Crítica cinemabiogràfica

- Estudis universitaris: La premisa és molt il.lusionant però a mida que avança l'argument ja es veu que no complirà les expectatives. La continues veient amb l'esperança d'un cop d'efecte que desemboqui en un final engrescador que no arriba. El metratge es fa excessivament llarg i en surts buscant justificacions a la sensació d'haver malgastat el teu temps. T'agradarà si et va agradar... Lost.

- Vida sentimental: T'hi enfrontes amb l'idea preconcebuda de que ho passaràs malament. Té un repartiment coral de talent irregular. Després d'unes escenes picants i uns quants ensurts van desapareixent els personatges fins que només queden dos protagonistes. Un és el dolent i l'altre és el bo. Dels dos, el que sobreviu es queda sol. T'agradarà si et va agradar... Scream.

- Vida laboral: Tot comença amb una vocació. El protagonista passa per un dur procés de preparació. Per obrir-se pas és agressiu i s'esforça més que els seus rivals amb l'objectiu de llaurar-se un futur brillant. Reb hòsties per tot arreu però aconsegueix superar-se. De manera inevitable la seva carrera genera conflictes en la seva vida personal. Amb els anys, acaba fet merda i amb menys diners i reconeixement dels que creia merèixer. T'agradarà si et va agradar... Rocky.

- Envelliment: D'entrada meravella a tothom només néixer. El batejen i li posen un nom. Es gasten un dineral en proporcionar-li tot el que necessita i fins i tot el que és accessori. Viu una joventut plena d'excessos. Tant bon punt se li esquinça la carrosseria comença una lenta devallada. El deteriorament passa de ser extern a ser intern. Ningú pot evitar que acabi sepultat. La vida se li haurà fet molt més curta del que preveia. T'agradarà si et va agradar... Titanic.

Desafecció

Quan era més jove... Què cony! Quan era jove m'agradava llegir-me les llistes electorals. Mon pare em va ensenyar que tenien truc. Els primers noms eren les cares visibles del partit, els que sortien a la tele o donaven la cara als mítings. A partir del tercer, quart o cinquè (depenent del pes mediàtic de cada formació política) ja no coneixia a ningú. Desenes de persones desconegudes que resultava divertit imaginar físicament pel nom i cognoms. Però al final sempre hi havia sorpreses. Un o dos noms mediàtics que cada partit situava en els últims llocs de la llista o entre els suplents. El pare deia que això passava perquè els que anaven al final de la llista gairebé no tenien possibilitat de ser escollits. Era una manera que tenien algunes persones populars de donar suport a determinat partit sense involucrar-se en política. La gent, que no tenia paciència per llegir la llista sencera, ho sabia i només feia una ullada als primers noms i els últims. A mi em semblava tan curiós i apassionant que vaig agafar el costum de començar a llegir les llistes pel final.

Aquest mes ja he rebut totes les llistes dels principals partits polítics per correu. PSC, CiU, ERC, ICV, PP, C's i PxC. Totes menys la d'en Laporta, que deu pensar que no necessita més propaganda. Tampoc m'ha arribat la d'en Carretero, però és evident que no em necessita. En quant a la Nebrera, de la que tampoc he rebut res, gairebé que ho prefereixo perquè estic molt decebut amb la seva campanya. Fets, no paraules!



Però, tornant al tema, a cap de les llistes que he rebut fins ara hi ha bonus tracks. Això de tenir gent coneguda avalant la teva llista amb el seu nom ha passat a millor vida. És més, si fessim un anàlisi dels noms que apareixen a les llistes estic convençut que trobariem més pixatinters de carrera que polítics vocacionals o de raça. La militància s'ha convertit en una carrera professional. I per fer-ho encara més irònic es tracta d'un sector precari. Fa temps que observo que els nostres polítics cada vegada són més joves. M'atreveixo a dir que no és que hi hagi una nova fornada d'idealistes desitjant involucrar-se en política. El que hi ha és tota una generació desitjant engrapar la mamella del sou públic per sortir del mileurisme. Una inversió que no paga la pena sense l'horitzó del càrrec administratiu.

Recolzar un partit polític en els temps que corren s'ha convertit en un acte d'heroisme que ningú està disposat a realitzar de manera desinteressada. I jo em pregunto: Si tenim uns candidats incapaços d'entusiasmar la seva pròpia gent preténen que nosaltres els votem? Igualets que l'Obama, vaja.

1.000 paraules

Gràcies a Oxte! (web que tothom hauria de tenir a la llista de favorits del seu navegador) estic en disposició de mostrar-vos una cosa que ens capgirarà la vida per sempre. Una imatge fixa la sola contemplació de la qual derrueix segles de tradició teòrica sobre la bellesa, l'estètica i l'art tal i com l'haviem conegut fins ara. Una nova dimensió, completament inexplorada, del lletjisme. Senyores i senyors, ha nascut l'erotisme de Cantimpalo.

Diuen que una imatge val més que mil paraules però mai abans havien sigut tan necessàries. Aturem-nos un segon a reflexionar sobre el que acaba de passar. Fem un esforç per intentar desxifrar el Codi da Vinci de les xarxes socials sense sucumbir a la nàusea. Què s'amaga rere l'esguard d'aquesta Gioconda que és la barreja perfecte entre Betty Boop i Carmen de Mairena? Mai ningú havia assolit aquests nivells de grolleria amb tan poc. La primera conclusió és que ens trobem sens dubte davant quelcom especial.

La segona conclusió evident és que no cap la possibilitat de que una persona adulta es faci una fotografia com aquesta amb un extrem del xoriço entre les mamelles i l'altre a la boca sense que ens vulgui dir alguna cosa important. Descartem rotundament l'atzar. El gest de les mans ens fa evident que es tracta d'un posat i no la furtiva captura d'un malintencionat hacker immortalitzant una novedosa tècnica de golafre per berenar amb els dits lliures per xatejar. Fins i tot ens assalta l'incertesa de saber si hi ha algú darrera l'objectiu que comparteix l'autoria d'aquest cim de la fotografia amateur.

Un tercera conclusió és que tot en aquesta instantània està cuidat fins al més minim detall per resultar desmoralitzador. La deixadesa i l'abús de lip gloss amb el que s'ha pintat els llavis, el vestit de lluentons de dues talles menys que genera apreciables i descontrolats bonys a la pitrera, la màniga caiguda que deixa al descobert un braç rodanxó i el braçalet que l'oprimeix, l'aspror i la sequedat dels cabells curosament despentinats, l'etiqueta del xoriço remarcant la seva escassíssima qualitat reflexada en aquesta tonalitat rosada gairebé fluorescent i una textura granulosa que fa volar l'imaginació. Fins i tot el color de les parets i l'austera decoració transmeten una tristor que contribueix a potenciar la vilesa del producte final.

Ningú comet tants errors de manera casual ni molt menys els passa per alt quan decideix publicar i exposar-se a nivell mundial. Pot ser que ens estigui aliçonant? Pot ser que l'objetiu últim de l'obra sigui fer-nos mirar en la profunditat de la nostre ànima per descobrir que no hi queda ni un bri de pietat per jutjar la fotografia? És això? Ens està demostrant que a partir de la contemplació de cert punt de decadència estètica tot sens convertim en serafins que custodien el cànon de bellesa? Podem resistir la temptació de convertir-nos en botxins de la lletjor aliena fins i tot en casos extrems com aquest?

