Sgeons l'etsdui d'una uivenrsitat agnlsea, no ipmotra l'odrre en el que les llteres etsan ersciets, l'úinc iporntamt és que la pmrirea i l'útlima lltera eitsguin ecsrites en la psioció cocrrtea. La rstea pot etsar ttaolemnt deosrdanet i ecarna pordas lleigr-ho sesne pobrlemes. Això psasa pqeurè llgeim cada prauala com un tot.
És el que té la percepció humana, capaç de completar o pervertir el significat de les coses per uns processos mentals que no acabarem mai de comprendre. Avui m'ha passat una cosa que ho exemplifica. Al llegir el titular d'un video a la web de tv3 el meu cervell ha fet una petita modificació que n'ha variat per complet el sentit. Un tripijoc perceptiu que, curiosament, a mida que llegia la frase m'ha fet pensar que era una de les més brillants que s'han pronunciat en molt de temps quan en realitat era la mateixa merda de sempre.
La frase era la següent. Les ONG ténen el rol polític d'exigir canvis socials al món. Però el que jo he interpretat en primera instància era que les ONG tenen el rol polític d'extingir canvis socials al món. I, hòstia, quanta raó!
Automàticament m'he interessat per l'autor de la tan profundament valenta sentència però de seguida m'he adonat que no pintava bé la cosa. La pronunciava l'Ignasi Carreras, professor d'ESADE i ex director general d'Intermón Oxfam. A partir d'aquí no m'ha costat gaire posar les lletres al seu lloc corresponent i tornar a la mediocre i decebedora realitat. Tot i així he fet l'esforç de començar a veure el video i m'hi he trobat els tòpics de sempre: hi ha ONG dolentes però la majoria són bones, fan una feina encomiable, s'ha de treballar sobre el terreny per produïr un impacte real, als pobres desgraciats se'ls ha d'ensenyar a utilitzar una canya en comptes de donar-los peix, etc.
Què bonic hagués sigut que per un cop algú digués de forma tan sintètica i lúcida el que jo fa temps que penso i necessitaria uns quants paràgrafs per expressar. Afortunadament, el meu subconscient ha fet la feina bruta i ara en tindré prou amb un de sol per fer-me entendre.
Les ONG tenen el rol polític d'extingir canvis socials al món. Mentre la mala consciència d'occident es dedica a posar pedaços als mals endèmics dels països subdesenvolupats els hi estem subministrant l'anestèsia necessària per evitar una revolució autèntica. Ara no em vé al cap el nom de cap ONG que estigués present a la França del segle XVIII quan el poble es va revoltar contra el règim feudal. El día que entenguem que els morts, la gana i l'injustícia són motors de canvi potser abandonarem aquesta actitud paternalista i salvapàtries que fins avui no ha servit de res. A menys que ens interessi tenir-los més preocupats de rebre ajuda humanitària que de fer-se valer.
Definitivament, la senyoreta Kashna em coneix com si m'hagués parit. I en part és normal perquè d'alguna manera si que podriem dir que he sortit de dintre de... bé, és igual. El cas és que té raó. A mi en realitat el futur de la indústria discogràfica i el seu encaix amb les noves tecnologies me la porta fluixa. Només era un pretext per donar a conèixer l'existència dels meravellosos Hurra Torpedo. Un grup que representa amb mestratge la més pura essència del bufó: fer-nos creure que riem a costa d'ells mentre ells se'n foten de tots nosaltres. Serveixi el següent video com a exemple.
Que no us enganyi aquesta imatge seva de homeless de guardiola perpètuament exposada. Us entraran pels ulls amb la seva actitud excèntrica i ensenyant-vos la titola. Us entraran per la oïda amb les seves versions facilones de la Bonnie Tyler, la Britney Spears o les T.A.T.U. Quan us en volgueu donar compte, ja haureu adoptat una postura al respecte. Heu caigut a la trampa.
Podeu menysprear-los i dir que això no és música, indignar-vos i posar el crit al cel. Això us farà tan ridículs com un crític d'art trinxant la composició d'un gargot dibuixat per un nen de 3 anys amb un excés de sucre a la sang. Destrossar-los músicalment costa tan poc que ningú amb dos dits de front s'hi atreveix per por a no haver captat la broma. Hurra Torpedo wins.
Podeu prendre'ls seriosament i dir que són l'hòstia. Admirar-los i argumentar que són uns revolucionaris contraculturals. Us fareu els moderns saltant i bramant, fins i tot pot ser que pagant per entrar, en un dels seus concerts de cançons que no han composat ells interpretades amb instruments de ferralla a 80 cèntims al quilo. I això us convertirà directament en gilipolles. Hurra Torpedo wins.
