1.000 paraules

Gràcies a Oxte! (web que tothom hauria de tenir a la llista de favorits del seu navegador) estic en disposició de mostrar-vos una cosa que ens capgirarà la vida per sempre. Una imatge fixa la sola contemplació de la qual derrueix segles de tradició teòrica sobre la bellesa, l'estètica i l'art tal i com l'haviem conegut fins ara. Una nova dimensió, completament inexplorada, del lletjisme. Senyores i senyors, ha nascut l'erotisme de Cantimpalo.

Diuen que una imatge val més que mil paraules però mai abans havien sigut tan necessàries. Aturem-nos un segon a reflexionar sobre el que acaba de passar. Fem un esforç per intentar desxifrar el Codi da Vinci de les xarxes socials sense sucumbir a la nàusea. Què s'amaga rere l'esguard d'aquesta Gioconda que és la barreja perfecte entre Betty Boop i Carmen de Mairena? Mai ningú havia assolit aquests nivells de grolleria amb tan poc. La primera conclusió és que ens trobem sens dubte davant quelcom especial.

La segona conclusió evident és que no cap la possibilitat de que una persona adulta es faci una fotografia com aquesta amb un extrem del xoriço entre les mamelles i l'altre a la boca sense que ens vulgui dir alguna cosa important. Descartem rotundament l'atzar. El gest de les mans ens fa evident que es tracta d'un posat i no la furtiva captura d'un malintencionat hacker immortalitzant una novedosa tècnica de golafre per berenar amb els dits lliures per xatejar. Fins i tot ens assalta l'incertesa de saber si hi ha algú darrera l'objectiu que comparteix l'autoria d'aquest cim de la fotografia amateur.

Un tercera conclusió és que tot en aquesta instantània està cuidat fins al més minim detall per resultar desmoralitzador. La deixadesa i l'abús de lip gloss amb el que s'ha pintat els llavis, el vestit de lluentons de dues talles menys que genera apreciables i descontrolats bonys a la pitrera, la màniga caiguda que deixa al descobert un braç rodanxó i el braçalet que l'oprimeix, l'aspror i la sequedat dels cabells curosament despentinats, l'etiqueta del xoriço remarcant la seva escassíssima qualitat reflexada en aquesta tonalitat rosada gairebé fluorescent i una textura granulosa que fa volar l'imaginació. Fins i tot el color de les parets i l'austera decoració transmeten una tristor que contribueix a potenciar la vilesa del producte final.

Ningú comet tants errors de manera casual ni molt menys els passa per alt quan decideix publicar i exposar-se a nivell mundial. Pot ser que ens estigui aliçonant? Pot ser que l'objetiu últim de l'obra sigui fer-nos mirar en la profunditat de la nostre ànima per descobrir que no hi queda ni un bri de pietat per jutjar la fotografia? És això? Ens està demostrant que a partir de la contemplació de cert punt de decadència estètica tot sens convertim en serafins que custodien el cànon de bellesa? Podem resistir la temptació de convertir-nos en botxins de la lletjor aliena fins i tot en casos extrems com aquest?

Sorgeixen moltes més preguntes. Perquè embotit? Perquè xoriço? Posaria la ma al foc que cadascú de nosaltres, de manera individual i sense coincidir, és capaç de treure 100 objectes de reminiscència fàl.lica que corren per casa i que rebaixarien notablement el nivell grotesc de la fotografia. No sé... Un bolígraf de 10 colors, un plàtan, l'escombreta del vàter. No cal esforçar-se. Feu la prova vosaltres mateixos. És literalment impossible trobar una imatge menys evocadora de la repugnància que l'oli vermellós d'un xoriço lubricant uns pits de talla XXL.

Personalment, necessito desesperadament conèixer l'història que hi ha darrera aquesta fotografia. Si sapigués on para em desplaçaria sense pensar-m'ho dues vegades a la recerca d'aquest ésser inquietant i de respostes. M'ho imagino com un viatje iniciàtic del que en sortiria amb un coneixement pur i una total immunitat al dolor. Millor persona.

Al final no me n'han sortit mil de paraules, només 666. Casualitat? Si vosaltres no us ho creieu, jo tampoc. Afegiu la resta si us vé de gust perquè jo us asseguro que m'he quedat sense.

Malson heterosexual

Convido a tot el sector masculí que llegeix aquesta entrada a fer un exercici d'imaginació. Imaginem que un bon dia coneixeu personalment a una noia com aquesta.

Suposem, que no és gaire suposar, que us fa tilin. Suposem que reuniu el valor necessari per tirar-li els trastos en una festa.

Ara imaginem que contra tot pronòstic l'interès és recíproc i la noia us fa cas. Imaginem que us captiva el seu somriure, la seva veu dolça i la seva femineïtat. Que a mida que xerreu amb ella us sembla cada cop més simpàtica i menys afectada.



La noia comença a insinuar-se sexualment sense gaires embuts. Esteu trempant per moments. Podrieu estar davant el triomf més èpic de la vostre vida. Només us preocupa no cagar-la.



Imaginem que les vostres dots de seducció aconsegueixen que us acompanyi a casa. Imaginem que per trencar el gel mentre us desplaceu se us acut preguntar-li a què es dedica. I la resposta és que es dedica a fer cinema pornogràfic.



Ara imaginem que no us importa. Que arribats a aquest punt ja era de suposar que hi havia alguna trampa. Que això no us impedirà aprofitar l'oportunitat de la vostre vida. Imaginem que, ben pensat, fins i tot és més morbós. Imaginem les coses que us farà aquesta noia quan arribeu a casa.



