Involució

Que el món involuciona ja fa temps que ho sospito. Des que tenia 11 anys no puc evitar tenir la sensació de que tot va irremeiablement a pitjor. Ho he vist en la meva ciutat, tan preocupada de posar-se guapa que ha oblidat que la seva principal funció és ser habitable. De fet, ja no és ni divertida. Tan acostumada com està a rebre visitants que es deixen enlluernar pel seu maquillatge cada cop és menys autèntica i espontània i està més buida per dins. Un dia se n'adonarà que els que van créixer amb ella l'han deixat de banda, però serà massa tard.

També ho veig en la meva generació. Una generació perduda sense ideals i materialista fins a l'extrem que s'ha divorciat de la presa de decisions personals i col.lectives. Cada cop més individualista, cada cop més egoísta. Cada cop amb més vida social a través de les xarxes i alhora amb menys vida. Una generació que no sap res del menjar ni li interessa, que li és indiferent veure una pel.lícula gravada amb videocàmera directament d'una sala de cinema amb imatge i so cutres, mentres sigui la opció més immediata i còmode. Cada cop més impacient i més superficial. Una generació que compra i compra per sentir-se part d'alguna cosa, d'una marca, d'un estil de vida sorgit d'una agència publicitària. La generació analfabeta amb més carreres, postgraus i màsters que cap altre. Una generació encallada en l'adolescència perquè s'ha acabat això d'una casa, una feina i una parella per a tota la vida. Una generació de vivendes inasequibles, precarietat laboral i incapacitat pel compromís. Una generació de vols low cost, de mobles prefabricats, d'iPods amb 250.000 cançons pirates, de botellón, de conserva, secció de congelats i fast food però que es deixa una pasta en drogues, cotxes, motos, roba i gadgets electrònics. Una generació entregada en cos i ànima al carpe diem perquè si s'aturés a pensar es cagaría de por i hauria de fer alguna cosa.

Ho veig en la societat, cada cop més hipòcrita. Una societat que culpa a la meva generació de materialista i de no tenir ideals obviant el fet que ells van començar a canviar el món quan un dictador va morir de vell i poc després ja s'estaven dedicant en cos i ànima a comprar la casa, el cotxe de gama alta, la segona residència i el cotxe petit per la dona. Els mateixos que han llegat un món on les decisions que afecten als seus descendents es prenen a milers de quilòmetres en reunions d'accionistes. Una societat de pares irresponsables i fills consentits, cada cop més violenta i obscena però cada cop més puritana. Una societat que titlla de teleescombraries els programes més vistos i s'escandalitza per la possibilitat d'enviar un John Cobra a Eurovision quan seria la representació més fidel possible del país. Una societat que allarga la vida dels vells per deixar-los a banda, medicalitzada i alarmista, on cada 5 dies descobrim que una cosa és fatal per la salut i 5 dies després va de puta mare. Una societat que no respecta les normes i cada cop en té més, que demana responsabilitats als seus governants per qualsevol cosa perquè ho vol tot mastegat. Una societat que davant la incompetència es passa la patata calenta, que diu detestar la pena de mort i reclama cadenes perpètues però no vol presons a prop de casa. Una societat victimista i passiva, que de tot opina i no aprofundeix en res. Una societat on no hi desentona un bloc com el meu, per exemple.

Ho he parlat amb gent molt més gran que jo, per veure si aquesta sensació no és només meva i forma part del procés de fer-se gran. Em diuen que no, que quan ells eren joves tenien la sensació que el món anava a millor. Però s'enganyen i en tinc la prova:

Fins a mitjans del segle XIX, al món civilitzat l'insomni, la retenció de fluïds, la falta de gana, els espasmes musculars o la irritabilitat es consideraven símptomes d'histèria femenina. Un estudiós va intentar recopilar-los, li van sortir 75 pàgines de possibles símptomes i encara va dir que la llista era incompleta. El tractament contra la histèria femenina consistia en l'aplicació per part del doctor d'un massatge pèlvic. Dit d'una altra manera, les dones anaven a la consulta a que el doctor els hi fes una palla fins arribar a l'orgasme. De vegades requeria hores i quan el metge no s'en sortia delegava en les mans expertes d'una comadrona o receptava primitius consoladors a les pacients per administrar-se'ls a casa. Però a principis del segle XX això va anar desapareixent perquè el puixant feminisme ho va considerar intolerable i els propis metges ho van deixar de posar en pràctica al tractar-se d'un mètode poc científic. Un segle després les dones segueixen sent unes histèriques quan van mal follades, però en comptes d'entrar-lis les palles gratis per la seguretat social estan fent milionaris als del Tapper-sex.

