Àlies

No sé perquè, però quan la gent es vol posar un sobrenom acaba optant per mots de sonoritat anglosaxona. N'estic fins els collons de gent que es diu Jaume i es fa dir Jimmy, de Georgines que es fan dir Gini, de Frederics que es fan dir Freddie, de Raquels que es fan dir Reich i de Guillems que es fan dir Willy.

Jo abans era un pringat i em deia Carmelo José però des que em diuen Mel la meva vida ha cobrat sentit.

Els meus preferits, però, son aquells que la gent s'esforça per fer sonar anglosaxons tot i no tenir un diminutiu específic, com ara Osky (per Oscar), Ferry, (per Ferran) o Geri (per Gerard). I després està la variant últradiminutiva específicament femenina de les Nur, les Vir, les Lau i les Nat. Ho podria entendre si fossin com el cas d'una noia que vaig conèixer i dient-se Fernanda es feia dir Fer o un nano que em van presentar que dient-se Estanislau es feia dir Lau, perquè aquí els pares han sigut cabrons. Però en general fot cagar.

Si mai tinc un fill, preventivament, li posaré algún de les desenes de noms catalans preciosos d'una sola síl.laba que existeixen per evitar temptacions. I si tot i així m'assabento que algú s'escudrinya el cervell per trobar-li un àlies enrotllat (*) també li ensenyaré a repartir hòsties preventives.

I sí, efectivament aquesta és una d'aquelles entrades d'última hora per sumar posts en un mes poc inspirat. Ara només necessito un final digne que no tinc. Aviam... Núria Soler cabalcant per una platja de sorra blanca sota la pluja i a càmera lenta.

(*) Us ho cregueu o no, en un moment determinat de la meva vida algú va pretendre anomenar-me Marky.

Involució

Que el món involuciona ja fa temps que ho sospito. Des que tenia 11 anys no puc evitar tenir la sensació de que tot va irremeiablement a pitjor. Ho he vist en la meva ciutat, tan preocupada de posar-se guapa que ha oblidat que la seva principal funció és ser habitable. De fet, ja no és ni divertida. Tan acostumada com està a rebre visitants que es deixen enlluernar pel seu maquillatge cada cop és menys autèntica i espontània i està més buida per dins. Un dia se n'adonarà que els que van créixer amb ella l'han deixat de banda, però serà massa tard.

També ho veig en la meva generació. Una generació perduda sense ideals i materialista fins a l'extrem que s'ha divorciat de la presa de decisions personals i col.lectives. Cada cop més individualista, cada cop més egoísta. Cada cop amb més vida social a través de les xarxes i alhora amb menys vida. Una generació que no sap res del menjar ni li interessa, que li és indiferent veure una pel.lícula gravada amb videocàmera directament d'una sala de cinema amb imatge i so cutres, mentres sigui la opció més immediata i còmode. Cada cop més impacient i més superficial. Una generació que compra i compra per sentir-se part d'alguna cosa, d'una marca, d'un estil de vida sorgit d'una agència publicitària. La generació analfabeta amb més carreres, postgraus i màsters que cap altre. Una generació encallada en l'adolescència perquè s'ha acabat això d'una casa, una feina i una parella per a tota la vida. Una generació de vivendes inasequibles, precarietat laboral i incapacitat pel compromís. Una generació de vols low cost, de mobles prefabricats, d'iPods amb 250.000 cançons pirates, de botellón, de conserva, secció de congelats i fast food però que es deixa una pasta en drogues, cotxes, motos, roba i gadgets electrònics. Una generació entregada en cos i ànima al carpe diem perquè si s'aturés a pensar es cagaría de por i hauria de fer alguna cosa.

