dimecres, 29 de setembre del 2010

Vodafone

A continuació una història real. Ahir al migdia decideixo despenjar el mòbil convençut de que es tracta d'un pobre comercial que rebrà tot el pes de la meva còlera acumulada durant una setmana de rebre trucades insistents des del número 1444. Ja n'estic fins els collons. L'únic dubte que tinc és si engegaré a la merda un subcontractat de Movistar o d'Orange. Doncs no, és de Vodafone. Un noi amb accent canari m'anuncia que l'empresa està tan contenta de la meva fidelitat com a client que em regala la connexió a internet pel mòbil durant un mes. L'única pregunta que em formula és si sóc el titular de la línia. Responc amb un monosíl.lab, concretament que "sí". Seguidament em diu que passarà la trucada a la seva supervisora. Una noia amb accent canari entra a la conversa i en nom de Vodafone m'agraeix la confiança en la seva empresa i em repeteix les condicions del regal: un mes de connexió gratuïta a internet a través del mòbil com a premi a la meva fidelitat i... si estic content amb el servei i el vull contractar només hauré de pagar 12 euros mensuals. Aquesta última part no la repeteix perquè és completament nova. S'acomiada amb aquella fórmula tan rabiosa del Don Marc que s'entesten a utilitzar els teleoperadors i es queda en silenci com esperant un comiat de part meva. Em decanto per un molt escuet "Vale". Em penja. En total la trucada dura un parell de minuts.
Una estona més tard rebo un missatge al meu telèfon mòbil. Vodafone em notifica que ja s'ha produït el canvi de tarifa que he demanat i que entrarà en vigor a partir de les 12 de la nit. Em puja la mosca al nas i decideixo trucar al Servei d'Atenció al Client per sortir de dubtes. M'atenen en català perquè així ho vaig especificar en el seu dia. Explico el meu cas a la noia. Primer de tot em vull assegurar que la trucada rebuda era realment de Vodafone. Em confirma que el 1444 correspòn al departament de màrqueting de l'empresa. A continuació vull saber si tal i com m'han explicat a l'anterior trucada em regalen l'internet durant un mes amb la possibilitat de contractar el servei si així ho decideixo. I resulta que no, que ja tinc contractada la tarifa de 12 euros mensuals i si no vull pagar a partir del segon mes m'hauria de donar de baixa. Li explico a la teleoperadora que a mi no és això el que m'han dit i que ni tan sols he donat el meu consentiment pel canvi de tarifa, que senzillament me l'han aplicat. La noia es disculpa tan ràpidament que resulta sospitós. Em pregunta si vull donar de baixa el servei, li dic que sí i en un minut de rellotge tot queda anul.lat.


Puc entendre que hi hagi algú suficientment il.lús com per intentar guanyar-se la vida convencent-me de canviar de companyia, tot i que m'emprenya. Que m'empaitin els que ja em tenen com a client em toca més el voraviu. Però que m'intentin estafar m'indigna. Em sembla absolutament escandalós que Vodafone de manera organitzada es dediqui a encolomar increments de tarifa als seus clients i que n'hi hagi prou amb un "sí" i un "vale" fora de context per justificar-ho. Quantes de les víctimes d'aquest engany faran la mateixa trucada que jo abans de pagar la primera mensualitat de 12 euros? Quants clients trigaran mesos en esbrinar perquè la seva factura telefònica és més gran del normal? I mentrestant, ells Vodaforrant-se.

dijous, 23 de setembre del 2010

El pòquer de tot plegat

Ja és aquí. És imparable. Fa 10 anys ningú en tenia ni la més remota idea més enllà de les referències cinematogràfiques que ens transportaven a un submón de vici i vides al límit. Ara es passeja a plena llum del dia per televisions i diaris autòctons. El pòquer s'ha instal.lat entre nosaltres. De la mà de les apostes esportives es va colar a les pantalles d'ordinador i ara ho infecta tot. El meu pronòstic és que d'aquí a no gaire s'haurà convertit en l'esport rei. Sí, esport. Així ho va acceptar oficialment el passat 29 d'abril l'Associació Internacional d'Esports Mentals que des del 2008 celebra els seus Jocs en paral.lel a l'Olimpiada, equiparant-lo als escacs. El pòquer podria ser olímpic a Londres 2012. Amb aquest rentat de cara definitiu és qüestió de temps que assoleixi la popularitat necessària per situar-se com a esport majoritari. Actualment s'estima que hi ha 300.000 jugadors de pòquer a l'estat espanyol. Ja és la cinquena activitat lúdica organitzada només per darrera del futbol (779.829 practicants), la caça (411.453), el bàsquet (385.430) i el golf (337.112). Amb aquest ritme de creixement s'espera arribar a 1.200.000 practicants en els propers anys. I tot això en la semilegalitat, un desenvolupament en calces i les estructures encara per fer.


