METAmorfosi

A prop de casa meva, a la cantonada, hi ha un bar. Si m'esforço una mica i trec el cap per la finestra el puc veure des de la meva habitació. És el típic bar de barri. De dimensions reduïdes, gairebé només s'omple quan hi ha partit de futbol i la gent amuntega les cadires al voltant de la pantalla gran de televisió. Té dos escurabutxaques, un futbolí i una màquina expenedora de tabac que manténen viu el negoci la resta de dies. Quan arriba el bon temps planten taules i cadires metàl.liques a la vorera pels que ténen ganes de prendre la fresca. A l'interior no hi caben més de sis taules i una barra amb tamborets que atravessa tot l'espai.

Des de fa molts anys, de fet des que tinc coneixement, a una de les taules de l'interior del bar sempre s'hi asseu la mateixa persona. Un senyor gran. Un home petit, prim i calb. Per la seva taula hi passa molta gent al llarg del dia. Clients conversadors, personal del bar en temps de descans, comercials carregats de papers... No costa gaire fer-se la idea que és l'amo. Una espècie de Padrino que remena les cireres. La seva filla, una dona rossa de mitjana edat i bastant bon veure rejentava el negoci darrera la barra. El marit de la rossa, un culturista canós amb patilles, porta l'altre negoci familiar situat a la vorera del davant: un videoclub. A ell procuro esquivar-lo perquè el mateix dia que em vaig fer soci vaig llogar un video (sí, un VHS) que després se'm va oblidar retornar i encara corre per casa. En definitiva, una familia de quillos en tota regla. Per la manera de parlar d'uns i altres hom dedueix que són andalusos o extremenys.

Fa un parell d'anys que el bar el porta una familia de xinesos que fa més hores que un rellotge. Però el senyor gran, prim i calb continúa assegut a la mateixa taula, manant a crits. O bé els té a sou o bé s'aprofita del respecte reverencial que demostren els orientals pels ancians. L'altre dia hi vaig entrar per comprar tabac i el bar era mig buit. Això em va permetre escoltar amb total nitidesa la conversa del senyor gran, prim i calb amb un vell amic. Sorprenentment, xerraven en català. Els dos amb un accent del Bages que tirava d'esquena. Parlaven de la seva joventut al poble i d'anècdotes viscudes a la fàbrica treballant pels seus pares.

Tot plegat em va fer pensar. Com és possible que sigui el primer cop en 20 anys que sento a aquest senyor parlar en català? Com s'explica que la seva filla no el parli gens ni mica? D'on han tret l'accent andalús? Quines circumstàncies vitals porten a un senyor del Bages a mutar inexorablement en un pater familias de la clàssica estirp garrula de l'extrarradi barceloní? Què transforma un burgès català en un home que parla a crits, es vesteix com un gitano i escolta flamenc les 24 hores del dia? La resposta és evident: una dona.

Pense-m'hi la propera vegada que ens espicassi l'entrecuix per una dona bonica amb la que salta a la vista que no hi tenim res en comú.

Mosqueta morta

Intentar classificar les dones en tipologies és inútil. Em recorden als quadres d'Antoni Tàpies: cridaners i aparentment complexes però al final tots són iguals o s'assemblen molt entre si. Això és tan veritat com que llegir-ho les treu de polleguera. Fins i tot el mascle més inexpert sap que el secret de la seducció rau en fer-li creure tot just el contrari.

Partint d'aquesta base, compartir la teva vida amb una femella sempre és l'inici de la més curta o més llarga agonia. Ara bé, en una hipotètica escala de richter l'equivalent a un sinistre total és la que aparentment és inofensiva: la mosqueta morta.

La distingireu de les seves homòlogues per l'infinita capacitat de disfressar les seves malifetes de torpesa amb bona voluntat. La paraula que millor les descriu és mesquinesa. Fem una ràpida ullada al diccionari...

mesquí-ina
1 Desgraciat, desventurat, digne de commiseració
2 Menyspreable per manca o escassesa de qualitats morals, generositat, dignitat, etc.

