Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris música. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris música. Mostrar tots els missatges

dilluns, 22 de març del 2010

La mare del tano

Vagi per endevant que per a mi ser gitano no és una qüestió de raça sino un estil de vida. Intentar convènce'm del contrari és com intentar-me convèncer de que Tiger Woods és el prototipus de nigga. No és un clitxé, és pura estadística.

Doncs bé, si us hi fixeu hi ha determinats sectors des dels quals es glorifica el gipsy way of life. Normalment prou allunyats com per trobar exòtic tot allò que ho envolta. I, per suposat, prou lluny com per estalviar-se'n la convivència. És per això que qualsevol merdaseca ho peta en els tablaos japonesos, perquè cap d'ells ha hagut d'aguantar una gitana cantussejant flamencades 6 hores diàries en una cuina de 10 metres quadrats com un servidor. L'últim exemple és el de la Shakira (a.k.a. Veu de cabreta a l'edat del pavo).

Ja sé que la música pop ho aguanta tot, com ara una colombiana tenyida de rossa movent els malucs com una àrab i cantant en anglès mentre intenta projectar una imatge d'artista íntegre i autèntica feta a si mateixa. O sigui, que la Shakira és escòria no em vé de nou. Ara bé, la seva darrera cançó em sembla la manera més absurda d'autodegradar-se. Què en sabràs tú del que implica ser gitana, Shakira Isabel Ripoll!

Deixa'm que te'n faci cinc cèntims amb l'autoritat que em confereix ser de La Verneda i tenir una àvia a La Mina. Si et sembla que els paparazzi són paràsits que aprofiten les escletxes del sistema per xuclar-te la vida en benefici propi espera't a conviure amb una familia de gitanos. Et xuclaran la llum i l'aigua, t'ho ompliran tot de merda i si se t'acut queixar-te encara t'acusaran de racista i es faran la víctima.

Conceptes que es desprenen de la teva cançó: llibertat, aventura, rebel.lía.

1. Els gitanos no són lliures. D'entrada perquè no poden escollir. No conec una cultura més enclaustradora i sectària que la gitana. El que s'espera de tu és tan poc que mai ningú t'empenyerà a perseguir els teus somnis, a menys que els teus somnis siguin vendre mercaderia robada o recollir ferralla. Ans al contrari, si preténs adreçar la teva vida en un altre sentit seràs exclòs i marginat per paio. De debò som tan ingenuus com per pensar que cap gitano hagués preferit no deixar els estudis i posar-se a treballar amb la familia? Ells són feliços així, oi? I una merda!

2. La gran aventura de comprovar com collons dones de menjar als teus fills sense vendre droga o quanta droga pots vendre abans de que et fotin a la garjola. Si ets dona, la gran aventura de descobrir quants anys trigaràs en estar tan grassa que ja no es noti que tornes a estar embarassada. I després està el gran mite del nomadisme. La majoria de gitanos no és que no arribaran mai a sortir del seu país de naixement, és que amb prou feines sortiran del barri on es van criar a menys que els desnonin o hi hagi una boda. I en aquest últim cas tot el que visitaran és el descampat on tingui lloc la festa durant 3 dies seguits.

3. Curiosament, tot el respecte que els hi manca per les lleis convencionals el ténen per la llei gitana. Aquí la rebel.lía es pot arribar a castigar amb la mort i sino et toca fugir el més lluny possible a buscar-te la vida i començar de nou. No ha de ser tan fàcil passar-se-la pel forro dels collons quan saps que pots desencadenar una successió de venjances i contravenjances que riute'n tu de Gangs of New York.

L'única veritat de tota la puta cançó és que si fossis gitana no dubtaries en agafar el que no és teu sense cap mena d'escrúpol. Per mostra un botó:

dijous, 7 de gener del 2010

Greatest sHits

La premisa és tan poc original que fa mandra, però la realitat és tan tossuda a l'hora de demostrar que l'indústra discogràfica ha mort i es troba en un estat de descomposició avançada... Heus ací la llista dels 20 discos més venuts a tot el món durant el 2009. Sé que costa de creure però no m'invento res:

Nº20: Michael Bublé - "Crazy Love" (1.693.000 còpies)
Nº19: Jay Z - "Blueprint3" (1.693.000 còpies)

