La paga cara

A mi de petit em van donar alguns bons consells: "no demanis calamars a la romana en un local on la carta tingui fotos dels plats", "canvia't de calçotets abans d'anar a l'hospital" o que "la cara paga", entre d'altres. Per suposat, no sempre he fet cas als meus pares, però aquesta última frase m'ha fet un bon servei a la vida i, per exemple, ha evitat que acompanyi mai a un disminuït psíquic al lavabo d'una piscina pública per la promesa d'un regal. Això és més del que poden dir algunes persones que conec.

Saber interpretar les cares alienes és un do que serveix per quelcom més que jugar al poker. És més, estic en disposició d'afirmar que sense això augmenten exponencialment les possibilitats d'acabar apareixent a Gente o El Diario. Es paga car.

A continuació, una classe magistral de morfologia facial i comunicació no verbal.

Fa per viure

No fa per viure

No vol els diners per comprar un entrepà

No són verges

No estudia suficient

No és una posse

Homes...

Ja que m'ho pregunteu, jo fa temps que advoco per una nova corrent de masclisme que superi la idea preconcebuda i que s'ocupi d'una sola cosa: prou de potinejar amb la identitat masculina! Fins i tot el fill de puta que es va inventar la paraulota aquesta del metrosexual s'ha adonat del mal que ha fet i ara ho intenta arreglar amb una de nova, el retrosexual. Dic jo que la masculinitat no hauria de dependre de la moda del mes, és més aviat una cosa que es té o no es té. El que no saben tots aquests pobres diables que malgasten la seva vida intentant assimilar-se al que volen les dones dels homes és que les dones no saben el que volen. I això és tan cert com que per moltes revistes que llegeixin segueixen sent yonkis de la testosterona.

Digueu-li herència evolutiva, genètica, cultura o com us roti, però els homes sempre han sigut d'una manera i faran falta més de cent anys d'amariconament com ha sigut el segle XX per a fer-los canviar. A continuació, pel que no ho tingui clar, una llista explicativa del que és un home:

Alimentació

Metrosexual: Molta cosa vegetariana i a poder ser macrobiòtica. Prohibits els greixos i els hidrats de carboni. Proteïnes a la planxa. Per matar la gana fruita i algun làctic, però light. Un capritxet dolç de tant en tant. Mai menja fora de casa perquè no pot controlar el que li posen, així que s'emporta la carmanyola a la feina o directament no menja. Quan surt a sopar amb una noia presumeix d'autocontrol i coneixements nutricionals.

Retrosexual: Menja amanides i verdures amb regularitat, perquè s'ha de cuidar el colesterol, però de tant en tant cau un entrecot. Esmorza cafè amb llet o cola-cao (amb llet sencera, això sí) i alguna cosa de bolleria industrial. Té controlats els restaurants al voltant de la feina i combina les visites al Fres&Co amb restaurants de carta. Quan surt a sopar amb una noia es deixa portar per la gana d'ella i demanarà en conseqüència. Si cal passarà gana.

Home: Només menja el que li agrada i això exclou les amanides. Esmorza un bocata d'embotit i quan pot de forquilla. Dina sempre al mateix bareto de menú on ja el coneixen i que està a dos minuts de la feina. La fruita només de postre, com Déu mana. La verdura i l'arròs bullit els guarda per quan li fa mal la panxa. Quan surt a sopar amb una noia no es tallarà en demanar el chuletón o el guisat de torn i fins i tot picarà del plat d'ella si té bona pinta.

Aspecte físic

Metrosexual: Farà de l'aspecte físic el centre de la seva existència. Controla les caloríes i es mata al gimnàs cada día per aconseguir uns abdominals marcats, uns biceps definits però no excessius i unes cames fibrades. Pot passar hores queixant-se de lo resistentment flàccids que son els seus pectorals. Es fa tractaments de bellesa i rajos uva, inverteix una pasta en cremes i visita regularment la perruquería (sempre la mateixa) amb assesoría personal on l'aconsellaran sobre el look més actual. S'ho depila tot. Diversos cops al día s'examina detingudament al mirall i si veu una arruga nova pot fer un drama.