Mala Sort (V)

Continúo la meva croada contra la mala sort, aquest cop aliena, amb una història que malauradament es repeteix massa sovint. Jo conec un presidiari que l'únic delicte que ha comès és posar-li les banyes a la seva dona. Feministes recalcitrants i acòlits em diran que això és impossible. Jo us ho explico.

Quan la P. (i ja us podeu imaginar a quin substantiu correspòn aquesta inicial) es va assabentar de la infidelitat del J. es va tornar boja. Tant és així que, enverinada per la seva mare, que mai el va veure amb bons ulls, es va presentar a comissaria amb un braç enguixat a posar una denúncia per maltractament. Amb això en va tenir prou per aconseguir una ordre d'allunyament i una multa per a en J. de 3.000 euros. La cosa potser s'hagués quedat aquí si no fos perquè l'impacte emocional de que una persona que se suposa que t'ha estimat et faci això, en comptes d'impulsar-lo a lluitar el va deixar fet una merda.

En J. no va recórrer i es va refugiar en la beguda, desapareixent durant uns dies. Mentrestant, la germana i el germà d'en J. van esbrinar que la P. havia sortit per la tele el dia després de denunciar i que ja no tenia res al braç. Es van posar en contacte amb la cadena i van aconseguir la cinta completa del programa. Quan en J. va reaparèixer li van entregar la cinta i li van dir que la fes servir, però ell no en va fer ni cas. Un bon dia, cansat de veure'l tan enfonsat, el germà d'en J. el va arrossegar fins al jutjat a presentar la prova de la seva innocència. Per tota resposta els hi van explicar que ja havia passat el termini d'al.legacions i que la prova no tenia validesa.

Passades unes quantes setmanes, quan en J. semblava que començava a recuperar-se, va anar a comissaria a renovar el passaport per a fer un viatge i es va trobar amb la sorpresa que tenia una ordre de recerca i captura perquè encara no havia pagat la multa. De la comissaria va anar directament a la Model, on s'hi estarà en presó preventiva fins que se celebri el judici.

Ara recapitulem.

- Dona s'enguixa un braç i presenta denúncia falsa / Dona aconsegueix ordre d'alunyament (per tant es queda amb la casa) i sanció econòmica

- Home presenta proves de la seva innocència /no aconsegueix res i acaba a la presó

Preguntes retòriques:

- La rigidesa procedimental és la mateixa quan és una dona la que presenta proves?

- Algú va a la presó per no pagar una multa si no és amb l'etiqueta de maltractador?

- Hauriem de replantejar-nos el concepte justícia en aquest país?

Víctimes del porno

Ahir va ser un día de notificacions desagradables. De bon matí vaig descobrir que la grúa s'havia endut el meu vehicle de davant de casa per l'originalitat d'un urbano que interpreta les normes de trànsit a la seva manera. Serà el primer cop que recorri una multa, però els 150 euros per recuperar el cotxe no me'ls treu ningú. Un cop a la feina, a la safata d'entrada del meu correu electrònic em vaig trobar la segona sorpresa. Algú em convida a unir-me a una plataforma antipornografia. No em pregunteu com he despertat el seu interès perquè no en tinc ni idea. O m'ha confós amb un purità o pretén salvar la meva ànima pecadora, suposo.

Senyoreta verge infollable pressuposant que el meu cervellet masculí ém dóna per a distingir la diferència entre gaudir d'una matança de ficció i sortir a ametrallar gent, però no per a separar una escena de hardcore de la meva pulsió sexual.

