Quan era més jove... Què cony! Quan era jove m'agradava llegir-me les llistes electorals. Mon pare em va ensenyar que tenien truc. Els primers noms eren les cares visibles del partit, els que sortien a la tele o donaven la cara als mítings. A partir del tercer, quart o cinquè (depenent del pes mediàtic de cada formació política) ja no coneixia a ningú. Desenes de persones desconegudes que resultava divertit imaginar físicament pel nom i cognoms. Però al final sempre hi havia sorpreses. Un o dos noms mediàtics que cada partit situava en els últims llocs de la llista o entre els suplents. El pare deia que això passava perquè els que anaven al final de la llista gairebé no tenien possibilitat de ser escollits. Era una manera que tenien algunes persones populars de donar suport a determinat partit sense involucrar-se en política. La gent, que no tenia paciència per llegir la llista sencera, ho sabia i només feia una ullada als primers noms i els últims. A mi em semblava tan curiós i apassionant que vaig agafar el costum de començar a llegir les llistes pel final.
Aquest mes ja he rebut totes les llistes dels principals partits polítics per correu. PSC, CiU, ERC, ICV, PP, C's i PxC. Totes menys la d'en Laporta, que deu pensar que no necessita més propaganda. Tampoc m'ha arribat la d'en Carretero, però és evident que no em necessita. En quant a la Nebrera, de la que tampoc he rebut res, gairebé que ho prefereixo perquè estic molt decebut amb la seva campanya. Fets, no paraules!
Però, tornant al tema, a cap de les llistes que he rebut fins ara hi ha bonus tracks. Això de tenir gent coneguda avalant la teva llista amb el seu nom ha passat a millor vida. És més, si fessim un anàlisi dels noms que apareixen a les llistes estic convençut que trobariem més pixatinters de carrera que polítics vocacionals o de raça. La militància s'ha convertit en una carrera professional. I per fer-ho encara més irònic es tracta d'un sector precari. Fa temps que observo que els nostres polítics cada vegada són més joves. M'atreveixo a dir que no és que hi hagi una nova fornada d'idealistes desitjant involucrar-se en política. El que hi ha és tota una generació desitjant engrapar la mamella del sou públic per sortir del mileurisme. Una inversió que no paga la pena sense l'horitzó del càrrec administratiu.
Recolzar un partit polític en els temps que corren s'ha convertit en un acte d'heroisme que ningú està disposat a realitzar de manera desinteressada. I jo em pregunto: Si tenim uns candidats incapaços d'entusiasmar la seva pròpia gent preténen que nosaltres els votem? Igualets que l'Obama, vaja.
dijous, 18 de novembre del 2010
dissabte, 13 de novembre del 2010
El.lipsi
Hi ha coses que es donen per suposades. Per això no en parlem i les deixem en el.lipsi. Coses que tothom fa però en principi no cal que les vegi ningú, com ara cagar, masturbar-se o cantar a la dutxa. De fet hi ha una por més que racional a que aquests petits moments d'intimitat esdevinguin de domini públic. A casa meva erem cinc persones per un sol lavabo i ja fa temps que tinc webcam, o sigui que ens centrarem en això de cantar.
Fa escassament 10 minuts que m'he vist violentat de manera brutal. Tornava a casa després d'anar al cinema a veure Scott Pilgrim Vs. The World amb un amic i enganyat per la falsa sensació d'intimitat que dóna l'interior del meu cotxe m'he deixat portar. Descriuré breument la situació perquè us la pogueu imaginar: himne personal sonant al reproductor de CD's + volum ensordidor + camí de retorn a casa que he fet dos milions de vegades + bona temperatura i finestra oberta + estat d'ànim favorable = m'he posat a cantar. No només això, m'he flipat. Molt. Amb coreografia de cintura cap amunt inclosa.
El final de l'actuació ha coincidit amb un semàfor vermell. Amb el track morint en els últims acords he mirat a la meva esquerra i he descobert un turisme de cinc places al màxim de la seva capacitat. Totes les finestres obertes i cinc parells d'ulls dedicant-me tota la seva atenció. Cinc cares joves i femenines somrient. I el que és pitjor, la conductora subjectava enlaire un d'aquests maleïts mòbils d'última generació que vés a saber quanta estona portava gravant. No m'he quedat a preguntar si l'espectacle havia sigut del seu grat perquè tan bon punt el semàfor s'ha posat verd he sortit com un llamp. Si es tractés d'un rally crec que hauria batut el millor temps del tram entre el semàfor i casa meva.
Mentre escric això no sé quin és el percentatge de possibilitats de que aquesta filmació em peti a la cara navegant pel Youtube o si senzillament quedarà en anècdota privada d'una colla d'amigues. L'únic que tinc clar és que algú s'ha endut com a record una part de la meva dignitat. La part que m'hagués agradat deixar en el.lipsi.
El final de l'actuació ha coincidit amb un semàfor vermell. Amb el track morint en els últims acords he mirat a la meva esquerra i he descobert un turisme de cinc places al màxim de la seva capacitat. Totes les finestres obertes i cinc parells d'ulls dedicant-me tota la seva atenció. Cinc cares joves i femenines somrient. I el que és pitjor, la conductora subjectava enlaire un d'aquests maleïts mòbils d'última generació que vés a saber quanta estona portava gravant. No m'he quedat a preguntar si l'espectacle havia sigut del seu grat perquè tan bon punt el semàfor s'ha posat verd he sortit com un llamp. Si es tractés d'un rally crec que hauria batut el millor temps del tram entre el semàfor i casa meva.
Mentre escric això no sé quin és el percentatge de possibilitats de que aquesta filmació em peti a la cara navegant pel Youtube o si senzillament quedarà en anècdota privada d'una colla d'amigues. L'únic que tinc clar és que algú s'ha endut com a record una part de la meva dignitat. La part que m'hagués agradat deixar en el.lipsi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)