Ho veig en la societat, cada cop més hipòcrita. Una societat que culpa a la meva generació de materialista i de no tenir ideals obviant el fet que ells van començar a canviar el món quan un dictador va morir de vell i poc després ja s'estaven dedicant en cos i ànima a comprar la casa, el cotxe de gama alta, la segona residència i el cotxe petit per la dona. Els mateixos que han llegat un món on les decisions que afecten als seus descendents es prenen a milers de quilòmetres en reunions d'accionistes. Una societat de pares irresponsables i fills consentits, cada cop més violenta i obscena però cada cop més puritana. Una societat que titlla de teleescombraries els programes més vistos i s'escandalitza per la possibilitat d'enviar un John Cobra a Eurovision quan seria la representació més fidel possible del país. Una societat que allarga la vida dels vells per deixar-los a banda, medicalitzada i alarmista, on cada 5 dies descobrim que una cosa és fatal per la salut i 5 dies després va de puta mare. Una societat que no respecta les normes i cada cop en té més, que demana responsabilitats als seus governants per qualsevol cosa perquè ho vol tot mastegat. Una societat que davant la incompetència es passa la patata calenta, que diu detestar la pena de mort i reclama cadenes perpètues però no vol presons a prop de casa. Una societat victimista i passiva, que de tot opina i no aprofundeix en res. Una societat on no hi desentona un bloc com el meu, per exemple.

Ho he parlat amb gent molt més gran que jo, per veure si aquesta sensació no és només meva i forma part del procés de fer-se gran. Em diuen que no, que quan ells eren joves tenien la sensació que el món anava a millor. Però s'enganyen i en tinc la prova:

Fins a mitjans del segle XIX, al món civilitzat l'insomni, la retenció de fluïds, la falta de gana, els espasmes musculars o la irritabilitat es consideraven símptomes d'histèria femenina. Un estudiós va intentar recopilar-los, li van sortir 75 pàgines de possibles símptomes i encara va dir que la llista era incompleta. El tractament contra la histèria femenina consistia en l'aplicació per part del doctor d'un massatge pèlvic. Dit d'una altra manera, les dones anaven a la consulta a que el doctor els hi fes una palla fins arribar a l'orgasme. De vegades requeria hores i quan el metge no s'en sortia delegava en les mans expertes d'una comadrona o receptava primitius consoladors a les pacients per administrar-se'ls a casa. Però a principis del segle XX això va anar desapareixent perquè el puixant feminisme ho va considerar intolerable i els propis metges ho van deixar de posar en pràctica al tractar-se d'un mètode poc científic. Un segle després les dones segueixen sent unes histèriques quan van mal follades, però en comptes d'entrar-lis les palles gratis per la seguretat social estan fent milionaris als del Tapper-sex.

Dona oriental

L'home occidental sempre ha sentit una atracció cap a les dones orientals, però pensa que són inabastables. Ténen un cercle social tancat, es diu. No són accessibles. Però un dia l'home occidental coneix una dona mongola com Genghis Khan. La dona oriental parla el castellà a batzegades però explica uns acudits sorprenentment divertits. És simpàtica i oberta, amb un deix de timidesa coquetament infantil. Té una veu fina, lleugerament nasal, i una cara preciosa. Fa comentaris d'una sinceritat aclaparadora, amb una innocència que espanta i que només pot ser producte de la diferència cultural. Se'n van al llit.

La dona oriental té una pell increïblement suau, uns pits menuts de grans mugrons i una llarga cabellera fosca i llisa. És dolça com la mel, de carícies infinites amb les seves petites mans. Fa uns petons diferents, amb succió i traient molt la llengua. No és l'únic que fa diferent de les dones occidentals, ja sigui amb la boca o altres parts del cos. És parsimoniosa i delicada. En el plaer, silenciosa. Tanca els ulls, tremola com una fulla i busca les mans del seu company per agafar-les durant l'orgasme. Ell hi arriba a continuació, buidant-se en un sexe que s'estreny amb una força considerable de manera intermitent.

Ajaguts l'un enfront de l'altre s'acaronen de la manera més tendre. Es miren en silenci i ell es perd en els seus ulls estripats, negres i brillants. La dona oriental ensenya a l'home occidental a pronunciar el seu nom i li explica el què significa. Cantusseja melodies estranyes en el seu idioma amb una veu melosa, mentre explora el cos nuu de l'amant. Fa observacions curioses sobre la proporció de les mans, les marques de naixement o la direccionalitat de la línia que separa les dues natjes. Aleshores es torna juganera i pallassa. S'abracen i es petonejen, rodolant pel llit.