Aturem-nos aquí. De moment tenim a un neo-crooner (amb tot lo exterminable que és aquest concepte) com el Michael Bublé, que ja no només d'atreveix a versionar standards de la música popular nordamericana sino que també posa les seves mel.líflues i esterilitzadores mans sobre Van Morrison i els Eagles. L'hereu natural de Michael Bolton. Asèpsia en estat pur per a petits monstres nostàlgics d'una època que no van viure. Perquè no ens enganyem, els vells nostàlgics segueixen escoltant Frank Sinatra o Paul Anka. És el seu quart álbum d'estudi i encara no s'atreveix a aportar res més que dues cançons originals al disc. Per altra banda tenim a un MC multimilionari que ja no té res a dir sobre la seva vida al ghetto, de la que porta parlant des del 1996 i fot 7 anys que ni se'n recorda. Ara es dedica a enmerdar amb la producció de la mà de Timbaland, The Neptunes y Kanye West, els tres genets de l'apocalipsi d'un estil musical que no sabria dir ben bé què és però que cada cop s'assembla menys al rap. I vosaltres direu: doncs millor! Als que ens agrada el hip hop no ens fa tanta gràcia.

Nº18: Michael Jackson - "Bad" (1.814.000 còpies)
Nº17: Nickelback - "Dark Horse" (1.820.000 còpies)
Nº16: Michael Jackson - "King of Pop" (1.986.500 còpies)
Nº15: Michael Jackson - "This is it (B.S.O.)" (2.013.000 còpies)

El tsunami Maikel Chanson (com deia la meva difunta iaia). O com el morbo pot aconseguir la fita històrica de que un artista col.loqui 6 àlbums entre els 20 més venuts d'un sol any. Sí, 6 àlbums. De moment en sabeu la meitat, ara podeu apostar en quina posició estaran els altres tres. Tot plegat fa pensar. Quants discos creieu que vendria si tregués al mercat un CD d'una sola pista amb una versió instrumental del "Don't worry, be happy" anunciant que al llibret hi enganxo la còpia d'una foto de la Madeleine McCann dos anys després de la seva desaparició que em vaig trobar de casualitat en un fotomatón?

Nº14: "B.S.O. Crepúsculo" (2.292.000 còpies)
Nº13: Pink - "Funhouse" (2.324.000 còpies)
Nº12: Green Day - "21st Century Breakdown" (2.571.500 còpies)
Nº11: Michael Jackson - "The Essential" (2.615.500 còpies)

Podria fer molta sang amb això de la banda sonora de Crepúsculo, però encara em trobo en estat de xoc d'assabentar-me que hi surten Muse, en Thom Yorke y OK Go. Qui no se n'anirà sense rebre és Green Day, la més puta gran mentida de les dues últimes dècades. No, no és punk això que fan. No, en Billie Joe Armstrong no és bisexual com diu ell, és marica. I no, que un grup amb 20 anys d'història tingui seguidors cada cop més joves no significa que mantingui l'autenticitat i l'esperit de la banda sino que continúa fent moralina progre per a retrassats mentals.
I ara el que tots estaveu esperant (ui, sí!). Directes al Top-10:

Nº10: Miley Cyrus - "Hannah Montanah: The Movie" (2.764.000 còpies)

Com tot imperi del mal, Disney té la seva arma de destrucció massiva. El caball d'Atila del neoconservadurisme i la lobotomia no ambulatòria és aquesta nena de 17 anys. Ens ho podem prendre a broma, però estem parlant de la 29ª celebritat més poderosa segons la revista Forbes i la 59ª personalitat més influent del món segons la revista TIME (que, recorde-m'ho, s'autoproclama una llista que té en compte "líders, pensadors, herois, artístes i científics"). I és que la nena de tics autoritaris no va faltada. Que la seva música sigui merda és el de menys. Si no tingués un polvo de violència extrema mereixeria morir.

Nº9: Eminem - "Relapse" (2.877.500 còpies)

D'acord, els niggas' et respecten i tota la merda, però quina mandra fas!

Nº8: Beyoncé - "My name is... Sasha Fierce" (2.881.500 còpies)

No és estrany que aquesta senyoreta de pandero descomunal reconegui que a l'escenari es converteix en una altra persona anomenada Sasha Fierce. És el mateix que em passa a mi, que de tant tenir-la fins a la sopa quan la veig o la sento em desdoblo. Confessaré que una vegada vaig anar a un concert seu i poca cosa es pot al.legar contra la seva veuassa i la seva presència escènica, però en vaig sortir amb aquell sentiment de culpabilitat que només pot ser equivalent al que se sent quan compres una entrada per veure actuar al Raphael o la Rocío Jurado.