Estem davant l'esport del futur. Perquè? Com s'explica aquest creixement hipertròfic? Jo ho tinc molt clar. El pòquer és el reflexe de la nostre societat. Un mirall sense desviacions que ens retorna l'imatge nítida de com som realment.

1) És democràtic a l'extrem. El poden jugar homes, dones, vells, joves, alts, baixos, grassos, prims, muts, sords, discapacitats... Tots parteixen de les mateixes condicions. No hi ha separació de categories ni calen unes aptituds inicials.

2) No premia l'esforç. El pitjor jugador d'una taula pot guanyar una mà al millor si té més sort i millors cartes.

3) Despenalitza el fracàs. La presència de l'atzar justifica la derrota. A més, si a gairebé tots els esports hi ha un sol perdedor i un sol vencedor, a una taula final de pòquer els perdedors són majoria. Fins al punt que hi ha premis econòmics per a tots en funció de la proximitat a l'èxit.

4) És immoral. Accepta l'engany com una part del joc i permet actituds destinades a desconcentrar al rival. No respecta la jerarquía. Un marrec de 18 anys pot abusar d'un senyor de 67 o a l'inrevés. No entén de noblesa. Algú amb moltes fitxes pot anar descaradament a per algú que en té molt poques amb l'intenció de deixar-lo sense res. Tot està acceptat i no té càstig.


5) És desacomplexadament materialista. La glòria està en funció dels diners. No admet consideracions estètiques a la forma de jugar perquè simplement juga millor qui més guanya.

6) És un joc associal. Es pot jugar còmodament desde casa en soledat i fins i tot en el pòquer presencial no cal comunicar-se. Pots passar-te hores jugant al costat d'una persona sense dirigir-li la paraula. Hi ha jugadors que literalment es fiquen en una bombolla amb els cascos a les orelles, una gorra i unes ulleres de sol.

7) És enganyós. Qualsevol persona es pot fer passar per un expert jugador de pòquer amb l'actitud adequada. És ideal per a farsants. Cap signe extern determina les qualitats d'un jugador per al joc, al contrari del que succeeix amb el bàsquet o el rugby.

8) És immediat. No dóna cap importància al passat ni al futur. Només compta el present. Una sola bona mà pot ser més beneficiosa que les 10 anteriors perdudes. Més encara, haver guanyat els dos torneigs anteriors no et dóna cap avantatge de cara al següent.


9) És aparent. Jugar a pòquer mola. Ser jugador de pòquer et defineix i si ho converteixes en la teva activitat principal encara més. És un estil de vida atractiu. Dota a la teva personalitat d'una sèrie de valors afegits com ara la masculinitat, el cosmopolitisme, l'astúcia, la perillositat o el risc. Un premi substanciós quan en realitat et dediques a viatjar de casino en casino combinant cartes de colors durant hores i hores.

10) És nociu. Ignora premeditadament els seus perills amb la promesa de l'èxit i el caler fàcil. Si algú es queda enrere, si algú cau en la ludopatia o s'arruïna, l'escup. Carrega tota la culpa sobre l'individu malgrat tota la seva estructura està muntada per atraure perdedors. Mai assumeix la seva part de responsabilitat. Juga amb els sentiments, les necessitats i les flaqueses de la gent. És implacable.

dijous, 16 de setembre del 2010

Malson heterosexual

Convido a tot el sector masculí que llegeix aquesta entrada a fer un exercici d'imaginació. Imaginem que un bon dia coneixeu personalment a una noia com aquesta.


Suposem, que no és gaire suposar, que us fa tilin. Suposem que reuniu el valor necessari per tirar-li els trastos en una festa.


Ara imaginem que contra tot pronòstic l'interès és recíproc i la noia us fa cas. Imaginem que us captiva el seu somriure, la seva veu dolça i la seva femineïtat. Que a mida que xerreu amb ella us sembla cada cop més simpàtica i menys afectada.



La noia comença a insinuar-se sexualment sense gaires embuts. Esteu trempant per moments. Podrieu estar davant el triomf més èpic de la vostre vida. Només us preocupa no cagar-la.



