Desmuntant el mite (I)

Pel carrer es veuen més dones guapes amb homes lletjos que a l'inrevés perquè les noies no dónen tanta importància al físic.

D'entre totes les grans mentides que ens envolten he triat aquesta per a començar la secció perquè és una de les que més em fastiguejen per assumida i fal.laç. En la meva opinió és un dels molts arguments feministes inventats per ocultar una realitat soterrada molt més esfereïdora.

Primer de tot cal contextualitzar que tota relació humana, i encara més a l'època d'inclement individualisme que ens ha tocat viure, és un intercanvi d'interessos. Tractant-se la parella d'una de les institucions més jerarquitzants de la nostre cultura, amb més motiu. Igual que els ingressos determinen el valor de la nostre feina, la parella determina el nostre atractiu. És per això que acceptem millor les parelles físicament descompensades quan hi ha notorietat i calers pel mig. En tot cas, això faria a les dones més interessades que no pas nobles.

Però no m'interessa parlar de Briatores. El mite que vull desmuntar és el motiu pel qual es donen casos similars entre la gent anònima. No pretenc posseir la veritat absoluta de cada cas concret, però és inevitable generalitzar quan es desarma una afirmació de lloc comú.

Punt 1: El mascle alfa. La prova determinant de que les dones sí valoren l'aspecte del sexe contrari és que els homes guapos follen, i molt. Tots en coneixem almenys un que lliga tant com vol i es pot permetre ser tant cafre com li vingui de gust sense ressentir-se'n. Precisament perquè folla tant és comprensible que li costi comprometre's amb una de sola tenint un ample ventall de possibilitats. A més l'home promiscu és un valor positiu socialment, admirat pel seus iguals.

Punt 2: La tia bona. Mentre l'home veu l'interès del sexe contrari com una oportunitat per diversificar, la dona ho considera un argument per a ser més selectiva. Així, la tia bona gasta més energia rebutjant amants potencials que gaudint la loteria genètica. Com el mascle alfa no està disponible perquè la veu com una osca més a la seva pistola de carn, tot i caure eventualment a la trampa, a la llarga inventa nous criteris de selecció. I és que la tia bona es considera un premi suficientment suculent com per exigir determinades coses a la parella: atenció exclusiva, entrega total, fidelitat inqüestionable, generositat material, comprensió infinita... En definitiva, sentir-se especial. A més, la dona guapa i promiscua és un valor negatiu de la societat. Qui pugui pensar que a això hi ha contribuit l'home és que li falta un bull. La demonització vé de les seves iguals, que secretament la consideren competència deslleial i per això inventen aquest concepte de la dignitat femenina segons el qual entregar-se a molts homes és rebaixar-se i aquests comportaments degraden a tot el gènere femení.

Punt 3: L'home corrent-tirant-a-lleig. Conscient de les seves limitacions, sap que l'únic accés que tindrà a la bellesa femenina és per un procés de compravenda. En aquest sentit hi ha dues vies: el lloguer i el contracte indefinit. La primera via sembla que l'han descobert fa poc els nostres companys d'El País. La segona via implica acceptar i satisfer en tot moment les exigències de la tia bona. Una sèrie de sacrificis que l'home-corrent-tirant-a-lleig està disposat a fer a canvi de projectar una imatge d'èxit social i ser l'enveja dels col.legues. Com tot contracte, té molts números de trencar-se quan una de les dues parts interessades l'incompleix. És a dir, quan la dona deixa de ser tia bona o quan l'home deixa de cedir.

Punt 4: La noia simpàtica o l'amiga de la tia bona. En contra del que ens volen fer creure, també folla. I sovint amb tios més guapos que ella. L'únic inconvenient és que ha d'esperar a que els nois es cansin de rebre mocs de la seva amiga abans de decidir-se per atacar-la, i això sovint succeeix a partir de les 5 de la matinada. A l'hora de buscar parella, en el fons té la mateixa aspiració legítima de que la facin sentir especial, però la pràctica li ensenya fins a on pot exigir. Tot i que els criteris varien molt. Tan bon punt se li atançi l'home corrent-tirant-a-lleig és possible que exigeixi al nivell de la tia bona i que aquest decideixi deixar-ho estar sospesant la relació qualitat-preu. No seria desenraonat afirmar que la noia simpàtica o amiga de la tia bona i l'home corrent-tirant-a-lleig estan condemnats a no entendre's.

I així, en aquest fràgil equilibri de forces es mou la relació entre homes i dones. Els que creguin en l'amor ho justificaran tot pel seu poder alienant. Jo, el que crec, és que tots volem alguna cosa de l'altre i que les parelles més lògiques sempre seran les formades per dones més atractives que els seus homes. La resta, la gran majoria, les que es trenquen cada dos per tres fruit de baralles, infidelitats i malentesos, només s'expliquen per la por a la soledat.