Com si es tractés d'un Steve Urkel qualsevol la mosqueta morta farà veure que no se n'adona de les conseqüències dels seus actes amb un posat d'ingenuïtat. Un no es pot emprenyar amb la mosqueta morta perquè es disculpa a la primera. Com si 'perdó' fos una paraula màgica que invalida qualsevol represàlia. Assumeix la culpa, visiblement afectada, i perjura no tornar-hi. Si cal plora. I si amb tot això no n'hi ha prou s'indigna perquè amb això hauria de ser suficient. Per suposat, quan hi torni invocarà una espècie de tendència irrefrenable al desastre. I no hi insisteixis més perquè prou malament ho està passant la pobrissona.

Aquesta és una altre característica interessant de la mosqueta morta. Per alguna estranya raó el seu patiment sempre compta més que el dels altres. Bé, no tant estranya, es diu egoïsme. Les seves necessitats són prioritàries i s'esforça en deixar-ho clar. Es tracta de fer pena, que la dignitat és secundària al costat dels seus interessos. La disjuntiva és cedir o preparar-se per una llarga posada en escena plena de victimisme i drama.

El principal perill de la mosqueta morta, però, és entrar en el seu joc. Quan te'n vulguis adonar tot girarà al seu voltant. Et passarà per alt el fet que no hi és mai quan la necessites. Les promeses incomplertes perquè sempre té un bon motiu a punt per incomplir-les. Les bones paraules que gairebé mai es corresponen amb els seus actes. I així fins que hagis oblidat la diferència entre estimar i fer-li de pare. Fixeu-vos si és efectiva la seva estratègia que m'ha costat anys adonar-me'n.

Dedicat especialment a R.L.A., a qui se li hauria de caure la cara de vergonya al llegir aquest post però en comptes d'això correrà a fer-se la mosqueta morta amb qui cometi l'error d'escoltar-la.

Involució

Que el món involuciona ja fa temps que ho sospito. Des que tenia 11 anys no puc evitar tenir la sensació de que tot va irremeiablement a pitjor. Ho he vist en la meva ciutat, tan preocupada de posar-se guapa que ha oblidat que la seva principal funció és ser habitable. De fet, ja no és ni divertida. Tan acostumada com està a rebre visitants que es deixen enlluernar pel seu maquillatge cada cop és menys autèntica i espontània i està més buida per dins. Un dia se n'adonarà que els que van créixer amb ella l'han deixat de banda, però serà massa tard.

També ho veig en la meva generació. Una generació perduda sense ideals i materialista fins a l'extrem que s'ha divorciat de la presa de decisions personals i col.lectives. Cada cop més individualista, cada cop més egoísta. Cada cop amb més vida social a través de les xarxes i alhora amb menys vida. Una generació que no sap res del menjar ni li interessa, que li és indiferent veure una pel.lícula gravada amb videocàmera directament d'una sala de cinema amb imatge i so cutres, mentres sigui la opció més immediata i còmode. Cada cop més impacient i més superficial. Una generació que compra i compra per sentir-se part d'alguna cosa, d'una marca, d'un estil de vida sorgit d'una agència publicitària. La generació analfabeta amb més carreres, postgraus i màsters que cap altre. Una generació encallada en l'adolescència perquè s'ha acabat això d'una casa, una feina i una parella per a tota la vida. Una generació de vivendes inasequibles, precarietat laboral i incapacitat pel compromís. Una generació de vols low cost, de mobles prefabricats, d'iPods amb 250.000 cançons pirates, de botellón, de conserva, secció de congelats i fast food però que es deixa una pasta en drogues, cotxes, motos, roba i gadgets electrònics. Una generació entregada en cos i ànima al carpe diem perquè si s'aturés a pensar es cagaría de por i hauria de fer alguna cosa.