Sorgeixen moltes més preguntes. Perquè embotit? Perquè xoriço? Posaria la ma al foc que cadascú de nosaltres, de manera individual i sense coincidir, és capaç de treure 100 objectes de reminiscència fàl.lica que corren per casa i que rebaixarien notablement el nivell grotesc de la fotografia. No sé... Un bolígraf de 10 colors, un plàtan, l'escombreta del vàter. No cal esforçar-se. Feu la prova vosaltres mateixos. És literalment impossible trobar una imatge menys evocadora de la repugnància que l'oli vermellós d'un xoriço lubricant uns pits de talla XXL.

Personalment, necessito desesperadament conèixer l'història que hi ha darrera aquesta fotografia. Si sapigués on para em desplaçaria sense pensar-m'ho dues vegades a la recerca d'aquest ésser inquietant i de respostes. M'ho imagino com un viatje iniciàtic del que en sortiria amb un coneixement pur i una total immunitat al dolor. Millor persona.

Al final no me n'han sortit mil de paraules, només 666. Casualitat? Si vosaltres no us ho creieu, jo tampoc. Afegiu la resta si us vé de gust perquè jo us asseguro que m'he quedat sense.

El pòquer de tot plegat

Ja és aquí. És imparable. Fa 10 anys ningú en tenia ni la més remota idea més enllà de les referències cinematogràfiques que ens transportaven a un submón de vici i vides al límit. Ara es passeja a plena llum del dia per televisions i diaris autòctons. El pòquer s'ha instal.lat entre nosaltres. De la mà de les apostes esportives es va colar a les pantalles d'ordinador i ara ho infecta tot. El meu pronòstic és que d'aquí a no gaire s'haurà convertit en l'esport rei. Sí, esport. Així ho va acceptar oficialment el passat 29 d'abril l'Associació Internacional d'Esports Mentals que des del 2008 celebra els seus Jocs en paral.lel a l'Olimpiada, equiparant-lo als escacs. El pòquer podria ser olímpic a Londres 2012. Amb aquest rentat de cara definitiu és qüestió de temps que assoleixi la popularitat necessària per situar-se com a esport majoritari. Actualment s'estima que hi ha 300.000 jugadors de pòquer a l'estat espanyol. Ja és la cinquena activitat lúdica organitzada només per darrera del futbol (779.829 practicants), la caça (411.453), el bàsquet (385.430) i el golf (337.112). Amb aquest ritme de creixement s'espera arribar a 1.200.000 practicants en els propers anys. I tot això en la semilegalitat, un desenvolupament en calces i les estructures encara per fer.

Estem davant l'esport del futur. Perquè? Com s'explica aquest creixement hipertròfic? Jo ho tinc molt clar. El pòquer és el reflexe de la nostre societat. Un mirall sense desviacions que ens retorna l'imatge nítida de com som realment.

1) És democràtic a l'extrem. El poden jugar homes, dones, vells, joves, alts, baixos, grassos, prims, muts, sords, discapacitats... Tots parteixen de les mateixes condicions. No hi ha separació de categories ni calen unes aptituds inicials.

2) No premia l'esforç. El pitjor jugador d'una taula pot guanyar una mà al millor si té més sort i millors cartes.

3) Despenalitza el fracàs. La presència de l'atzar justifica la derrota. A més, si a gairebé tots els esports hi ha un sol perdedor i un sol vencedor, a una taula final de pòquer els perdedors són majoria. Fins al punt que hi ha premis econòmics per a tots en funció de la proximitat a l'èxit.

4) És immoral. Accepta l'engany com una part del joc i permet actituds destinades a desconcentrar al rival. No respecta la jerarquía. Un marrec de 18 anys pot abusar d'un senyor de 67 o a l'inrevés. No entén de noblesa. Algú amb moltes fitxes pot anar descaradament a per algú que en té molt poques amb l'intenció de deixar-lo sense res. Tot està acceptat i no té càstig.

5) És desacomplexadament materialista. La glòria està en funció dels diners. No admet consideracions estètiques a la forma de jugar perquè simplement juga millor qui més guanya.

6) És un joc associal. Es pot jugar còmodament desde casa en soledat i fins i tot en el pòquer presencial no cal comunicar-se. Pots passar-te hores jugant al costat d'una persona sense dirigir-li la paraula. Hi ha jugadors que literalment es fiquen en una bombolla amb els cascos a les orelles, una gorra i unes ulleres de sol.

7) És enganyós. Qualsevol persona es pot fer passar per un expert jugador de pòquer amb l'actitud adequada. És ideal per a farsants. Cap signe extern determina les qualitats d'un jugador per al joc, al contrari del que succeeix amb el bàsquet o el rugby.

8) És immediat. No dóna cap importància al passat ni al futur. Només compta el present. Una sola bona mà pot ser més beneficiosa que les 10 anteriors perdudes. Més encara, haver guanyat els dos torneigs anteriors no et dóna cap avantatge de cara al següent.

9) És aparent. Jugar a pòquer mola. Ser jugador de pòquer et defineix i si ho converteixes en la teva activitat principal encara més. És un estil de vida atractiu. Dota a la teva personalitat d'una sèrie de valors afegits com ara la masculinitat, el cosmopolitisme, l'astúcia, la perillositat o el risc. Un premi substanciós quan en realitat et dediques a viatjar de casino en casino combinant cartes de colors durant hores i hores.

10) És nociu. Ignora premeditadament els seus perills amb la promesa de l'èxit i el caler fàcil. Si algú es queda enrere, si algú cau en la ludopatia o s'arruïna, l'escup. Carrega tota la culpa sobre l'individu malgrat tota la seva estructura està muntada per atraure perdedors. Mai assumeix la seva part de responsabilitat. Juga amb els sentiments, les necessitats i les flaqueses de la gent. És implacable.

L'increïble història de la paternitat d'Andreu Buenafuente

Una de les primeres lliçons que hem d'aprendre quan posem els peus en aquest infecte cau d'estultícia que anomenem existència és que els nostres actes tenen conseqüències. Comencem per les coses bàsiques com ara evitar el dany físic. Malgrat les advertències la criatura acostuma a aprendre la relació entre causa i efecte quan ja s'ha socarrimat les mans. Més endevant la cosa es complica. Un cop superada la fase empírica ens toca assimilar lleis més complexes. Amb sort n'hi haurà prou amb uns quants anys de testar els límits de la conducta social per intuïr que les conseqüències no solament deriven d'un mateix sino que hi intervenen terceres persones. Posteriorment coneixerem el pes de les institucions i els estaments que regularan el nostre comportament per la via de la coacció. Acatar l'existència d'una pauta moral de rang superior al de la nostre voluntat és el que anomenen fer-se adult. I aquí donem per finalitzada la nostre formació. FAIL.

Existeix un segment de llibertat que no regula cap llei i que té a veure amb el que ens fem a nosaltres mateixos i als altres molt més enllà de la relació immediata entre causa i efecte que aprenem en un primer moment. Parlo de les petites decisions. Mínimes desviacions que sovint prenem per un criteri aleatori degut a la seva petitesa i que tenen conseqüències imprevisibles a llarg termini. Una cosa semblant a l'efecte papallona que descriu la teoría del caos en termes de matemàtica i física. Passa contínuament. Quan decidim anar en cotxe o a peu, esmorzar a casa o al bar, acceptar o ignorar una sol.licitud d'amistat al Facebook, despenjar un telèfon o deixar-lo sonar. En definitiva, la responsabilitat del nostre lliure albir. La majoria de les vegades ni tan sols tindrem l'oportunitat d'intuïr-ne remotament les conseqüències. Però el día que succeeixi et colpejarà a la cara tan fort com una feminista carregada d'estrògens en el punt més àlgid del seu cicle menstrual. A mi m'ha passat.