Imaginem que les vostres dots de seducció aconsegueixen que us acompanyi a casa. Imaginem que per trencar el gel mentre us desplaceu se us acut preguntar-li a què es dedica. I la resposta és que es dedica a fer cinema pornogràfic.



Ara imaginem que no us importa. Que arribats a aquest punt ja era de suposar que hi havia alguna trampa. Que això no us impedirà aprofitar l'oportunitat de la vostre vida. Imaginem que, ben pensat, fins i tot és més morbós. Imaginem les coses que us farà aquesta noia quan arribeu a casa.



Imaginem que comença a despullar-se mentre us menjeu la boca. Que ja no podeu esperar ni un minut més. Imagineu que aquesta noia us ha posat més verros que mai. La resta no cal imaginar-la perquè és la pura realitat.



Bianca Freire: malson heterosexual.

dilluns, 13 de setembre del 2010

L'increïble història de la paternitat d'Andreu Buenafuente

Una de les primeres lliçons que hem d'aprendre quan posem els peus en aquest infecte cau d'estultícia que anomenem existència és que els nostres actes tenen conseqüències. Comencem per les coses bàsiques com ara evitar el dany físic. Malgrat les advertències la criatura acostuma a aprendre la relació entre causa i efecte quan ja s'ha socarrimat les mans. Més endevant la cosa es complica. Un cop superada la fase empírica ens toca assimilar lleis més complexes. Amb sort n'hi haurà prou amb uns quants anys de testar els límits de la conducta social per intuïr que les conseqüències no solament deriven d'un mateix sino que hi intervenen terceres persones. Posteriorment coneixerem el pes de les institucions i els estaments que regularan el nostre comportament per la via de la coacció. Acatar l'existència d'una pauta moral de rang superior al de la nostre voluntat és el que anomenen fer-se adult. I aquí donem per finalitzada la nostre formació. FAIL.

Existeix un segment de llibertat que no regula cap llei i que té a veure amb el que ens fem a nosaltres mateixos i als altres molt més enllà de la relació immediata entre causa i efecte que aprenem en un primer moment. Parlo de les petites decisions. Mínimes desviacions que sovint prenem per un criteri aleatori degut a la seva petitesa i que tenen conseqüències imprevisibles a llarg termini. Una cosa semblant a l'efecte papallona que descriu la teoría del caos en termes de matemàtica i física. Passa contínuament. Quan decidim anar en cotxe o a peu, esmorzar a casa o al bar, acceptar o ignorar una sol.licitud d'amistat al Facebook, despenjar un telèfon o deixar-lo sonar. En definitiva, la responsabilitat del nostre lliure albir. La majoria de les vegades ni tan sols tindrem l'oportunitat d'intuïr-ne remotament les conseqüències. Però el día que succeeixi et colpejarà a la cara tan fort com una feminista carregada d'estrògens en el punt més àlgid del seu cicle menstrual. A mi m'ha passat.


Fa 11 anys jo era un tendre estudiant del primer curs de Comunicació Audiovisual. Una insuportable amalgama d'innocència, petulància i eufòriques expectatives. La meva vocació periodística em venia de lluny però la cega admiració per un tal Andreu Buenafuente em va fer creure que hi havia una manera encara més apassionant de guanyar-se la vida que explicar coses per escrit: explicar-les a la tele. Un bon matí, invertint al bar de la facultat una mínima fracció del temps que he malgastat acumuladament al llarg de la vida, el meu grup d'amics i jo vem decidir presentar-nos a un càsting. No ens ho preníem gaire seriosament. Haviem vist un anunci al taulell que demanava actors per a un projecte de telesèrie dels de quart i ens va semblar divertit com a excusa per saltar-se una classe. Dels cinc amics i amigues que ens vem presentar per fer la prova de càmera i llegir uns diàlegs absurds només em van trucar a mi i a l'Oriol Sàbat. D'entrada em va sembla afalagador. Després del segon càsting només quedava jo i em vaig acobardir, no fos cas que m'acabessin obligant a fer d'actor de debò. Em vaig negar a assistir a la tercera i definitiva prova per a la que m'havien trucat. Avui dia l'Oriol té una trajectòria discutible a la tele i jo estic indiscutiblement a l'atur.