Retrosexual: Es preocupa per la seva imatge. Va un parell de cops per setmana al gimnàs per mantenir-se en forma o almenys s'hi apunta. Cada día comprova l'estat de la seva panxeta al mirall, si creix o disminueix, i en base a això farà més o menys bondat. Va a la perruquería on les esteticiennes estan més bones i de tant en tant es deixa convèncer per depilar-se les celles o canviar de look. També es depila l'esquena si hi té pèl. Si coincideix que fa sol i és al aire lliure s'arremanga o es treu la samarreta per agafar color. Només l'amarga profundament perdre cabell.

Home: La seva idea de fer esport inclou una pilota, així que juga amb els amics a allò que més els diverteix. Després de fer esport és sagrada una parada al bar. Quan es mira al mirall veu el reflexe de la vida que porta, que és la que ha escollit, així que no es lamenta. Presumeix dels seus punts forts i se'n fot dels defectes. Es talla el cabell al cal barber, on l'atenen ràpid i li fan exactament el que vol. S'afaita l'entrecella si li molesta i la barba depenent de com té el día quan es desperta. A l'estiu es posa moreno i la resta de l'any llueix moreno paleta. Només li sap greu asfixiar-se abans que el col.lega quan es piquen a sortir en bicileta o a correr.

Lligar

Metrosexual: A una discoteca espera a que li entrin, que per això es mata per estar guapo. Com a molt es dignarà a mirar i somriure estudiadament o a ballar a prop d'una tia que li interessi en especial. En general no pren la iniciativa amb les dones, perquè unes carabasses li destrossarien l'autoestima. Com no necessita gaire per despertar l'interès de les seves preses, parla poc i quan ho fa toca temes que domina com per exemple ell mateix, la seva feina o el seu gimnàs. La seva idea de flirtejar implica fer-se el desmenjat i el sensible. Altres vedats de caça: el gimnàs. És bastant escalfacalçetes.

Retrosexual: A la discoteca pren la iniciativa. Tira la canya de forma selectiva i sense insistir massa per no semblar enganxós. Per cridar l'atenció farà ús d'un extens catàleg de frases enginyoses i de la galanteria. A poder ser, atacarà en grup a un altre grup d'amigues per augmentar les seves possibilitats. La seva idea de flirtejar implica la major quantitat de frases amb morro possibles. Altres vedats de caça: el lloc de feina o d'estudis. En temps de fam tirarà d'agenda i ex-nòvies.

Home: A la discoteca va per feina. Sap que les que escullen són elles, així que tirarà la canya sistemàticament i sense gaires subtileses empès per la inspiració d'un bon culet o una pitrera. A mida que avanci la nit anirà rebaixant el llistó fins al seu nivell de tolerància, i aquest serà proporcional a la ingesta d'alcohol. La seva idea de flirtejar implica tocar el màxim possible i testar els límits de la presa. Si es deixa significarà que vol tema. Altres vedats de caça: qualsevol. En temps de fam no es complica i se'n va de putes.

Sexe

Metrosexual: Necessita ser el millor amant possible. Posa en pràctica tots els trucs que ha llegit a les revistes femenines. Mai es corre abans que ella encara que costi, proposa tota mena de postures acrobàtiques i com el més important és la comunicació no farà res sense demanar permís. Al finalitzar sempre pregunta què tal ha estat. Després del coit es mostra carinyós i considerat, però difícilment repeteix amb una mateixa parella perque gaudeix amb les seves múltiples conquestes. El seu objectiu és deixar un record imborrable en la dona.

Retrosexual: Fa el mínim necessari per cobrir l'expedient segons el manual. Procura durar un mínim de 15 minuts, dedicar una estona als preàmbuls i fer les tres cosetes que li funcionen normalment. Al finalitzar es pregunta com deu pensar ella que ha estat. Després del coit si és una parella ocasional parlarà de repetir, si és una parella estable l'abraçarà una mica i es farà l'adormit perque el deixin en pau. El seu objectiu és explicar-ho als amics.

Home: No es planteja res en absolut, es limita a posseir la dona amb la màxima intensitat possible. Com més marranades es deixi fer, millor. Aguanta fins que no pot més. Dedueix com ha estat pel volum dels crits d'ella. Després del coit si és una parella ocasional s'aixecarà i anirà a buscar alguna cosa a la nevera, si és una parella estable li demanarà a ella que li porti. El seu objectiu és buidar els ous.


