Dropo

Si fessim una enquesta ràpida a la gent que ens envolta una majoria aclaparadora estaria d'acord amb l'afirmació que dormir és un plaer. Això passa perquè la gent no descansa prou hores i perquè llevar-se quan el cos ha dit prou és un luxe de cap de setmana. I no sempre. Hi ha qui manté una disciplina fèrria amb el mínim de vuit hores de son diàries. Hi ha qui pateix d'insomni i s'acostuma a passar amb moltes menys. Hi ha qui fa torns de tarda i es pot permetre anar a dormir de matinada i llevar-se a mig matí. I hi ha qui treballa de nit i dorm de dia. Cap d'aquestes situacions genera rebuig social si és per circumstàncies laborals. Ara bé, com se t'acudeixi dormir de dia per decisió personal hi ha un adjectiu esperant-te a la cantonada: Dropo.

La major part de l'any el dia està dividit en 14 hores de llum per 10 de foscor i algú ha decidit que les primeres tenen més valor. El món està pensat per a tots aquells que estan disposats a viure sota la dictadura del sol. Jo dic que a la merda. De nit és quan fem les coses més rellevants de la nostre vida. N'hi ha prou amb una mica de memòria. De nit son els nostres records més divertits o és quan el món es neteja de persones i es produeix el silenci. De nit reflexionem sobre el que de debò ens importa. La nit és la coartada perfecte per atrevir-se. I sí, de nit és quan més és folla o almenys s'intenta.

No és casualitat que quan algú ens explica que dorm de dia sentim una repentina mescla de llàstima i menyspreu. La llàstima és perquè som conscients de que això el converteix en un marginat. Algú que es veurà irremeiablement empès a estar fora de la societat i relacionar-se només amb éssers nocturs com ell. El menyspreu és perquè en el fons li tenim enveja.

Dona oriental

L'home occidental sempre ha sentit una atracció cap a les dones orientals, però pensa que són inabastables. Ténen un cercle social tancat, es diu. No són accessibles. Però un dia l'home occidental coneix una dona mongola com Genghis Khan. La dona oriental parla el castellà a batzegades però explica uns acudits sorprenentment divertits. És simpàtica i oberta, amb un deix de timidesa coquetament infantil. Té una veu fina, lleugerament nasal, i una cara preciosa. Fa comentaris d'una sinceritat aclaparadora, amb una innocència que espanta i que només pot ser producte de la diferència cultural. Se'n van al llit.

La dona oriental té una pell increïblement suau, uns pits menuts de grans mugrons i una llarga cabellera fosca i llisa. És dolça com la mel, de carícies infinites amb les seves petites mans. Fa uns petons diferents, amb succió i traient molt la llengua. No és l'únic que fa diferent de les dones occidentals, ja sigui amb la boca o altres parts del cos. És parsimoniosa i delicada. En el plaer, silenciosa. Tanca els ulls, tremola com una fulla i busca les mans del seu company per agafar-les durant l'orgasme. Ell hi arriba a continuació, buidant-se en un sexe que s'estreny amb una força considerable de manera intermitent.

Ajaguts l'un enfront de l'altre s'acaronen de la manera més tendre. Es miren en silenci i ell es perd en els seus ulls estripats, negres i brillants. La dona oriental ensenya a l'home occidental a pronunciar el seu nom i li explica el què significa. Cantusseja melodies estranyes en el seu idioma amb una veu melosa, mentre explora el cos nuu de l'amant. Fa observacions curioses sobre la proporció de les mans, les marques de naixement o la direccionalitat de la línia que separa les dues natjes. Aleshores es torna juganera i pallassa. S'abracen i es petonejen, rodolant pel llit.

Una estona més tard ella se'n va a la dutxa. Ell s'incorpora i es vesteix, encara impregnat de la seva olor. Et faré un regal, diu la dona oriental embolicada en una tovallola. Allarga la mà per a retornar els diners que li havien sigut entregats una hora i mitja abans. Després l'acompanya fins a la porta. Li fa un últim petó llarg i humit. Mira per l'espiell al replà, assegurant-se que no hi hagi cap veí abans de deixar-lo marxar amb un somriure. L'home occidental baixa les escales i surt al carrer, flotant.