Imaginem que comença a despullar-se mentre us menjeu la boca. Que ja no podeu esperar ni un minut més. Imagineu que aquesta noia us ha posat més verros que mai. La resta no cal imaginar-la perquè és la pura realitat.



Bianca Freire: malson heterosexual.

Primer plat: Esferificació de melons amb pernils

Ara que el meu bloc gaudeix de la repercussió d'una encíclica papal, és a dir que no el llegeix ni Déu i només el segueixen uns pocs fidels, crec que ha arribat el moment de radicalitzar-me. Significa això que a partir d'ara seré més incisiu? Més profund? Més brillant? No. Significa que posats a ser minoritaris no em tallaré ni un pèl a l'hora d'escriure sobre temes que no li interessen a ningú més. Com per exemple el d'avui.

Bé, per a ser precisos el post d'avui interessa només a dues persones: un pollastre i una pava. Però em temo que els decebré a tots dos perquè no serà tan divertit com espera el primer ni prou ensucrat com per contentar a la segona.

I ara anem cara a barraca: Com és la meva dona ideal?

D'entrada confessaré que, contràriament a la creença d'algunes de les meves lectores, m'entusiasmen les dones. No diré que sóc un faldiller perquè això implicaria que el sentiment és recíproc i no és el cas. Ja de marrec era dels que s'enamorava cada mes d'una companya de classe diferent. Sovint n'hi havia prou amb que em dirigissin la paraula. Amb els anys m'he anat tornant més selectiu. Cada cop n'hi ha menys que em dirigeixen la paraula.

Per mi el físic no és important. Per això m'agrada que en tinguin poc. O sigui, més aviat esbeltes. Però mentiria si digués que tinc un prototip anatòmic. Al final tot depèn de la cara. M'adono que fent un balanç de les dones per les quals m'he sentit atret tendeixo a fixar-me en un nas prominent, uns ulls grans i una boca àmplia. Un tribunal format per Sigmund Freud i Ron Jeremy podria extraure conclusions interessants d'això últim.

Tinc més clar el que no m'agrada. No m'agraden les dones esculturals. Són com els Ferrari. Vistos des de fora resulten atractius però si un té en compte el que consumeixen, l'incertesa constant de que te'l prenguin i la poca canya que els hi pots donar si els vols conservar en bon estat, fa una mandra terrible. A més, quan un porta un Ferrari pel carrer ha d'estar disposat a que tothom l'observi i faci judicis de valor. De les anorèxiques ni en parlo perquè cau pel seu propi pes que cap home heterosexual sense tendències pedòfiles es pot sentir atret per una anatomia menys femenina que la seva.

Però passem al pla intel.lectual, que és on em poso més dur en tots els sentits possibles. Si he de passar gran part del meu temps amb una persona demano que tingui iniciatives, idees i opinions. De fet, això és independent del gènere. No cal que sigui catedràtica d'astrofísica. Ha de ser llesta més que intel.ligent. I tenir sentit de l'humor. I que s'apassioni per les coses, encara que no siguin les mateixes per les que jo ho faig. Una dona que no només es quedi en el discurs de la igualtat entre sexes sino que se senti i es comporti com la meva igual. La dona que m'interessa és la que em posa en perill, la que em qüestiona. Malauradament, aquí és on es cauen el 80% de les candidates perquè el món és ple de bledes assoleiades. També n'hi ha massa que confonen tenir personalitat amb ser gilipolles. Es distingeixen fàcilment per frases com "jo és que sóc mig bruixa", "jo és que sóc massa sincera" o qualsevol altre frase amb l'estructura "jo sóc x" entenent "x" com a característica pròpia d'una concursant de Gran Hermano. El punt d'histèria ciclotímica ja el dono per inevitable i ni tan sols el tinc en compte.

I ja està. Més o menys vindria a ser això. Si tú ets aquesta dona que descric i a més a més et faria vergonya explicar a la teva millor amiga la meitat de les coses que t'exciten sexualment, fes el favor de dirigir-me la paraula als comentaris.

Mosqueta morta

Intentar classificar les dones en tipologies és inútil. Em recorden als quadres d'Antoni Tàpies: cridaners i aparentment complexes però al final tots són iguals o s'assemblen molt entre si. Això és tan veritat com que llegir-ho les treu de polleguera. Fins i tot el mascle més inexpert sap que el secret de la seducció rau en fer-li creure tot just el contrari.

Partint d'aquesta base, compartir la teva vida amb una femella sempre és l'inici de la més curta o més llarga agonia. Ara bé, en una hipotètica escala de richter l'equivalent a un sinistre total és la que aparentment és inofensiva: la mosqueta morta.

La distingireu de les seves homòlogues per l'infinita capacitat de disfressar les seves malifetes de torpesa amb bona voluntat. La paraula que millor les descriu és mesquinesa. Fem una ràpida ullada al diccionari...

mesquí-ina
1 Desgraciat, desventurat, digne de commiseració
2 Menyspreable per manca o escassesa de qualitats morals, generositat, dignitat, etc.

Com si es tractés d'un Steve Urkel qualsevol la mosqueta morta farà veure que no se n'adona de les conseqüències dels seus actes amb un posat d'ingenuïtat. Un no es pot emprenyar amb la mosqueta morta perquè es disculpa a la primera. Com si 'perdó' fos una paraula màgica que invalida qualsevol represàlia. Assumeix la culpa, visiblement afectada, i perjura no tornar-hi. Si cal plora. I si amb tot això no n'hi ha prou s'indigna perquè amb això hauria de ser suficient. Per suposat, quan hi torni invocarà una espècie de tendència irrefrenable al desastre. I no hi insisteixis més perquè prou malament ho està passant la pobrissona.