Unes setmanes més tard vaig agafar una bufa i de matinada no se'm va acudir cap altre cosa que enviar-li un sms calent a la productora que em trucava per fer els càstings de la telesèrie. Feia dies que m'havia deixat la meva xicota de poc més d'un any i la productora estava per sucar-hi pa. No vaig obtenir mai una resposta. Per sort s'acabava el curs i la noia era de quart, posant-me així més fàcil la missió d'evitar l'incomoditat de tornar-la a mirar a la cara. Ja de vacances vaig començar a rebre missatges d'un número desconegut. Per contextualitzar diré que parlo de l'estiu del 2.000, quan amb la primera expansió del telèfon mòbil entre la gent jove era relativament normal enviar missatges a l'atzar preguntant sexe i edat per si sonava la flauta. En aquell moment no vaig lligar caps. Per motius inherents a la meva solteria vaig passar llargues nits responent a aquells missatges dient-la cada vegada més grossa. Alguna cosa interessant tindrien aquells intercanvis amb finalitats masturbatòries quan en un moment determinat la meva primera interlocutora va començar a passar el meu número a les seves amigues de la facultat i fins i tot una de les amigues a la seva germana petita. Hi havia nits en les que mantenia fins a quatre converses eròtiques de manera simultània i em vaig saturar. La meva solució: seleccionar una sola interlocutora, ignorar la resta. Si seguien insistint, enviar el número d'algun amic meu, preferiblement solter, per treure-me-les de sobre.


Tot allò dels missatges es va anar morint. En part perquè no era gaire rendible econòmicament, en part perquè la rutina entra en joc quan es perd la novetat i s'acaba l'imaginació. Mesos més tard en una sortida nocturna un vell amic m'explicava que tenia xicota. Preguntant detalls sobre ella i com l'havia conegut em va explicar il.lusionat que tot va començar amb uns sms anònims. Si ja em resultava familiar el mètode encara em va resultar més familiar el número de telèfon mòbil que vaig reconèixer quan em va mostrar algun dels missatges. Al meu amic no li va fer tanta gràcia com a mi. Per això hem procurat evitar el tema fins avui que encara continuen junts. Només vaig trencar el pacte en una ocasió en la que la curiositat em va vèncer i vaig preguntar-li a la seva xicota com havia arribat el meu número a les seves mans. La resposta és que una amiga seva de la infància estudiava Comunicació Audiovisual i una nit va rebre l'sms calent d'un estudiant de primer que tenia a l'agenda per un treball de la universitat. No el va respondre mai perquè en aquell moment tenia parella però ho va explicar a les seves amigues i...


Aquest mes d'agost he rebut un altre missatge. Era del meu vell amic per anunciar-me que està esperant un fill amb la seva xicota dels últims nou anys.

dijous, 9 de setembre del 2010

Dropo

Si fessim una enquesta ràpida a la gent que ens envolta una majoria aclaparadora estaria d'acord amb l'afirmació que dormir és un plaer. Això passa perquè la gent no descansa prou hores i perquè llevar-se quan el cos ha dit prou és un luxe de cap de setmana. I no sempre. Hi ha qui manté una disciplina fèrria amb el mínim de vuit hores de son diàries. Hi ha qui pateix d'insomni i s'acostuma a passar amb moltes menys. Hi ha qui fa torns de tarda i es pot permetre anar a dormir de matinada i llevar-se a mig matí. I hi ha qui treballa de nit i dorm de dia. Cap d'aquestes situacions genera rebuig social si és per circumstàncies laborals. Ara bé, com se t'acudeixi dormir de dia per decisió personal hi ha un adjectiu esperant-te a la cantonada: Dropo.


La major part de l'any el dia està dividit en 14 hores de llum per 10 de foscor i algú ha decidit que les primeres tenen més valor. El món està pensat per a tots aquells que estan disposats a viure sota la dictadura del sol. Jo dic que a la merda. De nit és quan fem les coses més rellevants de la nostre vida. N'hi ha prou amb una mica de memòria. De nit son els nostres records més divertits o és quan el món es neteja de persones i es produeix el silenci. De nit reflexionem sobre el que de debò ens importa. La nit és la coartada perfecte per atrevir-se. I sí, de nit és quan més és folla o almenys s'intenta.

No és casualitat que quan algú ens explica que dorm de dia sentim una repentina mescla de llàstima i menyspreu. La llàstima és perquè som conscients de que això el converteix en un marginat. Algú que es veurà irremeiablement empès a estar fora de la societat i relacionar-se només amb éssers nocturs com ell. El menyspreu és perquè en el fons li tenim enveja.