Esport català

Catalunya té una tradició poliesportiva notable. Des que a finals del S. XIX i principis del XX es va implantar la cultura de l'esport tal i com la coneixem avui en dia, associada al lleure i l'entreteniment, Catalunya ha sigut pionera en tota classe d'esports. Ja sigui per la proximitat amb França, veritable potència poliesportiva i pàtria de l'olimpisme modern, o pel caràcter integrador i fenici del poble català també n'ha sigut la porta d'entrada de la resta de la península.

Com es posa la gent per quatre nens morts en un poliesportiu subjectat amb grapes...

Ja m'he queixat anteriorment de la progressiva pèrdua d'espais públics i gratuïts on practicar l'esport al nostre país. Discursos propagandístics a banda, el foment de l'esport a Catalunya s'està deixant en mans dels clubs i les entitats privades (fundacions, patrocinadors, etc.) i aleshores passa el que passa. "Fets, no paraules" que diria el nostre amic.

- El C.B. Girona (Akasvayu Girona en la seva última denominació) desapareix definitivament el 2008 després de 20 anys a l'el.lit del bàsquet espanyol per un deute inferior als 7 milions d'euros (el doble del que costen unes obres a Can Millet). Ni la Diputació ni l'Ajuntament de Girona fan absolutament res per evitar-ho tot i tractar-se del club més representatiu de la regió. Les mateixes institucions que abandonen el Girona F.C. a la seva sort un cop puja a Segona A i fins i tot es fan de pregar a l'hora de substituir una gespa lamentable del camp municipal que és Montilivi.

- Al Grup III de la Segona B de futbol, tradicionalment el grup català, els equips catalans ja són minoria (9 de 20). Si aquest any en baixen tres més, i és molt provable, hi haurà una escabetxina per temes de coeficient territorial. La gravetat de l'assumpte augmenta si tenim en compte que històrics com el Sabadell, el Lleida, la Gramenet o el Terrassa (també a punt de desaparèixer, per cert) lluiten amb un pressupost clarament inferior al de megalòpolis com Benidorm, Mahó, Oriola, Dènia o Alcoi. De que L'Hospitalet, segon municipi més poblat de Catalunya, estigui a tercera ja ni en parlem.

- Barça i B.M. Granollers, fundadors de la lliga espanyola d'handbol i els dos clubs amb més títols en els seus 50 anys d'història perden completament l'hegemonia de l'ASOBAL fa 5 anys. Qui els hi pren el relleu és el BM Ciudad Real, creat l'any 1981, que no puja a Divisió d'Honor fins al 1992, nineta dels ulls de Castilla - La Mancha des del 2001 i que és l'exemple vivent de com les subvencions públiques en vena poden transformar un club.

- El Manresa ha de fer equilibris cada any per mantenir-se a l'ACB buscant patrocinadors com un desesperat i venent a tots els seus bons jugadors perquè les administracions ja van dir que amb ells no comptin, mentre competeix per no baixar amb equips ultrasubvencionats de Múrcia, Alacant, Granada o Bilbao.

- El líder de l'OK Lliga és el Liceo gallec, que aquest estiu ha fitxat a cop de talonari, en una lliga on 12 dels 16 equips són catalans.

- El Club de Campo, la Complutense i el Pozuelo ja miren de tú a tú a l'Atlètic Terrassa i el Club Egara de la lliga d'hoquei herba.

- La Volta a Catalunya, que és la tercera cursa ciclista per etapes més antiga del món després del Tour i el Giro, i que té en el seu palmarès guanyadors de la talla de Miquel Poblet, Jacques Anquetil, Eddy Merckx, Miguel Indurain o Claudio Chiappucci, s'està morint. La nul.la col.laboració dels ajuntaments està obligant a fer recorreguts de merda sense cap atractiu que no ajuden a promoure la participació del millors corredors i com a conseqüència les televisions i els patrocinadors en fugen. D'això n'està encantada la Vuelta a Castilla y León, que se celebra per les mateixes dates i serà retransmesa en directe perquè hi corre en Contador. Ja van desaparèixer altres proves de prestigi com la Setmana Catalana el 2005 i l'Escalada a Montjuïc el 2007, fruit de la desídia. Això sí, perdem el cul i paguem el que sigui perquè el Tour ens posi el país potes enlaire.