Aquesta és una altre característica interessant de la mosqueta morta. Per alguna estranya raó el seu patiment sempre compta més que el dels altres. Bé, no tant estranya, es diu egoïsme. Les seves necessitats són prioritàries i s'esforça en deixar-ho clar. Es tracta de fer pena, que la dignitat és secundària al costat dels seus interessos. La disjuntiva és cedir o preparar-se per una llarga posada en escena plena de victimisme i drama.

El principal perill de la mosqueta morta, però, és entrar en el seu joc. Quan te'n vulguis adonar tot girarà al seu voltant. Et passarà per alt el fet que no hi és mai quan la necessites. Les promeses incomplertes perquè sempre té un bon motiu a punt per incomplir-les. Les bones paraules que gairebé mai es corresponen amb els seus actes. I així fins que hagis oblidat la diferència entre estimar i fer-li de pare. Fixeu-vos si és efectiva la seva estratègia que m'ha costat anys adonar-me'n.

Dedicat especialment a R.L.A., a qui se li hauria de caure la cara de vergonya al llegir aquest post però en comptes d'això correrà a fer-se la mosqueta morta amb qui cometi l'error d'escoltar-la.

Bessones

No, aquest post no té res a veure amb les meves aventures de cap d'any, per molt suggerent que resulti el títol. És més, perquè els homes associem el concepte bessones a un sexe èpicament increíble? Memòria selectiva, suposo. Quan parlem de bessones mai ens vénen al cap Pili i Mili o les basques de Pekín Express. El cas és que avui us vull parlar de la persona amb la sort més radicalment relativa del món: Patricia Bündchen.

Com podeu comprovar, la Patricia està molt bona. Fixeu-vos si està bona que és la germana bessona de la Gisele Bündchen.

La Gisele està considerada una de les dones més boniques del món de forma unànime. La Patricia no.

La Gisele ha tingut incontables relacions amoroses amb tota mena de celebrities, des del Leonardo Di Caprio, passant pel surfista Kelly Slater, el Josh Hartnett i el fugaçment jugador del Barça Francesco Coco, fins a casar-se amb el Tom Brady. La Patricia continúa soltera i no se li coneixen relacions estables.

La Gisele és la model més cotitzada del món. La Patricia va tenir una brevíssima i fallida carrera en el món de la moda.

Mentre la Gisele es fa un fart de treballar i s'emporta tota l'atenció i els flaixos, la Patricia li fa de manager viatjant de gorra per tot el món, acumulant una fortuna amb el seus percentatges i portant una vida còmodament anònima.

Quan la Patricia va decidir que la Gisele no cobraria més en dòlars perquè era una moneda devaluada, qui es va emportar tots els pals va ser la Gisele. La Patricia només es va emportar els euros.

La Patricia es pot deixar anar tant com vulgui i convertir-se en un lleó marí, que ningú li dirà res perquè és la que signa els contractes de l'estrella. El dia que la Gisele s'engreixi o s'aprimi mig quilo li faran un judici sumaríssim i la treuran a hòsties del pedestal.

Digueu-m'ho vosaltres: lo d'aquesta noia és bona o mala sort?

Cànon

El resum no està disponible. Fes clic en aquest enllaç per veure la publicació.

Llavi leporí

Avui que fa un dia repugnant de fred, vent i pluja, d'aquells que et poden induïr a una depressió només mirant per la finestra, l'odi m'entebeeix dolçament l'ànima un cop més. Aquesta vegada, però, és de goig. I em sap greu per la companya Què t'anava a dir, perquè en el seu estat de gestant no convé donar-li aquests disgustos. Però que un paio li reventi la boca al Berlusconi amb una reproducció en miniatura de la catedral de Milà és d'una justícia poètica indiscutible. I que ho faci davant de tanta càmera i això ens permeti gaudir d'imatges com aquesta ja ho converteix en excels.

La seva contemplació és per a mi com una mena de síndrome d'Stendhal, sóc gairebé incapaç de resistir tanta sublimació. Fixeu-vos-hi bé. Què hi veieu? Jo hi veig un home de 73 anys que lluita aferrissadament per aparentar-ne 45 al que li ha caigut de sobte tot el pès del cronos en forma de mastegot. Hi veig el rostre de la indefensió i la por en qui fins aleshores s'havia considerat intocable. Hi veig l'imatge grotesca que ni el més optimista dels seus opositors hagués pogut imaginar en el més humit dels somnis. La síntesi perfecte de la decadència. La profanació universal d'un senyor que ha dedicat mitja vida a rendir culte a la seva imatge. La carnassa que el populatxo convertirà en objecte de mofa, befa i escarni del rei dels populistes.

Gràcies, Massimo Tartaglia.

I'm gonna get medieval on your ass

Escullo la que és per mi la incontestable millor línia de diàleg de la història per titular aquest post. La diu en Ving Rhames després de fotre-li un tret als collons a en Peter Greene, que l'havia estat enculant literalment uns instants abans de ser rescatat per en Bruce Willis katana en mà.



Butch: Are you okay?
Marsellus: No, man. I'm pretty fuckin' far from okay.
Butch: What now?
Marsellus: What now? Let me tell you what now. I'm gonna call a couple of hard pipe-hittin' niggers, who'll go to work on homes here with a pair of pliers and a blow torch. You hear me talkin', hillbilly boy? I ain't through with you by a damn sight. I'm gonna get medieval on your ass.

