diumenge, 31 de maig del 2009

Passió/Melancolia

Fa tan poc de l'última vegada... I ja et trobo a faltar. Aquell darrer cap de setmana que vaig escaquejar-me de la feina per veure't i que recordo tan vívid no fa més que empitjorar les meves ganes de repetir una vegada i una altre. Saber que passarem gran part d'aquest estiu separats em destrossa. Sé que em comparteixes amb d'altres. Fins i tot m'he assabentat que aniràs de vacances a Sudàfrica i ruquejaràs amb aquells que tant detesto, però m'és igual. Tampoc m'importa que siguis més gran que jo. T'estimo perquè em fas sentir viu i al teu costat em sento millor del que sóc. La teva absència em deixarà un buit que res més pot omplir. Però tornaras, i quan ho facis t'estaré esperant, com sempre, desitjós de rebre el que vulguis donar-me, encara que sigui el menyspreu i les engrunes d'altres voltes. No em sap greu admetre que sóc addicte a tú, perquè sovint la meva felicitat depèn de com em tractes. Torna aviat, per favor.



I per superar el disgust, em prendré una setmanade reflexió .

dijous, 28 de maig del 2009

PersisTeam



Me la posa molt dura que la meva entrada número 100 sigui la del día després de que el Barça hagi guanyat la seva tercera Champions. De fet, mentiria si digués que no m'ho he fet venir expressament.



Tots estarem d'acord en que aquest triomf, el d'ahir i de fet el de tota la temporada, és d'en Guardiola. Un paio que venia d'entrenar un any a Tercera Divisió i que ha agafat un club en descomposició i una plantilla viciada i els ha convertit en una bassa d'oli i de baba sense precedents. Si no fos perquè ens toca tan de prop, hom ho podria definir com el somni americà.
Però jo vull enrecordar-me'n de més gent. Perquè ja us vaig avisar que tinc mal perdre i ara descobrireu que en la victòria tampoc em resisteixo al revantxisme.
Per això, m'agradaria dedicar aquest triplet històric a:
- Cristina Cubero, Andrés Astruells, Josep Maria Artells, Santi Nolla, Miguel Rico, Enric Bañeres i tota la caterva de periodistes d'El Mundo Deportivo que durant l'últim any s'han deixat la vida per a destronar a en Laporta (A que no estabamos tan mal?) maximitzant els seus defectes sense concedir-li cap virtut i sovint incitant a l'odi dels extremistes per a justificar-lo després. Els mateixos que han volgut protegir en Ronaldinho i linxar a un Eto'o (l'home que ens ha donat dues Champions, sí, també la de París) que l'únic pecat mortal que va cometre va ser dir en veu alta veritats com punys. Aquells que han vilipendiat un Txiki Beguiristain que no s'ha volgut plegar mai als seus desitjos i que ha treballat en silenci donant continuitat a una plantilla que s'ha demostrat que és més que vàlida i aguantant moltes coses. Els que van apadrinar i promocionar una moció de censura encapçalada per personatges de dubtosa procedència. Els que ens han volgut vendre al Sandro Rossell salvador de la pàtria encara que va portar el càncer al vestuari, volia Scolari i no Rijkaard, Mouriño i no Guardiola i va iniciar la crisis institucional per un problema d'ego. Els mateixos desestabilitzadors que aquest estiu van estar a punt d'evitar la temporada històrica d'enguany i que haurien d'estar amagats sota les pedres però encara ténen collons de treure pit ara.
- Manolo Oliveros i Josep Maria Minguella, suposats representants del barcelonisme al programa radiofònic més escoltat de l'estat espanyol i que ahir van tenir la recompensa divina als serveis prestats amb un problema tècnic que els va obligar a cantar el gol del Messi per telèfon i dos minuts més tard. Foteu-vos, perquè em feu vergonya aliena. No em representeu!
- A tots els socis que són més nunyistes que del Barça i que no trigaran massa en trobar una altra excusa per crear divisió. Vells torracollons i tribuneros que només saben criticar perquè directament són incapaços de ser feliços i això és molt trist però no és culpa meva.
- Als afeccionats que en la seva infinita sapiència futbolística han anat criticant d'un en un a en Puyol (que ja està acabat), en Xavi (doble MVP i campió d'Europa que no fa res en els partits importants), en Piqué (que només juga al Barça perquè és català) i en Víctor Valdés (que no té nivell per jugar a Primera Divisió) però ja ténen la llengua amarga de tenir-la tanta estona a l'ullera d'en Messi i l'Iniesta. Feu-vos-ho mirar.
- Als madridistes que comencen a sentir una angoixa molt molesta que vé de dins i que no saben ben bé perquè baixa fins a l'intestí. Diagnòstic: és el vostre instint merengàcnid que us avisa de que s'acosta un segle de glòria blaugrana molt fotut per a vosaltres.
- A tots els que s'apuntaran al carro i s'han fet o es faran del Barça aquest any. Per norma general respecto més als que s'han forjat en la derrota (jo vaig saber que era culer fins la medul.la després de la final d'Atenas) però sigueu benvinguts i recordeu que el club us necessitarà a la propera guerra interna, així que procureu recordar tot el que ha passat últimament abans d'escollir un bàndol.
Tornant a allò que deia a l'inici, aquest és el triomf d'en Guardiola i com a tal ha de ser recordat. El día de la seva presentació, el de Santpedor no va prometre títols, va prometre treball (l'empitjorament de la seva calbície l'avala) i que persistirien fins al final. I amb aquesta filosofia s'han trencat tots els motlles: hem aconseguit les mateixes Champions en color que el Mandril i un triplet que ells no ténen, contra el Chelsea vem guanyar la semifinal agònicament (a la anglesa) i amb un sol xut i cap dins (a la italiana), la final l'hem guanyat amb un gol a la primera oportunitat (a la merengue) i matant el partit sense gaire patiments (a la argentina), no ens hem queixat de les baixes i tothom ha rendit (a la alemanya), hem demostrat que es pot guanyar amb 7 de la pedrera (a la holandesa) i enamorant al món (a la brasilera). Aquí han passat coses molt rares, coses que mai ens passen a nosaltres.
Prou d'enviar sms a TV3! Aquest equip històric ja té un nom i és el d'en Guardiola, però si no hi ha més remei que posar-li un eslògan, aquest hauria de ser el PersisTeam.