Llavi leporí

Avui que fa un dia repugnant de fred, vent i pluja, d'aquells que et poden induïr a una depressió només mirant per la finestra, l'odi m'entebeeix dolçament l'ànima un cop més. Aquesta vegada, però, és de goig. I em sap greu per la companya Què t'anava a dir, perquè en el seu estat de gestant no convé donar-li aquests disgustos. Però que un paio li reventi la boca al Berlusconi amb una reproducció en miniatura de la catedral de Milà és d'una justícia poètica indiscutible. I que ho faci davant de tanta càmera i això ens permeti gaudir d'imatges com aquesta ja ho converteix en excels.

La seva contemplació és per a mi com una mena de síndrome d'Stendhal, sóc gairebé incapaç de resistir tanta sublimació. Fixeu-vos-hi bé. Què hi veieu? Jo hi veig un home de 73 anys que lluita aferrissadament per aparentar-ne 45 al que li ha caigut de sobte tot el pès del cronos en forma de mastegot. Hi veig el rostre de la indefensió i la por en qui fins aleshores s'havia considerat intocable. Hi veig l'imatge grotesca que ni el més optimista dels seus opositors hagués pogut imaginar en el més humit dels somnis. La síntesi perfecte de la decadència. La profanació universal d'un senyor que ha dedicat mitja vida a rendir culte a la seva imatge. La carnassa que el populatxo convertirà en objecte de mofa, befa i escarni del rei dels populistes.

Gràcies, Massimo Tartaglia.

Memòria

Ara que sembla que gira el vent i deixa de bufar de cara. Ara que tot costa més. Ara que ens adonem que la sort també juga i té un paper més important del que li voliem donar. Ara que allò extraordinari deixa de ser la normalitat. Ara que suren les debilitats i enxampen la nostre arrogància amb els pixats al ventre. Ara que portem tres partits seguits empatant fora de casa. Ara que deixem de ser primers. Ara que ens persegueixen la grip A i les lesions just a la vigília de dos partits que marcaran la nostre continuïtat a la Champions i el pols de la lliga. Ara és quan em sembla que heu de veure això:



Perquè sovint quan van mal dades és quan esbrinem quin és el valor real de les coses. Perquè el gran mèrit de la victòria és que té el revers de la derrota. Passi el que passi la setmana que vé, estic orgullós de ser del Barça. Diuen que el futbol no té memòria, però nosaltres sí.

Les coses bones de la vida (II)

Rememorar aquells temps en els que superant els límits del frikisme et quedaves despert fins les tantes per veure un Hornets-Clippers i a les 4 de la matinada en comptes de clapar-te t'havies d'aguantar les riallades per no despertar a la teva familia quan els narradors del partit et parlaven de:

Cinema d'autor...



Gastronomía i reencarnació...



Realisme social...



O fracàs sentimental i cultius...

Mite vivent

Futbolistes que despertin el meu interès fora del terreny de joc hi ha més aviat pocs. És més, si d'alguna cosa m'ha servit tenir contacte directe amb futbolistes professionals en algún moment de la meva vida és per adonar-me que l'aureola els hi queda molt gran. Però hi ha excepcions.

Fernando Marqués, un excèntric.

Fernando Marqués va néixer a Madrid el 4 de desembre de 1984. Criat al barri de Vallecas, va començar a despuntar a les categories inferiors del Rayo Vallecano. La primera temporada que va ser convocat pel primer equip, l'any 2001, en un entrenament li va plantar els cinc dits de la cara a un company per deixar les coses clares d'entrada. Aleshores encara era juvenil, però va jugar 10 partits a la Primera divisió. El Rayo va acabar la temporada perdent la categoría però a l'any següent Fernando Marqués ja era un habitual a les alineacions de l'equip a Segona (25 partits i 2 gols).

He sentit garrulo?