- El Conde de Godó es disputa des de l'any 1953 i ha sigut durant molts anys el torneig de tennis més important de l'Estat espanyol, mantenint-se amb bona salut econòmica i amb l'eterna aspiració de convertir-se finalment en una de les competicions de segon nivell només per darrera de Grand Slams com Roland Garros, Wimbledon i els Open d'Austràlia i els EUA. A Madrid ténen un torneig des del 2002 i en només 5 anys han aconseguit la categoria de Masters que garantitza la presència dels millors tennistes del circuit.

Són només alguns exemples dels molts que podria posar. Mentre nosaltres anem fent el babau la resta d'Espanya ens menja el terreny a marxes forçades a base de subvenció pura i dura. El discurs oficialista dels nostres polítics és que els diners públics estan per a coses més importants i urgents, com els serveis socials. I si tot això servís almenys per tenir una qualitat de vida superior a la dels nostres veïns encara tindria una justificació. Però entretant deixem morir el nostre esport continuem patint una xarxa ferroviària de fireta, una xarxa elèctrica del segle passat, autopistes farcides de peatjes, barracons a les escoles i una sanitat pública massificada i curta de personal. AQUESTA és la Catalunya social(ista) que hem tingut els darrers 7 anys.

"Quan dius que comienza el propper festival de Can Zam? Aquésta sí és la Catalunja que val la péna subvèncionar! Sobrétot perqué em voten sémpre"

I aquí mentres guanyi el Barça i ens poguem anar fent la foto tot va de puta mare, oi Pepe?

Redundància

La Junta de Extremadura gastarà 14.000 euros en uns tallers de masturbació per a joves d'entre 14 i 17 anys. Com si no fos prou redundant en si mateix comprovar que les administracions socialistes ténen un talent desmesurat per llençar els diners públics en qualsevol ximpleria, ara resulta que pretenen ensenyar a autoestimular-se genitalment als majors experts en la matèria. Això sí que és redundant, hòstia.

Per no variar, ara resulta que és d'extrema dreta i de retrògrads oposar-se a aquestes iniciatives, que titllar-les de tallers de masturbació és una manipulació interessada i que hem de parlar d'una "orientació afectivo sexual". Ho podrien haver pensat abans d'enmarcar-ho en una campanya titulada 'El placer está en tus manos'.

A l'hora de valorar una iniciativa d'aquesta índole, el primer que se m'acut és que es tracta d'una idea tan estúpida que sembla mentida que no l'hagi tingut primer el nostre tripartit. A partir d'aquí, si no em falla la memòria, crec que masturbar-me era una de les meves activitats principals entre els 14 i els 17 anys. Fins i tot abans. Recordo com si fos ahir el primer cop que un nen més gran de l'escola em va preguntar si sabia el que era una palla. Aleshores, la meva candidesa era tal que vaig respondre tot digne que per suposat sabia el que hi havia als pallers i no vaig entendre perquè es descollonava. Més endevant, amb 11, un company de classe em va començar a parlar del que ell anomenava gust suprem, i que consistia en untar-se les mans amb sabó i fregar-se la punta de la tita amb el palmell de la mà fins que et tremolaven les cames i t'havies d'asseure. Per descomptat que ho vaig provar aquella mateixa tarda, però no li vaig acabar de trobar la gràcia. En canvi, sí que em va resultar agradable empastifar-la de sabó i fer-la tan relliscosa. Tant, que ho vaig anar repetint. Un bon día, jugant de la manera més tonta em va semblar que la substància blanca sabonosa era més abundant del normal i que tenia una altre textura. Abans de voler-ne ser conscient ja havia lligat caps d'allò vist, sentit i experimentat. Era perfectament capaç de cascar-me-la.