dimarts, 26 de maig del 2009

De perquè el socialisme em fa venir ganes de matar

Per poc que hagueu anat llegint el que he abocat en aquest bloc i en d'altres no us haurà resultat gaire difícil deduïr que no sóc un votant del PSOE. I consti que no esmento expressament el PSC perquè em sembla una entelèquia, un invent impossible que intenta recollir i conjugar el més granat del populisme rebujitero d'esquerres, una visió intervencionista i pijoprogre del món i un catalanisme sui generis que només es pot empassar algú preocupat per combinar la camisa de quadres, el nomeolvides d'or, l'espardenya i les ulleres de pasta en el seu vestuari habitual. El més desconcertant és que funcioni tant bé.

Per a un barceloní de barri obrer i perifèric només hi ha dues sortides coherents enfront del socialisme català: o t'infecta o et produeix una reacció al.lèrgica. Això és així perquè en aquests entorns la influència sociata és una presència constant en la teva vida diària. No en pots fugir. El meu cas particular és el segon i, a mida que passen els anys, s'apodera de mi un rebuig furibund amb tendències genocides cap a tot el que hi pud que cada cop em costa més soterrar.

Ni tan sols parlaré de polítiques concretes, el que vull és denunciar un fet que ja fa massa temps que dura. Ara que s'acosten eleccions, ho vulguem o no, ens endinsem a la campanya electoral i torno a comprovar esmaperdut que l'únic element propagandístic dels socialistes és la dimonització de l'adversari. Que torna la dreta! Els sociates, sobretot a Catalunya, fa temps que no contracten cap director de campanya. O sí, però deuen invertir la integritat del pressupost assignat a aquesta matèria en menjar de fàbula i anar a fer la digestió a les cases de putes (menys l'Iceta, que per a aquestes coses ja té becaris i el seu despatx) perquè l'estratègia no ha variat un mil.límetre des que tinc el dret al vot. Ningú m'ho pot negar això, però vagi per endevant una petita mostra dels eslògans del PSC/PSOE a les darreres eleccions: "Derrotem al PP" (Generals 2004), "El PP utilizarà el teu no contra Catalunya" (Referèndum Estatut 2006), "Si tu no hi vas, ells tornen"/"Indecís? Escolta la COPE cada matí" (Generals 2008). I si parlem de municipals, feu inexpugnable del socialisme, no oblidaré mai aquella obra mestra del me rebota i en tu culo explota cap a la ciutadania i l'oposició que va ser el "Com tú". Que el Clos és un incompetent, el Fòrum un fracàs i el Carmel una ruina? Com tú. Amb dos collons.

Cada cert temps toca anar a votar i a mi, militant convençut fins fa no gaire de la representativitat democràtica, ja se m'han tret les ganes. Arriba un punt en el que tinc la impressió que no hi ha manera humana de que el PSC perdi les seves qüotes de poder. No importen el día a día ni els resultats de la seva gestió. Seguiran disposant del vot favorable tradicional, el del xarnego, el seguidista i el progre de postal. I quan arribi el moment, premeran la tecla de la por atàvica a l'enemic i arrencaran la papereta de les mans del nou votant, l'ocasional i l'indecís.