NOTA: Dedicat a na iaiapunkarra, que recentent ha sofert baixes en el seu cercle d'amistats per no esperar un día més.

Tinc mal perdre

Ja m'avanço al gag del Crackòvia

Ja és definitiu: sóc oficialment antipericu. 27 anys m'ha costat predre-li tot el respecte i apreci que li tenia al RCD Espanyol, del que fins i tot he sigut soci la primera meitat dels 90. Em sap greu pels meus pares, la meva germana i algun altre espanyolista decent que conec, però de motius me'n sobren:

1) Com a equip, el seu joc de merda i conservador a més no poder. El blanc-i-blau fa anys que és un dels equips més cínics i desagradables de veure no ja d'Espanya sino de tota Europa. I això no vé d'ara, ho ha de ser per força un equip que ha vist passar jugadors com Mendiondo, Mino, Eloy Pérez, Torres Mestre, Pacheta, Ivan Helguera, Toni Soldevilla, Pablo Zabaleta o el mateix Pochettino.

2) La seva afició reaccionària i essencialment antibarcelonista, que l'únic que té de catalana és el victimisme. Gent a la que he vist fer coses com posar-se darrera d'una de les porteries de la Ciutat Esportiva de Sant Adrià per insultar i atemorir un nen de 7 anys que l'únic pecat que ha comès és jugar al Barça.

3) Té jugadors autènticament malparits com el senyor Raúl Tamudo, que a part de posar i treure entrenadors i jugadors és capaç de vetar un mitjà de comunicació perquè un columnista va escriure un dia que les ulleres de pasta que porta se les posa per semblar intel.lectual. Com el senyor Dani Jarque, que tot i néixer a Sant Boi es considera andalús i es nega a parlar en català, o com l'actual jugador del Deportivo i ex-periquitu Sergio González, que publicita opinions tan pintoresques com aquesta.

4) L'analfabet del seu president. Una de les poques persones, amb Enric Reyna, capaç de parlar el català amb accent castellà i el castellà amb accent català, sense deixar de destrossar a cap dels dos. I que consti que Daniel Sánchez Llibre és el que menys crítiques mereix.

5) Per Tomas Guasch, que ostenta el rècord de detestabilitat encabible en una sola pèrsona i representa tot allò que em remou l'estómac de l'entorn d'aquest club: madridisme encobert, antibarcelonisme furibund, espanyolitat (que no espanyolisme) recalcitrant, catalanofòbia autolesiva, forofisme i sectarisme familiar (només cal veure a la seva filla per adonar-se com li ha menjat el coco).

Només em queda una curiositat: quants gols es deixarà encolomar l'Espanyol a Montjuïc la setmana vinent? Ja t'hi pots pujar de peus que no seran menys de 3, perquè juga contra el Mandril. I lo trist de tot plegat és que no ho faran expressament, els hi surt de dins. L'Estadi s'omplirà de merengons i no hi haurà pressió ambiental per l'equip rival, l'afició es preocuparà més de celebrar haver guanyat al Barça i de que se'ls senti per la tele que d'animar, seguir en posicions de descens serà el de menys perquè ja han arreglat la temporada, si es perd no passarà res perquè en el fons perjudica al Barça i la gent marxarà contenta. I la plantilla? Aquesta setmana hi haurà entrenament específic de velocitat (per demanar-li la samarreta al Raúl al final del partit) i jugades assajades (com semblar afectat al declarar a la premsa que "esta no es nuestra liga" o "6 de 6 puntos contra los grandes es casi imposible"). I jo no ho hagués dit mai, però me n'alegraré si baixen a Segona per menys de 3 punts.

