Continuant amb la corrent endogàmica que últimament m'uneix amb el senyor Josep (que incomprensiblement s'està convertint en la meva musa), procedeixo a fer pública una nova lletra pel nostre himne nacional perpetrada per mí no vulgueu saber a quina hora i en quin estat. És el que col.loquialment vindria a ser un sumapost.
Catalunya, quin bon jan! què bonic, govern d'entesa tot s'ensorra si fa vent pobrets de Renfe i Endesa
Som uns pringats Som uns pringats, a Roses i a Manresa Som uns pringats
La verge de Montserrat no és res més que una puteta al servei de Mediapro de La Caixa i de Planeta
Som uns pringats som uns pringats, a Tortosa i Artesa som uns pringats
Que tremoli l'estatut amb la crisi que ara regna tindrem solidaritat i un finançament de merda
No tinc un problema amb la mort, almenys per ara. Sé que a excepció de Jordi Hurtado tots acabarem igual i que la única gran veritat que ha dit Telecinco és la que porta anunciant un parell de setmanes: "Próximamente... La caja". També tinc la certesa de que quan s'acosti el moment és probable que la por em faci tacar els calçotets i perdre la dignitat suplicant per un miracle. Tot això ho tinc clar. El que sembla que no acabo de captar és el ritual de la mort.
Fa pocs dies que va morir d'un tumor cerebral l'ex-parella d'una amiga de la meva parella amb l'agreujant de que el nano només tenia 25 anys i se'm va plantejar el dilema d'anar o no a l'enterrament. Vagi per endevant que el coneixía de diversos sopars i alguna que altre sortida conjunta però la meva idea inicial era no anar. Val a dir que no seria el primer cop que una situació com aquesta em porta conflictes amb la gent per diferències de criteri.
El meu punt de vista sobre els funerals és que haurien de ser una cerimònia de catàrsi íntima, no una reunió social. Ja des de ben petit m'he vist obligat a assistir a enterraments de persones desconegudes o que amb prou feines coneixía. Normalment familiars llunyans o companys de feina dels meus pares. En tot cas, m'hi he trobat prou vegades com per aprendre'm els personatges.
Estan els que hi van per protagonisme, sovint senyores d'avançada edat que actuen com a planyideres exterioritzant el seu dolor sobreactuadament i de manera forçada. No es separen del taüt al velatori, on demanaran consol a tothom que s'hi acosti. Se les manegaran per aconseguir primera fila a la missa i viatjar en el primer cotxe de la comitiva fúnebre fins al cementiri. Quan tot ha acabat no és estrany trobar-se-les tan tranquiles comentant la jugada i deixant caure que necessiten un xofer que les porti a casa.
També hi trobareu els morbosos, als quals reconeixereu pels seus múltiples viatjes al fèretre per contemplar el cadàver. Les seves converses al velatori giraran al voltant dels detalls i/o especulacions sobre la causa de la mort del difunt i també és probable que us preguntin per les absències i els presents que no tinguin controlats, especialment si se'ls veu molt fets pols. El seu interès en assistir a l'enterrament creixerà exponencialment al nombre de parlaments programats, ja que aquests seran objecte del seu anàlisis posterior (no l'he vist gaire afectat, ha sigut commovedor, m'ha semblat molt fred, etc.).
Tampoc hi poden faltar els compromesos, en el benentès de que hi van per compromís. Són la immensa majoria. Honestament convençuts de que la seva presència en aquests actes els dignifica. Opinen sense fisures que anar a l'enterrament d'algú que té a veure amb tu encara que sigui de passada és el que s'ha de fer. Hi faran acte de presència l'estona necessària per a que no sigui dit i aprofitaran per a saludar els coneguts. Com que per desgràcia no totes les morts ens afecten igual i els sepelis acostumen a ser d'allò més avorrits no serà estrany trobar-los en alguna rotllana explicant acudits o conversant animadament sobre qualsevol cosa. Per suposat, res d'això en presència dels més afectats, davant dels quals la seva cara mutarà a una estranya barreja de seriositat i llàstima.
Per últim, reconeixereu fàcilment als zombies. Són persones en un evident estat de confusió i dolor contingut que es caracteritzen per ser íntims del difunt. S'han passat les últimes 24 hores, com a mínim, compaginant l'acceptació de perdre un ésser estimat amb l'organització d'una cerimònia i les decisions que comporta. La seva decrepitud és inversament proporcional a l'edat del difunt o, en definitiva, la previsibilitat de la seva mort. Durant el velatori vaguen per la sala i suporten estoicament les frases fetes dels altres, posant la millor cara possible i buscant un rostre familiar que pugui comprendre de debò el seu dolor i amb el qual no sigui necessari mantenir la compostura. A l'enterrament, senzillament faran pinya i procuraran deixar-se anar fins que tot hagi acabat i puguin començar a entendre el que els hi està passant.
No sé vosaltres, però jo he sigut un compromès i un zombie i el meu punt de vista és que en segons quins casos el simple fet d'assisitir a un enterrament és una puta mentida en si mateixa. També em sembla una falta de respecte pretendre interferir en una cosa tan íntima com és el dolor aliè i opino que amb la pena no n'hi ha prou per entendre-ho i que si bé el velatori és un ritual per ajudar a la familia s'ha de tenir prou coneixement per saber si ets o no necessari, si és que no t'ho han fet saber ja. Afirmo que si en vida no has tingut la capacitat o la voluntat d'intimar amb una persona, pretendre ser un damnificat de la seva mort és un acte d'egocentrisme suprem. Defenso que si vols ajudar a algú a superar la pèrdua pots fer-ho en el día a día i no amb un gest protocolari que no aporta res. I reclamo respecte pels que ens prenem la mort prou seriosament com per no fer-ne una convenció social a l'ús.
A la meva parella només em queda dir-li que agraeixo que ho hagi entès sense fer-ne un drama. I a la resta, que quedi clar, dir-vos que el títol és un joc de paraules collonut, com la sèrie que il.lustra aquest post.
Quina basarda que aquest pais de fireta que anomenem Catalunya cada cop que el temps es complica una mica faci figa. Si plou més del compte ens inundem, si neva on no toca ens colguem, si fa massa calor ens incendiem i si el vent bufa amb força ho fot tot enlaire. Podem justificar-ho tant com vulguem per l'arbitrarietat de les inclemències, però aquí hi ha alguna cosa que falla. Com s'ho fan a Wellington, la capital de Nova Zelanda, per suportar regularment ràfagues de vent de 100 km/h sense que deixin 7 morts? Quantes excuses més necessiten Renfe i Endesa per justificar la seva incompetència? Quantes la Generalitat per admetre la grotesca inutilitat del NEUCAT, l'INUNCAT i tota la resta de l'estol de mesures d'emergència perpetrats amb impunitat?
L
Hi ha qui m'acusaria d'extremista i exagerat, però jo he vist coses... Coses que farien estremir fins i tot al Doctor Mengele si per la seva feina hagués tingut accés a les mateixes informacions que jo. Coses com pretendre netejar tota la puta autopista AP7 amb dos bulldozers llevaneu, com la supina incapacitat dels Mossos d'Esquadra en comparació directe amb els defenestrats picoletos o la infinita indolència dels nostres organismes oficials, que saben el que passarà abans de que passi però només els importa tenir preparada la declaració institucional del día després amb dades precuinades i passar la patata calenta. Inútils!