En conec a molts que voten socialista. Deixant de banda els sectaris, la gran majoria els podria definir com a bona gent que es deixa entabanar per la falòrnia del vot útil. Molts d'ells, fins i tot, s'excusen per la falta d'alternatives. Però a mi, tanta pobresa d'esperit ha passat d'entristir-me a posar-me de molt mala llet. Que amb els esdeveniments dels últims anys Catalunya hagi contribuït activament a una segona legislatura de Zapatero i hagi entregat al PSC el control de la Generalitat, les quatre provincies i totes les ciutats importants del país només em deixa una alternativa legal i saludable: el camí de l'odi. O és això, o rebento d'impotència.

divendres, 22 de maig del 2009

La broma de les talles

El que primer heu de saber és que detesto anar a comprar. Només ho faig quan és estrictament necessari i amb un objectiu clar. No hi ha res que em posi de més mala llet que acompanyar algú que inverteix una tarda sencera en passejar-se les botigues, comparar preus i detectar el que vol comprar per acabar dient que ja tornarà un altre día. Busco, trobo, compro i marxo. I si pot ser ho faig a hores intempestives per estalviar-me cues i aglomeracions.


Com aquest cap de setmana tinc intenció de remullar-me a la platja no he tingut més remei que anar a comprar un banyador. Perquè aquesta és l'altre, i obro un petit parèntesi. La meva total aversió a les compres té com a conseqüència que em faig durar la roba al màxim i, dels tres banyadors que tinc, dos s'han donat de sí per l'ús i el tercer és la cosa més lletja que hagi vist mai. Fins al punt que podria competir amb els màxims exponents del glamour made in Costa Blanca. El vaig adquirir en un mercadillo de Sant Pol de Mar un día que vaig visitar una amiga sense saber que disposava de piscina comunitària i vaig haver de baixar al poble a buscar una sol.lució d'emergència. Tanco parèntesi. El cas és que hi ha un centre comercial al costat de casa i jo tenia el matí lliure, així que m'hi he llençat de cap amb la intenció d'enllestir-ho ràpid. Això ha sigut a les 11.

Primera providència: Perquè a totes les refotudes botigues ténen el mateix tipus de banyador? Ho desconec. Però si no vols portar unes bermudes hawaianes florejades i de colors llampants amb belcro i cordons a la cintura en comptes de goma ho tens fotut.

Segona providència: Qui collons determina les talles? Un model rere l'altre, me'ls he anat emprovant sense ser capaç de fer passar còmodament el banyador no ja per la cintura sino per la meva cadera fins a arribar a la següent conclusió: o l'espècie humana evoluciona cap al Fido Dido o és que sóc una inmensa bola de greix amorfa i única en el planeta. Almenys això és el que pensen els senyors d'H&M, C&A, Zara i Pull and Bear. Que m'he arribat a emprovar una XXL, eh! La cosa es posa especialment interessant quan afegeixes els factors de que sóc una persona a la que no li costa especialment trobar pantalons de la seva talla i que dels tres banyadors que tinc a casa un d'ells és de la talla L (comprat al Decathlon, això sí). Què està passant? Perquè Quicksilver ha arribat a la conclusió de que els banyadors han d'arribar per sota del genoll i marcar paquet alhora?

Remat i conclusió: Finalment, en pos de la meva comoditat, la meva butxaca i el meu honor he decidit tornar a casa amb les mans buides. Això ha sigut a la 1 del migdia. Ara les úniques opcions que em queden són: 1) Portar un banyador que se'm cau i que si no vull anar ensenyant la guardiola me l'he de lligar a la cintura com el xandall d'un ionqui 2) Desafiar els nivells de tolerància al mal gust de la població catalana lluïnt un modelet que ni l'Abeja Maya. Sabeu què? Que em remullaré en pilotes i a cagar!

La iaia ha mort



No em pregunteu com me n'he assabentat, però la nostre estimada iaia bloguera va morir ahir. Bé, potser exagero i no era tant estimada. Era una mica extremista, sempre a la seva, rondinava per tot i els que la van conèixer diuen que no li agradava gens la carn i que parlava amb un accent estrany. Però sé que molts la llegieu perquè tenia un fotimer de comentaris i això significa que un mínim d'estima sí que se li professava. Allà vosaltres.

Ha deixat un bloc a mig fer i un petricó d'espai virtual ocupat que tard o d'hora trobarem a faltar, perquè per molt que ho diguin l'Internet no pot ser infinit i algún día implosionarà esborrant d'una volada tot el valuós porno acumulat amb els anys. Temps al temps.