Quim Monzó

Se m'ha catxat la tecla Intro del meu ordinador portàtil i aquest fet m'ha estavellat contra la crua realitat. No ho podeu entendre perquè no us ha passat a vosaltres però és molt dur. No fa gràcia. És una puta merda. Això m'ha fet adonar de la fragilitat del meu món. No puc generar paràgrafs, he hagut de modificar els meus costums a l'hora de fer recerques, necessito el ratolí per a tot, no puc jugar a determinats minijocs, si el món depengués de la meva capacitat per introduir els números 4, 8, 15, 23, 42 al meu ordinador moririem tots. Sóc un invàlid. Em sento impotent. Sóc més infeliç. Això podria afectar a la meva relació de parella i si em separo hauré de deixar el pis perquè només amb el meu sou seria inviable pagar el lloguer. Si em quedo al carrer hauré de tornar a viure amb els meus pares i perderia la meva independència. Si això passés afectaria a la meva autoestima i podria en entrar en una depressió. Si em deprimeixo hauré d'agafar la baixa de la feina i a la llarga em fotran al carrer. Si em quedo sense feina, com que estic deprimit i m'he deixat físicament no m'en donaran cap altre. Si amb la meva edat parasito als meus pares a la llarga m'expulsaran de casa i hauré de dormir al carrer. Si dormo al carrer passaré fred i hauré beure alcohol. Com que no en tindré prou per pagar el Don Simón i comprar un entrepà m'aprimaré. Si m'aprimo passaré més fred i hauré de comprar més vi i em tornaré alcohòlic. Com cada cop necessitaré més diners per tenir prou vi hauré de robar. Com robaré amb la síndrome d'abstinència em posaré molt nerviós i acabaré fent mal a algú. Si li faig mal a algú m'acabaran detenint i com no tinc diners per a un bon advocat em fotran a la presó. Si vaig a la presó em sodomitzaran, m'enganxaré a l'heroïna i quan torni al carrer necessitaré encara més diners per pagar-me el vici. Acabaré atracant negocis i tornaré a la presó. Per evitar que em tornin a sodomitzar m'ajuntaré amb mafiosos perillosos perquè em protegeixin i quan torni a sortir al carrer treballaré per ells. Si treballo per a mafiosos és probable que m'encarreguin feinetes per a algun polític. Si treballo per a polítics segur que accedeixo a informació compromesa de gent important. Si tinc informació compromesa de gent important és provable que a Telecinco em paguin una pasta per explicar-ho. Si ho explico, la policia estarà interessada en que declari contra els caps mafiosos. Si canto faré un tracte per no tornar a la presó. Si faig un tracte em declararan testimoni protegit i m'hauran de donar una nova identitat, una casa i una feina... Ben pensat, podria ser pitjor.

Autoestima

Frases per superar aquells petits moments difícils en que la gent posa el dit a la nafra dels vostres complexes amb la seva llengua viperina.

Respostes per gordos:

(D'home a home)
- Això que veus no és greix, és semen.
- Tens raó. Després de follar, ta mare em cuida massa.

(Especial per la dona que us rebutja pel vostre físic)
- Sóc lo més a prop que estaràs de que et toqui el gordo.

(De dona a dona)
- No a totes ens agrada menjar dits de postre.

(De dona a home)
- La meva panxa és una barrera arquitectònica per evitar que em follin tios amb la polla curta com tu.

Resposta per lletjos:

- Jo és que sóc camaleònic i m'adapto a l'entorn.

Resposta per dones amb pits petits:

- Em vaig voler operar però no vaig superar el test psicològic. Encara no sóc prou subnormal.

Resposta per dones amb pits grans:

- Riu-te'n, però em vaig estalviar 2.000 euros en airbags pel cotxe.

Resposta per flatulents:

- Amb el conflicte que hi ha a Rússia, m'haurieu d'agraïr la meva generositat amb el gas.

(Especial per pets al llit en presència d'una parella sexual, convé desdramatitzar i no aixecar l'edredó)
-Vine, petit, que avui dormiras amb el papa i la mama.

Resposta per gent amb el nas gran:

- Digues el que vulguis, però no saps el que és un cunnilingus fins que t'ho has fet amb mi.

Resposta per homes amb micropenis:

- Sí, la tinc petita, però a mi em dona gust igual, eh.

Megalomania (II): El vell i el Marc

Parental Advisory: Aquesta entrada és venjativa a tope, per això no s'ometrà el nom de cap personatge a excepció d'un, per evitar demandes.