Ho veig en la societat, cada cop més hipòcrita. Una societat que culpa a la meva generació de materialista i de no tenir ideals obviant el fet que ells van començar a canviar el món quan un dictador va morir de vell i poc després ja s'estaven dedicant en cos i ànima a comprar la casa, el cotxe de gama alta, la segona residència i el cotxe petit per la dona. Els mateixos que han llegat un món on les decisions que afecten als seus descendents es prenen a milers de quilòmetres en reunions d'accionistes. Una societat de pares irresponsables i fills consentits, cada cop més violenta i obscena però cada cop més puritana. Una societat que titlla de teleescombraries els programes més vistos i s'escandalitza per la possibilitat d'enviar un John Cobra a Eurovision quan seria la representació més fidel possible del país. Una societat que allarga la vida dels vells per deixar-los a banda, medicalitzada i alarmista, on cada 5 dies descobrim que una cosa és fatal per la salut i 5 dies després va de puta mare. Una societat que no respecta les normes i cada cop en té més, que demana responsabilitats als seus governants per qualsevol cosa perquè ho vol tot mastegat. Una societat que davant la incompetència es passa la patata calenta, que diu detestar la pena de mort i reclama cadenes perpètues però no vol presons a prop de casa. Una societat victimista i passiva, que de tot opina i no aprofundeix en res. Una societat on no hi desentona un bloc com el meu, per exemple.

Ho he parlat amb gent molt més gran que jo, per veure si aquesta sensació no és només meva i forma part del procés de fer-se gran. Em diuen que no, que quan ells eren joves tenien la sensació que el món anava a millor. Però s'enganyen i en tinc la prova:

Fins a mitjans del segle XIX, al món civilitzat l'insomni, la retenció de fluïds, la falta de gana, els espasmes musculars o la irritabilitat es consideraven símptomes d'histèria femenina. Un estudiós va intentar recopilar-los, li van sortir 75 pàgines de possibles símptomes i encara va dir que la llista era incompleta. El tractament contra la histèria femenina consistia en l'aplicació per part del doctor d'un massatge pèlvic. Dit d'una altra manera, les dones anaven a la consulta a que el doctor els hi fes una palla fins arribar a l'orgasme. De vegades requeria hores i quan el metge no s'en sortia delegava en les mans expertes d'una comadrona o receptava primitius consoladors a les pacients per administrar-se'ls a casa. Però a principis del segle XX això va anar desapareixent perquè el puixant feminisme ho va considerar intolerable i els propis metges ho van deixar de posar en pràctica al tractar-se d'un mètode poc científic. Un segle després les dones segueixen sent unes histèriques quan van mal follades, però en comptes d'entrar-lis les palles gratis per la seguretat social estan fent milionaris als del Tapper-sex.

Comèdia romàntica

És de domini públic que els homes en determinats cercles tenim la tendència a exagerar les nostres conquestes. És el que tota la vida s'ha conegut com el síndrome Parchís de menjar-se'n una i comptar-ne 20. Un exemple ràpid. Quan jo tenia 14 anys, tornant a casa des de l'institut a l'hora de dinar, un company em va explicar que aquell cap de setmana havia perdut la virginitat amb una del seu càmping. Per donar-li realisme, em va dir que amb els nervis s'havia equivocat de forat i l'havia ficat pel conducte urinari en comptes del conducte ordinari. A menys que el seu fos un extraordinari cas clínic de micropenis hipodèrmic, uns tres anys més tard vaig ser conscient de fins a quin punt m'havia colat un gol.

Dona fàcil

Per a que no se m'enfadi ningú puntualitzarem que el nivell d'exageració va en funció de l'individuu. Però si teniu l'oportunitat de xerrar amb un paio i arribar al nivell de confiança suficient, no perdeu el temps escoltant històries de les seves conquestes. Pregunteu-li pels fracassos. Tot ésser humà amb penis i testicles és una autèntica enciclopedia de perverses humiliacions femenines. Lo realment interessant és el que calla.

Dona de lloguer de renta antiga

Serveixi a tall d'exemple la meva pròpia experiència:

1) Bufetada dialèctica: Jo no sóc gaire de tirar la canya a locals de vida nocturna. De seguida sabreu perquè. Un parell d'èxits consecutius durant la meva primera adolescència (la segona la vaig encetar fa 6 mesos) em fan fer agafar embranzida. Un bon dia vaig decidir entrar-li a una d'aquelles noies amb les que un només ho prova quan està pletòric de confiança. Que era el pitjor que em podia passar? Fins aleshores jo vivia en un univers de "tengo novio", "no quiero rollo" o rebutjos una mica més directes com ara girar la cara i fer-se la sorda. Pel que no estava preparat era el menyspreu més absolut. Aquella suripanta em va mirar de dalt a abaix amb un esglai entre la repugnància i el terror i em va dir: "Pero si eres un feo!". Literal. UN feo. Com si jo formés part d'una raça inferior que viu a les clavegueres i en la meva infinita inconsciència m'hagués atrevit a sortir a l'exterior. No m'ha passat mai més. Tampoc ho he tornat a intentar.