Fa 11 anys jo era un tendre estudiant del primer curs de Comunicació Audiovisual. Una insuportable amalgama d'innocència, petulància i eufòriques expectatives. La meva vocació periodística em venia de lluny però la cega admiració per un tal Andreu Buenafuente em va fer creure que hi havia una manera encara més apassionant de guanyar-se la vida que explicar coses per escrit: explicar-les a la tele. Un bon matí, invertint al bar de la facultat una mínima fracció del temps que he malgastat acumuladament al llarg de la vida, el meu grup d'amics i jo vem decidir presentar-nos a un càsting. No ens ho preníem gaire seriosament. Haviem vist un anunci al taulell que demanava actors per a un projecte de telesèrie dels de quart i ens va semblar divertit com a excusa per saltar-se una classe. Dels cinc amics i amigues que ens vem presentar per fer la prova de càmera i llegir uns diàlegs absurds només em van trucar a mi i a l'Oriol Sàbat. D'entrada em va sembla afalagador. Després del segon càsting només quedava jo i em vaig acobardir, no fos cas que m'acabessin obligant a fer d'actor de debò. Em vaig negar a assistir a la tercera i definitiva prova per a la que m'havien trucat. Avui dia l'Oriol té una trajectòria discutible a la tele i jo estic indiscutiblement a l'atur.

Unes setmanes més tard vaig agafar una bufa i de matinada no se'm va acudir cap altre cosa que enviar-li un sms calent a la productora que em trucava per fer els càstings de la telesèrie. Feia dies que m'havia deixat la meva xicota de poc més d'un any i la productora estava per sucar-hi pa. No vaig obtenir mai una resposta. Per sort s'acabava el curs i la noia era de quart, posant-me així més fàcil la missió d'evitar l'incomoditat de tornar-la a mirar a la cara. Ja de vacances vaig començar a rebre missatges d'un número desconegut. Per contextualitzar diré que parlo de l'estiu del 2.000, quan amb la primera expansió del telèfon mòbil entre la gent jove era relativament normal enviar missatges a l'atzar preguntant sexe i edat per si sonava la flauta. En aquell moment no vaig lligar caps. Per motius inherents a la meva solteria vaig passar llargues nits responent a aquells missatges dient-la cada vegada més grossa. Alguna cosa interessant tindrien aquells intercanvis amb finalitats masturbatòries quan en un moment determinat la meva primera interlocutora va començar a passar el meu número a les seves amigues de la facultat i fins i tot una de les amigues a la seva germana petita. Hi havia nits en les que mantenia fins a quatre converses eròtiques de manera simultània i em vaig saturar. La meva solució: seleccionar una sola interlocutora, ignorar la resta. Si seguien insistint, enviar el número d'algun amic meu, preferiblement solter, per treure-me-les de sobre.

Tot allò dels missatges es va anar morint. En part perquè no era gaire rendible econòmicament, en part perquè la rutina entra en joc quan es perd la novetat i s'acaba l'imaginació. Mesos més tard en una sortida nocturna un vell amic m'explicava que tenia xicota. Preguntant detalls sobre ella i com l'havia conegut em va explicar il.lusionat que tot va començar amb uns sms anònims. Si ja em resultava familiar el mètode encara em va resultar més familiar el número de telèfon mòbil que vaig reconèixer quan em va mostrar algun dels missatges. Al meu amic no li va fer tanta gràcia com a mi. Per això hem procurat evitar el tema fins avui que encara continuen junts. Només vaig trencar el pacte en una ocasió en la que la curiositat em va vèncer i vaig preguntar-li a la seva xicota com havia arribat el meu número a les seves mans. La resposta és que una amiga seva de la infància estudiava Comunicació Audiovisual i una nit va rebre l'sms calent d'un estudiant de primer que tenia a l'agenda per un treball de la universitat. No el va respondre mai perquè en aquell moment tenia parella però ho va explicar a les seves amigues i...

Aquest mes d'agost he rebut un altre missatge. Era del meu vell amic per anunciar-me que està esperant un fill amb la seva xicota dels últims nou anys.

Dropo

Si fessim una enquesta ràpida a la gent que ens envolta una majoria aclaparadora estaria d'acord amb l'afirmació que dormir és un plaer. Això passa perquè la gent no descansa prou hores i perquè llevar-se quan el cos ha dit prou és un luxe de cap de setmana. I no sempre. Hi ha qui manté una disciplina fèrria amb el mínim de vuit hores de son diàries. Hi ha qui pateix d'insomni i s'acostuma a passar amb moltes menys. Hi ha qui fa torns de tarda i es pot permetre anar a dormir de matinada i llevar-se a mig matí. I hi ha qui treballa de nit i dorm de dia. Cap d'aquestes situacions genera rebuig social si és per circumstàncies laborals. Ara bé, com se t'acudeixi dormir de dia per decisió personal hi ha un adjectiu esperant-te a la cantonada: Dropo.

La major part de l'any el dia està dividit en 14 hores de llum per 10 de foscor i algú ha decidit que les primeres tenen més valor. El món està pensat per a tots aquells que estan disposats a viure sota la dictadura del sol. Jo dic que a la merda. De nit és quan fem les coses més rellevants de la nostre vida. N'hi ha prou amb una mica de memòria. De nit son els nostres records més divertits o és quan el món es neteja de persones i es produeix el silenci. De nit reflexionem sobre el que de debò ens importa. La nit és la coartada perfecte per atrevir-se. I sí, de nit és quan més és folla o almenys s'intenta.

No és casualitat que quan algú ens explica que dorm de dia sentim una repentina mescla de llàstima i menyspreu. La llàstima és perquè som conscients de que això el converteix en un marginat. Algú que es veurà irremeiablement empès a estar fora de la societat i relacionar-se només amb éssers nocturs com ell. El menyspreu és perquè en el fons li tenim enveja.

Aventura

Temps ençà ja vaig deixar escrit aquí mateix que el concepte aventura sense risc no té sentit. Aventurar-se significa arriscar. Per definició, aventura és tota aquella situació que ens posa en dificultats, buscades o no. No s'hi val ficar la punteta ni el risc controlat. És un puto oxímoron, un succedani. Tingue-m'ho clar. I que consti que una vida aventurada no és bona ni és dolenta. Tot depèn del que desitgis.

Jo m'he passat bona part dels darrers dos o tres anys barrinant la necessitat de canvis davant la creixent sensació que a la meva vida no hi succeïa gran cosa. Fins fa poc menys d'un any jo era un paio amb casa, parella i feina estables. Amb una vida rutinària. En aquests 12 mesos he tingut temps d'enamorar-me dos cops i desenamorar-me tres vegades, conviure amb el càncer, fer la pretemporada amb un equip de rugby, pensar seriosament en el suïcidi, malgastar els meus estalvis fins a arruïnar-me i tornar a estalviar, perdre la feina, anar a judici, enterrar el meu pare i parlar en públic al seu funeral, aprimar-me 30 quilos, psicoanalitzar-me, fer el meu primer viatje en solitari a 10.000 quilòmetres de casa, compartir sexualment una dona amb un altre home, recuperar velles amistats i perdre altres persones (a una d'elles fins i tot vaig haver de buscar-la amb ajuda de la seva familia durant 48 hores).