Que serveixi d'advertència perquè em disposo a fer sang. A partir de demà.

Tres desitjos

Des que era un nin sempre he tingut l'esperança de que algún cop se m'apareixeria el geni de la llàntia per concedir-me tres desitjos. No em va desanimar ser conscient de que la paraula conte és sinònim de mentida i merda, ni la constatació de que les llànties eren un estri en desús fins i tot abans del dia del meu naixement. L'únic que m'ha preocupat tot aquest temps és el dubte de si estaré preparat per a formular-li els millors desitjos possibles al moro paraplègic levitant.

No te'n refiïs mai d'un paio que cada cop que obre la porta de la seva habitació t'inunda el rebedor de fum.

Tenint en compte que pots demanar el que vulguis la meva idea inicial era cardar-lo d'entrada formulant un primer desig consistent en gaudir d'un nombre il.limitat de desitjos, però si d'alguna cosa m'ha servit l'experiència de canviar un parell de cops de companyia telefònica és per assumir que per molt bona que sembli la oferta sempre hi ha alguna cosa a la lletra petita que et donarà pel sac. Així que sense descartar del tot aquesta primera opció era qüestió de tenir preparats tres desitjos més protocolaris, no fos cas que a l'hora de la veritat em quedés en blanc i cometés algun error imperdonable.

"Vull que s'enamori de mi una dona físicament espectacular que sàpiga exactament com donar plaer a un home. Ah! I que no tingui una polla entre les cames, que ja ens coneixem."

- "Fill de puta..."
- "Primmirat dels collons! Ara em diràs que no és espectacular".

Fa temps que en tinc pensats dos de segurs: gaudir del poder de convertir el paper de vàter en bitllets de curs legal i que tots els francesos siguin estèrils però immortals. Està tot previst. El primer desig em soluciona la vida fins que la genètica no fabriqui éssers humans sense anus, i el segon ja és amb intenció altruista. Aquest món necessita diversió barata i un punching ball per a descarregar la seva agressivitat innata. A tots ens bé de gust inflar-li la cara d'hòsties a un francès. Penseu en l'univers de joia infinita i harmònica justícia poètica que planteja la supressió de conseqüències del maltracte físic a aquesta gent. El tema de l'esterilitat és per pur control de plaga. L'únic inconvenient és que si fins ara sabiem que només els escarabats i els gitanos sobreviurien a l'armagedon, a partir del meu desig també ho farien els francesos. Per sort, nosaltres ja no hi serem i és ben bé que es mereixen els uns als altres.

Però, ai, el tercer desig! El tercer desig m'ha portat pel camí de l'amargura fins avui, que després de veure l'Entre Línies ja he decidit el que vull...

Follar-me a la puta pija de la Leo Margets en una partida de poker i, aleshores sí, un cop eliminada, fer-li un all in.

Escarni

Llegeixo astorat la que des de ja em sembla la noticia de l'any. Recapitulant, 9 joves turques d'entre 16 i 22 anys accedeixen a participar en un reality show a l'estil Gran Hermano, amb la particularitat que els càstings només s'anuncien als classificats del diari, totes les participants són dones i els hi fan signar un contracte conforme han de pagar una multa de 33.ooo dòlars si abandonen el concurs abans d'hora. Res d'això les fa sospitar. Un cop dins el suposat programa, veient que la casa és un cutreapartament a la costa, que allà no expulsen a ningú i que hi ha càmeres fins i tot al lavabo triguen 2 MESOS en adonar-se que potser els hi estan prenent el pèl. Una de les noies es posa en contacte amb un familiar (que suposo que tampoc veia res d'estrany en que la seva parent portés 8 setmanes a un concurs televisiu que no s'emet a cap canal) i aquest avisa a la policia, que desplega una operació de rescat i al arribar al lloc dels fets es troba per tota resistència amb un onanista i l'ordinador des d'on enregistrava i venia les imatges de les noies per internet.

Tot plegat no he pogut evitar fer volar la imaginació i posar-me en la pell d'aquest geni delictiu per conjecturar com devia ser el dia a dia en aquest concurs (malauradament) inèdit a les nostres terres:

- De 8 a 9: Dutxa comunitària, prohibit ensabonar-se a un mateix.
- De 9 a 10: Esmorzar a base de plàtans i hortalisses fàl.liques.
- De 10 a 11: Aeròbic nudista al rebedor
- D'11 a 13: Prova setmanal. Dilatació. La que s'introdueixi l'objecte més contundent per via vaginal obté un premi individual.
- De 13 a 14: La guanyadora de la prova setmanal és l'única que té dret a no menjar polla per dinar.
- De 14 a 15: Neteja de la llar amb indumentària específica.
- De 15 a 17: Classes d'streaptease.
- De 17 a 18: Sortida vigilada al carrer per rentar el cotxe del súper.
- De 18 a 21: Festa del pijama sense pijama.
- De 21 a 22: Sopar condimentat amb Rohypnol.
- De 22 a 00: Violació massiva per part dels espectadors previ pagament a la porta.
- De 00 a 1: Fritzlconfessionari i subministrament de la lleteta d'abans d'anar a dormir a través de gloryhole per part de la organització.

Només una pregunta i una reflexió. Si aquestes que són musulmanes es presten a qualsevol cosa deixant a banda el seu esperit crític, per mínim que sigui, a canvi de la promesa llunyana de tastar la droga de la fama mediàtica, què no seran capaç de fer les chonis ibèriques? Com deia aquell: Putes sobren, el que falta són capitalistes.