Una estona més tard ella se'n va a la dutxa. Ell s'incorpora i es vesteix, encara impregnat de la seva olor. Et faré un regal, diu la dona oriental embolicada en una tovallola. Allarga la mà per a retornar els diners que li havien sigut entregats una hora i mitja abans. Després l'acompanya fins a la porta. Li fa un últim petó llarg i humit. Mira per l'espiell al replà, assegurant-se que no hi hagi cap veí abans de deixar-lo marxar amb un somriure. L'home occidental baixa les escales i surt al carrer, flotant.

Filosofant

No sé si a vosaltres us passa però, quan em reuneixo amb col.legues, a determinades hores de la nit sempre acabo parlant de tres temes: cançons de dibuixos animats de la infància, sexe sòrdid i filosofades. Per sort, quan arribem a aquest punt de no retorn ningú està prou sobri com per analitzar fredament el que diem i com ho diem. De vegades, fins i tot ningú està en suficientment bon estat com per recordar-ho al dia següent. Però què passaria si poguessim veure'ns des de fora? És més, i si algú tingués la mala folla de gravar-ho perquè ho poguessim visionar a posteriori? I si no només ho poguessim veure nosaltres sino milers de persones?

L'Adrià Gasol, germà petit d'en Pau i en Marc, té la resposta.

Comèdia romàntica

És de domini públic que els homes en determinats cercles tenim la tendència a exagerar les nostres conquestes. És el que tota la vida s'ha conegut com el síndrome Parchís de menjar-se'n una i comptar-ne 20. Un exemple ràpid. Quan jo tenia 14 anys, tornant a casa des de l'institut a l'hora de dinar, un company em va explicar que aquell cap de setmana havia perdut la virginitat amb una del seu càmping. Per donar-li realisme, em va dir que amb els nervis s'havia equivocat de forat i l'havia ficat pel conducte urinari en comptes del conducte ordinari. A menys que el seu fos un extraordinari cas clínic de micropenis hipodèrmic, uns tres anys més tard vaig ser conscient de fins a quin punt m'havia colat un gol.

Dona fàcil

Per a que no se m'enfadi ningú puntualitzarem que el nivell d'exageració va en funció de l'individuu. Però si teniu l'oportunitat de xerrar amb un paio i arribar al nivell de confiança suficient, no perdeu el temps escoltant històries de les seves conquestes. Pregunteu-li pels fracassos. Tot ésser humà amb penis i testicles és una autèntica enciclopedia de perverses humiliacions femenines. Lo realment interessant és el que calla.

Dona de lloguer de renta antiga

Serveixi a tall d'exemple la meva pròpia experiència:

1) Bufetada dialèctica: Jo no sóc gaire de tirar la canya a locals de vida nocturna. De seguida sabreu perquè. Un parell d'èxits consecutius durant la meva primera adolescència (la segona la vaig encetar fa 6 mesos) em fan fer agafar embranzida. Un bon dia vaig decidir entrar-li a una d'aquelles noies amb les que un només ho prova quan està pletòric de confiança. Que era el pitjor que em podia passar? Fins aleshores jo vivia en un univers de "tengo novio", "no quiero rollo" o rebutjos una mica més directes com ara girar la cara i fer-se la sorda. Pel que no estava preparat era el menyspreu més absolut. Aquella suripanta em va mirar de dalt a abaix amb un esglai entre la repugnància i el terror i em va dir: "Pero si eres un feo!". Literal. UN feo. Com si jo formés part d'una raça inferior que viu a les clavegueres i en la meva infinita inconsciència m'hagués atrevit a sortir a l'exterior. No m'ha passat mai més. Tampoc ho he tornat a intentar.