No vulguis saber perquè està tan content de que finalment li hagin comprat el ratolinet.

Practicant un immoderat acte de fe anem a suposar que a Extremadura hi ha nanos que amb 14 anys encara no es dónen plaer de forma compulsiva responent a la ineludible crida hormonal. Ara imaginem-nos un d'aquests tallers socialistes on intentaran 'normalitzar' la masturbació amb actitud enrotllada, paraules tècniques políticament correctes, dibuixets, gràfiques, estadístiques i objectes simbòlics de forma fàl.lica i còncava. Crec que si el meu primer contacte amb el 5-contra-1 hagués sigut en aquests termes hagués abandonat abans de començar.

Deixant de banda que aquesta nova generació d'analfabets funcionals mancats de valors ètics i morals necessita tota classe d'ajudes abans que la que ofereix la Junta de Extremadura, ningú parla del que és realment escandalós. A aquests nanos els hi volen robar una de les etapes més boniques de la vida, desnaturalitzant el despertar sexual per convertir-ho en un progretaller de merda. Una putada grossa perquè li treu emoció i devalúa terriblement l'experiència, com si la Pilar Rahola t'acribilla a spoilers de la última temporada de Lost. I això no hauria de ser així. El día que el sexe deixi de ser guarro i de tenir un component prohibit i aventurer millor que ens reproduïm per espores.

El Pollastre

No cale, amable cituadanu. Yo ja me fais la depilació làsser a l'entreseju.

Els desastres de rodalies RENFE, l'aeroport d'El Prat i l'AVE, la broma de l'Estatut retallat i mai aplicat, la vergonya constant del tripartit, l'intervencionisme salvatge, els informes estúpids que costen morterades de calers, el cas Millet, l'operació Avispa... Què més necessitem per reaccionar?

P.D: No em referia a això quan deia que avui faria sang. És més, em temo que ja se'n surten prou bé solets.

P.D.2: Post dedicat al meu benvolgut Modgi.

Terrorisme d'Estat

Avui no estic per històries ni collonades pretesament enginyoses. Només tinc ganes de bordar. Potser és degut a que darrerament follo menys que el xofer del papa o a que m'endinso inexorablement a les pantanoses aigües de la més absoluta intolerància però crec que ja ha arribat l'hora de dir prou. Caos i destrucció, senyors. És l'única sortida.

Tornant de la feina per autopista he descobert que han instal.lat 100 metres d'escorrancs al peatge que travesso dos cops per dia. Què collons és un escorranc? Ni puta idea. Ho he buscat al diccionari. És el que en castellà s'ha dit badén de tota la vida. Si algú en sap la traducció correcte al català que me la digui, que li ho agraïré. Ja us dic jo que no és aquesta. Deia que 100 refotuts metres d'infernals protuberàncies sobre la calçada que t'obliguen a frenar en sec si no vols destrossar-te els pneumàtics. Col.locades amb mala llet, al davant i al darrera del peatge. No especialment altes, més aviat rugoses, però de les cabrones. De les que el primer dia com que no hi comptes les passes a 80 frenant amb temps de sobra per aturar-te a la barrera i et tremola el volant com si s'hagués de desprendre. De les que a la llarga et desballesten la suspensió del cotxe.