Sexualitat confusa

Avui per primer cop dubto de la meva condició sexual. Estava jo esperant a que sortís l'extraterrestre i mentrestant veia saltar aquesta noia...

...i he començat a pensar que està molt bona. Què dic bona, em posa molt verro. No una mica sino molt.

No sé perquè, però li faria coses que avergonyirien al Pare Bukkàkez i acomplexarien al Dr. Muerte de per vida.

I aleshores m'he posat a buscar informació de l'especímen alemany en qüestió i el primer que trobo a internet és que la federació nacional d'aquest personatge justifica la sospitosa androgínia de la seva atleta comparant-la amb altres esportistes que semblen tíos, entre les que cita al meu objecte de desig. M'he de preocupar o què?

* Actualització: Definitivament, és preocupant...

Succedanis

El món s'amaricona per moments. Vivim en societats on els nens no es pelen els genolls perquè dissenyem parcs plastificats, sense cantoneres i de terra encoixinat, on no hi ha trampolins a les piscines perquè són perillosos i en les que la gent s'empastifa de crema bronzejadora abans de sortir de casa no fos cas que es cremi de camí a la platja. Sigui quina sigui l'activitat que decidiu realitzar, en nom de la vostre seguretat us trobareu amb tants topalls i restriccions que resulta impossible ignorar perquè el concepte diversió responsable és una puta fal.làcia. És més, estic en disposició d'afirmar que tota activitat humana ja s'ha convertit en un succedani.

Bricolatge Vs. Ikea

Com si fos el mateix dissenyar i fabricar els teus propis mobles amb fusta de veritat que seguir unes instruccions a prova d'inútils durant 20 minuts per acabar decorant casa teva com el 80% de la gent. Com si pel fet de col.locar cada peça al seu lloc deixessis de ser un subnormal. Perquè la gent es preocupa tant de qui cus les pilotes de Nike i ningú es pregunta qui omple tan minuciosament les bosses d'Ikea amb claus allen i els cargols justos? Jo no vull dir res, però el día que es destapi l'escàndol lligarem caps del perquè hi ha tant de secretisme amb el nombre d'habitants de la Lapònia sueca i el fet que tinguin els ulls axinesats.

Viatge exòtic Vs. Resort

Volar milers de quilòmetres per acabar en una mena de presó creada per i per a occidentals on et parlen en el teu idioma i tens totes les comoditats per a sentir-te com a casa. I si a partir del tercer día comences a avorrir-te com una ostra sempre et podras anestesiar a base de còctels aigualits i mantenir-te ocupat amb tota classe d'activitats mongoloides. En canvi, si comets la temeritat d'ignorar els privilegis de la teva pulsereta i et decideixes a sortir a l'exterior descobriras que l'únic que hi ha en quilòmetres a la rodona són barris residencials per a milers de treballadors de presons com la teva i potser una Platja d'Aro autòctona on et veuran com un dòlar amb potes i t'intentaran col.locar tota classe de souvenirs de merda que fins i tot et farà vergonya regalar perquè la seva qualitat és encara més ridícula que el seu preu. Per sort, et podras fer moltes fotos a la platja privada de l'hotel amb el cambrer que fa més pinta d'indígena i abans de tornar passaras pel duty free de l'aeroport a comprar una guía del país en qüestió i poder explicar quatre coses als amics, perquè no en tens ni puta idea de com és.

Esports de risc Vs. Esports d'aventura

I és que a qui no li dispara l'adrenalina fer una travessía en quad a 30 per hora i amb el monitor pendent de que tothom vagi en fila i ningú es faci avançaments? Rutes de barranquisme on el salt d'aigua més gran que veuràs no esquitxa, descensos pel riu on després de 45 minuts remant sense parar al costat de la familia Ulissess la gent es raja a mitja excursió perquè al primer remolí s'ha tombat la barca. Per sort, després et compensen l'activitat fallida amb un circuit de tirolines de xiquiparc on si a sobre fas una mica el burro et criden l'atenció. Algú amb bon criteri va suggerir suprimir la paraula 'risc' d'aquest tipus d'activitats per la més familiar 'aventura'. La realitat és que em produeix més emoció creuar algunes zones del meu barri que qualsevol d'aquestes activitats, i ningú em fa firmar un paper on em declari totalment responsable del que em pugui passar.

Puta Vs. Escort

L'escort no és res més que una puta que no té collons per assumir el que és. Per alguna estranya raó, tot i cobrar notablement més que una puta normal es considera amb autoritat moral per a posar més condicions. En comptes d'ensenyar carn al carrer o acostar-se als clients al puticlub s'anuncia per internet amb fotos d'estudi retocadíssimes i frases de l'estil "modelo de portada", "medidas perfectas" o "un sueño hecho realidad". Després, quan la veus, igual està menys bona que la que hi ha a les rodalies del Camp Nou. N'hi ha moltes que són partidàries de portar aquest classisme a l'extrem i s'anuncien "sólo para señores solventes" o amb l'inquietant etiqueta de "nivel VIP". Per demostrar que ténen classe els seus anuncis contenen alguns extres com "lluvia dorada", "me trago tu leche" o "besos apasionados en la boca", però resulta sospitós que sovint vinguin acompanyats d'advertències com "no se negocian tarifas". Algú creu realment que després de deixar la lleterada i pixar-te a sobre d'una paia espectacular que minuts abans t'ha fotut la llengua fins l'esòfag li intentaràs colar una rebaixa? Igualment sospitós resulta que després de fardar de possibles amb coses com "piso tranquilo zona alta" o "hidromasaje" l'advertència sigui "sólo pido higiene". A 150 euros l'hora li vé gent que no es renta? No diu que té una dutxa collonuda? La pura realitat és que aquestes putes pretesament de luxe són unes desmenjades sense cap professionalitat que depenent de la fila que facis et posen més o menys trabes i al nivell de preus que gasten amb un o dos clients al día durant temporades curtes els dóna per viure com reines. La llàstima és que sempre hi ha algú que pica amb aquests anuncis, encara que surti amb sensació d'estafa i sense ganes de repetir. O això m'han explicat.

