia. De la total comprensió a la burla. Quan tinguin una edat suficient per a que això els hi preocupi de debò, hauran de lliurar una doble batalla contra ells mateixos i contra les temptacions qüotidianes. Una batalla que implicarà portar una vida paral.lela a la resta de la familia. Quan tinguin una llar pròpia la lluita consistirà en renunciar a ser ells mateixos, oblidar el model en el que s'han criat i reinventar completament els seus hàbits en virtut a un cànon estètic que a casa s'han esforçat per menysprear. Però el més normal és que res d'això passi i que, amb alts i baixos, siguin gordos tota la seva vida.
3) Per depressió: Un fet traumàtic o una mala època desemboquen en un autoabandonament. Algunes persones beuen, altres es droguen, altres mengen i n'hi ha que fan les tres coses alhora. La recerca del plaer immediat per compensar l'angoixa i el dolor. Amb el temps desapareix el plaer però persisteix la compulsió. S'engreixa i comença a disminuïr l'autoestima. Apareix la vergonya, el remordiment i la culpa. No vol que el vegi ningú i s'aïlla. Cada cop surt menys de casa i fa menys activitat física. La bola es fa tan grossa com ell. Perdre pes és el menor dels seus problemes, però alhora el que fa més visible el seu deteriorament. Sap que no sempre ha sigut així, però si un dia aconsegueix deixar de ser gordo li haurà costat el doble.
Mira si és buena persona que es disfressa així per evitar F8's al Chatroulette
La meva teoria és que un gran complexe et fa automàticament millor persona. Especialment si ets o has sigut gordo. Són massa burles i comentaris als que posar bona cara com per no ser més humil. Massa rebuig en base a l'aparença com per no aprendre a veure-hi a l'interior de les persones. Massa petites dificultats com per no valorar les coses.
I sabeu què? Per molt que digui la OMS, jo em veig exactament igual que ahir.
Hi havia una vegada un país d'acudits. Un lloc on gradaven tant que fins i tot hi havia experts en la matèria, persones amb l'única missió de memoritzar tants acudits com fos possible per a disparar-los quan se'ls hi demanés. En aquella època, els explicadors d'acudits eren tan cèlebres que la gent fins i tot pagava per anar a veure'ls actuar o comprava uns estranys artilugis anomenats cassettes per escoltar-los al cotxe de camí al seu destí vacacional. La cosa va anar tan lluny que en un moment determinat els explicadors d'acudits tenien programes de televisió dedicats exclusivament a ells. Però un bon dia el país d'acudits es va convertir en un país de monòlegs i els explicadors d'acudits van caure en desgràcia. La gran majoria vandesaparèixer i d'altresvanintentarreconvertir-se sense massa èxit.
Evitant la completa desaparició l'acudit es va convertir en una cosa gairebé clandestina, acotada a l'àmbit privat i només reivindicada per autèntics outsiders de la societat. Condemnat a l'amateurisme, alimentant-se d'actualitat efímera i sovint associat als conceptres retro i degradant, l'acudit sobreviu ocult al nostre subconscient esperant la seva oportunitat.
A mi, ahir, em van explicar el millor acudit del món. Un que és tan bo i fa tanta gràcia que no el penso compartir. Un acudit nou però intemporal i alhora collonut que si sou molt afortunats potser us arribi per una altre banda. Però jo me'l guardo i ho seguiré fent com a càstig, fins que aquest país que ja està deixant de ser de monòlegs per passar a ser d'sketchos desperti del seu encaterinament per l'enginy forani i retorni als seus orígens.