Per si baixa algún astronauta que encara no ho sap jo treballo informant de la situació del trànsit. Si no m'avorreixo puc passar-m'hi hores mirant aquest peatge per càmeres. En tres anys que fa que tinc aquesta possibilitat no he vist ni un sol accident de gravetat en aquest punt concret de la xarxa viària. De fet, no tinc constància de que n'hi hagi hagut ni de lleus. I, creieu-me, ho sabria. Però això és el de menys. El de més és dir les coses pel seu nom. El nom en concret és terrorsime d'Estat. Perquè us feu una idea de la magnitud de la tragèdia, ara mateix acostar-se a aquest peatge és un recital de llums vermelles accionant-se de forma sobtada. És l'equivalent a trobar-se un accident múltiple taponant els quatre carrils de la via. La senyalització continúa indicant reduïr a 60, però a la pràctica has de passar l'obstacle a 20 o 30 km/h per minimitzar l'impacte. En un marge de 100 metres.

Ja no és que sigui una actuació molesta, que ho és, és que també és estúpida i perillosa. La perversió del sistema és tal que si demà hi ha una desgràcia i mor algú en aquest punt de l'autopista els culpables ens diran que aquest és el motiu per seguir fent encara més coses com aquesta. Desconec el qui i el perquè de la decisió, però me la bufa. Els hem d'aturar. O ens volen cardar el cotxe o la vida o la salut mental. O ells o nosaltres.

Catalanofòbia

Mireu-lo als ulls i digueu-me que no és odiable.

Em sembla que tots plegats som prou grandets com per assumir que els catalans caiem malament a bona part d'Espanya. I quan parlo d'assumir em refereixo a no vituperar els crítics ni buscar excuses de merda perquè, com sovint em deia el meu pare, alguna cosa haurem fet.

No, de debò, ens tenen mania i no passa res. Us heu fixat que als concursos de la televisió, diguin-se Operación Triunfo o Pasapalabra, mai no surt cap concursant amb accent català? Un ocellet que treballa a una productora em va dir que això és així perquè està comprovat que aquesta determinada manera de parlar rebaixa el share. Catalans sí, però que no es noti. Els de Gran Hermano, sempre tensant els límits de resistència de l'espectador, ho van testar a l'engròs amb en Germán i no va durar a la casa ni una setmana. O sigui, que davant el so característic d'un castellà acatalanat la gent canvia de canal. I ho fa de manera instintiva, perquè quan t'estàs gratant l'escrot escarxofat al sofà de casa teva no penses en boicots i collonades per l'estil. Un fet que contrasta sobre manera amb els resultats d'audiència d'un programa com El Diario de Patricia, on cada tarda es destrossa l'idioma de Cervantes sense cap pudor. Per tant, tampoc podem parlar d'un zel específic de l'espectador mitjà envers la salut de la llengua.

L'altre día, buscant a internet la totalitat d'unes declaracions especialment indignants del petaculs de l'Iceta sobre l'independentisme que havia escoltat parcialment a la ràdio, vaig anar a parar a aquesta web. Sincerament, algú que prefereixi berenar 'bolleria' industrial de la Codan, bullir espaguetis marca La Ardilla i refrescar-se amb un gelat Royne en comptes de fotre's un Donut, pasta fresca Buitoni i un Magnum només perquè aquests últims es fabriquen a Catalunya ha de tenir un bon motiu per odiar-nos. Dies després, als comentaris de Marca.com (font inesgotable de diversió) vaig llegir aquesta perla cultivada referint-se als catalans com a "rabinos con acento francés". La imatge poètica és tant demolidora que si aquest home ens veu així no em veig amb cor de retreure-li la seva catalanofòbia.

Centralisme

En aquest precís instant s'estan duent a terme tasques de manteniment o modificació a 129 trams de carretera al llarg i ample de la geografia catalana. Vaja, el que vindrien a ser obres. D'aquestes actuacions n'hi ha 13 que ténen lloc a la demarcació de Girona, 13 més a la demarcació de Tarragona i només 3 a la demarcació de Lleida. Si disposeu d'unes mínimes nocions d'aritmètica, això significa que les 100 obres restants es produeixen a la demarcació de Barcelona.

