divendres, 31 de juliol del 2009

Com estàs? Dons mira que tú!

Avui tinc tants motius per enfurismar-me que literalment estic que mossego. Ara mateix, sóc una fàbrica de mocs que riute'n de la grip A. No descarto que abans d'acabar el día algú s'emporti un mastegot.

Per començar, he rebut la noticia de que el company que m'ha de rellevar el torn a la ràdio ha sol.licitat l'enèsima baixa laboral sospitosa. Un cas curiós el d'aquest noi, que sempre es lesiona o es posa malalt en vísperes de ponts i festius o quan li toca treballar a hores punta d'operació sortida o tornada. No només m'he negat a substituïr-lo sino que he improvitzat un al.legat en contra seva que faria les delícies de Judes Iscariot. Mal fet, direu alguns. I una merda! Pa' lo que me queda en el convento me cago dentro.

A continuació rebo una trucada de l'administrador de finques per preguntar-me com ha de fer per canviar el titular del telèfon del meu antic pis, que és com si et truca ta mare per preguntar quin és el día del teu aniversari. Puto incompetent! Li responc que si algun cop tinc intenció de treballar al 1004 ja li ho faré saber, però que mentrestant es busqui la vida. Acte seguit aprofito la trucada per preguntar-li quan collons em tornaran la fiança de 3.000 euros que em deuen i em respòn que la que ho havia de gestionar se n'ha anat de vacances i que fins al setembre res. Emprenyat com una mona li recordo que al contracte hi posa que si no me la paguen en un termini de 45 dies hauran de fer-ho amb recàrrec, que ja s'ho faran i li penjo el telèfon. Cinc minuts després torna a sonar i ara resulta que la meva fiança ja estava tramitada i que en un parell de dies màxim la cobraré.

Tot plegat, un 31 de juliol. Data fatídica per la previsibilitat de tots els mitjans de comunicació, que sembla que en comptes de tenir un calendari amb santoral com tothom en ténen un amb temes del día i el 31 de juliol toca parlar de cues a les carreteres encara que no n'hi hagi. I vinga a sonar el telèfon cada 5 minuts a veure si ja ha començat l'apocal.lipsi viària definitiva i poden fer sonar les trompetes de la mort del llenguatge periodístic. Fins i tot m'han trucat del Versió RAC1, que volen que entri al programa a les 4 a explicar com és la vida d'un home del trànsit. Bon día han escollit per donar-me un altaveu!

Em queda una setmana per començar les vacances, però us ben juro que les necessito.

dimecres, 29 de juliol del 2009

Les coses bones de la vida (I)

L'efecte terapèutic de la dolça crueltat de les lletres de les cançons de desamor de Los Planetas, tan indissimuladament sorgides de la venjança personal.









No admeto queixes del tipus "no s'entén una merda" que sempre acompanyen a aquest grup. Clickant damunt dels videos, a la pagina del youtube totes tenen la lletra transcrita a la caixa de la dreta.

dimarts, 28 de juliol del 2009

Mala sort (II)

Què pensarieu si només entrar a la consulta del dentista us trobessiu amb una fotografia com aquesta?

Encara em pregunto de quina classe de ment creativa pot sorgir l'idea de convertir a la Lloll Beltran en la imatge corporativa d'una cadena de clíniques odontològiques o, en realitat, de qualsevol mena de negoci. Que té glamour, potser? No. Dóna credibilitat? Tampoc. Destaca especialment per la seva bellesa? Ni parlar-ne. Genera simpatía, almenys? Tanta com una guitza als collons. En definitiva, que no és la millor manera d'aterrar al lloc on et faran passar per l'experiència més similar a un poltre de tortura que tolera la civilització occidental (faci's notar la hilarant i sorprenent ironía que suposa la utilització de la paraula occi-dental en aquesta temàtica concreta).

Tant les ajudants com l'odontòloga que m'atén són joves i molt maques, massa pel meu gust. Desconfieu de qualsevol negoci que aparenti ser un microcosmos de bellesa molt superior a la mitjana. Per norma general això significa que la factura picarà més i que el criteri principal de contractació no es basa precisament en la competència del treballador. I això serveix tant per prostíbuls, bars i perruqueríes com per despatxos d'advocats, clíniques i Gestmusic.