Nº7: Michael Jackson - "Number Ones" (3.197.000 còpies)

Aneu a la merda ja, home!

Nº6: Kings of Leon - "Only by the night" (3.267.500 còpies)

De la mateixa manera que tota cerimònia dels Oscars té la seva Juno, tota llista d'èxits té els seus Kings of Leon. La moda indie de la temporada. Que consti que m'agraden, però comença a ser escandalosa la seva repercussió. Mola, però no tant. El cantant té una veu trencada curiosa i el grup en general fot pinta d'estar format per una colla de white trash que viu en una caravana al mig del desert amb l'FNAC al costat, però no deixa de ser garatge.



Nº5: Taylor Swift - "Fearless" (3.350.500 còpies)



Digues-li Vanessa Carlton, digues-li LeeAnn Rimes, digues-li Regina Spektor, Mandy Moore, Marie Digby o Taylor Swift. És un puto clon. La mateixa veu, la mateixa cara de reina del ball i un suposat talent per composar cançons. L'única sorpresa possible és si toca piano o guitarra. Deixo un video que ni tan sols és de la interessada sino d'un altre clon wannabe que li fa un cover. A veure si també es fa famosa aviat i entre totes es treuen els ulls.

Nº4: Michael Jackon - "Thriller"(3.382.000 còpies)

De vegades em desperto suant a mitja nit, havent somniat un món on tots són fanàtics del Jacko (del cantant em refereixo, dels de la substància ja n'estic envoltat al barri) i s'assemblen al Mag Lari. Terrorífic. Per si el disc més venut de la història necessitava una empenteta, aquí la té. I el més trist de tot plegat és que l'autèntic artífex encara no n'ha vist ni un euro.



I ho deixo aquí perquè aquesta entrada és a un sol paràgraf de començar a ser dividida en versicles. Demà, el podi d'honor.

dijous, 3 de desembre del 2009

Hurra Torpedo

Definitivament, la senyoreta Kashna em coneix com si m'hagués parit. I en part és normal perquè d'alguna manera si que podriem dir que he sortit de dintre de... bé, és igual. El cas és que té raó. A mi en realitat el futur de la indústria discogràfica i el seu encaix amb les noves tecnologies me la porta fluixa. Només era un pretext per donar a conèixer l'existència dels meravellosos Hurra Torpedo. Un grup que representa amb mestratge la més pura essència del bufó: fer-nos creure que riem a costa d'ells mentre ells se'n foten de tots nosaltres. Serveixi el següent video com a exemple.



Que no us enganyi aquesta imatge seva de homeless de guardiola perpètuament exposada. Us entraran pels ulls amb la seva actitud excèntrica i ensenyant-vos la titola. Us entraran per la oïda amb les seves versions facilones de la Bonnie Tyler, la Britney Spears o les T.A.T.U. Quan us en volgueu donar compte, ja haureu adoptat una postura al respecte. Heu caigut a la trampa.

Podeu menysprear-los i dir que això no és música, indignar-vos i posar el crit al cel. Això us farà tan ridículs com un crític d'art trinxant la composició d'un gargot dibuixat per un nen de 3 anys amb un excés de sucre a la sang. Destrossar-los músicalment costa tan poc que ningú amb dos dits de front s'hi atreveix per por a no haver captat la broma. Hurra Torpedo wins.

Podeu prendre'ls seriosament i dir que són l'hòstia. Admirar-los i argumentar que són uns revolucionaris contraculturals. Us fareu els moderns saltant i bramant, fins i tot pot ser que pagant per entrar, en un dels seus concerts de cançons que no han composat ells interpretades amb instruments de ferralla a 80 cèntims al quilo. I això us convertirà directament en gilipolles. Hurra Torpedo wins.