En fi, que descansi en pau, però jo personalment confesso que mai em va caure en gràcia i que en el fons me n'alegro. Una sociata menys.

A iaia muerta, iaia puesta.

dimecres, 20 de maig del 2009

Sensibilitat masculina

Els homes no saben expressar els seus sentiments. Si cada cop que he hagut de sentir aquesta frase m'haguessin ingressat un euro, ara estaria massa ocupat intentant esnifar farlopa de sobre el cos nu d'una supermodel brasilera menor d'edat sense que m'esquitxi l'aigua de mar que desplaça el meu iot de camí al paradís fiscal com per estar escribint un bloc. Es tracta, potser, de la queixa femenina més absurda de la història de les queixes femenines, i mira que la competència és dura. Perquè, desenganyem-nos, els sentiments de l'home sovint passen per la necessitat inmediata de satisfer necessitats bàsiques: follar, cagar, menjar, descansar, beure, pixar, dormir, tirar-se un pet, divertir-se o que el deixin tranquil. I sí, de vegades follar amb amor, cagar a la teva pròpia taça del vàter o menjar a ca la mare millora l'experiència, digeu-me romàntic, però no és la prioritat.

L'etern equilibri entre la voluntat de la dona per saber en tot moment què passa pel cap de l'home i l'esforç d'aquest per ocultar-ho té una funció molt clara: evitar decepcions. L'únic que diferencia el nen de l'adult és que al primer li està permès exigir la satisfacció inmediata de les seves necessitats i el segon ja ha après a vestir-les de misteri per estalviar-se la més que provable discussió subseqüent.

Però hi ha excepcions. Tots hem conegut homes sensibles (no confondre amb homosexuals o tios que van de sensibles per a follar). L'home sensible és aquell que en la seva infinita ingenuïtat s'ha cregut el discurs femení de la disponibilitat emocional i està disposat a compartir amb ella tot el que li passa pel cap. Curiosament, aquesta tipologia d'home acostuma a gestionar un volum desmesurat d'inquietuds, de sentiments i d'inseguretats sota la idea falsa de que ser complexe i profund el fa atractiu a ulls de la dona. Però aquest home té un petit problema: és insuportable.

He tingut amigues que m'han confessat que després d'anys i panys reclamant l'aparició d'un home sensible i entregat a les seves vides han aguantat dos mesos amb ell abans de llençar-se als braços del primer cràpula que les ha volgut rescatar del seu melodrama diari amb l'única intenció de tirar-se-les. I aquesta és una valuosa lliçó sobre la naturalesa d'ambdos sexes. Pretendre obrir les comportes d'un home sovint equival a trobar-se amb una criatura egoïsta, capriciosa i ploramiques i posar a prova l'instint maternal d'una dona és una mala idea. Cau pel seu propi pes: haver entrat ocasionalment a una vagina no et dóna els mateixos drets que haver-ne sortit.

dilluns, 18 de maig del 2009

Cara de poker

Resulta desconcertant quan vas a fer qualsevol gestió rutinària i a l'altre cantó del taulell et trobes un ionqui del positivisme. Perquè, a veure, puc arribar a comprendre que les bases rudimentàries de la mercadotècnia contemplin el somriure i el tracte personal com a eines fonamentals de marquetig. Després de 15 anys anant cada dissabte al mercat ja tinc el cul pelat de floretes pilotes i interessades, fins aquí arribo. Ara bé, una cosa és prostituïr el teu estat d'ànim a canvi d'una inversió econòmica considerable i l'altre és comportar-se com un puto empleat modèlic del McDonalds.

Avui he anat a comprar el pà a un lloc nou perquè em venia de pas. Tornava d'una d'aquelles visites infructuoses i d'escoltar el ja celebèrrim "torni demà". El meu estat d'ànim no era el millor possible, però he procurat dissimular-ho per educació i respecte a la persona que tenia al davant. La dependenta, en canvi, no s'ha esforçat gens ni mica per amagar la seva exultant joia de viure i s'ha permès fins i tot dir-me guapo. En total, m'he gastat 70 cèntims d'euro en una puta barra de pà prefabricada. No ho he trobat ni mig normal.