Abans de començar, adverteixo a la doctora (espero) que vigili amb l'anestèsia local perquè treballo amb la veu i la meva jornada laboral comença en aproximadament una hora. Em diu que no em preocupi, que marxarà l'efecte en uns 3/4 d'hora. Segurament hi va haver algun malentès, perquè a continuació em punxa l'interior de la boca amb una xeringa repetides vegades i aquesta no se'm va despertar del tot fins 3 o 4 hores després. En aquest sentit, no entenc com no sóc més solidari amb els discapacitats perquè quan amb 14 anys em van posar l'epidural vaig saber de primera mà què sent un paralític i amb 28 he tastat l'experiència de parlar per la ràdio amb la boca torçada com si hagués tingut una embòlia cerebral.

Mira que hi deu haver dentistes a Barcelona... Puta mala sort!

diumenge, 26 de juliol del 2009

I després de Papa Topo...



Ho sé. algú hauria d'aturar aquesta escalada de violència acústica però no seré pas jo. En aquest cas, continuen les hostilitats per part d'un trío de púbers amb una tonteria a sobre que no se l'acaben. Ai si aixequés el fal en Joseph Fritzl, quantes boques taparia...

dimecres, 22 de juliol del 2009

Piròmans

Tinc els meus seriosos dubtes que hi hagi individuus més rotundament exterminables que els piròmans. D'entre totes les activitats humanes censurables no se me n'acut cap que sigui més inútil, perniciosa, destructiva i perversa que fer cremar boscos per diversió. No sóc sospitós de practicar un ecologisme radical, però a cada estiu que reapareixen els incendis provocats em torno més intolerant en aquest aspecte. Si tant us agrada veure bleir les coses, fills de la gran puta, sera que no hi ha llocs on podrieu desenvolupar aquesta afició generant un benefici per a la societat!

- França en general
- La seu del PSC al carrer Nicaragua una nit electoral
- Madrid, o com a mínim el Santiago Bernabéu
- La secció de DVD del Mediamarkt
- El Razzmatazz, a poder ser durant un concert de Manos de Topo
- Tots els exemplars de la bibliografia d'en César Vidal en una sola pira
- El despatx d'Oriol Grau a TV3
- La bandera espanyola
- Els radars fixes i els parquímetres de tot Catalunya
- La residència del Samuel Eto'o amb el seu representant i tota la seva puta descendència a dintre

dimarts, 21 de juliol del 2009

Reflexions postplatja de dimarts al migdia



On és l'amiga lletja?

- Les ties en grup estan més bones. No és només que tres noies acceptables en bikini cridin més l'atenció que una de sola, és que resulta francament difícil valorar-les individualment. Per algún estrany mecanisme perceptiu (erroni) es va generant una mena de collage mental entre els pits d'una, la carona de l'altre i el culet de la tercera que acaba conformant el retrat robot d'una femella 100% follable. Avui m'ha passat que no deixava de fixar-me en un grupet de quatre noies francament prometedores que tenia a 30 metres i després me n'he trobat a dues a les dutxes i eren més aviat normaletes. Al tornar a la tovallola me n'he adonat que a 5 metres en direcció oposada hi tenia una rossa torrant-se tota sola que els hi donava mil voltes i ni tan sols havia notat la seva presència.


- Els cholos ja no són el que eren. Entre comentari masclista i rialla ravalera ara parlen del factor de protecció solar que millor els funciona i de com cuidar-se la pell. I un altre fenòmen que ja ha deixat de ser anecdòtic per a convertir-se en la puta realitat és que ja no queden homes amb pèl al pit. Si prenem com a referència el que he vist avui la proporció és de 9 a 10 a favor de la depilació. Escandalós.


- A jutjar pel que es veu a la platja, hom diria que els estrangers que inunden la ciutat de Barcelona són caucàsics anglosaxons, escandinaus, germànics... Ni moros, ni negres, ni panxitos, ni un trist pakistanès. Una proporció ètnica d'allò més enganyosa, vaja. Des que l'Ajuntament es va posar les piles per impedir la presència massiva de venedors ambulants i massatgistes arrel d'un article a un diari francès que se'n feia ressò (sempre preocupats per l'opinió del ciutadà al consistori del senyor Hereu) ja ni orientals s'hi poden trobar. Què pretenem? Convertir la platja barcelonina en un paradís ari? En vista dels resultats a les últimes eleccions europees no m'estranyaria gens que fos una estratègia per captar un nou nínxol turístic.