M'he desesperat i he estat eufòric. M'he sentit a vegades sol i a vegades lliure. Superat i capaç de tot. En definitiva he viscut en una muntanya russa de difícil descripció, on cada nou esdeveniment s'encadenava amb un altre sense deixar-me temps per pair les coses. És com si hagués obert una capsa de Pandora que ja no sé tancar. I, sincerament, seria tan absurd negar que m'he sentit més viu com que estic molt cansat. Si hi hagués una normalitat a la que retornar ho faria sense cap mena de dubte. Almenys per un temps. Ja ho diu l'adagi: compte amb el que desitjes.

Segon plat: Pebrots farcits d'Abrandada

Aquest és el plat fort del menú, per això ha trigat més del compte en arribar a la taula. És una recepta delicada perquè s'ha de servir tèbia i en una proporció justa per evitar cremades i empatxos. A més, em consta que entre els comensals hi ha una persona a qui el plat li pot caure malament a l'estómac.

El mes que vé faré 29 anys. Ja no sóc una criatura. Plantejar-se tenir fills no hauria de ser cap bogeria. Però més enllà de si t'agrada o no l'idea la vas deixant a l'horitzó. Sempre a la vista però llunyana. Els homes no tenim la pressió d'un rellotge biològic que ens avisa que el forn ja s'ha precalentat i és moment de posar-hi alguna cosa a dins abans de que tallin el gas. No és urgent. Almenys aquest és el meu cas. No és el cas de la meva amiga.

A la meva amiga li queden ben bé 10 anys de gas però no té més ganes d'esperar. Vol ser mare. La seva parella hi està d'acord. Però ténen un petit problema, que no el poden fabricar perquè el seu fill en tindrà dues de mares. Necessiten una tercera persona. Fa no gaire vaig saber que han pensat en mi per ser aquesta persona.

La primera reacció davant d'una cosa així és sentir-se profundament afalagat. No se m'acut una paraula millor per definir el que suposa que algú et tingui en suficient estima com per plantejar-se dur una part de tu dins seu. Encara ara me'n faig creus de que no em descartessin d'entrada, perquè posats a escollir un donant no estaria de més que fos una persona guapa.

El segon pensament ja va encaminat a valorar el que això suposaria. Tot i que encara no m'ho han demanat obertament em veig en l'obligació de pensar-hi. Perquè fa prop de 22 anys que conec a la meva amiga, me l'estimo com si fos una germana i em sembla que li dec una reflexió seriosa abans de deixar-me portar pel pànic.

Per això he escrit aquesta entrada. Perquè si hi ha alguna cosa per la qual tinc talent és pels sofismes. I veure totes les cares d'un poliedre és el que millor sé fer. M'examinaré a mi mateix amb tres preguntes claus:

1) Et veus capaç de contribuir al naixement d'una criatura que tot i ser sang de la teva sang mai et veurà com un pare?

2) Seras capaç de mantenir-te al marge perquè creixi i vagi pel món sense que puguis intervenir decisivament en la seva educació i el seu benestar?

3) Arribat el moment, assumiràs la responsabilitat que et pertoca si la criatura ho demana? Series un bon pare?

Malauradament, la resposta afirmativa que m'agradaria donar a la darrera pregunta és incompatible amb respondre afirmativament a les altres dues si em decidís a fer-ho. Ho sento.

FUCK ME in Viladecans*

El gran punt d'inflexió dels darrers 30 anys no ha sigut la caiguda del comunisme ni el descobriment del genoma humà. Tot això son futileses al costat de la democratització del porno. Avui dia, a un parell de clicks, hom disposa d'un catàleg esfereïdor de pornografia que faria arronsar al mateix Xavier Sala i Martín (a.k.a. marquès d'ESADE). El que abans era un món sòrdid de revistes per catàleg, cabines de sex-shop i remotes cantonades de videoclub s'ha convertit en una realitat encara més sòrdida on qualsevol persona amb un mínim de curiositat i 30 minuts de temps lliure pot tenir accés a les perversions més inimaginables des de la comoditat del seu domicili.

Ja no vull parlar ni d'snuff ni de pederastia, que no deixen de ser il.legals i relativament clandestins. Les fronteres de la pornografia convencional s'han eixamplat de tal manera que la repercussió de 2girls1cup n'és l'exemple paradigmàtic. Parlo de coprofàgia, de dogging, de sadomasoquisme autèntic, de bukkake d'escopinades, de gloryhole, de zoofília, de gangbang versió pluja daurada, de sexe amb amputats, obesos mòrbids, octogenàries, midgets, homes amb micropenis, persones difressades de peluix i fins i tot portugueses, d'un quart de litre d'esperma barrejada amb amanida en un bol per a ser deglutit amb fruïció... Tot. Qualsevol cosa que se us pugui arribar a acudir la trobareu esperant-vos a internet i, a partir d'aquí, unes quantes derivades que no se us haguessin acudit mai a la vida de propina.

Dit això, ara em llençaré a la piscina i potser hi ha menys aigua que al camerino del Jesús Quintero, però tinc l'esperança de no quedar-me del tot sol. Aquesta immersió de tots plegats en el món de la parafília tindrà consequències. De fet, ja les està tenint. Personalment, un video pornogràfic amb l'esquema tradicional oral-penetració-oral-ejaculació ja ni me'l miro. Busco alguna cosa més. I compte que la cosa escapa al món de la masturbació. La quantitat i la varietat de les pràctiques sexuals generalment acceptades ha crescut dràsticament. Si pel que fos això no coincideix amb la vostre realitat, feu una ullada als milers de videos amateurs que corren per la xarxa i veureu que no vaig tan desencaminat. Parlo sobretot del món de la parella, perquè la novetat sovint ho eclipsa tot a l'univers de la còpula esporàdica. No cal ni ser consumidor habitual de pornografia per a notar-ne els efectes. Al llarg de la vida, hom va posant en pràctica tot allò que ha après d'anteriors amants, i la gent cada cop comença a practicar més ensenyada. Et podràs negar a fer quelcom un parell de vegades, però a la tercera que t'ho proposin ja et preguntaràs si no t'estàs perdent alguna cosa.

Si la normalitat no deixa de ser un llistó, quan tots plegats el tinguem ben amunt ja m'agradarà veure el que passa. Ara pot ser fins i tot divertit però quan en el futur s'ajuntin un que només es corre quan li foten un dit pel cul mentres se li pixen a la cara amb la que per arribar a l'orgasme necessita que la lliguin de cap per avall a dos metres del terra mentres la veïna jubilada li llepa els peus tindrem un problema.

*Títol extret directament d'un enllaç del pornhub. Encara m'estic rient.

Moral d'esclau

Que et cardin fora de la feina, així d'entrada, no és tan dolent. T'allibera de responsabilitats i t'introdueix en un vast món d'ociositat. Una ment desocupada és el taller del diable conforme al cristianisme, la mare de tots els vicis segons la saviesa popular. Pels que no creiem en el pecat ni els oxímorons sona força bé. Econòmicament tampoc és tan negatiu. Et permet cobrar l'atur i, si has resistit prou, una sucosa indemnització. El nivell d'estupefacció variarà en funció de la previsibilitat de l'acomiadament però en un context de crisi no et pot enganxar de sorpresa. Gairebé et reconcilia amb l'entorn. Sense boques alienes per alimentar ni hipoteques de pes, que et despatxin pot ser unes vacances pagades, un any sabàtic, una oportunitat.

