Estat mental

Hi ha moltes coses que us esteu perdent ara mateix, desgraciats. Per exemple, Youtube. Sí, allò que els morts de gana com vosaltres feu servir per veure videos de gatets i clips de Lady Gaga. Jo en canvi el faig servir per deleitar el meu esnobisme amb La Blogotheque o assaborir un documental en anglès de 43 minuts sobre la biografia de Satanàs.

Que no us estranyi aquesta repentina hostilitat meva. Senzillament he pres consciència de que sóc millor que vosaltres. No m'he tornat boig. És normal aquesta sensació de rotunda superioritat perquè tinc un tresor que tots envejeu: el temps. Des que sóc un aturat que em pagueu una pasta perquè em faci palles mentre barrino en què malgastaré la propera hora. Això em converteix en el vostre amo i a vosaltres en els meus serfs. Us miro per sobre l'espatlla i em descollono de la vostre miserable existència.

Avui quan m'he llevat a les dues de la tarda la meva major preocupació era decidir si dutxar-me i anar-me'n de putes o quedar-me a casa cremant la PS3 en pijama. Ni tan sols sé a quin dia de la setmana estem. Dimecres o diumenge me la bufa. Ho enteneu ara? Us adoneu de la pena que em feu? Quan acabi d'escriure això em depilaré els genitals per caprici i quedaré amb una menor d'edat a la sortida del cole perquè em sobra tant de temps que fins i tot en tinc per xatejar. Llepeu-me la sola, miserables!

Aventura

Temps ençà ja vaig deixar escrit aquí mateix que el concepte aventura sense risc no té sentit. Aventurar-se significa arriscar. Per definició, aventura és tota aquella situació que ens posa en dificultats, buscades o no. No s'hi val ficar la punteta ni el risc controlat. És un puto oxímoron, un succedani. Tingue-m'ho clar. I que consti que una vida aventurada no és bona ni és dolenta. Tot depèn del que desitgis.

Jo m'he passat bona part dels darrers dos o tres anys barrinant la necessitat de canvis davant la creixent sensació que a la meva vida no hi succeïa gran cosa. Fins fa poc menys d'un any jo era un paio amb casa, parella i feina estables. Amb una vida rutinària. En aquests 12 mesos he tingut temps d'enamorar-me dos cops i desenamorar-me tres vegades, conviure amb el càncer, fer la pretemporada amb un equip de rugby, pensar seriosament en el suïcidi, malgastar els meus estalvis fins a arruïnar-me i tornar a estalviar, perdre la feina, anar a judici, enterrar el meu pare i parlar en públic al seu funeral, aprimar-me 30 quilos, psicoanalitzar-me, fer el meu primer viatje en solitari a 10.000 quilòmetres de casa, compartir sexualment una dona amb un altre home, recuperar velles amistats i perdre altres persones (a una d'elles fins i tot vaig haver de buscar-la amb ajuda de la seva familia durant 48 hores).

M'he desesperat i he estat eufòric. M'he sentit a vegades sol i a vegades lliure. Superat i capaç de tot. En definitiva he viscut en una muntanya russa de difícil descripció, on cada nou esdeveniment s'encadenava amb un altre sense deixar-me temps per pair les coses. És com si hagués obert una capsa de Pandora que ja no sé tancar. I, sincerament, seria tan absurd negar que m'he sentit més viu com que estic molt cansat. Si hi hagués una normalitat a la que retornar ho faria sense cap mena de dubte. Almenys per un temps. Ja ho diu l'adagi: compte amb el que desitjes.

Bessones

No, aquest post no té res a veure amb les meves aventures de cap d'any, per molt suggerent que resulti el títol. És més, perquè els homes associem el concepte bessones a un sexe èpicament increíble? Memòria selectiva, suposo. Quan parlem de bessones mai ens vénen al cap Pili i Mili o les basques de Pekín Express. El cas és que avui us vull parlar de la persona amb la sort més radicalment relativa del món: Patricia Bündchen.

Com podeu comprovar, la Patricia està molt bona. Fixeu-vos si està bona que és la germana bessona de la Gisele Bündchen.

La Gisele està considerada una de les dones més boniques del món de forma unànime. La Patricia no.

La Gisele ha tingut incontables relacions amoroses amb tota mena de celebrities, des del Leonardo Di Caprio, passant pel surfista Kelly Slater, el Josh Hartnett i el fugaçment jugador del Barça Francesco Coco, fins a casar-se amb el Tom Brady. La Patricia continúa soltera i no se li coneixen relacions estables.

La Gisele és la model més cotitzada del món. La Patricia va tenir una brevíssima i fallida carrera en el món de la moda.

Mentre la Gisele es fa un fart de treballar i s'emporta tota l'atenció i els flaixos, la Patricia li fa de manager viatjant de gorra per tot el món, acumulant una fortuna amb el seus percentatges i portant una vida còmodament anònima.

Quan la Patricia va decidir que la Gisele no cobraria més en dòlars perquè era una moneda devaluada, qui es va emportar tots els pals va ser la Gisele. La Patricia només es va emportar els euros.

La Patricia es pot deixar anar tant com vulgui i convertir-se en un lleó marí, que ningú li dirà res perquè és la que signa els contractes de l'estrella. El dia que la Gisele s'engreixi o s'aprimi mig quilo li faran un judici sumaríssim i la treuran a hòsties del pedestal.

Digueu-m'ho vosaltres: lo d'aquesta noia és bona o mala sort?

Deixar-ho córrer

Cada cop estic més convençut de que l'important en aquesta vida és saber deixar córrer les coses. O dit d'altra manera: prendre-s'ho a la fresca, no posar-se pedres al fetge, tenir flegma, patxorra, catxassa. Sembla més fàcil del que és en realitat. I no val dissimular mentre un es corseca per dins. Així no funciona. S'ha de tenir un talent natural i entrenar a diari per aconseguir aquesta capa lubricant que fa que tot et rellisqui. Les males noticies, les decepcions, els inconvenients, les sorpreses desagradables.

Per a un misàntrop com jo, tan procliu al menyspreu, l'odi, la venjança i la mesura dràstica és una comesa pràcticament inabastable, però no es pot ser tan conformista. M'he enmirallat en els mestres de la superació personal i he vist la llum. Si en José Montilla s'hagués conformat amb les seves habilitats socials ara estaria recollint guiris a l'aeroport per portar-los a Plaça Universitat, si Laia Ferrer s'hagués deixat acomplexar pels seus nuls coneixements d'idiomes i d'automobilisme ara no estaria viatjant per tot el món a costa del contribuent, si Oleguer Presas s'hagués rendit sobre la base que per a ser futbolista cal disposar de qualitats ara no tindria una Champions League, si Jose Corbacho hagués estimat que per a actuar i dirigir és necessari el talent ara no deposaria els seu excrements al costat d'una estatueta dels Goya.

A partir d'avui, aspiro a que me la bufi. I si no ho aconsegueixo, em cago en tot.