De la mateixa manera que el destí d'un cadellet de l'Opus és passar per la vicaría, el d'un estudiant de periodisme o comunicació audiovisual és passar per la becaría. Pels que no ho hagin hagut de patir els diré que compleix la mateixa funció que la mili amb els nostres ancestres: no s'apren res però curteix. A mi em va tocar fer la beca a can Catalunya Ràdio compartint redacció amb un llepaculs, un trepa, una histèrica desequilibrada i assatjada sexualment, una vella glòria del teatre sense glòria, un tècnic friki i malcarat (no son adjectius, son sinònims) i un cap famoset. Ens centrarem en aquest últim. I sí, les dones estan descrites amb més detall i maldiença, però ja ho teniu això de ser més complexes.

L'Àlex Gorina com a cap no està gens malament, sabia delegar i no feia el Wyoming ni en públic ni en privat, però com a estudiant de guió potser m'esperava alguna cosa més que redactar entradetes i editar talls de veu per a un programa radiofònic de cinema. Error meu. L'única col.locació digne de l'especialitat que oferia la meva facultat era entrar a la productora El Terrat, però ni això vaig aconseguir. M'agrada pensar que per culpa del despertar sexual lèsbic d'una tutora quarentona, amargada i ressentida amb els homes que respon al nom de Teresa Vilardell, i que va preferir això que a mí. Per suposat, de les meves tasques al programa del Gorina les dues esmentades anteriorment eren de les més glamuroses, però n'hi havia d'altres com anar a llogar cintes al Videoinstan, agafar telèfons, portar cafès o atendre convidats. Així és com vaig conèixer a l'únic personatge d'aquest relat del qual no desvetllaré el nom.

Com la indústria del cinema a Catalunya i Espanya és la que és, al programa sovint hi havia convidats relacionats amb les arts escèniques. Aquella tarda em va tocar rebre un veterà director de teatre multi-permiat i força conegut al nostre pais. Com de costum, em vaig limitar a mostrar-li on podia esperar i a oferir-li alguna cosa de beure. D'entrada ja em va caure bé perquè per variar arribava d'hora i fins i tot el vaig trobar simpàtic l'estona que vem xerrar, més llarga de l'habitual. Quan va ser l'hora, el vaig fer passar a la peixera amb en Gorina i m'hi vaig quedar el temps necessari per locutar l'entradeta de la seva entrevista que jo mateix havia redactat. Després, silenciós mutis per la porta i escales amunt cap a la redacció a enllestir coses pendents. Minuts més tard de finalitzar el programa va pujar en Gorina molt somrient i se'm va atançar directament per dir-me que el director de teatre en qüestió havia sigut molt afalagador amb mi i que li havia deixat l'encàrrec de facilitar-me el seu número i dir-me que li truqués.

Opció A: Malgrat les burles i comentaris que vaig haver d'aguantar per part de l'equip del programa, em vaig apuntar el telèfon d'aquell home per pura ambició. Havia passat prou temps a la facultat com per advertir que el tràfic d'influències és un factor decisiu en aquest món dels mitjans de comunicació. Tampoc pensava trucar-lo, però no se sap mai quan t'anirà bé un conegut amb influències. El que tampoc sabia era que l'Àlex Gorina, marieta i amant dels jovenets com és ell, també havia facilitat el meu número de telèfon al director. Em va trucar uns dies més tard, segurament com a canvi d'estratègia, dient que volia parlar amb mi sobre un projecte. Sé que és de calaix i que ho hauria d'haver sabut i no sospitat, però el cas és que vaig acceptar l'invitació i l'únic que vaig aconseguir és acabar essent furiosament sodomitzat per aquell senyor en un picadero que tenia al centre de Barcelona. Això sí, vaig aprendre dues valuoses lliçons sobre mi mateix: 1) segur, segur que no m'agraden els homes 2) estic preparat per triomfar al món de la televisió

Opció B: Hom era jove i tendre, però no estúpid. Els vaig engegar a tots a pastar fang i encara em vaig emprenyar més quan en Gorina em va confessar que també li havia donat el meu telèfon. Vaig trucar al director fet una fúria per deixar-li les coses clares i em va ruboritzar al assegurar-me, molt digne ell, que estava preparant una obra de teatre amb actors no professionals i que li havia semblat que podria interessar-me. Fins i tot em vaig disculpar. Va acceptar les meves disculpes i va insistir en fer-me la prova perquè em veia ideal per un dels papers. Em va citar a la seva productora. Hi vaig anar. Per fer l'escena era necessari despullar-se. El vaig engegar a la merda. Aquest cop no em vaig disculpar.