2) Escalfabraguetisme: Què pensarieu si una noia us convida a sopar a casa seva, us fa el menjar, us somriu i us fa ullets tota l'estona, sortiu a ballar i redefineix el verb refregar-se fins a deixar el concepte perreo a l'alçada d'una coreografia dels Lunnis, l'acompanyeu de tornada a casa seva i us diu de pujar per fer la última? El mateix que jo, suposo, que és l'hora de treure la cuca a passejar. Doncs no. La continuació de la història és la següent. Em serveix una copa de vi (situació altament pretenciosa en una persona fregant la vintena, per cert) i es posa a recollir els plats del sopar. Li demano que ho deixi i s'assegui amb mi al sofà. Em fa cas. Me li llenço a sobre i sóc víctima d'una cobra en tota regla. Em sembla que t'has confós, em diu. Serà millor que marxis. Durant un any vaig necessitar pràcticament senyals lumíniques i acústiques per estar convençut de fer el primer pas.

3) Idiomes diferents: No, no parlaré d'Erasmus sino de gent que interpreta les coses completament al revés. Jo i l'I. ens fem molt amics en poc temps. Ella té parella, jo també. Quedem constantment, dormo a casa seva quan tinc un problema familiar greu, ella em vé a buscar a les tantes de la matinada per sortir a voltar amb la moto quan no pot dormir, sortim de viatje junts algún cap de setmana. Ella es queda soltera, jo també. Puja el to de les converses, ens fem regals, flirtejem. Un bon dia li dic obertament que penso en ella sexualment. L'I s'ho prèn com una ofensa personal. Pensava que erem amics i ara veig que tot aquest temps que hem passat junts només em volies portar al llit. Em fas fàstic! Per molt que vaig intentar fer-li entendre que quan algú et diu que li sembles sexualment atractiu no pretén insultar-te, tot el que vaig aconseguir és que em deixés de parlar. A mida que va anar fent memòria de totes les activitats que haviem compartit, va començar a fer interpretacions malaltisses de tots els meus gestos amb ella i poc després ja havia escampat entre amics comuns un rumor sobre mi de tocaments no consentits en un cap de setmana a Puigcerdà.

I la Lídia Falcón o la Gemma Lienas encara es pregunten perquè els homes anem de putes.

Mirada bruta

És sueca, amb tots els prejudicis i mandres que em genera, però me n'havien parlat tant i tant bé que no m'he pogut resistir a veure-la. El senyor David Broc, que té un criteri del que acostumo a refiar-me perquè sap diferenciar entre públics potencials i gèneres abans de carregar-se un film en nom de l'alta cultura, la va titllar d'obra mestra. Persones de confiança i familiars que ja sé de quin peu calcen van fer-ne recomanacions entusiastes. Avui plou i no tinc res més a fotre, així que li he donat una oportunitat a "Låt den rätte komma in" (a.k.a. Déjame entrar).

I, hòstia sí, és collonuda. Però resulta que on la gent que me la recomanava ha interpretat una preciosa història d'amor narrada amb gran sensibilitat jo he vist una de les pel.lícules més inquietants i sòrdides que m'he tirat a la cara, dirigida per un paio amb una mala llet antològica. És per això que recorro a vosaltres, oh ments preclares del setè art, perquè m'aclariu si ho he entès bé o és que tinc la mirada bruta.

Qui no hagi vist la pel.lícula i tingui intencions de fer-ho que no segueixi llegint perquè trobarà spoilers a tort i a dret.

El que jo he entès és que aquesta és la història d'un vampir eunuc de 200 anys atrapat en un cos andrògin de 12 que posa en marxa el plan renove del seu esclau perquè el pederasta que té actualment ja se li ha fet massa vell i falla més que una escopeta de fira. Amb la puta sort de trobar el candidat perfecte just a la porta del costat de casa: un nen marginat que té una mare histèrica i un pare gayer borratxo, que no sap encara si li agrada la carn o el peix i que desenvolupa una personalitat sociòpata que el portaria a sortir als informatius com l'enèssim marrec que provoca una massacre al cole si no fos perquè només disposa d'un ganivet de merda.