Els motius que porten a una jove a sentir-se tant indissimuladament feliç de passar un matí de dilluns treballant en una franquícia de forns els desconec. De fet, me la bufen. L'únic que demano en qualitat de misàntrop és que de la mateixa manera que jo intento no pagar la meva mala llet amb els que no hi ténen una relació directa ningú em refregui la seva estúpida felicitat per la cara. No necessito que ningú m'alegri el día, d'acord? Al contrari, aquests 30 segons de violació emocional m'han deprimit del tot. L'únic que vull és que em despatxi algú amb la mateixa actitud de la que han fet un art els autèntics professionals de la desgana i la discreció: els cambrers de tota la vida. I us deixo amb un consell que us farà servei: Quan algú us tracti amb excessiva confiança des del primer moment, desconfieu. L'escolta activa, el somriure contagiós i el contacte visual i físic amb desconeguts són l'abc de les tècniques de captació de secta religiosa.

diumenge, 17 de maig del 2009

El que ningú ens pot treure

Abans que comencem a exigir l'inexigible, abans que tornin les vaques magres, abans que floreixi de nou la nostre tendència innata a l'autodestrucció, abans que Roma determini si realment aquesta pot ser la millor temporada de la nostre història... fariem bé gaudir el moment com el que és: irrepetible.

divendres, 15 de maig del 2009

Filosofia

Hi ha dies que directament són una merda, dies en els que ja res pot sortir bé perquè la teva actitud és negativa. I quan les forces desconegudes que fan girar la vida detecten aquesta debilitat es llencen sobre el teu coll com una colla d'irlandesos sobre la birra el dia de Sant Patrici. En dies com aquests, m'agradaria ser més com ell...

dimecres, 13 de maig del 2009

La porra de l'Athletic-Barça

A 5 hores per l'Euskadi-Catalunya ja podeu començar a votar: Quants jugadors del Barça sortiran en llitera del terreny de joc a la final d'avui?

dimarts, 12 de maig del 2009

Farsants

La meva persona preferida del día és un senyor que es diu Jonathan Guisado. Una tarda que va veure Forest Gump després d'una mala migdiada el noi va proposar-se batre el rècord Guiness de córrer sense descans. Que també parlem-ne d'això, perquè té collons que una marca de cervesa que més que emborratxar atipa es dediqui a patrocinar proeses físiques d'aquest calibre. L'objectiu d'aquest vedell era córrer sense parar durant 5 dies i cobrir una distància de 900 quilòmetres en 120 hores, superant així la marca d'un grec que en va fer 823.


El repte va tenir el seu inici ahir a les 12 del migdia... i ha finalitzat AVUI a primera hora del matí, quan després de recórrer els primers 100 quilòmetres Jonathan Guisado ha hagut de parar per unes molèsties als abductors degudes al canvi de postura per unes butllofes als peus.

Sé el que esteu pensant perquè és el mateix que he fet jo: M'estàs dient que t'has preparat físicament per córrer durant cinc dies seguits i no se t'havia passat pel cap la possibilitat de que et surtin butllofes als peus? Feia falta fer venir expressament a dos jutjes per certificar això? Era necessari buscar patrocinadors als que arrossegar amb tú a la més ignominiosa de les vergonyes? I la resposta a totes aquestes qüestions és un sí rotund. Un món en crisis i devorat per l'atur està necessitat d'herois i gent disposada a treballar pel país, i Jonathan Guisado apareix a les nostres vides per omplir el buit laboral i existencial que va deixar David Meca.

Investigant sobre el personatge (i quan dic investigar vull dir teclejar el seu nom al buscador del Google) he descobert que no és el primer cop que aquest anti-heroi postmodern reclama la nostra atenció. Fa 6 mesos ja va fer una contribució inestimable a la recerca de la nena Mari Luz caminant 230 quilòmetres de la seva Còrdoba natal fins a Huelva en 48 hores vestint una samarreta impresa amb el Diseña tu moda. Un gest que va animar i aplaudir la familia de la desapareguda. Per a ells vagi un alt percentatge d'aquesta nova proesa.

Moralletja: Iker Jiménez, Jesús Calleja i Álvaro Bultó ja tenen un altre amiguet que introduïr al club dels venedors de motos.

divendres, 8 de maig del 2009

Suècia

Comença a rosegar-me la canoca dels collons aquesta maleïda mitificació envers tot el que ens arriba dels països nòrdics. Especialment, de Suècia. Tot va començar quan el tío Paco va decidir obrir les portes de bat a bat al turisme i els nostres pares i/o avis van idealitzar el concepte 'sueca'. En realitat, les sueques són dones andrògines gegantines amb més superfície d'espatlla que els jugadors de l'USAP de Perpinyà i l'únic mèrit de les quals va ser ensenyar més carn de la habitual a una població masculina acostumada a masturbar-se amb la simple visió d'un genoll. Més tard, durant la transició, tots a flipar amb la utopía de les democràcies nòrdiques i el seu estat del benestar. Un benestar tan collonut que Suècia està entre els països amb un índex més alt de suïcidis, per molt que s'entestin en enmascarar-ho amb l'excusa de que és un tòpic i en realitat el que passa és que són tan desenvolupats que porten l'estadística millor que ningú. Això per no parlar de l'alliberació sexual de la dona. I aquí llençaré un missatge a totes les fèmines de Catalunya: si no us poseu sostens se us cauran els pits fins als genolls com a les negres dels documentals i heu de saber que mentres no sigueu de raça caucàsica i més rosses que la cervesa l'únic que us separa de ser rumaneses és la depilació làser.