Podeu intentar ignorar-los, però aleshores ells mateixos s'encarregaran de perseguir-vos fins a on estigueu. No cal ser noruec ni visitar els llocs underground de moda. Un día se us plantaran al davant i us escupiràn això que fan ells a la cara, i us gravaran en video preguntant que us ha semblat i us faran quedar com un ridícul o un gilipolles. Hurra Torpedo WINS.

dimarts, 1 de desembre del 2009

Cultura rima amb caradura

Amb la mandíbula a l'alçada de l'angonal he vist avui per la televisió la manifestació de músics pels carrers de Madrid intentant retrocedir-nos a tots plegats al segle passat. "La música es cultura, la música es empleo!" cridaven. Que no, que no! Ni emule, ni spotify, ni goear, ni i-tunes ni hòsties! Lladres de merda! Fem cas d'aquest col.lectiu marginal de la nostre societat. Tots a comprar CD's com bojos. O no, millor cassettes, que es fan malbé abans i així els heu de tornar a comprar. No podem deixar que aquests pobres desgraciats passin gana i acabin tocant 'El Cóndor Pasa' amb una decadent flauta dolça en un encara més decadent corredor de la puta línia groga del metro. A més heu de saber, ignorants xucladors de l'artística sang autòctona, que com continueu sent així de fills de puta en 5 anys una maledicció progre farà desaparèixer la música de les vostres vides i us haureu de posar com a politono del mòbil un crit de la Belén Esteban.

Dos minuts després de flagelar-me, rescabalat del disgust inicial, m'he posat a pensar. Un moment, qui diu que són els caps visibles de la reivindicació?

- José María Sanz 'Loquillo'. Últims treballs discogràfics: 3 reedicions de discos antics, 3 recopilatoris (un d'ells en directe) i dos discos nous autoplagiant-se.

- Rosario Flores. Últims treballs discogràfics: 2 recopilatoris de grans èxits (un d'estudi i l'altre en directe), 2 discos de versions i un disc nou autoplagiant-se.

- Luis Eduardo Aute. Últims treballs discogràfics: 3 recopilatoris normals, un recopilatori en directe, un megarecopilatori de 7 CD's amb llibraco inclòs i un disc nou autoplagiant-se.

- Antonio Carmona. Últims treballs discogràfics: 2 recopilatoris de Ketama i un disc nou en solitari de fa 4 anys que per ser el primer no és autoplagi.

La plana major del futur de la música espanyola, vaja. I la meva pregunta és: Com teniu els sants collons de sortir al carrer a cridar "Nosotros trabajamos, no pirateamos"???

En fi. Qui convingui que em llegeixi bé perquè només ho escriuré una vegada. Senyors artistes, fent un esforç i donant per suposat que la seva obra sigui un bé cultural digne de protegir, el que els està matant no són les noves tecnologies sino l'alarmant manca de creativitat que exhibeixen.

Jo, personalment, he comprat més de 10 discos durant l'any 2009. Els he comprat després d'escrutar-los minuciosament a través de la xarxa per aquell afany col.leccionista un pèl idiota si vostès volen de tenir-los en suport físic a una prestatgeria i que tothom pugui veure que sóc un esteta decadent amb pretensions. I una mica també per escoltar-los a casa i al cotxe sense gaire complicacions i amb bona acústica.

Quan comparteixo arxius mp3 per internet o enllaço una cançó estic PROMOCIONANT l'obra d'un artista. Si les persones amb les que ho comparteixo arriben a tenir-ne la mateixa bona opinió, provablement acabin anant a un concert o promocionant-lo igualment. De fet, això ja es produïa abans de l'aparició de la xarxa de xarxes, quan intercanviava discos amb els amics, els escoltavem junts o directament en feiem copies. I, sobretot, el que passa ara és que tinc accés a tal quantitat de música que em puc permetre ser més selectiu i no quedar-me necessàriament amb el que escolto per la ràdio o veig anunciat a la televisió. Coses extraordinàries com aquesta:

Parleu clar, collons! Digueu que el que us molesta és la competència. No tenir el control. El fet que les noves tecnologies us igualin amb qualsevol marrec amb un mínim de talent i sense una distribuidora al darrera. Admeteu que us reventa que disposant del petit xiringuito que teniu muntat el vostre producte s'ensorri entre tones i tones de músiques diverses d'arreu del món, que us fot que amb això d'internet surtin nous competidors cada dos minuts. I reconegueu d'una puta vegada que teniu por de que els gustos musicals de la gent es basin en alguna cosa més que subornar les voluntats de quatre empresaris als que heu venut la vostre ànima. Sortiu al carrer a bramar que el que us indigna és que la gent tingui prou música a l'abast com per desenvolupar un criteri.

divendres, 30 d’octubre del 2009

Himne

Tal i com ho veig, un país que no és capaç de posar-se d'acord en la lletra del seu himne és que està condemnat a desaparèixer. Vol dir que no té cohesió, ni identificació, ni esperança, ni un objectiu comú ni res que se li assembli. I no assenyalo a ningú.