La meva relació amb les drogues és fastigosament estàndard. He provat el haixix, la maria, una mica de cocaïna, sang menstrual de verge balinesa... Més o menys el que tothom. En aquest sentit no em faré el viscut perquè, entre d'altres motius, no sóc una persona a la que li agradi perdre el control. A més, sempre he sigut conscient de la meva tendència natural a l'addicció, reforçada empíricament per l'evolució del meu consum de tabac. Però si d'alguna cosa me n'he volgut mantenir allunyat obstinadament és dels al.lucinògens. El món de la droga sintètica, el bolet i el cactus mexicà em produeix un respecte reverencial. El motiu és ben senzill. Si la qualitat de l'experiència depèn del caràcter i la predisposició de l'individu no em fan falta massa assajos per imaginar el que en podria treure un misàntrop negativista i odisfèric com jo.
Ara bé, arrel de l'últim cap de setmana he suposat que si hi ha alguna cosa que se li assembli ha de ser la falta de son. Pels que no hagueu experimentat mai les conseqüències de dues nits sense dormir us en descric els efectes:
- Alteració de la percepció sensorial - Relativització del continu espai/temps - Dèficit d'atenció - Manca de sensibilitat - Disminució dràstica de la gana i la líbido - Creació de realitats paral.leles - Somnolència
Ei, i a diferència de les seves homòlogues aquesta és una droga de la que se'n coneixen els efectes a llarg termini i, definitivament, més barata.
La meva és una feina d'homes. I amb això no vull dir que es tracti d'una labor especialment viril sino que treballo rodejat de paios. Però com no hi ha oficina que s'escapi de tenir almenys una administrativa que està bona, la meva empresa no és una excepció perquè a la segona planta hi ha despatxos. Des de la meva peixera de tant en tant veig passar la que em crida especialment l'atenció, una rossa rinxolada d'ulls verds enormes i preciosa de cara. No hi tinc gaire relació perquè no coincidim massa en els horaris i perquè, què collons, després de tres anys realitzant una tasca bàsicament solitària no sóc gaire de socialitzar-me a la feina més enllà de quan surto a fer la cigarreta. Ella sí que és de socialitzar-se. Sempre que la veig remenant el cul per l'empresa està envoltada de dos o tres paios supurant bava i rient-li les gràcies. La vergonya aliena de veure'ls des de fora m'impedeix convertir-me en un d'ells. Ara bé, una cosa no treu l'altre i us ben juro que me la tirava.
S'obre la porta corredissa de l'ascensor i me la trobo de cara. En comptes de dedicar-me el seu somriure ample, retornar-me la salutació i passar de llarg es queda paralitzada dins el compartiment, sense saber què fer o dir, primer mirant-me molt fixament i després esquivant-me la mirada. Tot plegat ho trobo ben estrany però en vista de que no té cap intenció de sortir em disposo a entrar. Aleshores extén els dos braços i em subjecta pel pit, i per un moment crec que m'arrosegarà dins la cabina i follarem salvatgement, però canvia d'idea i surt esperitada. La porta corredissa es tanca de manera automàtica i premo el botó de la meva planta, encara processant els esdeveniments recents. De sobte ho entenc tot, quan en plena pujada em vé alguna cosa més que la inspiració: una forta ferum que colonitza la meva pituïtària i m'obliga a tapar-me el nas i la boca amb les mans. Per sort el viatge només dura un parell de pisos i puc emergir de la cambra de gas abans que la manca d'oxígen sigui preocupant. Dóno la meva paraula de que estic parlant de la pudor més infecte, fètida i repugnant que he experimentat mai, i heu de tenir en compte que sempre he viscut molt a prop del riu Besòs. En qualsevol cas, una pesta indigne d'haver sorgit d'un ésser humà.
Resulta increïble com una olor pot canviar-te el concepte d'una persona. Per una de la feina que em feia gràcia... Ja em direu si és o no és mala sort.