Fenòmen paranormal

Com es pot arribar a publicar una entrada sense la intervenció del seu autor?

dilluns, 20 de juliol del 2009

L'Horror

El darrer cap de setmana van fer al 33 una pel.li collonuda. La van passar dins d'un cicle de cinema d'aquests que de tant en tant ens obsequia l'Àlex Gorina, reconegut expert del cinema fantàstic i de terror. El film va resultar ser una puta obra mestre del gènere. Els personatges, tan ben escrits i interpretats que semblaven ben bé reals. El muntatge, al més pur estil Callejeros però sense la molesta figura del reporter que parla i es fa el condescendent rere la càmera. I el metratge estava literalment farcit de seqüències memorables amb un escenari postapocalíptic de fons:

- Una criatura de no més de 10 anys conduïnt un cotxe i fent de cicerone a l'espectador per un món sense llei, plè de zombies i estranyes races.
- Un intent de violació a la sortida del metro.
- Un preadolescent que extorsiona a un senyor d'uns 40 anys, li remena la cartera i l'amenaça amb treure-li la vida si la propera vegada no porta més calers.
- Un immigrant il.legal que somnia amb escapar d'allà i ser repatriat al seu país però mai ho aconsegueix.
- Dos marrecs obesos que entre rialles imaginen el seu futur i planifiquen atracar un establiment, amb una posterior dramatització que acaba en una guerra de rocs.
- Una drogoaddicte que es lamenta de ser negra i a sobre catalana i que té un mugró de posar i treure.
- Enfrontaments entre gitanos enfervorits i una policia acovardida.

El que us deia, per cagar-se de riure i de por. La pel.lícula es titulava... un moment que ho miro. Es titulava Can Tunis. Calla, que no fos un documental.

dissabte, 18 de juliol del 2009

Ibracadabra

Va començar a imposar-se aquest discurs ahir a la tarda per obra i gràcia de Fabian Ortiz. Pels que no conegueu el personatge, és l'únic periodista d'aquest país contractat exclusivament per a fer un marcatge individual com més violent i brut millor a un sol club. En aquest cas el Barça. De fet, és una labor tan mesquina que van haver d'anar-lo a buscar a l'Argentina, terra de centrals com Ayala o Pochettino que ja saben de que va aquesta feina. I aquí el tenim, instal.lat a Barcelona des de fa anys, buscant els tres peus al gat de l'actualitat blaugrana des de les seves columnes d'opinió a l'AS (perquè els seus articles també són columnes d'opinió) i a les tertúlies radiofòniques de les emissores catalanes. Una barreja explosiva de la clàssica prepotència autocomplaent argentina, l'antibarcelonisme inidissimulat i pretesament sarcàstic de l'escola Guasch i aquells aires de falsa independència i objectivitat que tant s'estilen al Grupo PRISA. Escòria en estat pur. Com deia, va ser ell el primer en plantejar l'hipotètic fitxatge d'Ibrahimovic en clau d'atac personal a Joan Laporta i, alhora, de redempció madridista.

Aquest matí, el MARCA ja compra la idea i la publica en portada amb la subtilesa que el caracteritza. És qüestió de (no gaire) temps que aquest ambient s'extengui a la premsa de Barcelona (aposto per El Mundo Deportivo i algún dels seus portabandera del ressentiment disfressat d'imparcialitat) i d'aquí al barcelonisme. Finalment, si es produeix el fitxatge, el culé tindrà un sentiment contradictori d'alegria per aconseguir una gran incorporació i remordiments per la percepció de que el seu club ha actuat malament. I a Madrid eufòrics d'haver-se gastat 200 milions, sense cap sentiment de culpa i repartint lliçons d'ètica.

És trist que ens deixem condicionar d'aquesta manera, però intentaré contribuïr a evitar l'inevitable aportant arguments de perquè ens prenen el pèl:

1. L'Ibrahimovic és millor que l'Eto'o. El suec té el mateix que el camerunès, remat, egoïsme i mala llet, però afegint-li desequilibri en l'1-contra-1, un xut potent, moviments d'esquenes a la porteria, visió de joc i bon llençament de faltes i penals.

2. L'Eto'o és un jugador amortitzat. Va costar 25 milions i t'ha donat 5 anys de bon rendiment, 3 lligues i dues Champions. Acaba contracte l'any que vé i no vol renovar, per tant o te'l treus del damunt o li pagues un altre any de sou i se'n va gratis.