Fins i tot l'Odisfera podria tenir un himne. Des d'aquí faig la proposta. Senzill, concís, fàcil de cantar, integrador i molt emotiu.

dijous, 3 de setembre del 2009

Qüestionari

Avui tenia pensat escriure sobre un altre tema però m'ha passat una cosa. Aquesta tarda zappejava pel Digital+ després d'una llarga migdiada d'aquelles que et deixen K.O. per la resta del día i a la MTV feien un programa que es diu 'Flower Power' i que serveix bàsicament perquè persones amb excés de pasta i manca de neurones enviin un missatge amb el seu nom i el de la persona que es voldrien follar per a que una màquina els hi digui si són compatibles o no mentres van posant videoclips de fons. Només això ja seria motiu de post, però aleshores ha començat a sonar això...



... i tot ha passat a un segon pla. Podria comentar mil coses sobre el cantant, el videoclip o la cançó mateixa, però prefereixo demanar-vos que respongueu aquest qüestionari:

1- Quanta estona heu aguantat?
2- En cas que hagueu superat els 30 segons, en quin moment heu descartat que el cantant fos el Santi Millán?
3- A quant calculeu que pot pujar la seva fortuna familiar per haver aconseguit iniciar una carrera discogràfica (fins i tot a un país com Espanya)?
4- Esteu d'acord amb mi en l'apreciació que ni tan sols els fills-néts de Felip Puig podrien haver perpetrat una lletra tan funcionalment analfabeta i naïf?
5- Tenint en compte que el videoclip està rodat a la natura, hi participa una model, té un pla nocturn de la carretera des de dins d'un cotxe, travellings circulars, plans cenitals, primeríssims plans dins del llit, imatges marxa enrere, la model posa cares mentres mira a l'infinit, el cantant camina per la platja i el bosc mentres mira a la càmera, juguen amb la neu, els dos personatges corren en algún moment i el final del videoclip arriba quan els dos personatges es troben, quin és el clitxé que trobeu a faltar?

dilluns, 31 d’agost del 2009

Motivació

Convenientment motivada una persona pot arribar a fer coses de les que mai hagués imaginat ser capaç. Invocant a la superació en nom de causes pretesament justes o com a mínim lloables l'ésser humà ha guanyat guerres, assolit noves fites, trencat barreres i conegut la glòria. Però compte, perquè la motivació és una arma de doble tall. Tots coneixem almenys algú excessivament motivat. Almenys una persona que enganxada a la droga de l'autosuggestió hi posa massa ganes. Monitors d'esplai, practicants d'esport amateur, adeptes a una secta, fans d'un grup de música, hooligans d'un equip. Gent que cerca la seva dosi d'èpica en les coses qüotidianes i no dubtarà en incitar-vos a seguir-los en la seva follia. Si decidiu deixar-vos arrossegar per aquests líders vocacionals pot ser que acabeu convertits en una millor versió de vosaltres mateixos, però el més probable és que acabeu com aquests nens:



Us he de confessar que no havia vist res igual des del flautista d'Hamelin, i si no em creieu feu una ullada al bloc d'aquest bon home. No voldria precipitar-me però tampoc posaria la mà al foc per assegurar que qualsevol d'aquests nanos passaria un control antidopping a la sortida d'un assaig de la coral.

divendres, 14 d’agost del 2009

Rebequeria

Hi ha persones que em fan molta ràbia i, d'entre les que superen aquest concepte per elevar-lo a un nou nivell de rebuig, aversió i malvolença en mi, ningú com la Lady Gaga. Aquesta truja a la que instintivament odio de manera cerval i amb totes les meves forces és la demostració patent de que la civilització occidental camina cap a la degradació més absoluta. I per si això fos poc me la foten pels ulls a cada moment que em descuido.

Tanta és la seva necessitat de cridar l'atenció que de tant en tant no se'n pot estar de declarar a la premsa alguna gilipollada que suposadament ens ha d'escandalitzar i d'aquesta manera contribuir a l'exhaltació de la seva figura polémica i egomaníaca. Primer que si vaig sense pantalons a la tele perquè la meva àvia és mig cega i només distingeix la claror de la meva pell, després que si sóc bisexual i això em fa megacool. Ara va dient pel món que en realitat és hermafrodita i que disposa de genitals femenins i masculins alhora. Mira, guapa, l'únic que m'interessa d'aquesta noticia és que si fos veritat es duplicaria la diversió de practicar-te la castració i l'ablació del clítoris en la mateixa operació quirúrgica i, de pas, evitar que et reprodueixis.