La conclusió fàcil seria que aquest és un cínic post de denúncia del barceloní de torn al desmesurat centralisme de l'administració catalana, però us convido a mirar una mica (no gaire) més enllà. Més dades. De les 13 obres que s'estan fent a les carreteres gironines fins a 5 actuacions afecten a zones habitualment transitades per pixapins durant els caps de setmana:

· C-31 a Verges i Platja d'Aro
· C-35 a Vidreres
· C-66 a Palafrugell
· C-25 a Arbúcies

A Tarragona succeeix una cosa similar:

· AP7 a Tarragona
· Dos trams de la N-240 a Valls

I a Lleida és encara més evident:

· C-28 a Alt Àneu
· C-13 a Sort

Tenint en compte que el concepte obra, a part de les molèsties evidents, engloba actuacions com l'estretament de carrils, senyalització de nous límits de velocitat, instal.lació de nous radars de tram o manteniment dels existents, la cosa canvia. Perquè com na iaia punkarra s'ha fet un fart d'explicar, els vilatans ténen el cul pelat d'utilitzar camins semisecrets i no estem parlant tampoc de carreteres locals sino d'eixos principals. A qui dirieu doncs que van destinades aquestes suposades millores de l'infraestructura que contribuiran a eixugar el dèficit públic a base de multes? De nou, a la molt majoritària població barcelonina.

Encara que sembli mentida, la meva intenció no és escriure sobre xarxes viàries sino sobre la sort de ser minoria. Perquè és una gran veritat que els assumptes que afecten a menys gent preocupen més aviat poc als polítics, però de fet tot el que sigui convertir-se en focus d'atenció dels actuals gestors de la Generalitat de Catalunya és d'un beneficiós ben discutible. Perquè com més allunyat vius dels centres de poder, sempre relacionats a la demografia, menor és la seva intervenció en els aspectes que determinen la teva qualitat de vida. I això, amics, avui en día és un privilegi.

Carta oberta al senyor alcalde

Batlle català que t'estàs fregant les mans davant l'èxit mediàtic d'Arenys de Munt, em dirigeixo a tu cofoi de bona voluntat per advertir-te un parell d'aspectes que has de tenir en compte abans de trepitjar en fals. Sóc conscient de que ara que finalitza la primera fase del Plan E i amb l'escassedat de fons que assota els municipis veus el referèndum sobiranista com una possibilitat immillorable per reactivar l'economia del teu poble, de la mateixa manera que un equip de Segona B salva la temporada amb una eliminatòria de Copa contra el Barça. Imagines botigues buides i bars i restaurants al límit de la seva capacitat però, per començar, ja has fet tard. El que tenen els gestos simbòlics és que la glòria només se l'emporta el primer. Si la vaga de fam se la va apoderar Mahatma Gandhi i totes les que han vingut després són una anècdota curiosa, ningú recordarà el segon poble independentista de Catalunya.

Si has de fer el referèndum, però, fes-lo ràpid. Abans que davant el tsunami de consultes sobiranistes el Govern central trobi la manera d'il.legalitzar-les. A més, corres el perill de veure't afectat pel síndrome 'Amistós de la Selecció Catalana' que consisteix en una progressiva pèrdua d'interès a mida que un acte es va repetint i la gent en constata la inutilitat.

Per altra banda, has de saber que hi ha una sèrie de condicionants que t'impedeixen dur-ho a terme:

1. Si ets militant del PSC. El teu partit no et deixarà fer aquestes exhibicions de radicalitat.



2. Si el teu poble forma part del Baix Llobregat. Perquè t'afecta el punt anterior i no voldràs fer el ridícul obtenint un no rotund com a resultat.
3. Si el teu poble forma part del Vallès Occidental. Perquè segurament t'afecta el primer punt i en cas de que siguis militant de CiU depèn de si t'estimes més al papa (Artur Mas) o a la mama (Duran i Lleida).
4. Si ets militant d'ERC. Perquè no està clar fins quan està disposat a aguantar el senyor Puigcercós que a ell el vagin xiulant arreu mentres el Carretero li menja l'electorat.
5. Si ets militant del PP. Perquè el teu poble no és a Catalunya.