I així, fins a l'infinit. Porca misèria!

Megalomania V: The End

Aquí s'acaba el meu experiment sociològic. Hauran sigut cinc parrafades d'anècdotes condimentades per mitificar el meu passat, plenes de mitjes veritats i alguna que altre veritat com un puny. Els motius de que s'acabi són bàsicament dos. Primer, perquè s'acosta perillosament el moment en el que hauria d'explicar coses que no vull. I en segon lloc perquè la meva vida no ha sigut pas tan interessant i tard o d'hora hauria de començar a inventar i mentir descaradament per mantenir el nivell de morbo i d'interès. Potser m'hauria d'haver deixat pel final alguna cosa més espectacular, però avui parlaré de la infidelitat.

Les aventures són com la loteria, que quan et toca fa molta il.lusió però si no ho saps gestionar pot acabar en desastre. O com les calçotades, que de tant en tant són un plaer però concentrades en el temps són perjudicials per la salut i generen penediment. Cal ser un veritable expert de l'engany per compatibilitzar relacions íntimes amb dos o més éssers biològicament definits com a XX sense despertar sospites. Potser per això es va inventar la figura institucional de l'amant, que acostuma a ser aquella persona que essent conscient del fet de compartir la parella sexual i/o sentimental amb algú altre ho accepta. En el meu cas, ho vaig fer més complicat.

Regla número 1: No permetis mai que les dones amb les que t'emboliques es coneguin.

Ja us vaig explicar a Megalomania I que durant una època determinada de la meva vida el meu comportament sexual em va fer assolir un estatus de mala fama merescut. Doncs bé, va ser per coses com aquesta. La Cristina i l'Elisenda no només es coneixien sino que eren amigues. La primera era una canària pèl-roja amb la que em vaig embolicar per primer cop a un minúscul laboratori mentres revelàvem fotografies en la penumbra. La segona, una catalana rossa molt popera amb la que mantenia una bona amistat fins que un cap de setmana em vaig quedar a dormir a casa seva i va passar el que tenia que passar. Tots tres estudiàvem a la mateixa facultat.

Regla número 2: Evita els compromisos.

La canària vivia en una residència d'estudiants regentada per monjes. Un d'aquells temples de segregació sexual on les hormones femenines es disparen cada cop que hi entra un tio. Ho havia de fer d'amagatotis perquè les germanes es posaven d'allò més nervioses cada cop que em veien aparèixer i rarament em deixaven pujar a l'habitació de la Cristina per molt que el repertori d'excuses fos extens. Les altres estudiants ens ajudaven a distreure-les mentres jo m'hi esmunyia i a canvi només haviem d'aguantar que les més sortides ens espiessin quan ens tancàvem a la cambra. Amb el temps, la Cristina va començar a demanar-me les paraules màgiques per concedir-me el que jo volia. I jo vaig cometre l'error de dir-li.

Regla número 3: Si la cosa es complica, no la compliquis més.

Sortir amb noies sovint implica conèixer més noies. I aquí és on va entrar en joc l'Irene, que tot i córrer per la mateixa facultat no la tenia gaire vista. L'Irene era una remera (compte amb les vocals) preciosa, morena i una mica pija. Per variar, també era amiga de les altres dues. Vem coincidir per primer cop una nit que vaig sortir a prendre copes amb la colla i la connexió va ser inmediata. Curiosament, la primera conversa que vaig mantenir amb ella (tots dos beguts, això sí) va girar al voltant de la monogàmia. Ella sostenia que era una convenció social antinatural. Perfecte, vaig pensar. A partir d'aquí vem anar quedant cada cop més, fins que ja era habitual que em vingués a buscar amb la moto per anar a un lloc tranquil a xerrar de les nostres coses. Era una amistat molt íntima, sense més implicacions.

Regla número 4: No t'enamoris.

Va arribar l'estiu i uns quants de la universitat vem decidir anar junts a la Patum de Berga. Sense saber com, es va córrer la veu i em vaig trobar que allò que en principi havia de ser una borratxera amb amics es va convertir en una cosa més multitudinària i s'hi havien apuntat un grup de noies, entre les quals l'Eli, la Cristina i l'Irene. Anticipant el desastre inminent, vaig decidir callar com un puta, ignorar-les a totes tres i enganxar-me com una sangonera als meus amics tot el día. Hi va ajudar el fet que fossim una bona colla, però de tant en tant l'Eli o l'Irene m'enganxaven per banda i em preguntaven si em passava alguna perquè em comportava estrany. Jo em feia el boig i ho justificava amb l'excusa que tenia ganes de fer el burro amb els col.legues. La Cristina, en canvi, es feia l'ofesa i també m'ignorava. Després d'uns quants litres de barreja, quan va arribar l'hora dels plens l'única noia que va voler ficar-s'hi va ser l'Irene. Potser pels anys de rem era de llarg la més decidida i xicotot de totes, això sempre m'havia agradat d'ella. Un cop a dins, estretors, empentes i jo abraçat per darrera a l'Irene protegint-la del foc i de caure i, perquè no dir-ho, posant-me calent. Va ser aleshores, al bell mig d'aquella plaça, protegit per la gernació, quan li vaig fer un petó.