Examino amb curiositat els enllaços que m'adjunta i de seguida m'adono que la cosa és seriosa. Un canal de youtube amb desenes de testimonis d'ex-actrius del gènere detallant els estralls que la pornografia ha fet a les sevs miserables vides, el recolzament públic de la Tyra Banks i el seu programademerda a la TV i, en general, una extensa argumentació de perquè cal acabar amb l'indústria del cinema per adults a la de ja.



- El porno degrada a la dona
- El porno és un sistema d'explotació
- El porno sempre va acompanyat de mals hàbits
- L'exercici del porno a llarg termini implica greus conseqüències físiques i emocionals
- La dignitat de la dona està per damunt de la recompensa econòmica

Després se'm va acudir posar en pràctica un exercici molt simple que consisteix en susbtituïr les paraules 'porno' i 'dona' per 'treball' i 'persona'.

De tot Gor

Abans de començar ja m'imagino que em sortirà un totxo, així que ara és el moment d'abandonar aquesta lectura si no disposeu de temps o teniu millors coses a fer.

Fa poc, per motius que no vénen al cas, he entrat en contacte amb la cultura goreana. Com la curiositat ciclotímica és un dels meus defectes i la necessitat de divulgar n'és un altre, no me'n puc estar de compartir amb vosaltres el que he descobert d'aquest apassionant món.

Gor és la fantasia irrealitzable d'un professor universitari de filosofia. Un planeta imaginari del sistema solar del que els humans en desconeixem l'existència perquè es manté ocult orbitant a la cara oposada de l'astre rei. Gor i els seus habitants estan controlat per una mena d'alienígenes insectoides súperintel.ligents anomenats Reis Sacerdots, que periòdicament segresten persones de la Terra i els incorporen en aquest experiment de societat ideal. Gor és un món de dominació masculina on impera la llei del més fort o, com els agrada dir als goreans, l'ordre natural de les coses. A Gor, les dones estan sotmeses a l'home perquè es considera que la domesticació és la seva natura fonamental i l'esclavitud és una institució social acceptada. Efectivament, aquí és on he captat la vostre atenció.

Les cròniques de Gor és una nissaga de 27 (!!!) llibres escrits per John Frederick Lange Jr. sota el pseudònim de John Norman. I també és l'abocador ideològic de les polèmiques tesis filosòfiques d'aquest bon home amb un pretext de ficció. La primera entrega de Les cròniques de Gor va ser publicada l'any 1967, en plena consolidació del feminisme. Els llibres van ser prou populars a les dècades dels 70 i els 80, i John Norman en publica 25 títols fins el 1988. Van haver de passar 13 anys perquè la nissaga rescabalés la seva força i des del 2001 ja se n'han publicat dos més i n'hi ha un altre en camí. Curiós, si més no, que coincideixi amb un repunt de la radicalització feminista.

Gor és un sistema rígid de castes. Els Iniciats (una mena de monjos ascetes), els Escribans, els Constructors, els Físics i els Guerrers són considerades les cinc castes altes. Les castes baixes, molt més nombroses, inclouen mercaders, esclavistes, assassins, pagesos, músics, lladres i tota mena d'artesans. Cada casta té la seva pròpia moral i patrons de comportament. A Gor, l'honor i la Pedra de la Llar (una espècie de sentiment de pertanyença al grup tan fort que superaria qualsevol mena de nacionalisme) és el més important. Però també hi ha Mercenaris i Proscrits, homes sense casta que viuen al marge de la llei goreana i ho paguen amb una vida de pobresa i aïllament. I Panteres, dones que es rebel.len contra la seva natura submisa i fugen per viure amagades als boscos en petits grups. Són guerreres, agressives, autosuficients... masculines.

Però les Panteres són una gran minoria. A Gor, les dones estan al servei de l'home i totes, sense excepció, són susceptibles de ser convertides en kajira. Fins i tot les bàrbares, com s'anomena despectivament a les dones terrestres que van a parar a Gor. S'explica que les diferències entre les kajirae i les esclaves terrestres són bàsicament quatre:

1) A la Terra l'esclava ho és per voluntat pròpia, a Gor la kajira és forçada a ser-ho i ha de servir al seu Amo i a tot home lliure que així ho desitgi.