3. No té importància com ho vulguis plantejar a nivell de xifres, el que es gasta el Barça són els 45 milions d'euros que es volia gastar pel Villa i que no va acceptar el València. Amb aquestes estimacions de 87 milions d'euros que fa la premsa madridista ens prenen pel pito del sereno perquè com valoren els jugadors com els hi surt de la punta de la fava podrien haver dit 50 o 200 amb la mateixa alegria.

4. Els dos jugadors que regala el Barça a canvi no els vol l'entrenador. Els diners que es pensaven ingressar per l'Eto'o (i que ell s'ha encarregat de que no s'ingressin perquè és com és) es volien invertir en el seu substitut i ja el tens. Al Hleb el cedeixes i si es revaloritza te'l quedes o en pots treure un benefici econòmic venent-lo, per tant és una inversió i no una despesa.

5. El Barça fins ara continúa cenyint-se al seu pressupost inicial, sense haver de demanar crèdits de 300 milions d'euros als bancs. Hi ha una diferència entre gastar el que no tens i gastar el que tenies previst.

6. Quan en Laporta parla de la política de fitxatges imperialista i prepotent del Madrid es refereix a que en Florentino presumeix de ser qui més diners ha pagat per un jugador i tanca les operacions en 10 minuts. Quant en vols? Aquí ho tens.

7. El Madrid amb el seu comportament ha inflat el mercat de traspassos i ho sap. La prova és que ara que se'ls hi acaba el pressupost no poden tancar cap més operació (Xabi Alonso, Ribery...) perquè tothom demanana més del compte. El Barça porta mes i mig negociant a tort i a dret i si es tanca això del davanter haurà gastat 50 milions en dos jugadors.

8. Desfer-se de l'Eto'o i comprar a l'Ibrahimovic eren dues peticions expresses d'en Guardiola. Si en Pep és el messies no serà tan desastrós aconseguir les dues coses de cop.

9. Si fins ara des de la Brunete mediàtica es deia que el Barça no feia els deures i que no tenia diners per fitxar grans jugadors com el Ribery perquè se li critica ara que demostri el contrari?

10. Si a la capital del reino borden tant és que ho estem fent bé.

dijous, 16 de juliol del 2009

El moble de la veritat

Hi ha tres situacions a la vida en les que resulta molt difícil amagar qui som en realitat. Curiosament, totes tres ténen lloc al mateix espai: el llit.

1) Hora de dormir: Hom pot passar-se la vida intentant projectar una imatge d'elegància, de bon gust estètic o senzillament de tenir un estil propi més o menys cool, però quan es tracta d'encarar el sobre tots optem per la comoditat. I aquí és on apareixen aquells pijames de quadres o de colors impossibles, aquelles camisetes publicitàries que mai han vist el carrer, aquella samarreta imperi i, en general, aquella roba foradada, descolorida o tacada de pintura. Això en el millor dels casos, doncs sovint hauriem de parlar també de l'inevitable llapet, la pudor de pet i suor i aquella goma juganera que ja fa temps que ha cedit per deixar al descobert el tall de síndria amb el que nostrosenyor ens va obsequiar com a separador de natjes. Arribats a aquest punt, però, s'ha de reconèixer que el gènere femení ens porta avantatje. El pijama masculí, per definició, ja sigui de màniga curta o llarga, és una ofensa per als sentits. A més, ben pocs homes ténen la previsió de comprar un conjunt de dormir presentable per a ocasions especials. És per això que davant la perspectiva de passar la nit fora de casa molts mascles opten per fer el descans del guerrer nuu o en calçotets. Un perany que tota femella esbrina pernoctant més de tres nits amb la mateixa parella i que espera amb candeletes per començar a deixar-se anar ella també. Perquè no ens enganyem, el lamentable modelet de costum ens reconforta de tal manera que només és qüestió de temps assolir el nivell de confiança suficient per a mostrar-lo. De la substancialitat de la nostre hipocresia en depèn la nostre credibilitat. I això diu molt de nosaltres. Un home que dorm sempre impecable, per exemple, ens està dient que és gai.