Enlluernat per la seva velocitat, els seus regats endimoniats i la seva joventut el Racing de Santander va decidir fitxar-lo l'estiu de 2004. Però en aquella època ja circulava el rumor de que si hi havia alguna cosa comparable a l'enorme talent del jugador eren el seu ego i passió per la farra. Les habituals sortides nocturnes sovint li impedien assistir l'endemà als entrenaments, fins que una d'aquelles nits va finalitzar a les 5 de la matinada estampant el seu cotxe a la plaça de l'Ajuntament de Santander en un generós estat etíl.lic. Però va ser després de donar-li un cop de cap a l'entrenador per fer-li veure que la seva negativa a passar un control rutinari de pès anava de debò que en van tenir prou. Per treure-se'l de sobre, i provocant un gran disgust en el gremi hostaler cantàbric, el Racing decideix traspassar-lo a l'Atlètic de Madrid.

Seguint la filosofia Romario, si no surto no jugo bé.

Comença jugant al filial i ben aviat es converteix en l'estrella de l'equip. Quan l'Atlético destitueix l'entrenador Carlos Bianchi a la segona volta i decideix posar a la banqueta a Pepe Múrcia, entrenador de l'Atlético B, aquest fa jugar a Fernando Marqués amb el primer equip i de seguida es fica l'afició a la butxaca revolucionant els partits amb la seva vistosa manera de jugar. Tan bon punt li demanen que torni a entrenar amb el filial se li creuen els cables i passa del tema. Per evitar conflictes el cedeixen al Castelló, on el jugador aguanta un partit abans de fer l'espantada i tornar a Madrid adduint atacs d'ansietat. De tornada a la capital es salta un control policial nocturn amb el seu nou vehicle de gran cilindrada i a l'Atlético el deixen per impossible.

Ja ho diuen que l'alcohol engreixa.

La fama que el precedeix evita que signi amb cap equip espanyol i decideix provar sort a la lliga grega amb el modest Iraklis, on de nou es converteix en ídol i fins i tot li penjen videos homenatge al youtube. Allà hi juga dues temporades, del 2007 al 2009, fins que s'afarta de jugar en una lliga de merda i de nou es troba sense equip. Aquest estiu el seu representant l'intenta convèncer per a que faci uns dies a prova amb el Celtic de Glasgow, que juga la Champions League, però el jugador no es presenta. En aquella mateixa època als fòrums d'internet es poden llegir coses com aquesta:

"Soy de Vallekas y conozco bastante a este chaval, la última vez le vi jugando en un equipo municipal de F7 y no es coña. Este chico de la cabeza nunca ha estado bien y es una pena por que era muy bueno. La última vez le vi con Negredo tomandose unas cañas en una terraza vallekana cada uno con un A5. Por lo visto de lo que gano en el medio año que estuvo en grecia sin jugar no le queda n pavo. Una pena"

"este señor si esk se le puede llamar asi monto un espectaculo lamentamble en el torneo de el escorial de futbol 7 despues de ser expulsado por agredir a un rival y luego en la entrega de trofeos demostro su poco categoria lanzando el trofeo de subcampeon contra la pared"

Ahir, després d'una setmana de prova Fernando Marqués va fitxar per l'Espanyol. Al club de Cornellà confien que el jugador hagi madurat i que als seus 24 anys per fi pugui demostrar tot el que apuntava des que era un juvenil. 5 equips, 1o tatuatjes i 15 canvis de look després, el jugador promet que no decebrà la confiança que han dipositat en ell. Feu-me cas, no perdeu ni un segon i aneu a demanar-li un autògraf a aquest George Best vallecà. Abans que sigui massa tard.

Les coses bones de la vida (I)

L'efecte terapèutic de la dolça crueltat de les lletres de les cançons de desamor de Los Planetas, tan indissimuladament sorgides de la venjança personal.









No admeto queixes del tipus "no s'entén una merda" que sempre acompanyen a aquest grup. Clickant damunt dels videos, a la pagina del youtube totes tenen la lletra transcrita a la caixa de la dreta.