En definitiva, alcalde, pensa-t'ho bé. Més val tenir a la gent fregida a obres públiques o la caixa buida que empipar a l'amo.

Matisos

"Nen, no et facis el desmenjat i demostra'm com utilitzes la teva llengua catalana que la Diada me la posa dura"

Normalment quan una persona defensa les llibertats individuals per damunt de qualsevol estructura social se l'anomena liberal. I si aquesta mateixa persona gosa fer-ho dins el marc geopolític de Catalunya passa a ser definit com un partidari del liberalisme salvatge. En canvi no sento a ningú que consideri al govern tripartit de les velocitats variables, el CAC i les mil ordenances municipals el máxim exponent de l'intervencionisme salvatge. És només una de les particularitats d'aquest petit país de merda que cal tenir en compte especialment en dies com avui.

Altres curiositats del diccionari Català correcte - Políticament correcte:

Discriminació positiva = igualtat
ecologista = sostenible
immigrants = diversitat
turístic = cosmopolita
caritat = polítiques socials
sucursalisme = autogovern
independentisme = desafecció

Ah, Catalunya... L'únic país del món que dedica el seu dia nacional a xiular una israeliana amb un mocador palestí al coll, mentres tolera manifestacions falangistes en el seu territori. L'únic lloc on els polítics es permeten el luxe de qüestionar públicament la tradició popular perquè són xiulats, en comptes de fer autocrítica. La nació que convoca rederèndums no vinculants sobre el seu destí quan ja amb prou feines penjen senyeres dels balcons.

Deixe'm-nos d'hòsties! Ni federalisme ni Països Catalans, afrontem la realitat. La independència ja no és una reivindicació històrica ni un dret, és una necessitat desesperada. Catalunya lliure, però primer de tot dels seus polítics. Això sí és un matís important.

Fet diferencial

Abans ser català molava. No és que no tinguessim defectes, però en general erem una societat més moderna i europeitzada que els nostres veïns del sud i això es notava en els petits detalls. La feina ben feta, l'esperit democràtic, una cultura oberta i tolerant, una societat competitiva (de botigueta, sí, però treballadora i eficient), una forta identitat col.lectiva... Tot això va ser fins que aquest desig de cercar la modernitat ha passat a ser una mamarratxada. Tenim uns dirigents que viuen instal.lats en la cultura del 'nosaltres més' i fan el que sigui per demostrar que es pot anar molt més lluny a l'hora de dificultar la vida dels ciutadans en nom del progrés, i una societat anestesiada que de tant civilitzada entoma el que sigui sense dir ni piu.

La setmana passada em van arribar dues multes a casa. La primera, de quan vaig anar de vacances a Astúries i a la tornada em van caçar a 143 km/h per autopista a l'altura de Saragossa. No tinc cap més excusa que la impaciència per arribar a casa després de 5 hores de botifarrada en cotxe. El resultat de la meva imprudència: 70 euros de multa amb reducció i cap punt de menys al carnet de conduïr. La segona multa es correspòn a quan ja era a Barcelona i una tarda em van fotografiar a 114 km/h a l'autopista C-33 quan anava cap a la feina com tantes altres vegades. Aquest cop la meva excusa és que tractant-se d'una vía ràpida en plè mes de juliol i petada de cotxes al meu voltant em va semblar molt gilipolles frenar en sec anant pel carril de l'esquerre per una zona d'obres de 500 metres on la velocitat màxima permesa és de 80 km/h. Ja fa mesos que hi són aquestes obres, i mai m'havia arribat cap multa, potser per això vaig pensar que no passava res si en comptes de passar de 130 a 80 en 100 metres ho feia en 200. El resultat de la meva ingenuïtat: 95 euros de multa amb reducció i dos punts menys al carnet de conduïr.

