Sembla incongruent, però mai a la vida havia estat tan ocupat com ara que deixo de fer coses. Deixar de treballar, deixar de menjar el que et dóna la gana, deixar de fumar, deixar de ser antisocial, deixar de matinar i deixar de fer gràcia són coses que porten molta feina. Un moment... he dit deixar de fumar? Doncs sí, amics. M'havia promès a mi mateix que només ho deixaría quan la salut, aquella cosa que donem per feta fins que ens manca, m'enviés una alerta seriosa de que és hora de parar. I aquest moment ja ha arribat.
Tot comença un matí que tinc la brillant idea de revisar-me les dents a consciència davant del mirall per si ja toca anar a fer una neteja a cal dentista. Sota la llengua i a la cara interna de les genives descobreixo unes petites i misterioses taques blanques. L'hipocondria s'apodera de mi i corro a preguntar-li a Sant Google què pot ser allò. Els articles mèdics i les fotografies m'aconsellen pensar que és leucoplaquia, el primer símptoma de càncer de boca. I això ja no és una alerta seriosa, és un DEFCON 1 amb uns neons tan grans que riute'n de Marina d'Or.
Ara no només em veuré obligat a limitar temporalment les 13.542 activitats que tinc associades al tabac (entre elles escriure) sino que, el que encara és pitjor, em convertiré en una de les coses que més odío en aquest món: un EX-FUMADOR. Porca misèria!
dilluns, 12 d’abril del 2010
divendres, 9 d’abril del 2010
Ironia (¿)
Vaig caminant pel carrer. Em dirigeixo a la parada del 56 però no tinc cap pressa. Passejo distret, amb un cigarret encès a la mà. Atalaio l'horitzó per si la proximitat de l'autobús aconsella canviar de ritme. De sobte, es fa el buit sota el meu peu esquerre. Una vorera inesperada dins el passeig. La sensació és de caiguda lliure. El meu cos es desarticula per una fracció se segon fins que la sola de la sabata troba el ferm. Massa tard. Els meus sentits ja han reaccionat a la possible patacada i ensopego amb un gest ridículament estrambòtic. Conservo l'equilibri però el cigarret s'esmuny entre els meus dits i cau. Culpabilitzo l'obstacle amb un esguard inquisidor i un comentari en veu alta, en un intent de rescabalar la meva dignitat davant dels testimonis oculars. Em miro el cigarret estès a terra, a mig consumir, encara lluny de convertir-se en burilla. Dubto. Em plantejo la possibilitat de recollir-lo. Finalment prefereixo deixar-ho estar perquè posar-se a la boca una cosa que ha rodolat pel terra és poc higiènic. Com si el cigarret que m'encendré a continuació fos la cosa més saludable del món.
Doncs bé, això és una ironia. Una situació incongruent que es perceb com a paradoxal. El 80% de les coses que titllem normalment d'iròniques no ho són. De res.
Doncs bé, això és una ironia. Una situació incongruent que es perceb com a paradoxal. El 80% de les coses que titllem normalment d'iròniques no ho són. De res.
dimecres, 7 d’abril del 2010
FUCK ME in Viladecans*
El gran punt d'inflexió dels darrers 30 anys no ha sigut la caiguda del comunisme ni el descobriment del genoma humà. Tot això son futileses al costat de la democratització del porno. Avui dia, a un parell de clicks, hom disposa d'un catàleg esfereïdor de pornografia que faria arronsar al mateix Xavier Sala i Martín (a.k.a. marquès d'ESADE). El que abans era un món sòrdid de revistes per catàleg, cabines de sex-shop i remotes cantonades de videoclub s'ha convertit en una realitat encara més sòrdida on qualsevol persona amb un mínim de curiositat i 30 minuts de temps lliure pot tenir accés a les perversions més inimaginables des de la comoditat del seu domicili.
Ja no vull parlar ni d'snuff ni de pederastia, que no deixen de ser il.legals i relativament clandestins. Les fronteres de la pornografia convencional s'han eixamplat de tal manera que la repercussió de 2girls1cup n'és l'exemple paradigmàtic. Parlo de coprofàgia, de dogging, de sadomasoquisme autèntic, de bukkake d'escopinades, de gloryhole, de zoofília, de gangbang versió pluja daurada, de sexe amb amputats, obesos mòrbids, octogenàries, midgets, homes amb micropenis, persones difressades de peluix i fins i tot portugueses, d'un quart de litre d'esperma barrejada amb amanida en un bol per a ser deglutit amb fruïció... Tot. Qualsevol cosa que se us pugui arribar a acudir la trobareu esperant-vos a internet i, a partir d'aquí, unes quantes derivades que no se us haguessin acudit mai a la vida de propina.
Dit això, ara em llençaré a la piscina i potser hi ha menys aigua que al camerino del Jesús Quintero, però tinc l'esperança de no quedar-me del tot sol. Aquesta immersió de tots plegats en el món de la parafília tindrà consequències. De fet, ja les està tenint. Personalment, un video pornogràfic amb l'esquema tradicional oral-penetració-oral-ejaculació ja ni me'l miro. Busco alguna cosa més. I compte que la cosa escapa al món de la masturbació. La quantitat i la varietat de les pràctiques sexuals generalment acceptades ha crescut dràsticament. Si pel que fos això no coincideix amb la vostre realitat, feu una ullada als milers de videos amateurs que corren per la xarxa i veureu que no vaig tan desencaminat. Parlo sobretot del món de la parella, perquè la novetat sovint ho eclipsa tot a l'univers de la còpula esporàdica. No cal ni ser consumidor habitual de pornografia per a notar-ne els efectes. Al llarg de la vida, hom va posant en pràctica tot allò que ha après d'anteriors amants, i la gent cada cop comença a practicar més ensenyada. Et podràs negar a fer quelcom un parell de vegades, però a la tercera que t'ho proposin ja et preguntaràs si no t'estàs perdent alguna cosa.
Si la normalitat no deixa de ser un llistó, quan tots plegats el tinguem ben amunt ja m'agradarà veure el que passa. Ara pot ser fins i tot divertit però quan en el futur s'ajuntin un que només es corre quan li foten un dit pel cul mentres se li pixen a la cara amb la que per arribar a l'orgasme necessita que la lliguin de cap per avall a dos metres del terra mentres la veïna jubilada li llepa els peus tindrem un problema.
*Títol extret directament d'un enllaç del pornhub. Encara m'estic rient.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)





