Ment bruta

Hi ha un paio a la meva feina que té una novel.la. Un home que visita el lavabo unes 10 vegades al dia. Ho sé perquè hi passi a l'hora que hi passi me'l trobo a dintre, sortint-ne o entrant-ne. No em refereixo a miccions incontrolables sino a veritables eternitats tancat a la comuna. Me l'hauré creuat centenars de vegades però encara no sé la veu que té. Tot el que en conec és la manera xulesca de mirar i caminar. De vegades en surt amb el diari sota l'aixella. Un cop, fins i tot vaig poder clissar una revista sospitosa amagada entre les pàgines convenientment doblegades. El que no falla mai és l'olor que hi deixa. Entrar al servei darrera d'aquest senyor sempre suposa notar la mateixa olor a perfum de dona escampat a consciència.

Altres vegades el veig parlant pel telèfon mòbil a l'aparcament de l'empresa, passejant amunt i avall de manera frenètica. Sóc conscient que això ho fem molts, pero ell és inquietantment metòdic. Set passes en una direcció, un segon de pausa, mitja volta i set passes en direcció contrària. I així ho repeteix obsessivament i exacta mentre dura la conversa. Gairebé tan previsible com el seu aspecte, perquè sempre porta la mateixa roba: texans, jersei fosc amb coll de bec i camisa blanca de quadres a sota. Aquesta indumentària és aliena al pas del temps i de les estacions. Igual serveix per a una calurosa tarda d'agost que per a un matí d'hivern. És immutable com el seu gest facial, que a sobre recorda inevitablement al Pepe Navarro per les faccions i la dimensió del cap. Bé, potser exagero i no té una novel.la, però té un conte. Concretament aquest:

Agitat, es prèn dos minuts sabàtics per mirar al sostre abans de netejar-se el pintallavis vermell que li empastifa la boca i procura cagar per tapar l'olor del perfum de dona difós minuts abans. No ho aconsegueix. Es corda els pantalons i amaga l'exemplar del Gerontohpilia Mag entre les pàgines de La Vanguardia. Li agrada més llegir El Mundo, però compra La Vanguardia perquè el tamany de les seves pàgines és ideal pel camuflatge. Es passa revista al mirall i pentina estratègicament amb els dits els escassos cabells del front mentre rumia que afortunadament ben aviat li ha d'arribar el nou exemplar per correu. El del mes passat ja el té molt vist. Es recol.loca la camisa dins els pantalons. Inspira. Deslloriga la balda i obre la porta del servei amb posat seriós per si hi ha algú esperant a fora. No és el cas. Camina decidit pel passadís cap a l'exterior de l'edifici, amb el diari doblegat sota l'aixella. S'atura a l'aparcament i el desa al maleter del cotxe. Extrau el telèfon mòbil de la butxaca posterior del pantaló i marca el número de la dòmina. Li explica amb ets i uts com ha fet els deures però, com sempre, li estalvia el detall de la revista per por a represàl.lies. Mentre parla posa en pràctica el ritual de la desfilada militar que la mestressa exigeix.

- T'has apretat ben fort els testicles com et vaig demanar?
- Senyora, sí, senyora.
- I t'has escorregut, porc?
- Senyora, no, senyora.
- Així m'agrada.

S'acomiada, desa el telèfon a la butxaca i es recol.loca el penis a l'interior dels calçotets per dissimular l'erecció. Tan bon punt travessa el llindar de la porta l'atura un company de feina.

- Ja t'ho han dit?
- El què?
- Han despatxat al Casanoves!
- No fotis. Com és?
- Es veu que ahir en Pibernat tenia l'ordinador espatllat i es va posar al seu aprofitant que no hi era i han descobert que tenia una carpeta de gravacions amb càmera oculta dels lavabos de l'empresa.
- Quins lavabos?
- El de tios!
- El nostre?
- Sí, molt fort. Estan reunits amb ell des de primera hora i ara s'ha filtrat tot. Però encara no saps el millor. Corre el rumor que a la reunió ha sortit el teu nom.
- ...
- Sí home. Amb els ullets que et feia aquest mariconàs no m'estranyaria gens que t'hagi proposat per ocupar el seu càrrec. Quina sort que tens, puta.