Aleshores, que t'impedeix gaudir-ho com a tal? La ment, aquella puta rancorosa, ha estat esperant tota una vida l'ocasió per a recordar-te allò que ton pare i ta mare, representants legals de la societat, hi van començar a incrustar des de marrec: el treball dignifica. Però deixem-nos d'orgues, que ja som grandets i portem dos segles de capitalisme a l'esquena. El que vol dir realment és que vals el que produeixes. Ningú t'ha preparat per ser un paràsit social i a mig termini ho acusaràs. Arribats a un punt, sentiràs vergonya de la teva condició d'aturat i desitjaràs amb força inusitada trobar una nova ocupació. Ho disfressaràs de necessitat econòmica, però tu i la teva consciència sabreu que no és altre cosa que la teva moral d'esclau.

Pensem-hi la propera vegada que volguem escarnir a un Ni-Ni.

Qui riu ara, eh filldeputa?

Gordos

Avui ha passat quelcom estrany. Mentre dormia, així com qui no vol la cosa. Quan he pujat a la balança aquest matí pesava exactament un quilo menys que el matí anterior. Això deixa el meu índex de massa corporal per sota de 30 i em converteix a ulls de la OMS en un ex-obès. La culpable és una senzilla fórmula matemàtica que podeu tafanejar aquí.

I després diuen que els gordos no som àgils

En la meva nova condició de persona amb un simple sobrepès em veig en l'obligació moral d'explicar-vos un parell de coses sobre els gordos, aquells grans desconeguts. Hi ha quantitats ingents de tòpics al voltant de la gent grassa, amb actituds que van des de la condescendència a la crueltat passant per la llàstima. En general, el concepte que té la gent dels gordos és que o bé són malalts compulsius o bé alegres i despreocupats golafres. Ara que vivim en societats medicalitzades on la vida sedentària i l'obesitat són una epidèmia s'ha anat imposant la primera, la de la compulsió malaltissa en uns hàbits nefastos per a la salut. Però durant molts anys ha predominat l'altra versió, donant lloc a expressions com "la corva de la felicitat", "estar de bon any" o "ser un panxa contenta". Res més lluny de la realitat. Essent irrefutable que un obès menja sense control, això no vol dir que gaudeixi més del menjar.

Això sí que us sembla mono, oi?

Estar gordo no et fa feliç. És una limitació en molts sentits. A vegades, una putada. Digui el que digui, tota persona gorda està acomplexada. Pots fer veure que no i aconseguir que tothom et cregui i t'accepti tal com ets. Fins i tot pots aconseguir enredar dones esbeltes i evidentment més atractives que tú per a copular. Però a qui no pots enganyar és a tú mateix quan et mires al mirall i no t'agrada el que veus. Perquè no canviar, aleshores? Perquè en contra de la creença popular, un gordo gairebé mai ho és per voluntat pròpia. Aleshores què? Aleshores busquem-ne les causes.

1) Per constitució: Són totes aquelles persones que per genètica ténen ossos gruixuts, malucs amples, cuixes descomunals o cara de pa de ral. Es passaran mitja vida fent dieta i apuntats al gimnàs. Un dia, farts de que l'enorme esforç que fan no es vegi recompensat amb l'imatge que els hi retorna el mirall, s'abandonaran a la seva sort en nom d'una vida menys sacrificada. De tant en tant recauran per un absurd sentiment de culpa que els farà buscar el mal menor, fins que la maduresa o els anys els preparin per acceptar definitivament el seu destí.

2) Per tradició: Gordos que neixen en families de gordos. Des de petits adquireixen uns mals hàbits alimentaris i una idea de l'oci que implica no fotre ni l'ou. El que a casa és ser normal, al carrer canvia. De la total comprensió a la burla. Quan tinguin una edat suficient per a que això els hi preocupi de debò, hauran de lliurar una doble batalla contra ells mateixos i contra les temptacions qüotidianes. Una batalla que implicarà portar una vida paral.lela a la resta de la familia. Quan tinguin una llar pròpia la lluita consistirà en renunciar a ser ells mateixos, oblidar el model en el que s'han criat i reinventar completament els seus hàbits en virtut a un cànon estètic que a casa s'han esforçat per menysprear. Però el més normal és que res d'això passi i que, amb alts i baixos, siguin gordos tota la seva vida.

3) Per depressió: Un fet traumàtic o una mala època desemboquen en un autoabandonament. Algunes persones beuen, altres es droguen, altres mengen i n'hi ha que fan les tres coses alhora. La recerca del plaer immediat per compensar l'angoixa i el dolor. Amb el temps desapareix el plaer però persisteix la compulsió. S'engreixa i comença a disminuïr l'autoestima. Apareix la vergonya, el remordiment i la culpa. No vol que el vegi ningú i s'aïlla. Cada cop surt menys de casa i fa menys activitat física. La bola es fa tan grossa com ell. Perdre pes és el menor dels seus problemes, però alhora el que fa més visible el seu deteriorament. Sap que no sempre ha sigut així, però si un dia aconsegueix deixar de ser gordo li haurà costat el doble.

Mira si és buena persona que es disfressa així per evitar F8's al Chatroulette

La meva teoria és que un gran complexe et fa automàticament millor persona. Especialment si ets o has sigut gordo. Són massa burles i comentaris als que posar bona cara com per no ser més humil. Massa rebuig en base a l'aparença com per no aprendre a veure-hi a l'interior de les persones. Massa petites dificultats com per no valorar les coses.

I sabeu què? Per molt que digui la OMS, jo em veig exactament igual que ahir.

Involució

Que el món involuciona ja fa temps que ho sospito. Des que tenia 11 anys no puc evitar tenir la sensació de que tot va irremeiablement a pitjor. Ho he vist en la meva ciutat, tan preocupada de posar-se guapa que ha oblidat que la seva principal funció és ser habitable. De fet, ja no és ni divertida. Tan acostumada com està a rebre visitants que es deixen enlluernar pel seu maquillatge cada cop és menys autèntica i espontània i està més buida per dins. Un dia se n'adonarà que els que van créixer amb ella l'han deixat de banda, però serà massa tard.

També ho veig en la meva generació. Una generació perduda sense ideals i materialista fins a l'extrem que s'ha divorciat de la presa de decisions personals i col.lectives. Cada cop més individualista, cada cop més egoísta. Cada cop amb més vida social a través de les xarxes i alhora amb menys vida. Una generació que no sap res del menjar ni li interessa, que li és indiferent veure una pel.lícula gravada amb videocàmera directament d'una sala de cinema amb imatge i so cutres, mentres sigui la opció més immediata i còmode. Cada cop més impacient i més superficial. Una generació que compra i compra per sentir-se part d'alguna cosa, d'una marca, d'un estil de vida sorgit d'una agència publicitària. La generació analfabeta amb més carreres, postgraus i màsters que cap altre. Una generació encallada en l'adolescència perquè s'ha acabat això d'una casa, una feina i una parella per a tota la vida. Una generació de vivendes inasequibles, precarietat laboral i incapacitat pel compromís. Una generació de vols low cost, de mobles prefabricats, d'iPods amb 250.000 cançons pirates, de botellón, de conserva, secció de congelats i fast food però que es deixa una pasta en drogues, cotxes, motos, roba i gadgets electrònics. Una generació entregada en cos i ànima al carpe diem perquè si s'aturés a pensar es cagaría de por i hauria de fer alguna cosa.