2) Hora d'endreçar: Un dormitori és com una cova, un refugi d'intimitat on ningú a part dels seus ocupants habituals hi és benvingut. Però les visites succeeixen, i davant d'aquesta possibilitat es produeix el fenòmen del camuflatge. On abans hi havia un llit desfet i tot de roba rebregada pel damunt hi apareixerà un altre magistralment estirat i encaixat amb un pijama perfectament plegat sota el coixí. N'hi ha que fins i tot ho aprofiten per a fer el més que necessari canvi de llençols i cobrellit. També desapareixeran les sabates escampades pel terra, tota classe d'objectes exposats que s'embotiran als calaixos i aquella olor d'humanitat convenientment ventilada hores abans. El problema són les visites sorpresa. Quan aquests individuus inesperats es presenten sense concedir temps material per camuflar res s'ha de reaccionar ràpid. Amb la barroera excusa de deixar les seves coses, com a resposta predefinida intentaran accedir a la cova sagrada i aquí és on es veu el llautó de l'ocupant. Tancar la porta i barrar el pas de qualsevol que gosi fer l'intent de penetrar-hi presagia horrors inimaginables. Posar-se a endreçar compulsivament mentre es demanen disculpes és un clar símptoma de remordiment. Simular indiferència i deixar-los passar com qui no vol la cosa, depenent de la magnitud de la nostre deixadesa, pot ser interpretat com un indici de síndrome de Diògenes. La majoria, però, opta per la tòpica advertència/disculpa jocosa o una justificació puntual del desordre per salvar els mobles. Jo, personalment, em decanto per la tècnica de fingir caballerositat i oferir-me per a guardar les seves pertinences a la meva cambra entretant seuen. Provablement, a la sortida vulguin recollir-les ells mateixos i acabin tenint accés a les meves misèries, però aleshores ja estaré tan fart de la seva presència que amb tal que marxin me la bufa. A més, té l'avantatge que quan surtin per la porta ells podran criticar a plaer i nosaltres descansar. Tothom hi surt guanyant. Però alerta, darrerament també he descobert altres mètodes alternatius a tenir en compte que utilitza la gent, com dormir directament sobre el matalàs. Pràctic i efectiu.

3) Hora de follar: Afrontem-ho, durant el complexe ritual de la seducció la gent menteix amb escreix. S'insinuen o directament es proclamen unes capacitats amatòries que sense dubte contribueixen a l'escalfament previ que ens durà a l'acte. Un cop al llit, però, ha arribat l'hora de demostrar i aquesta és una pressió que no necessiteu en el ja de per si complicat primer contacte sexual. No us recomanaré que procureu traslladar d'entrada unes baixes expectatives a l'altre, perquè això seria tant com demanar-vos que veneu el peix admetent que està mig podrit. Ara, si voleu un consell, un que de debo us servirà, penseu que un cop teniu qui volieu al llit més val que sigueu el més egoïstes possible. Si un dels dos ha de sortir decebut millor que no sigueu vosaltres. En definitiva, no sabeu quin és el seu llistó d'exigència ni quina de les vostres fanfarronades l'han seduït més, així que tireu pel dret. Sigueu un remolí, aneu a lo segur, no demaneu permís per res i a la vostra. Preocupar-se pel seu plaer és un signe de debilitat i si ha de sortir malament teniu moltes provabilitats d'acabar frustrats. Potser no es repeteix. Però qui s'ha corregut aquí, eh? Qui!

dimarts, 14 de juliol del 2009

Fina ironia

Darrerament constato que entre els meus lectors hi ha un sector que demanda una major inquietud intel.lectual a les entrades del bloc. Aquí va una mica de carnassa per al seu voraç inconformisme en forma de poesia visual.

Cercle viciós

Peix que es mossega la cúa

Fem(me) fatal(e)

Deux ex machina

divendres, 10 de juliol del 2009

Imperdonable (V)

Nº5: Gent que mai prèn decisions.

He deixat pel final el que és de llarg el més detestable de tots els trets de personalitat: No tenir personalitat. Fins i tot algú que reuneixi els quatre factors imperdonables anteriors em mereix més respecte que qualsevol peix bullit dels que circulen pel món. Ens envolten. Són l'audiència que es descarrega els politons de moda, els que omplen la Fira de Santa Llúcia per Nadal, Port Aventura a l'estiu i els cinemes les tardes de diumenge. És aquella parella que sempre et diu "fem el que tú vulguis", aquell amic que a l'hora d'escollir lloc per sopar li és igual anar al McDonalds que a un restaurant de carta, aquell company de feina que no obre la boca a les reunions. Són els que voten sempre el mateix, els que van a totes les bodes i enterraments on són convidats, els que paguen peatge després de fer 20 km de cúa a l'autopista circulant a 80 per hora, aprofiten les rebaixes per comprar roba i fan vacances a l'agost. S'emborratxen només els caps de setmana, aconsegueixen entrades pels concerts del 'Bruce' i d'U2, reciclen, van al gimnàs i al súper, paguen les multes sense recàrrec, es casen i ténen hipoteques i fills. En definitiva, són la gent que es deixa portar. I el més aterridor de tot plegat és que som susceptibles de convertir-nos en un d'ells i, de fet, ja ho som de vegades.