Ja està tot dit.

De perquè el socialisme em fa venir ganes de matar

Per poc que hagueu anat llegint el que he abocat en aquest bloc i en d'altres no us haurà resultat gaire difícil deduïr que no sóc un votant del PSOE. I consti que no esmento expressament el PSC perquè em sembla una entelèquia, un invent impossible que intenta recollir i conjugar el més granat del populisme rebujitero d'esquerres, una visió intervencionista i pijoprogre del món i un catalanisme sui generis que només es pot empassar algú preocupat per combinar la camisa de quadres, el nomeolvides d'or, l'espardenya i les ulleres de pasta en el seu vestuari habitual. El més desconcertant és que funcioni tant bé.

Per a un barceloní de barri obrer i perifèric només hi ha dues sortides coherents enfront del socialisme català: o t'infecta o et produeix una reacció al.lèrgica. Això és així perquè en aquests entorns la influència sociata és una presència constant en la teva vida diària. No en pots fugir. El meu cas particular és el segon i, a mida que passen els anys, s'apodera de mi un rebuig furibund amb tendències genocides cap a tot el que hi pud que cada cop em costa més soterrar.

Ni tan sols parlaré de polítiques concretes, el que vull és denunciar un fet que ja fa massa temps que dura. Ara que s'acosten eleccions, ho vulguem o no, ens endinsem a la campanya electoral i torno a comprovar esmaperdut que l'únic element propagandístic dels socialistes és la dimonització de l'adversari. Que torna la dreta! Els sociates, sobretot a Catalunya, fa temps que no contracten cap director de campanya. O sí, però deuen invertir la integritat del pressupost assignat a aquesta matèria en menjar de fàbula i anar a fer la digestió a les cases de putes (menys l'Iceta, que per a aquestes coses ja té becaris i el seu despatx) perquè l'estratègia no ha variat un mil.límetre des que tinc el dret al vot. Ningú m'ho pot negar això, però vagi per endevant una petita mostra dels eslògans del PSC/PSOE a les darreres eleccions: "Derrotem al PP" (Generals 2004), "El PP utilizarà el teu no contra Catalunya" (Referèndum Estatut 2006), "Si tu no hi vas, ells tornen"/"Indecís? Escolta la COPE cada matí" (Generals 2008). I si parlem de municipals, feu inexpugnable del socialisme, no oblidaré mai aquella obra mestra del me rebota i en tu culo explota cap a la ciutadania i l'oposició que va ser el "Com tú". Que el Clos és un incompetent, el Fòrum un fracàs i el Carmel una ruina? Com tú. Amb dos collons.

Cada cert temps toca anar a votar i a mi, militant convençut fins fa no gaire de la representativitat democràtica, ja se m'han tret les ganes. Arriba un punt en el que tinc la impressió que no hi ha manera humana de que el PSC perdi les seves qüotes de poder. No importen el día a día ni els resultats de la seva gestió. Seguiran disposant del vot favorable tradicional, el del xarnego, el seguidista i el progre de postal. I quan arribi el moment, premeran la tecla de la por atàvica a l'enemic i arrencaran la papereta de les mans del nou votant, l'ocasional i l'indecís.

En conec a molts que voten socialista. Deixant de banda els sectaris, la gran majoria els podria definir com a bona gent que es deixa entabanar per la falòrnia del vot útil. Molts d'ells, fins i tot, s'excusen per la falta d'alternatives. Però a mi, tanta pobresa d'esperit ha passat d'entristir-me a posar-me de molt mala llet. Que amb els esdeveniments dels últims anys Catalunya hagi contribuït activament a una segona legislatura de Zapatero i hagi entregat al PSC el control de la Generalitat, les quatre provincies i totes les ciutats importants del país només em deixa una alternativa legal i saludable: el camí de l'odi. O és això, o rebento d'impotència.