Afronte'm-ho d'una puta vegada: ens l'han colat amb la idea de la vella Europa moderna i evolucionada. En aquest país tenim la tendència a fer-li festes a tot el que vé de Suècia i això sovint significa pretenciós, simple, sobrevalorat i de dubtosa qualitat. Només així s'explica que ens hagin encolomat ABBA, Ikea, Henrik Larsson o...

Doncs això. Que si es tracta d'adorar a un fill de puta minoritari que crea la seva obra amb l'única base ideològica de martiritzar al pobre espectador ja tinc a l'Albert Serra i si lo que mola tant és tenir un país ultracapitalista, car i sexualment promiscuu a les ciutats i ultracatòlic, racista i conservador a les zones rurals tampoc cal anar tan lluny. Algú ho havia de dir.

Déu beneeixi el YouTube

dimecres, 6 de maig del 2009

Born to be white


Primer de tot, vull disculpar-me amb els que il.lusionats pel títol esperaven llegir una proclama sobre la puresa de la raça. En segon lloc, advertir als meus lectors anti-futboleros (i no miro a ningú, Josep) que ja poden deixar de llegir aquesta entrada. A menys de 5 hores per a una semifinal de Champions i a aquestes alçades de la temporada no espereu gaire més de mi.

Dit això, avui parlaré del blanc merengue perquè els últims dies s'ha produit una estranya paradoxa espai-temporal que fa que a Madrit el dissabte 2 de maig no hagi existit mai. I mira que era el día de la seva comunitat. Me'n vaig adonar quan dilluns vaig engegar la televisió frisós per gaudir amb la secció esportiva dels informatius estatals i em vaig trobar que només parlaven d'un senyor que es diu Florentino Pérez. Tot molt sospitós.

Preocupat pels nostres veïns mesetaris he investigat l'orígen d'aquesta amnèsia col.lectiva i adoració incondicional cap a l'ésser superior i us poc avançar que ja he pogut descartar amb alleujament la possibilitat d'una macrosecta perillosa. En realitat, el tal Florentino és un vell conegut que ja en el seu día va popularitzar frases com "Zidane ha nacido para jugar en el Real Madrid". I com en el fons em sento culpable perquè tot va començar amb el 2 a 6 i els veig molt enfonsats, he decidit contribuir a que tornin a ser el que eren. Aquí deixo les meves propostes de gent que definitivament ha nascut per estar al Reïal Mandril. Apunta, Roncero:


Per un rival digne. Per la conservació dels valors històrics del Mandril. Perquè no es pot perdre així com així l'herència d'Hugo Sánchez, Míchel o Fernando Hierro. Fícha'ls Florentino.

dissabte, 2 de maig del 2009

Campions i tal



H umiliant


I mpressionant


S ensacional


T remebund


O rgàsmic


R esplandent


I nimaginable


A collonant
L
L
L

divendres, 1 de maig del 2009

Megalomania V: The End

Aquí s'acaba el meu experiment sociològic. Hauran sigut cinc parrafades d'anècdotes condimentades per mitificar el meu passat, plenes de mitjes veritats i alguna que altre veritat com un puny. Els motius de que s'acabi són bàsicament dos. Primer, perquè s'acosta perillosament el moment en el que hauria d'explicar coses que no vull. I en segon lloc perquè la meva vida no ha sigut pas tan interessant i tard o d'hora hauria de començar a inventar i mentir descaradament per mantenir el nivell de morbo i d'interès. Potser m'hauria d'haver deixat pel final alguna cosa més espectacular, però avui parlaré de la infidelitat.

Les aventures són com la loteria, que quan et toca fa molta il.lusió però si no ho saps gestionar pot acabar en desastre. O com les calçotades, que de tant en tant són un plaer però concentrades en el temps són perjudicials per la salut i generen penediment. Cal ser un veritable expert de l'engany per compatibilitzar relacions íntimes amb dos o més éssers biològicament definits com a XX sense despertar sospites. Potser per això es va inventar la figura institucional de l'amant, que acostuma a ser aquella persona que essent conscient del fet de compartir la parella sexual i/o sentimental amb algú altre ho accepta. En el meu cas, ho vaig fer més complicat.

Regla número 1: No permetis mai que les dones amb les que t'emboliques es coneguin.