Regla número 5: No et deixis portar pels remordiments.

Acabat el curs, la Cristina va tornar a Tenerife i l'Irene va marxar al Canadà de vacances, no sense trucar-me la nit abans per quedar i dir-me que em trobaria molt a faltar. La nostre relació no havia anat a més perquè jo ho havia frenat. Tants secrets em feien sentir malament i aquest cop havia près la decisió de jugar net. Primer volia parlar amb les altres dues i un cop aclarides les coses li declararia el meu amor incondicional.

Opció A: La primera en assabentar-se de tot va ser l'Eli, que encara corria per Barcelona. No diria que s'ho va prendre malament per la manera com va reaccionar. Li va saber una mica greu l'engany, però tampoc estava enamorada de mi. Assegurava que la nostre atracció era bàsicament sexual i volia mantenir l'amistat. Collonut. La Cristina em feia més por perquè se la veia més penjada de mi. Quan va tornar de casa els pares a l'agost per preparar els exàmens de setembre vem quedar se seguida. Tot i els meus intents de suavitzar l'impacte reduïnt el grau i el nombre d'infidelitats comeses, es va posar feta una fúria. A efectes pràctics em va deixar ella, i de fet aquesta era la meva intenció. El que no m'esperava és que s'enfadés més amb l'Eli que amb mi. De retruc, qui es va emprenyar amb mi per enemistar-la amb una amiga va ser l'Eli. Quan va arribar setembre al calendari i l'Irene de les vacances (tres mesos seguits, sí, ja us havia avisat que era pija) no hi havia manera de que m'agafés el telèfon. Em temia el pitjor. Al començar el curs, me la vaig trobar als passadissos de la facultat i es van confirmar els meus temors. Les altres dues l'havien enverinat contra mi i no em volia ni veure. I com ella, gran part del gènere femení del meu entorn educatiu. No vaig ser conscient de la dimensió de la tragèdia fins que un matí al bar de la universitat se'm va acostar una paia que no coneixia de res per a dir-me que em considerava un malparit. Riute'n de la pòlvora, i qui hagi trepitjat una facultat de Ciències de la Informació ja sap del que parlo.

Opció B: Aquell estiu me'l volia prendre de reflexió per planificar la millor manera d'afrontar les coses sense fer gaire mal a ningú. Al mes d'agost, però, em va trucar l'Eli per convidar-me a sopar a casa seva com tantes vegades. Em va semblar una bona oportunitat per aclarir les coses a soles amb ella i vaig acceptar l'invitació. La sorpresa va ser majúscula quan al presentar-me a casa seva m'hi vaig trobar també a l'Irene. Ningú va treure el tema, i jo menys encara. Després de sopar tots tres junts, jo amb el cul tan apretat que no m'hi hagués capigut ni una agulla, vem sortir al balcó a fumar porros mirant a les estrelles i va tornar a sortir a la conversa el tema recurrent de la monogàmia. L'Eli coincidia amb l'Irene que no era dona d'un sol home i que el sexe amb els amics sense més implicacions hauria d'estar més acceptat socialment. Arribats a aquest punt el meu estat de tensió era tan elevat que ja només pensava en sortir d'aquella casa abans que esclatés la bomba. Quan transcorregut un temps prudencial vaig fer l'intent d'acomiadar-me, van insistir que em quedés a dormir amb elles. El que va venir a continuació ja us ho podeu imaginar (jo ho faig sovint). Podria dir que me les vaig follar a totes dues, però va ser just tot el contrari. L'endemà vaig confiar-li a l'Eli els meus sentiments per l'Irene i es va riure de mi per antiquat. Primer només ella i durant l'esmorzar totes dues, per a ser més exactes. No m'ho vaig pendre gaire bé, la veritat.
Quan la Cristina va tornar de Tenerife em va trucar per anar a fer un cafè. Jo continuava penjat de l'Irene però després del trio i la seva reacció posterior no veia gaire clar tallar amb l'única de les tres que havia demostrat autèntic interès per mi. Però el que la Cristina volia dir-me era que a les Canàries s'havia reconciliat amb el seu ex i que li sabia greu però ho volia deixar amb mi. Suposo que la meva cara en aquell instant deuria ser la d'un autèntic gilipolles.

Opció C: Amb la que més senzill em va resultar tallar va ser la Cristina, ja que ho vaig fer per sms i a 1.200 quilòmetres de distància. Abjecte, sí, però còmode i efectiu. Si deixes a una dona d'aquesta manera i et vol tornar a veure, dedica't al porno que lo teu és especial. L'Eli no em va deixar ni acabar. Ja s'ho imaginava i ella tampoc s'havia quedat aturada en el temps que haviem tingut les nostres trobades sexuals. Fins i tot es va alegrar de deixar les coses clares. Ja només mancava declarar-li el meu amor a l'Irene. Li vaig enviar un missatge al mòbil dient-li que volia parlar amb ella tan bon punt tornés a posar els peus a Barcelona. A la resposta deia que ella també volia parlar amb mi d'una cosa important. La nit que ens vem trobar, em va confessar que havia pensat molt en mi i que estava enamorada, però que acabava de sortir d'una relació molt difícil en la que havia sigut enganyada i tenia por de tornar a prendre mal. Amb tot el cinisme del que em va ser possible disposar jo li vaig prometre amor etern i li vaig jurar que era l'home més fidel del món. Mentides a part, ara que ja era un home lliure no veia cap necessitat de confessar-li una cosa que només podia contribuir a fer-la patir. I així va començar la meva història d'amor amb l'Irene... que va durar exactament dues setmanes. El mateix temps que va trigar a començar el nou curs i la Cristina en reclamar-me responsabilitats pel bombo de tres mesos amb el qual va tornar de Tenerife. No hase falta desir nada más.

