Mala Sort (V)

Continúo la meva croada contra la mala sort, aquest cop aliena, amb una història que malauradament es repeteix massa sovint. Jo conec un presidiari que l'únic delicte que ha comès és posar-li les banyes a la seva dona. Feministes recalcitrants i acòlits em diran que això és impossible. Jo us ho explico.

Quan la P. (i ja us podeu imaginar a quin substantiu correspòn aquesta inicial) es va assabentar de la infidelitat del J. es va tornar boja. Tant és així que, enverinada per la seva mare, que mai el va veure amb bons ulls, es va presentar a comissaria amb un braç enguixat a posar una denúncia per maltractament. Amb això en va tenir prou per aconseguir una ordre d'allunyament i una multa per a en J. de 3.000 euros. La cosa potser s'hagués quedat aquí si no fos perquè l'impacte emocional de que una persona que se suposa que t'ha estimat et faci això, en comptes d'impulsar-lo a lluitar el va deixar fet una merda.

En J. no va recórrer i es va refugiar en la beguda, desapareixent durant uns dies. Mentrestant, la germana i el germà d'en J. van esbrinar que la P. havia sortit per la tele el dia després de denunciar i que ja no tenia res al braç. Es van posar en contacte amb la cadena i van aconseguir la cinta completa del programa. Quan en J. va reaparèixer li van entregar la cinta i li van dir que la fes servir, però ell no en va fer ni cas. Un bon dia, cansat de veure'l tan enfonsat, el germà d'en J. el va arrossegar fins al jutjat a presentar la prova de la seva innocència. Per tota resposta els hi van explicar que ja havia passat el termini d'al.legacions i que la prova no tenia validesa.

Passades unes quantes setmanes, quan en J. semblava que començava a recuperar-se, va anar a comissaria a renovar el passaport per a fer un viatge i es va trobar amb la sorpresa que tenia una ordre de recerca i captura perquè encara no havia pagat la multa. De la comissaria va anar directament a la Model, on s'hi estarà en presó preventiva fins que se celebri el judici.

Ara recapitulem.

- Dona s'enguixa un braç i presenta denúncia falsa / Dona aconsegueix ordre d'alunyament (per tant es queda amb la casa) i sanció econòmica

- Home presenta proves de la seva innocència /no aconsegueix res i acaba a la presó

Preguntes retòriques:

- La rigidesa procedimental és la mateixa quan és una dona la que presenta proves?

- Algú va a la presó per no pagar una multa si no és amb l'etiqueta de maltractador?

- Hauriem de replantejar-nos el concepte justícia en aquest país?

Mala Sort (IV)

"Elemental, querido Juantxo". Pero muy elemental, eh!

Avui trencaré una mica les normes de la meva pròpia secció perquè el que us explicaré a continuació li ha passat a una altre persona, però us asseguro que m'indigna com si m'hagués passat a mi.

La meva germana té una amiga, i aquesta amiga té un xicot. A principis de setembre la parella va marxar de viatge. No era un viatge qualsevol, havia de ser el viatge de la seva vida. Tenien pensat desaparèixer durant un any sencer visitant el continent americà de dalt a abaix, a l'aventura. Per a fer-ho, havien deixat les seves respectives feines i tenien pensat invertir els estalvis de 30 i pico anys de vida. Dues setmanes després ja estaven agafant un avió de tornada a Barcelona.

L'explicació és ben senzilla. Fa 15 dies els Mossos d'Esquadra es van presentar a casa de la mare del xicot preguntant per ell. Pel que sembla, l'acusen d'haver-se introduït a l'ordinador d'un paio i d'extorquir-lo amb unes imatges compromeses que guardava en el seu disc dur, demanant-li 100.000 euros a canvi de no fer-les públiques. No només això, sino que ja s'hauria fet l'entrega dels calers davant dels morros d'un operatiu policial de 10 Mossos vestits de paisà que van ser incapaços de preveure que el delinqüent tingués la genialitat de sortir per potes. Aquest és un detall important perquè la pista que els va conduïr fins la casa és la IP des d'on suposadament es van enviar els correus electrònics amenaçants i allà hi viuen tres persones: la mare, el noi i el seu germà petit. De fet, el germà és l'únic que té números per a ser considerat un potencial hacker, ja que es dedica professionalment a la informàtica, però el van descartar com a sospitós perquè li sobren uns quants quilos i segons la nostre benvolguda policia autonòmica qui s'escapi gambant de 10 dels seus agents per força ha de ser un superatleta.