2) Les dones de Gor són entrenades des de petites per a servir a l'home en tots els sentits perquè sempre cap la possibilitat que algú la vulgui esclavitzar, fins i tot si és de casta alta.

3) La dona de Gor té plena llibertat per a ser femenina sense les pressions de la cultura occidental terrestre. No s'espera que competeixi o intenti substituïr a l'home.

4) La kajira de Gor viu la seva sexualitat sense limitacions ni prejudicis. Això és inherent a la seva condició, com l'absència de drets, de pudor i de timidesa.

Hi ha molts tipus de kajirae i totes ténen una funció diferent. Alguns exemples en són la kajira de l'olla (cuina i cuida la casa de l'Amo), la kajira de la moneda (es prostitueix pel carrer per donar diners al seu Amo), la kajira de la taverna (cambrera, ballarina i puta d'un establiment), la kajira de cambra (que no pot sortir d'una habitació i ha de servir a qualsevol home lliure que hi entri) o la kajira d'Estat (pertany a la ciutat sencera). També hi ha kajirus o esclaus masculins, però ni les seves funcions ni el tema de la homosexualitat estan gaire defnitis a les novel.les de John Norman. Qui en vulgui saber més, que faci una ullada.

Gor no és només literatura. També és un RPG o joc de rol en el que hi participen cada dia centenars de persones a través de Second Life. La majoria en anglès i uns quants més en castellà. A Second Life, la població de kajirae és molt superior en percentatge a la que els llibres descriuen que hi hauria a Gor. Potser a algú li sorprendrà que hi hagi tanta femella buscant viure la fantasia de ser esclavitzada. A mi no, perquè porto prous anys rodant per internet. És més, trobo natural i sa que homes i dones majors d'edat explorin la seva sexualitat i m'imagino que a molts el fet de poder-ho fer amb entorns i personatges digitalitzats els millora l'experiència d'una palla solitària. La cultura goreana és un caldo de cultiu ideal per generar adeptes. Una mica de Nietzsche, nocions d'estructura social grecoromana, un polsim de mitologia fantàstica treta de la màniga, quatre tocs d'incorrecció política, tones de litúrgia BDSM i a triomfar!

Passa que tot i aquest caldo de cultiu ja he anunciat al principi de la meva exposició que Gor és una fantasia irrealitzable. I no em refereixo a la rigidesa moral de la cultura occidental dominant que l'envolta, perquè coses més rares s'han vist i Afganistan existeix. El problema principal és que malgrat les fantasies utòpiques d'alguns, amb una simple recerca per la xarxa us adonareu que entre les il.lustracions i avatars digitalitzats de ties bones i adonis musculats els únics que estan disposadts a portar-ho a terme a la vida real son:

GOR-DAS i gOR-COS

No em feu explicar-vos el perquè.

Desmuntant el mite (I)

Pel carrer es veuen més dones guapes amb homes lletjos que a l'inrevés perquè les noies no dónen tanta importància al físic.

D'entre totes les grans mentides que ens envolten he triat aquesta per a començar la secció perquè és una de les que més em fastiguejen per assumida i fal.laç. En la meva opinió és un dels molts arguments feministes inventats per ocultar una realitat soterrada molt més esfereïdora.

Primer de tot cal contextualitzar que tota relació humana, i encara més a l'època d'inclement individualisme que ens ha tocat viure, és un intercanvi d'interessos. Tractant-se la parella d'una de les institucions més jerarquitzants de la nostre cultura, amb més motiu. Igual que els ingressos determinen el valor de la nostre feina, la parella determina el nostre atractiu. És per això que acceptem millor les parelles físicament descompensades quan hi ha notorietat i calers pel mig. En tot cas, això faria a les dones més interessades que no pas nobles.

Però no m'interessa parlar de Briatores. El mite que vull desmuntar és el motiu pel qual es donen casos similars entre la gent anònima. No pretenc posseir la veritat absoluta de cada cas concret, però és inevitable generalitzar quan es desarma una afirmació de lloc comú.