Poca broma amb deixar-se portar. Ara no us atabalaré amb referències existencialistes però no deixa de ser irònic que en una era de relativisme moral aclaparador hi continuï havent tants sitjaus (*). Serà que finalment seguir el corrent ens resulta més fàcil i que la llibertat és un gran valor de la nostre societat però no hi ha valor per exercir-la. Fa massa por assumir les conseqüències d'abandonar el ramat i seguir un camí que no és el senyalat. Cada cop que veig un paio estirat al carrer o un estrambòtic caminant sol amb la mirada perduda em pregunto fins a quin punt és carn de Callejeros o és només algú que pensava com jo. N'estic segur que és precisament això el que m'impedeix atrevir-me.

(*) Trobo que la paraula inventada d'avui és prou gràfica. En substitució de la incorrecte 'borrego', una paraula composta que no li és estranya a ningú que hagi presenciat un concurs de gossos de Tura.

dijous, 9 de juliol del 2009

Imperdonable (IV)

Nº4: Immigrants que no fan res per integrar-se i encara arrosseguen a algún pocatija(*) autòcton a imitar-los.

Avui seré molt breu.


(*) Malauradament, la traducció de 'capullo' al català seria estúpid o imbècil, però no vé a ser ben bé el mateix. Un capullo és algú que per la seva poca maduresa personal és poc reeixit en el seu comportament. Pel camí es perd aquest matís. Tenint en compte que la traducció directe seria capoll o crisàlide i que la primera podria ser considerada barbarisme i a la segona li manca molta contundència, què millor que emprar una nova analogia botànica. Tothom sap que el tamany de la tija és decisiu a l'hora de determinar la maduresa d'una planta a primera vista, i no em negareu que la seva fonètica i la inmediata relació amb el membre reproductor masculí augmenten exponencialment el to pejoratiu de l'expressió. De fet, en el futur no descarto convertir pocatita en un sinònim.

dimecres, 8 de juliol del 2009

Imperdonable (III)

Nº3: Escalfaboques.

Hi ha qui li agrada molt discutir. De fet, jo provinc d'un llinatge de discutidors incansables nats. També hi ha a qui no li agrada gens, ja sigui perquè és un pusil.lànime execrable sense cap valor ètic ni moral o perquè no té res a dir. I després hi són els escalfaboques. Aquí seré ambiciós, convertint la paraula inventada del día en la principal protagonista de l'entrada, perquè una llengua com la nostre no es pot permetre prescindir d'ella i a més seria un lamentable greuge comparatiu amb el mot escalfabraguetes, ja oficialitzat.

Un escalfaboques es caracteritza per la seva desmesurada afició a buscar polèmica. Una conversa amb un escalfaboques us recordarà a una enquesta del CIS perquè les seves frases sovint comencen amb un "què n'opines de...?", "que et va semblar...?", "has vist/has llegit...?". Si nota que la reacció és freda i no hi ha grans desavinences, canviarà ràpidament de tema o hi tornarà més endevant, perquè la seva determinació a trobar els vostres punts dèbils és encomiable. Un cop localitzat el tema que us toca el voraviu, atacarà sense pietat portant la contrària i quan ja no pogueu suportar més i la necessitat d'esclatar sigui més potent que la voluntat de guardar les formes us despatxarà amb un "no es pot parlar amb tú quan et poses així" o un "deixe'm-ho estar, que encara discutiriem".

Heu de saber que és molt important no descobrir flaqueses davant un escalfaboques. Un cop sàpiga quin és el tema al que sou especialment sensibles s'aferrarà a ell com una paparra i nos us deixarà anar fins que no aconsegueixi l'objectiu desitjat, que no és altre que treure-hos de polleguera. No subestimeu mai la tossuderia d'un escalfaboques. No es cansarà de provocar abans que vosaltres de resistir, no hi entén de situacions ni d'horaris, cada cop que us vegi el seu catàleg mental el conduïrà indefectiblement al mateix diàleg. I heu de saber que un escalfaboques és per sempre. Podeu evitar-lo, canviar de ciutat, de país o de continent i no veure'l durant dècades, però si de casualitat el retrobeu encara que només sigui un cop en el llarg camí cap al decés ja us hi podeu pujar de peus que acabarà treient el maleït tema. És per això que la batalla propícia sempre és la primera. Només intuïr que el vostre interlocutor és un escalfaboques cal ser maleducat i passar d'ell com de la merda o directament engegar-lo a dida. En el futur m'ho agraïreu.