2) Escalfabraguetisme: Què pensarieu si una noia us convida a sopar a casa seva, us fa el menjar, us somriu i us fa ullets tota l'estona, sortiu a ballar i redefineix el verb refregar-se fins a deixar el concepte perreo a l'alçada d'una coreografia dels Lunnis, l'acompanyeu de tornada a casa seva i us diu de pujar per fer la última? El mateix que jo, suposo, que és l'hora de treure la cuca a passejar. Doncs no. La continuació de la història és la següent. Em serveix una copa de vi (situació altament pretenciosa en una persona fregant la vintena, per cert) i es posa a recollir els plats del sopar. Li demano que ho deixi i s'assegui amb mi al sofà. Em fa cas. Me li llenço a sobre i sóc víctima d'una cobra en tota regla. Em sembla que t'has confós, em diu. Serà millor que marxis. Durant un any vaig necessitar pràcticament senyals lumíniques i acústiques per estar convençut de fer el primer pas.

3) Idiomes diferents: No, no parlaré d'Erasmus sino de gent que interpreta les coses completament al revés. Jo i l'I. ens fem molt amics en poc temps. Ella té parella, jo també. Quedem constantment, dormo a casa seva quan tinc un problema familiar greu, ella em vé a buscar a les tantes de la matinada per sortir a voltar amb la moto quan no pot dormir, sortim de viatje junts algún cap de setmana. Ella es queda soltera, jo també. Puja el to de les converses, ens fem regals, flirtejem. Un bon dia li dic obertament que penso en ella sexualment. L'I s'ho prèn com una ofensa personal. Pensava que erem amics i ara veig que tot aquest temps que hem passat junts només em volies portar al llit. Em fas fàstic! Per molt que vaig intentar fer-li entendre que quan algú et diu que li sembles sexualment atractiu no pretén insultar-te, tot el que vaig aconseguir és que em deixés de parlar. A mida que va anar fent memòria de totes les activitats que haviem compartit, va començar a fer interpretacions malaltisses de tots els meus gestos amb ella i poc després ja havia escampat entre amics comuns un rumor sobre mi de tocaments no consentits en un cap de setmana a Puigcerdà.

I la Lídia Falcón o la Gemma Lienas encara es pregunten perquè els homes anem de putes.

Desmuntant el mite (I)

Pel carrer es veuen més dones guapes amb homes lletjos que a l'inrevés perquè les noies no dónen tanta importància al físic.

D'entre totes les grans mentides que ens envolten he triat aquesta per a començar la secció perquè és una de les que més em fastiguejen per assumida i fal.laç. En la meva opinió és un dels molts arguments feministes inventats per ocultar una realitat soterrada molt més esfereïdora.

Primer de tot cal contextualitzar que tota relació humana, i encara més a l'època d'inclement individualisme que ens ha tocat viure, és un intercanvi d'interessos. Tractant-se la parella d'una de les institucions més jerarquitzants de la nostre cultura, amb més motiu. Igual que els ingressos determinen el valor de la nostre feina, la parella determina el nostre atractiu. És per això que acceptem millor les parelles físicament descompensades quan hi ha notorietat i calers pel mig. En tot cas, això faria a les dones més interessades que no pas nobles.

Però no m'interessa parlar de Briatores. El mite que vull desmuntar és el motiu pel qual es donen casos similars entre la gent anònima. No pretenc posseir la veritat absoluta de cada cas concret, però és inevitable generalitzar quan es desarma una afirmació de lloc comú.