Punt 1: El mascle alfa. La prova determinant de que les dones sí valoren l'aspecte del sexe contrari és que els homes guapos follen, i molt. Tots en coneixem almenys un que lliga tant com vol i es pot permetre ser tant cafre com li vingui de gust sense ressentir-se'n. Precisament perquè folla tant és comprensible que li costi comprometre's amb una de sola tenint un ample ventall de possibilitats. A més l'home promiscu és un valor positiu socialment, admirat pel seus iguals.

Punt 2: La tia bona. Mentre l'home veu l'interès del sexe contrari com una oportunitat per diversificar, la dona ho considera un argument per a ser més selectiva. Així, la tia bona gasta més energia rebutjant amants potencials que gaudint la loteria genètica. Com el mascle alfa no està disponible perquè la veu com una osca més a la seva pistola de carn, tot i caure eventualment a la trampa, a la llarga inventa nous criteris de selecció. I és que la tia bona es considera un premi suficientment suculent com per exigir determinades coses a la parella: atenció exclusiva, entrega total, fidelitat inqüestionable, generositat material, comprensió infinita... En definitiva, sentir-se especial. A més, la dona guapa i promiscua és un valor negatiu de la societat. Qui pugui pensar que a això hi ha contribuit l'home és que li falta un bull. La demonització vé de les seves iguals, que secretament la consideren competència deslleial i per això inventen aquest concepte de la dignitat femenina segons el qual entregar-se a molts homes és rebaixar-se i aquests comportaments degraden a tot el gènere femení.

Punt 3: L'home corrent-tirant-a-lleig. Conscient de les seves limitacions, sap que l'únic accés que tindrà a la bellesa femenina és per un procés de compravenda. En aquest sentit hi ha dues vies: el lloguer i el contracte indefinit. La primera via sembla que l'han descobert fa poc els nostres companys d'El País. La segona via implica acceptar i satisfer en tot moment les exigències de la tia bona. Una sèrie de sacrificis que l'home-corrent-tirant-a-lleig està disposat a fer a canvi de projectar una imatge d'èxit social i ser l'enveja dels col.legues. Com tot contracte, té molts números de trencar-se quan una de les dues parts interessades l'incompleix. És a dir, quan la dona deixa de ser tia bona o quan l'home deixa de cedir.

Punt 4: La noia simpàtica o l'amiga de la tia bona. En contra del que ens volen fer creure, també folla. I sovint amb tios més guapos que ella. L'únic inconvenient és que ha d'esperar a que els nois es cansin de rebre mocs de la seva amiga abans de decidir-se per atacar-la, i això sovint succeeix a partir de les 5 de la matinada. A l'hora de buscar parella, en el fons té la mateixa aspiració legítima de que la facin sentir especial, però la pràctica li ensenya fins a on pot exigir. Tot i que els criteris varien molt. Tan bon punt se li atançi l'home corrent-tirant-a-lleig és possible que exigeixi al nivell de la tia bona i que aquest decideixi deixar-ho estar sospesant la relació qualitat-preu. No seria desenraonat afirmar que la noia simpàtica o amiga de la tia bona i l'home corrent-tirant-a-lleig estan condemnats a no entendre's.

I així, en aquest fràgil equilibri de forces es mou la relació entre homes i dones. Els que creguin en l'amor ho justificaran tot pel seu poder alienant. Jo, el que crec, és que tots volem alguna cosa de l'altre i que les parelles més lògiques sempre seran les formades per dones més atractives que els seus homes. La resta, la gran majoria, les que es trenquen cada dos per tres fruit de baralles, infidelitats i malentesos, només s'expliquen per la por a la soledat.

Vergonya

Hi ha un tema que em treu especialment de polleguera i és el que fa referència a la mal anomenada violència de gènere. Per començar, les institucions públiques podrien donar la cara i parlar obertament de violència contra la dona o creuar la línia per anar a parar a la ja ben extesa entre els mitjans de comunicació violència masclista. Perquè està molt clar que davant la llei compta molt més una ciutadana que un ciutadà.

