Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Facebook. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Facebook. Mostrar tots els missatges

dimarts, 8 de setembre del 2009

No tinc amics

Sóc conscient de que la frase que acabo d'escriure és un tabú de collons. Reconèixer que no tens amics és admetre que ets menys que escòria, ets un disminuït social. La gent que no té amics fingeix que els té o se'ls busca. S'apunten al gimnàs, a classes de ball, a un club de singles o a l'Associació Catalana de Buscadors de Tresors. Qualsevol cosa abans d'assumir la soledat. Perquè l'amistat és un valor universalment positiu que representa la fidelitat, la camaraderia, l'afecte desinteressat, la comunió amb... I una merda! L'amistat s'ha convertit en una qüestió d'estatus, una xifra al teu perfil del Facebook, un col.leccionable per tenir ocupats tots els caps de setmana, una convergència d'interessos. Tal i com estan les coses un amic té el mateix valor que una sabata. La compres per caprici o necessitat, la portes durant el temps que et resulti còmode i la substitueixes quan et deixa de fer servei. Els més vanitosos necessiten un armari complet i la gran majoria les va renovant sobre la marxa. A mi em fot molta mandra. I tinc assumit que sóc un asocial per diversos motius:

1. No tinc paciència per conservar amistats a mig gas (a.k.a. ja no són el que eren)
2. La majoria de gent em produeix menyspreu o no m'interessa
3. La majoria de gent no té cap interès en mi o em menysprea
4. Sóc un orgullós de merda i tinc facilitat per engegar a pastar fang qui me la fot
5. Sóc un idealista i aspiro a coses que ja no existeixen

Quan l'altre día el mestre Valero Sanmartí va escriure que vivim en un món "on les relacions personals t'emocionen durant menys temps que un politono" i que "et pots fiar més del teu microonoes que dels teus amics" probablement hiperbolejava, però segur que no es podia imaginar fins a quin punt m'identifico amb les seves paraules. Si traspassés en aquest precís instant, el centenar llarg de persones amb les que he intimat en el transcurs de la meva vida i amb prou feines mantinc el contacte em podrien titllar de moltes coses, d'extremista, d'avorrit, d'estrafolari, d'intolerant o d'intrascendent, però mai de ser un mal amic. Això és tot el que necessito per respectar-me. Això i follar amb certa regularitat.

dijous, 2 de juliol del 2009

Claudicar

Avui em sento Figo

He resistit tot el que he pogut, però estic a punt de caure. Me n'he mantingut aïllat a base de no voler saber, de no voler provar, però la temptació m'empaita. Desconeguts em pregunten si en tinc, els meus amics m'ho ofereixen cada cop que sortim de festa, ma germana em diu que ho ha provat i no hi ha per tant, que em deixi endur. I tots semblen gaudir-ne malgrat els riscos que comporta.

Sé que alguns en ténen dependència, però la majoria sosté que es pot controlar i que amb mesura no fa cap mal. Jo, que em conec, sóc conscient que per la meva naturalesa addictiva corro perill d'enganxar-me, però no m'en puc estar més. Començo a pensar que la meva reticència és més per tossuderia que per convicció. La curiositat em venç. I ho tinc tan a l'abast...

Podria començar aquesta mateixa nit, però em frena l'orgull i la ràbia d'haver sigut un hipòcrita durant tant de temps. Com em miraré al mirall si esdevinc una d'aquelles persones que tant he detestat? Ho sabré ben aviat, perquè em sembla que cedeixo. Demà em passo al facefuck... o sigui al Facebook.