Moral d'esclau

Que et cardin fora de la feina, així d'entrada, no és tan dolent. T'allibera de responsabilitats i t'introdueix en un vast món d'ociositat. Una ment desocupada és el taller del diable conforme al cristianisme, la mare de tots els vicis segons la saviesa popular. Pels que no creiem en el pecat ni els oxímorons sona força bé. Econòmicament tampoc és tan negatiu. Et permet cobrar l'atur i, si has resistit prou, una sucosa indemnització. El nivell d'estupefacció variarà en funció de la previsibilitat de l'acomiadament però en un context de crisi no et pot enganxar de sorpresa. Gairebé et reconcilia amb l'entorn. Sense boques alienes per alimentar ni hipoteques de pes, que et despatxin pot ser unes vacances pagades, un any sabàtic, una oportunitat.

Aleshores, que t'impedeix gaudir-ho com a tal? La ment, aquella puta rancorosa, ha estat esperant tota una vida l'ocasió per a recordar-te allò que ton pare i ta mare, representants legals de la societat, hi van començar a incrustar des de marrec: el treball dignifica. Però deixem-nos d'orgues, que ja som grandets i portem dos segles de capitalisme a l'esquena. El que vol dir realment és que vals el que produeixes. Ningú t'ha preparat per ser un paràsit social i a mig termini ho acusaràs. Arribats a un punt, sentiràs vergonya de la teva condició d'aturat i desitjaràs amb força inusitada trobar una nova ocupació. Ho disfressaràs de necessitat econòmica, però tu i la teva consciència sabreu que no és altre cosa que la teva moral d'esclau.

Pensem-hi la propera vegada que volguem escarnir a un Ni-Ni.

Qui riu ara, eh filldeputa?

Agorer!

Avui estic pessimista. No sé si és l'astènia primaveral o que m'he passat amb el rimmel, però ho veig molt negre. Queden 10 jornades i repassant el calendari no veig al Madrid deixant-se punts contra l'Atlético, ni el Racing, ni el València, ni el Saragossa, ni l'Osasuna, ni el Mallorca, ni l'Athletic, ni el Màlaga. Només em dóna bones vibracions la jornada 32, que visiten a l'Almeria, i és per motius tan esotèrics que no val la pena comentar-los.

En canvi al Barça me l'imagino perfectament punxant a Vila-real i a can Perico, dos equips especialistes en tocar el que no sona a la culerada i que no sé per quins setze ous sempre ens arriben a les últimes jornades. O sigui que sí, que tot es decidirà al Bernabéu d'aquí a dues setmanes, però l'empat no ens serveix. Ara mateix el desenllaç de la lliga em sembla més previsible que un tweet del Correcaminos.

Perquè te'n rius de les eliminacions del Mandril durant la temporada si encara ens passaran la mà per la cara a l'últim instant. I ja pots haver fet una temporada collonuda amb rècord de punts inclòs, que se't queda la cara de Borbó. És clar que això s'arregla aixecant l'orelluda a la capital del reino... Com? Un moment, em comuniquen que ningú ha guanyat la Copa d'Europa dues vegades seguides des de fa 20 anys.

Si jo fos mon(olo)guer

- Explicaria coses patètiques que m'han passat a mi dient que els hi han passat als meus amics. Després li donaria un gir i acabaria reconeixent que m'han passat a mi, allunyant així definitivament les sospites del públic.

- Em prepararia les improvitzacions de manera que en tingués unes quantes de recurrents per a fer servir en moments determinats en base a les reaccions del públic. Tothom pensaria que sóc enginyós i àgil.

- Falsejaria el meu accent i el meu llenguatge per semblar més del carrer.

- Evitaria parlar de temes mínimament trascendents, perquè fa avorrit. La trivialitat és cool.

- Marcaria els gags que sospito que faran més gràcia amb silencis estratègics i si no funciona ja me'ls ric jo mateix.

- I, per suposat, modificaria totalment els punts anteriors si m'ho demanés un directiu de televisió. No pels diners, és que es deu lligar molt sent artista.