Tal i com està muntada la llei orgànica, que en una exhibició d'hipocresia parla de lluitar per la igualtat entre homes i dones, davant una denúncia per maltractament l'única garantia de la que disposa un paio és la presunció de culpabilitat. I amparats en l'eufemisme de les mesures preventives aquí el que passa és que has de demostrar la teva innocència si no vols que t'arruïnin la vida.

La jutjessa degana de Barcelona, Maria Sanahuja, ja va advertir fa anys del perill d'aplicar aquesta llei per la tendència de moltes dones a posar denúncies falses per aconseguir millors condicions econòmiques en els divorcis. Aleshores, feministes i paladins de la correcció política se li van llençar al coll com si les seves paraules fossin una heretjía imperdonable i va haver de recular. Han passat quatre anys, i la denúncia falsa ja és una pràctica extesa en els processos de divorci, sovint aconsellada i promoguda pels lletrats. No seré jo qui parli de percentatges, perquè les dades són manipulables per un o altre bàndol, però és una veritat com un temple que estem parlant d'una llei sexista i discriminatòria que pot ser utilitzada a mala fe. En un sistema judicial garantista com el nostre, tant convençut d'oposar-se a la pena de mort, ens podem permetre dependre de la bona fe dels implicats?

Fa temps que vull que algú em respongui a aquesta pregunta: Quants homes condemnats injustament per maltractadors compensen la vida d'una sola dona morta a mans de la seva parella? Un? Cinquanta? Dos-cents? Ja vaig parlar fa temps de la dinàmica oportunista dels mitjans de comunicació i les modes informatives. En aquest país ja fa temps que està de moda comptar les dones mortes, però ahir em van dir que l'any passat van morir prop de 50 homes víctima de maltractes per part de la dona i això no és noticia. La diferència principal és que a aquests homes no els mata la seva dona sino el cuñat, un familiar o la nova parella. És més, què passa quan el maltracte és d'una dona cap a una altre dona? Que deixa de considerar-se delicte i passa a ser una falta. Fantàstic.

Ara sí que em llençaré de quatre grapes al pantanós terreny de la hipòtesi i la generalització, però al meu barri era habitual que les baralles més lletjes comencessin amb la intervenció d'una noia embolicant la troca. Que si mira el que m'ha dit aquell, que si fixa't com m'ha mirat l'altre, que si permetràs que se'n vagi tan ample. I em refereixo a futileses d'adolescent que han acabat amb punts i sang. Ara imagineu una dona adulta enfurismada amb tot el pes de la llei al seu darrera. Ja no és el quillo del barri qui li fa de 'matón' sino el sistema judicial.

L'única defensa possible d'aquesta llei discriminatòria és posar per damunt de tot que salva moltes vides, però ens en fem un fart de llegir noticies de parelles que es passen les ordres d'allunyament pel forro i conviuen juntes de nou fins que passa una desgràcia. Aleshores tot són lamentacions i empaties cap a la pobre dona que no va saber mantenir-se allunyada d'una relació destructiva i ens passa pel cap que s'ha d'endurir la llei en comptes de repartir culpabilitats entre qui ha comès el delicte i cert tipus de dones que només semblen sentir-se atretes per autèntics malparits. De debò és tan políticament incorrecte fer ús del sentit comú i afirmar que qui no vulgui pols que no vagi a l'era? Això és justificar el maltracte? És greu responsabilitzar a la gent de les seves decisions, encara que signifiquin acabar fent pudor de caixa? Demà mateix provaré d'anar a Can Tunis de matinada amb 2.000 euros en cash a la mà i quan em plomin i em facin l'acupuntura gratis aniré a la policia a denunciar i a dir que em pensava que ho podria controlar, a veure que em responen.

Al final, l'únic que s'aconsegueix amb aquesta salvatge discriminació positiva és que hi hagi tios com jo que ni volen sentir a parlar del matrimoni perquè, entre d'altres coses, no fos cas que la preciosa i encantadora xicota amb la que et cases s'acabi convertint en el pitjor dels teus malsons. No seria el primer cop que una mosqueta morta amb la que surto s'acaba convertint en una autèntica filla de puta després de la ruptura. Digueu-me masclista, però no hi ha anatomia femenina, per espectacular que sigui, que justifiqui renunciar als teus drets.