Ho veig en la societat, cada cop més hipòcrita. Una societat que culpa a la meva generació de materialista i de no tenir ideals obviant el fet que ells van començar a canviar el món quan un dictador va morir de vell i poc després ja s'estaven dedicant en cos i ànima a comprar la casa, el cotxe de gama alta, la segona residència i el cotxe petit per la dona. Els mateixos que han llegat un món on les decisions que afecten als seus descendents es prenen a milers de quilòmetres en reunions d'accionistes. Una societat de pares irresponsables i fills consentits, cada cop més violenta i obscena però cada cop més puritana. Una societat que titlla de teleescombraries els programes més vistos i s'escandalitza per la possibilitat d'enviar un John Cobra a Eurovision quan seria la representació més fidel possible del país. Una societat que allarga la vida dels vells per deixar-los a banda, medicalitzada i alarmista, on cada 5 dies descobrim que una cosa és fatal per la salut i 5 dies després va de puta mare. Una societat que no respecta les normes i cada cop en té més, que demana responsabilitats als seus governants per qualsevol cosa perquè ho vol tot mastegat. Una societat que davant la incompetència es passa la patata calenta, que diu detestar la pena de mort i reclama cadenes perpètues però no vol presons a prop de casa. Una societat victimista i passiva, que de tot opina i no aprofundeix en res. Una societat on no hi desentona un bloc com el meu, per exemple.

Ho he parlat amb gent molt més gran que jo, per veure si aquesta sensació no és només meva i forma part del procés de fer-se gran. Em diuen que no, que quan ells eren joves tenien la sensació que el món anava a millor. Però s'enganyen i en tinc la prova:

Fins a mitjans del segle XIX, al món civilitzat l'insomni, la retenció de fluïds, la falta de gana, els espasmes musculars o la irritabilitat es consideraven símptomes d'histèria femenina. Un estudiós va intentar recopilar-los, li van sortir 75 pàgines de possibles símptomes i encara va dir que la llista era incompleta. El tractament contra la histèria femenina consistia en l'aplicació per part del doctor d'un massatge pèlvic. Dit d'una altra manera, les dones anaven a la consulta a que el doctor els hi fes una palla fins arribar a l'orgasme. De vegades requeria hores i quan el metge no s'en sortia delegava en les mans expertes d'una comadrona o receptava primitius consoladors a les pacients per administrar-se'ls a casa. Però a principis del segle XX això va anar desapareixent perquè el puixant feminisme ho va considerar intolerable i els propis metges ho van deixar de posar en pràctica al tractar-se d'un mètode poc científic. Un segle després les dones segueixen sent unes histèriques quan van mal follades, però en comptes d'entrar-lis les palles gratis per la seguretat social estan fent milionaris als del Tapper-sex.

Filosofant

No sé si a vosaltres us passa però, quan em reuneixo amb col.legues, a determinades hores de la nit sempre acabo parlant de tres temes: cançons de dibuixos animats de la infància, sexe sòrdid i filosofades. Per sort, quan arribem a aquest punt de no retorn ningú està prou sobri com per analitzar fredament el que diem i com ho diem. De vegades, fins i tot ningú està en suficientment bon estat com per recordar-ho al dia següent. Però què passaria si poguessim veure'ns des de fora? És més, i si algú tingués la mala folla de gravar-ho perquè ho poguessim visionar a posteriori? I si no només ho poguessim veure nosaltres sino milers de persones?

L'Adrià Gasol, germà petit d'en Pau i en Marc, té la resposta.

Percepció i solidaritat

Sgeons l'etsdui d'una uivenrsitat agnlsea, no ipmotra l'odrre en el que les llteres etsan ersciets, l'úinc iporntamt és que la pmrirea i l'útlima lltera eitsguin ecsrites en la psioció cocrrtea. La rstea pot etsar ttaolemnt deosrdanet i ecarna pordas lleigr-ho sesne pobrlemes. Això psasa pqeurè llgeim cada prauala com un tot.

És el que té la percepció humana, capaç de completar o pervertir el significat de les coses per uns processos mentals que no acabarem mai de comprendre. Avui m'ha passat una cosa que ho exemplifica. Al llegir el titular d'un video a la web de tv3 el meu cervell ha fet una petita modificació que n'ha variat per complet el sentit. Un tripijoc perceptiu que, curiosament, a mida que llegia la frase m'ha fet pensar que era una de les més brillants que s'han pronunciat en molt de temps quan en realitat era la mateixa merda de sempre.

La frase era la següent. Les ONG ténen el rol polític d'exigir canvis socials al món. Però el que jo he interpretat en primera instància era que les ONG tenen el rol polític d'extingir canvis socials al món. I, hòstia, quanta raó!

But still you'll never get it right, cos' when you're laid in bed at night, watching roaches climb the wall, if you call your Dad he could stop it all

Automàticament m'he interessat per l'autor de la tan profundament valenta sentència però de seguida m'he adonat que no pintava bé la cosa. La pronunciava l'Ignasi Carreras, professor d'ESADE i ex director general d'Intermón Oxfam. A partir d'aquí no m'ha costat gaire posar les lletres al seu lloc corresponent i tornar a la mediocre i decebedora realitat. Tot i així he fet l'esforç de començar a veure el video i m'hi he trobat els tòpics de sempre: hi ha ONG dolentes però la majoria són bones, fan una feina encomiable, s'ha de treballar sobre el terreny per produïr un impacte real, als pobres desgraciats se'ls ha d'ensenyar a utilitzar una canya en comptes de donar-los peix, etc.

Què bonic hagués sigut que per un cop algú digués de forma tan sintètica i lúcida el que jo fa temps que penso i necessitaria uns quants paràgrafs per expressar. Afortunadament, el meu subconscient ha fet la feina bruta i ara en tindré prou amb un de sol per fer-me entendre.

Les ONG tenen el rol polític d'extingir canvis socials al món. Mentre la mala consciència d'occident es dedica a posar pedaços als mals endèmics dels països subdesenvolupats els hi estem subministrant l'anestèsia necessària per evitar una revolució autèntica. Ara no em vé al cap el nom de cap ONG que estigués present a la França del segle XVIII quan el poble es va revoltar contra el règim feudal. El día que entenguem que els morts, la gana i l'injustícia són motors de canvi potser abandonarem aquesta actitud paternalista i salvapàtries que fins avui no ha servit de res. A menys que ens interessi tenir-los més preocupats de rebre ajuda humanitària que de fer-se valer.

Protocol

Avui he tingut una baralla per una cosa que ni tan sols m'afecta directament. Les discussions acalorades són una constant entre la persona amb la que he tingut la brega i jo. Ens enganxem amb facilitat perquè ell és l'esperit de la contradicció i jo un caparrut incapaç de deixar córrer les coses.

L'excusa d'avui ha sigut el cas del noi condemnat d'abusar sexualment, maltractar i matar a la seva fillastre de 3 anys. I dic condemnat i no acusat, malgrat ser INNOCENT, perquè això és el que s'ha fet des de tots els mitjans de comunicació i l'opinió pública.

Veus la cara d'aquest noi amb mirada fugissera que dóna l'impressió d'estar passant la vergonya més gran de la seva vida i voler desaparèixer fulminat per un llampec? Doncs mira-la bé perquè costa de trobar.