Abans ser català molava. No és que no tinguessim defectes, però en general erem una societat més moderna i europeitzada que els nostres veïns del sud i això es notava en els petits detalls. La feina ben feta, l'esperit democràtic, una cultura oberta i tolerant, una societat competitiva (de botigueta, sí, però treballadora i eficient), una forta identitat col.lectiva... Tot això va ser fins que aquest desig de cercar la modernitat ha passat a ser una mamarratxada. Tenim uns dirigents que viuen instal.lats en la cultura del 'nosaltres més' i fan el que sigui per demostrar que es pot anar molt més lluny a l'hora de dificultar la vida dels ciutadans en nom del progrés, i una societat anestesiada que de tant civilitzada entoma el que sigui sense dir ni piu.
La setmana passada em van arribar dues multes a casa. La primera, de quan vaig anar de vacances a Astúries i a la tornada em van caçar a 143 km/h per autopista a l'altura de Saragossa. No tinc cap més excusa que la impaciència per arribar a casa després de 5 hores de botifarrada en cotxe. El resultat de la meva imprudència: 70 euros de multa amb reducció i cap punt de menys al carnet de conduïr. La segona multa es correspòn a quan ja era a Barcelona i una tarda em van fotografiar a 114 km/h a l'autopista C-33 quan anava cap a la feina com tantes altres vegades. Aquest cop la meva excusa és que tractant-se d'una vía ràpida en plè mes de juliol i petada de cotxes al meu voltant em va semblar molt gilipolles frenar en sec anant pel carril de l'esquerre per una zona d'obres de 500 metres on la velocitat màxima permesa és de 80 km/h. Ja fa mesos que hi són aquestes obres, i mai m'havia arribat cap multa, potser per això vaig pensar que no passava res si en comptes de passar de 130 a 80 en 100 metres ho feia en 200. El resultat de la meva ingenuïtat: 95 euros de multa amb reducció i dos punts menys al carnet de conduïr.
Avui per primer cop dubto de la meva condició sexual. Estava jo esperant a que sortís l'extraterrestre i mentrestant veia saltar aquesta noia...
...i he començat a pensar que està molt bona. Què dic bona, em posa molt verro. No una mica sino molt.
No sé perquè, però li faria coses que avergonyirien al Pare Bukkàkez i acomplexarien al Dr. Muerte de per vida.
I aleshores m'he posat a buscar informació de l'especímen alemany en qüestió i el primer que trobo a internet és que la federació nacional d'aquest personatge justifica la sospitosa androgínia de la seva atleta comparant-la amb altres esportistes que semblen tíos, entre les que cita al meu objecte de desig. M'he de preocupar o què?
Que les grans corporacions i, en general, les empreses pretesament modernes cada cop ténen més tics autoritaris no us ho descobreixo jo ara. Al final, les polítiques empresarials corporatives, amb els seus protocols de vestuari, llenguatge i comportament no deixen de ser llocs d'adoctrinament. Tot forma part d'aquest concepte americanitzat de l'empresa segons el qual tots els treballadors són una gran familia feliç a recer del papà director general amb l'únic objectiu d'assolir l'èxit personal i col.lectiu. No només has de complir amb les teves obligacions laborals sino que existeix aquesta pressió tàcita per a que t'estimis l'empresa, t'hi impliquis personalment i la defensis com una cosa teva. Hi ha qui s'ho creu de debò, qui ho sap fer veure i qui ho porta fatal però passa per l'aro a canvi d'un mòdic preu a final de mes. Jo sóc d'aquests últims i això em converteix en una puta. I a sobre barata.
Quan m'han cridat al despatx sabia de què aniria la cosa i m'he mentalitzat per no fer o dir cap bestiesa. Em queden menys de 5 dies per agafar tres setmanes de vacances pagades i seria del gènere idiota treure l'orgull precisament ara. A més, és molt provable que al setembre em fotin al carrer i un atac de dignitat seria posar-ho massa fàcil. Però l'inconvenient de ser una puta és que alguns serveis costen més d'empassar que altres i per molt que t'intentis autoconvèncer de que és el mateix hi ha maneres i maneres de rebaixar-se.