El vampir/vampira es va camelant al xaval i de pas a l'espectador amb el conte de la llagrimeta fins que assisitim impassibles als seus crims i encara pensem que és mono/mona. Però en realitat s'ha polit a mig veïnat i acaba raptant al nano de la seva miserable vida per a utilitzar-lo fins que deixi de fer-li servei.

Fins i tot hi ha qui diu que no és una pel.lícula de terror. Doncs a mi el/la nen/nena vampir/vampira protagonista em gela la sang i m'acollona a base de bé.

Wellness

Quina raó tenia la mare_de_deu quan va dir que ens estem amariconant. Amb mi, almenys, la va clavar. Perquè us he de confessar una cosa: fa 1 mes que em vaig apuntar al gimnàs. I per si això no fos prou humiliació, hi vaig!



Tampoc és que sigui la primera vegada que caic al parany. El meu primer cop va ser l'any 96 del segle passat, quan els gimnasos eren antres de barri humits amb pudor de liniment i suor als que només hi anaven culturistes, porters de discoteca i quillos aspirants a Chuck Norris. Jo era dels últims.

En aquella època l'aerobic tenia només 10 anys d'implantació a Catalunya i estava en calces, concretament les de la Eva Nasarre. En aquell temps, un anava al gimnàs a petar-se la caròtida aixecant press de banca fins que el teu col.lega considerava que havies patit prou com per deixar de dir-te maricón. No hi havia màquines de musculació, només barres de ferro, discos de pes i un mirall on recrear el mite de Narcís. Bé, ara que hi penso, potser ja hi havia protomecanismes de politjes, però una o dues màquines que et convenia deixar lliures si un paio més inflat que tú et mirava malament perquè portava més de dos minuts esperant. Quan t'apuntaves al gimnàs ningú et demanava un reconeixement mèdic, ni et regalaven merxandatge, entraves per la porta i si en vuit setmanes no eres capaç de fer més de 10 dominades et converties en l'última merda del local. Era un submón, però un submón de mascles.

Han passat 13 anys des d'aleshores i ara em trobo amb un univers pasteuritzat, plastificat i happyflower on et veus contínuament envoltat de conceptes detestables com fitness, singles, personal trainer o wellness. Ah, el wellness! Per a mi la traducció literal és: ganes de matar. Es veu que la gent ja no va al gimnàs a patir i a posar-se en forma. Ara hi van a fer sauna, prendre el sol, donar-se massatges i fer ioga o tai-chi per entrar en harmonía amb el seu cos mediocre. També hi van a fer aquagym, body pump, spinning i qualsevol altre anglicisme que soni prou sofisticat, sempre a les ordres d'una monitora hiperactiva amb un somriure de contractura maxilofacial.

Però a mi no em veureu trepitjar una activitat dirigida ni una piscina on s'hi hagi d'entrar amb un preservatiu al cap, així que vaig directament a la sala d'aparells. El panorama no millora. Us asseguro que canto com una calàndria amb els meus pantalons curts de futbol i la meva samarreta de cotó llisa. Ara la gent es gasta autèntiques fortunes per comprar la roba amb la que súa. He arribat a veure menopàusiques millor equipades per fer 10 minuts de bicileta estàtica llegint el Lecturas que la delegació andorrana als JJOO de Beijing. Es dóna la paradoxa que ja no anem al gimnàs a treballar un cos per lluir al carrer sino a lluir-nos directament. Perquè al gimnàs es lliga i es fan amics. O això s'encarreguen de difondre les llumeneres de la franquícia de torn, aprofitant-se de la gent realment desesperada per aconseguir una vida social digne de ser immortalitzada pel Jordi Labanda o almenys presentable al Facebook.

Cony! Que això ja no és com anar a comprar al super o fer la declaració de la renda, una activitat incòmode i que fa mandra, però inevitable i necessària a partir d'una edat. Ara resulta que anar al gimnàs és un estil de vida. Eeeecs! La bona noticia és que amb tanta arcada no em resultarà difícil baixar panxa.