Hi ha tants motius per agafar-te fàstic, que el fet que tinguessis una polla atrofiada penjant de l'entrecuix hauría de ser la menor de les teves preocupacions.

- Em cago en la teva actitud d'estrella rebel.lada contra no se sap ben bé què.

- Em cago en la teva música electrònica de merda sense cap valor estètic ni artístic.

- Em cago en els teus videoclips de Madonna wannabe (m'he documentat breument al youtube per a fer aquesta afirmació i ha sigut molt dur).

- Em cago en la comunitat gay que t'ha encumbrat com una diva. Per cert, lo vostre comença a ser imperdonable, senyors que perdeu oli: Cher, Madonna, Monica Naranjo, Lady Gaga... Ja sé que us agrada donar pel cul, però tant?

- I em cago en els teus aires de grandesa i la pretenciositat de tot el que t'envolta, filla de puta.

No estàs bona, no cantes bé, et penses que sí però no saps ballar, ets hortera per vestir i fins i tot per fer la guarra. Ets 100% exterminable, collons! More't ja!

dimecres, 29 de juliol del 2009

Les coses bones de la vida (I)

L'efecte terapèutic de la dolça crueltat de les lletres de les cançons de desamor de Los Planetas, tan indissimuladament sorgides de la venjança personal.









No admeto queixes del tipus "no s'entén una merda" que sempre acompanyen a aquest grup. Clickant damunt dels videos, a la pagina del youtube totes tenen la lletra transcrita a la caixa de la dreta.

diumenge, 26 de juliol del 2009

I després de Papa Topo...



Ho sé. algú hauria d'aturar aquesta escalada de violència acústica però no seré pas jo. En aquest cas, continuen les hostilitats per part d'un trío de púbers amb una tonteria a sobre que no se l'acaben. Ai si aixequés el fal en Joseph Fritzl, quantes boques taparia...

diumenge, 19 d’abril del 2009

Modernors

No n'hi ha prou amb utilitzar les paraules indy, poppy, cool i trendy, portar ulleres de pasta i ser soci del Tr3sC. La competència és dura i guanyar-se l'apel.latiu de modern implica coneixements més profunds i dedicació. A continuació, una llista imprescindible de nul.la utilitat amb coses a fer a Barcelona quan ets un autèntic mudarnillu:

- Viu al Rawal (no confondre amb El Raval ni molt menys dir barri xino, que fa provincià)

- Talla't els cabells a qualsevol franquícia de La Pelu

- Digues que només llegeixes revistes gratuïtes com 'AB' i 'H', però compra el TimeOut Barcelona d'amagatotis

- Compra la teva roba a qualsevol botiga d'El Born

- Ves a prendre còctels al Betty Ford's, un local minúscul on a part d'eixugar suor aliena amb el cos podràs parlar qualsevol idioma menys el català. Si els segurates no et deixen entrar amb l'excusa que és plè o que són a punt de tancar és que no portes RayBan vintage, tofa i serrell (és important saber-ho perquè n'hi ha que ja ho han intentat tres vegades sense èxit)

- Visita a diari http://www.good2b.es/ i no t'oblidis d'idolatrar la seva creadora

- No et perdis ni una sola edició del FEA i t'ha d'encantar Ultraplayback




- Si has de convidar algú a dinar porta'l al Bar Kasparo, on degustareu tapas elaborades per australians a preu d'or en una plaça tranquila a només 2 minuts de La Rambla i la Pl. Catalunya

- Llença la teva càmera digital i corre cap a la LomoShop a comprar una compacte analògica soviètica que fa fotos descolorides i desenfocades en format diapositiva. Inmortalitza't fent totes les coses anteriors i penja-ho al teu Facebook (si no en tens feste'l, insensat!)

Ara sí, ara ja ets modern de la hòstia. De tú depèn esbrinar el que hauràs de fer la setmana vinent per mantenir-te.

dissabte, 31 de gener del 2009

L'himne nacional de Catalunya

Tots amb la mà al pit per cantar l'himne!
L
Continuant amb la corrent endogàmica que últimament m'uneix amb el senyor Josep (que incomprensiblement s'està convertint en la meva musa), procedeixo a fer pública una nova lletra pel nostre himne nacional perpetrada per mí no vulgueu saber a quina hora i en quin estat. És el que col.loquialment vindria a ser un sumapost.