Podeu intentar ignorar-los, però aleshores ells mateixos s'encarregaran de perseguir-vos fins a on estigueu. No cal ser noruec ni visitar els llocs underground de moda. Un día se us plantaran al davant i us escupiràn això que fan ells a la cara, i us gravaran en video preguntant que us ha semblat i us faran quedar com un ridícul o un gilipolles. Hurra Torpedo WINS.
Amb la mandíbula a l'alçada de l'angonal he vist avui per la televisió la manifestació de músics pels carrers de Madrid intentant retrocedir-nos a tots plegats al segle passat. "La música es cultura, la música es empleo!" cridaven. Que no, que no! Ni emule, ni spotify, ni goear, ni i-tunes ni hòsties! Lladres de merda! Fem cas d'aquest col.lectiu marginal de la nostre societat. Tots a comprar CD's com bojos. O no, millor cassettes, que es fan malbé abans i així els heu de tornar a comprar. No podem deixar que aquests pobres desgraciats passin gana i acabin tocant 'El Cóndor Pasa' amb una decadent flauta dolça en un encara més decadent corredor de la puta línia groga del metro. A més heu de saber, ignorants xucladors de l'artística sang autòctona, que com continueu sent així de fills de puta en 5 anys una maledicció progre farà desaparèixer la música de les vostres vides i us haureu de posar com a politono del mòbil un crit de la Belén Esteban.
Dos minuts després de flagelar-me, rescabalat del disgust inicial, m'he posat a pensar. Un moment, qui diu que són els caps visibles de la reivindicació?
- José María Sanz 'Loquillo'. Últims treballs discogràfics: 3 reedicions de discos antics, 3 recopilatoris (un d'ells en directe) i dos discos nous autoplagiant-se.
- Rosario Flores. Últims treballs discogràfics: 2 recopilatoris de grans èxits (un d'estudi i l'altre en directe), 2 discos de versions i un disc nou autoplagiant-se.
- Luis Eduardo Aute. Últims treballs discogràfics: 3 recopilatoris normals, un recopilatori en directe, un megarecopilatori de 7 CD's amb llibraco inclòs i un disc nou autoplagiant-se.
- Antonio Carmona. Últims treballs discogràfics: 2 recopilatoris de Ketama i un disc nou en solitari de fa 4 anys que per ser el primer no és autoplagi.
La plana major del futur de la música espanyola, vaja. I la meva pregunta és: Com teniu els sants collons de sortir al carrer a cridar "Nosotros trabajamos, no pirateamos"???
En fi. Qui convingui que em llegeixi bé perquè només ho escriuré una vegada. Senyors artistes, fent un esforç i donant per suposat que la seva obra sigui un bé cultural digne de protegir, el que els està matant no són les noves tecnologies sino l'alarmant manca de creativitat que exhibeixen.
Jo, personalment, he comprat més de 10 discos durant l'any 2009. Els he comprat després d'escrutar-los minuciosament a través de la xarxa per aquell afany col.leccionista un pèl idiota si vostès volen de tenir-los en suport físic a una prestatgeria i que tothom pugui veure que sóc un esteta decadent amb pretensions. I una mica també per escoltar-los a casa i al cotxe sense gaire complicacions i amb bona acústica.
Quan comparteixo arxius mp3 per internet o enllaço una cançó estic PROMOCIONANT l'obra d'un artista. Si les persones amb les que ho comparteixo arriben a tenir-ne la mateixa bona opinió, provablement acabin anant a un concert o promocionant-lo igualment. De fet, això ja es produïa abans de l'aparició de la xarxa de xarxes, quan intercanviava discos amb els amics, els escoltavem junts o directament en feiem copies. I, sobretot, el que passa ara és que tinc accés a tal quantitat de música que em puc permetre ser més selectiu i no quedar-me necessàriament amb el que escolto per la ràdio o veig anunciat a la televisió. Coses extraordinàries com aquesta:
Parleu clar, collons! Digueu que el que us molesta és la competència. No tenir el control. El fet que les noves tecnologies us igualin amb qualsevol marrec amb un mínim de talent i sense una distribuidora al darrera. Admeteu que us reventa que disposant del petit xiringuito que teniu muntat el vostre producte s'ensorri entre tones i tones de músiques diverses d'arreu del món, que us fot que amb això d'internet surtin nous competidors cada dos minuts. I reconegueu d'una puta vegada que teniu por de que els gustos musicals de la gent es basin en alguna cosa més que subornar les voluntats de quatre empresaris als que heu venut la vostre ànima. Sortiu al carrer a bramar que el que us indigna és que la gent tingui prou música a l'abast com per desenvolupar un criteri.