Opció C: No ens enganyem. Sempre he sigut un marrà sense escrúpols i en aquell moment vaig veure l'ocasió perfecte per fer forat en la professió. No hagués sigut el primer ni l'últim em arribar a la tele a través de la interpretació. No només el vaig trucar sino que vaig insistir a citar-me amb ell el més aviat possible. Les hores anteriors a la cita em vaig convèncer a mí mateix de que ser 'bi-curious' és la cosa més 'in' del món, però donada la meva nul.la experiència amb homes madurs vaig decidir que em deixaria portar. L'únic lloc on em va portar aquella cita és al moment en el que l'home em va explicar que el fill de la seva actual parella dubtava si estudiar Comunicació Audiovisual i que tot el que volia de mi era que l'aconsellés sobre la carrera. Sí, va ser humiliant, però em vaig rescabalar un any després quan em vaig trobar al fillastre a les festes de Gràcia begut com un hooligan i em va confessar que acabava de perdre la virginitat amb una puta (de professió). Vaig trobar de justícia poètica escampar-ho per la facultat.

Ser del Barça

Diumenge, día futbolístic per antonomàsia. Marc incomparable per expressar una idea que fa temps que em ronda pel cap i no sabía ben bé com dir sense ferir susceptibilitats, fins que he arribat a la conclusió de que me la bufa. Em cago en tots aquells que diuen ser del Barça sense tenir ni puta idea del que significa.

Fer-se del Barça és alguna cosa més que una decisió arbitrària. Estimar aquest club implica certes coses i és incompatible amb d'altres. Em refereixo sobretot als malparits (del Barça o no) que volen desposseïr al club de la seva càrrega simbòlica utilitzant la penosa excusa de que no s'ha de barrejar la política amb l'esport. I què ha sigut el Madrit sino el equipo de España quan guanyaven copes d'Europa mentres la roja feia el ridícul més espantós? Quan aquest estiu veu sortir al carrer a empalagar-me del vostre sentiment cañí cridaveu 'que viva el fútbol de calidad practicado por jugadores de nuestro Estado y además un brasileño' o 'Yo soy español, español, español'? Expliqueu-me d'una puta vegada perquè és lícit fer una utilització patriòtica exacerbada del Fernando Alonso i el Rafa Nadal però us emprenya que el Barça tingui un tuf (mínim, per cert) catalanista.

Més. I tranquils que avui porto bilis per donar i regalar. De què collons us queixeu tots aquests socis, penyistes o aficionats del Barça a la resta de l'Estat als que us fa ràbia que a les trobades de penyes hi hagi parlaments en català, que no hi hagi la bandera espanyola a la Masía o que el president actual no sigui un feixista redomat com els dos anteriors i sí coherent amb la història del club? Oi que a cap escocès amb dos dits de front se li acudiría fer-se del Celtic i reclamar una major sensibilitat amb el protestantisme? Oi que no? Potser és que sobreu, capsigranys. Sou vosaltres els que us heu de fer d'un club i no el club fer-se a vosaltres. I si el Barça juga bé i l'equip del vostre poble no, doncs us corsequeu.

I també em comença a rosegar la canoca dels collons aquesta corrent silenciosa però imparable de catalans acomplexats que es deixen portar per la Brunete mediàtica a l'hora de criticar a jugadors com l'Oleguer, el Valdés, el Gerard Piqué o el Bojan. Els mateixos que després li llepen l'ullera al Messi i a l'Iniesta. Aquests juguen al Barça perquè son catalans però son uns paquets, diuen... Què us estan portant a l'hort! No us adoneu que a alguna gent li pica que triomfin catalans a l'equip? Us recordo com tractava la premsa de Madrid al Xavi i al Puyol fa dos anys? Com qüestionaven el seu compromís amb la selección mentres a Raúl Bravo, Albelda i fins i tot a Pernía (que és argentí) no els tocava ningú?