Punt 1: El mascle alfa. La prova determinant de que les dones sí valoren l'aspecte del sexe contrari és que els homes guapos follen, i molt. Tots en coneixem almenys un que lliga tant com vol i es pot permetre ser tant cafre com li vingui de gust sense ressentir-se'n. Precisament perquè folla tant és comprensible que li costi comprometre's amb una de sola tenint un ample ventall de possibilitats. A més l'home promiscu és un valor positiu socialment, admirat pel seus iguals.

Punt 2: La tia bona. Mentre l'home veu l'interès del sexe contrari com una oportunitat per diversificar, la dona ho considera un argument per a ser més selectiva. Així, la tia bona gasta més energia rebutjant amants potencials que gaudint la loteria genètica. Com el mascle alfa no està disponible perquè la veu com una osca més a la seva pistola de carn, tot i caure eventualment a la trampa, a la llarga inventa nous criteris de selecció. I és que la tia bona es considera un premi suficientment suculent com per exigir determinades coses a la parella: atenció exclusiva, entrega total, fidelitat inqüestionable, generositat material, comprensió infinita... En definitiva, sentir-se especial. A més, la dona guapa i promiscua és un valor negatiu de la societat. Qui pugui pensar que a això hi ha contribuit l'home és que li falta un bull. La demonització vé de les seves iguals, que secretament la consideren competència deslleial i per això inventen aquest concepte de la dignitat femenina segons el qual entregar-se a molts homes és rebaixar-se i aquests comportaments degraden a tot el gènere femení.

Punt 3: L'home corrent-tirant-a-lleig. Conscient de les seves limitacions, sap que l'únic accés que tindrà a la bellesa femenina és per un procés de compravenda. En aquest sentit hi ha dues vies: el lloguer i el contracte indefinit. La primera via sembla que l'han descobert fa poc els nostres companys d'El País. La segona via implica acceptar i satisfer en tot moment les exigències de la tia bona. Una sèrie de sacrificis que l'home-corrent-tirant-a-lleig està disposat a fer a canvi de projectar una imatge d'èxit social i ser l'enveja dels col.legues. Com tot contracte, té molts números de trencar-se quan una de les dues parts interessades l'incompleix. És a dir, quan la dona deixa de ser tia bona o quan l'home deixa de cedir.

Punt 4: La noia simpàtica o l'amiga de la tia bona. En contra del que ens volen fer creure, també folla. I sovint amb tios més guapos que ella. L'únic inconvenient és que ha d'esperar a que els nois es cansin de rebre mocs de la seva amiga abans de decidir-se per atacar-la, i això sovint succeeix a partir de les 5 de la matinada. A l'hora de buscar parella, en el fons té la mateixa aspiració legítima de que la facin sentir especial, però la pràctica li ensenya fins a on pot exigir. Tot i que els criteris varien molt. Tan bon punt se li atançi l'home corrent-tirant-a-lleig és possible que exigeixi al nivell de la tia bona i que aquest decideixi deixar-ho estar sospesant la relació qualitat-preu. No seria desenraonat afirmar que la noia simpàtica o amiga de la tia bona i l'home corrent-tirant-a-lleig estan condemnats a no entendre's.

I així, en aquest fràgil equilibri de forces es mou la relació entre homes i dones. Els que creguin en l'amor ho justificaran tot pel seu poder alienant. Jo, el que crec, és que tots volem alguna cosa de l'altre i que les parelles més lògiques sempre seran les formades per dones més atractives que els seus homes. La resta, la gran majoria, les que es trenquen cada dos per tres fruit de baralles, infidelitats i malentesos, només s'expliquen per la por a la soledat.

Vergonya

Hi ha un tema que em treu especialment de polleguera i és el que fa referència a la mal anomenada violència de gènere. Per començar, les institucions públiques podrien donar la cara i parlar obertament de violència contra la dona o creuar la línia per anar a parar a la ja ben extesa entre els mitjans de comunicació violència masclista. Perquè està molt clar que davant la llei compta molt més una ciutadana que un ciutadà.