Ja us vaig explicar a Megalomania I que durant una època determinada de la meva vida el meu comportament sexual em va fer assolir un estatus de mala fama merescut. Doncs bé, va ser per coses com aquesta. La Cristina i l'Elisenda no només es coneixien sino que eren amigues. La primera era una canària pèl-roja amb la que em vaig embolicar per primer cop a un minúscul laboratori mentres revelàvem fotografies en la penumbra. La segona, una catalana rossa molt popera amb la que mantenia una bona amistat fins que un cap de setmana em vaig quedar a dormir a casa seva i va passar el que tenia que passar. Tots tres estudiàvem a la mateixa facultat.

Regla número 2: Evita els compromisos.

La canària vivia en una residència d'estudiants regentada per monjes. Un d'aquells temples de segregació sexual on les hormones femenines es disparen cada cop que hi entra un tio. Ho havia de fer d'amagatotis perquè les germanes es posaven d'allò més nervioses cada cop que em veien aparèixer i rarament em deixaven pujar a l'habitació de la Cristina per molt que el repertori d'excuses fos extens. Les altres estudiants ens ajudaven a distreure-les mentres jo m'hi esmunyia i a canvi només haviem d'aguantar que les més sortides ens espiessin quan ens tancàvem a la cambra. Amb el temps, la Cristina va començar a demanar-me les paraules màgiques per concedir-me el que jo volia. I jo vaig cometre l'error de dir-li.

Regla número 3: Si la cosa es complica, no la compliquis més.

Sortir amb noies sovint implica conèixer més noies. I aquí és on va entrar en joc l'Irene, que tot i córrer per la mateixa facultat no la tenia gaire vista. L'Irene era una remera (compte amb les vocals) preciosa, morena i una mica pija. Per variar, també era amiga de les altres dues. Vem coincidir per primer cop una nit que vaig sortir a prendre copes amb la colla i la connexió va ser inmediata. Curiosament, la primera conversa que vaig mantenir amb ella (tots dos beguts, això sí) va girar al voltant de la monogàmia. Ella sostenia que era una convenció social antinatural. Perfecte, vaig pensar. A partir d'aquí vem anar quedant cada cop més, fins que ja era habitual que em vingués a buscar amb la moto per anar a un lloc tranquil a xerrar de les nostres coses. Era una amistat molt íntima, sense més implicacions.

Regla número 4: No t'enamoris.

Va arribar l'estiu i uns quants de la universitat vem decidir anar junts a la Patum de Berga. Sense saber com, es va córrer la veu i em vaig trobar que allò que en principi havia de ser una borratxera amb amics es va convertir en una cosa més multitudinària i s'hi havien apuntat un grup de noies, entre les quals l'Eli, la Cristina i l'Irene. Anticipant el desastre inminent, vaig decidir callar com un puta, ignorar-les a totes tres i enganxar-me com una sangonera als meus amics tot el día. Hi va ajudar el fet que fossim una bona colla, però de tant en tant l'Eli o l'Irene m'enganxaven per banda i em preguntaven si em passava alguna perquè em comportava estrany. Jo em feia el boig i ho justificava amb l'excusa que tenia ganes de fer el burro amb els col.legues. La Cristina, en canvi, es feia l'ofesa i també m'ignorava. Després d'uns quants litres de barreja, quan va arribar l'hora dels plens l'única noia que va voler ficar-s'hi va ser l'Irene. Potser pels anys de rem era de llarg la més decidida i xicotot de totes, això sempre m'havia agradat d'ella. Un cop a dins, estretors, empentes i jo abraçat per darrera a l'Irene protegint-la del foc i de caure i, perquè no dir-ho, posant-me calent. Va ser aleshores, al bell mig d'aquella plaça, protegit per la gernació, quan li vaig fer un petó.

Regla número 5: No et deixis portar pels remordiments.

Acabat el curs, la Cristina va tornar a Tenerife i l'Irene va marxar al Canadà de vacances, no sense trucar-me la nit abans per quedar i dir-me que em trobaria molt a faltar. La nostre relació no havia anat a més perquè jo ho havia frenat. Tants secrets em feien sentir malament i aquest cop havia près la decisió de jugar net. Primer volia parlar amb les altres dues i un cop aclarides les coses li declararia el meu amor incondicional.