Hàbitat natural de l'escalfaboques (i temes predilectes)

- Reunions familiars (feina o estudis, parella i fills)
- Lloc de treball (futbol i política)
- Pis compartit (hàbits, gustos musicals i tasques domèstiques)
- Relacions de parella (el meu ex, la teva ex, amics i compromís)

I recordeu, vosaltres estaveu tan tranquils fins que us van venir a tocar la moral. Mort als fills de puta! En definitiva, un escalfaboques no és més que un torracollons especialment talentós i cobard.

dimarts, 7 de juliol del 2009

Imperdonable (II)

Nº2: Gent que maltracta els teus objectes.

No puc amb ells. Són els mateixos que a l'escola et demanaven material i al final de la classe te'l tornaven fet una merda. Llapissos mossegats i/o sense punta, gomes d'esborrar trencades, bolígrafs petats. Aleshores em feia vergonya muntar un alabardell(*) per coses de tan poc cost, tot i que ja m'inflava els collons a base de bé. Amb el pas dels anys, però, continuen fent exactament el mateix amb objectes de cada cop més valor: llibres guixats o tacats de líquids diversos, CD's ratllats o amb la capsa esquerdada, DVD's amb el plàstic estripat... I quan comproves davant d'ells les condicions en les que t'han tornat (sempre més tard del que voldries, per cert) allò que els hi prestaves en perfecte estat de revista i els mires inquisitivament tot el que saben fer és dedicar-te una ganyota simpàtica per resposta com treient-li importància. A veure, fills de puta, això no quedarà així.

Si ja de per si era un ésser garrepa i mesquí de naixement, aquests malparits són els responsables de que ja no deixi RES a gairebé ningú. Perquè aquesta és l'altre, la gent et demana coses donant per fet que la resposta és un sí. La primera reacció a una negativa acostuma a ser prendre's-ho en broma, com si la teva obligació en tant que familiar, amic o conegut fos anar compartint els teus objectes personals. En quina societat de merda vivim, que negar-se a compartir és una declaració de guerra al bonrotllisme imperant però el respecte a les possessions alienes és una futilesa? A mi se'm cauria la cara de vergonya de maltractar un objecte que no és meu. Abans de retornar-lo en mal estat el substitueixo per un de nou i si val quatre duros millor m'ho poses, perquè un objecte insubstituïble o de gran valor ja ni se m'acudiria demanar-lo prestat. Però aquesta purrialla no, encara se'n foten i pretenen fer-te creure que protestar seria poc convencional per part teva.

Només us dic una cosa: no ho deixeu passar. Cagar-se en la puta raça d'algú que et retorna la vella cinta de cassette amb els gran èxits d'Ángela Carrasco cremada pel sol és la cosa més normal del món. No us fa pitjors persones. I ja que no podran reparar el mal que us han fet (segur que és un disc descatalogat) la societat hauria d'entendre perfectament si decidiu agafar-vos alguna petita llicència amb el vostre puny sobre la seva cara.


(*) Efectivament, era la paraula inventada del día. M'he près la llicència d'extreure-la de la familia del mot alabarda, que és una arma medieval barreja de llança i destral. Per tant, si alabardada és un cop d'alabarda un alabardell podria ser un festival d'alabardades a tort i a dret. He dit.

dilluns, 6 de juliol del 2009

Imperdonable (I)

Enceto una nova nissaga d'entrades que espero que tingui més continuitat que la per ara monopòstica Mala sort. No us hi deixeu les banyes, la paraula monopòstic no existeix, però és que arrel de l'encertadíssima reflexió del senyor Brillant l'altre día he decidit començar a inventar paraules en català. Una decisió tan arbitrària com capriciosa però no us vaig llegir criticant a en Ramon Llull en el seu día, fills de puta.