Catalunya, quin bon jan!
què bonic, govern d'entesa
tot s'ensorra si fa vent
pobrets de Renfe i Endesa

Som uns pringats
Som uns pringats, a Roses i a Manresa
Som uns pringats

La verge de Montserrat
no és res més que una puteta
al servei de Mediapro
de La Caixa i de Planeta

Som uns pringats
som uns pringats, a Tortosa i Artesa
som uns pringats

Que tremoli l'estatut
amb la crisi que ara regna
tindrem solidaritat
i un finançament de merda

Colonitzats
colonitzats d'espanya analfabeta
colonitzats
L
L
No vull la Creu de Sant Jordi, prefereixo caler en metàl.lic.

dimarts, 13 de gener del 2009

Trilogía de l'esnobisme: Elitista

Una bona trilogía de l'esnobisme no pot acabar mai sense una llista. Les llistes configuren la base ideològica de l'esnob, perquè són una tría absolutista i al mateix temps permeten definir-se a un mateix en base a les virtuts dels altres. Un esnob de pura raça dedicarà hores a confeccionar una llista dels seus gustos, analitzant totes les interpretacions que se'n puguin fer i tenint molta cura de que aquesta sigui suficientment elitista com per demostrar el seu ampli coneixement de la matèria, però alhora suficientment popular per generar interès i/o polèmica. Res fa gaudir més a un esnob que una conversa banal sobre gustos literaris, cinematogràfics o musicals. Si ningú li discuteix, ha fracassat.

A l'esnob que ara us parla li vé de gust fer un llistat sobre les millors veus femenines.

1. Eva Cassidy: Més rara que un gos verd. Un talent descomunal que mai va conèixer l'èxit comercial degut a la seva timidesa malaltissa i la seva inseguretat. No va enregistrar mai cançons pròpies, només feia versions. Va morir als 33 anys de càncer de pell després de tota una vida d'actuar en tuguris de mala mort i de rebutjar contractes discogràfics. L'any 2000, quatre després de la seva mort, un locutor de la BBC punxa cançons d'un recopilatori de versions d'Eva Cassidy i la gent al.lucina. El disc ho va petar a Anglaterra i els Estats Units, però ella no ho sabrà mai.



2. Lauryn Hill: Molts la coneixereu per ser la cantant de The Fugees o, Déu us castigarà, per la seva participació a Sister Act 2. La seva carrera en solitari consisteix en un únic disc d'estudi l'any 1998 (Misseducation of Lauryn Hill, absolutament acollonant) i un altre disc en directe quatre anys després on ja s'havia començat a grillar (al qual pertany la cançó que us deixo abaix... no us perdeu els tres minuts finals). L'èxit el porta fatal i poques coses se saben d'ella en aquest exili voluntari al que s'ha sotmès des d'aleshores. Algunes coses que sabem, però, és que va participar en un concert al Vaticà l'any 2003 on es va cagar en l'església catòlica i els capellans pederastes, o que ha tingut quatre criatures amb un fill del Bob Marley que continúa estant casat amb una altra dona i que suposadament li fot canya. S'especula amb el seu retorn des del 2004, però arrel de les últimes imatges que he vist d'ella sostinc la teoría de que està patint una progressiva mutació cap a María Jiménez.



3. Lídia Pujol: Va tenir un intent de comercialitat als seus inicis, quan tenía un duet amb Sílvia Comes. El problema és que les Ella Baila Sola ja existien i a sobre cantaven en castellà, així que es van menjar els mocs. Abandonada ja la seva idea de triunfar en el pop, si ho fem fem-ho bé i es va passar al folk. Al seu últim disc, enregistrat en directe, versiona cançons catalanes medievals de tradició oral amb temàtica femenina. Sonaría fatal si no sonés tan bé.

divendres, 9 de gener del 2009

Una retirada a temps és una victòria

Diuen que la cosa més complicada del món és aprendre a dir que no, però els que tingueu edat suficient estareu d'acord amb mí en que el més difícil és rectificar. Sovint calen carretades de personalitat per acceptar que algunes de les nostres decisions fan cagar. És més, ben pocs escollits ténen els pebrots per rectificar les seves males decisions abans de que acabin en tragèdia i el desastre sigui de domini públic. Un parell d'exemples:

1. Un jubilat de 78 anys, de Premià de Mar. L'home, un empresari que està carregat de duros i s'avorreix, decideix comprar-se un cotxe esportiu americà. El día que l'estrena, fent un volt pel seu poble, passa per davant d'una escola i confon el pedal de l'accelerador amb el de l'embrague (que evidentment no hi és al tractar-se d'un vehicle automàtic), s'emporta per davant un banc del carrer, dos cotxes i dues criatures de 8 i 11 anys que resulten ser els meus cosins. Testimonis oculars afirmen que l'home surt del cotxe molt esverat... Volía saber si el seu cotxe nou havia pres molt de mal.

2. Manos de topo. Dos bohemis barcelonins, una broma que s'escapa de les mans. M.A. i Alejandro teníen un número que gaudía de gran èxit entre els col.legues a les festes d'aniversari. El primer canta fent veure que plora i el segon toca el xilòfon. Un día decideixen que és injust mantenir el seu talent en secret, fitxen a un batería i un baixista, es creen un myspace i comencen a fer actuacions a reductes modernikis de la capital catalana. La FNAC, no podía ser d'una altra manera, els convida a fer un concert i la cosa acaba en disc. Ara tenen 13 cançons i M.A. està condemnat a cantar com un subnormal fins que deixi de fer gràcia.





Reflexione-m'hi si us plau.

dissabte, 13 de desembre del 2008

Aportacions musicals al partit del segle

Observo amb angoixa vital i enveja sana com a la Premier League ens passen la mà per la cara en qüestions de càntics futbolístics. Mentre a la lliga espanyola els aficionats continuen ancorats en el 'Canta y no llores', el 'Go West' i el 'Guantanamera', quan no es limiten a corejar noms a pèl, els anglesos son una explosió de creativitat i cada temporada apareixen cançons noves.

Valgui com a exemple la cançó del Fernando Torres al Liverpool...



O aquesta del Berbatov al Manchester United creada pel pitufo gayer



Jo em rebel.lo contra aquest immobilisme i penso donar exemple proposant nous càntics per estrenar al partit d'avui dissabte contra el Madrid (en castellà, perque els entenguin els merengues).





"Na na na naaa na naaaaa naaaaa Klas Jan Huntelaar
na na na naaaaa na naaaa se volverá a lesionar"





"Eeeees Raaaaaaaul, el que nuuuunca haaaace naaaaadaaaaaa
eeeeees Raaaaaaaaaaaul, aunque se arraaaastre es tiiiiitulaaaar.
Algo así es Rauu-uuuuul, uhuhuuuuuuuh
algo así como un viejo que se arrraaaaastraaaaa
algo así es Rauuu-uuuuul, uhuhuuuuuuuuuuh
el siete de Espaaaaaaaañaaaaaa"





(Del 2:23 al 3:32)

"Echasteis al Schuster por ser realista,
fichasteis a Juande y no creo que aguante,
no teneis ataque, no teneis defensa,
da igual lo que hagais, no queda otra opción
porque hooooy, se os queda cara de idiotaaaa
idiotaaaaa, esa cara de idiotaaaaaa
No veis, que fácil es para este Dream Team
meteros cinco en un momentooooo"

dimarts, 9 de desembre del 2008

Odi cerval

Es pot odiar una sèrie abans que comenci a emetre's? Sí, es pot. És el que ha aconseguit Cuatro amb mí després de setmanes promocionant el que ja anuncío des d'aquí serà el subproducte televisiu de l'any.



I no és només perquè sigui una mena de Rebelde Way a la sociata que té pinta de deixar Al salir de clase al nivell de Supersalidos (gran pel.lícula, i no és conya!) pels nivells de vergonya aliena que assegura...



És aquesta noia. Aquesta noia fa molta ràbia. Des del primer instant en que la vaig veure a la promo una bola d'odi cerval es va a poderar del meu estómac. Ara aja sé perquè.



Sí, amics. Aquesta veu en off inoblidable que ja ens va fer sagnar els timpans el Nadal anterior correspon a Sara da Pin Up, la mateixa que Cuatro ha tingut les galtes d'encolomar-nos almenys mitja hora cada puto día de dilluns a divendres. Aparteu les criatures.