Vomito en tots aquells culés esclaus de grupo PRISA que toleren programes anti-barcelonistes com La Gradería o el Carrusel Deportivo, on la imparcialitat és tan patent que per contrarrestar als Lama, Guasch i companyía tenen al Minguella i l'Oliveros.
Em pixo en tots aquells que s'han burlat del Laporta per fer el discurs aquell del loro mentres seguien llegint les columnes d'opinió d'El Mundo Deportivo. Us van advertir sobre gent que no és del Barça i preten influir-hi, sobre la desproporció de les crítiques i el mal que fan al club... Però no reconeixerieu un perico d'aquests de can Godó ni que us l'introduissin pel cul. Volien a Bassat i no volien a Rossell i Laporta, després volien a Rossell i no volien a Laporta i volien a Scolari però no volien a Rijkaard. Resultat: dues lligues i una Champions. Rijkaard era una pobre víctima sense culpa de res, volien a Mourinho i no a Guardiola, volien a Ronaldinho i no volien a l'Eto'o i afirmaven que sí estabamos tan mal . Resultat: el mateix equip amb Alves i sense Ronaldinho s'està petant tots els récords de la lliga. Efectivament, Laporta és el desquiciat i no vosaltres.

Dels 150.000 socis que diuen que té actualment el Barça, a mí me'n sobren com a mínim la meitat (tots els que corresponen al nunyisme nostàlgic i ressentit més els espanyolets en la distància que no entenen res). I ara volen reformar els estatuts del club per a que es pugui votar per internet? No fotem!

Megalomania (I): Porno amateur

Fa uns 6 anys, i aquesta és una aclaració necessària per evitar malentesos, a causa d'una dolorosa ruptura sentimental passava per una època difícil que podriem definir com follar-se tot el que es mou. A efectes pràctics això es traduía en sortides nocturnes de dimecres a dissabte, una desinhibició irracional i una creixent mala fama entre les universitàries barcelonines. Tant és així, que vaig haver de buscar nous ambients on no se'm jutjés pel meu esquiu comportament post-coital.
Una nit, a un bar de l'aleshores encara decadent i mai prou valorat Raval, coneguí una punkarra madrilenya que a partir d'ara anomenarem Lucía (principalment perquè així se'm va presentar). Era el tipus de noia amb la que hom, per salut mental, no tindría esperances de fornicar si no fos per l'embriaguesa i el tantsemenfotisme que deixa una trencadissa de cor. Una d'aquelles senyoretes amb aspecte de ser de pagament i amb les quals, de fet, un no surt de dubtes fins que no s'ha cordat la bragueta i enfila cap a casa. El cas és que no em va cobrar i fins i tot vem facilitar-nos les adreces de correu electrònic per mantenir el contacte.
Durant mesos, la nostra relació a distància es va limitar a mantenir converses picants pel messenger i alguna que altra sessió de sexe cibernauta, cosa que a mi em va anar de perles per aplacar la líbido sense anar fent destrosses a la meva vida social. Fins que un día m'ho va disparar sense anestèsia: Quieres hacer una peli porno conmigo?
Algú li havia parlat d'una web anomenada Sexole on pagaven uns calerons a la gent que hi enviés les seves pel.lícules casolanes. El primer pagament estava assegurat i depenent de la reacció dels usuaris hi havia la possibilitat de firmar un contracte per començar una carrera dins el món del porno. Val a dir que jo li havia parlat a na Lucía dels meus estudis de Comunicació Audiovisual i de la meva intenció de ser guionista, però no em refería exactament a aquesta mena de produccions.

A. Superada la sorpresa inicial, i a mida que m'ho anava explicant amb calma, vaig arribar a la conclusió de que no n'hi havia per tant. La veritat és que eren diners fàcils, em venía de gust tenir calers i tampoc hagués sigut el més humiliant que havia fet per guanyar-ne fins aleshores. Em vaig llençar a la piscina. Va venir ella de Madrid perquè jo pels meus estudis a Barcelona tenía accés a material de filmació. Va rodar-se a una habitació d'hotel en una tarda i amb un pressupost ínfim, però amb molta implicació. El resultat no deuría ser del tot satisfactori, perquè tot i que es va penjar a la web no ens va trucar ningú. La meva relació amb la Lucía no va tornar a ser mai la mateixa i vem acabar perdent el contacte. Crec que em va responsabilitzar del nostre fracàs, perquè ella està ben bona. Encara ara, si busques bé, el film es localitza a l'eMule. Encara ara no hi ha una sola decisió de la que em senti més orgullós d'haver près que la de posar-me una caputxa per rodar allò.