A continuació, una reproducció aproximada de la conversa que ha tingut lloc aquest matí en aquell despatx (en negreta, el que m'he hagut d'empassar):
Markutis: M'has cridat? Jefa: Sí. Tanca la porta i seu.
La cara amb la que parlo té aquell posat de rigurositat estudiada que tant detesto.
J: Divendres passat et van fer una entrevista a RAC1? M: Sí. (Perquè m'ho preguntes si ja ho saps?) J: Quan t'ho van proposar? M: Una estona abans. J: I no vas avisar a ningú? Ni al cap de sala ni al departament de marketing? M: No. (Ja veig que se't dóna bé fer preguntes retòriques, collons. Anem cara a barraca!) J: Si haguessis avisat t'haguessim donat unes quantes eines per parlar del que fem a l'empresa. M:(Que m'haguessiu escrit el que havia de dir, vaja.) És que m'ho van vendre com una entrevista personal sense gaire trascendència, de com viu una operació sortida un home del trànsit. J: Però és que va durar mitja hora i gairebé no vas parlar de l'empresa. M:(Dóna les gràcies de que no en vaig parlar gaire amb el que podria dir.) És que era una entrevista personal. J: Tampoc em van agradar gens algunes de les coses que vas dir. M:(Se suposa que m'ha d'importar una merda? Ah, d'acord. Doncs ara sí que em trenques el cor.) Dona, quan m'has cridat ja m'he imaginat que seria per parlar d'això i he estat pensant en el que vaig dir i no va ser cap gran cosa. J: Sí que ho vas dir, sí. Quan va entrar el noi de peatges vas dir no sé què d'uns protocols estranys. Ho vas dir. M:(Quins protocols? Aquell que apliqueu en dies de retencions importants que doneu ordre de que qui es queixa no paga peatge però la resta sí, per exemple?) Si vols que et digui la veritat, he entrat altres vegades a programes de caire humorístic a fer la crònica i a dir tonteries i com que no m'heu cridat mai l'atenció no pensava que tingués tanta importància. J: Sí, sí, si ja ho sé que va quedar tot molt humorístic però ho vulguis o no ets la imatge de l'empresa i no et paguem per a que comentis si fas servir les càmeres per mirar si la gent es fa burilles o no. M:(No, si et sembla us faré un publireportatge gratuït a canvi d'un sou d'administratiu i quan el presentador faci bromes de si es veu a la gent fent burilles o no li dic que és un impresentable per embrutar la imatge d'una empresa tan seriosa i solvent com la nostra.)
A partir d'aquí dedueixo que tot el que digui serà utilitzat en la meva contra i opto per posar cara de no res i callar.
J: Passaré la cinta al departament de marketing, a veure què n'opinen. I també parlaré amb RAC1 perquè el procediment que han seguit per aconseguir l'entrevista no em sembla correcte. M:(O em podries acomiadar d'una punyetera vegada, que em faries un gran favor.) D'acord. J: Dit això, t'agraeixo que vinguessis a cobrir el día 31 de juliol, que sé que no et tocava. M:(Cagunlaputa, inepte dels collons! Sí que em tocava venir a treballar el día 31, el que no em tocava era cobrir el torn del caradura del meu company que no va venir i precisament perquè no em tocava em vaig negar a fer-ho. Va haver de pringar la nova com tantes vegades he fet jo i ni tan sols saps a qui li has d'agraïr, o el que ja seria la bomba: recompensar, els esforços. Com, per altre banda, ja fa temps que me n'he adonat que em passa a mí. Segurament, si no estigués tan cremat de la feina per coses com aquesta seria més receptiu a les teves collonades d'MBA d'ESADE, però ara mateix només tinc ganes de perdre't de vista durant 20 dies i, si déu vol, a partir de finals de setembre per sempre més.) Molt bé.
L'altre inconvenient de ser una puta és que no pots evitar sentir-te brut després de segons què.