Tal i com està muntada la llei orgànica, que en una exhibició d'hipocresia parla de lluitar per la igualtat entre homes i dones, davant una denúncia per maltractament l'única garantia de la que disposa un paio és la presunció de culpabilitat. I amparats en l'eufemisme de les mesures preventives aquí el que passa és que has de demostrar la teva innocència si no vols que t'arruïnin la vida.

La jutjessa degana de Barcelona, Maria Sanahuja, ja va advertir fa anys del perill d'aplicar aquesta llei per la tendència de moltes dones a posar denúncies falses per aconseguir millors condicions econòmiques en els divorcis. Aleshores, feministes i paladins de la correcció política se li van llençar al coll com si les seves paraules fossin una heretjía imperdonable i va haver de recular. Han passat quatre anys, i la denúncia falsa ja és una pràctica extesa en els processos de divorci, sovint aconsellada i promoguda pels lletrats. No seré jo qui parli de percentatges, perquè les dades són manipulables per un o altre bàndol, però és una veritat com un temple que estem parlant d'una llei sexista i discriminatòria que pot ser utilitzada a mala fe. En un sistema judicial garantista com el nostre, tant convençut d'oposar-se a la pena de mort, ens podem permetre dependre de la bona fe dels implicats?

Fa temps que vull que algú em respongui a aquesta pregunta: Quants homes condemnats injustament per maltractadors compensen la vida d'una sola dona morta a mans de la seva parella? Un? Cinquanta? Dos-cents? Ja vaig parlar fa temps de la dinàmica oportunista dels mitjans de comunicació i les modes informatives. En aquest país ja fa temps que està de moda comptar les dones mortes, però ahir em van dir que l'any passat van morir prop de 50 homes víctima de maltractes per part de la dona i això no és noticia. La diferència principal és que a aquests homes no els mata la seva dona sino el cuñat, un familiar o la nova parella. És més, què passa quan el maltracte és d'una dona cap a una altre dona? Que deixa de considerar-se delicte i passa a ser una falta. Fantàstic.

Ara sí que em llençaré de quatre grapes al pantanós terreny de la hipòtesi i la generalització, però al meu barri era habitual que les baralles més lletjes comencessin amb la intervenció d'una noia embolicant la troca. Que si mira el que m'ha dit aquell, que si fixa't com m'ha mirat l'altre, que si permetràs que se'n vagi tan ample. I em refereixo a futileses d'adolescent que han acabat amb punts i sang. Ara imagineu una dona adulta enfurismada amb tot el pes de la llei al seu darrera. Ja no és el quillo del barri qui li fa de 'matón' sino el sistema judicial.

L'única defensa possible d'aquesta llei discriminatòria és posar per damunt de tot que salva moltes vides, però ens en fem un fart de llegir noticies de parelles que es passen les ordres d'allunyament pel forro i conviuen juntes de nou fins que passa una desgràcia. Aleshores tot són lamentacions i empaties cap a la pobre dona que no va saber mantenir-se allunyada d'una relació destructiva i ens passa pel cap que s'ha d'endurir la llei en comptes de repartir culpabilitats entre qui ha comès el delicte i cert tipus de dones que només semblen sentir-se atretes per autèntics malparits. De debò és tan políticament incorrecte fer ús del sentit comú i afirmar que qui no vulgui pols que no vagi a l'era? Això és justificar el maltracte? És greu responsabilitzar a la gent de les seves decisions, encara que signifiquin acabar fent pudor de caixa? Demà mateix provaré d'anar a Can Tunis de matinada amb 2.000 euros en cash a la mà i quan em plomin i em facin l'acupuntura gratis aniré a la policia a denunciar i a dir que em pensava que ho podria controlar, a veure que em responen.

Al final, l'únic que s'aconsegueix amb aquesta salvatge discriminació positiva és que hi hagi tios com jo que ni volen sentir a parlar del matrimoni perquè, entre d'altres coses, no fos cas que la preciosa i encantadora xicota amb la que et cases s'acabi convertint en el pitjor dels teus malsons. No seria el primer cop que una mosqueta morta amb la que surto s'acaba convertint en una autèntica filla de puta després de la ruptura. Digueu-me masclista, però no hi ha anatomia femenina, per espectacular que sigui, que justifiqui renunciar als teus drets.