Opció A: La primera en assabentar-se de tot va ser l'Eli, que encara corria per Barcelona. No diria que s'ho va prendre malament per la manera com va reaccionar. Li va saber una mica greu l'engany, però tampoc estava enamorada de mi. Assegurava que la nostre atracció era bàsicament sexual i volia mantenir l'amistat. Collonut. La Cristina em feia més por perquè se la veia més penjada de mi. Quan va tornar de casa els pares a l'agost per preparar els exàmens de setembre vem quedar se seguida. Tot i els meus intents de suavitzar l'impacte reduïnt el grau i el nombre d'infidelitats comeses, es va posar feta una fúria. A efectes pràctics em va deixar ella, i de fet aquesta era la meva intenció. El que no m'esperava és que s'enfadés més amb l'Eli que amb mi. De retruc, qui es va emprenyar amb mi per enemistar-la amb una amiga va ser l'Eli. Quan va arribar setembre al calendari i l'Irene de les vacances (tres mesos seguits, sí, ja us havia avisat que era pija) no hi havia manera de que m'agafés el telèfon. Em temia el pitjor. Al començar el curs, me la vaig trobar als passadissos de la facultat i es van confirmar els meus temors. Les altres dues l'havien enverinat contra mi i no em volia ni veure. I com ella, gran part del gènere femení del meu entorn educatiu. No vaig ser conscient de la dimensió de la tragèdia fins que un matí al bar de la universitat se'm va acostar una paia que no coneixia de res per a dir-me que em considerava un malparit. Riute'n de la pòlvora, i qui hagi trepitjat una facultat de Ciències de la Informació ja sap del que parlo.

Opció B: Aquell estiu me'l volia prendre de reflexió per planificar la millor manera d'afrontar les coses sense fer gaire mal a ningú. Al mes d'agost, però, em va trucar l'Eli per convidar-me a sopar a casa seva com tantes vegades. Em va semblar una bona oportunitat per aclarir les coses a soles amb ella i vaig acceptar l'invitació. La sorpresa va ser majúscula quan al presentar-me a casa seva m'hi vaig trobar també a l'Irene. Ningú va treure el tema, i jo menys encara. Després de sopar tots tres junts, jo amb el cul tan apretat que no m'hi hagués capigut ni una agulla, vem sortir al balcó a fumar porros mirant a les estrelles i va tornar a sortir a la conversa el tema recurrent de la monogàmia. L'Eli coincidia amb l'Irene que no era dona d'un sol home i que el sexe amb els amics sense més implicacions hauria d'estar més acceptat socialment. Arribats a aquest punt el meu estat de tensió era tan elevat que ja només pensava en sortir d'aquella casa abans que esclatés la bomba. Quan transcorregut un temps prudencial vaig fer l'intent d'acomiadar-me, van insistir que em quedés a dormir amb elles. El que va venir a continuació ja us ho podeu imaginar (jo ho faig sovint). Podria dir que me les vaig follar a totes dues, però va ser just tot el contrari. L'endemà vaig confiar-li a l'Eli els meus sentiments per l'Irene i es va riure de mi per antiquat. Primer només ella i durant l'esmorzar totes dues, per a ser més exactes. No m'ho vaig pendre gaire bé, la veritat.
Quan la Cristina va tornar de Tenerife em va trucar per anar a fer un cafè. Jo continuava penjat de l'Irene però després del trio i la seva reacció posterior no veia gaire clar tallar amb l'única de les tres que havia demostrat autèntic interès per mi. Però el que la Cristina volia dir-me era que a les Canàries s'havia reconciliat amb el seu ex i que li sabia greu però ho volia deixar amb mi. Suposo que la meva cara en aquell instant deuria ser la d'un autèntic gilipolles.

Opció C: Amb la que més senzill em va resultar tallar va ser la Cristina, ja que ho vaig fer per sms i a 1.200 quilòmetres de distància. Abjecte, sí, però còmode i efectiu. Si deixes a una dona d'aquesta manera i et vol tornar a veure, dedica't al porno que lo teu és especial. L'Eli no em va deixar ni acabar. Ja s'ho imaginava i ella tampoc s'havia quedat aturada en el temps que haviem tingut les nostres trobades sexuals. Fins i tot es va alegrar de deixar les coses clares. Ja només mancava declarar-li el meu amor a l'Irene. Li vaig enviar un missatge al mòbil dient-li que volia parlar amb ella tan bon punt tornés a posar els peus a Barcelona. A la resposta deia que ella també volia parlar amb mi d'una cosa important. La nit que ens vem trobar, em va confessar que havia pensat molt en mi i que estava enamorada, però que acabava de sortir d'una relació molt difícil en la que havia sigut enganyada i tenia por de tornar a prendre mal. Amb tot el cinisme del que em va ser possible disposar jo li vaig prometre amor etern i li vaig jurar que era l'home més fidel del món. Mentides a part, ara que ja era un home lliure no veia cap necessitat de confessar-li una cosa que només podia contribuir a fer-la patir. I així va començar la meva història d'amor amb l'Irene... que va durar exactament dues setmanes. El mateix temps que va trigar a començar el nou curs i la Cristina en reclamar-me responsabilitats pel bombo de tres mesos amb el qual va tornar de Tenerife. No hase falta desir nada más.