Diuen que no és legítim jutjar a les persones a la primera. Hi estic d'acord. Lluïto cada día titànicament contra aquesta tendència natural a la discriminació extrema que la meva creixent misantropia comporta. Ara bé, hi ha una sèrie d'indicis que no us portaran mai a engany. Gestos, paraules i comportaments que certifiquen terminantment que la persona que teniu al davant és pura escòria 100% exterminable. Són aquestes actituds imperdonables les que em proposo denunciar a partir d'ara, a veure si aconsegueixo erradicar-les o que almenys un dels seus exponents s'emporti un bon gec d'hòsties per part d'algún lector. Amb això últim em conformo.

Nº1: Gent que saluda clucant un ull i acompanyant-ho amb un espetec de la llengua a tall de reforç auditiu.

Sí, amics. Ja us aviso ara que seré molt concret. Per arribar a odiar febrilment un gest cal detestar-ne fins a l'últim detall. Heu de ser capaços de reproduïr-lo mentalment amb precisió una vegada i una altre fins a fer crebar la ràbia acumulada en un Waimea de rebuig infinit. Només un ego descomunal, una prepotència sens límits i una allau d'inconsciència poden portar a realitzar aquest gest en públic. En tot cas, heu de tenir en compte que qui ho practica amb vosaltres us està demanant una hòstia a crits. Compliu amb el vostre deure. O millor, si ponderant la vostre força física penseu que no serieu capaços d'inflingir-li el mal que es mereix, reforçeu-li l'hàbit i augmentaran exponencialment les possibilitats que ho repeteixi fins a topar amb algú prou poc recomanable com per a submergir-lo en el món de dolor i humil.liació que requereix. Això sí, quan el gest vagi seguit d'un "Què passa crack?" no queda un altre remei: l'heu de matar.

dissabte, 4 de juliol del 2009

Gerontocidi en grau de temptativa

Deia l'altre día na Què t'anava a dir que els avis són un col.lectiu molt xungo. Coincideixo. Hi ha molt ancià que de tant privilegi al transport públic, tant IMSERSO i tant Casal Rock va pujadet. Que vagin amb compte que encara es posarà de moda el mètode Gené.

dijous, 2 de juliol del 2009

Claudicar

Avui em sento Figo

He resistit tot el que he pogut, però estic a punt de caure. Me n'he mantingut aïllat a base de no voler saber, de no voler provar, però la temptació m'empaita. Desconeguts em pregunten si en tinc, els meus amics m'ho ofereixen cada cop que sortim de festa, ma germana em diu que ho ha provat i no hi ha per tant, que em deixi endur. I tots semblen gaudir-ne malgrat els riscos que comporta.

Sé que alguns en ténen dependència, però la majoria sosté que es pot controlar i que amb mesura no fa cap mal. Jo, que em conec, sóc conscient que per la meva naturalesa addictiva corro perill d'enganxar-me, però no m'en puc estar més. Començo a pensar que la meva reticència és més per tossuderia que per convicció. La curiositat em venç. I ho tinc tan a l'abast...

Podria començar aquesta mateixa nit, però em frena l'orgull i la ràbia d'haver sigut un hipòcrita durant tant de temps. Com em miraré al mirall si esdevinc una d'aquelles persones que tant he detestat? Ho sabré ben aviat, perquè em sembla que cedeixo. Demà em passo al facefuck... o sigui al Facebook.

dimecres, 1 de juliol del 2009

Us ho demanem Senyor

Després de...

- Ser escollit per aclamació i sense passar per les urnes

- Gastar-se 219 milions d'euros en plena crisi mundial

- Aconseguir que els mitjans de comunicació de tot el món li llepin l'ullera

- Portar 50.000 persones a una merda d'acte de presentació

- Eclipsar completament el triplet del Barça en una setmana

...quins autèntics reptes li queden per assolir al tito Floren?

1. Persuadir a Cristiano Ronaldo per a que deixi de follar-se tot lo que menstrúa

2. Prostituir a l'atleta de Crist Kaká per aconseguir més ingressos extraesportius

3. Pactar el finançament de Catalunya

4. Aconseguir la pau a l'Orient Mitjà

5. Rescatar a Maddie McCann de les urpes de Joseph Fritzl

6. Convertir Perras de la noche en el proper nº1 de Los 40 Principales

7. Empalmar en una reunió d'El Club de las 25

8. Salvar la carrera professional dels guionistes de Prison Break

9. Fer semblar menys gilipolles a tots els que han pagat 150 euros per anar a veure U2

10. Que Bakero torni a fer-se del Barça