Lubricant

Mai he sigut gaire de posar música per cardar. De fet, crec que la primera i única vegada que ho he fet amb banda sonora va ser idea de la noia que va tenir a fi de bé desvirgar-me. Però d'això ja fa molt de temps, quinze dies com a mínim. Ara bé, hi ha cançons que només poden suggerir una cosa. Composicions que hom intueix han sigut creades en llargues nits d'humida fam sexual i què provablement no haguessin existit mai si en aquell moment ja s'hagués inventat el youporn.

1) Ideal per follar-se...

2) El que m'agradaria sentir mentres em tiro una...

3) L'ambientació perfecte per a una...

Efectivament, una excusa barata per a encolomar-vos tres videos més del yutup.

Carnassa

La polèmica suscitada en la meva anterior entrada sobre la fotografia publicada de Keyra Agustina m'ha fet plantejar intrínsecament el meu criteri estètic envers el gènere femení. A més, fa temps que no us dono carnassa. Així que he decidit fer un llistat aclaridor sobre la mena de mossa que em posa 'morcillón'. Ens posariem d'acord ràpidament en que n'hi ha de més boniques, però les femelles que vénen a continuació es podrien definir amb una sola paraula: MORBO.

Quants en té? 25? M'és igual. Aquesta mossa desperta el Josef Fritzl que porto a dins. La Lolita de Nabokov és una fan dels Jonas Brothers al seu costat. Directors de cinema d'Espanya, si esteu pensant en fer una altra pel.lícula sobre la Guerra Civil, ella és l'únic camí per a que la vagi a veure.

Què puc dir... Intèrpret de tontipop i, per a més inri, francesa. Aquest és un tema per una altra entrada, però tinc científicament comprovat que les gabatxes són les femelles que fan més bona olor del planeta. El cas és que la minyona sembla genèticament dissenyada per entomar un pam de carn.

Periodista d'esports d'Antena3 i del Marca, madridista acèrrima. Les seves fotografies haurien d'il.lustrar el concepte 'secretaria calenta' a qualsevol enciclopèdia.

Presentadora d'espais escombraries a la televisió catalana. Ex-gafapasta. Veu trencada i accent xava. Careta angelical i caràcter tímid inversament proporcionals als vestidets que exhibia sovint al Boquería 357 del 'sempre jove' Santi Millan. Qui fos productor o director de càsting! Morbo de culte.

Protagonista d'Scary Movie, Scary Movie 2, Scary Movie 3, Scary Movie 4 i d'Una conejita en el campus. La filmografia ideal per accentuar la seva aurèola de ximpleta lúbrica. Dissortadament, ja no és entre nosaltres. Blame the botox.

El pecat original. Senyora de dretes, madura, poderosa, intel.ligent i ambiciosa. La balena blanca del fetish. Com diu en Valero Sanmartí, una jabata que és fàcil imaginar-la posseïdora d'uns llavis vaginals amb genives i dents de serra.

Prenguin-se els adjectius rabiosa, tonta i pija, barreji's amb el concepte bessones i obtindrà una amorosida base per a les més salvatges i violentes fantasies sexuals mai creades per l'home.

Fets reals

Amb la puta crisi últimament passa (i això ho hauran notat altres fumadors) que ha rebrotat amb força el mal costum de gorrejar tabac pel carrer. Les dues darreres setmanes han sigut especialment intenses per a mi en aquest aspecte. Això ha passat avui a la ciutat de Barcelona.

Se m'acosta un bombonet d'institut a la sortida de l'estanc i encara no havia tingut temps de desprecintar el tabac que em diu:

- Me das un cigarro? - I somriu i em fa ullets.

Jo, que ja vinc molt cremat de tants barruts i no puc fer ús de l'excusa estàndard perquè tinc el paquet a la mà decideixo tirar pel dret i despertar el garrulo que porto dintre.

- Y tú me das un beso? - replico.

Ella s'ho pensa un instant i respòn:

- Vale.

Aquí em trenca els esquemes perquè m'esperava una negativa. Ella em veu la cara de sorpresa i afegeix:

- En la mejilla.

- No, no. En la polla - puntualitzo.

- No te flipes - exclama.

I aquí és quan entro a rematar.

- Ves como no te hacía tanta falta? - I marxo.

Ho reconec. De vegades em faig gràcia.

Pecata minuta

Que la majoría de les nenes entre 13 i 17 anys estan demanant carn en barra no és cap secret per a qualsevol que passegi 5 minuts al día pel carrer o navegui una mica per internet. No entraré a parlar de percentatges, que per aquestes minúcies comencen les guerres mundials, però qui ho negui s'enganya.



I això és tan veritat com que, a la mateixa franja d'edat, els nanos cada cop són més garrulos i més violents. Si ara resulta que, com comença a debatre's, podem plantejar-nos reduïr l'edat de responsabilitat penal... Doncs això.