Ahir no costava gens veure-li la cara a aquest pobre nano, fins al punt de que va ser portada del diari ABC al costat de la paraula "assassí". A falta de veure la portada de demà, i a jutjar per la noticia de rectificació (?) que han publicat de moment a la web, no sembla que a l'hora de restituir l'honor d'una persona siguin tan alegres amb el complement gràfic.

"Contrastar es de maricas y la objetividad también", Ángel Expósito.

Aquest és només l'exemple més sagnant del tractament informatiu que s'ha fet d'aquesta noticia, però en trobariem desenes a premsa, ràdio i televisió. Tot i així, us he de confessar que no ha sigut aquest el motiu de l'acalorament dialèctic. El punt àlgid de la batussa ha arribat a l'hora de valorar l'actuació del metge que examina la nena en primer lloc. Un metge que, recordem-ho, diagnostica cremades, múltiples cops i estrip anal i vaginal. Un metge que determina en primera instància que hi ha indicis d'abús sexual, maltractament físic i decideix avisar a la Guàrdia Civil.

El meu contrincant ideològic afirma que, s'equivoqués o no, el metge fa ben fet d'avisar a les autoritats perquè hi ha un protocol a seguir. Jo dic que si hi ha contacte dins de l'àrea és penal però si no ho té clar és millor que l'àrbitre no xiuli perquè el perjudici és massa gran. El meu rival contraataca argumentant que hi ha molta gent que pega a les seves parelles, als seus fills o als seus vells i que actuacions com aquesta són necessàries. Jo m'esgargamello replicant que vivim en una societat on la gent ja carrega completament el pès de l'educació sobre els mestres i ara també el del civisme sobre els metges. Que les víctimes de maltractament ténen families, entorn i veïns que ja poden fer la funció de denunciants si és que la pròpia víctima no està capacitada. Que les actuacions externes d'ofici sempre són perilloses i poc assenyades.

En realitat, el tema de fons és un altre. Comença a esgarrifar-me aquesta tendència de la justícia a protegir només un determinat tipus de víctimes. Concretament, les mediàticament rentables. Potser no és una víctima la persona que porta una nena a l'hospital i a sobre d'haver d'acceptar-ne la mort al seu càrrec ha d'assumir una acusació feta des del més profund desconeixement? És de justícia que un informe mèdic sigui motiu suficient per formular una acusació de maltracte de gènere? Cal que les persones a càrrec de malalts mentals que s'autolesionen hagin de justificar-se davant d'un policia de la moral amb bata blanca?

Aquests debats sempre acaben amb l'argument de la causa provable, ja ho sé. El putu percentatge. Però jo també tinc proves. En aquest cas de la nena de 3 anys el forense ha determinat que la causa de la mort és un edema cerebral provocat per un cop fort al cap. Un cop que es va fer al caure d'un gronxador i pel qual també van portar la nena a l'hospital, sense que se li detectés l'edema. Coneixent aquest fet, malgrat el primer exàmen mèdic, la mare de la nena i fins i tot el seu pare biològic, és a dir l'exmarit, han defensat l'innocència de l'acusat. L'acusat mateix és qui porta la nena al metge i nega en tot moment les acusacions. L'hospital desmenteix els abusos sexuals dictaminats pel primer metge en menys de 24 hores des de la seva detenció. Els nens petits juguen, i cauen, i s'arroseguen, i a ningú se li escapa que aquest comportament pugui justificar cops i laceracions. A ningú, excepte al que va trucar a la Guàrdia Civil.

Si tres indicis fan una prova, aquí algú no estava prou preparat per treure conclusions en base a indicis. És aquest el sistema necessari? Perquè si aquest és el protocol que ens ha de salvar de nosaltres mateixos, jo em cago en el protocol.

Gelosia

Raons per les quals ser gelós és completament inútil:

Raó 1) Patir pel que no ha passat encara és de massoquistes.

Raó 2) Buscar proves d'una cosa que et farà mal és estúpid. El que no saps no et pot afectar.

Raó 3) Si la fidelitat dels altres no depèn de tú, no vulguis controlar-la.

Raó 4) Sense consumació no hi ha delicte. Tenir fantasies amb altre gent és inevitable, i si et dónen peu flirtejar és comprensible.

Raó 5) El flirteig no és infidelitat. L'únic exigible és el respecte d'amagar-t'ho. No t'enfadis perquè t'ho amagui.

Raó 6) La gelosia és un símptoma de debilitat. El més gelós de la parella sempre és el que més hi té a perdre.

Raó 7) L'única raó de ser de la monogàmia és evitar conflictes amb la parella. Muntant escenetes per sospites fas que deixi de tenir sentit. Ja que les bronques me les fot igual, almenys que siguin amb motiu.

Raó 8) Que et donin motius per desconfiar no és l'excusa per justificar la gelosia, en tot cas és l'excusa per tallar. Si no ets capaç de perdonar infidelitats i continues amb aquella persona és que ets del gènere idiota.

Raó 9) La sinceritat està sobrevalorada. Si fossis tú qui posés les banyes segur que creuries tenir-ne motius. Si te les posen a tú és que en alguna cosa falles. De debò ho vols saber?

Raó 10) Que t'estimes a algú es demostra fent sacrificis com aguantar la seva familia o acompanyar-lo a llocs on tú no aniries mai, i no essent possessiu. No pateixis, el dia que en trobi un altre de millor que li faci cas et deixa segur, però no avancem esdeveniments.

Evolució

Què important és evolucionar. Les persones madures ho fan. El que abans t'agradava l'endemà pot ser que ho trobis una merda. Cal ser coherent amb aquests canvis. Rectificar és de savis. Però tampoc és qüestió de renegar del passat. Tots tenim un passat. Les persones nobles no obliden mai d'on vénen. La vida són etapes. El més honest és recordar amb nostàlgic afecte allò que un dia et va fer gaudir i passar pàgina. S'han de buscar nous estímuls, nous horitzons. Renovar-se o morir. El temps no s'atura per ningú. Què important és evolucionar. Per això he près una determinació. A partir d'avui ja no em posa el bukkake, ara només em posa l'spit bukkake. Sóc l'hòstia.

Desmuntant el mite (I)

Pel carrer es veuen més dones guapes amb homes lletjos que a l'inrevés perquè les noies no dónen tanta importància al físic.

D'entre totes les grans mentides que ens envolten he triat aquesta per a començar la secció perquè és una de les que més em fastiguejen per assumida i fal.laç. En la meva opinió és un dels molts arguments feministes inventats per ocultar una realitat soterrada molt més esfereïdora.

Primer de tot cal contextualitzar que tota relació humana, i encara més a l'època d'inclement individualisme que ens ha tocat viure, és un intercanvi d'interessos. Tractant-se la parella d'una de les institucions més jerarquitzants de la nostre cultura, amb més motiu. Igual que els ingressos determinen el valor de la nostre feina, la parella determina el nostre atractiu. És per això que acceptem millor les parelles físicament descompensades quan hi ha notorietat i calers pel mig. En tot cas, això faria a les dones més interessades que no pas nobles.

Però no m'interessa parlar de Briatores. El mite que vull desmuntar és el motiu pel qual es donen casos similars entre la gent anònima. No pretenc posseir la veritat absoluta de cada cas concret, però és inevitable generalitzar quan es desarma una afirmació de lloc comú.