Total, que la mare, acovardida per la situació i pensant que potser el protegia, va mentir explicant que el seu fill era a Madrid. Van requisar la computadora familiar i van marxar. Un cop surten per la porta, la mare prèn el telèfon. "Fill meu, què has fet?". Superada la sorpresa inicial, el noi opta per trucar voluntàriament a la policia i aclarir les coses. "Miri, que no sóc a Madrid sino a San Francisco de vacances i no sé de què em parlen". Cagada pastoret. "O sigui que t'has fugat. Tú mateix, si no et presentes demà a la comissaria et posem una ordre de recerca i captura". Afortunadament el coeficient intel.lectual de l'agent que es va posar al telèfon donava prou de si com per comprendre, un cop el noi li ho va explicar, que tornar de San Francisco no és com baixar del poble i va deixar l'ultimàtum en 48 hores. I, au! A gastar-se 4.000 euros en dos bitllets per tornar a Barcelona, on li van prendre declaració durant 5 minuts i li van dir que ja es posarien en contacte amb ell un cop haguessin analitzat el seu ordinador i la jutjessa pogués determinar si l'acusava d'alguna cosa o no.

Parlo de coeficients intel.lectuals perquè només un curt de gambals o un grandíssim fill de puta podria passar per alt que:

a) Un hacker informàtic capaç d'introduïr-se en el disc dur de la gent i copiar-ne els arxius és impossible que tingui el poc enteniment d'enviar correus electrònics des de casa seva i sense enmascarar-ne la IP.

b) Abans de fer recórrer milers de quilòmetres a algú per prendre-li declaració es pot analitzar el seu disc dur per si hi ha proves del delicte, comprovar els seus moviments bancaris i/o preguntar-li si té una coartada (com és el cas).

c) Que per la teva incompetència no siguis capaç d'enxampar in fraganti un tío que tens davant dels morros no vol dir que li hagis de cardar les vacances de la gent. I, el que és pitjor, abans de cardar-li les vacances fotre-te-les tú, perquè el tio se'ls hi escapa a l'abril i no se'n preocupen fins al setembre.

S'accepten apostes. Quan siguin conscients de la inviabilitat de l'acusació i l'absolguin creieu que li compensaran els diners gastats inútilment? I el temps perdut? I el dany moral de tenir la certesa que el cos policial que t'ha de protegir és inepte i ridícul fins a l'extenuació? Ganes de matar, us ho juro. I mira que ni tan sols m'afecta directament. Però una cosa està clara, si l'haguessin vingut a buscar 15 dies abans s'hagués estalviat tota aquesta merda. Això sí que és mala sort.

Mala sort (III)

La meva és una feina d'homes. I amb això no vull dir que es tracti d'una labor especialment viril sino que treballo rodejat de paios. Però com no hi ha oficina que s'escapi de tenir almenys una administrativa que està bona, la meva empresa no és una excepció perquè a la segona planta hi ha despatxos. Des de la meva peixera de tant en tant veig passar la que em crida especialment l'atenció, una rossa rinxolada d'ulls verds enormes i preciosa de cara. No hi tinc gaire relació perquè no coincidim massa en els horaris i perquè, què collons, després de tres anys realitzant una tasca bàsicament solitària no sóc gaire de socialitzar-me a la feina més enllà de quan surto a fer la cigarreta. Ella sí que és de socialitzar-se. Sempre que la veig remenant el cul per l'empresa està envoltada de dos o tres paios supurant bava i rient-li les gràcies. La vergonya aliena de veure'ls des de fora m'impedeix convertir-me en un d'ells. Ara bé, una cosa no treu l'altre i us ben juro que me la tirava.

S'obre la porta corredissa de l'ascensor i me la trobo de cara. En comptes de dedicar-me el seu somriure ample, retornar-me la salutació i passar de llarg es queda paralitzada dins el compartiment, sense saber què fer o dir, primer mirant-me molt fixament i després esquivant-me la mirada. Tot plegat ho trobo ben estrany però en vista de que no té cap intenció de sortir em disposo a entrar. Aleshores extén els dos braços i em subjecta pel pit, i per un moment crec que m'arrosegarà dins la cabina i follarem salvatgement, però canvia d'idea i surt esperitada. La porta corredissa es tanca de manera automàtica i premo el botó de la meva planta, encara processant els esdeveniments recents. De sobte ho entenc tot, quan en plena pujada em vé alguna cosa més que la inspiració: una forta ferum que colonitza la meva pituïtària i m'obliga a tapar-me el nas i la boca amb les mans. Per sort el viatge només dura un parell de pisos i puc emergir de la cambra de gas abans que la manca d'oxígen sigui preocupant. Dóno la meva paraula de que estic parlant de la pudor més infecte, fètida i repugnant que he experimentat mai, i heu de tenir en compte que sempre he viscut molt a prop del riu Besòs. En qualsevol cas, una pesta indigne d'haver sorgit d'un ésser humà.

Resulta increïble com una olor pot canviar-te el concepte d'una persona. Per una de la feina que em feia gràcia... Ja em direu si és o no és mala sort.

Mala sort (II)

Què pensarieu si només entrar a la consulta del dentista us trobessiu amb una fotografia com aquesta?