B. Creia que em prenia el pèl fins que em va confessar a què es dedicava realment. Al final sí que era de pagament, però virtual. Es dedicava a fer xous eròtics per internet (això explicava moltes coses de les nostres sessions) i deia que ja no li venía d'aquí. Em va explicar que cobrava una merda i que ara volia donar el salt al porno de veritat. Tant em va fotre la tabarra que li vaig dir que sí. Jo vaig anar a Madrid perquè de tots dos ella era l'única que disposava d'un pis propi. La pel.lícula es va filmar en dos dies dins d'un pis llardós d'Alcorcón amb una llum pèssima per rodar en format digital i sense focus. La bona noticia és que la pel.lícula va ser un pretext perfecte per tirar-me un cap de setmana fent autèntiques barbaritats amb la Lucía. Em vaig endur la cinta a Barcelona amb l'excusa d'editar-la i la vaig guardar en un calaix. No sé com s'ho va prendre ella perquè la vaig no-admetre al messenger. De tant en tant em miro la cinta per recordar vells temps i, tot s'ha de dir, cascar-me una bona palla.

C. Em va costar fer-li entendre que els seus plans xocaven frontalment amb els meus d'iniciar una fulgurant carrera en el medi audiovisual (encara que fos hipotèticament) malgrat els seus intents de fer-me pena i la seva invocació al primer acte de Rent. Fins i tot em vaig oferir a donar-li suport moral i material, però no el va acceptar. Va agafar una rabieta, va advertir-me que se'n buscaria un altre i em va titllar de covard. A mi el que em va saber greu de perdre la relació amb ella era trencar la possibilitat latent de fotre un altre clau. Un any més tard me la vaig trobar a la pantalla de televisió de cals meus pares protagonitzant 'El lobito y Lucía feroz' a la taquilla x del Digital+. Dedueixo que era una tía de paraula.

Només em queden dues coses a dir. No, no era Lucía Lapiedra. I sí, podeu començar a votar.

Magalomania: El joc

Qui més qui menys, tots accedim a la blogosfera per curiositat. Naveguem per les comunitats de blocs buscant alguna cosa que ens distregui de l'avorriment (principalment a la feina) i si hi ha sort en trobarem alguns que visitarem sovint. Poc a poc això es convertirà en un hàbit i acabarem desenvolupant una síndrome d'Estocolm amb els seus autors. És qüestió de temps que comencem a fer-nos preguntes, algunes transcendentals. Quina pinta deu tenir? A què es deu dedicar? Des d'on escriu? Com va ser la seva infància? Què vota? Té antecedents penals? Li agrada el trinxat de la Cerdanya? Per desgràcia, com sovint succeeix amb els ídols, les respostes a algunes d'aquestes preguntes poden fer caure el mite.

Esteu d'enhorabona! A partir d'avui ja podeu participar en un experiment sociològic de primera magnitud. Sereu vosaltres qui respondreu a tots aquells dubtes sobre la meva magnànima figura que us corroeixen. Com? A partir d'avui, i de tant en tant, us explicaré tres versions diferents d'anècdotes viscudes per mi. Només una d'elles és la real, i vosaltres decidireu quina. Però no es tracta d'encertar ni de decidir quina és més verosímil o m'escau més. Aquí està la gràcia. Es tracta de moldejar el vostre propi mite. Us proposo un món sense decepcions. Com us agradaría que hagués sigut la vida del vostre ídol (o sigui jo)?

Poso la meva vida a les vostres mans i ho faré de forma democràtica. La versió més votada de l'anècdota passarà a ser la real. Vosaltres creareu la meva llegenda i per deixar-ne constància aniré afegint les vostres conclusions al meu perfil, de manera que qualsevol que el consulti pugui saber quina mena de persona sóc.

Next cumming

Més enllà de fer un acudit que només entendran els que tinguin coneixements d'anglès, de televisió i de porno a la vegada, vull aprofitar aquesta ocasió per anunciar-vos que la meva propera entrada revolucionarà aquest blog. Què dic... Revolucionarà la blogosfera sencera i les vostres vides insignificants de lectors meus! Us donarà l'oportunitat d'entrar a la història com els pioners del que a partir d'ara s'anomenarà Assignació passiva de personalitat aliena o APPA. No us puc donar més pistes.