Punt 1: El mascle alfa. La prova determinant de que les dones sí valoren l'aspecte del sexe contrari és que els homes guapos follen, i molt. Tots en coneixem almenys un que lliga tant com vol i es pot permetre ser tant cafre com li vingui de gust sense ressentir-se'n. Precisament perquè folla tant és comprensible que li costi comprometre's amb una de sola tenint un ample ventall de possibilitats. A més l'home promiscu és un valor positiu socialment, admirat pel seus iguals.

Punt 2: La tia bona. Mentre l'home veu l'interès del sexe contrari com una oportunitat per diversificar, la dona ho considera un argument per a ser més selectiva. Així, la tia bona gasta més energia rebutjant amants potencials que gaudint la loteria genètica. Com el mascle alfa no està disponible perquè la veu com una osca més a la seva pistola de carn, tot i caure eventualment a la trampa, a la llarga inventa nous criteris de selecció. I és que la tia bona es considera un premi suficientment suculent com per exigir determinades coses a la parella: atenció exclusiva, entrega total, fidelitat inqüestionable, generositat material, comprensió infinita... En definitiva, sentir-se especial. A més, la dona guapa i promiscua és un valor negatiu de la societat. Qui pugui pensar que a això hi ha contribuit l'home és que li falta un bull. La demonització vé de les seves iguals, que secretament la consideren competència deslleial i per això inventen aquest concepte de la dignitat femenina segons el qual entregar-se a molts homes és rebaixar-se i aquests comportaments degraden a tot el gènere femení.

Punt 3: L'home corrent-tirant-a-lleig. Conscient de les seves limitacions, sap que l'únic accés que tindrà a la bellesa femenina és per un procés de compravenda. En aquest sentit hi ha dues vies: el lloguer i el contracte indefinit. La primera via sembla que l'han descobert fa poc els nostres companys d'El País. La segona via implica acceptar i satisfer en tot moment les exigències de la tia bona. Una sèrie de sacrificis que l'home-corrent-tirant-a-lleig està disposat a fer a canvi de projectar una imatge d'èxit social i ser l'enveja dels col.legues. Com tot contracte, té molts números de trencar-se quan una de les dues parts interessades l'incompleix. És a dir, quan la dona deixa de ser tia bona o quan l'home deixa de cedir.

Punt 4: La noia simpàtica o l'amiga de la tia bona. En contra del que ens volen fer creure, també folla. I sovint amb tios més guapos que ella. L'únic inconvenient és que ha d'esperar a que els nois es cansin de rebre mocs de la seva amiga abans de decidir-se per atacar-la, i això sovint succeeix a partir de les 5 de la matinada. A l'hora de buscar parella, en el fons té la mateixa aspiració legítima de que la facin sentir especial, però la pràctica li ensenya fins a on pot exigir. Tot i que els criteris varien molt. Tan bon punt se li atançi l'home corrent-tirant-a-lleig és possible que exigeixi al nivell de la tia bona i que aquest decideixi deixar-ho estar sospesant la relació qualitat-preu. No seria desenraonat afirmar que la noia simpàtica o amiga de la tia bona i l'home corrent-tirant-a-lleig estan condemnats a no entendre's.

I així, en aquest fràgil equilibri de forces es mou la relació entre homes i dones. Els que creguin en l'amor ho justificaran tot pel seu poder alienant. Jo, el que crec, és que tots volem alguna cosa de l'altre i que les parelles més lògiques sempre seran les formades per dones més atractives que els seus homes. La resta, la gran majoria, les que es trenquen cada dos per tres fruit de baralles, infidelitats i malentesos, només s'expliquen per la por a la soledat.

Centralisme

En aquest precís instant s'estan duent a terme tasques de manteniment o modificació a 129 trams de carretera al llarg i ample de la geografia catalana. Vaja, el que vindrien a ser obres. D'aquestes actuacions n'hi ha 13 que ténen lloc a la demarcació de Girona, 13 més a la demarcació de Tarragona i només 3 a la demarcació de Lleida. Si disposeu d'unes mínimes nocions d'aritmètica, això significa que les 100 obres restants es produeixen a la demarcació de Barcelona.

La conclusió fàcil seria que aquest és un cínic post de denúncia del barceloní de torn al desmesurat centralisme de l'administració catalana, però us convido a mirar una mica (no gaire) més enllà. Més dades. De les 13 obres que s'estan fent a les carreteres gironines fins a 5 actuacions afecten a zones habitualment transitades per pixapins durant els caps de setmana:

· C-31 a Verges i Platja d'Aro
· C-35 a Vidreres
· C-66 a Palafrugell
· C-25 a Arbúcies

A Tarragona succeeix una cosa similar:

· AP7 a Tarragona
· Dos trams de la N-240 a Valls

I a Lleida és encara més evident:

· C-28 a Alt Àneu
· C-13 a Sort

Tenint en compte que el concepte obra, a part de les molèsties evidents, engloba actuacions com l'estretament de carrils, senyalització de nous límits de velocitat, instal.lació de nous radars de tram o manteniment dels existents, la cosa canvia. Perquè com na iaia punkarra s'ha fet un fart d'explicar, els vilatans ténen el cul pelat d'utilitzar camins semisecrets i no estem parlant tampoc de carreteres locals sino d'eixos principals. A qui dirieu doncs que van destinades aquestes suposades millores de l'infraestructura que contribuiran a eixugar el dèficit públic a base de multes? De nou, a la molt majoritària població barcelonina.

Encara que sembli mentida, la meva intenció no és escriure sobre xarxes viàries sino sobre la sort de ser minoria. Perquè és una gran veritat que els assumptes que afecten a menys gent preocupen més aviat poc als polítics, però de fet tot el que sigui convertir-se en focus d'atenció dels actuals gestors de la Generalitat de Catalunya és d'un beneficiós ben discutible. Perquè com més allunyat vius dels centres de poder, sempre relacionats a la demografia, menor és la seva intervenció en els aspectes que determinen la teva qualitat de vida. I això, amics, avui en día és un privilegi.

Matisos

"Nen, no et facis el desmenjat i demostra'm com utilitzes la teva llengua catalana que la Diada me la posa dura"

Normalment quan una persona defensa les llibertats individuals per damunt de qualsevol estructura social se l'anomena liberal. I si aquesta mateixa persona gosa fer-ho dins el marc geopolític de Catalunya passa a ser definit com un partidari del liberalisme salvatge. En canvi no sento a ningú que consideri al govern tripartit de les velocitats variables, el CAC i les mil ordenances municipals el máxim exponent de l'intervencionisme salvatge. És només una de les particularitats d'aquest petit país de merda que cal tenir en compte especialment en dies com avui.

Altres curiositats del diccionari Català correcte - Políticament correcte:

Discriminació positiva = igualtat
ecologista = sostenible
immigrants = diversitat
turístic = cosmopolita
caritat = polítiques socials
sucursalisme = autogovern
independentisme = desafecció

Ah, Catalunya... L'únic país del món que dedica el seu dia nacional a xiular una israeliana amb un mocador palestí al coll, mentres tolera manifestacions falangistes en el seu territori. L'únic lloc on els polítics es permeten el luxe de qüestionar públicament la tradició popular perquè són xiulats, en comptes de fer autocrítica. La nació que convoca rederèndums no vinculants sobre el seu destí quan ja amb prou feines penjen senyeres dels balcons.

Deixe'm-nos d'hòsties! Ni federalisme ni Països Catalans, afrontem la realitat. La independència ja no és una reivindicació històrica ni un dret, és una necessitat desesperada. Catalunya lliure, però primer de tot dels seus polítics. Això sí és un matís important.