Encara em pregunto de quina classe de ment creativa pot sorgir l'idea de convertir a la Lloll Beltran en la imatge corporativa d'una cadena de clíniques odontològiques o, en realitat, de qualsevol mena de negoci. Que té glamour, potser? No. Dóna credibilitat? Tampoc. Destaca especialment per la seva bellesa? Ni parlar-ne. Genera simpatía, almenys? Tanta com una guitza als collons. En definitiva, que no és la millor manera d'aterrar al lloc on et faran passar per l'experiència més similar a un poltre de tortura que tolera la civilització occidental (faci's notar la hilarant i sorprenent ironía que suposa la utilització de la paraula occi-dental en aquesta temàtica concreta).

Tant les ajudants com l'odontòloga que m'atén són joves i molt maques, massa pel meu gust. Desconfieu de qualsevol negoci que aparenti ser un microcosmos de bellesa molt superior a la mitjana. Per norma general això significa que la factura picarà més i que el criteri principal de contractació no es basa precisament en la competència del treballador. I això serveix tant per prostíbuls, bars i perruqueríes com per despatxos d'advocats, clíniques i Gestmusic.

Abans de començar, adverteixo a la doctora (espero) que vigili amb l'anestèsia local perquè treballo amb la veu i la meva jornada laboral comença en aproximadament una hora. Em diu que no em preocupi, que marxarà l'efecte en uns 3/4 d'hora. Segurament hi va haver algun malentès, perquè a continuació em punxa l'interior de la boca amb una xeringa repetides vegades i aquesta no se'm va despertar del tot fins 3 o 4 hores després. En aquest sentit, no entenc com no sóc més solidari amb els discapacitats perquè quan amb 14 anys em van posar l'epidural vaig saber de primera mà què sent un paralític i amb 28 he tastat l'experiència de parlar per la ràdio amb la boca torçada com si hagués tingut una embòlia cerebral.

Mira que hi deu haver dentistes a Barcelona... Puta mala sort!

Mala sort (I)

Si disposeu d'un penis i no sou en Michael Jackson sé de bona tinta que al llarg de la vostre curta o llarga vida hi ha un denominador comú: us la heu pelat sovint. Això significa que molt provablement tenim aquestes experiències en comú:

- A casa us han retret que passeu massa estona al lavabo
- La mare us ha enganxat en plena feina
- Us heu adormit amb la titola a fora minuts després de descarregar
- Heu conservat (o conserveu) alguna revista acartronada
- La vostre primera experiència amb el detergent va ser intentant eliminar una taca inoportuna
- Heu provat de batre el propi rècord de palles en un sol día
- Coneixeu els beneficis de la sublimació masturbatòria d'una mala cita
- Heu empastifat el vostre membre amb substàncies diverses per curiositat
- El vostre onanisme ha eixamplat les fronteres de la llar per explorar espais públics
- Envalentonats per la perícia que dóna la pràctica heu provat de controlar l'ejaculació fins al punt de fer-la coincidir amb l'aparició de la vostre presentadora/actriu/cantant/objecte de desig a la pantalla del televisor

I això últim em porta a l'experiència traumàtica que vaig viure l'altre día i que ara descriuré malgrat ser conscient de la marca imborrable de repulsió que deixarà en la vostre desprevinguda imaginació.

Combatia jo un furiós atac de líbido nocturna amb una visita al meravellós món del youporn. Quan finalment em vaig decidir per un dels múltiples clips de l'oferta del día, però, no imaginaba que allò acabaria tan malament. Al llindar del dolcíssim clímax, eina en mà, l'operador de càmera va decidir tenir un atac d'originalitat i desviar l'angle de càmera per enfocar la cara de l'actor que en aquell moment estava essent fel.lat. No va ser per a dos o tres segons, sino que la bretolada va durar ben bé un quart de minut, esdevenint en primer pla del rostre d'aquell paio. Fins i tot l'actor semblava sorprès per la tenacitat del camarògraf i mirava directament a l'objectiu amb un gest entre estranyat i molest. No caldrà que us expliqui que a partir de determinat moment en el procés de l'autoestimulació genital l'expulsió de fluïds és un punt de no retorn. I així, amics, malgrat el meu titànic esforç de contenció, amb un orgasme involuntari i escarransit, és com vaig entrar de cap en el club dels bisexuals practicants.

He vist suficient porno com per saber que els primers plans de la cara del protagonista masculí ocupen un percentatge decimal del metratge total sempre i quant el protagonista no es digui Rocco Sifredi o Nacho Vidal. Quantes possibilitats hi havia de que coincidís l'únic pla d'aquell mindundi amb el meu petit moment de glòria? El fet que no m'hagués passat mai abans en gairebé 17 anys de carrera onanista és una pista molt clara al respecte. És la puta mala sort.